Tercera part

L’ARBRE DE NADAL DELS SVENTITSKI

1

Una vegada, a l’hivern, Alexandre Alexàndrovitx va regalar un armari antic a Anna Ivànovna. L’havia comprat de segona mà; era de fusta negra i tan gran que no hauria passat per cap porta. El van portar a peces, i aleshores començaren a pensar on ficar-lo. No s’adeia amb les cambres de la planta baixa, perquè la seva funció era una altra, i, d’altra banda, no se li podia trobar lloc per manca d’espai. Per aquest motiu fou desembarassada una part del replà superior de l’escala interior, prop de la porta de la cambra dels amos.

Encarregaren Màrkel, el porter, de muntar-lo. Aquest acudí acompanyat de la seva filleta Marinka, de sis anys, que fou obsequiada amb un bastonet de sucre. Marinka arrufava el nas i esguardava amb enuig el treball del seu pare, tot llepant el caramel i llepant-se també els ditets apegalosos.

Al cap d’una estona tot estava llest. Anna Ivànovna contemplava tota cofoia com l’armari anava prenent forma sota els seus ulls. I, vet aquí que quan ja solament mancava col·locar el sostre, se li acudí d’ajudar Màrkel. Es posà dempeus dins l’armari, que quedava massa alt en relació al trespol i, per tal de mantenir l’equilibri, es repenjà a la paret lateral que s’aguantava tan sols per mitjà d’espigues encaixades. El nus de la corda amb què Màrkel havia fixat provisionalment els costats s’afluixà i Anna Ivànovna caigué endarrera; amb ella, els plafons van anar per terra i li van causar una dolorosa contusió.

—Ui! Senyora; matuixka —exclamà Màrkel mentre hi acudia—, com diable ha anat això? ¿No us heu pas trencat res? Palpeu-vos els ossos; el que compta són els ossos, la molla no té importància, la molla es refà, i, tal com diu la gent, a les dones us serveix per a fer bona figura. I tu, no xisclis, esquitx —digué per esbravar-se a Marinka, que s’havia posat a plorar—. Ja te’n pots anar d’aquí; vés-te’n amb la teva mare. Ah!, senyora, matuixka. No em crèieu capaç d’arribar a muntar aquest maleït armari? Vós pensàveu, és clar, que no sóc sinó un porter, i de fet així és, però heu de saber que la nostra és nissaga de fusters, i que sempre hem treballat la fusta. Vós no em creureu, però de mobles com aquest, d’armaris d’aquesta classe i de bufets per envernissar n’han passat a munts per les nostres mans; i alguns, de caoba i de noguera.

Amb l’ajut de Màrkel, Anna Ivànovna arribà en una butaca i s’hi assegué, esbufegant i fregant-se les contusions. Màrkel es dedicà a muntar novament el que s’havia desfet. Després d’ajustar el sostre digué:

—Ara només falta col·locar les portes, i ja quedarà llest.

A Anna Ivànovna, no li agradava l’armari. Pel seu aspecte i per les seves dimensions, feia pensar en un cadafal o en el sepulcre dels tsars, i li infonia un terror supersticiós. Li havia posat un renom: «la tomba d’Askold»,¹² entenent per aquesta definició el cavall d’Oleg, que havia causat la mort del seu amo. Amb la seva cultura d’aproximació, confonia dos conceptes semblants.

Amb aquella caiguda li va començar a Anna Ivànovna la predisposició a les malalties de pit.

2

Tot el mes de novembre del 1911, Anna Ivànovna se’l va passar al llit amb una pulmonia.

La primavera següent, Iura i Mixa van acabar els seus estudis a la Universitat i Tònia el curs femení superior; Iura es doctorà en Medicina i Mixa en Filosofia.

El caràcter de Iura era singular i complex, i les seves idees, els seus costums i les seves qualitats, profundament originals. Excessivament impressionable, tenia una sensibilitat tota particular, indefinible.

Però, tot i ésser gran la seva devoció per l’art i per la història, no vacil·là a l’hora d’escollir professió. Considerava l’art fora de tota activitat pràctica, com n’estan l’alegria innata o la tendència a la malenconia, i per això d’elles no es pot fer una professió. Interessant-se per la física i per les ciències naturals, i considerant que en la vida és necessari d’ocupar-se d’alguna cosa universalment útil, havia escollit la medicina.

Quatre anys abans, en matricular-se de primer curs, s’havia dedicat tot un semestre a la dissecció de cadàvers, als soterranis de la Universitat. Es baixava a la sala de dissecció per una escala de cargol. A les cofurnes de l’aula d’anatomia, els estudiants, tots escabellats, treballaven aïllats o en grups; alguns d’ells envoltats d’ossos, fullejaven vells i gastats manuals; d’altres, pels racons, dissecaven cadàvers en silenci: d’altres, encara, plaguejaven contant acudits i encalçant rates que en gran nombre corrien pel terra de pedra del dipòsit. En la penombra es distingia la lluïssor fosforescent dels cadàvers de gent desconeguda, en llur encarcarada nuesa que atreia l’esguard: negats i joves suïcides. Les sals d’alum amb què els ruixaven els rejovenien i els donaven una il·lusòria plenitud. Els morts eren oberts, desmembrats i preparats, i la bellesa del cos humà restava fidel a si mateixa a desgrat de qualsevol dissecció, fins i tot la més minuciosa, a tal punt, que l’esbalaïment que un hom sentia davant una rusalka¹³ brutalment llençada damunt la taula de zenc no superava l’experimentat davant una mà amputada o un dit seccionat. El soterrani feia olor de formol i d’àcid fènic, i arreu s’advertia la presència d’un misteri, començant pel desconegut destí de tots aquells cossos jacents, fins a arribar al secret de la vida i de la mort que allà tenia la seva casa o el seu quarter general.

Les veus d’aquest misteri, sufocant tota altra cosa, perseguien Iura i el destorbaven de dissecar. Però, com a d’altres coses de la vida que el destorbaven, també s’avesava a aquesta i així acabà per no constituir per a ell cap motiu d’inquietud.

Tenia idees clares i ploma feliç. Ja en els seus anys de col·legi, somiava esdevenir un escriptor, escriure un llibre sobre la vida, en el qual, com l’explosió d’una amagada càrrega, expressaria el que de més meravellós havia vist i comprès del món. Però, per a abordar un semblant llibre, era massa jove; mentrestant, componia versos, a la manera del pintor que durant tota la seva existència pinta estudis per a una gran tela que duu al cap.

Els seus versos, segons ell, es justificaven en virtut d’una certa força i una certa originalitat, dos dons que considerava essencials en la realitat de l’art, que fora d’això era abstracte, inútil i buit.

Comprenia fins on era deutor del seu oncle pels molts caires comuns dels seus caràcters.

Nikolai Nikolàievitx era a Lausana. Als llibres que publicava, en rus i en traduccions, desenvolupava el seu vell concepte de la història, vista com un segon univers bastit per l’home, per tal de respondre al misteri de la mort i fonamentat en els fenòmens memòria i temps. El sentit dels seus llibres era un cristianisme entès d’una nova manera; i la seva directa conseqüència era una nova concepció de l’art.

El seu pensament, més que en Iura, influïa en el seu amic Mixa Gordon, que s’havia dedicat específicament a la filosofia. A la Universitat seguia cursos de teologia i es proposava, fins i tot, ingressar més endavant a la Universitat teològica.

La influència del seu oncle contribuïa a la formació de Iura i li donava el sentit de la llibertat; a Mixa, en canvi, el dominava. Iura comprenia que una part considerable d’extremisme en les passions de Mixa, era deguda al seu origen. Per gentilesa, per afecte, no es dedicava a dissuadir-lo, però sovint pensava que li agradaria veure’l menys abstracte, més prop de la realitat.

3

Una nit de finals de novembre, Iura tornà tard de la Universitat, fatigadíssim i sense haver menjat res en tot el dia. Li van dir que durant tota la jornada havien passat una gran angoixa perquè Anna Ivànovna ja desvariejava, i els metges que havien estat cridats a consulta van aconsellar de demanar el capellà; però, més endavant, havien canviat d’idea. Ara es trobava més bé, s’havia refet i havia demanat que, bon punt tornés Iura, l’anés a veure.

Iura obeí i, sense ni tan sols treure’s l’abric, entrà a la cambra.

