Onzena part

L’EXÈRCIT DELS BOSCOS

1

Ja feia dos anys que Iuri Andréievitx era presoner dels partisans. Els límits de la seva presó eren bastant imprecisos, sense reixes ni recintes, sense vigilància ni control. Les tropes partisanes estaven sempre en moviment i ell les seguia. Els soldats no eren diferents de la gent del poble que vivia als llocs per on passaven; al contrari: s’hi barrejaven i s’hi confonien.

Fins arribava a semblar que no existia presó ni subordinació i que el doctor es trobés en llibertat i no sabés què fer-ne. D’altra banda, la mateixa cosa passava amb els altres ordres de restriccions imposades per la vida que duien. Igualment invisibles i imperceptibles, fins a semblar també que eren, en certa manera, inexistents, quimèriques i fictícies. I, nogensmenys, a despit de no dur grillons, ni cadenes, í de no estar sotmès a vigilància, es veia obligat a sotmetre’s a la pròpia manca de llibertat, a allò que només semblava aparent.

Havia intentat fugir tres vegades, però cada vegada l’havien atrapat. Les temptatives no havien tingut conseqüències, però eren com jugar amb foc. I no ho va provar més.

El cap dels partisans, Liveri Mikulitsín, li havia posat afecte, el feia dormir a la seva pròpia tenda i cercava la seva companyia. Iuri Andréievitx sentia pesar feixugament damunt d’ell aquella imposada intimitat.

2

Era l’època que els partisans es retiraven, gairebé sense parar, cap a l’Est. A vegades aquell moviment es presentava com un aspecte de l’ofensiva general per foragitar Koltxac de la Sibèria Occidental, i a vegades en canvi, quan els blancs penetraven en les línies de reraguarda dels partisans i intentaven encerclar-los, llurs moviments, sense canviar de direcció, es transformaven en retirada. Va passar molt de temps abans el doctor no va arribar a entendre aquella tàctica.

Les petites ciutats i els pobles que es trobaven prop de la gran carretera eren blancs o roigs, segons les alternatives de la fortuna militar. Poques vegades la retirada es desenvolupava pròxima a la carretera; en general s’efectuava segons una línia paral·lela i, pel seu aspecte exterior, era difícil de poder determinar quin poder predominava en els pobles.

L’esdeveniment principal de les poblacions era la presència de l’exèrcit dels camperols, quan hi passava. A ambdós costats de la carretera, les cases semblaven haver-se enfonsat en la terra i els genets enfangats, els cavalls els canons i l’aspecte imponent dels innombrables tiradors, que duien els capots enrotllats, es veien destacar, més alts que les cases.

Una vegada, en una d’aquelles ciutats, el doctor es va fer càrrec d’un dipòsit de medicaments anglesos abandonat per una formació d’oficials de Kappel i capturat pels partisans com a botí de guerra.

Era una fosca nit de pluja en què només s’apreciaven dues tintes: tot allò que era il·luminat semblava blanc, i tot el que no ho era semblava negre. La mateixa tenebra simple pesava damunt l’ànima, sense gradacions, sense mitges tintes que l’atenuessin.

La carretera, malmesa pel constant pas de les tropes, s’havia convertit en una torrentera de llot negre, no sempre practicable o solament en alguns indrets tan distants entre ells, que s’havien d’anar a trobar fent una gran volta. En un d’aquests contratemps, el doctor va trobar, a Patxinsk, una vella companya de viatge: Pelageia Tiagunova.

Ella fou la primera a reconèixer-lo. Iuri Andréievitx d’antuvi no va saber qui podia ésser aquella dona de cara coneguda, que des de l’altra banda de carretera, com d’una riba a l’altra d’un canal, se’l mirava dubitativa, i tan aviat semblava decidida a saludar-lo, al primer senyal de reconeixement, com a renunciar a fer-ho.

Al cap d’una estona se’n recordà. Se li va fer present el vagó de càrrega ple de gom a gom, la munió dels mobilitzats per a l’exèrcit del treball, l’escorta i la viatgera de les trenes sobre la sina; i els rostres familiars de la seva família al mig del quadre. Va veure clars com la llum del dia els detalls del viatge familiar fet dos anys abans. Els rostres estimats dels seus, els quals enyorava fins a l’angoixa, se li van representar amb vius colors.

