Sisena part

L’ACAMPAMENT DE MOSCOU

1

Durant el viatge, assegut en aquell estret compartí’ ment, semblava que el temps restava immòbil, que sols el tren marxava, i que encara era migdia.

Però ja fosquejava quan el cotxe que portava el doctor s’obria pas penosament entre la gran gernació que emplenava de gom a gom la Plaça Smolensk.

Fos així o fos que les seves impressions d’aleshores se sobreposaven a l’experiència dels anys escolats, el cas era que, en el record, li semblà trobar que ja en temps passats la gent s’agombolava al mercat només per costum, sense un propòsit real, perquè les cortines estaven tirades sobre els taulells buits, que no eren ni tan sols tancats amb cadenat, i no es veia res per comprar en tota aquella plaça bruta, de la qual ja ningú no es prenia la molèstia d’escombrar els rebuigs ni la brossa.

Després li semblà haver vist ja llavors, per les voravies, vellets i velletes polidament vestits, l’un al costat de l’altre, flacs, que eren com un mut retret per als vianants, els quals oferien calladament per vendre alguna cosa que ningú no desitjava comprar: flors artificials, cafeteres rodones amb tapadora de vidre que funcionaven amb alcohol, vestits de nit de tul negre, uniformes de ministeris suprimits.

La gent mercadejava amb coses més essencials: tosques llesques de pa negre racionat, que es feia dur tot seguit, terrossos de sucre humits i bruts i paquets de tabac bast dividit en dos.

Per tot el mercat es desenrotllava una barata inversemblant, i les coses augmentaven de preu a mesura que passaven d’una mà a l’altra.

El cotxer enfilà un dels carrerons que donaven a la plaça. El sol, que ja anava a la posta, queia damunt les seves espatlles; al seu davant, hi anava un carro que xerricava sorollosament i alçava columnes de pols que en aquella llum adquirien un rogenc color d’aram.

Per fi aconseguiren passar el carro que els entrebancava el pas i van poder seguir més de pressa. El doctor es va quedar esbalaït de veure escampats arreu, pel vial i per la voravia, munts de diaris endarrerits i de cartells arrencats de les parets, què el vent, els cascos dels cavalls, les rodes i els peus dels vianants arrossegaven d’una banda a l’altra.

Ben aviat unes quantes cruïlles enllà, a la cantonada de dos carrers aparegué la casa. El cotxe es va aturar.

Iuri Andréievitx sentí que li mancava l’alè i li batia el cor, quan, havent baixat del cotxe, s’acostà a l’entrada i va tocar la campaneta. Silenci. Ningú no va acudir a obrir. Va tocar una altra vegada i, no havent obtingut tampoc cap resultat, es va posar a tocar amb creixent inquietud a breus intervals, fins que la portalada s’obrí davant Antonina Alexàndrovna. La sorpresa els va deixar tots dos blancs com el paper i no van tenir ni esma de cridar. Antonina Alexàndrovna mantenia amb la mà el batent de la porta obert i no menys oberta era la seva abraçada. Això els va alliberar de l’esbalaïment i es van llançar com folls l’un als braços de l’altre. Passat un instant es van posar a parlar al mateix temps, interrompent-se mútuament.

—En primer lloc: esteu tots bé?

—Sí, sí, estigues tranquil. Tot va bé. Vaig escriure nicieses; perdona’m. Però, ja en parlarem. ¿Per què no has telegrafiat? Ara mateix Màrkel et pujarà l’equipatge. Ah, ja ho entenc, t’has preocupat perquè l’Egórovna no t’ha vingut a obrir. És al camp.

—T’has aprimat. Però que jove i que esvelta et veus! Vaig a pagar el cotxer.

—L’Egórovna ha anat a buscar farina. Hem hagut de prescindir dels altres. Ara només tenim una minyona nova, tu no la coneixes. Té cura de Saixenka i es diu Niuixa. Ningú més. Hem dit a tothom que arribaves i estan impacients: Gordon, Dúdorov, tots, tots.

—Com està Saixenka?

—No està malament, gràcies a Déu. Acaba de despertar-se. Si no fos que estàs tan fatigat del viatge el podries veure immediatament.

—El pare, és a casa?

—No t’ho vaig escriure? Del matí al vespre que no es mou de la Duma del districte. És el president; fixa’t! Has pagat el cotxer? Màrkel! Màrkel!

S’havien quedat al mig de la voravia, amb un cistell i una maleta a la mà, destorbant el pas i els vianants que es veien obligats a desviar-se per passar, se’ls miraven de cap a peus i contemplaven el cotxer que s’allunyava i la portalada esbalandrada, esperant veure què passaria.

Mentrestant, Màrkel ja acudia corrents amb l’armilla damunt una camisa d’indiana i la gorra a la mà. Tot corrent cridava:

—Déu meu, Senyor! És Iura. És ell mateix, el nostre petit falcó! Iuri Andréievitx, Iuri Andréievitx, la llum dels nostres ulls, que no s’ha oblidat de nosaltres, i ha tornat a la seva llar! I vosaltres: què voleu? Bo: no hi ha res a veure! —digué girant-se agressivament cap als curiosos—. Anem, ja podeu desfilar, senyors. S’han quedat fets uns beneits.

—Bon dia, Màrkel: una abraçada. Però, posa’t la gorra, guillat! Què hi ha de nou? Què fan la teva muller i les teves filles?

—Què voleu que facin? Creixen, gràcies. I de nou, què us diré? Mentre estaves fent l’heroi per aquests mons de Déu, no et pensis que aquí estàvem ociosos. S’ha armat tal confusió que ni el mateix diable no hi entén gota! No escombren els carrers, no adoben les cases, i la panxa sona buida com en temps de dejuni, sense anexions ni contribucions.

—Màrkel, em queixaré de tu a Iuri Andréievitx. Sempre estem així, saps, Iurotxka? No puc aguantar aquest to estrafolari. Sens dubte que ho fa per tu, perquè es pensa que et fa gràcia. Perquè té el seny molt sencer. Para, para, Màrkel, no vulguis justificar-te. Ets una mala ànima, Màrkel. Ja és hora de posar seny. T’has tornat una mica com els comerciants.

Quan va haver portat l’equipatge al vestíbul i tancat la portalada, Màrkel continuà dient en veu baixa i en un to de complicitat:

—Antonina Alexàndrovna s’enrabia, ja l’has sentida. Sempre ho fa així. Em diu: «Màrkel, ets negre per la banda de dins, com el sutge de les xemeneies. Ara, diu, ja no ets un nen, ja no ets un nyicris, ni un gosset de saló, ara ja tens enteniment, ja has posat seny». Això és veritat, és natural i ningú no ho discuteix, però Iurotxka, tant si em creus com si no em creus, com vulguis, només la gent il·lustrada ha vist el llibre sobre el maçó que ha de venir, el llibre que ha estat cent quaranta anys sota una pedra; i ara et diré què penso: ens han venut, Iurotxka; Iurotxka, entén-me, venuts, venuts i no per un sou, no per un tros de pa o per un paquet de tabac. Mira, Antonina Alexàndrovna ja no em deixa dir ni tan sols un mot, no ho veus?, ja em fa senyal amb la mà, com volent dir que ja n’hi ha prou.

—Ben cert que sí. Però deixem-ho córrer. Emporta’t l’equipatge, i gràcies; ja te’n pots anar, Màrkel. Si et necessitem, Iuri Andréievitx et cridarà.

2

—Per fi se n’ha anat i s’ha acabat la història. Però tu no has de fer-ne cas. És un pallasso. Davant els altres fa el beneit, però, en secret, pel que pugui passar, esmola el ganivet. Solament que encara no ha decidit contra qui l’esmola, el desgraciat.

—Bo; deixa-ho córrer tu també. A mi em sembla, senzillament, que està borratxo i per això fa el pallasso; res més.

—Ja em diràs quan no està embriac! Però que se’n vagi al diable. Tinc por que Saixenka no s’hagi tornat a adormir. Si no fos per aquest tifus que s’arreplega en els trens…, no duus pas polls?

—Em penso que no. He viatjat còmodament, com abans de la guerra. Vols que em renti un xic? Ara, només em passaré aigua; després ja em rentaré com cal. Però on vas? Per què no passes pel salonet? ¿Ara passes per una altra banda per pujar a dalt?

—Ah!, sí. Tu no en saps res. El pare i jo, després de pensar-nos-hi molt, hem cedit una part del primer pis a l’Acadèmia agrícola. Si no, a l’hivern no ens hauria estat possible de tenir calefacció. I, encara, el segon pis resulta massa gran. Els el vam oferir, però per ara no ens han tornat resposta. Han instal·lat gabinets científics, herbaris, i col·leccions de llavors. Cal esperar que no atreguin les rates: no deixa de ser gra. De moment, conserven les habitacions prou ordenades; en diuen «superfícies habitables». Per aquí, per aquí. Que ets poc eixerit! Es passa per l’escala de servei. Ho has entès, ara? Segueix-me, t’ensenyaré el camí.

—Heu fet molt ben fet de cedir les cambres. L’hospital on treballava també estava instal·lat en un palau. Hi havia rengles interminables d’estances, en alguna de les quals el parquet era encara intacte. Hi havia testos amb palmes, i de nit, les fulles projectades sobre els llits feien pensar en fantasmes. Els ferits que venien del front se n’espantaven, fins al punt de cridar bo i adormits. Alguns, la veritat és que no eren del tot normals i sovint sofrien traumes psíquics. Les van haver de treure. Vull dir que en la vida dels rics hi havia ben bé alguna cosa morbosa. Una infinitat de coses inútils. Estances i mobles inútils a les cases, inútils fineses de sentiments, inútils maneres d’expressar-se. Heu fet molt ben fet de restringir-vos. Però trobo que encara és poc. Cal anar més enllà.

—Què és el que treu el nas d’aquell paquet? ,Si és el bec d’un ànec! Un ànec salvatge! Magnífic! D’on l’has tret? Ho veig i no ho crec! Als temps que corren és una veritable fortuna!

—Me l’han regalat al tren. És una història llarga de contar. Ja te la diré més tard. ¿Què et sembla: el traiem d’aquí i el duem a la cuina?

—Em sembla bé. Diré a Niuixa que el plomi i que el netegi. Per a l’hivern vinent s’anuncien tota mena de mals presagis: fam i fred.

—Sí, se’n sent parlar pertot arreu. No fa gaire estona, mirant per la finestra del tren pensava: ¿què hi pot haver de més bonic que la pau en família i el treball? La resta no depèn de nosaltres. És probable que el sofriment atenyerà molta gent. N’hi ha que pensen salvar-se’n anant cap al sud, al Caucas o més lluny encara. No és aquest el meu parer. Cal estrènyer les dents i compartir la sort del propi país. Això, per a mi, és indiscutible. Per a vosaltres és diferent. M’agradaria protegir-vos de les dissorts, enviar-vos en algun indret més segur, Finlàndia, per exemple. Però, si ens anem aturant així, mitja hora a cada esglaó, no arribarem mai.

—Espera’t. Escolta’m. M’havia oblidat de fer-te saber una novetat: ha arribat Nikolai Nikolàievitx.

—Quin Nikolai Nikolàievitx?

—L’oncle Kólia.

—Tònia! No pot ser. I com ha anat això?

—Ha arribat de Suïssa, fent marrada. Se’n va a Londres. A través de Finlàndia.

—Tònia! No és una facècia? L’has vist? On és ara? No el puc veure de seguida, immediatament?

—No siguis impacient! Està en una casa de camp d’un amic, fora vila. M’ha promès que tornaria demà passat. Tindràs una decepció. Ha canviat molt. Durant el viatge es va aturar a Petersburg i s’ha fet bolxevic. El pare sempre hi discuteix, fins a esgargamellar-se.

Però ja hi tornem? Ens aturem a cada pas. Anem. I, doncs, ¿també tu has sentit dir que no ens espera res de bo i sí, en canvi, perills i dificultats i tot el que ignorem?

—Sí, també ho he sentit dir. Però, què hi vols fer! Lluitarem. Això no pot significar la fi per a tothom. Veurem què fan els altres.

—Diuen que ens quedarem sense llenya, sense aigua i sense llum. Que canviaran la moneda. Que els subministraments aniran molt escassos. Una altra vegada aturats. Au, fem via. Escolta, diuen que hi ha unes estufes de ferro que van molt bé; les fabriquen en un taller de l’Arbat. Que es pot cuinar fins amb el foc d’un diari. Me n’han donat l’adreça. Ja cal que n’anem a comprar una abans no s’acabin.

—Just. La comprarem. Molt bé, Tònia. L’oncle Kólia, l’oncle Kólia!, no m’ho acabo de creure!