Hi havia encara mostres del desgavell recent. Una infermera, amb silenciosos moviments, endreçava alguna cosa sobre la tauleta de nit. Pertot hi havia tovallons rebregats, i eixugamans molls que havien servit per a fer compreses. En una griala l’aigua es veia lleugerament tenyida de sang, i es descobrien flascons trencats i manyocs de cotó fluix.

La infermera suava a raig fet i es passava la punta de la llengua pels llavis eixuts. Semblava haver-se amagrit molt des del matí, quan Iura l’havia vista el darrer cop.

—Si almenys no han errat el diagnòstic —pensà—. Els símptomes són tots de pulmonia. Ara deu trobar-se en plena crisi.

Havent saludat Anna Ivànovna i després d’adreçar-li uns vagues mots d’encoratjament, tal com es fa en casos semblants, pregà la infermera de sortir de la cambra. Va prendre el pols d’Anna Ivànovna, amb els dits, i es posà l’altra mà a la butxaca buscant l’estetoscopi, però ella, amb un moviment del cap, li féu signe que era inútil. Iura comprengué que volia alguna cosa d’ell. Reunint forces, Anna Ivànovna pogué dir:

—No ho saps? Vull confessar-me… Em moro… Pot ocórrer d’un moment a l’altre… Si et cal treure’t un queixal, t’agafa por, et fa mal, et prepares. Aquí no es tracta d’un queixal, sinó de mi, de tota la meva vida… el crac, i a fora, com amb les estenalles… ¿I què deu ser això? No ho sap ningú. I sofreixo tant i tinc tanta por!

Va callar. Les llàgrimes li lliscaven galta avall, sense parar. Iura no deia res. Al cap d’un moment, Anna Ivànovna continuà:

—Tu ets intel·ligent… la teva intel·ligència no és com la dels altres… Tu deus saber… Digues-me alguna cosa… Tranquil·litza’m…

—Què puc dir-te? —respongué Iura. Es regirà inquiet a la cadira, s’aixecà, féu algunes passes i tornà a seure—. En primer lloc, demà et trobaràs més bé; em jugaria el cap que aquests són els símptomes. Demés: la mort, l’ànima, la resurrecció i la fe… ¿Vols saber la meva opinió d’home estudiós? ¿No valdria més deixar-ho per a una altra ocasió? No? De seguida? Bé; com vulguis. Sinó que resulta difícil així, de sobte —i li va improvisar pròpiament una veritable lliçó, meravellat ell mateix que li sortís tan bé.

—La resurrecció… en la forma més vulgar com se’n parla, la consolació dels febles, m’és estranya. També he interpretat sempre altrament les paraules de Crist sobre els vius i els morts. ¿On ficaríem aquests immensos exèrcits arrenglerats en tots els mil·lennis? L’univers no bastaria, i la divinitat, el bé i el raciocini haurien de desaparèixer del món. Serien esclafats per aqueixa àvida gernació animal.

»Però, en el temps, és sempre la mateixa vida, immesurablement idèntica, que omple l’univers; cada hora es renova en innombrables combinacions i transformacions. Ara tu et preocupes de si ressuscitaràs o no, quan la veritat és que ja vas ressuscitar sense adonar-te’n el dia que vas néixer.

»Sentiràs dolor? ¿És que potser sent el teixit la seva pròpia dissolució? És a dir, amb altres paraules: ¿què serà de la teva consciència? Però què és la consciència? Vejam. Desitjar conscientment dormir és pròpiament l’insomni; intentar conscientment advertir el treball de la pròpia digestió és, naturalment, provocar un trastorn nerviós. La consciència és un verí, un instrument d’autointoxicació, per al subjecte que se l’aplica a si mateix. La consciència és la llum que es projecta cap al defora i que il·lumina el camí davant nostre per evitar-nos les ensopegades. La consciència és el fanal encès al davant de la locomotora en marxa. Gira cap endins el llum i es produirà la catàstrofe.

»I doncs, què serà de la teva consciència? Teva, de la teva, dic. Però, tu: què ets? Aquesta és la qüestió. Tractem d’orientar-nos. En quina forma tens memòria de tu mateixa; de quina part del teu organisme ets conscient? ¿Dels teus ronyons, del teu fetge o dels teus vasos sanguinis? No; fins on abasti el teu record, sempre t’advertiràs en una manifestació extrínseca, en un acte, en les obres de les teves mans, en la teva família, en els altres. I, ara, escolta’m bé. L’ànima de l’home és l’home present en els altres homes, i res més. Vet aquí el que ets, això és el que ha respirat, d’això s’ha nodrit i embriagat tota la vida la teva consciència. De la teva ànima, de la teva immortalitat, de la teva vida en els altres. ¿I doncs? Has viscut en els altres i en els altres romandràs. ¿Què vol dir, per a tu, que això després sigui anomenat record?; quina diferència hi ha?

»I una darrera cosa: no cal que et preocupis, la mort no existeix. La mort no està en nosaltres. Ara has parlat d’intel·ligència, i això ja és una altra cosa, una cosa nostra, accessible per a nosaltres. La intel·ligència, el talent, en el sentit més elevat i més ampli, és el de la vida.

»No morireu, diu sant Joan Evangelista; i ara escolta la senzillesa de la seva argumentació. No morireu perquè allò que fou abans ja ha passat. Poc més o menys, és això: no morireu perquè això ja ha estat, és vell i fastigós, i ara anheleu alguna cosa nova, i aquesta cosa nova és la vida eterna.

Tot parlant, Iura es passejava per la cambra.

—Dorm —digué acostant-se al llit i acaronant-li el cap.

Passaren alguns minuts i Anna Ivànovna començà d’ensopir-se.

Silenciosament, Iura sortí de la cambra i digué a l’Egórovna que cridés la infermera.

«El diable sap què vol dir això —pensà—. M’estic convertint en una mena de xarlatà. Faig exorcismes, guareixo per la imposició de les mans».

L’endemà, Anna Ivànovna estava millor.

4

La millora continuava. A mitjan desembre provà d’alçar-se, però encara estava molt dèbil i li van aconsellar que tingués precaució.

Sovint feia cridar Iura i Tònia i es passava hores parlant de la seva infantesa transcorreguda a la finca del seu avi, a Varikino, a la riba del Rinva, als Urals. Iura i Tònia no hi havien estat mai; però, per les paraules d’Anna Ivànovna, Iura imaginava fàcilment aquelles cinc mil «deciatini»¹⁴ de bosc secular i impenetrable, negre com la nit, tallat en dos o tres indrets, per les ganivetades de les seves sinuositats, pel riu de ràpid curs i de llit pedregós i pels alts cingles de la ribera Krueger.

A Iura i a Tònia, els feien aquells dies els seus primers vestits d’etiqueta: a Iura un vestit negre i a Tònia un de nit, de setí clar lleugerament escotat. Pensaven estrenar-los el dia vint-i-set, dia del tradicional arbre de Nadal, per anar a cals Sventitski.

El sastre i la modista els lliuraren els vestits just aquell dia. Iura i Tònia se’ls van emprovar i es van sentir satisfets; els duien posats encara quan arribà l’Egórovna a dir-los que Anna Ivànovna desitjava veure’ls. Iura i Tònia hi van anar, tal com estaven, amb els vestits nous.

En veure’ls entrar, s’incorporà sobre el colze, els esguardà de costat, els féu donar el tomb i digué:

—Molt bé. Magnífic. No sabia que us els haguessin acabats. Vine, Tònia, deixa’m mirar-te una altra vegada. No, no és res. M’havia semblat que el caient feia una arruga. No sabeu per què us he cridat? Però abans parlem un moment de tu, Iura.

—Ja ho sé, Anna Ivànovna. Jo mateix vaig voler que et deixessin veure la carta. Tu, igual com Nikolai Nikolàievitx, consideres que no he de renunciar. Però, espera’t un moment, tingues paciència. Parlar et perjudica. Ara t’ho explicaré tot. Perquè tu tampoc no estàs al corrent.

