Cinquena part

L’ADÉU AL PASSAT

1

La petita ciutat s’anomenava Meliuseiev i es trobava a la zona de les terres negres. Com un núvol de llagosta planava sobre els teulats la negra pols aixecada per les tropes i els combois que del matí al vespre la travessaven en ambdues direccions: des del front, o cap al front, de tal manera que no es podia assegurar si la guerra continuava c ja s’havia acabat.

Les noves funcions creixien innombrables, com els bolets, i totes eren encarregades al doctor Givago, al sots-tinent Galiul·lin, a la infermera Antípova o a algú altre del seu grup, els únics que havien viscut en grans ciutats i que posseïen una certa experiència de les coses.

Ells s’ocupaven de l’administració municipal de la ciutat, exercien funcions de comissaris de l’exèrcit i de la sanitat i atenien tots aquells càrrecs com si es tractés d’un esbarjo a l’aire lliure, o d’un joc de bitlles. Però, cada vegada amb més dolor, sentien el desig de deixar el joc de bitlles i de tornar a casa, a llurs ocupacions normals.

El treball feia que Givago i Antípova es trobessin sovint.

2

A causa de les pluges, la negra pols es transformà en una massa obscura de color de cafè, que cobria els carrers de la ciutat, gairebé tots sense empedrar.

La ciutat no era gran. Des de qualsevol indret, a cada cantonada, s’obria al davant l’ombriva estepa, el cel fosc, els amples espais de la guerra i de la revolució.

Iuri Andréievitx escrivia a la seva muller:

«La desfeta i l’anarquia continuen en l’exèrcit. Es prenen mesures per tal de millorar la disciplina dels soldats i d’aixecar-los la moral. He visitat les unitats destacades per aquests encontorns.

»En fi, a manera de postdata, si bé ja t’ho hauria pogut escriure de primer, afegiré que estic treballant costat per costat amb una tal Antípova, infermera de Moscou, oriünda dels Urals.

»¿Recordes la noia que va disparar contra el procurador la nit de la festa de l’arbre de Nadal, la terrible nit de la mort de la teva mare? Sembla que la varen processar. Recordo haver-te dit aleshores que, essent ella encara una col·legiala, Mixa i jo l’havíem vista en un hotel de tercer ordre, on havíem anat amb el teu pare, no recordo amb motiu de què, una nit que feia un fred que pelava, em sembla que en temps de la insurrecció de la Prèsnia. Doncs, l’Antípova és ella.

»Moltes vegades he desitjat tornar a casa. Però no és tan senzill. El que ens entreté no és la feina, que podríem encomanar a altres. La dificultat està en el viatge. Els trens no funcionen. No circulen o bé quan ho fan, van tan sobrecarregats que no és possible de pujar-hi.

»Es comprèn, no obstant això, que la cosa no pot durar eternament. Així, doncs, els qui han estat donats d’alta o estan lliures de servei, o bé que han estat desmobilitzats, com és el cas de Galiul·lin, l’Antípova i jo mateix, hem determinat d’anar-nos-en de qualsevol manera que sigui, a partir de la pròxima setmana, però, per a més comoditat, en dies diferents i per separat.

»Puc arribar qualsevol dia, inesperadament. De tota manera, procuraré avisar-te per telegrama».

Abans de partir, Iuri Andréievitx va tenir temps de rebre la resposta d’Antonina Alexàndrovna.

En la seva carta, en la qual els sanglots trencaven els períodes, i les traces de les llàgrimes i les taques servien de punts, Antonina Alexàndrovna intentava convèncer el seu marit que no tomés a Moscou, sinó que prosseguís el viatge directament pels Urals, al costat d’aquella extraordinària infermera, la vida de la qual estava marcada de tals signes, presagis i coincidències; enfront d’ella, Tònia sols podia oposar el vulgar camí de la seva existència.

«No et preocupis de Saixenka, ni del seu esdevenidor —continuava—. No hauràs d’avergonyir-te’n. Et prometo educar-lo segons les normes que tu, d’infant, vas veure regnar a casa meva».

«Tu has perdut l’enteniment, Tònia —li respongué immediatament Iuri Andréievitx—. ¿On vas a parar amb les teves sospites? ¿És que potser no saps o no saps prou que tu, el pensament de tu i de la fidelitat a tu i a la nostra llar m’han salvat de la mort i de qualsevol mena de perdició durant aquests dos terribles anys de guerra, que tantes coses han destruït? Però, d’altra banda: de què serveixen les paraules? Aviat ens tornarem a veure, la vida recomençarà de nou i tot quedarà explicat.

»Però el fet que hagis estat capaç d’escriure’m en el to en què ho has fet m’esvera en cert sentit. Si t’he donat motiu per a una semblant resposta, és perquè em dec haver comportat d’una manera equívoca i, si és així, sóc culpable també davant aquella dona que t’ha induït a error i amb la qual hauré de disculpar-me. Ho faré tan bon punt torni ella d’una inspecció que efectua ara pels pobles de l’encontorn. Actualment, fins a les més petites comunitats han estat creats els Zemstvo, que abans existien només a les províncies i als districtes. L’Antípova se n’ha anat a ajudar una seva amiga que treballa d’instructora d’aquests nous instituts legislatius.

»Observa que, tot i viure a la mateixa casa on viu l’Antípova, no sé encara avui on és la seva cambra ni me n’he preocupat mai».

3

De Meliuseiev sortien dues grans carreteres: l’una vers l’est i l’altra vers l’oest. L’una de terra atapeïda, conduïa a través d’un bosc a una petita localitat que vivia del comerç de cereals: Zibutsín, administrativament depenent de Meliuseiev, però més important en tots els sentits. L’altra, pavimentada amb pedruscall, passava a través d’aiguamolls, eixuts a l’estiu, i conduïa a Biriutxi, cruïlla ferroviària de dues línies que passaven prop de Meliuseiev.

Pel juny, a Zibutsín, el moliner Blaieiko va proclamar la república independent, que va durar dues setmanes. Recolzà en els desertors del 212 Regiment d’Infanteria que havien abandonat les posicions però conservaven les armes a la mà i que, a través de Biriutxi, havien arribat a Zibutsín, just al moment de la crisi. La nova república es va negar a reconèixer l’autoritat del Govern provisional i va separar-se de Rússia. Blaieiko, un fanàtic que en la seva joventut havia mantingut correspondència amb Tolstoi, va proclamar el nou i mil·lenari regne de Zibutsín, va decretar la comunitat de treball i de la propietat, i va qualificar d’apostolat Ja nova administració cantonal.

Zibutsín havia estat sempre bressol de llegendes i de mítiques exageracions. Estava situada enmig d’una boscúria ben espessa i era mencionada als documents de l’època dels turbulents;²⁴ pels seus voltants van rondar els bandolers fins en una època molt més tardana. La riquesa dels seus comerciants i l’extraordinària fertilitat de les seves terres eren llegendàries. Alguns costums i creences, i algunes particularitats del llenguatge que caracteritzaven aquesta part occidental de la zona del front, procedien precisament de Zibutsín.

Anàlogues fantasies a les dels temps passats es contaven ara del lloctinent de Blaieiko. Es deia que havia estat sord-mut de naixença, que en un moment d’inspiració divina havia recuperat el do de la paraula i que el perdia novament en cessar la il·luminació.

La república caigué pel mes de juliol. La contrada va ésser ocupada per una unitat fidel al Govern provisional; els desertors foren foragitats i es retiraren a Biriutxi.

Allà, moltes verstes entorn, s’estenien zones emboscades, on, enmig dels troncs abatuts, al voltant dels quals creixien les maduixes, es veien les restes dels feixos de llenya vella i cabanes enrunades dels llenyataires que, al temps, hi anaven a fer carbó. Allà es van plantar els desertors.

4

L’hospital on havia jagut Givago malalt, on posteriorment havia prestat servei i que ara es disposaven a abandonar, estava instal·lat al palauet que la comtessa Zabrinski, des del començament de la guerra, havia cedit a fi d’acollir els ferits.

El palauet de dos pisos ocupava un dels més bells indrets de Meliuseiev, a la cantonada del carrer major amb la plaça principal, on en temps de la guerra els soldats feien instrucció i on ara se celebraven els mítings.

La privilegiada situació del palauet permetia mirar en diverses direccions; a l’altra banda del carrer major i de la plaça principal es podien albirar un pati que era molt a prop, una pobra hisenda provinciana que no es diferenciava en res d’una masia i l’antic jardí de la comtessa, al qual podia entrar-se per la part del darrera de la casa.

La comtessa no havia tingut mai el palauet en gran cosa. En aquell districte, posseïa una gran propietat anomenada Razdolnoie, i la casa del poble només servia de punt per a les visites d’afers i de lloc de reunió dels hostes que de tot arreu acudien a passar l’estiu a la seva casa de camp.

Ara, a la casa, hi havien instal·lat l’hospital; la propietària estava detinguda a Petersburg, on habitualment residia.

Del personal que un altre temps prestava servei al palauet, sols havien romàs dues estranyes dones: la senyoreta Fleury, antiga institutriu de les filles de la comtessa, ja casades, i Ustínia, la vella cuinera.

La senyoreta Fleury, una vella de cabells blancs, deixada, caravermella i amb grenyes, vestida amb una folgada brusa desmarxada, arrossegava les plantofes amunt i avall de l’hospital, amb la mateixa confiança que abans ho feia amb la família Zabrinski; sempre en tenia una per contar, amb el seu rus xampurrejat, que pronunciava a la francesa, menjant-se el final de les paraules. Sempre feia posa, gesticulava, i a la fi de la seva xerrameca esclatava en unes rialles enrogallades que solien acabar amb una tos que no tenia aturador.

Coneixia la vida i miracles de la infermera Antípova, i estava creguda que entre ella i el metge existia una mútua simpatia. Es deixava endur per la seva passió d’arreglar casoris, profundament arrelada en la seva romàntica naturalesa, i es posava tota cofoia si els veia junts, els amenaçava amb el dit i els feia l’ullet tota divertida. L’Antípova se sentia cohibida i el doctor s’enfellonia, però la senyoreta, com totes les persones extravagants, estava posseïda per les seves pròpies fantasies i no hi hauria pas renunciat per res del món.

Ustínia era encara un tipus més curiós. La part superior de la seva figura es veia tan grotescament petita que feia pensar en una gallina i tenia un cervell penetrant i lúcid vorejant la malignitat, però unia al seny una desenfrenada fantasia quant a les supersticions.

Coneixia infinitat d’exorcismes populars i no feia un pas sense conjurar el foc de l’estufa i sense haver xiuxiuejat pel forat del pany uns quants encanteris contra el diable, abans de sortir de casa. Havia nascut a Zibutsín, i es deia que era filla del bruixot del poble.