—Escolta el meu projecte. Ens podem mudar al pis de dalt, i viure-hi, per exemple en dues o tres cambres que es comuniquen, al fons del pis: amb el pare, Saixenka i Niuixa, i renunciar a tota la resta de la casa. Aïllar-nos tal com n’estem del carrer. I posar una d’aqueixes estufetes de ferro a la cambra del mig, amb el tiratge sortint per la finestra. Hi podem rentar la roba i cuinar, hi podem menjar i rebre els amics, així estarem més ben escalfats. I qui sap si aconseguirem passar un bon hivern, encara.

—Jo penso que sí. Sens dubte que passarem un bon hivern. És una bona idea. Molt bé. I saps què et dic? Celebrarem el teu projecte. Rostirem l’ànec i invitarem l’oncle Kólia per al trasllat.

—Magnífic. Diré a Gordon que dugui alcohol. Se’l procura en un laboratori. Mira, aquí tens la cambra que he escollit. Et sembla bé? Deixa la maleta i baixa a buscar el cistell. A més de l’oncle Kólia i de Gordon, podem fer venir Innokenti i Xura Schlesinger. ¿No hi tens res a dir? Et recordes encara d’on és la cambra de bany.

Passa’t algun desinfectant pel damunt. Mentrestant, jo aniré a buscar Saixenka, enviaré Niuixa a baix i et cridaré tan aviat com pugui.

3

A Moscou, la principal novetat per a ell era el nen. Saixenka acabava de néixer quan ell va ésser mobilitzat. Què sabia del seu fill?

Un cop mobilitzat, abans d’incorporar-se, havia anat un dia a la clínica a saludar Tònia. Arribà just quan donava mamar al petit i no el van deixar entrar.

S’havia assegut al vestíbul mentre s’esperava. Mentrestant, el llarg passadís del departament dels nou nats, que feia angle amb el de les parteres, s’havia emplenat del cor de gemecs de deu o quinze veus infantils. Les infermeres anaven corrents a dur-los a les mares perquè els alletessin, perquè no agafessin fred, i els agafaven per sota les aixelles, com si fossin paquets.

—Uè, uè —piulaven els petits, sobre la mateixa nota i com per obligació, gairebé sense adonar-se’n.

Entre aquell cor uníson es distingia una veu que cridava igual com els altres, «uè, uè», sense la menor ombra de sofriment; però semblava que aquell minyó, en un to més baix, no ho feia per omplir l’expedient, ans amb una fosca animositat.

Iuri Andréievitx ja havia decidit que el seu fill es diria Alexandre, en honor del seu sogre. Sense cap motiu, es va imaginar que el qui cridava d’aquella manera era el seu fill, car era un plor que tenia fesomia pròpia, que expressava el caràcter i el destí d’un home, un plor fonèticament expressiu, que en ell mateix contenia el nom de l’infant: Alexandre.

I no s’havia equivocat. Com va saber després, era ben bé Saixenka el qui plorava d’aquella manera. Era la primera cosa que havia conegut del seu fill.

Després l’havia vist en les fotografies que li enviaven al front, junt amb les cartes. S’hi veia un graciós i alegre manyoc de carn amb el cap massa gros i els llavis prims. Estava estirat sobre un cobertor i, amb els bracets alçats, semblava ballar a la cosaca. Aleshores tenia un any i aprenia de caminar. Ara estava a punt de complir-ne dos i començava a parlar.

Iuri Andréievitx aixecà la maleta de terra i, afluixant les corretges, la va obrir damunt una taula de joc, vora la finestra. Què havia estat abans aquella cambra? No la reconeixia. Evidentment, Tònia l’havia desembarassada de mobles i l’havia arranjada d’una altra manera.

Havia obert la maleta per treure’n la navalla d’afaitar. Entre les columnetes del campanar de l’església que hi havia justament davant la finestra, aparegué una clara lluna plena. La seva llum va caure damunt la maleta, la roba blanca, els llibres i els estris de la toaleta; aleshores tota la cambra semblà il·luminar-se i ell la reconegué.

Un altre temps havia estat la cambra que la difunta Anna Ivànovna havia destinat a cambra de mals endreços. S’hi amuntegaven taules i cadires espatllades, totes les andròmines, l’arxiu de la família i els baguls que a l’estiu servien per a guardar-hi la roba d’hivern. Quan ella vivia, la cambra era plena fins al sostre i a ningú no li era permès d’entrar. Només en ocasió de les grans festes, quan la casa s’omplia d’infants que podien jugar i fer corredisses per tot el pis de dalt, s’obria i els infants hi jugaven a lladregots, s’amagaven sota les taules, es disfressaven i s’empastifaven la cara amb taps fumats.

Es va estar una bona estona sumit en els records; després va baixar al vestíbul per agafar el cistell.

A baix, a la cuina, de genolls davant els fogons, Niuixa plomava l’ànec damunt un full de diari. Era una minyona tímida i vergonyosa. En veure Iuri Andréievitx amb el cistell a la mà, s’alçà àgilment tot espolsant les plomes del davantal, el saludà i es va oferir a ajudar-lo. El doctor li va donar les gràcies i li digué que ja s’ho faria tot sol.

A penes tornat a entrar a l’antiga cambra de mals endreços d’Anna Ivànovna, des del fons de la segona o tercera cambra, la seva muller el cridà:

—Ja pots venir, Iura!

Entrà a veure Saixenka.

La cambra de l’infant era la mateixa on, temps ha, ell i Tònia estudiaven. El menut era al seu llitet i no era tan bell com a les fotografies; en canvi, era la perfecta còpia de la seva àvia paterna, Maria Nikolàievna Givago, una semblança sorprenent, el més semblant de tots els retrats que se’n conservaven.

—És el pare, el teu pare; saluda’l amb la maneta —li digué Antonina Alexàndrovna havent abaixat la xarxa del llit perquè el seu pare pogués abraçar més còmodament el menut i agafar-lo amb els braços.

Saixenka va deixar acostar el desconegut de les barbes llargues, pel qual no sentia cap mena d’atracció i més aviat l’espantava, i així que es va inclinar s’alçà d’una revolada, arrapat a la brusa de la seva mare, i prenent impuls, li va ventar rabiosament una bufetada. Va quedar tan aterrit de la seva ardidesa que es va llançar als braços de la seva mare, va amagar la cara a la sina i va esclatar en sanglots i en amargues llàgrimes infantils.

—Oh!, això no es fa, Saixenka —el va renyar Antonina Alexàndrovna—. El pare es pensarà que Saixa és un dolent i un murri. Ensenya-li que saps fer petons, besa el pare. No ploris; no t’ha fet res perquè hagis de plorar. Què tens, beneitó!

—Deixa’l estar, Tònia —pregà el doctor—. No el turmentis i no et disgustis tu tampoc. És ben bé el que penso: que no ha passat això per atzar i és un mal senyal. No en facis cas, dic nicieses. És natural: el menut no m’ha vist mai. Demà em veurà una altra vegada i em farà més bon paper.

Però sortí de la cambra com si li haguessin tirat una galleda d’aigua freda al damunt, i sota la impressió d’un trist pressentiment.

4

Pocs dies li van bastar per a adonar-se de fins a quin punt estava sol. No en donava la culpa a ningú. Ell tot sol ho havia volgut i ho havia obtingut.

Trobava els amics estranyament descolorits i apagats. Ni ells no havien conservat la seva personalitat, les seves idees. Ben cert que els havia sobrevalorats.

Mentre l’ordre de les coses havia permès als posseïdors de fer estranyeses i de fer-se passar els capricis a costa dels desposseïts, havia estat fàcil de prendre per originalitat i per senyal de caràcter l’extravagància i .el dret al lleure, els quals la minoria gaudia i la majoria suportava.

Però, a penes la massa dels humils s’havia sollevat i els privilegis dels elegits havien estat suprimits, com s’havien anat marcint, com havien renunciat, sense lamentar-ho massa, a les pròpies idees originals que, evidentment, no tenien!

Ara, Iuri Andréievitx només sentia l’escalf de les persones privades d’èmfasi i de retòrica: la seva dona, el sogre i dos o tres metges, senzills i modestos treballadors.

Tal com havia estat projectat, la vetllada amb l’ànec i l’alcohol se celebrà dos o tres dies després de la seva arribada, havent tingut ja lleure de reveure els amics; és a dir, que no fou la seva primera entrevista.

L’ànec ben apeixat era un luxe en aquells temps de fam, però hi mancava el pa, i aquesta circumstància llevava sentit, de manera francament irritant, a la sumptuositat del requisit.

Gordon havia portat alcohol en una proveta de farmàcia amb tap esmerilat. L’alcohol era el mitjà preferit d’intercanvi dels venedors clandestins. Antonina Alexàndrovna no es deixava escapar l’ampolla de la mà i l’anava servint a petites dosis, però sense gaire esma, a vegades massa, a vegades poc. Tot el que va aconseguir fou que molts dels concurrents que aguantaven la beguda a dosis regulars s’embriaguessin perquè havien de beure-la en mesura sempre variable. Aquest era un nou motiu d’irritació.

Això no obstant, la cosa més trista era que la vetllada semblava una traïció. Era impossible d’imaginar-se que a les cases de l’altra banda del carreró la gent bevia i menjava d’aquella manera. Al defora de la finestra. Moscou s’estenia, fosca, muda, afamada. Les botigues eren buides, i la gent havia oblidat fins i tot l’existència de coses com la caça i el vodka.

Aleshores comprengueren que només la vida semblant a la vida dels qui ens envolten, la vida que se submergeix en la vida sense deixar senyal, és veritable vida, que la felicitat solitària no és felicitat, car l’ànec i l’alcohol únics en la ciutat deixen d’ésser ja ànec i alcohol. Això els amargava més que tota altra cosa.

També els convidats induïen a malenconioses reflexions. Gordon, mentre els seus pensaments havien estat obscurs i difícils, i la seva manera d’expressar-se descolorida, trista i inconnexa, havia estat un tipus simpàtic. El millor amic de Iuri Andréievitx. Al col·legi era amic de tothom.

Però ara es presentava com un home satisfet d’ell mateix i havia introduït algunes modificacions poc escaients a la seva fesomia moral. Havia esdevingut audaciós, adoptava una actitud deseixida, i sempre en tenia una a dir, amb la pretensió d’aparèixer enginyós. Sovint deia: «interessant» i «divertit», paraules que no eren seves perquè mai no havia considerat la vida com una distracció.

Abans no arribés Dúdorov, va contar una història que a ell li semblava bufa: la història del matrimoni Dúdorov, que circulava entre els amics i que Iuri Andréievitx no coneixia encara.

Dúdorov havia estat casat cosa d’un any; després s’havia divorciat. La gràcia de l’aventura estava en això: que havia estat mobilitzat per error. Mentre va prestar servei, abans no es va aclarir l’error, havia estat arrestat infinitat de vegades, sobretot per distracció i perquè no saludava els superiors pel carrer. Havent estat llicenciat, durant molt de temps encara, quan veia un oficial la mà se li n’anava tota sola enlaire i la vista se li enterbolia; pertot arreu es pensava veure galons.

Durant aquell període’, no n’endevinava ni una i cometia tota mena de planxes i d’equivocacions. Justament aleshores havia conegut dues noies, germanes, que esperaven en un port del Volga el mateix vaixell que esperava ell. Sembla que per una distracció causada pel gran nombre de militars que hi havia en aquell indret i per les reminiscències de les seves vicissituds a propòsit de la salutació militar, no hi veia prou clar, i havent-se enamorat de la germana gran va festejar la petita.

—Fa gràcia, oi? —digué Gordon.

Però hagué d’interrompre la relació, ja que al darrera de la porta s’havia sentit la veu del protagonista de la poc versemblant història.

Dúdorov havia experimentat un canvi oposat. L’atordit i superficial home d’un temps s’havia transformat en un home estudiós i absort en ell mateix.

Quan de noi havia estat expulsat del col·legi perquè havia participat en la preparació d’una evasió política, havia anat d’ací d’allà durant un cert temps, d’un institut de belles arts a l’altre, fins que, per fi, va arribar al port de les humanitats. Els anys de guerra, havia acabat els estudis universitaris en retard respecte als seus companys, i es va llicenciar en història russa i història universal. La seva tesi doctoral, per a la primera, versava sobre la política agrària d’Ivan el Terrible, i per a la segona, havia escrit un assaig sobre Saint-Just.

Ara era capaç d’enraonar de tot i ho feia amb una veu baixa com si estigués refredat, i esguardant amb aire somniador un punt fix, sense alçar ni abaixar els ulls, com si parlés en una conferència.

Cap a la fi de la vetllada, quan Xura Schlesinger va irrompre amb la seva empenta i quan ja tots escalfats cridaven a cor què vols, Innokenti, amb el qual Iuri Andréievitx s’havia tractat sempre de vós, fins en els anys escolars, li preguntà repetidament:

—¿Heu llegit La guerra i l’univers i La flauta vertebral?

Iuri Andréievitx ja li havia dit què en pensava, però Dúdorov no ho havia sentit a causa de la gresca general, i un xic més tard va tornar a preguntar:

—Heu llegit La flauta vertebral i L’home?