»Comencem pel començament. Es tracta d’un plet sobre l’herència del meu pare, que s’arrossega per fer guanyar diners als advocats amb les despeses del judici, però en realitat l’herència es redueix a deutes i embolics, a part el sutge que en sortirà a la superfície. Si fos possible obtenir diners, ¿creieu que ho regalaria als tribunals i que no sabria aprofitar-me’n? En realitat, el plet ha estat inflat, i abans de remoure les coses valia més renunciar a qualsevol dret sobre uns béns inexistents i cedir-ho tot a alguns rivals ficticis o pretendents envejosos. Ja fa molt de temps que he sentit parlar de les pretensions d’una certa madame Alice que, emprant el nom de Givago, viu a París amb els seus fills. Però no sé si saps que han sorgit nous pretendents, jo ho he sabut fa molt poc temps.

»Segons que sembla, mentre encara vivia la meva mare, el meu pare es va enamorar d’una arrauxada, una somniadora, la princesa Stolbonova-Enristi, de la qual va tenir un fill, que ara deu tenir deu anys i es diu Evgrav.

»La princesa és una solitària. Viu amb el seu fill en un palauet als afores d’Omsk, no se sap ben bé amb quins mitjans. Jo he vist una fotografia del palauet. És una bella casa amb cinc finestres amb vidrieres i amb medallons en alt relleu a tota la cornisa. Aquests darrers temps he tingut la sensació que, des de les seves cinc finestres, aqueixa casa em sotja constantment amb una perversa mirada, a través dels milers de verstes que separen la Rússia europea de la Sibèria, i que tard o d’hora em portarà un mal donat. I, de fet, així ha estat: riqueses imaginàries, rivals ficticis, enveges i malvolences, i advocats.

—No obstant això, cal no renunciar —objectà Anna Ivànovna—. No sabeu per què us he fet cridar —repetí, per a prosseguir de seguida—. M’he recordat del nom. Et recordes que ahir et vaig parlar del guardabosc? Es deia Vakkh.¹⁵ No et sembla extraordinari? Un negre espantall de bosc, amb una barba fins a les celles i que es diu Vakkh, o bé, Lupp. O també Favst. Escolta, escolta. A vegades ens vagava de sentir parlar d’un tal Avkt, o d’un Frol que havien caigut de qui sap on, com una descàrrega de carrabina, i aleshores marxàvem de pressa cap a la cuina, Ja pots imaginar quina mena de gent: un carboner que venia del bosc amb un cadell viu d’ós o un guarda de frontera amb una mostra de mineral. L’avi els donava a tots un val per a la granja. A uns, diners, a altres, gra; a altres, encara, municions. El bosc arribava fins al peu de la finestra. I neu, i més neu! Arribava més amunt que la casa!

Anna Ivànovna estossegà.

—Prou, mare, que et perjudica —digué Tònia.

I Iura li demanà també que no parlés.

—No importa! No és res. A propòsit, Egórovna m’ha dit que no heu decidit encara si anireu a la festa de l’arbre de Nadal demà passat. No vull sentir semblants beneiteries! No us en doneu vergonya? I tu, Iura, ¿quina mena de metge no ets? Ja està decidit. Hi anireu i no cal parlar-ne més. Però tornem a Vakkh. En la seva joventut havia estat ferrer. En una baralla, li van arrencar els budells i ell se’n va fer uns de nous, de ferro. Que n’ets de totxo, Iura! Et penses que no ho sé? Es comprèn que no s’ha de prendre al peu de la lletra. Però la gent ho contava així.

Anna Ivànovna tingué un nou accés de tos, tan llarg que no li deixava temps de reprendre alè.

Iura i Tònia van acudir corrents al capçal, i s’inclinaren sobre el llit l’espatlla de l’un fregant l’espatlla de l’altra. Sense deixar de tossir, Anna Ivànovna agafà aquelles mans que es tocaven i durant uns instants les mantingué unides. Després, recobrant la veu i l’alè, va dir:

—Si em moro, no us separeu. Esteu fets l’un per a l’altre. Caseu-vos. Jo us faig promesos —afegí—. I es posà a plorar.

5

A la primavera del 1906, abans de passar a la darrera classe del col·legi, els sis mesos de relacions amb Komarovski superaren tot el que Lara era capaç de suportar.

Ell, amb extrema habilitat, aprofitava les depressions d’ella i, quan li semblava bé, li recordava, com aquell que no fa res, la seva vergonya. Lara es deixava anar en aquell estat de marriment que iot home sensual exigeix de la dona: esdevenia cada vegada més esclava del feixuc malson dels sentits, del qual es desvetllava sempre amb una sensació de basarda. Les contradiccions de les seves disbauxes nocturnes li eren tan inexplicables com la màgia negra. Tota cosa es capgirava i esdevenia contrària a la lògica: el dolor desesperat es manifestava amb el dring d’una rialla argentina; la resistència i el refús significaven consentiment i els besos d’agraïment cobrien les mans del botxí.

Li semblava que no era al seu abast d’alliberar-se, però arribada la primavera, durant una de les darreres lliçons de l’any escolar, pensant que les exigències d’ell sovintejarien més a l’estiu, quan ja no li caldria estudiar, car aquest era el seu darrer refugi contra les ja massa freqüents requestes de Komarovski, Lara prengué de cop i volta un determini que durant molt de temps havia de canviar Ja seva vida.

Era un matí xafogós, i es congriava una tempesta. Les finestres de les classes eren obertes. Lluny, la ciutat remorejava, sempre en el mateix to, com les abelles a l’eixam. Del pati arribaren els crits dels infants enjogassats. La densa olor de la terra i de la vegetació afeixugaven el cap, com a la setmana de carnestoltes passa amb el vodka i els bunyols.

El professor d’història parlava de l’expedició de Napoleó a Egipte. Arribat al desembarcament de Fréjus, s’enfosquí el cel, i, amb un esqueixament, esclatà en llamps i trons; aleshores un núvol de sorra i pols, barrejades amb la fresca olor de la terra, envaí l’aula. Dos alumnes amatents es precipitaren servicials vers el passadís, a cridar el bidell perquè tanqués les finestres, i quan van obrir la porta un corrent d’aire aixecà i féu voleiar dels pupitres els papers assecants i els quaderns.

Les finestres foren tancades. Caigué un aiguat de ciutat, una barreja tèrbola de pols i d’aigua. Lara arrencà un full de la seva llibreta i escriví a Nàdia Kologrívova, la seva veïna de banc:

«Nàdia, necessito organitzar la meva vida lluny de la meva mare. Ajuda’m a trobar algunes bones lliçons. Tu tens moltes coneixences entre la gent rica».

Pel mateix procediment, Nàdia contestà:

«Sé que cerquen una bona institutriu per a Lipa. Vine a treballar amb nosaltres. Seria esplèndid! Ja saps que el meu pare i la meva mare t’estimen molt».

6

Lara visqué amb els Kologrívov, com si visqués darrera un mur de pedra, més de tres anys. Ningú no l’anava a destorbar i, fins la seva mare i el seu germà, els quals ella veia profundament com a estranys, s’esborraren del seu record.

Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov era un gran empresari modern, intel·ligent i capacitat. Nodria envers el vell règim, ja a les acaballes, una doble aversió: l’odi de la persona immensament rica, al punt de poder comparar el seu tresor amb el del tsar, i el de l’home sortit del poble que ha reeixit a situar-se… A casa seva amagava els perseguits i pagava els advocats que actuaven en els processos polítics; com es deia en broma: ajudava la revolució i es perjudicava a ell mateix, per la seva condició de propietari, organitzant vagues a la seva pròpia fàbrica. Lavrenti Mikhàilovitx era un tirador infal·lible i un caçador incansable; l’hivern del 1905, cada dia s’arribava al Sebriani-bor i a l’illa Lossini, per tal d’ensinistrar els combatents a tirar.

Era un home extraordinari. La seva muller, Serafimà Filíppovna, era digna de viure al seu costat. Lara els estimava tots dos amb passió i ells corresponien estimant-la com una filla.

Al cap de tres anys de serenitat, va rebre la visità del seu germà Ròdia. Gronxant-se fàtuament damunt les seves llargues cames, i amb paraules afectades i veu de nas, li va explicar que els cadets de la seva classe havien recollit diners per tal de fer un present d’adéu al cap de l’Acadèmia i els havien donats a ell amb l’encàrrec de comprar-lo. Això dit, Ròdia es deixà anar damunt una butaca amb tot el seu cos esprimatxat, i es posà a plorar.