Ustínia es podia passar anys sencers sense obrir boca, però quan li agafava la xerrameca, no tenia aturador. Tenia la mania de defensar la veritat.

Després de la caiguda de la república de Zibutsín, el Comitè executiu de Meliuseiev havia començat una campanya contra les tendències anàrquiques que s’havien escampat per la localitat. Cada vespre, a la plaça se celebraven espontàniament petits mítings, als quals acudien uns quants desvagats, que en altres temps passaven les vetllades a l’aire lliure davant la caserna dels bombers. El Comitè per a la difusió de la cultura de Meliuseiev encoratjava tals reunions, a les quals enviava activistes propis o ocasionals per tal de dirigir les discussions. Aquests opinaven que, entre les llegendes que circulaven entorn de Zibutsín, la més absurda era la del sord-mut parlant, i sovint s’hi referien en els seus discursos. Però els petits artesans, les dones dels soldats i l’ex-minyona de la comtessa no eren de la mateixa opinió. El sord-mut que parlava no els semblava pas el màxim de l’absurd, i prenien partit a favor d’ell.

Entre les estrafolàries opinions que eixien de la multitud, se sentia sovint la véu d’Ustínia. D’antuvi no es va decidir, ja que la frenava l’encongiment de la seva condició femenina, però, a poc a poc, va anar agafant coratge i va començar a rebel·lar-se, cada vegada amb més audàcia, contra els oradors que sostenien tesis tan oposades a l’opinió pública de Meliuseiev. Així, sense adonar-se’n es va trobar feta una oradora de tribuna.

Des del palauet se sentia, a través de les finestres obertes, la confusa remor de les veus de la plaça i, certes nits particularment xafogoses, fins trossos dels discursos. Sovint, si parlava Ustínia, la senyoreta Fleury entrava corrents a la sala i recomanava als presents d’escoltar; i menjant-se la cua dels mots l’escarnia sense malícia:

—Desvergonyid’! Desvergonyid’! Zibuts! Sord-mú! Traïció! Traïció!

La senyoreta Fleury estava secretament orgullosa d’aquella combativa llenguallarga. Les renyines entre elles sovintejaven, però de fet se sentien lligades per un gran afecte.

5

Iuri Andréievitx preparava a poc a poc la seva partida, visitava les cases i les institucions on hi havia algú del qual havia d’acomiadar-se i posava els seus papers en ordre.

Aquells dies, de passada cap al front, es va aturar a la ciutat el nou comissari de la zona. Es deia que era encara un infant.

Hom preparava aleshores una gran ofensiva i a fi d’influir decisivament en la moral de les tropes, s’exercia damunt els soldats una constant pressió. Havien estat instituïts tribunals militars revolucionaris i la pena de mort, d’antuvi abolida, havia estat restablerta.

Abans de partir, el doctor s’havia de presentar al comandant de Meliuseiev, funció assumida per un cap militar, anomenat simplement «el districtual».

Habitualment sempre hi havia una gernació que s’esperava per veure’l. La multitud no cabia al vestíbul ni al pati i ocupava la meitat del carrer, sota les finestres de l’oficina. Era impossible d’arribar a les taules, i per altra part l’aldarull dels centenars de veus no deixava entendre res.

Aquell dia no era dia de visita. A l’oficina, els empleats escrivien, taciturns, i s’esguardaven irònicament, descontents d’un treball que es complicava de dia en dia. De l’oficina del «districtual» arribaven veus alegres com si estiguessin fent un refresc, amb les jaquetes desbotonades.

Galiul·lin en sortí, va veure Givago i, inclinant-s’hi amb l’aire de qui ha d’emprendre una cursa, el va invitar a entrar i a compartir l’alegria que hi regnava. El doctor, necessitant que el cap li signés els papers, va entrar i es va trobar amb el més artístic i alegre dels desordres.

L’objecte de l’interès de tota la ciutat, l’heroi del dia, el nou comissari, en lloc de prosseguir camí cap al seu destí, era allà, en aquella oficina, que no tenia res a veure amb la competència de l’Estat Major ni amb els seus problemes de les operacions, enmig dels buròcrates del formalisme militar. Els estava arengant.

—Heus ací una altra de les nostres estrelles —digué el «districtual» tot presentant el doctor al comissari, el qual, completament entotsolat, ni tan sols el va veure. Mentrestant, el «districtual» es va mig tombar per tal de signar el paper que el doctor li ensenyava i, un cop tornat a acomodar, va indicar a Givago polidament un tou i baix escambell que hi havia al mig de la sala.

Entre els presents, sols el doctor seia en forma normal. Els altres havien adoptat les més estranyes i descompostes positures. El «districtual», amb el cap recolzat al braç, estava mig ajaçat damunt la taula, a la manera de Petxorín;²⁵ enfront d’ell, el seu ajudant estava mig deixat anar assegut al braç del divan, amb els peus tirats enrera, igual com fan les dones quan van a cavall. Galiul·lin seia encavalcat en una cadira, abraçat al respatller on descansava el cap, mentre que el jove comissari adés s’enfilava a força de braços sobre l’ampit de la finestra, adés en saltava i, com un llobató en llibertat, no parava un moment de moure’s i d’anar amunt i avall per l’oficina, amb passes curtes i apressades. Parlava sense parar sobre el tema dels desertors de Biriutxi.

Els rumors que havien circulat respecte al comissari van resultar exactes: era un jove esprimatxat i elegant a penes sortit de l’ou i que es consumia com un ciri pels més alts ideals. Deien que era de bona família, alguna cosa semblant a fill d’un senador, i que el mes de febrer havia estat un dels primers a conduir la seva companyia a la Duma de l’Estat. Es deia Hinza o Hinz, ja que el doctor no ho havia acabat d’arreplegar en ésser-li presentat. Parlava amb accent petersburguès correcte, extremament clar i distint, gairebé com un baró de la Bàltica.

Anava vestit amb una túnica molt ajustada. Es veia que li recava d’ésser jove i, per tal de semblar més gran, estrafeia el rostre amb una ganyota despectiva i s’encorbava artificiosament. Tenia les mans a les butxaques d’uns pantalons de zuau i alçava les espatlles, on lluïa uns entorxats encarcarats de tan nous. La seva figura semblava l’estilització d’un genet: hauria pogut dibuixar-se amb dues soles línies convergents a baix, des de les espatlles fins als peus.

—Al costat de la línia de ferrocarril, a poques etapes d’aquí, hi ha un regiment cosac. Roig, fidel. No hem de fer sinó cridar-lo. Envoltaran els rebels i la jugada serà feta. El general insisteix que cal desarmar-los —digué el «districtual» al comissari.

—Els cosacs? De cap manera! —exclamà el comissari—. Això és molt estil 1905; una reminiscència pre-revolucionària! Aquí som ja als antípodes, i els vostres generals fan el viu.

—No s’ha fet res encara. Tot ha quedat en projectes, en hipòtesis.

—Hi ha un acord amb el comandament militar en virtut del qual no es pot intervenir en les operacions. Jo no em ficaré amb els cosacs. Bé. Però, pel meu cantó, faré els passos que el seny em suggereixi. Tenen algun bivac, els rebels?

—No sé com dir-ho. De totes maneres tenen un camp; i fortificat.

—Molt bé. Els aniré a veure. Porteu-me fins aquest perill, fins aquests bergants del bosc. Tant si són rebels com si són desertors, són poble, senyors, i això és el que oblideu. I el poble és un infant, del qual cal conèixer la psicologia, tractar-lo amb mitjans particulars. Cal saber tocar en les seves cordes més sensibles i millors, i feries vibrar. Els aniré a veure a la clariana on s’han fortificat, i els parlaré amb el cor a la mà. I veurem com amb un ordre exemplar tornaran a les posicions que van abandonar. Us hi voleu jugar res? No ho creieu?

—És difícil. Però Déu ho vulgui.

—Els diré: Germans, mireu-me. Jo, el fill únic, l’esperança de la meva família, ho he donat tot, he sacrificat el meu nom, la meva posició, l’amor dels meus pares, per conquerir una llibertat com no hi ha poble al món que en frueixi. Això he fet jo i tants i tants d’altres joves com jo, per no parlar ja de la vella guàrdia dels nostres gloriosos predecessors, els populistes empresonats, els «narodvoltsi»²⁶ de la Xluenelburg. ¿És que per ventura ho fem a favor nostre? És que som nosaltres els qui en freturàvem? Ja no som els francs tiradors d’abans, sinó els combatents del primer exèrcit revolucionari del món. Pregunteu-vos honestament: heu merescut vosaltres aquest alt títol? Mentre la Pàtria, amb llàgrimes de sang, amb un suprem esforç, intenta alliberar-se de l’hidra de l’enemic que l’ha vençuda, vosaltres us heu deixat ensarronar per una banda d’aventurers desconeguts, i us heu transformat en una genteta inconscient, en una xurma de malfactors desenfrenats, que devoren la llibertat, als quals tot el que se’ls dóna sempre sembla poc. Ja té raó un refrany: «deixa anar el porc sota la taula i et trobaràs amb les seves potes a sobre». Jo els faré comprendre això i els avergonyiré.

—No, no; és perillós —va provar d’objectar el «districtual», bescanviant de cua d’ull un esguard significatiu amb el seu ajudant.

Galiul·lin va intentar dissuadir el comissari de la seva folla intenció. Coneixia els caparruts del 212, dels temps que havia prestat servei a la divisió de la qual el regiment formava part. Però el comissari no l’escoltava.

Tota l’estona que va durar la cosa, Iuri Andréievitx es va haver d’aguantar les ganes d’alçar-se i de sortir. La ingenuïtat del comissari l’irritava. Però no el fastiguejava menys la sornegueria del «districtual», que la sabia molt llarga, i del seu ajudant, dos murris astuciosos i poc lleials. L’estupidesa de l’un i la murrieria dels altres eren equivalents, i totes dues es manifestaven per mitjà d’una torrentada de paraules, supèrflua, confusa, que no aclaria res: justament aquelles característiques de què la vida necessita tant alliberar-se.

Quantes vegades no voldríem fugir de la nícia i obtusa xerrameca dels homes per acollir-nos a l’aparent silenci de la natura, en la callada presó d’un llarg i tenaç treball, en l’essència d’un somni profund, en la veritable música que neix del silent contacte del cor amb els sentiments que ens fa retornar al mutisme de la plenitud!