—Ja us he contestat, Innokenti. No és culpa meva si no m’heu sentit. Tanmateix, us ho diré una altra vegada. Maiakovski sempre m’ha agradat. És com una continuació de Dostoievski. O, més ben dit, és una poesia escrita per algun dels seus personatges, com Hipòlit Raskólnikov o el protagonista de L’adolescent. Quin talent tan trasbalsador! Com reïx a dir-ho tot, d’una vegada per sempre, en forma desordenada i absolutament coherent! I sobretot, amb quina audàcia i amb quina empenta llança les coses a la cara de la societat, i fins més lluny, a l’espai!

L’atracció de la vetllada, però, fou l’oncle. Antonina Alexàndrovna s’havia equivocat fent-lo al camp: Nikolai Nikolàievitx havia tornat el mateix dia de l’arribada del seu nebot i era a ciutat. Iuri Andréievitx ja l’havia vist dues o tres vegades i havia aconseguit parlar-hi de tot una mica; s’havia meravellat i havia rigut de bona gana d’una infinitat de coses.

La primera entrevista, la van celebrar la tarda d’un dia gris i ennuvolat. Plovisquejava tan fi que l’aigua semblava esmicolada; Iuri Andréievitx havia anat a veure el seu oncle a l’hotel on s’estatjava. Ja aleshores, les cambres només , eren atorgades prèvia requesta a l’autoritat de la ciutat. Per a Nikolai Nikolàievitx la cosa no era pas difícil, perquè era conegut arreu i havia conservat les seves antigues relacions.

L’hotel feia la impressió d’un manicomi abandonat per fuga de l’administració. Per les escales i pels passadissos regnaven la confusió, el buit i el caos.

A través de l’ampla finestra de la cambra en desordre, s’albirava la gran plaça deserta en aquelles desolades jornades, com un malson nocturn.

Fou una entrevista extraordinària, inoblidable, memorable! L’ídol de la seva infantesa, el mestre del pensament de la seva adolescència, ara el tenia al davant una altra vegada, viu, de carn i ossos.

A Nikolai Nikolàievitx, li esqueien els cabells blancs i el folgat vestit de tall estranger. Encara es veia jove i de molt bon aspecte, malgrat els anys.

Tanmateix, la immensitat dels esdeveniments el disminuïa un xic i projectava damunt d’ell una certa ombra. Però, a Iuri Andréievitx, ni li passava pel cap de mesurar-lo així.

La seva calma el deixà esbalaït, i també el to faceciós en què parlava de política. La seva capacitat de dominar-se era superior a la de qualsevol rus del moment; en això es coneixia que venia de l’estranger, i aquella sensació d’allunyament, massa evident perquè no fos registrada, produïa un cert malestar.

Aquesta matèria, però, no omplí pas les primeres hores de la seva entrevista, que passaren en una exaltació mútua, abraçant-se i plorant, i, amb la respiració trencada per l’emoció, interromperen amb pauses freqüents la intensitat del col·loqui.

Tots dos de naturalesa fortament creadora, herència comuna per afinitat de la sang, després d’esflorar els records comuns i la mútua comunicació i l’examen dels esdeveniments ocorreguts durant els llargs anys de la seva separació, així que la conversa va tocar l’essencial, allò que constituïa la preocupació dels homes que pensen, va quedar eliminat entre ells tot el que no afectava aquesta afinitat, van desaparèixer els lligams familiars i les diferències d’edat, i va romandre únicament l’afinitat existent entre pensament i pensament, entre dues energies, entre un principi i un altre principi.

Aquells darrers deu anys, Nikolai Nikolàievitx no havia tingut mai l’ocasió de parlar, en forma tan escaient i tan consonant amb les seves idees, de l’encís de la creació i dels seus pressupòsits. Per la seva part, a Iuri Andréievitx tampoc no se li havia presentat l’oportunitat d’escoltar opinions tan exactes, tan penetrants i tan fascinadorament atractives com les que tenia lleure d’escoltar en aquella conversa.

A cada punt, ambdós es lliuraven a fer exclamacions i es movien per la cambra agafant-se el cap amb les mans a causa de la correspondència de les seves intuïcions, i s’aturaven prop de la finestra, tamborinant en silenci sobre el vidre, torbats per l’evidència de llur recíproca comprensió.

Això va passar en la primera entrevista; més tard, el doctor va veure Nikolai Nikolàievitx en societat i en presència de gent: va trobar que era un altre, un desconegut.

S’adonava que era un hoste a Moscou i no volia renunciar a aquesta sensació. D’altra banda, no era gens clar si considerava que Petersburg o qualsevol altre indret era casa seva. El seduïa el paper d’orador polític i de mentor social. Qui sap si s’imaginava que a Moscou s’haurien constituït salons polítics, semblants als de París d’abans de la Convenció, a casa de Madame Rolland.

Es deixava caure a casa de les seves amigues, acollidores dames que vivien en quiets carrers de Moscou, i es burlava finament d’elles i de llurs marits, els blasmava perquè eren reaccionaris, inclinats a les mitges tintes i a jutjar-ho tot segons els seus interessos. I feia ostentació de cultura superficial i quotidiana, igual com un altre temps n’havia feta del coneixement dels llibres clandestins i dels textos òrfics.

Es deia que a Suïssa havia deixat una jove amant, afers en curs, un llibre inacabat, i que ara es limitaria a fer un capbussó en les arremolinades aigües de la pàtria i, si aconseguia surar de nou sense dany, se’n tornaria als seus estimats Alps. I ningú ja no el veuria més.

Estava de la banda bolxevic i sovint parlava de dues personalitats revolucionàries d’esquerra, com d’homes que pensaven com ell: un periodista que usava el pseudònim de Miroixka Pomor i una publicista, Sílvia Koteri.

Alexandre Alexàndrovitx el blasmava tot malagradós:

—És realment deplorable el punt on has arribat, Nikolai Nikolàievitx! El vostre Miroixka! Fa tuf de claveguera! I no diguem de la vostra Lídia Pokori!

—Koteri —rectificà Nikolai Nikolàievitx—, Sílvia Koteri.

—Tant li fa, Pokori o Potpourri, el que compta no és la paraula.

—De tota manera, i perdoneu-me, es diu Koteri —insistia Nikolai Nikolàievitx prenent paciència.

Ell i Alexandre Alexàndrovitx tenien converses d’aquest tarannà:

—Què és el que discutim? És vergonyós haver de demostrar aquestes veritats. Són l’abecedari. La massa del poble ha estat sotmesa secularment a una existència inimaginable. Agafa qualsevol manual d’història. De qualsevol manera que ho vulguis anomenar, feudalisme, servitud a la gleva, o capitalisme i economia industrial, el caràcter contra natura i injust de tal sistema ha estat a bastament reconegut fa temps, i en fa també que ha estat preparada la revolta que durà el poble a la llum i posarà cada cosa al seu lloc.

»Sabeu perfectament que no és possible una renovació parcial del passat: cal extirpar-lo de soca-rel. Potser això portarà com a conseqüència l’esfondrament de l’edifici. I què? Pel fet que pugui ser terrible no queda demostrat que no podrà ser. És qüestió de temps. ¿Com podeu refutar-ho?

—Ja; però no es tracta d’això. És que jo en parlo? Què és el que sostinc? —protestava Alexandre Alexàndrovitx. I la discussió es tornava a encendre—: Els vostres Potpourri i els Miroixki són gent sense consciència. Diuen una cosa i en fan una altra. A més: ¿on és la lògica? No hi té cap relació. Però, no corregueu, espereu-vos un moment i us ho faré veure clar.

I es basquejava buscant una revista que contenia un cert article, als calaixos de la seva taula d’escriure que obria i tancava de batzac, eixorivint, amb aquest sorollós regirar, la seva pròpia eloqüència.

Li agradava que alguna cosa el destorbés de la conversació, que algun obstacle justifiqués les pauses del seu discurs i les seves vacil·lacions.

En general, la facúndia se li desvetllava sobtadament quan cercava alguna cosa que havia perdut; per exemple, l’altra sabata de goma a la penombra de l’antesala, o quan amb una tovallola al muscle es plantava a l’entrada de la cambra de bany, o bé si a taula servien un plat feixuc, o, encara, quan posava vi al vas dels seus hostes.

Iuri Andréievitx escoltava el seu sogre de molt bona gana. Li agradava extraordinàriament aquella manera familiar de parlar, cantussejant segons l’antic ús moscovita, amb la «r» dolça com un miol, tan comuna a tots els Gromeko.

El llavi superior d’Alexandre Alexàndrovitx, cobert pel bigoti, sobresortia lleugerament de l’inferior, com sobresurt la xalina sobre la pitrera. Hi havia alguna semblança entre el llavi i la xalina, quelcom que conferia a Alexandre Alexàndrovitx un aire commovedor, ingènuament infantil.

Entrada la nit, poc abans d’anar-se’n els convidats, va comparèixer Xura Schlesinger. Devia venir directament de qualsevol míting i anava amb jaqueta i gorra d’obrer. Va entrar amb pas decidit i va estrènyer les mans de tothom ensems que escampava retrets i acusacions a tort i a dret.

—Hola Tònia. Hola Sanetxka. Admetreu que és una porcada. Arreu he sentit dir que ha arribat, tot Moscou en parla i, per part vostra, sóc la darrera a saber-ho. El diable se us endugui. Es veu que no m’ho dec merèixer. On és, doncs, el tan esperat? Deixeu-me passar. No feu nosa. Salve! Bravo, bravo! Ho he llegit. No hi he entès res, però és genial. Tot seguit es veu. Salve, Nikolai Nikolàievitx. Ara vinc, Iurotxka, ara estaré per tu. Hem de parlar molt llarg i molt particularment. Hola, jovent! Ah, si també hi ets tu, Gogotxka! Oque, oque, go-go-go, voleu menjar, qua-qua-qua?

Aquesta exclamació anava destinada a un parent llunyà dels Gromeko, Gogotxka, decidit admirador de la força en general. Per la seva ridiculesa i la seva beneiteria, li deien Akulka²⁸ i per la seva figura allargassada, el cuc solitari.

—Però, com beuen i com mengen aquests! Ara vinc. Ah!, senyors, senyors! Vosaltres no sabeu res, no veieu res! Quines coses no passen al món; quins esdeveniments! Acosteu-vos a qualsevol míting popular, amb obrers de veritat, no dels que surten als llibres. Arrisqueu-vos a dir-los a propòsit de la guerra, de continuaria fins a la victòria. Ja us ho explicaran ells, això de la victòria! Ara mateix acabo de sentir parlar un mariner. Quina empenta! Quin caràcter!

Xura Schlesinger fou interrompuda. Tothom cridava, els uns d’acord, els altres en contra. Ella va seure al costat de Iuri Andréievitx, li agafà la mà i, acostant-li la cara per tal de fer-se sentir, començà a parlar en alta veu, sempre en el mateix to, com al telèfon:

—Anem-nos-en tots dos, Iurotxka. Et faré conèixer homes de veritat. Cal que facis com Anteu, comprens? Cal que prenguis contacte amb la terra. ¿Què et passa que em mires amb aquests ulls com taronges? Et sorprèn potser això que et dic? ¿Que potser no saps, Iurotxka, que jo sóc un vell cavall de batalla, una vella «bestujeviana»?²⁹ He conegut les presons, he lluitat a les barricades. Tan cert! I, doncs, què et pensaves? No, no en sabem res, del poble! He estat fins ara amb ells, allà. Estic organitzant una biblioteca.

Havia begut molt i ja estava un xic embriagada. Però també a Iuri Andréievitx li voltava el cap. Per això no es va adonar que un cert moment Xura Schlesinger es trobava a l’un extrem de la cambra i ell a l’altre, a un cap de la taula. Estava dempeus i, almenys ho semblava, parlava sense adonar-se’n. Tanmateix no va reeixir a imposar silenci.

—Senyors…, jo voldria…, Mixa, Gogotxka! ¿Què puc fer, Tònia, si no m’escolten? Senyors, deixeu-me dir quatre paraules. És imminent alguna cosa mai vista, alguna cosa que mai no s’ha esdevingut. Abans no sigui massa tard heus ací el meu vaticini. Quan això arribarà Déu vulgui que no ens esgarriem ni perdem el coratge. Gogotxka, espera’t un moment abans de cridar visca. Encara no he acabat. Pareu de xerrar i escolteu.

»Aquest tercer any de guerra s’ha format en el poble la convicció que tard o d’hora la ratlla que separa el front de la resta del país desapareixerà, que una mar de sang envairà tothom, fins aquells que preveient-la es creguin trobar-se a recer. Aquesta inundació és la revolució.

»Un cop desfermada us semblarà, com em semblava a mi al front, que la vida s’interromp, que fineix tot el que és personal i que sobre la terra senyoreja solament la mort: o matar o fer-se matar. Però si sobrevivim fins quan es pugui escriure la història d’aquesta època i la llegim, ens persuadirem que durant aquests deu o quinze anys hem viscut més que no pas en un segle els altres homes.