Lara se sentí corglaçada. Ròdia continuà:

—Ahir vaig anar a veure Víktor Ippólitovitx Komarovski. Però no em va voler escoltar; em va dir que si tu volies… Em va dir que, malgrat que tu ja no ens estimes, conserves encara tal influència damunt d’ell, Laroixka. N’hi hauria prou amb una paraula teva… ¿Vols comprendre quina vergonya no seria per a mi, la taca que cauria sobre l’honor de l’uniforme de cadet?… ¿Què et costa d’anar a veure’l? Suplica-li… No voldràs que pagui el desfalc amb la meva sang!

—Pagar amb sang… L’honor del teu uniforme de cadet —repetia Lara amb menyspreu, tot passejant frisosa per la cambra—. Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui. ¿Ja t’has adonat de què em demanes? ¿Mesures l’abast d’això que em proposes? Un any darrera l’altre, passant les fatigues de Sísif, he intentat edificar, bastir alguna cosa, sense assossegar ni un instant; i ara, arribes tu i, com si la cosa no tingués cap importància, bufes, escups al damunt i ho engegues tot enlaire. Dones bé: vés-te’n al diable! Fuig del meu davant! Què m’importa a mi fot això? Quant necessites?

—Sis-cents noranta rubles i escreix; posem set-cents en xifres rodones —digué Ròdia vacil·lant.

—Ròdia! T’has tornat boig? T’adones del que dius? Has perdut set-cents rubles? Ròdia! Ròdia! Ja saps quant de temps necessita una persona normal, com jo, per exemple, per a guanyar-los amb un treball honorable?

I després d’una pausa, afegí, freda i estranya:

—Bé, ho intentaré. Torna demà i porta el revòlver amb què volies matar-te. Mel cediràs; serà meu. Amb una bona provisió de bales, sobretot.

Lara aconseguí el diner de Kologrívov.

7

El treball a cals Kologrívov no destorbà Lara d’acabar els seus estudis al col·legi ni d’inscriure’s als cursos superiors, d’aprovar-los i d’acostar-se a l’examen final que havia de celebrar-se l’any següent, el 1912.

La primavera del 1911, la seva alumna, Lipotxka, havia deixat l’escola, amb motiu d’haver-se promès amb el jove enginyer Friesendank, de família bona i benestant. Els pares aprovaren l’elecció, però no volien que es casés tan de pressa i li aconsellaren d’esperar. D’aquí va venir el drama. Lipotxka, irreflexiva i aviciada, la més petita de la família, va cridar contra el pare i contra la mare, va plorar i va espernetegar.

A l’opulenta casa on Lara havia estat considerada com un membre més de la família, ningú ja no es recordava del deute que ella havia contret a causa de Ròdia, i ningú no li’n parlava.

Si no hagués estat per culpa de despeses que ella ocultava, ja faria temps que hauria pogut restituir aquella suma.

Sense que ell ho sabés, enviava diners a Paixa i també als seus pares. Al pare, deportat; a la mare, susceptible i de salut frèvola. A més d’això, i encara amb un més gran secret, enviava als dispesers de Paixa la part que mancava per a completar l’import de la dispesa, sense que ell en sabés res.

Paixa, un xic més jove que ella, n’estava perdudament enamorat i l’obeïa en tot. A instàncies d’ella acabats els estudis a, l’Institut Reial, s’havia inscrit als cursos suplementaris de llatí i de grec, per tal de poder ingressar a la Facultat de Filologia. Lara planejava casar-s’hi l’any següent, bon punt haguessin acabat tots dos l’examen d’estat, i després, anar-se’n a qualsevol capital dels Urals a fer de professors.

Paixa vivia en una cambra que Lara li havia buscat i llogat, en una casa nova habitada per gent reposada, el carrer Kamersgerski, prop del Teatre d’Art.

L’estiu del 1911, Lara va estar per darrera vegada a Duplianka, amb els Kologrívov. Estimava intensament aquell lloc, fins i tot més que no pas els seus propietaris. Aquests ho sabien i, amb motiu d’aquell viatge estival, respectaven amb Lara un acord tàcit. Mentre el tren ardent que els havia duts repartia esbufegant glopades de fum, enmig d’un indefinible silenci expectant i flairós, i Lara restava muda d’emoció, la deixaren anar a peu, tota sola, cap a la propietat; mentrestant, des de la petita estació l’equipatge era transportat i carregat en un carro i el cotxer de Duplianka, amb la seva casaca de postilló, de la qual sobreeixien les mànigues de la camisa vermella, donava compte als senyors de les novetats locals que s’havien esdevingut durant l’estació passada. Lara caminava terraplè endavant, per un corriol fressat pels caminants i pels vagabunds; després s’endinsava en els camps per un viarany que conduïa al bosc. Arribada en aquell indret, s’aturà i, amb els ulls mig closos, aspirà l’aire impregnat de confuses aromes. Era un aire més sa que el que exhalaven el pare i la mare, més tendre que el de l’home estimat, més subtil que el de qualsevol llibre. Per un instant, es revelà a Lara com un nou sentit de l’existència.

«Sóc aquí —pensava— per mirar de comprendre la terrible bellesa del món i per conèixer el nom de les coses, i, si les meves forces no basten, per dur al món fills que ho facin per mi».

Aquell any havia arribat al camp esgotada per l’excessiva tasca que s’havia imposat. Defallia fàcilment i es deixava apoderar per una desconfiança que fins aleshores li havia estat completament desconeguda. Aquest sentiment feia tornar esquerp el seu caràcter, abans tan obert i tan generós.

Els Kologrívov no volien que els deixés i l’envoltaven del mateix afecte d’abans. Però, des que Lipa anava ja pel seu compte, Lara es considerava inútil i no hauria acceptat cap mena de retribució. Però es veié obligada a acceptar-la, tant a causa de la insistència d’ells com perquè hauria estat engavanyador i pràcticament impossible de treballar pel seu compte mentre n’era hoste.

Però trobava que aquella posició era falsa i intolerable. Es figurava que tots estaven cansats d’ella, malgrat que no ho volguessin demostrar. Fins es considerava una càrrega per a ella mateixa. Hauria volgut fugir lluny dels Kologrívov i lluny de si mateixa, però se sentia obligada a restituir-los abans els diners que els devia, i aquell moment no hauria sabut pas d’on treure’ls. Es considerava en penyora per culpa de la lleugeresa de Ròdia i no reeixia a sostreure’s a la sensació d’indignació impotent que l’assaltava.

En qualsevol cosa creia percebre senyals de l’escassa consideració en què era tinguda. Si els coneguts dels Kologrívov, quan anaven a visitar-los, li demostraven una atenció particular, ella en deduïa que la consideraven una inofensiva «pupil·la», una presa fàcil. Si la deixaven de banda, era perquè no li donaven gens ni mica d’importància i ni tan solament s’adonaven d’ella.

Les crisis de malenconia no li impedien, però, de participar en els divertiments de la nombrosa societat que s’aplegava a Duplianka. Com tothom, es banyava, es passejava en barca, participava en els picnics nocturns a l’altra banda del riu, engegava focs artificials i ballava. Tocava en els espectacles dels aficionats i amb particular entusiasme s’ensinistrava a tirar al blanc amb petits fusells Mauser, als quals, però, preferia el petit revòlver de Ròdia. Hi disparava amb una gran precisió i, per facècia, es lamentava d’ésser dona i de no poder seguir, per tant, la carrera de duelista. Però com més es divertia, pitjor. Ni tan solament sabia què desitjava.

Aquest estat de depressió s’anà agreujant quan retornaren a Moscou, car, a tot aquell desfici, s’afegien ara les seves desavinences amb Paixa, amb el qual procurava no discutir seriosament perquè el considerava la seva àncora de salvació. Els darrers temps, Paixa havia començat a manifestar-se més segur d’ell mateix, i el to doctoral que a vegades assumia la feia riure i l’entristia.

Paixa, Lipa, els Kologrívov, els diners: tot això li giravoltava vertiginosament dins el cap. La vida havia esdevingut una nosa. No retrobava l’equilibri d’altre temps; hauria volgut desempallegar-se de tot el que havia experimentat i de tot el que havia conegut, amb la idea de poder emprendre alguna cosa nova. En aquest estat d’ànim prengué una decisió extrema, el Nadal del 1911. Decidí acomiadar-se de cop dels Kologrívov i organitzar-se, fos com fos, una vida independent: demanaria a Komarovski els diners que li feien falta. Pensava que després del que havia passat entre ells, i després dels anys de llibertat transcorreguts, ell l’ajudaria com un cavaller sense demanar-li explicacions, de manera honesta i desinteressada.