El doctor es va recordar que una explicació, sempre desagradable, amb l’Antípova l’esperava. Malgrat aquest preu que havia de pagar, estava content de la necessitat de veure-la. Però encara no devia ésser a casa. Aprofitant la primera ocasió favorable, es va alçar i, sense que els altres se n’adonessin, eixí de l’oficina.

6

Lara, però, era a casa. La senyoreta Fleury li ho va dir i va afegir que havia tornat molt cansada, que havia sopat de pressa i se n’havia anat cap a la seva cambra, tot pregant-li que no la destorbessin.

—Però podeu trucar-li —va aconsellar la senyoreta—, probablement encara no dorm.

—I on és la seva cambra? —preguntà el doctor, que amb tal pregunta va deixar palplantada la senyoreta.

Es va assabentar que la cambra d’Antípova era al fons del passadís del pis de sobre, prop de les habitacions on eren tancats els mobles de la comtessa Zabrinski i on el doctor no havia entrat mai.

Es feia fosc molt de pressa. En la fosca de la nit els carrers semblaven més estrets i les cases i les estacades es van confondre. Des del fons del pati els arbres s’acostaren a les finestres sota la claror dels llums encesos. Era un nit xafogosa i sufocant. Qualsevol moviment feia suar. Els raigs lluminosos dels llums de petroli en arribar al pati relliscaven de dalt a baix de la soca dels arbres en grocs regalims.

Arribat al darrer esglaó, el doctor es va aturar. Pensà que deixar-se sentir, ni que fos solament trucant a la porta d’una persona fatigada per un viatge, era cosa importuna i molesta. Valdria més deixar la conversa per a l’endemà. A causa de la distracció que acompanya sempre els canvis de decisió, va travessar el passadís fins a l’altre cap, on hi havia una finestra que donava al pati, i es va repenjar a l’ampit.

La nit era plena de quietes remors misterioses. Ai costat, al passadís, se sentia el degoteig regular i escandit de l’aigua del safareig. Al defora, en algun indret, se sentia un xiuxiueig. Cap a la banda on començaven els horts, estaven regant els bancals de cogombres, a galledes poades per mitjà d’una cadena que se sentia dringar.

Se sentia l’olor de totes les flors del món, alliberades de cop, com si la terra hagués romàs inanimada tot el dia i ara s’hagués revifat amb tots aquells perfums.

I del secular jardí de la comtessa, impracticable a causa de la malesa, que arribava fins a l’alçada dels arbres, tan espessos que formaven una gran paret, pujava com una marea la intensa flaire d’un antic teli florit, descalçat i polsós.

Pel darrera de l’estacada, a la dreta, es van sentir crits que venien del carrer. Un soldat permissionari feia tabola. Es va sentir trucar a una porta; per l’aire van voleiar els retalls d’una cançó.

Darrera els nius de corbs del jardí es va aixecar una lluna enorme, de color negre-rosa. De primer es va assemblar al molí de maons de Zibutsín, i més tard es va tornar groga com la bomba d’aigua de l’estació de Biriutxi.

A baix, al pati, sota la finestra, el perfum de la bellesa nocturna es va barrejar amb el del fenc segat de fresc, fragant com el te en flor. Hi havia una vaca que havia estat comprada feia poc en un poble llunyà. L’havien feta caminar tot el dia, estava cansada, enyorada del seu ramat i no acceptava el pinso de les mans de la nova mestressa, a la qual encara no s’havia acostumat.

—Bo, bo, no siguis capriciosa, bestiota. Maleïda del diable, ja t’ensenyaré jo a no tossar —deia la mestressa, intentant amansir-la amb manyagueries; però la vaca feia anar el cap d’una banda a l’altra, inquieta, o, allargant el coll, bruelava d’una manera corprenedora, com si es queixés. Darrera els negres estables de Meliuseiev, brillaven els estels i entre ells i la vaca es teixien els fils d’una invisible entesa, com si fos en els estables de l’altre món on tindrien compassió per a ella.

Pertot arreu, tot fermentava, creixia, muntava pel màgic llevat de l’existència. L’alenada de la vida, com un vent silenciós, avançava a grans onades, sense saber on, sobre la terra i sobre la ciutat, a través dels murs i dels recintes, a través de les branques dels arbres i dels cossos dels homes, abraçant amb el seu fremiment tot el que trobava al seu camí. Per assossegar-se d’aquell fluid vital, Givago va baixar a la plaça, a escoltar els discursos que es feien en la reunió.

7

La lluna anava ja alta en el cel. Tot era submergit en la seva llum densa, com el blanc de la cerussa.

Les vastes ombres dels edificis de pedra de l’administració, ornats de columnes disposades en semicercle sobre la plaça, s’estenien com negres catifes sobre el terreny.

El míting se celebrava a l’altra banda de la plaça i, parant bé l’orella, es podia distingir tot el que hi deien. Però el que encisà el doctor fou la bellesa de l’escena. Segué en un escambell davant la porta de la caserna dels bombers i, sense prestar l’oïda a les veus que li arribaven, es posà a mirar al seu voltant.

A la plaça afluïen petits carrerons foscos, al fons dels quals es podien descobrir velles cases esgairades. Els carrers eren enterament coberts de fang, com passa al camp; damunt del fang sobresortien les bardisses altes, fetes amb branques de salze, semblants a nanses submergides en un estany, o a cistells de pescar crancs.

Els vidres dels casinyots parpellejaven mig encegats a les finestretes esbatanades. Des del jardinet proper fins al peu de les cases, s’estenien els bladars rossencs, amb les espigues lluents com untades amb oli. Des de les corbades bardisses, les pàl·lides malves exhaustes, miraven la llunyania, com camperoles que la calda hagués fet eixir dels casinyots xafogosos a prendre la fresca en camisa.

La nit il·luminada per la lluna feia un efecte corprenedor, com la misericòrdia o com el do de la clarividència. Tot d’una, dins el silenci d’aquell clar i espurnejant encantament, començà a caure el so regular i escandit d’una veu coneguda, que ell havia sentit poca estona abans. Era una veu vibrant i persuasiva. Iuri parà l’orella i la va reconèixer tot seguit: era el comissari Hinz, que parlava a la plaça.

Les autoritats li devien haver pregat que els prestes ajut amb el seu prestigi i ell reconvenia amb gran ardor els habitants de Meliuseiev d’estar tan desorganitzats, de cedir tan fàcilment a la corruptora influencia dels bolxevics, els veritables culpables, segons que assegurava, dels fets de Zibutsín. En el mateix to en què havia parlat a l’oficina del «districtual», advertia que l’enemic era puixant i cruel i que l’hora de la prova havia arribat per a la pàtria. A la meitat del discurs ei van començar a interrompre.

Les requestes a favor de deixar-lo parlar alternaven amb els crits de disconformitat. Les protestes es van fer més freqüents i més violentes. L’home que acompanyava Hinz, i que actuava de president, aixecà la veu per dir que les interrupcions no eren admeses i va invitar a l’ordre. Els uns demanaren que es deixés parlar una ciutadana que es trobava entre la multitud i els altres eren del parer que no el destorbessin.

Una dona es va obrir pas entre la multitud fins al caixó cap per avall que servia de tribuna. No hi va pujar, però hi va romandre a la vora. La dona era coneguda. Era Ustínia, i va dir:

—Ve’t aquí, company comissari, que parles de Zibutsín i dius que hem d’obrir els ulls i no deixar-nos enganyar i, mentrestant, pel que us he sentit, no feu sinó parlar dels bolxevics i dels menxevics. Bolxevics i menxevics, i aquí us quedeu clavat. El que cal és que no ens combatem més i que tots siguin com germans, aquesta és una paraula divina, i no la de menxevic; i que les fàbriques i les oficines vagin a parar als pobres, i això no és tampoc cosa de bolxevics sinó de justícia. I, pel que es refereix al sord-mut, ja l’han espoliat prou abans no ho féssiu vós i ja n’estem fins al capdamunt de sentir-ho. Però també tu t’hi havies de ficar. Què és el que no us agrada del sord-mut? ¿Tot plegat perquè anava mut pel món i de sobte s’ha posat a parlar sense demanar permís? Pensa un xic: ¿què té d’extraordinari la cosa? Com si mai no n’haguéssim vistes de més crespes! La de la somera de Balaam, per exemple: «Balaam, Balaam —deia—, et suplico que no vagis allà baix; mira que te’n penediràs». Bé; tothom sap com va acabar: no en va fer cas i va tirar endavant. És una cosa semblant a la que tu fas ara amb el sord-mut. Balaam va creure que a una somera, a una bèstia, no li n’havia de fer cas. La bèstia va ser ell de menysprear-la. Després se’n va penedir. I tant! Bé, ja sabeu com va acabar la cosa:

—Com va acabar? —va demanar una veu.

—Bo —féu Ustínia resistint-se a explicar-ho—. Saber massa envelleix aviat.

—No, no fugis d’estudi, i digues com va acabar —insistí la mateixa veu.

—Quina paparra! Es va convertir en una estàtua de sal.

—Comare, tu fas broma! Això que dius va passar amb Lot! Amb la muller de Lot!

Tothom va esclafir el riure. El president va cridar a l’ordre. El doctor se’n va anar a dormir.

8

L’endemà a la tarda va veure Antípova. La va trobar a la cambra del rebost, amb un munt de roba blanca per planxar. La cambra es trobava a la part del darrera de la casa, al pis de sobre, i donava al jardí; hi guardaven els samovars, hi feien els plats del menjar que arribava de la cuina per mitjà d’un muntacàrregues mogut a mà i enviaven avall la vaixella bruta. També s’hi conservava el material de l’hospital: hi duien les llistes de control de la vaixella i de la roba blanca, s’hi anava a reposar les hores de lleure i, en fi, s’hi concertaven les cites.

Les finestres que donaven al jardí eren obertes. A l’estança se sentia la flaire de les flors de teli, l’amarga del comí sec, com en els parcs d’altres temps, i el lleuger baf de les dues planxes amb les quals Larissa Fedórovna planxava alternativament, escalfades ara l’una ara l’altra al fogó.

—Per què no vau trucar ahir? La senyoreta m’ho ha contat. Tanmateix vau fer bé; ja era al llit i no us hauria pogut obrir. Bé: bon dia. Aneu amb compte de no tacar-vos amb el carbó.

—Em sembla que esteu planxant tota la roba blanca de l’hospital.

—No, n’hi ha molta de meva. I bé; vós que sempre em veníeu amb la cançó que no aconseguiríeu mai sortir d’aquí, us dic que aquest cop va de veritat. Com podeu veure, ho estic enllestint tot per tenir-ho a punt. Quan ho tingui llest, endavant! Me n’aniré cap als Urals i vós anireu cap a Moscou. Temps a venir, potser un dia preguntaran a Iuri Andréievitx: «¿Heu sentit mai parlar d’un poble anomenat Meliuseiev?». «No, no me’n recordo». «I d’una tal Antípova?». «No en tinc ni la menor idea».