»Jo no sé si serà el mateix poble que s’alçarà i marxarà colze a colze, o si tot es farà en el seu nom. Esdeveniments de tal immensitat no freturen de crisis dramàtiques. A desgrat que manquin, jo hi crec. És signe de mesquinesa furgar en les causes dels esdeveniments ciclopis. Senzillament, no en tenen. Les disputes domèstiques tenen una gènesi pròpia: després d’haver-se estirat els cabells i d’haver trencat la vaixella, hom s’aplica a saber qui ha començat. En canvi, allò que és veritablement gran no té cap començament, com l’univers. D’un sol cop t’ho trobes al damunt, sense haver tingut un origen, com si sempre hagués estat, o bé hagués caigut del cel.

»També penso que Rússia està destinada a esdevenir el primer regne socialista, des que el món és món. Quan això es compleixi, ens quedarem astorats per molt de temps, i quan ens refarem ens haurà fugit la memòria. Haurem oblidat allò que existia abans i no tractarem d’explicar-nos l’impossible. L’ordre nou ens encerclarà amb la mateixa naturalitat amb què ho fa el bosc que veiem a l’horitzó o el núvol que plana damunt els nostres caps. Ens encerclarà per totes bandes. I ja no hi haurà res més.

Retrobada la seva lucidesa va continuar parlant. Però continuava sense comprendre res del que deien al seu voltant i contestava amb despropòsits. Se sentia objecte d’una general manifestació d’afecte, i a desgrat d’això no reeixia a alliberar-se de la tristesa que el dominava i el tornava diferent dels altres. Digué, encara:

—Gràcies, gràcies. Comprenc els vostres sentiments. No ho mereixo. No és just d’estimar en forma tan precipitada, quasi per temor que després ens caldrà estimar massa.

Tots van riure i van aplaudir, prenent aquelles paraules com una plasenteria, mentre que ell, en canvi, hauria volgut desaparèixer, colpit per una sensació de pena que ja sentia créixer, de dolor, com si, malgrat la seva set de bé i la seva bona disposició per a la felicitat, pressentís ja la seva impotència.

Els convidats es disposaren a marxar. Tothom duia el cansament reflectit a la cara, i tant la badallera els obligava obrir i tancar la boca, que feien pensar en els cavalls.

Mentre s’acomiadaven, algú va alçar la cortina i và esbatanar la finestra. Va aparèixer una albada grisenca, un cel humit poblat de núvols bruts i terrosos, amb reflexos verdosencs.

—Mentre xerràvem, deu haver descarregat una tempesta —va dir algú.

—Quan venia, m’ha atrapat la pluja, m’ha anat ben just de poder arribar —confirmà Xura Schlesinger.

Pel carrer desert i encara fosc se sentia el teclejar de les gotes de pluja que queien dels arbres i l’insistent piular dels pardals mullats.

Retrunyí un tro, com si una arada hagués traçat un solc, de banda a banda del cel, i tot tornà a entrar en el silenci. Després ressonaren quatre lacerants cops retardats, sorprenents com aquestes grans patates que sorgeixen a la tardor, sota la terra remoguda per l’arada.

El tro va refrescar la cambra plena de pols i de fum. Sobtadament, com en un procés electrolític, van quedar palesos els principals elements constitutius de l’existència : l’aigua i l’aire, el desig d’ésser feliç, la terra i el cel.

Les veus dels convidats que s’allunyaven sense deixar de discutir van emplenar el carrer. Es van calmar i esmorteir de mica en mica, fins a apagar-se.

—És molt tard —digué Iuri Andréievitx—, anem a dormir. De tota la gent que hi ha al món, només us estimo a tu i el teu pare.

5

El mes d’agost va passar i també s’escolà el setembre. L’inevitable s’acostava. S’acostava l’hivern, i, al món dels homes, allò que havia d’ésser la paràlisi hivernal, de la qual ja ningú no dubtava, es mastegava en l’aire i era present en les converses de tothom.

Calia preparar-se per al fred, fer provisions de menjar i de llenya. Però als dies del materialisme triomfant, la matèria s’havia convertit en un concepte i la qüestió dels aliments i del combustible substituïen els aliments i la llenya.

A ciutat la gent era impotent com els infants enfront de Timprevist que s’apropa, un futur inconegut que en el seu camí capgirava tots els hàbits adquirits i deixava al darrera la devastació, que per altra part no era sinó la pròpia obra de la ciutat i dels seus habitants.

Tothom es volia enganyar a si mateix, tothom parlava sense solta ni volta. La vida vulgar quotidiana, aquí caic allà m’aixeco, encara s’arrossegava, seguint el vell costum. Però el doctor veia les coses sense cap fals optimisme: no es podia amagar que la vida del temps passat, ell mateix i el seu món estaven condemnats. L’esperaven proves dures, qui sap si fins a la fi. Els comptats dies que li restaven lliscaven costa avall, sota els seus propis ulls.

Si no hagués estat pels petits enuigs de l’existència, per la fatiga i les preocupacions, hauria parat boig. La dona, el fill i la necessitat de procurar-se diners constituïen la seva salvació: el ritme quotidià, regular, els costums, el treball, les visites als malalts.

S’adonava que era un pigmeu davant la monstruosa màquina del futur i li agafava por. Estimava aquell futur, i en secret n’estava orgullós i, per darrera vegada, com fent un adéu, esguardava amb ulls assedegats els núvols i els arbres, la gent que passava pel carrer, la gran ciutat russa que lluitava contra la seva desventura: estava disposat a oferir-se en holocaust perquè tot anés millor, però no hi podia fer res.

Contemplava el cel i els passants, regularment, des del centre del vial travessant l’Arbat per la banda on hi havia la farmàcia de la Societat russa de metges, a la cantonada del carrer Starokoniuixenni.

Havia reprès el servei al seu antic hospital, que tot esperant trobar-li una denominació adient, continuava duent el nom de Krestovozdvidzenskaia,³⁰ a desgrat que la societat que duia aquest nom ja havia estat dissolta.

A l’hospital també havia començat la disgregació. Als moderats, d’una mentalitat que indignava el doctor, els semblava perillosa; als altres, políticament més avançats, no els semblava prou radical. I, així, ell no es trobava entre els primers ni entre els segons; s’allunyava d’una riba i no s’apropava prou a l’altra.

A l’hospital, ultra les seves normals ocupacions, en tenia una altra que li havia afegit el director: el control de l’estadística. No parava d’examinar formularis, models, i qüestionaris, i de lliurar ordres de pagament. La mortalitat, l’augment dels casos de malaltia, la situació econòmica dels empleats, llur grau de consciència cívica i la mesura de llur participació a les eleccions, la insuficiència de combustible, d’aliments, de medecines, tot interessava la direcció central d’estadística, que exigia resposta a tota cosa.

El doctor treballava assegut a la seva antiga taula, prop de la finestra de la sala dels metges i al davant tenia muntanyes de papers que corresponien als diversos models i formes usats. A vegades, a part apunts ocasionals per als seus estudis mèdics, es dedicava a escriure el seu Joc dels homes, un diari malenconiós, una mena d’apunts de prosa quotidians, de versos i de tot el que afavoria la convicció que la finalitat del gènere humà ha deixat d’ésser el mateix gènere i no se sap quin paper representa.

La sala dels metges, lluminosa i assolellada, amb les parets envernissades de blanc, era banyada per la daurada llum del sol de tardor, pròpia dels dies que vénen després de l’Assumpció, quan al matí apunten les primeres glaçades i els picaflors i les garses voletegen per les bosquines lluminoses i policromes, que ja es comencen a aclarir. Aquests dies, el cel assoleix una extrema altura, i, a través de la diàfana columna d’aire que s’alça entre ell i la terra, arriba del nord una gèlida esplendor blau fosc. Augmenta la visibilitat i l’audibilitat de totes les coses del món: les remors es transmeten a distància amb un ressò glaçat, escandides i distintes, els horitzons s’aclareixen, com si s’obrissin a la vista per molts anys enllà, a través de tota la vida. És una rarefacció que no es podria suportar si no fos de curta durada, si no arribés a la fi d’una curta jornada de tardor, al llindar d’un precoç crepuscle.

D’aquesta llum s’omplia la sala dels metges: una llum de sol de tardor, que aviat se’n va a la posta, plena de rou, vítria i aigualosa, com una poma massa madura.

El doctor seia prop de la finestra, sucava la ploma al tinter, reflexionava i escrivia, mentre al defora volaven molt a prop alguns ocells silenciosos. Les seves tàcites ombres projectades a l’estança cobrien les mans en moviment del doctor, la taula amb el paperam, el terra i les parets, i tàcitament desapareixien.

—L’auró perd les fulles —digué, en entrar, el preparador, un home abans robust i ara amb la pell flàccida i xuclada, de tan magre—. Els aiguats l’han banyat, els vents l’han batut sense debilitar-lo. I vet aquí què ha aconseguit una sola glaçada matutina!

El doctor alçà la testa. En efecte, els misteriosos ocells que passaven pel davant de la finestra no eren sinó les fulles de l’auró que baixaven lliurant-se dolçament a l’aire i com corbs estels d’or anaven a posar-se damunt el prat de l’hospital.

—Heu posat màstic a les finestres? —preguntà el preparador.

—No —respongué Iuri Andréievitx, sense deixar d’escriure.

—I .per què?, ja n’és temps.

‘ Absorbit pel seu treball, Iuri Andréievitx no respongué.

—Ja es coneix que no hi és Tarassiuk —continuà el preparador—. Valia el que pesava en or. Ho adobava tot, les botes i els rellotges. Ho sabia fer tot, i sabia els racons on anar a buscar allò que necessitava. Però, ja és temps d’aconduir les finestres. I ens ho haurem de fer sols.

—No hi ha màstic.

—Feu-lo vós. Jo en tinc la recepta. —I li va explicar com s’elaborava el màstic: amb oli de llinosa i guix—. Però us destorbo de la vostra feina.

Es va enretirar a l’altra finestra i es va concentrar en els seus flascons i els diversos preparats. Es començava a fer fosc. Un moment més tard, reprengué:

—Us malmeteu la vista. És fosc. I no donen la llum. Anem-nos-en a casa.

—Encara treballaré una mica. Uns vint minuts.

—La seva muller és aquí, amb les assistentes de l’hospital.

—La muller de qui?

—De Tarassiuk.

—Ja ho sé.

—I ell, ningú no sap on pot ser. Sempre volta. Aquest estiu s’ha deixat veure dues vegades a l’hospital. Ara deu ser a qualsevol indret, al camp. Posa les bases de la nova vida. És un d’aquests soldats bolxevics que es poden veure pels carrers i pels trens. Voleu saber quin és el misteri? El de Tarassiuk, per exemple? Escolteu. En qualsevol matèria, és un artista. Res del que fa no li surt malament. Qualsevol cosa a què es dediqui, el treball li inspira les mans. El mateix li va passar en la guerra. Va aprendre a fer-la com hauria après un ofici qualsevol. Es va revelar un tirador de primera a les trinxeres o en els exercicis. Té un ull i un pols de primera qualitat. Va aconseguir totes les mencions de valor, no pel seu coratge, ans pel seu tret infal·lible. Per a ell, qualsevol treball es converteix en una passió. Així es comprèn que s’enamorés de l’art militar. Va veure que les armes són una força, i va agafar una arma. S’ha proposat esdevenir una força. Un home armat no és solament un home. Antigament, els homes com ell, de primer eren tiradors, després bergants. Ara, no provéssiu pas de prendre-li el fusell. Vet aquí, per fi, que va arribar el moment de la crida: «Cal girar les baionetes cap a la reraguarda», i en fi, tot el que ja sabeu. I ell la va girar. Això és tota la història. I tot el marxisme.

—I del més autèntic, del que neix del fet de la vida. I, doncs, què us pensàveu que era?

El preparador se’n tomà a la seva finestra, va remenar les provetes i a la fi preguntà:

—I bé, com va el nou fogainer?

—Gràcies d’haver-me’l recomanat. És un home molt interessant. Hem discutit una hora sobre Hegel i sobre Benedetto Croce.

—Ja m’ho pensava. És doctor en filosofia de la Universitat de Heidelberg. 1 l’estufa?

—Més val que no en parlem.

—Fa fum?

—No es pot aguantar.

—Deu haver posat malament la canonada. Cal ajustar-la amb màstic a l’estufa. En lloc de prendre aquesta precaució es deu haver limitat a col·locar els canons i a fer-los sortir per la finestra.

—No, no. L’ha ajustat a l’estufa. Però fa fum.

—Això vol dir que el tiratge no funciona bé; el deu haver fet passar pel canal de ventilació. O per l’entrada de l’aire. Quina falta no ens fa Tarassiuk! Preneu paciència. Moscou no es va bastir en un sol dia. Encendre una estufa no és pas el mateix que tocar el piano. Cal aprendre’n. Heu fet provisió de llenya?