Així, doncs, la nit del 27 de novembre, es dirigí a la Petrovskaia i, en sortir, es posà al manegot el revòlver de Ròdia, carregat i sense l’assegurador, decidida a disparar contra Víktor Ippólitovitx si aquest li responia amb una negativa, si l’entenia malament o si d’alguna manera la humiliava.

Caminava pels carrers en festa, presa d’una profunda torbació, sense haver esment del que passava entorn d’ella. El tret de pistola ja ressonava dins el seu cap com un fet, independentment del qui l’havia de rebre.

Aquell tret era Túnica cosa de què tenia consciència. El sentí mentre va anar pel carrer: dirigit contra Komarovski, contra si mateixa, contra el propi destí, contra l’alzina de Duplianka a la clariana del bosc, just al senyal que hi havia marcat amb ganivet en el seu tronc.

8

—No toquis el manegot —digué a Emma Ernéstovna, que feia escarafalls de sorpresa i, sospirant, li allargava les mans per tal d’ajudar-la a treure’s l’abric. Víktor Ippólitovitx no era a casa. Emma Ernéstovna insistia encara a fer-la entrar i a llevar-li la pellissa.

—No puc. Vaig de pressa. On és?

Emma Ernéstovna digué que se n’havia anat en una festa de l’Arbre de Nadal. Amb l’adreça a la mà, Lara s’engegà esglaons avall, per l’escala fosca que tan gravada tenia a la memòria, amb els escuts de colors a les finestres, i es dirigí al Mutxnoi-gorodok, a cals Sventitski.

A l’inrevés d’abans, en sortir al carrer per segona vegada, començà a mirar entorn d’ella, amb atenció. Era l’hivern; era la ciutat; era de nit.

Feia un fred que glaçava. Un gel negre, espès, tom de fons d’ampolla de cervesa, cobria els carrers. Respirar feia mal. L’aire, espesseït d’un gebre gris, pessigava: punxava igual com l’aspre pèl blanc de les solapes, que, pessigollejant, se li ficava a la boca. Caminava pels carrers deserts amb el cor trasbalsat. De les sales de te i de les tavernes sortien bafarades de vapor; de la boira emergien les cares dels ¡transeünts, tolides de fred, vermelles com salsitxes, els morros dels cavalls i dels gossos amb els bigotis plens de caramells. Les finestres de les cases, recobertes d’una espessa capa de glaç i de neu, semblaven de guix i damunt la seva superfície opaca es movien els acolorits reflexos dels arbres de Nadal i les ombres de les persones, com si des de les cases volguessin ensenyar a la gent les imatges d’una llanterna màgica, reflectides sobre una llençols blancs.

Lara s’aturà a la Kamergerski.

«No puc més. No ho faré, això —digué quasi en veu alta—. Pujo i li ho conto tot», decidí, reprenent el domini d’ella mateixa i obrint la pesada porta del carrer.

9

Vermell per l’esforç, oprimint-se la galta amb la llengua, Paixa es vinclava davant el mirall, intentant de posar-se el coll planxat i de ficar als traus de la pitrera emmidonada els botons que se li blegaven. Es disposava a sortir i era tan babau i tan ingenu, que es va quedar confós en veure entrar Lara, que ho havia fet sense trucar i l’havia sorprès a mig vestir. Va notar a l’acte la torbació d’ella. Lara se sentia defallir. Havia entrat arrossegant les cames de cansament com si travessés un gual.

—Què et passa? Què hi ha de nou? —li demanà amb ànsia, corrent a rebre-la.

—Seu al meu costat. Seu així, tal com vas. No cal que et vesteixis. Vaig de pressa. He d’anar-me’n de seguida. No toquis el manegot. Gira’t d’esquena un moment.

Ell obeí. Lara duia posat un vestit sastre a l’anglesa. Es tragué la jaqueta, la penjà en un clau i va passar el revòlver de Ròdia del manegot a una de les seves butxaques. Després, tornant al divan, digué:

—Ja pots mirar, ara. Encén l’espelma i apaga els llums.

A Lara, li agradava de parlar a la penombra de les espelmes, i Paixa, sabent-ho, en tenia sempre un paquet en reserva per obrir. Substituí el cul d’espelma que restava per una de nova i sencera, posà el candeler a l’ampit de la finestra i l’encengué. La cambra quedà sota una llum somorta. Sobre el vidre glaçat de la finestra, a l’altura de l’espelma, el glaç es desféu i formà un petit ull negre.

—Escolta’m, Patúlia —digué Lara—, em trobo en un mal pas i cal que m’ajudis a sortir-ne. No t’esveris ni em facis preguntes, però intenta comprendre que nosaltres no som com els altres. I no estiguis gaire tranquil. Jo em trobo sempre en perill. Si de veritat em vols bé i vols salvar-me, no podem entretenir-nos, cal que ens casem de seguida.

—Però és el que sempre he desitjat —interrompé Paixa—. Tu mateixa pots fixar el dia, a mi em són tots bons. Però digues-me simplement i clarament de què es tracta; no em turmentis amb misteris.

Lara s’hi acostà i passà per alt la resposta. Encara van parlar llargament sobre coses que no tenien cap mena de relació amb la causa de la desesperació de Lara.

10

Aquell hivern Iura es dedicava a escriure la seva tesi sobre els elements nerviosos de la retina, per tal d’obtenir la medalla d’or de la Universitat. Per bé que s’hagués llicenciat en Medicina general, coneixia l’ull amb la precisió d’un futur oculista.

En aquest afany per la fisiologia de la vista es manifestaven altres aspectes del seu caràcter: la inclinació artística, l’interès per l’essència estètica de la imatge i per l’estructura del pensament lògic.

Iura i Tònia es dirigien en un trineu de lloguer a la festa de l’arbre de Nadal dels Sventitski. Havien viscut junts els sis anys que van des de la fi de la infantesa fins a l’adolescència i es coneixien a fons: tenien hàbits comuns, una seva manera de replicar-se ràpidament, una certa forma, en fi, de bufar lleugerament en senyal de resposta. Era això que feien ara, estrenyent els llavis a causa del gel o intercanviant només unes poques observacions ràpides. Cadascú seguia el curs dels seus pensaments.

Iura pensava que la data del concurs era ben a prop i que no es podia entretenir si volia acabar la seva tesi. Però l’alegre brogit de l’any que tocava a la seva fi, tan evident als carrers, el feia saltar d’un pensament a l’altre.

A la Facultat on Gordon estudiava els estudiants publicaven una revista ciclostilada, de la qual ell era director. Iura li havia promès, ja feia temps, un article sobre Blok. Tota la joventut de les dues capitals estava apassionada per Blok, i més que ningú, Iura i Mixa.

Però també aquests pensaments li fugiren aviat del cap. El trineu lliscava veloçment i tots dos joves, enfonsant la barba en el coll de l’abric i fregant-se les orelles glaçades, corrien darrera les més variades fantasies. Els seus pensaments també, així, es tornaven a trobar.

L’escena de dos dies abans a la cambra d’Anna Ivànovna els havia transformats. Era com si s’esguardessin i es veiessin amb uns nous ulls. Tònia, la companya de sempre, aquella realitat que no demanava explicacions, s’havia revelat com la cosa més complicada que Iura hagués pogut imaginar: una dona. Amb un cert esforç de la fantasia, ell es podia imaginar a si mateix al cim del mont Ararat, heroi, profeta, vencedor, tot el que es vulgui, però no pas una dona.

I vet aquí que aquella tasca dificilíssima, superior a qualsevol altra, havia caigut damunt les febles espatlles de Tònia, que des d’aquell moment, de sobte, se li començava a aparèixer minsa i fràgil, a desgrat d’ésser una noia plena de salut. Davant d’ella Iura se sentí abrusat d’aquella tendresa i d’aquella mena de tímid astorament que revelen el començament d’una passió.

La mateixa cosa, salvades les naturals diferències, era allò que Tònia sentia davant d’ell.