—Pot ser. Com us ha anat el viatge pels volosti?²⁷ Com està el camp?

—No es pot explicar amb dues paraules. Però que aviat es refreden aquestes planxes! Doneu-me l’altra, si us plau, si no us fa res. És damunt els fogons. I, ara poseu-hi aquesta en lloc seu. Així. Gràcies. La cosa va segons els pobles. Tot depèn dels habitants. En certs llocs la població és treballadora i no va malament del tot. En altres, en canvi, tothom s’emborratxa i hi ha misèria. Fa basarda de veure’ls.

—Bah, ximpleries. Quins embriacs hi pot haver? ¿Què voleu dir amb això? No hi pot haver embriacs senzillament perquè tots els homes són al front. Però no té cap importància. I com va el nou zemstvo revolucionari?

—Pel que toca als embriacs, aneu errat i ja en parlarem. I el zemstvo? El zemstvo ens donarà molts maldecaps. Les instruccions són inaplicables, a tot el volost no queda ningú que sigui bo per a treballar. Ara, als camperols només els interessa la qüestió de la terra. Vaig fer una escapada a Razdolnoie. Quin espectacle! Hi hauríeu d’anar. Per la primavera ho van incendiar i ho van saquejar tot. Van cremar els estables; els arbres fruiters estan carbonitzats i part de la façana de l’edifici està emmascarada de sutge. A Zibutsín, en canvi, no vaig aconseguir anar-hi. Tanmateix, arreu sostenen que el sord-mut no és una invenció. En descriuen l’aspecte, diuen que és jove i instruït.

—Ahir Ustínia el va defensar a la plaça.

—A penes arribada, ja em vaig trobar amb un munt d’afers, altra vegada procedents de Razdolnoie. Ja no sé com dir-los que no m’amoïnin més. Com si no en tingués prou i massa amb els nostres. Aquest matí ha vingut un uixer de la comandància amb una nota del cap del districte. Diu que els fa falta urgentment l’argenteria del joc de te i el servei de cristall de la comtessa. Només per una nit i diu que ens en garanteixen la restitució. Però, el seu sistema de restitució, ja ens el sabem de cor: la meitat de la roba s’ha fos. Diu que han de fer una festola. Es veu que ha arribat algú que va de pas.

—Ja m’afiguro qui és: el nou comissari del front. El vaig veure per casualitat. Es veu que tenen intenció d’enllestir l’afer dels desertors, els volen encerclar i desarmar-los. El comissari és encara barbamec, un principiant en aquestes coses. Els d’aquí proposen que cal tirar-los els cosacs al damunt, però ell, en lloc d’això, creu que els conquistarà amb llagrimetes. Diu que el poble és un infant, i coses per l’estil, i es pensa que l’afer és també un joc d’infants. Galiul·lin li ha pregat que no excités la fera. «Deixeu-nos fer a nosaltres», li ha dit. Però, quan un tipus com aqueix es fica una cosa al cap, no hi ha qui la hi tregui. I bé. Deixeu estar una mica les planxes i escolteu-me. Aquí aviat hi haurà un desgavell com no ens podem imaginar. No està al nostre abast d’impedir-ho. Però desitjaria que us n’anéssiu abans no comenci el trasbals.

—No passarà res, no exagereu. D’altra banda, jo me’n vaig. Però no ho puc fer de qualsevol manera, sense més ni més, i els qui es quedin que s’apanyin. He de lliurar l’inventari d’acord amb el registre, si no vull que es digui que he robat alguna cosa. Però a qui l’he de lliurar? Ve’t aquí la qüestió. Els maldecaps que m’ha donat aquest inventari, i, per tota recompensa, només he escoltat retrets. Jo vaig registrar els béns de la Zabrinski a favor de l’hospital, perquè aquest era el sentit del decret. I ara no sembla sinó que ho vaig fer per tal de salvar els béns de la propietària. Mireu que es cas!

—Bo; deixeu estar aquests tapets i aquesta terrissa i en mala hora se’n vagin. Cal preocupar-se d’altres coses. Sí, va ser llàstima que no ens veiéssim ahir. Em trobava molt en formà. Us hauria explicat tota la mecànica celestial, hauria contestat a totes aquestes maleïdes preguntes. No, sense xanxes. Sentia un gran desig de dir tot el que duc a dintre. Parlar de la meva dona, del meu fill, de la meva vida. Sembla estrany, diable!, que un home no pugui parlar amb una dona sense desvetllar sospites que hi ha alguna cosa al dessota. Ja se’n pot anar al diantre tot el que hi ha a sota i el que hi ha a sobre! Però planxeu, us ho prego, planxeu la roba i no feu cas del que dic. Jo parlaré, parlaré llarg.

»Penseu en quins temps vivim! Coses tan extraordinàries només passen una vegada en tota l’eternitat. Imagineu: és com si una ratxa de vent hagués arrabassat el sostre que cobreix tot Rússia, i nosaltres, amb tot el poble, ens haguéssim trobat de sobte al ras, sota el cel. I no hi ha res que ens valgui. La llibertat! La veritable llibertat no és la que es defineix en paraules, no la de les reivindicacions, sinó una llibertat ploguda del cel, superior a qualsevol esperança. És una llibertat obtinguda per atzar, per error.

»I que grans no se senten els homes en la seva desorientació! Us hi heu fixat? Com si cadascú se sentís esclafat per si mateix, per una natura heroica en ell revelada.

»Però planxeu, us dic. Calleu, No us amoïno? Us canviaré la planxa.

»Ahir vaig assistir en una reunió nocturna. Un espectacle extraordinari. La marona Rússia, incapaç de restar al mateix lloc, ha començat a moure’s, i marxa, i no es troba, i parla i s’expressa. I la cosa no és ja que parlin els homes. S’han trobat els arbres i els estels, i parlen, i les flors nocturnes filosofen i les cases de pedra celebren reunions. Alguna cosa d’evangèlic, oi? Com als temps dels apòstols. Recordeu Pau? “Parleu les llengües i profetitzeu. Pregueu perquè us sigui donat el do de la interpretació”».

—Comprenc què voleu dir, dels arbres i dels estels. També jo ho he sentit.

—La meitat d’això, ho ha fet la guerra, la resta la revolució. La guerra ha estat una interpretació artificial de la vida, com si l’existència es pogués momentàniament prorrogar. Quina absurditat! La revolució ha esclatat sense intenció, com un sospir retingut massa estona. Cadascú ha renascut, s’ha transformat. Es podria dir que en cadascú s’han produït dues revolucions: l’una pròpia, individual, l’altra general. Em sembla que el socialisme és un mar on han d’anar totes aquestes singulars revolucions individuals, el mar de la vida, el mar de l’autenticitat de cada home. El mar de la vida, vull dir, d’aqueixa vida que podem veure als quadres, de la vida tal com el geni la intueix, enriquida per la creació. Avui, però, els homes han determinat de no experimentar-la ja en els llibres, sinó en ells mateixos, no pas en l’abstracció, sinó en la pràctica.

Un sobtat tremolor de la veu traí la seva incipient torbació. Larissa Fiódorovna va deixar un moment de planxar per esguardar-lo seriosa i astorada. Ell restà confós i va perdre el fil del discurs. Després d’un breu i anguniós silenci, continuà parlant desordenadament, a l’atzar:

—En jornades com aquestes hom sent el desig de viure en forma honesta i fecunda. Participar del fervor general! I heus ací que, enmig de la joia que ha conquistat tothom, veig el vostre esguard estranyament indiferent, errívola qui sap per on, pels regnes del somni. No hi ha res que jo no fos capaç de donar perquè no fos així, perquè el vostre rostre traslluís que esteu contenta amb el vostre destí i que no teniu necessitat de res ni de ningú. Perquè alguna persona entranyable per a vós, un amic, el vostre marit —millor si fos militar—, m’agafés de la mà i em pregués de no preocupar-me per la vostra sort i de no engavanyar-vos amb les meves atencions! Però jo em desfaria de la mà, faria un gest i… no sé el que em dic! Perdoneu-me, us ho prego.

La veu el traí una altra vegada. Féu un moviment amb la mà, expressant un pregon disgust, s’alçà i s’acostà a la finestra. Es girà d’esquena a la cambra, s’inclinà sobre l’ampit i, recolzant la galta al palmell de la mà, fixà la mirada distreta en la profunditat, ja ombrívola, del jardí, i va intentar retrobar la calma.

Larissa Fiódorovna sortí de darrera la post de planxar, posada de través entre la taula i l’altra finestra, i s’aturà a unes quantes passes d’ell, al seu darrera, al mig de l’estança.

—Sempre havia tingut por d’això —digué en veu baixa, com per a ella mateixa—. Seria un error! Prou, Iuri Andréievitx, el cas no és aquest. Ah!, mireu el disbarat que he fet per culpa vostra —exclamà de sobte en veu alta. S’acostà d’una revolada a la post de planxar, on, sota la planxa oblidada, hi havia una brusa cremada de la qual sortia un torterol de fum acre—. Iuri Andréievitx —continuà, tot posant enèrgicament la planxa sobre els fogons—, sigueu bo; aneu a veure la senyoreta, beveu un glop d’aigua, colomet, i torneu tal com estic acostumada a veure-us i us voldria veure sempre. Em sentiu, Iuri Andréievitx? Sé que teniu forces per a fer-ho. Feu-ho, us ho prego.

No es van repetir entre ells conversacions d’aquest tarannà. Al cap de vuit dies Larissa Fiódorovna partí.

9

Un quant temps després ell també es disposà a marxar. La nit abans de la seva partença es va desfermar un huracà sobre Meliuseiev. El brogit de la tempesta anava a l’una amb la remor de la pluja, que adés s’abatia aplomada sobre les teulades, adés, sota les ratxes del vent que canviava de direcció i que avançava pel carrer com per conquistar-lo pas a pas amb el seu devessall torrencial.

Els trons no paraven, l’un darrera l’altre, en un retruny ininterromput. Els freqüents llampecs il·luminaven el carrer que es perdia al fons, i els arbres s’inclinaven tots en la mateixa direcció del vent, com si volguessin fugir.

Aquella nit, la senyoreta Fleury fou despertada per un soroll que venia del porxo. Va fer un bot i va quedar asseguda al llit, tota esverada. Parà l’orella: ei soroll no cessava.