—I on voleu que la vagi a cercar?

—Us enviaré el guardià d’una església. És un lladregot especialitzat en llenya. Desfà les estacades i se les ven per llenya. Us adverteixo, però, que haureu de regatejar. Demana molt. O bé us enviaré la dona de la desinfecció.

Van baixar a la porteria, es van posar els abrics i van sortir.

—I per què la dona de la desinfecció? —preguntà el doctor—. Si no tenim pas xinxes.

—I què tenen a veure les xinxes? Dic una cosa i n’enteneu una altra. No parlo de xinxes, sinó de la llenya. Aqueixa dona trafica en tot. Compra cases i enderrocs de fusta per fer-ne llenya. És una subministradora seriosa. Aneu amb compte i no us allunyeu de mi. És molt fosc. Un altre temps jo hauria pogut donar el tomb per aquests barris amb els ulls tapats. Coneixia totes les pedres. Hi he nascut. Però després van començar a enderrocar les estacades i ara, tot i obrir els ulls, no reconec res, com si em trobés en una ciutat estrangera. En compensació, però, han sorgit uns racons preciosos. Casetes d’estil imperi entre jardinets, tauletes rodones i escambells mig corcats. Fa uns quants dies que vaig passar pel costat d’un d’aquests indrets, a la cruïlla de tres carrers. No diríeu mai què vaig veure? Una velleta centenària que remenava la terra amb el seu bastó. «Déu te guard, jaieta —li vaig dir—. Busqueu cucs per anar a pescar?». En broma, naturalment. I ella, molt seriosa: «No, no, jovencell, busco bolets». I ben cert que ara a ciutat és com un bosc. Fa olor de fulles marcides i de bolets.

—Conec aquest indret. És entre el carrer Serebriani i la via Moltxanovka, oi? Quan hi passo sempre m’esdevenen coses inesperades. O bé em trobo amb algú que no he vist des de fa vint anys, o bé trobo alguna cosa. He sentit dir que en aquella cruïlla hi ha perill que et robin. No és pas estrany, ja que el lloc és molt apropiat. Hi ha una xarxa de carrerons que donen als cataus de mala vida de la plaça Smolensk. Atraquen i roben la gent, i endevina qui t’ha tocat!

—Els fanals fan tan poca llum! De qualsevol cosa en diuen fanals.

6

En aquell racó, en realitat, li’n passaven de totes menes, al doctor. Ben entrada la tardor, un xic abans de les revoltes d’octubre, una nit freda i fosca, en aquella cantonada ensopegà amb un home estirat al carrer, sense sentits, damunt la voravia. Estava allargassat amb els braços oberts i el cap recolzat en un guarda-rodes, i les cames a la calçada. Ara i adés es planyia dèbilment. En resposta a la requesta del doctor, que intentava fer-lo tornar en si, va rondinar alguna cosa inconnexa i va perdre una altra vegada el coneixement. Tenia al cap una ferida que li sagnava, però en un ràpid examen el doctor comprovà que els ossos del crani no havien sofert dany. Sens dubte havia estat víctima d’una agressió:

—La cartera, la meva cartera —murmurà dos o tres cops.

El doctor va telefonar a l’hospital des de la farmàcia pròxima, la que hi havià a l’Arbat, cridà el vell cotxer de servei i va transportar el desconegut a l’hospital Krestovozdvidzenskaia.

Es tractava d’un polític de relleu. El doctor el va guarir i es va procurar, sense pensar-s’ho, un protector per molts anys, que en aquella època plena de sospites i de terror el va salvar de més d’una dificultat.

7

Era diumenge, el doctor estava lliure de servei a l’hospital. A la casa del carrer de Sívtsev, ja havien disposat les tres cambres per a l’hivern, tal com havia proposat Antonina Alexàndrovna.

Era un dia fosc, de fred i de vent amb baixos núvols de neu.

L’estufa era encesa des del matí, i les cambres començaven a omplir-se de fum. Antonina Alexàndrovna, que no entenia gens en estufes, donava consells inútils i equivocats a Niuixa, que lluitava contra la llenya humida que no volia cremar. El doctor, que havia comprès què calia fer, va provar de ficar-s’hi, però la seva dona el va empènyer agafant-lo per les espatlles sense dir-li res i el va treure fora de la cambra. Després li va dir:

—Fuig-me d’aquí. Quan estem més atabalades, véns tu, com sempre, a ficar el nas. ¿No t’adones que amb les teves observacions no fas sinó afegir oli al foc?

—Oli, oli, Tonetxka. Just! L’estufa s’encendria en un no res. El mal és que no veig ni oli ni foc.

—No és el moment més adient per a fer gracietes. No comprens que no estem per bromes?

L’estufa que es negava a encendre’s tirava per terra els projectes dominicals. La família s’aplicava a disposar les coses de manera que els quedés la tarda lliure, i ara tot se n’anava en orri. El dinar s’endarreria i si algú havia pensat a rentar-se el cap amb aigua calenta, ja ho podia deixar córrer.

Aviat el fum va ésser tan espès que era impossible de respirar. Un vent fort el feia regolfar cap endins, a l’interior de la cambra, on s’havia format un dens núvol fuliginós, com un encanteri al mig d’un bosc endormiscat.

Iuri Andréievitx engegà tothom a fora i va obrir la finestra. Va treure de l’estufa la meitat de la llenya i, entre la que havia restat, va practicar un pas per a l’aire amb petites branques i escorça de beç.

A través de la finestra penetrà a la cambra l’aire fresc que aixecava les cortines; de la taula d’escriure van voleiar uns papers i van caure a terra; el vent va fer petar una porta llunyana i, arremolinant-se en els racons, va començar a encalçar el fum tal com ho fa el gat amb la rata.

La llenya s’abrandà, començà a espetegar i l’estufa s’omplí de flames. En el seu cos de ferro es van formar rotllanes incandescents com les taques vermelles del rostre d’un tísic. El fum s’aclarí i, a la fi, desaparegué del tot.

L’estança s’il·luminà més. Les finestres, que Iuri Andréievitx havia resseguit amb màstic, segons les instruccions del preparador, començaren a llagrimejar. Una càlida i greixosa olor de màstic omplí l’aire com una onada. Però aquesta olor fou vençuda per la de la llenya prima que s’eixugava vora l’estufa; la flaire amarga de l’escorça de beç, que s’enganxava a la gorja, i la de l’àlber humit i fresc, perfumada, com aigua de colònia.

En aquell moment Nikolai Nikolàievitx irrompé a la cambra, de sobte, com el corrent d’aire a través de la finestra, per anunciar:

—Al carrer estan disparant. S’ha entaulat combat entre els junkers que estan de part del Govern provisional, i els soldats de la guarnició que donen suport als bolxevics. Hi ha encontres quasi a cada pas, i els focus d’insurrecció són innombrables. Pel carrer, mentre venia cap aquí m’he trobat dues o tres vegades al mig d’un combat cos a cos, un cop, a la cantonada de la Boltsaia Dmitrovka i un altre, prop de la porta Nikitiskie. No és possible arribar aquí pel camí més curt i cal fer volta. De pressa, Iura. Vestiu-vos i anem-nos-en. Cal veure què passa. És història. Només passa una sola vegada en tota la vida.

Això no obstant, ell mateix es va entretenir dues hores, després van sopar i, quan anava a sortir per tornar a casa acompanyat del doctor, va arribar Gordon. Va irrompre de la mateixa manera que ho havia fet Nikolai Nikolàievitx, amb les mateixes notícies.

Mentrestant, els esdeveniments havien seguit el seu curs. Gordon portava nous detalls: els combats havien esdevingut més intensos, alguns transeünts havien estat morts i la circulació estava interrompuda. Havia pogut arribar a casa d’ells per miracle, però ara el camí estava barrat. Nikolai Nikolàievitx no en va fer cas i va provar de treure el nas al carrer, però es va fer enrera immediatament: el carrer estava bloquejat i les bales hi xiulaven, i feien volar de les cantonades trossos de maons d’arrebossat; pels carrers no es veia ni una ànima vivent i per les voravies no passava ningú.

Aquells dies, Saixenka es va posar malalt.

—He dit cent vegades que no deixéssiu el nen prop de l’estufa encesa —exclamà Iuri Andréievitx—. El sobreescalfament és molt pitjor que el fred.

El menut, que tenia la gorja inflamada i molta febre, era constantment pres d’un terror primitiu, místic, que sovint li feia tenir la sensació de basques i de vòmits. Refusava la mà de Iuri Andréievitx, armada d’un laringoscopi, per impedir que li explorés la gorja, tancava la boca i cridava fins a sufocar-se. Els intents i les amenaces per persuadir-lo eren inútils. Després, tot d’una obrí distretament la boca, com per fer un badall: el seu pare ho va aprofitar per a ficar-li una cullera a la boca, amb un moviment molt ràpid, li va abaixar la llengua i va aconseguir veure les inflamades amígdales cobertes de plaques. Iuri Andréievitx es va alarmar.

Un xic més tard, i pel mateix procediment, reeixí a arreplegar una mica de mucositat de la gorja de l’infant i, amb un microscopi d’Alexandre Alexàndrovitx, ell mateix va fer l’anàlisi tan bé com va poder. Afortunadament no era diftèria.

La tercera nit, tanmateix, Saixenka va tenir un atac de pseudocrup. Estava abrusat de febre i semblava que s’ofegava. Iuri Andréievitx no gosava mirar el seu fill, sabent-se impotent per a alleujar-li el sofriment. Antonina Alexàndrovna estava convençuda que el petit es moriria. El van agafar als braços i el van passejar per la cambra; això va semblar que li anava bé.

Calia trobar llet, aigua mineral o aigua de seltz per donar-li beure. Era justament el moment que culminava la batalla pels carrers. Els trets, i fins les canonades, no paraven un instant. I, si Iuri Andréievitx, arriscant la seva vida, hagués provat de travessar la zona de foc, a l’altra banda no hauria trobat res. Fins que la situació no fos resolta, en tota la ciutat no hi hauria rastre de vida.

Ja es veia com acabaria. El rumor general era que els obrers duien avantatge. Encara es batien grups aïllats de junkers, però ja sense comunicació amb el seu comandament.

El barri de Sívtsev es trobava en la zona d’operacions de les unitats que procedien de la plaça Dorogomilova i pressionaven cap al centre. Aquells soldats que havien fet la guerra contra Alemanya i aquells obrers adolescents, que eren a les trinxeres excavades al carrer, ja coneixien la gent que vivia a les cases circumdants i, com a bons veïns, es posaven a parlar amb els que sortien a la porta o s’arribaven fins al carrer. En aquella part de la ciutat la circulació s’havia restablert.

Gordon i Nikolai Nikolàievitx, que havien romàs bloquejats a casa dels Givago, van sortir de la seva presó ocasional després de tres dies. Iuri Andréievitx havia estat content de tenir-los a la vora en els difícils dies de la malaltia del seu fill, i Antonina Alexàndrovna els havia perdonat l’escreix de confusió que havien afegit al general desordre de la casa. En senyal d’agraïment per l’hospitalitat, tots dos s’havien cregut obligats a tenir ocupats els amos de la casa en contínues converses, i Iuri Andréievitx estava tan fatigat d’aquella xerrameca inútil que quan van marxar es tragué un pes de sobre.

8

Van saber que havien arribat bé a casa, i van poder comprovar que els rumors que ja donaven la cosa per llesta havien estat tanmateix prematurs. Els combats continuaven en algunes zones; no es podia passar encara per certs barris i, de moment, el doctor no podia anar a l’hospital, que cada vegada enyorava més, i on, al calaix de la seva taula de la sala dels metgés, romanien els seus apunts i el seu Joc.

Únicament dins certs barris i sense allunyar-se de llurs cases, la gent sortia al matí a buscar pa i s’aplegava entorn dels qui portaven ampolles de llet, per preguntar-los com les havien obtingudes.

A vegades els trets es generalitzaven per tota la ciutat, i es produïa una escampada de transeünts. Tothom intuïa que entre els dos bàndols en lluita hi havia negociacions en curs, el desenvolupament de les quals es reflectia en els trets que se sentien, a vegades intensificats, a vegades disminuïts.

Justament a la darreria d’octubre, segons el vell calendari, a les deu de la nit, Iuri Andréievitx anava de pressa pel carrer, sense gaire necessitat, directe a casa d’un veí. Aquells indrets, habitualment molt animats, eren deserts. Gairebé no es trobava ningú.

Caminava apressadament. Queien, esclarissats, els primers borrallons de neu, i bufava un vent fort amb tendència a augmentar i a transformar-se en tempesta.

Anava d’un carrer a l’altre i ja havia perdut la noció del camí fet, quan, en qüestió de poca estona, la neu començà d’espessir-se i d’aglevar-se, i es desfermà la tempesta, aquella tempesta que al camp xiula arran de terra pels espais oberts, i en canvi a ciutat es debat entre les cases, presonera, sense sortida.