Iura pensava que potser no haurien hagut de sortir. Si, almenys, durant la seva absència no passava res…

I tornà a viure l’escena. Havent sabut que Anna Ivànovna havia empitjorat quan estaven a punt de sortir, l’havien anada a veure i a dir-li que es quedaven. Però ella s’havia imposat amb la mateixa energia d’abans, i els havia exigit d’anar a la festa. Iura i Tònia s’havien acostat a la finestra, darrera la cortina, per veure quin temps feia. En tornar a la cambra, els dos panys de la cortina de tul s’adheriren a la roba nova dels seus vestits, i el lleuger teixit fou arrossegat per Tònia algunes passes, com un vel de núvia. Els presents es posaren a riure, de tant com l’evidència de la cosa havia resultat clara a tothom, sense necessitat de paraules.

Iura mirava entorn d’ell i veia les mateixes coses que poc abans havien ferit l’esguard de Lara. El trineu produïa una remor estranyament sonora, que desvetllava un ressò prolongat sota els arbres coberts de gebre dels jardins i dels carrers. Les finestres, blanques de glaç i il·luminades per la banda de dins, semblaven petits cofres de topazi esquistós de color de fum. Darrera d’ells s’encenia la vida nadalenca de Moscou, brillaven els arbres, s’aplegaven els convidats, i les disfresses jugaven a fet a amagar, oblidades de tot.

Tot d’una, Iura pensà que Blok era això: un fenomen de Nadal en tots els camps de la vida russa, en la vida ciutadana del Nord i en la literatura més recent, sota l’estelat cel del carrer i entorn de l’arbre il·luminat en el saló del segle actual. Pensà que no calia escriure cap article sobre Blok: bastaria simplement de pintar l’adoració russa dels Reis d’Orient, tal com havien fet els holandesos amb el glaç, els llops i un ombriu bosc d’avets.

Passaren per la Kamergerski. Iura observà com es formava un ull negre a la crosta de glaç d’una finestra. A través d’ell es filtrava la llum d’una espelma que arribava fins al carrer, quasi igual que una mirada, com si observés amb curiositat els vianants i n’esperés un.

«Una espelma crema damunt una taula. Una espelma és encesa», murmurà Iura per a ell. Era el començament d’alguna cosa confusa, informe encara. I ell esperava que la resta vingués pels seus propis passos, sense esforç. Però no vingué.

11

Des de temps immemorials, la festa de l’arbre de Nadal era organitzada a cals Sventitski en aquesta forma: a les deu, havent-se’n anat ja la mainada, s’encenia un segon arbre per als joves i els grans, i la festa durava fins al matí. Durant tota la nit, els vells jugaven a cartes al saló pompeià, que era una peça annexa al saló i del qual estava separat per una cortina pesada i gruixuda, penjada per mitjà de grans anelles de bronze. A la matinada se celebrava el sopar general.

—Per què arribeu tan tard? —els preguntà George, el nebot dels Sventitski, que travessava corrents el vestíbul vers la cambra dels seus oncles.

Iura i Tònia decidiren de seguir-lo per tal de saludar els amos de la casa; i mentre es treien els abrics, van donar una llambregada a la sala.

Prop de l’arbre encès, circumdat tot ell d’un irisat fulgor, els convidats que no ballaven es movien entre un fru-fru de robes i una remor de passes, tot passejant i conversant.

Al centre giraven follament els balladors. Koka Kornakov alumne del col·legi imperial i fill del vice-procurador, els dirigia, ara unint-los en parelles, adés en cadenes. Dirigia la dansa i cridava, fins a esgargamellar-se, d’un cap a l’altre de sala:

—Grande ronde Chaine Chinoise! —i tothom seguia les seves ordres.

—Une valse, s’il vous plait! —escridassava al pianista, i conduïa la dansa tot duent la seva parella à trois temps, à deux temps, sempre alentint un xic més el ritme, fins a no moure a penes els peus del mateix lloc, cosa que no era ja vals, sinó el seu moribund ressò. Tothom aplaudia, i la munió de parelles que ballaven, engrescada i cridanera, anava consumint gelats i begudes. Els joves i les donzelles, sufocats, paraven un moment de riure i d’escridassar i engolien àvidament i de pressa el mors¹⁶ i la llimonada glaçada i, a penes retornat el vas a la safata, reprenien la cridòria i els esclats de riure més vivament encara, com si haguessin begut una substància hilarant.

Tònia i Iura, sense passar per la sala, van anar a fer la visita als amos de la casa, a l’interior del pis.

12

Les habitacions privades dels Sventitski eren plenes d’estris inútils, que havien estat traslladats de la saleta i de la sala a fi de guanyar espai. Allí radicava la veritable rebotiga de la festa, el magatzem nadalenc. Feia olor de vernís i de cola, i hi havia rodets de paper de colors, caixes plenes d’estels per als «cotillons» i bugies de reserva per a l’arbre de Nadal.

Els vells Sventitski anotaven els números sobre els presents, els cartonets amb les indicacions del lloc que havia d’ocupar cadascú a taula i els bitllets de la rifa. George els ajudava, però sovint s’equivocava i era renyat asprament. Els Sventitski es van alegrar molt de veure arribar Iura i Tònia: els havien coneguts infants i, sense fer cap compliment, els van incorporar a la feina.

—Felitsata Semiónovna no és capaç d’entendre que calia pensar abans en aquesta feina i no al darrer moment, quan ja tenim els convidats a casa. Mare de Déu, i que n’ets de pastetes, George! ¿Quina n’has feta de nova amb els números? Havíem quedat de posar les bomboneres plenes de dragées sobre la taula, i les buides sobre el divan. Les has confoses, i, és clar, has tornat a armar el gran embolic.

—Estic molt contenta que Annette es trobi més bé. Pierre i jo estàvem força preocupats per ella.

—Sí, estimada, però justament està pitjor, pitjor, comprens? Però tu tot ho entens a l’inrevés.

Durant més de la meitat de la vetllada Iura i Tònia romangueren amb els vells i amb George, darrera els bastidors de la festa de Nadal.

13

Tota l’estona que ells van estar entretinguts amb els Sventitski, Lara era a la sala. A desgrat de no dur vestit de ball i de no conèixer ningú, giravoltava sense voluntat, com en somnis, conduïda per Koka Kornakov i, a vegades, vagava sense objectiu per la sala, com submergida en aigua.

Un o dos cops s’havia aturat, vacil·lant, al llindar de la saleta, amb l’esperança d’ésser vista per Komarovski, que seia de cara a la sala. Però ell mirava les cartes que tenia a la mà esquerra, i que feien pantalla davant d’ell; o bé no la veia de veritat o bé fingia no haver-se’n adonat. Lara sentia com li mancava l’alè a causa de la humiliació. Mentrestant, havia entrat a la saleta una noia que ella no coneixia. Komarovski se la va mirar amb un esguard que Lara sabia prou i massa què significava. La noia, afalagada, li somrigué, es ruboritzà i el seu rostre quedà il·luminat. En veure-ho, a Lara de poc no li escapa un crit. Sentí que es tornava vermella de vergonya, fins al coll i al front.

«Una nova víctima», pensà. S’hi veia ella i la seva pròpia història, com si fos al davant d’un mirall. Però no havia renunciat encara a parlar amb Komarovski i, decidint deixar-ho per a més tard, en un moment més oportú, procurà calmar-se i tornà a la sala.

A la taula de Komarovski seien tres altres persones. Un dels seus parteners, que seia al costat d’ell, era el pare del petimetre que havia invitat Lara al vals. Lara ho deduí per dues o tres paraules que havia intercanviat amb el seu cavaller mentre ballaven. I l’altra, la dona bruna, vestida de negre, de negres ulls ardents i de coll desagradablement tibat com el d’una serp, que a cada punt passava de la saleta a la sala, ficant-se en el camp d’acció del seu fill, o, viceversa, acostant-se al marit que jugava, era la mare de Koka Kornakov. Després, per casualitat sabé que la noia que li havia fet sentir tan complexes emocions era la germana de Koka, i les seves suposicions van resultar infundades.

—Kornakov —li havia dit Koka en presentar-se. Però Lara no havia retingut el nom. «Kornakov», havia repetit ell, tot inclinant-se mentre, havent donat la darrera volta, l’acompanyava a la butaca. Aquesta vegada, Lara ho havia comprès.