Era possible que en tot l’hospital no hi hagués una persona per a anar a obrir i que a tot arreu es veiés obligada a acudir ella, una pobra vella, sols perquè la natura l’havia feta honesta i li havia donat el sentit del deure?

Sí, era sabut que els Zabrinski eren rics i aristòcrates. L’hospital, però, era del poble. A mans de qui, doncs, l’havien abandonat? ¿On havien anat a raure, per exemple, els infermers? Tots havien fugit i ja no hi quedava direcció, ni infermeres, ni doctors. Nogensmenys, a la casa romanien encara uns quants ferits, entre ells dos amputats de les cames que eren dalt, al departament de cirurgia on abans hi havia hagut el salonet. I tot el magatzem, a baix, prop dels rentadors, era ple de malalts de disenteria. I aquella condemnada Ustínia devia voltar qui sap per on, potser invitada. Aquella beneita bé podia haver vist que es congriava una tempesta, però li havia agafat la dèria de sortir. I, ara, tenia una bona excusa per a dormir fora de casa.

Gràcies a Déu, ja han parat de trucar. Han vist que ningú no obre i s’han resignat a anar-se’n. Tanmateix, què els devia fer anar pel món una nit semblant! ¿I si havia estat Ustínia? No, ella tenia clau. Mare de Déu, quina basarda, ja tornen a trucar!

Quin fàstic! De Givago, no en cal ni parlar, és dels qui no es desperten. Demà marxa i amb el pensament ja és a Moscou o viatjant. I Galiul·lin: quin personatge! ¿Com pot dormir o estar-se tranquil·lament al llit sentint com truquen d’aquesta manera i esperant que, a la fi, ja s’aixecarà ella, la dèbil i indefensa vella, i que anirà a obrir, qui sap a qui, en aquesta espantosa nit i en aquest capgirat país?

Galiul·lin? —féu repassant la memòria—. Mira que Galiul·lin! Tal idea sols se li podia haver ocorregut mig adormida. ¿Com podia pensar que Galiul·lin obriria si ja se n’havia anat? ¿No havia estat ella mateixa, junt amb Givago, la qui l’havia amagat i l’havia vestit de paisà i després li havia explicat per quins camins havia de passar? Tot això va passar després del linxament ocorregut a l’estació on van matar el comissari Hinz, i Galiul·lin va ésser empaitat a trets des de Biriutxi fins a Meliuseiev i després van escorcollar tota la ciutat per veure si el trobaven. Galiul·lin!

Si no haguessin estat aquells soldats que anaven amb bicicleta, a la ciutat no hauria quedat pedra sobre pedra. Una divisió cuirassada travessava per atzar la ciutat. Es van fer càrrec de la defensa dels habitants i van plantar cara als malfactors.

La tempesta s’anava calmant. Els trons s’espaiaven i el retruny se sentia sordament, a la llunyania. A estones, parava de ploure, però l’aigua continuava escolant-se per les soques dels arbres i pels canalons. La resplendor silenciosa dels llampecs envaïa la cambra de la senyoreta, la il·luminava com si fos de dia i s’hi entretenia un instant com si cerqués alguna cosa.

Després d’una bona estona, de cop, van tornar a trucar a la porta. Algú que freturava d’ajut i trucava amb insistència desesperada. I es va tornar a aixecar vent i es va tornar a posar a ploure a bots i barrals.

—Ara baixo! —cridà la senyoreta sense saber a qui, tot esverant-se del seu propi crit.

Havia tingut una inspiració inesperada. Va treure els peus del llit, es va calçar les plantofes, es va tirar una bata damunt les espatlles i se’n va anar corrents a despertar Givago, perquè tota sola tenia por. Ell també havia sentit trucar i havia encès el llum. Havien pensat la mateixa cosa.

—Givago! Givago! Truquen a la porta del carrer —va cridar en francès, i va afegir en rus—: Que no sigui Lar’o el sots-tinent Galiul!

Iuri Andréievitx en sentir els trucs també havia pensat que bé devia ésser un dels dos, o bé Galiul·lin, que havia topat amb algun obstacle i havia tornat endarrera per veure de trobar un refugi, o bé Antípova, que retornava potser per alguna dificultat que s’hagués presentat pel camí.

Al vestíbul, el doctor va donar l’espelma a la senyoreta, va fer voltar la clau al pany i va despassar el forrellat. Una ratxa li llevà la porta de les mans, apagà l’espelma i els cobrí tots dos d’esquitxos de pluja glaçada.

—Qui és? Qui hi ha aquí? Hi ha ningú? —cridaren ensems la senyoreta i el doctor en la fosca, però ningú no va respondre. Després van sentir que trucaven altra vegada, en una altra banda, a la porta del servei o a la finestra que donava al jardí.

—Evidentment és el vent —digué el doctor—. Però per quedar tranquils de consciència, aneu a la porta del servei i assegureu-vos-en: jo us espero aquí, així segur que el trobarem si és que algú truca.

La senyoreta es va allunyar vers el fons de la casa i el doctor va sortir a fora, sota el voladís de l’entrada.

Els núvols corrien de pressa per damunt la ciutat, com si els empaitessin, i volaven tan baix que anaven a frec dels arbres que es blegaven; semblava com si algú volgués escombrar el cel i els fes servir d’escombres corbades. La pluja assotava la paret de fusta de la casa, que, de grisa, havia esdevingut negra.

—I bé: què hi ha de nou? —preguntà el doctor a la senyoreta que tornava.

—Teníeu raó. No hi ha ningú.

I li va explicar que havia fet el tomb per tota la casa. A la cambra del rebost s’havia trencat un vidre, a causa d’una branca de teli esqueixada, que colpejava la finestra, i al terra s’havien format enormes basses. La mateixa cosa havia passat a la cambra de Lara: un mar, un mar de veritat, un oceà.

—Aquí s’ha obert un porticó i dóna cops contra el bastiment. Ho veieu? Aquesta és l’explicació.

Van parlar encara una mica, van tancar la portalada i se’n van tornar a dormir, desil·lusionats ambdós de la inutilitat de la seva alarma.

En efecte, estaven convençuts que, en obrir la porta, hauria entrat la dona que tan bé coneixien, mullada com una gallina i tolida de fred, i que l’haurien assetjada a preguntes mentre ella s’esbatia l’aigua del damunt. I després, havent-se ja canviat de roba, s’hauria anat a eixugar vora el foc, no apagat encara, de l’estufa de la cuina, i els hauria relatat les seves aventures, s’hauria pentinat i s’hauria posat a riure.

N’havien estat tan segurs que, quan van tancar la porta, va quedar al carrer el rastre d’aquella imatge, darrera la cantonada de la casa, sota la forma d’una empremta mullada o d’un fantasma que a ells els semblava veure encara en aquell indret.

10

A l’estació tothom anava ple que Kólia Frolenko, el telegrafista de Biriutxin, tenia la culpa indirecta de l’agitació dels soldats. Kólia era fill d’un conegut rellotger de Meliuseiev i el coneixien des que portava bolquers. D’infant havia viscut a casa d’un dels servents de Razdolnoie i, sota la vigilància de la senyoreta, havia jugat amb la filla de la comtessa. La senyoreta coneixia molt bé Kólia, que ja aleshores havia començat a aprendre una mica de francès.

A Meliuseiev estaven acostumats a veure Kólia vestit sempre amb poca roba i amb espardenyes. Muntava en bicicleta sense agafar-se al manillar, amb el cap girat endarrera i els braços encreuats damunt el pit, i corria amunt i avall de la carretera i pel poble. D’aquesta manera observava els pals i els fils del telègraf, per revisar l’estat de la línia.

Algunes cases de la ciutat estaven connectades amb l’estació per mitjà d’una derivació de la línia telefònica del ferrocarril. La central era prop del telègraf de l’estació i anava a càrrec de Kólia.

Kólia estava sempre aclaparat de feina: el telègraf, el telèfon, i fins, les estones que el cap de l’estació Povàritxin s’absentava, també havia d’atendre els senyals del tren, els comandaments dels quals eren a la sala del telègraf.

La necessitat de seguir al mateix temps el funcionament dels diversos mecanismes havia donat a Kólia una particular forma d’expressar-se: obscura, estroncada, enigmàtica. Se’n servia amb gust sempre que no tenia ganes de respondre, o que no li venia de gust de conversar amb algú. Es deia que el dia dels esvalots havia abusat d’aquest laconisme.

La veritat és que amb el seu silenci havia fet inútils tots els esforços de Galiul·lin, que telefonava des de la ciutat i, potser sense voler, havia donat via lliure als esdeveniments que es van produir més tard.

Galiul·lin, en efecte, havia demanat per telèfon el comissari, que es trobava en algun indret de l’estació o prop d’ella, per tal de dir-li que es disposava a reunir-s’hi per anar al bosc i per tal de pregar-li que l’esperés i que no prengués cap iniciativa sense ell. Kólia s’havia negat a anar a buscar Hinz, amb l’excusa que necessitava la línia per a transmetre els senyals al tren que estava a punt d’arribar a Biriutxin, mentre que amb qualsevol subterfugi feia aturar, en una cruïlla pròxima, el tren dels cosacs que es dirigia a Biriutxin.

Quan, a desgrat de tot, el tren va arribar, Kólia a penes si va dissimular el seu mal humor. La locomotora lliscà lentament sota l’ombrívola marquesina i s’aturà al bell davant de l’enorme finestra de la sala del telègraf. Kólia descorregué des de dins la pesada cortina de tela blava, en la qual es veien brodades les insígnies dels ferrocarrils. Al relleix de pedra hi havia una gran safata amb una pesada garrafa plena d’aigua i un vas de gruixut vidre tallat. Kólia omplí el vas d’aigua, en begué uns glops i mirà al defora.

El maquinista va veure Kólia i de la cabina estant li va fer l’ullet amistosament.

«Canalla pudent, xinxa fastigosa!», pensà Kólia amb rancúnia; i el va amenaçar amb el puny tot traient la llengua per befa. El maquinista va entendre la mímica de Kólia i, amb gestos, arronsant les espatlles i indicant els vagons amb un moviment de cap, li va fer entendre: «Què vols que hi faci? Ho podies haver intentat tu. La força, la tenen ells». «No importa; continues essent un canalla», li respongué Kólia, sempre amb mímica.

Van començar a fer baixar els cavalls dels vagons: oposaven resistència i no es volien moure. L’esmorteït soroll de les potes sobre la passarel·la en rampa alternava amb el dels cascos sobre l’empedrat de l’andana. Els cavalls, que s’alzinaven, van ésser menats a través de les vies, al final de les quals hi havia dos rengles de vagons abandonats, aturats damunt uns rails rovellats i coberts d’herba. La fusta estava tan atrotinada, amb el vernís menjat per les pluges, i remenjada pels corcs i per la humitat, que havia recuperat la seva originària afinitat amb la fusta del bosc, que començava tot just passades les vies, amb la molsa que naixia als troncs dels bedolls i els núvols que hi planaven a sobre.