Hi havia una secreta correspondència entre allò que s’esdevenia en el món social i el món físic. Prop i lluny, damunt la terra i en l’aire. Ça i lla, a l’horitzó, sorgien sobtadament com bombolles que esclatarien aviat, les febles clarors vermellenques dels incendis. Cercles i remolins semblants es formaven i s’entrellaçaven en la tempesta que s’esmicolava als peus de Iuri Andréievitx, sobre les voravies i el mullat empedrat dels carrers.

En una cantonada va trobar un vailet que passava corrents amb un gran plec de diaris sota el braç, acabats de sortir:

—Últimes notícies! —cridava el vailet.

—Queda’t el canvi —digué el doctor.

El vailet va treure amb dificultat un full de paper humit del feix que duia, l’hi va posar a les mans i va marxar corrents entre la tempesta, tan de pressa com havia aparegut.

El doctor s’acostà a un fanal que hi havia a dues passes, per tal de donar una llambregada als titulars.

L’edició extraordinària, impresa en una sola cara, portava un comunicat del Govern de Petersburg:

«La constitució del Consell de Comissaris del Poble, la instauració a Rússia del poder soviètic i l’establiment de la dictadura del proletariat al “país”».

Seguien els primers decrets del nou poder i diverses informacions transmeses per telègraf o per telèfon.

La tempesta li assotava els ulls i confonia les ratlles del diari amb una grisa i cruixent farina de neu. Però no era això el que li privava la lectura. La històrica solemnitat del moment l’havia trasbalsat i no aconseguia refer-se.

Esguardà a l’entorn cercant un lloc il·luminat, a recer de la neu per poder llegir aquells comunicats. Aleshores s’adonà que es trobava justament a la seva màgica cruïlla, a la cantonada del carrer Serebriani i de la via Moltxanovka, davant l’entrada d’un alt edifici de cinc pisos amb portalada de vidre i un espaiós atri il·luminat amb llum elèctrica.

Hi va entrar i, al fons de l’atri, sota una bombeta, se submergí en la lectura.

Dalt, sobre el seu cap, se sentí remor de passes. Algú baixava per l’escala i s’aturava sovint, com indecís. Efectivament, tot d’una, com si hagués canviat d’idea, es girà i fugi corrents. Se sentí obrir una porta i va arribar una onada de veus confuses, tan deformades pel ressò que no es podia distingir si eren d’home o de dona.

Després la porta es va tancar i la mateixa persona es va posar a córrer escales avall, ja més decididament.

Iuri Andréievitx, completament absort en la lectura, amb els ulls acalats sobre el diari, ni tan sols pensava alçar-los per mirar el desconegut. Però, aquest, arribat a baix d’una correguda, s’aturà de cop. Iuri Andréievitx alçà els ulls i se’l mirà.

Davant seu tenia un jove d’uns divuit anys, cobert amb una encarcarada i gruixuda pellissa de ren, amb el pèl al defora, tal com es porten a la Sibèria, i amb una gorra del mateix pèl. El seu rostre era bronzejat amb uns ulls esbiaixats com els kirguisos i traslluïa alguna cosa d’aristocràtic, una espurna fugaç, una certa finesa quasi amagada que sembla importada de lluny i que es troba en les persones de sang barrejada.

El xicot es quedà palesament sobtat, com si es pensés que Iuri Andréievitx fos algú altre. Se’l va mirar amb un terror salvatge com si sabés qui era i no gosés dirigir-li la paraula. Per acabar amb la incertitud i llevar-li qualsevol desig d’acostar-se, Iuri Andréievitx se’l va mirar fredament de cap a peus.

El jove va quedar confós i es va dirigir sense pronunciar paraula cap a la porta. Encara es va girar, després obrí la pesada portalada i va sortir al carrer; la porta es va tancar feixugament darrera d’ell.

Un xic més tard Iuri Andréievitx també sortí. Havia oblidat el minyó i la persona que volia anar a veure. Anava ple del que havia llegit i es dirigí a casa seva. Pel carrer li va passar un altre cas, insignificant, però que en aquells dies constituí un fet de gran importància.

Prop de casa seva, va ensopegar en la fosca amb un munt de soques que barrava el pas per la voravia. En aquell carrer hi havia algun organisme oficial on evidentment devien haver portat combustible, llenya adquirida de segur d’una casa de fusta enderrocada, de la perifèria. Les soques no devien cabre totes al pati i ocupaven part del carrer. Un sentinella amb fusell feia guàrdia a la provisió de fusta, tot passejant pel pati i sortint de tant en tant al carrer.

Sense pensar-s’hi gaire, Iuri Andréievitx va aprofitar el moment propici: el sentinella havia entrat, una ratxa de vent omplí l’aire d’una espessa onada de neu. Es va acostar al munt de llenya, pel costat de l’ombra, on no arribava la llum del fanal i, estirant a poc a poc, va arrossegar cap a ell una pesada soca que era a la part de baix. Un cop desembarassada de les altres, se la va carregar a l’espatlla, sense sentir-ne gairebé el pes, i se la va endur d’amagat a casa’, al carrer Svítsev, arrambat a la fosca de les parets.

El tronc arribava a punt, perquè la llenya a casa s’havia acabat. El van serrar i en van fer un munt d’estelles. Iuri Andréievitx es va agenollar per encendre l’estufa i estava silenciós davant la portella que dringava i s’estremia, quan Alexandre Alexàndrovitx acostà una butaca i va seure per escalfar-se. El doctor va treure el diari de la butxaca de l’americana i el va donar al seu sogre:

—Heu vist això? Llegiu, llegiu.

Continuant en la mateixa posició i sense deixar de remenar la llenya de l’estufa amb un petit ventall, Iuri Andréievitx començà a parlar per a ell en veu alta:

—Quina operació tan magistral! Ficar la mà i tallar d’un sol cop tan magníficament totes les velles nafres pustuloses! Una sanció tan senzilla, sense ficció, al contrari del que feia l’eterna situació injusta acostumada a rebre inclinacions, reverències i tota mena d’homenatges. I en la forma com això ha estat dut fins al fons, sense vacil·lacions, hi ha alguna cosa que pertany a la nostra tradició nacional, als nostres hàbits, quelcom familiar. Alguna cosa de la llum absoluta de Puixkin, de la irreductible fidelitat de Tolstoi per les coses concretes.

—Has dit Puixkin? Espera’t. Deixa’m acabar. No puc llegir i escoltar al mateix temps —l’interrompé Alexandre Alexàndrovitx, cregut que Iuri Andréievitx dirigia a ell aquelles paraules formulades com un monòleg interior.

—Quina ha estat la cosa més genial de totes? Si algú hagués rebut l’encàrrec de crear un món nou, de començar una nova era, hauria freturat, abans que d’altra cosa, d’un espai desembarassat. Hauria esperat la fi dels vells segles, abans de llançar-se a la construcció dels nous, hauria desitjat una xifra rodona, una línia definida, una pàgina verge. I, en lloc d’això, fixa’t! Això que no havia passat mai, aquest prodigi de la història, aquesta revelació es manifesta en el pregon context de la vida quotidiana que continua, i sense el menor respecte envers ella. No ha començat pel principi, sinó per la meitat, sense haver escollit una data anticipadament, el dia menys pensat, mentre els tramvies corren per la ciutat. Aquí resideix la seva més gran genialitat. Només allò que és veritablement gran es pot manifestar en forma tan intempestiva i tan avinent ensems.

9

Va arribar l’hivern, l’hivern que s’esperava. No fou tan espantós com els dos que el van seguir, però ja era de la mateixa espècie; fosc, famolenc i fred, amb la pruïja de destruir tot el que era habitual i de refer tots els fonaments de l’existència, ocupat tothom en l’esforç sobrehumà d’arrapar-se a una vida que s’escapava.

Tres van ésser aquells terribles hiverns, seguits, l’un darrera l’altre. Però no tot el que sembla haver passat entre el 1917 i el 1918 va esdevenir-se realment llavors; potser va passar més tard. Els tres hiverns que se succeïren es van fondre entre ells i difícilment es poden distingir l’un de l’altre.

L’antiga vida i el nou ordre encara no coincidien. Entre ells no hi havia encara la ferotge hostilitat que es posà de manifest un any més tard a l’època de la guerra civil, i nogensmenys mancava un lligam. Eren dues coses diferents, separades, projectades l’una contra l’altra, però que no topaven.

Arreu es procedia a noves eleccions dels organismes directius: a l’administració dels immobles, a les organitzacions, als llocs de treball, als serveis públics. Llur composició canviava. Arreu es van començar a nomenar comissaris amb poders il·limitats, homes d’una voluntat de ferro, vestits amb les seves negres jaquetes de cuir, armats de tota mena d’armes, que rarament tenien lleure d’afaitar-se i més rarament, encara, de dormir.

Coneixien bé els petits posseïdors de títols de l’Estat, producte de la petita burgesia, petits burgesos servils, i sense gaires consideracions es dirigien a ells, amb un somriure mefistofèlic, com si fossin petits lladregots atrapats en un flagrant delicte.

Senyorejaven arreu, tal com ordenava el programa, i les empreses i les associacions, l’una darrera l’altra, esdevenien bolxevics.

A l’hospital Krestovozdvizenskaia, ara anomenat «Segon hospital transformat», hi havia hagut canvis: una part del personal havia estat acomiadada, però molts se’n van anar voluntàriament, considerant poc avantatjós de continuar prestant-hi servei. Eren els metges que guanyaven diners, els que tenien una clientela a la moda, els nens amanyagats de la societat, emfàtics i xerraires. Aquests no van deixar d’atribuir a llurs dimissions, motivades pel lucre, un abast polític, i van començar a tractar amb menyspreu, gairebé a boicotejar els que es van quedar, entre ells Givago.

A la nit, marit i muller tenien converses com aquestes:

—Dimecres no et descuidis de passar per l’oficina de la societat dels metges per recollir les patates gelades. N’hi ha dos sacs. Ja et diré a quina hora estaré lliure per a ajudar-te. Fan falta dues persones per a transportar-les amb el trineu.

—Està bé. Així ho farem, Iurotxka. Però ara vés-te’n a dormir. És tard. No pots donar l’abast a tot. Et cal descansar.

—Hi ha una epidèmia. L’esgotament general afebleix la resistència dels organismes. Tu i el pare feu por de mirar. Cal fer alguna cosa. Sí, però què? Tenim massa poc compte de la pròpia salut. Hauríem de posar-hi més atenció. Escolta. Dorms?

—No.

—Jo no temo per mi; tinc dues vides; però si, a desgrat de tot, em posés malalt et prego que no facis beneiteries i que no em deixis a casa. De cop a l’hospital.

—Què dius, Iurotxka! Déu ens ajudi! Per què fas d’ocell de mal averany abans d’hora?

—Recorda que els amics i les persones honestes s’han acabat. Sobretot s’han acabat els «personatges». Si passa alguna cosa, fia’t només de Pitxuzkin. Si pot sortir-se’n, és clar. No dorms?

—No.

—Aquests maleïts se n’han anat per guanyar més i ara volen fer creure que ho han fet per escrúpols de la seva consciència cívica i pels seus principis. Si et trobes amb ells no es dignen a allargar-te la mà. «¿Esteu al servei d’ells?», et diuen tot arrufant les celles. «Sí, estic al servei d’ells —els responc— i, no us ho prengueu malament, estic orgullós de les nostres privacions i estimo les persones que ens fan l’honor d’imposar-nos-les».

10

Durant molt de temps la dieta habitual de la majoria de la gent consistia en mill cuit amb aigua i sopa de peix feta amb caps d’arengada. La resta de l’arengada servia de segon plat. La gent s’alimentava de sègol sense moldre i de blat en gra, i amb aquests elements feien farinetes.

Una professora amiga d’Antonina Alexàndrovna li havia ensenyat de fer pa negre a l’estufa holandesa. Aquell pa, que, amb un xic més de llevat, podia ésser venut i procurava un petit guany, autoritzava a usar una estufa més gran, com en els temps passats. Això estalviava la tortura de l’estufeta de ferro, que feia fum, escalfava poc i no mantenia la calor com calia.

A Antonina Alexàndrovna, el pa li sortia bé, però no va aconseguir vendre’l. Calgué renunciar a l’esperança de guany, i van tornar a posar l’estufa abandonada. La misèria regnava a cals Givago.

Un matí, Iuri Andréievitx havia sortit com cada dia cap al treball. A casa seva no quedaven sinó dos tions de llenya. Antonina Alexàndrovna va sortir «a caçar», dins la seva pellissa, on la debilitat la feia tremolar de fred, fins quan el temps era bo.

Va vagarejar mitja hora pels carrers dels voltants de casa, pels quals passaven alguns camperols amb llegums i patates procedents de pobles pròxims a la capital. Calia saber on paraven, perquè a vegades els camperols sorpresos amb la seva càrrega ereri detinguts.