«Kornakov, Kornakov —s’anava dient—. No m’és conegut. No m’agrada». Més tard ho va recordar. Kornakov era el vice-procurador dels Tribunals de Justícia de Moscou. Havia estat l’acusador en el procés dels ferroviaris en què Tiverzín havia estat condemnat. A precs de Lara, Lavrenti Mikhàilovitx havia anat a parlar-li, a fi que no el collés massa, però no n’havia obtingut cap resultat.

«Ves per on! Mira, mira, mira, molt interessant. Kornakov, Kornakov».

14

Devien ésser les dues de la matinada. Iura tenia mal de cap de tant de sarau. Després de l’interval, destinat a prendre te i petits fours al menjador, el ball reprengué de bell nou, i quan les bugies de l’arbre es consumiren, ningú no les va canviar.

Iura estava al mig de la sala esguardant Tònia, que ballava amb un desconegut. Ella en passar pel davant de Iura tirà endarrera la petita cua del seu vestit de setí, amb un moviment de la cama, i, esmunyint-se, desaparegué entre la munió de parelles que ballaven.

Estava molt sufocada. En l’interval, quan havien anat al menjador, havia refusat el te i havia calmat la set menjant una gran quantitat de mandarines que pelava ràpidament l’una darrera l’altra. Contínuament es treia del cinturó o de la gira de la màniga el mocadoret de batista, minúscul com una flor d’arbre fruiter, i s’eixugava la suor als costats de la boca i entremig dels dits. Tot rient i sense parar de parlar el tornava a col·locar d’esma al cinturó o als volants de la cintura.

Ara, mentre ballava amb un cavaller desconegut, en un giravolt, ensopegà amb Iura, que es va apartar malhumorat; de passada Tònia li estrenyé la mà amb picardia i li somrigué significativament. El mocador que ella duia a la’ mà havia restat en la de Iura. Se l’apropà als llavis i clogué els ulls. Exhalava un perfum mescla de pell de mandarina i de Tònia acalorada, tots dos igualment agradables per a ell. Era una cosa nova en la seva vida, alguna cosa que mai no havia experimentat i que el penetrava agudament, fins al fons. Aquella flaire, infantilment ingènua, era cordial i entenedora, com una paraula xiuxiuejada en la fosca. Iura romania immòbil, amb els ulls tancats, els llavis contra el mocadoret, respirant-ne el perfum, quan, de sobte se sentí el soroll d’un tret a la casa.

Tothom es va girar vers la cortina que separava la saleta de la sala. Per un moment hi hagué un silenci total. Després, va començar la confusió. Tothom es movia, tothom cridava. Alguns es precipitaren darrera Koka Kornakov, cap a l’indret on havien engegat el tret. Ja en sortia gent que amenaçava, plorava, discutia, i es prenia la paraula mútuament, sense deixar acabar l’altre».

—Què heu fet, què heu fet! —repetia Komarovski fora de si.

—Bòria, ets viu encara? Bòria, ets viu? —xisclava histèricament la senyora Kornakov—. Han dit que entre els convidats hi ha el doctor Drokov. Però, on és? ¿on és? Ah! deixeu-me, us ho prego! Per a vosaltres és una esgarrinxada, però per a mi significa la fi de la meva vida. Oh!, el meu pobre màrtir; màrtir per haver desemmascarat tots aquests malfactors! Heus-la ací; heus-la ací la infame! T’he de treure els ulls, criminal! Bé: no et podràs pas escapolir, ara! Què dèieu, senyor Komarovski? Contra vós? Que ha disparat contra vós? No, no puc; sofreixo massa, per a tenir ganes de fer broma, senyor Komarovski, Koka, Kokotxka: ¿què et sembla a tu? Contra el teu pare… Sí… Senyor Déu meu! Koka!, Koka!

Des de la saleta, la multitud es bolcà a la sala. Al mig, responent amb xanxes i assegurant a tothom que no li havia passat res, avançava Kornakov, tot tapant-se amb un tovalló l’esgarrinxada sagnant que tenia a la mà esquerra. En un altre grup, més endarrera i a part, algú subjectava Lara, agafant-la per les mans. En veure-la, Iura empal·lidí. Ella! I en quina circumstància! I encara una altra vegada aquell home dels cabells blancs als polsos. Però, ja sabia qui era: el famós advocat Komarovski, el que havia manifassejat l’herència del seu pare. Podia estalviar-se de saludar-lo, ja que ambdós havien fet com que no es coneixien. Però ella… I, doncs, havia estat ben bé ella la que havia engegat el tret.

Contra el procurador? Ben segur que era una revolucionària. Pobreta! No se’n sortirà pas barat! Quina bellesa més altívola no té! I què li fan aquells maleïts! Per què l’arrosseguen i li retorcen els punys com si es tractés d’un lladregot agafat amb les mans a la massa?

Però tot seguit comprengué que s’errava. Lara no s’aguantava dreta, i l’agafaven per les mans perquè no caigués. L’arrossegaren penosament fins a una butaca propera, sobre la qual es deixà anar.

Iura es disposava a córrer-hi per intentar retornar-li els sentits, però pensà que valdria més, de primer, manifestar un cert interès per la víctima de l’atemptat. S’acostà a Komakov i li digué:

—Han demanat un metge. Jo ho sóc i puc prestar ajut. Voleu ensenyar-me el braç? Bo: heu estat de sort. No serà res, ni tan sols cal embenar-ho. Però, així i tot, un xic d’aigua no hi anirà malament. La demanarem a Felitsata Semiónovna, que veig que s’acosta.

La senyora Sventitski i Tònia s’acostaren de pressa a Iura, amb el rostre petrificat. Li digueren que ho deixés tot i que s’anés a posar l’abric de pressa, perquè algú havia vingut a cercar-lo; a casa, es veia que havia passat alguna cosa. Iura s’esverà, pensà la cosa pitjor, i, deixant-ho estar tot, corregué a posar-se l’abric.

15

Anna Ivànovna ja era morta quan a corre-cuita ells van entrar a la casa del carreró Sívtsev. La mort havia sobrevingut deu minuts abans, tot seguit d’una crisi d’ofec per un edema pulmonar no diagnosticat a temps.

Durant moltes hores, Tònia plorà desesperadament, presa d’un deliri que li impedia reconèixer ningú. L’endemà, es va calmar, i va escoltar amb impaciència allò que li deien el seu pare i Iura, però responia només fent anar el cap. A penes si aconseguia d’obrir la boca. El dolor la sacsejava amb invariable violència i tornava a prorrompre en uns crits que li sortien de les entranyes, al marge de la seva voluntat.

Romangué hores i hores de genolls al costat de les despulles de la seva mare, en els intervals de l’ofici fúnebre, abraçant amb els braços bellament allargats un angle de la caixa mortuòria, a l’espona del cadafal i de les corones que el cobrien. No veia ningú dels qui l’envoltaven. Però, tan bon punt el seu esguard s’encreuava amb el dels més íntims, s’alçava de terra d’una revolada i amb pas viu desapareixia de l’estança contenint els sanglots, corria escales amunt cap a la seva cambra, on es deixava anar damunt el llit i sufocava amb la cara amagada en el coixí l’esclat de desesperació que la trasbalsava.

A causa del dolor, de les llargues hores dempeus i sense dormir, de l’ensopiment produït pels cants fúnebres i per l’encegadora llum dels ciris, i d’un fort refredat que havia arreplegat, Iura experimentava una vaga confusió, una mena de deliri de ressentiment i d’exaltació.

Deu anys abans, quan havia estat sebollida la seva mare, era encara un infant. Recordava que havia plorat sense conhort, com l’angoixa i la basarda l’havien colpit. En aquell temps, no era ben bé ell encara; a penes podia pensar que ell, Iura, existia i tenia una raó d’ésser i una fita. Llavors l’essencial era allò que l’envoltava, les coses que hi havia al defora. El món extern l’oprimia per tots cantons, era tangible, impenetrable i indiscutible com una boscúria; l’havia trasbalsat la mort de la seva mare com si tots dos s’haguessin perdut pel bosc i de sobte s’hagués trobat sol, sense ella. Una boscúria formada per totes les coses del món: els núvols, els rètols de les botigues, els poms dels carros dels bombers i els patges que cavalcaven al davant de la carrossa de la Mare de Déu, amb orelleres, en lloc de gorres, sobre els caps descoberts en presència del sagrari.