Dalt del pujolet, a la veu de comandament, els cosacs muntaren a cavall i partiren al galop en direcció a la clariana del bosc.

Els rebels del 212 foren encerclats. Al mig d’un bosc, els homes a cavall semblen més alts i més imponents que no en terreny descobert, i van espantar els soldats, tot i que aquests tenien fusells a les trinxeres. Els cosacs havien desembeinat els sabres.

Dintre l’anella formada per la cavalleria, Hinz va enfilar-se dalt d’un munt de feixos de llenya i va fer un discurs als soldats encerclats.

Novament, segons el seu costum, va parlar del deure militar, del significat de la pàtria i de moltes altres coses igualment enlairades. Conceptes que no hi van fer cap efecte. L’assemblea era massa nombrosa i els homes havien sofert molt durant la guerra, i estaven cansats i fets uns salvatges. Ja feia temps que paraules com les que deia Hinz els sonaven estranyes a les orelles. El fet de vagabundejar quatre mesos sense parar els havia exasperats. A més, gent senzilla com eren, es van disposar malament pel cognom no rus de l’orador i pel seu accent.

Hinz s’adonava que parlava massa i s’indignava contra ell mateix, però pensà que calia continuar a fi d’ésser més ben entès dels oients, els quals, en lloc de sentir-li’n grat, li ho pagaven amb expressions d’hostil indiferència i d’enuig. Cada vegada més irritat, determinà d’usar un llenguatge més dur i de recórrer a l’amenaça. Sense parar esment en la remor que s’aixecava, recordà que els tribunals militars revolucionaris ja havien estat instituïts i que ja funcionaven i, amenaçant amb la pena de mort, els comminà a deposar les armes i a lliurar els instigadors. Afegí que si no ho feien demostrarien ésser vils traïdors, inconscient canalla, presumptuosa xurma. Aquells homes no estaven acostumats a aquell to.

S’alçà un udol de centenars de veus:

—Ja ha parlat prou. D’acord —van cridar amb veus profundes, gairebé sense rancúnia.

Però altres crits histèrics, altres agudes veus, es van aixecar, carregades d’odi. Els primers van callar; els altres prorromperen:

—Heu vist, companys, com parla? Al vell estil! Encara no ha desaparegut aquesta mena d’oficials! Així: som traïdors, no fa? I tu qui ets, noble senyor? Però, per què perdre temps amb ell? ¿No compreneu que és un alemany que a posta ens han enviat aquí? Ei, tu; ensenya’ns la teva documentació, jove de sang blava! I vosaltres, ¿què feu aquí com estaquirots, amb la boca oberta, exterminadors? Apa: lligueu-nos, devoreu-nos!

Però també als cosacs, el discurs de Hinz els havia agradat cada vegada menys:

—Per aquest jovencell distingit, tots som uns porcs i uns canalles —rondinaven entre ells.

Primer, pocs; després, sempre en més nombre, van començar d’embeinar els sabres. L’un darrera l’altre, van tornar a muntar a cavall. Quan ja van ésser molts, es van acostar desordenadament al mig de la clariana on eren els del 212, amb els quals van barrejar-se i van fraternitzar.

—Us hauríeu de fer fonedís sense que se n’adonessin —van dir a Hinz els oficials cosacs, alarmats—. A la cruïlla trobareu el vostre cotxe. Ara manarem que el facin apropar. I aneu-vos-en de seguida.

I Hinz així ho va fer; però, com que escapolir-se d’amagat ho trobava indigne, se’n va anar cap a l’estació sense cap mena de prudència i tothom se’n va adonar. Ell prou sentia una angoixa terrible, però per orgull es va imposar de caminar tranquil·lament, sense pressa.

L’estació, situada al marge del bosc, era a la vora. Dalt d’un pujolet, des d’on ja es veien les vies, va girar el cap per primera vegada. Soldats armats amb fusells el seguien.

«Què deuen voler?», pensà Hinz. I accelerà el pas.

Els seus seguidors van fer el mateix. La distància entre ells no es va escurçar. Al seu davant va sorgir la doble paret formada pels vagons abandonats. Bon punt hi va haver arribat, arrencà a córrer. El tren que havia transportat els cosacs havia estat aparcat en una via morta. Les vies eren expedites. Hinz les va travessar corrents.

D’un salt va pujar a l’altra andana. Mentrestant els soldats que l’encalçaven van sorgir corrent també per darrera els vagons esbalandrats. Povatxin i Kólia, a crits, van dir alguna cosa a Hinz i li van fer senyal que entrés a l’estació, on hauria estat salvat.

Però altra vegada el sentit de l’honor, adquirit a través de generacions, allò que en ell hi havia de civil, la disposició per al sacrifici, per al cas fora de lloc, li van barrar el camí de la salvació. Amb un esforç sobrehumà de la voluntat provà de calmar els esvalotats batecs del seu cor. Va pensar: «Cal cridar-los: Germans, reporteu-vos; com podeu creure que sóc un espia!». Això, alguna cosa que quedés clara, cordial, capaç d’aturar-los.

En el transcurs dels darrers mesos, tot parlant a la multitud des de la tribuna, des d’un pedrís o sobre una cadira, havia associat inconscientment la idea d’un acte heroic, d’un crit sorgit de l’ànima, en virtut del qual brollaven les paraules que, dirigides a la multitud, la podien inflamar.

Davant l’entrada de l’estació, sota la campana, hi havia una alta cisterna per a apagar els incendis, hermèticament tapada. Hinz d’un salt va muntar damunt la tapa i, girant-se de cara als qui s’acostaven, els va dirigir uns mots exaltats, forassenyats, incoherents.

El foll abrandament del seu discurs, a dues passes de la porta esbatanada de l’estació, on s’hauria pogut refugiar fàcilment, va deixar parats, palplantats, els seus seguidors. Els soldats van abaixar els fusells.

Però Hinz va posar el peu a la vora de la tapa de la cisterna i la va fer oscil·lar. Una cama li va relliscar dins de l’aigua i l’altra li va quedar penjant fora de la cisterna, de manera que es va trobar a cavall de la barana.

Els soldats van acollir la seva còmica caiguda amb un esclat de rialles: el que era més a la vora l’abaté d’un tret al coll. Els altres se li van tirar al damunt i el van travessar de part a part amb les baionetes.

11

La senyoreta Fleury va telefonar a Kólia per dir-li que acomodés el doctor al tren de la millor manera possible; el va amenaçar, si no ho feia, de fer revelacions molt desagradables respecte a ell.

Alhora que contestava a la senyoreta, Kólia mantenia una altra conversació, segons el seu costum; a jutjar pels números que constel·laven la conversa es devia tractar d’un missatge xifrat, transmès per telègraf.

—Pskov, em sents, em sents? Quins rebels? Quina mà? Què em dèieu, mademoisélle? Tot és mentida; quiromància. No us vull sentir, pengeu el telèfon, em molesteu. Pskov, Pskov. Trenta-sis, coma, zero, zero, quinze. Ah, els gossos se us mengin, s’ha trencat la cinta. Eh? com? No us sento. Ah, sou vós una altra vegada, mademoiselle? Ja us he dit que no pot ser, que no puc. Digueu-ho a Povarikhxin. Mentida, quiromància. Trenta-sis… Al diable!, calleu d’una vegada i no m’amoïneu, mademoiselle.

I la senyoreta:

—No em facis pujar la mosca al nas, quiromant, Pskov, Pskov, quiromant. Et veig per dins com si fossis transparent; demà instal·laràs com cal el doctor al vagó, o no tornaré a dirigir la paraula a aquesta espècie d’assassins ni al petit Judas traïdor.

12

L’aire estava emboirat el dia que Iuri Andréievitx partí. Una altra vegada, com tres dies abans, es congriava una tempesta. Al barri de l’estació tot ple de gira-sols, les cabanes d’argila i els ànecs, empal·lidien de por sota l’immòbil esguard del negre cel de tempesta. L’edifici de l’estació s’alçava a l’extrem d’una vasta esplanada que s’obria a dreta i a esquerra. L’herba dels voltants es veia trepitjada per una innombrable multitud que, des de feia setmanes, esperava els trens procedents d’ambdues direccions.

Vells abillats amb abrics grisos anaven de grup en grup sota un sol aclaparador per tal de recollir notícies i rumors. Silenciosos adolescents jeien arraulits, de costat, sostenint a la mà un branquilló sense fulles, com si guardessin el bestiar. Els seus germanets i germanetes, amb les brusetes arromangades pel damunt dels culets de color de rosa, s’esmunyien entre la gent. Les seves mares seien a terra amb les cames estirades, amb les criatures de bolquers embolicades a la cintura, damunt els bruns balandrams lligats de través.

—Quan van començar els trets, van escapolir-se tots com si fossin un ramat de bens. Tenien por —digué malagradosament Povarikhxin, el cap de l’estació, tot passant pel damunt dels qui eren estirats per terra sense ordre, davant la porta de l’estació.

»I així, tot d’un cop, el prat va quedar buit; i es va poder veure novament la terra que hi ha sota. Per fi! Feia quatre mesos que no es veia, tapada per aquest campament; com si no n’hi hagués! Va caure aquí. Quin estrall! Si n’he vistos, d’horrors, en aquesta guerra! Ja m’hi hauria d’haver acostumat. Però em va fer tanta llàstima! El més terrible fou l’absurditat de la cosa. ¿Quin mal havia fet? Però és que eren homes, aquells? Diuen que era el més petit de la família; ara a la dreta, sí, així, per aquí si us plau, al meu despatx. No cal ni pensar de sortir en aquest tren, us esclafarien. Us acomodaré en el pròxim, un tren local. El formem nosaltres, i començarem aviat a fer-ho. Però fins que no arribi el moment no obriu boca, no digueu res a ningú! Us esbocinaran si dieu alguna cosa. Haureu de transbordar aquesta nit a Sutsinitxi.

13

Quan van formar el tren «secret» i de darrera el dipòsit el van començar a fer recular cap a l’estació, tota la gent que hi havia a l’esplanada es llençà, en bandades, a l’encontre del comboi que entrava lentament. Des dels llocs alts, la gent es deixava anar a cos mort i s’arrapava al terraplè. Envestint-se mútuament, n’hi havia que pujaven en marxa als topalls i als estreps; d’altres grimpaven per les portelles i no paraven fins a dalt del sostre dels vagons. En un instant, mentre marxava encara, el tren s’emplenà de gent, i quan va arribar a l’andana, anava ple com un ou de viatgers que fins vessaven a l’exterior, on anaven penjats de qualsevol manera.