Per fi, va ensopegar amb el que cercava. Un minyó jove i cepat, abrigat amb un armiak,³¹ que caminava al costat d’Antonina Alexàndrovna arrossegant un trineu lleuger com una joguina, va trencar passada la cantonada, cap al pati dels Gromeko.

Dins el trineu de fusta de teli, sota una estora, hi havia amagat un muntet de troncs de beç, no pas més gruixuts que les tiges dels balustres dels balcons de moda del segle passat, que es poden veure en velles fotografies. Antonina Alexàndrovna veia que no valien res: de beç, només en tenien el nom, eren rebuigs de la pitjor qualitat, tallats de fresc, i del tot inadequats per a fer foc. Però no es podia escollir i no hi havia possibilitat de discussió.

En cinc o sis viatges el camperol li va dur la llenya a casa; en canvi, va carregar al trineu el petit armari d’espills d’Antonina Alexàndrovna. Un present per a la seva promesa. En anar-se’n, mentre es posaven d’acord sobre un pròxim lliurament de patates, es mirava de reüll un piano que hi havia vora la porta.

Quan Iuri Andréievitx va tornar, no va discutir pas la compra de la seva muller. Hauria estat molt més raonable i convenient fer a trossos l’armari i aprofitar-lo per llenya. Però els hauria mancat coratge.

—Has vist la nota que hi ha damunt la taula? —li digué Antonina Alexàndrovna.

—Del director de l’hospital? Ja ho sé, ja m’ho han dit. És per anar a visitar un malalt. Hi aniré de seguida. Descansaré una estoneta i me n’hi aniré. Això cau lluny. Cap a la banda de la Porta Nikitskie. He apuntat l’adreça.

—Ofereixen uns honoraris originals, ho has vist? Llegeix. Una ampolla de conyac alemany o un parell de mitges de dona per cada visita. Tinc la impressió que et volen esperonar d’aquesta manera. Qui deuen ser? Demostren tenir molt mal gust i un desconeixement total de la vida d’avui. Deuen ser nous rics.

—Si, un zagotoixtxic.

Amb aquest nom, a més dels concessionaris i els comissionistes, es designaven els petits empresaris, als quals, mentre es duia a terme l’abolició del comerç privat, el poder públic, en moments de crisi econòmica, feia petites concessions i estipulava amb ells contractes de proveïments.

Entre ells ja no figuraven ni els dirigents de les velles empreses ni els grans propietaris, que no havien pogut alçar el cap després del cop rebut. En canvi, hi figuraven els especuladors del moment, enlairats gràcies a la guerra i a la revolució: gent nova i sense arrels.

Havent pres un xic d’aigua calenta barrejada amb llet i endolcida amb sacarina, el doctor es dirigí a casa del malalt.

Les voravies i les calçades estaven sepultats per una gruixuda capa de neu, que cobria completament el carrer entre els dos rengles de cases, i, en alguns punts, atenyia les finestres dels pisos inferiors. Sobre aquella ampla extensió es movien ombres incertes i silencioses que retornaven a casa arrossegant les cames, o transportaven en el trineu algun magre proveïment. Els vehicles havien desaparegut gairebé completament.

Ça i lla, en alguns edificis romanien encara els vells rètols ja privats de significat. Les cooperatives i les botigues eren tancades i barrades, amb els aparadors closos o, simplement, buits i esbalandrats.

Tancades i abandonades no solament per manca de mercaderies, ans perquè la reorganització general, comerç inclòs, tot just s’havia esbossat, i els comerços eren considerats com a organismes d’importància secundària.

11

La casa on havia estat cridat el doctor es trobava al fons del carrer Brestskaia, prop de la Barrera de Tver.

Era un edifici de maons molt vell, estil caserna, amb un pati interior i galeries de fusta, circumdat per tres rengles de construccions afegides posteriorment.

Els inquilins celebraven assemblea general, convocada amb anterioritat en presència d’un representant femení del sòviet del barri, quan es va presentar la comissió militar de ronda, que controlava el permís d’usar armes de foc i requisava Tes no autoritzades. El cap de la patrulla havia pregat a la delegada de romandre present, tot assegurant-li que l’escorcoll no els prendria gaire temps, i els inquilins es podrien tornar a reunir, i que, en fi, l’assemblea podria seguir.

Quan el doctor s’acostava a la porta, l’escorcoll estava a punt d’acabar i tocava el torn al pis on l’esperaven. Un soldat amb el fusell en bandolera, que estava de guàrdia a l’escala, refusà de deixar-lo passar; però, per intervenció del cap de la patrulla, que digué que calia no crear dificultats als metges, va consentir a deixar l’escorcoll per a després de la visita. El doctor fou rebut per l’amo de la casa, un xicot prou gentil de rostre colrat i malenconiosos ulls foscos. Es veia molt agitat per diversos motius: la malaltia de la seva dona, l’escorcoll i un respecte reverencial envers la medicina i els seus representants.

Per tal d’estalviar temps i feina al doctor, provava de parlar de la manera més concisa possible, però de tan concís com volia ésser no s’aclaria, i resultava que ho allargava massa.

El pis estava parat amb una barreja de luxe i de mal gust, amb coses comprades a l’atzar, per tal d’invertir el diner, que es desvalorava vertiginosament. Hi havia mobles desmarxats, serveis desaparionats i escantellats. L’amo de la casa sostenia que la seva muller tenia una malaltia nerviosa a causa d’un ensurt. Va contar amb tot luxe de detalls que havia comprat molt barat un antic carilló, que ja feia temps que no funcionava. El van comprar només a títol de curiositat d’orfebreria, com una peça rara (i va acompanyar el doctor a la peça del costat per ensenyar-l’hi), i no creien pas que pogués ésser reparat. I vet aquí que contra tota previsió el rellotge, al qual feia molts anys que no havien donat corda, s’havia posat a funcionar, havia tocat el seu complicat minuet i després s’havia aturat. La seva muller havia quedat aterrida —deia ell— del fet, creguda que havia sonat la seva darrera hora i, ara era al llit desvariejant, no menjava, no bevia i no reconeixia ningú, ni tan solament a ell.

—Així, vós creieu que es tracta d’un xoc nerviós? —preguntà Iuri Andréievitx en to de dubte—. ¿Voleu acompanyar-me a veure la malalta?

Van entrar a la peça del costat: al centre penjava un gran llum de porcellana i dues columnetes de caoba flanquejaven el gran llit de matrimoni. Una dona minsa jeia en un costat del llit, amb la roba que la tapava fins a la barbeta. En veure’ls entrar, va treure el braç de sota la roba i va fer un gest per foragitar-los; el pentinador li va relliscar braç amunt fins a l’aixella. No reconeixia el seu marit i, com si no hi hagués ningú a la cambra, es va posar a cantar amb veu agemolida les primeres estrofes d’un cançó melangiosa i es commogué tant que va esclatar en llàgrimes. Gemegant com un infant demanava de tornar a casa i, per qualsevol banda que el doctor intentava acostar-s’hi, ella no es deixava tocar i li girava l’esquena.

—Caldria visitar-la —digué Iuri Andréievitx—. Tanmateix, la cosa és prou clara: es tracta d’un cas de tifus, bastant greu per cert. La pobra sofreix molt. Us aconsellaria que la ingresséssiu a l’hospital. Aquí no es tracta de la comoditat que vós podeu oferir-li, sinó de tenir el control mèdic constant, indispensable la primera setmana de la malaltia. ¿Podríeu procurar-vos qualsevol vehicle, trobar un cotxer, o en cas extrem un trineu per traslladar-la a l’hospital, naturalment ben abrigada? Us faré un certificat.

—Puc fer-ho. Ho provaré. Però espereu-vos. Creieu de veritat que es tracta de tifus? És una cosa terrible.

—Dissortadament.

—Si la deixo sortir de casa tinc por de perdre-la. ¿No la podríeu atendre aquí, sovintejant les visites? Us pagaré el que vulgueu.

—Ja us ho he explicat. L’important és un control constant. Seguiu el meu consell. Procureu-vos a qualsevol preu un cotxe i jo us estendré el certificat per a l’hospital. La millor cosa que puc fer és lliurar-lo al vostre Comitè de veïns. Caldrà, de tota manera, el segell del Comitè de l’immoble i alguna altra formalitat.

12

Els inquilins que s’havien sortit bé de l’interrogatori i de l’escorcoll tornaven, l’un darrera l’altre, coberts amb xals i amb pellisses, al local sense calefacció de l’ex-magatzem d’ous ara ocupat pel Comitè del veïnat.

En un angle hi havia una taula de despatx i algunes cadires, insuficients per a tanta gent. Per això havien estat col·locades tot a l’entorn, a tall d’escambells, les llargues caixes d’ous posades verticalment. A l’angle oposat, una muntanya de caixes arribava fins al sostre i, al costat, un munt d’ous esclafats s’havia transformat a causa del fred en un munt d’encenalls glaçats. En aquell munt les rates feien corredisses i enrenou; a vegades s’arriscaven fins a treure el cap a l’espai lliure de l’empedrat, per a retrocedir tot seguit a amagar-se entremig dels endurits rebuigs d’ous.

Una inquilina molt grossa, asseguda en una caixa, cada vegada que veia una rata se sobresaltava i feia un xiscle, i, enretirant la vora de les faldilles, amb els dits graciosament separats, batia furiosament els peus calçats amb botes a la moda, i amb veu trencada cridava:

—Olka, Olka, això està envaït per les rates! Mira la maleïda! Ai, ai, ai! M’ha vist i està enfurismada. Ai, ai, que s’enfila sobre la caixa. Ara se’m ficarà sota les faldilles. Tinc por, tinc por! Gireu-vos, senyors, homes! Oh!, perdoneu-me, havia oblidat que ara ja no es diu senyors, sinó camarades ciutadans.

La dona que movia tot aquell aldarull portava un abric d’astracan desbotonat, sota el qual oscil·laven, com tres capes de llefiscosa gelatina, la barba i el sotabarba, la sina abundosa i el ventre cobert per un vestit de seda. Es veia que en altres temps devia haver estat considerada una bellesa entre els comerciants de tercer ordre i els seus dependents. Les escletxes dels seus ulls porcins, amb les parpelles inflades, a penes si es podien obrir. Una rival, en temps immemorials, li havia tirat vidriol a la cara, però havia errat el cop, i sols dos o tres esquitxos l’havien arreplegada a la galta esquerra i el costat de la boca, i li havien deixat dues o tres traces lleugeres, tan imperceptibles que quasi feien bonic.

—No xisclis, Txarapuguina. Així no es pot treballar —digué la dona que seia a la taula, representant del sòviet del barri i elegida per presidir l’assemblea.

Els vells inquilins de la casa la coneixien feia molt de temps i ella també els coneixia bé. Abans de començar l’assemblea havia estat xerrant confidencialment a cau d’orella amb la vella Fatima, la dona del porter, que abans vivia amb el marit i els fills en un soterrani sutze i, ara, junt amb la seva filla, havia estat traslladada al segon pis, on ocupaven dues cambres plenes de llum.

—D’acord, Fatima? —li havia dit la presidenta.

Fatima es queixava que ella tota sola no podia donar l’abast a la feina en un casalot tan gran i tan ple de gent, sense cap ajut, perquè no hi havia ningú que respectés la prestació assignada als diversos llogaters, que els obligava a prendre part a la neteja del pati i del carrer.

—No facis res pel teu compte, Fatima; estigues tranquil·la, que ja els passarem pel sedàs nosaltres. ¿Quin Comitè és aquest? Com és possible una cosa semblant? Aquí s’amaguen criminals, gent de moralitat dubtosa que viuen sense haver passat pel registre. Dissoldrem el Comitè i n’elegirem un altre. I et nomenarem administradora de la casa. Tu, però, no et facis enrera.

La portera li suplicava que no ho fes, però la presidenta no l’escoltava. Va mirar entorn i, considerant que ja hi havia prou gent, va ordenar silenci i amb unes paraules d’introducció va declarar la reunió oberta. Després d’haver condemnat la passivitat del precedent Comitè, va proposar els candidats que podrien formar-ne un altre i tot seguit va passar a altres qüestions. Debatudes també aquestes, va dir:

—I bé, camarades, parlem francament. La casa on viviu és espaiosa i adequada per a un allotjament col·lectiu. Heu de comprendre que de pertot arreu arriben a Moscou els delegats per als convenis i no sabem on ficar-los. En conseqüència ha estat decidit de posar la vostra casa a disposició del sòviet del barri, per tal d’allotjar els delegats que arriben a la ciutat i de donar-li el nom del camarada Tiverzín, el qual, com tots sabeu molt bé, vivia en aquesta casa abans de ser deportat. Hi ha cap objecció a fer? Doncs ara passarem a discutir el desembaràs de la casa. No és una mesura urgent, tindreu encara un any de temps. Posarem a disposició dels inquilins treballadors un altre allotjament; els no treballadors queden advertits de buscar-se’l pel seu compte. Els donem dotze mesos de temps.