Una boscúria formada pels aparadors de les botigues que es troben en passar, i pel cel de la nit, inaccessiblement alt, amb els estels, el Senyor i els sants.

Aquell cel inaccessiblement alt, baixava ran de terra a la cambra dels infants, i el seu cim arribava a tocar la gira de les faldilles de la mainadera quan els parlava de les coses del cel; aleshores el tenien a l’abast da la mà, familiar, com les copes dels avellaners, quan les seves branques es vinclen sobre el barranc per tal de collir-ne el fruit. Li semblava que entrava a la cambra dels infants, dins un àmbit daurat i després d’haver-se banyat en llum i en or, es transformava en un trenc d’alba, o en una missa a l’esglesiola del carreró on el duia la mainadera. Els estels del cel es convertien aleshores en llumenetes, Déu esdevenia el capellà i cadascú, segons les seves aptituds, feia el seu paper. Però la cosa més important era el món real de les persones grans i la ciutat que, com una boscúria, l’envoltava ombrívolament. Aquell temps, Iura creia amb una fe quasi animal en el déu d’aquell bosc, en un Déu guardabosc.

Ara, tot era diferent. Durant els seus dotze anys d’estudis mitjans i superiors, s’havia interessat per l’antiguitat, per la llei de Déu, per les tradicions i pels poetes, per les ciències del passat i de la natura, com si es tractés de la crònica familiar de la casa pairal, de la pròpia genealogia. Ara res no li feia por, ni la vida ni la mort, car tot, totes les coses del món, formava part del seu vocabulari. Sentia que podia tractar l’univers de tu a tu, i assistia als oficis fúnebres d’Anna Ivànovna amb una actitud del tot diferent de l’adoptada quan havia assistit als de la seva mare. Aleshores havia temut morir de dolor, havia tingut por i havia pregat. Ara escoltava l’ofici com una comunicació adreçada a ell personalment i que l’atenyia de prop. Parava orella als mots, als quals exigia un sentit clar, com cal exigir-ho de qualsevol cosa, i res no tenia de comú amb la devoció el sentiment que experimentava envers la legítima descendència de les forces supremes del cel i de la terra, davant les quals s’inclinava com davant els seus veritables avantpassats.

16

«Sant Déu, Sant fort, Sant immortal, dóna’ns la teva gràcia!».

Què passava? On era? L’enterrament. Començava l’enterrament. Calia desvetllar-se. Vers les cinc del matí s’havia estirat vestit damunt aquell divan. Potser tenia febre. Ara el cercaven per tota la casa, i ningú no havia caigut que podia haver-se adormit en un racó de la biblioteca, darrera les prestatgeries dels llibres, que arribaven fins al sostre.

—Iura, Iura! —sentí com de no gaire lluny el cridava el porter Màrkel.

Ja havien llevat el fèretre i Màrkel, que havia d’acomboiar les corones, no aconseguia trobar Iura i, per acabar d’adobar-ho, havia quedat tancat a l’alcova, on les corones amuntegades formaven una muntanya, perquè la porta havia quedat encallada per la portella de l’armari que s’havia obert de bat a bat.

—Màrkel, Màrkel! Iura! —se sentia cridar des de baix.

Màrkel, amb un cop encertat, reeixí a remoure l’obstacle i, agafant unes quantes corones, s’esmunyí escales avall.

«Sant Déu, Sant fort, Sant immortal, concedeix-nos la teva gràcia». El cant omplí el carreró d’una alenada manyaga, que hi romania sense gairebé fer fressa, com si l’aire hagués estat blanament agombolat amb una ploma d’austruç. Tot és vacil·lant, les corones i les persones, les testes emplomallades dels cavalls, el turíbul que es gronxa estacat a la cadena, a les mans del sacerdot, la terra blanca sota els peus.

—Iura! Déu del cel, per fi! Desperta’t —li deia tot sacsejant-lo per les espatlles Xura Schlesinger, que l’havia trobat—. No et trobes bé? Ja és l’hora de l’enterrament. Véns amb nosaltres?

—Sí, naturalment.

17

El oficis fúnebres havien finit. Els captaires, mig tolits, picant de peus a terra, ara un peu ara l’altre, s’apilotaren en dos rengles. El cotxe mortuori engegà lentament, trontollejant, seguit per un altre que portava les corones i per la carrossa dels Krueger. Els cotxers es van acostar a l’església. Xura Schlesinger va sortir de l’església, amb senyals d’haver plorat al rostre, es va aixecar el vel xop de llàgrimes i va donar una llambregada a la llarga filera dels cotxers. Quan, per fi, hi va descobrir els empleats de l’agència, els va cridar amb un moviment del cap i va desaparèixer acompanyada d’ells cap a dins l’església, de la qual la gent sortia atropelladament i cada vegada amb més aglomeració.

—T’ha tocat a tu, Anna Ivànovna. La pobra ens ha deixat per sempre. Ha tret el seu bitllet per al més enllà.

—Sí, pobreta. Ja se n’ha anat. Se n’ha anat a reposar, la pobra papallona.

—Teniu cotxe o bé aneu a cavall de les cames?

—Tinc els peus glaçats. Estirem un xic les cames, abans.

—Us heu fixat en Fúvkov? No parava de mirar la difunta i les llàgrimes li anaven cara avall. I tot això, al costat del marit, sense amagar-se’n.

—La veritat és que tota la vida li va anar al darrera.

Tals eren els comentaris, mentre la gent feia via cap al cementiri, a l’altra banda de la ciutat.

Després de les grans glaçades, el fred havia minvat. L’aire era feixuc, immòbil. Una jornada que el glaç començava a fondre’s, i una existència havia finit; una jornada molt pròpia per a un enterrament. La neu ensutzada semblava resplendir a través d’un vel fúnebre; els avets, sadolls, obscurs, de color de plata oxidada, s’inclinaven pel damunt de la tàpia, ells també vestits de dol.

Era el mateix fossar on reposava Maria Nikolàievna. Els darrers anys, Iura no s’havia acostat a la tomba de la seva mare.

—Marona —murmurà, gairebé com aleshores, mirant de lluny en direcció a la tomba.

El seguici avançava solemnial, quasi espectacular, pels entotsolats vials, les corbes sinuoses dels quals desdeien de la solemnitat de les passes. Alexandre Alexàndrovitx donava la mà a Tònia. Els Krueger anaven darrera d’ells. A Tònia, el dol li esqueia.

Els rodons ornaments de les creus i les vermelles parets del monestir eren coberts d’una rosada com una barba de gespa que hi hagués crescut. En un apartat racó del pati del monestir hi havia roba posada a estendre, penjada en unes cordes, que s’eixugava: camises amb les pesades mànigues penjant, tovalles de color de préssec, llençols mal escorreguts, posats de través. Iura mirà cap allà i reconegué l’indret del monestir on aleshores la tempesta s’enfurí i l’aspecte del qual havia estat canviat per les noves construccions.

Anava tot sol davant els altres amb passa lleugera, i de tant en tant s’aturava a esperar-los. Per tal de respondre a la desolació produïda per la mort sobre la gent que anava lentament al seu darrera, ell hauria volgut, amb la mateixa seguretat amb què l’aigua tumultuosa es precipita en un gorg, somniar i pensar, extreure vida de les formes, crear bellesa. Ara més que mai veia clar que l’art és sempre i sense remissió dominat per un doble motiu. Meditant sense parar sobre la mort, crea la vida. El gran, el veritable art, és el que respon al nom d’Apocalipsi de Sant Joan, o el que, en alguna forma, el continua.

Assaboria àvidament a l’avançada el dia que podria sortir-se del cercle familiar i de l’universitari i, aleshores, escrivint sobre Anna Ivànovna, recordaria i expressaria tot el que en aquest moment se li oferia tan clar: les petites, les menudes realitats que la vida oferia a cada ocasió; algun dels trets millors de la difunta; la imatge de Tònia endolada; algunes observacions fetes pel camí, de retorn del cementiri; la roba estesa al lloc on molts anys abans, una nit havia udolat la tempesta i, ell, l’infant, havia plorat.