Per miracle, el doctor reeixí a enfilar-se a la plataforma i, de manera encara més inexplicable, a endinsar-se pel passadís, on romangué durant tot el trajecte, fins a Sutsinitxi, assegut a les seves maletes.

Els núvols que amenaçaven tempesta s’havien espargit. Sobre els camps abrusats pel sol ressonava incessantment, d’una banda a l’altra, el xerric dels grills que ofegava la remor del tren.

Els passatgers que eren a les finestres no deixaven que entrés la llum per als altres. Les seves ombres llargues i truncades s’adaptaven als bancs i als envans dels compartiments, i, no havent-hi prou espai al vagó per a contenir-les, sortien per les finestres oposades i corrien per l’altra banda del camp ensems que tota l’ombra projectada pel tren en marxa.

Arreu se sentien veus que s’esgargamellaven cantant cançons; o imprecacions, o fent fressa, o es veia gent jugant a cartes. A les parades, a la confusió que regnava a l’interior, calia afegir el brogit de la multitud que intentava assaltar el tren. El clamor de les veus era eixordador, com una tempesta marina i, com en el mar, enmig de la parada, es feia de sobte un inexplicable silenci. Se sentien aleshores les passes apressades damunt la plataforma per tot el tren, els tràfecs, les discussions vora el furgó dels equipatges, les converses dels qui havien anat a acompanyar parents a l’estació, el cloqueig de les gallines i la remor dels arbres als jardinets de les estacions.

Aleshores, com una salutació arribada telegràficament des de Meliuseiev, entrava per la finestra un ben conegut perfum que semblava destinat a Iuri Andréievitx, i se li revelava amb silenciosa intensitat en el racó on era. Venia de massa amunt perquè es pogués confondre amb el de les flors de les platabandes o dels camps.

A causa de l’aglomeració, el doctor no es podia acostar a les finestretes. Tanmateix, sense mirar veia amb la imaginació aquells arbres. Creixien vora d’ell, certament, i estenien dolçament, vers el sostre dels vagons, les seves branques esponeroses amb el fullam empolsinat pel pas dels trens i dens com la nit, profusament cobertes pels petits estels pàl·lids de les flors.

Això es va repetir durant tot el trajecte. Arreu la multitud remorejava; arreu florien els telis.

L’incessant alenar d’aquell perfum semblava precedir el tren que marxava cap al nord, com una veu del poble que volava per damunt les casetes dels guardavies, sobre les estacions perdudes, i que els viatgers retrobaven sempre persistent i difús.

14

A la nit, a Sutsinitxi, un servicial bastaix de vella estampa va guiar el doctor a través de les vies no il·luminades i el féu pujar per la part del darrera a un vagó de segona classe d’un tren que acabava d’arribar, no previst en l’horari.

A penes havia deixat anar l’equipatge sobre la plataforma, després d’haver obert la portella amb una clau, el bastaix hagué de sostenir una discussió amb el revisor, que tot seguit va agafar l’equipatge per baixar-lo. Però Iuri Andréievitx aconseguí de convèncer-lo i el revisor se’n va anar. Aquell tren no previst en l’horari tenia una destinació especial i anava a bona marxa, amb breus parades; portava escorta. El vagó estava completament lliure.

El compartiment on havia entrat Givago era il·luminat per una candela, amb la flama agitada per l’aire que entrava per la finestra oberta.

La candela pertanyia a l’únic viatger del compartiment. Era un xicot ros, evidentment molt alt, a jutjar per la llargada dels braços i de les cames: estava mig ajagut al seient tocant a la finestra, però en veure entrar Givago s’alçà cortesament i es tornà a asseure en forma més polida.

Sota el seient hi havia alguna cosa que vista de lluny semblava un parrac: però, tot d’una, aquell pellingot es començà a moure, fins que arrossegant-se fatigosament eixí un gos de llargues orelles. Va ensumar Iuri Andréievitx, se’l va mirar i remirar, i es va posar a córrer llançant les potes en totes direccions, amb la mateixa agilitat amb què el gànguil del seu amo posava una cama damunt l’altra. Poca estona després, i a una ordre d’aquest, s’estirà novament sota el seient i reprengué el primitiu aspecte d’un munt de roba rebregada.

Fins aleshores Iuri Andréievitx no es va adonar que, penjat en un ganxo, hi havia un fusell posat a la funda, una cartutxera de cuir i un morral ple d’ocells.

El jove caçador era extremadament loquaç. Amb un somriure gentil, va encetar tot seguit la conversa amb el doctor, dels llavis del qual, no pas en sentit figurat sinó en el més literal, no apartava la vista.

Tenia una desagradable veu aguda que, en els tons més alts, adquiria, un falset metàl·lic. I una altra estranyesa era que, tot i ésser rus de cap a peus, pronunciava una vocal, la u, d’una manera molt afectada, ensucrant-la a la manera francesa o alemanya. Aquesta «u» deformada li costava un gran esforç; la pronunciava amb més força que les altres, li imprimia una particular tensió, gairebé la deia cridant. D’antuvi esbalaí Iuri Andréievitx amb aquesta frase:

—Ahir al matí, encara vaig anar a caçar ànecs.

A vegades, quan evidentment es controlava més, reeixia a superar aquest defecte, però li bastava deixar-se endur pel discurs perquè es notés novament.

«Què diantre deu ser això? —pensà Givago—. Quelcom que he llegit i que conec. Com a metge hauria de saber-ho, però m’ha fugit del cap. Deu ser un fenomen cerebral que determina un defecte de les articulacions. Però aquest udolar és tan ridícul que costa molt de mantenir la seriositat. És impossible parlar-hi. Valdrà més acomodar-me al seient i posar-me a dormir». I així ho va fer. Quan es va haver acomodat a la llitera superior, el xicot li preguntà si no seria millor d’apagar la candela, que potser el destorbaria. El doctor acceptà volenterosament la proposta. El llum fou apagat. Es va fer la fosca.

La finestra del compartiment era mig oberta.

—No valdria més tancar la finestra? —preguntà Iuri Andréievitx—. No teniu por dels lladregots?

El jove no va respondre. Iuri Andréievitx va repetir la pregunta en veu alta, i tampoc no va obtenir resposta.

Va encendre un llumí per veure què podia fer el seu veí: si aquell moment potser havia sortit del compartiment, o bé s’havia adormit, cosa que hauria estat encara més inversemblant.

Res de tot això: seia al seu lloc amb els ulls ben oberts, i somreia al doctor, que s’havia abocat amb mig cos fora del llit.

El llumí s’apagà, Iuri Andréievitx n’encengué un altre i repetí per tercera vegada la pregunta, aprofitant la llum.

—Feu com us sembli —respongué de sobte el viatger—. No tinc res que em puguin robar, jo. Però valdria més no tancar. Ens ofegaríem.

«Espera un xic —pensà Givago—. De veritat que és un tipus estrany. Està acostumat a parlar solament quan hi ha llum. I ara ha pronunciat correctament els mots, sense imperfecció! No ho entenc pas!».

15

Estava esgotat pels esdeveniments de la darrera setmana, per l’agitació i pels llargs preparatius que havien precedit el viatge, a part el cansament del matí per agafar el tren. Estava cregut que s’adormiria a penes s’hagués pogut estirar en un lloc prou còmode. Però no fou així. L’excessiva fatiga li havia produït insomni i no aconseguí abaltir-se fins que va clarejar.

A desgrat del terbolí caòtic dels pensaments que se li amuntegaren dins el cervell en el curs de les dues darreres hores, van acabar per dividir-se en dos cercles, en dos enutjosos cabdells que alternativament es cabdellaven i es descabdellaven. L’un era constituït pel pensament de Tònia, de la casa i de la vida d’altre temps, en la qual en tot, fins en els menors detalls, hi havia un alè de poesia i el perfum del noble afecte. Tenia ànsia per aquella vida i s’augurava de retrobar-la intacta i, mentre corria en aquell veloç tren nocturn, no somniava sinó de recomençar-la després d’una interrupció de més de dos anys.

També la fidelitat a la revolució i l’entusiasme per ella comptaven en aquest cercle de pensaments. La revolució en el sentit en què l’havia acollida la classe mitjana, tal com havia estat concebuda per la joventut estudiosa del 1905, admiradora de Blok.

En aquest cercle familiar i normal figuraven també els senyals d’una vida nova, aquelles promeses i aquells presagis que s’havien mostrat a l’horitzó abans de la guerra entre 1912 i 1914, en el pensament rus i en el destí rus, de tota la Rússia, i en el seu propi pensament.

Ara que la guerra era acabada per a ell, sentia el desig de tornar en aquella atmosfera, per renovar-la i continuar-la, tal com sentia el desig de tornar a casa després d’una llarga absència.

El segon cercle de pensaments era ocupat per novetats tan diverses, tan diferents! No eren ja les «seves» novetats, les habituals, les preparades del passat, sinó unes novetats arbitràries, inevitables, imposades per Ja realitat, sobtades com un sotrac.

Aquestes novetats eren la guerra, amb la sang i els horrors, la guerra que semblava no acabar mai i la barbàrie que l’acompanyava. Eren les experiències madurades i el seny envers la vida que la guerra li havia inculcat. Eren les llunyanes ciutats on la guerra l’havia dut d’ací d’allà, i els homes amb els quals li havia fet fer coneixença. Era la revolució, no pas aquella revolució idealitzada a la universitat, a la manera del 1905, ans l’actual, nascuda de la guerra, sagnant, la revolució dels soldats que no parava esment en res, dirigida pels qui en tenien millors coneixements: els bolxevics.

Era la infermera Antípova, arrossegada per la guerra qui sap on, amb una vida totalment desconeguda per a ell, que no s’enfellonia mai, i semblava doldre’s només de la seva expressió taciturna, misteriosament silenciosa i, nogensmenys, tan forta en el seu silenci. Era l’honest esforç acomplert per ell, Iuri Andréievitx, per no estimar-la, justament ell que tota la vida s’havia acostat a tots els homes, a tothom, amb amor, i no cal dir respecte a la seva família i als seus amics.

El tren corria veloçment. El vent produït pel moviment, entrant per la finestra oberta, escabellava i omplia de pols el cap de Iuri Andréievitx. A les parades es repetia la mateixa escena de tot el dia: la multitud s’esvalotava i murmuraven els telis.