—I qui és el qui no treballa aquí? Entre nosaltres no hi ha gent que no treballi! —va cridar en alguna banda una veu sobresortint damunt les altres—. Ja sé a qui al·ludiu. I ara totes les nacionalitats són iguals. Això és xovinisme.

—Si parlem tots al mateix temps no ens entendrem. Ja no sé a qui he de respondre. ¿Què vols dir amb això de la nacionalitat, camarada Valdrikin? Per exemple, la Txarapuguina no és ben bé una nacionalitat, i tanmateix també la desallotjarem.

—Desallotjar-me, a mi? Ja en parlarem, cadira coixa! Recomanada! —es va posar a cridar la Txarapuguina contra la delegada. I en l’ímpetu de la ira va cobrir-la d’imprecacions.

—Quin tipus! Quina serp! No te’n dónes vergonya? —li va retreure la portera.

—No et fiquis on no et demanen, Fatima. Ja sóc prou bona jo per a defensar-me. I tu, Txarapuguina, a callar. Per poca cosa treus les ungles! Calla, et dic, o et denuncio immediatament als organismes competents, sense esperar que t’arrepleguin per fabricar samogon³² i per tot el que passa en el teu catau brut com una corralina.

El batibull es generalitzà. Ningú no reeixia a fer-se sentir. En aquell moment va entrar el doctor. A la primera persona que va trobar, va demanar-li que li indiqués algun membre del Comitè de la casa. El preguntat va fer botzina amb les mans i va cridar:

—Ga-li-ul-lin! Vine cap aquí. Et demanen.

El doctor no donava crèdit a les seves orelles. La portera es va acostar: era una dona seca, una mica encorbada. El va impressionar de veure com s’assemblava el fill a la mare. Però sense fer-se conèixer li digué:

—A la casa hi ha una inquilina malalta de tifus —i li’n va donar el nom—; és indispensable de tenir molta cura per tal d’evitar el contagi. És necessari, doncs, traslladar-la a l’hospital. Jo li estendré un certificat, al qual el Comitè ha de posar el vist i plau. ¿A qui m’he de dirigir?

La portera va entendre que es tractava del trasllat de la malalta i no de la complicació del certificat.

—El sòviet del barri disposa d’un cotxe que ara vindrà a recollir la camarada Diomina —respongué—. La camarada Diomina és una bona persona i li puc demanar de deixar-nos usar el cotxe. No et preocupis, camarada doctor, traslladarem la teva malalta.

—No vull dir això. Voldria només un racó per a poder estendre el certificat. Però, si disposeu de cotxe també… Perdoneu: vós no sou la mare del sots-tinent Óssip Khimaseddínovitx Galiul·lin? Vaig estar al front amb ell.

La portera empal·lidí del sobresalt. Va engrapar el doctor pel braç i li va dir:

—Anem a fora, al pati, i parlarem.

Tot just passada la porta, va començar a dir ràpidament:

—Parleu a poc a poc, que no ens sentin, perquè seria la meva ruïna. Jutja tu mateix. Iussupka se n’ha anat pel mal camí: qui és Iussupka? Era un estudiant, un senzill obrer, i havia de comprendre que per al poble senzill les coses ara van més bé; això, ho veu un orb, i no es pot discutir. Jo no sé el que en penses, tu mateix, però per a Iussupka és un pecat. Déu no l’hi perdonarà. El seu pare va morir de soldat. El van matar com…, no li van deixar ni la cara, ni les mans, ni les cames.

Li va mancar força per a continuar, va fer un gest amb la mà i va esperar que li passés l’agitació. Després reprengué:

—Anem. Ara et proporcionaré el cotxe. Sé qui ets. Ell va ser aquí fa dos dies i m’ho va dir. Em va dir que coneixes Lara Guichard. És una bona noia. Venia a casa nostra, me’n recordo prou bé. Ara no sé com es deu haver tornat: ¿que hi ha ningú que es reconegui a si mateix? Però per a Iussupka és un pecat. Anem a demanar el cotxe. La camarada Diomina te’l proporcionarà. No saps qui és la camarada Diomina? Ólia Diomina, que era oficiala al taller de la mare de Lara Guichard. És aquella. Ella també és d’aquí, d’aquesta casa. Anem-nos-en.

13

Ja era fosc; feia nit arreu. Només el blanc cercle de claror del llum de butxaca de la Diomina saltava, cinc passes davant d’ells, d’un munt de neu a l’altre i més aviat confonia la vista que no pas il·luminava el camí. A l’entorn era nit fosca i la casa havia quedat endarrera; la casa on tanta gent la coneixia, on ella havia estat de menuda i on, segons contaven, de petit havia estudiat el seu marit: Antípov.

La Diomina es dirigia al doctor en un to protector i burleta:

—Podràs seguir sense llum? De veres? Si no t’hi veus en cor et puc deixar la meva, camarada doctor. Quan érem jovenetes vam ser molt amigues, jo l’estimava molt. Tenien un taller de modista, i jo era aprenenta. Enguany l’he vista. Ens va venir a veure aprofitant que era a Moscou de passada. Jo li vaig dir: «¿On vas, beneita? Podries quedar-te». Hauríem viscut plegades i jo li hauria trobat feina. De cap manera; no me’n va deixar parlar. Tenia aquestes coses. Es va enamorar de Paixa amb el cervell i no amb el cor, i des d’aleshores té l’enteniment un xic girat. I així va marxar.

—Què en penses, d’ella?

—Vés amb compte, que això és relliscós. Estic cansada de dir-los que no llencin aigua bruta al davant de la porta; com si ho digués a la paret. ¿Què en penso, d’ella? Què en penso? Què voleu que pensi? No em vaga de pensar; jo visc aquí. Li vaig amagar que el seu germà, militar, probablement va ser afusellat. Però potser podré salvar la seva mare, la meva antiga mestressa. Faré tot el que pugui per ella. Bé, ja he arribat. A reveure.

Es van separar. El petit llum de la Diomina es va ficar dins una escala estreta de pedra i es va començar a enfilar, tot il·luminant les parets brutes: el doctor fou envoltat per la fosca. A la seva dreta s’estenia el carrer Sadovaia-Triumfalnaia, a l’esquerra la Sadovaia-Karetnaia. No es podia dir que hi havia cases en el sentit normal de la paraula, en aquell espai negre, enmig de la negra neu, sinó dos passatges practicats en l’espessa taiga dels edificis de pedra arrenglerats sense fi, igual com es troben en les impracticables boscúries dels Urals o de la Sibèria.

A casa seva hi havia llum i s’hi estava calent.

—Com és que has fet tan tard? —preguntà Antonina Alexàndrovna; i, sense esperar resposta, continuà—: Mentre eres fora, aquí ha passat una cosa curiosa d’una estranyesa inexplicable. Havia oblidat de dir-te que el pare, ahir, va trencar el despertador i estava desesperat. Era el darrer rellotge que ens quedava. Es va posar a adobar-lo; però, furga que furga, no va aconseguir res. El rellotger de la cantonada ens va demanar molt car d’adobar-lo: tres lliures de pa. Què havíem de fer? El pare donava cops de cap per les parets. I, imagina’t, fa una hora que, de sobte, ens ha sorprès el truc eixordador i penetrant d’un timbre: el despertador! S’ha posat a marxar tot sol: te n’adones?

—És que ha arribat per a mi l’hora del tifus —va deixar anar Iuri Andréievitx; i li va explicar la història de la malalta i del carilló.

14

Però fins molt de temps després no va arreplegar el tifus. Mentrestant, les condicions de vida de la família Givago van empitjorar encara. Es veien en l’extrema misèria i no reeixien a tirar endavant. Iuri Andréievitx havia anat a veure el comunista víctima de l’agressió, que havia salvat temps enrera. Aquest havia fet tot el que havia pogut, però ara, després del començament de la guerra civil, havia sortit de viatge. D’altra banda, conseqüent amb les seves conviccions, considerava naturals les privacions del moment i no confessava que ell també patia gana.

Iuri Andréievitx fins i tot havia provat de dirigir-se a l’especulador de la Barrera del Tver. Però d’aquest, n’havia desaparegut el rastre, i també el de la seva muller, ja guarida. Els inquilins de la casa havien canviat. La Diomina era al front i Iuri Andréievitx no va aconseguir de trobar la Galiul·lina, esdevinguda administradora de l’immoble.

Un dia va rebre un bo per a llenya al preu oficial, que havia d’anar a buscar a l’estació Vindavski. Ell seguia a peu el carreter i la ròssa que traginaven aquella inesperada riquesa per l’interminable carrer Mestxanskaia, quan el carrer li va semblar diferent, es va adonar que trontollava i que les cames no el duien. Comprengué que havia arribat el seu moment: era el tifus.

El carreter el va recollir de terra i ell no va poder recordar mai com l’havien dut a casa seva, estirat de qualsevol manera sobre la llenya.

15

Va desvariejar durant dues setmanes, llevat de breus intervals. Somniava que Tònia havia posat damunt la taula del despatx les dues Sadovaies, a l’esquerra la Sadovaia Karetsnaia i a la dreta la Sadovaia Triumfalnaia, i que li havia acostat massa el llum de peu, que feia una claror vermellenca i ardent. Al carrer hi havia llum; es podia treballar i ell escrivia.

Escrivia, amb un afany i amb una facilitat extraordinaris, allò que sempre havia desitjat i que ja feia temps que hauria hagut d’escriure. Mai no n’havia estat capaç, de fet, però ara tot li sortia molt bé. Solament, en certs moments, el destorbava un minyó d’esbiaixats ulls kirguisos, que duia posada una pellissa de ren gruixuda, descordada, com les que es porten a la Sibèria o als Urals.

Era ben clar que aquell minyó era l’esperit de la seva mort, o més senzillament, la seva mort. Però, ¿com podia la seva mort ajudar-lo a escriure un poema? ¿És que, per ventura, es pot rebre ajut de la mort? O, en altres mots: pot, per ventura, la mort constituir un ajut?

El seu poema no versava sobre la resurrecció, ni sobre el sebolliment, sinó sobre els dies transcorreguts entre l’una i l’altre. El seu títol era: «Torbació».

Sempre havia desitjat d’escriure com, per espai de tres dies, la tempesta havia assetjat la terra negra i plena de cucs, com s’havia llançat a l’assalt, contra la immortal encarnació de l’amor amb l’ímpetu de les onades de la ressaca que cobreixen les platges, per ofegar-la amb la seva càrrega de terra i de fang. Així la negra tempesta de terra havia senyorejat per tres dies, desfermada; després s’havia enretirat.

El turmentaven dos versos: «Contents d’esflorar-se» i «Cal renovar-se». «Contents d’esflorar-se» l’infern i la disgregació, i la descomposició i la mort i, això no obstant, conjuntament amb ells «contenta d’esflorar-se» també la primavera, Maria Magdalena, i la vida. I «Cal renovar-se». Deler de renovar-se, d’alçar-se, de ressorgir.

16

Va començar a anar millor. D’antuvi, un xic beatíficament desmemoriat, no cercava cap mena de lligam entre les coses, no es recordava de res ni de res s’estranyava. La seva dona li donava pa blanc amb mantega i li feia beure te ensucrat i cafè. Ell havia oblidat que tot allò no existia en aquell temps, i de la mateixa manera que li plaïen la poesia i els contes de fades, estava content d’aquells aliments tan saborosos, com si fossin els aliments normals que esqueien a un convalescent. La primera vegada que en va tenir esment digué a la seva dona:

—D’on treus tot això?

—Ens ho envia sempre Grània.

—Quin Grània?

—Grània Givago.

—Grània Givago?

—Sí, el teu germà Evgraf, d’Omsk. El teu germanastre. Quan desvariejaves et venia a veure sempre.

—Amb una pellissa gruixuda de ren?

—Sí, sí. I, doncs, ¿te’n recordes a desgrat que el vas veure en ple desvari? Et va trobar a l’escala d’una casa: ho sé perquè ell m’ho va contar. Sabia qui eres i s’hauria volgut donar a conèixer, però gairebé li vas fer por. T’adora i llegeix totes les teves coses. És capaç de treure aigua d’un pou sec. Arròs, panses, sucre. Ara ha tornat al seu país. Vol que hi anem. És tan estrany i tan enigmàtic! Jo penso que deu estar en molt estreta relació amb les autoritats. Diu que durant un any o dos li convé estar lluny de les grans ciutats i «arrapar-se a la tefra». Li vaig demanar consell sobre les terres dels Krueger. Mel va donar sense vacil·lar. Necessitem poder conrear un hort i tenir un bosc a la vora. No podem deixar-nos morir passivament com les bestioles.

El mes d’abril d’aquell any, tota la família Givago va partir cap als Urals llunyans, cap a l’antiga hisenda de Varikino, vora Iuriatin.