A vegades, del fons de la nit, rodaven fragorosament cap a l’estació carros i cotxes. Les veus i l’estrèpit de les rodes es confonien amb la fressa dels arbres.

Aleshores li semblava poder capir per què rondinaven i s’inclinaven l’una sobre l’altra aquelles ombres nocturnes, i què cosa devien murmurar entre elles, reeixint a penes a moure les fulles, feixugues de son com llengües pastoses. Devia ésser la mateixa cosa que, retornant a la seva llitera, pensava Iuri Andréievitx: la notícia de les agitacions que s’anaven estenent per tota la Rússia, la notícia de la revolució, de les seves hores fatals i difícils, del seu camí ple d’esperança cap a la meta.

16

L’endemà es desvetllà tard. Era migdia.

—«Marquès!». «Marquès!» —deia el seu veí en veu baixa al gos que bordava.

Astorat, Iuri Andréievitx comprovà que al compartiment encara eren sols ell i el caçador; no havia pujat ningú en tot el viatge. Ara els noms de les estacions eren els que coneixia des de la infantesa. El tren, deixant enrera la província de Kaluga, s’endinsava en la de Moscou.

Després d’haver-se rentat i agençat amb la comoditat d’abans de la guerra, tornà al compartiment, per tal de prendre el desdejuni que li havia ofert el seu xocant company, i ho va aprofitar per a observar-lo més bé.

Les característiques del jove eren una extrema loquacitat i una extrema mobilitat. Li agradava de parlar, però per a ell comptaven menys la comunicació i l’intercanvi d’idees que l’acte de parlar en ell mateix, de pronunciar paraules i d’emetre sons. Sense deixar la xerrameca saltava damunt el seient, com impulsat per una molla, esclafia el riure en forma eixordadora i sense motiu aparent, es refregava les mans de satisfacció, i, quan tot això no li semblava prou per a expressar el seu entusiasme, picava de mans contra els genolls i reia fins que les llàgrimes li rajaven.

La conversació reprengué sota el mateix signe estrany que el dia abans. El desconegut era extraordinàriament incoherent. Adés s’abandonava a confidències que ningú no li havia demanat, adés semblava que ni tan sols escoltava i deixava sense resposta les preguntes més innocents.

Acumulà una veritable muntanya de notícies sobre la seva vida i miracles, de les més fantàstiques i més inconnexes.

Sens dubte cercava de fer efecte amb l’excentricitat de les seves opinions i negava tot el que comunament és acceptat.

També això recordava alguna cosa sabuda i més que sabuda. Dintre l’esperit d’un radicalisme semblant, parlaven els nihilistes del segle passat i, un xic més tard, alguns personatges de Dostoievski; i encara, més recentment, els seus més directes seguidors, és a dir, els cultes provincians de Rússia, que sovint s’avançaven als de les capitals, gràcies al bon fonament de les seves raons, que a províncies romania encara quan ja a les capitals era considerat vell i passat de moda.

El jovencell contava que era nebot d’un famós revolucionari i que els seus pares eren, al contrari, incorregibles conservadors: veritables «búfals», els definí. Posseïen, en una localitat pròxima al front, una discreta hisenda, on ell s’havia fet gran, i s’havien passat tota la vida barallant-se amb el seu oncle, el qual no els havia servat cap rancúnia i ara amb la seva influència els estalviava molts maldecaps.

I, continuava dient, ell per les seves conviccions s’assemblava al seu oncle: era extremista maximalista en tot: en les qüestions de la vida, de la política i de l’art. Givago va pensar en Petinka Verjovenski, però no en relació a la seva posició esquerrana, sinó en el sentit de la corrupció i de la xerrameca. «Ara —pensà— es vantarà de ser futurista». I, efectivament, la conversa va anar a parar al terreny del futurisme. «Ara em parlarà d’esport —s’arriscà encara a profetitzar el doctor—, de cavalls o de skating-ring, o de lluita francesa». I certament el jove es va posar a parlar de la caça.

El jovencell digué que anava a caçar al país on havia nascut, i no s’estigué de remarcar que era un tirador de primera; va afegir que si no hagués estat pel defecte físic que l’havia deslliurat d’ésser soldat, a la guerra s’hauria distingit per la seva precisió en el tir.

Arreplegant l’esguard interrogatiu de Givago, exclamà:

—Com? No us heu, adonat de res? Em pensava que hauríeu observat quin és el meu defecte.

Es tragué dos cartonets de la butxaca i els lliurà a Iuri Andréievitx: l’un era la seva targeta de visita. Tenia un cognom compost. Es deia Màxim Aristàrkhovitx Klintsov-Pogorevtxikh, o més simplement Pogorevtxikh, tal com va pregar al doctor que l’anomenés en honor del seu oncle, que portava aquell nom.

A l’altre cartonet hi havia una taula quadriculada que representava dues mans unides èn diverses formes i amb els dits també diversament articulats. Era l’alfabet figurat dels sords-muts. De sobte tot quedà clar.

Pogorevtxikh era un alumne excepcionalment dotat de l’escola de Hartman o d’Ostrogrodski: un sord-mut que, amb extraordinària perfecció, havia reeixit a parlar no pas escoltant, sinó mirant el moviment de la gorja del professor, i de la mateixa manera a entendre les paraules pronunciades pels seus interlocutors.

Relacionant el lloc d’origen i la localitat on havia anat a caçar, el doctor li preguntà:

—Excuseu-me si sóc indiscret; podeu no respondre’m, però: no vau tenir cap relació amb la República de Zibutsín i amb la seva fundació?

—Com heu dit? Permeteu. ¿Aleshores vós coneixeu Blaieiko? Si hi vaig tenir relació? I és clar que n’hi vaig tenir! —es posà a cridar alegrement Pogorevtxikh; i esclafí el riure, balancejà el cos d’una banda a l’altra i es picà furiosament els genolls amb les mans.

I va començar una altra història de les seves.

Pogorevtxikh va dir que Blaieiko havia estat per a ell només un pretext i Zibutsín un indret qualsevol, que li era indiferent, on aplicar les seves teories. Iuri Andréievitx el seguia amb dificultat. La filosofia de Pogorevtxikh estava formada la meitat de tesis anarquistes i la meitat de falòrnies de caçadors.

Amb un impertorbable to d’oracle presagiava per als pròxims temps esdeveniments catastròfics. Iuri Andréievitx al seu dedins estava d’acord que potser aquells esdeveniments eren veritablement inevitables, però el molestava la seguretat plena de prosopopeia amb què l’antipàtic jovencell proferia entre dents les seves profecies.

—No aneu tan de pressa, no aneu tan de pressa —intentà objectar Givago—. Tot això està bé, i fins pot ser. Però a mi em sembla que no és el moment més adient d’assajar experiments tan arriscats enmig del caos i enfront de l’enemic que ens assetja. Cal donar temps al país perquè es refaci i descansi després d’un trasbals, abans d’escometre’n un altre. El país fretura d’una certa calma, ni que sigui relativa, d’un cert ordre.

—Això és ingenu —respongué Pogorevtxikh—. Això que vós anomeneu caos és un fenomen normal, tant com ho és l’ordre. Aquestes destruccions són la part lògica i preliminar d’un pla constructiu força més ampli. Fins ara la societat no s’ha disgregat prou encara. Cal disgregar-la totalment i aleshores un veritable poder revolucionari en recollirà els fragments per reconstruir-la sobre bases noves.

Iuri Andréievitx se sentí desficiós i sortí al passadís.

El tren accelerant la marxa travessava els voltants de Moscou. Les bosquines de bedolls s’acostaven corrent a les finestres i tot seguit se n’allunyaven volant; les vil·les i les verandes sense teulada, plenes de gent, passaven l’una darrera l’altra. Volaven enllà i desapareixien en la llunyania entre núvols de pols que el tren aixecava, arremolinada com en una cursa. Els xiulets del tren es multiplicaven a través dels pregons i recòndits ressons del bosc.

De sobte, per primera vegada en tot aquell dia, Iuri Andréievitx comprengué amb absoluta claredat on era, què era allò que li havia passat, i què era allò que l’esperava al cap d’una hora, màxim de dues.

Tres anys de canvis, d’imprevistos, de viatges: la guerra, la revolució, trasbalsos, trets, escenes de destrucció i de mort, ponts volats, incendis, devastacions. De cop, tot li aparegué com un buit enorme, sense contingut. El primer esdeveniment veritable després d’una dispersió tan llarga era aquell vertiginós atansament del tren a casa seva, encara intacta, encara existent en el món, i de la qual cada pedra li era estimada. Vet aquí el que era la vida, el que era l’experiència, el que perseguien els qui anaven a la recerca d’aventures, a l’aspiració de l’art: retornar a ells mateixos: als propis éssers estimats, recomençar a viure.

Els boscos s’havien acabat. El tren es desféu de les abraçades del fullatge. Una llarga collada es perdia en la llunyania, amb uns pendissos suaus que acabaven en un barranc. Es veia tota coberta de bancals de patates de color verd fosc. Al cim, on cessaven les plantacions, es veien escampats la carcassa i els vidres d’un hivernacle desmuntat. De cara a la collada, en direcció a la cua del tren, un immens núvol negre-violaci es destacava enmig del cel. Darrera seu els raigs del sol privaven d’obrir-se camí, i es refractaven en totes direccions i encenien encegadors reflexos en els vidres de l’hivernacle.

Tot d’una, començà a caure del núvol una feixuga pluja obliqua que espurnejava al sol. Una gota empaitava l’altra, al ritme de la marxa del tren, marcat pel ressò de les rodes i les bieles, com si el volgués atrapar o temés de quedar endarrera.

A penes el doctor hi havia posat atenció quan darrera una altura aparegué el temple del Crist Salvador i, un instant després, les cúpules, els teulats, les cases i les xemeneies de tota la ciutat.

—Moscou —digué tot retornant al seu compartiment—. És hora de preparar-se.

Pogorevtxikh s’alçà d’un bot, començà a regirar en el morral i en tragué un gros ànec.

—Preneu-lo —digué— com un record. He passat un dia en molt agradable companyia.

Va intentar inútilment de refusar.

—Bo —digué, obligat a acceptar—, el prendré com un present vostre per a la meva muller.

—Per a la vostra muller! Per a la vostra muller! Com un present per a la vostra muller —repetí alegrement Pogorevtxikh, com si hagués sentit per primera vegada aquella paraula.

I va començar a contòrcer-se i a riure de tal manera que el gos va sortir a fora, per tal de participar de l’alegria de l’amo.

El tren entrava a l’estació. Al vagó es quedaren a les fosques. El sord-mut donà l’ànec al doctor, embolicat amb un tros d’un vell cartell de propaganda.