Va fer un signe a la Tiagunova per donar-li entenent que avancés un xic pel costat de la carretera, fins en un indret on es podia travessar gràcies a unes pedres que sobresortien del fang. Ell també se’n va anar cap al lloc assenyalat, i va travessar la carretera. Es van saludar. La Tiagunova li va parlar de la seva vida al poble de Veretenniki, a la casa de la mare de Vàssia, el bell minyó tan atzarosament arreplegat per al contingent dels mobilitzats de l’exèrcit del treball, l’innocent Vàssia que viatjava al mateix vagó on viatjaven ells. S’hi havia trobat molt bé, amb ella. Però el poble l’havia presa de mal ull, perquè entre la gent de Veretenniki ella era una estranya, una forastera. Li retreien una equívoca intimitat amb Vàssia. I vet aquí que s’havia vist obligada a abandonar el poble, per tal de no ésser víctima de qualsevol venjança, i havia anat a parar a la ciutat de Krestovozdvitxensk, a casa de la seva germana Olga Galúsina. Havia sentit rumors que Protúliev havia estat vist a Patxinsk. Els informes havien resultat mancats de fonament, però, amb tot, ella s’hi havia quedat definitivament i hi havia trobat feina.

Mentrestant, la desgràcia s’havia acarnissat amb persones estimades. Havien arribat notícies que Veretenniki havia estat objecte d’una represàlia militar perquè els seus habitants van desobeir la llei sobre la requisa de queviures imposada per l’Estat. Es deia que havien calat foc a casa dels Brikin i que algú de la família de Vàssia havia estat mort. A Krestovozdvitxensk, els béns dels Galusin havien estat confiscats, i també la casa, el seu cunyat empresonat o afusellat i el nebot desaparegut sense deixar rastre. Al principi, la seva germana Olga va arribar a passar fam, però, després, se’n va anar a servir a casa d’uns parents del poble de Zvonarskaia, que en compensació la mantenien.

Casualment, la Tiagunova feia de minyona a la farmàcia de Patxinsk, de la qual el doctor havia confiscat els medicaments. La requisa significava la misèria de tots ells, inclosa la Tiagunova, perquè vivien de la farmàcia, però ell no tenia autoritat per a deixar la confiscació sense efecte. La Tiagunova va estar present a l’acte de la requisa dels medicaments.

El carro de Iuri Andréievitx va entrar al pati que hi havia al darrera de la farmàcia, per on s’entrava al magatzem, d’on van treure una gran quantitat de productes, flascons posats dins fundes de palla i caixes.

Alhora que la gent, el flac i ronyós cavall del farmacèutic esguardava la càrrega de les mercaderies, des de l’estable. Un dia plujós caminava vers la tarda i el cel s’havia aclarit un xic. Adesiara sortia el sol, amagat pels núvols, ja cap a la posta. Els seus raigs inundaven el pati d’una llum daurada que s’aturava enjogassada als bassiols de fem, tan espessos que el vent no en movia pas l’aigua. En canvi, a la carretera, l’aigua s’arrissava i treia reflexos de cinabri.

Les tropes partisanes van continuar la seva marxa per la vora de la carretera, tenint compte d’evitar les basses i els sots més profunds. Entre la partida de medicaments confiscats, fou trobada una caixa de cocaïna per encetar que, els darrers temps, el cap dels partisans havia començat a ensumar.

3

El doctor estava ofegat de feina: a l’hivern es presentava el tifus, a l’estiu la disenteria; i a més a més els dies de combat afluïa una riuada de ferits del lloc de les operacions.

A desgrat dels seus fracassos i del seu replegament constant, els rengles dels partisans es veien contínuament reforçats per nous insurgents que s’hi afegien en les zones que l’exèrcit camperol travessava, i pels trànsfugues del camp enemic. En un any i mig que el doctor havia estat amb els partisans, el seu nombre s’havia decuplicat. Quan en la reunió de l’estat major clandestí a Krestovozdvitxensk, Liveri Mikulitsín havia anunciat l’augment constant de les seves forces, n’havia exagerat el nombre almenys deu vegades. Ara, aquella xifra era real.

Iuri Andréievitx tenia alguns ajudants, sanitaris recentment instruïts, però amb una experiència ja suficient. Els seus ajudants, quant a la terapèutica, eren un comunista hongarès, el metge militar Kerenyi Lajos, expresoner de guerra, que al camp era conegut per «camarada Laiutxki», i l’infermer croata Anguéliar, també presoner. Amb el primer, Iuri Andréievitx parlava alemany, el segon, nascut als Balcans i eslau, entenia més o menys el rus.

4

D’acord amb el conveni internacional de la Creu Roja, els metges militars i el personal dels destacaments sanitaris estan exempts de prendre part en les operacions de guerra. Però, un cop, i en contra de la seva voluntat, el doctor es va veure obligat a violar la regla. L’acció l’havia arreplegat sobre el terreny i va haver de compartir la sort dels combatents: disparar ell també.

La formació dels partisans amb els quals va ésser sorprès es trobava en una clariana del bosc. Al seu darrera, la taiga; al seu davant, un planell obert, un espai nu i indefens pel qual avançaven els blancs. Ell es va tirar a terra, al costat del telefonista del destacament.

Els blancs s’apropaven, es trobaven ja a molt poca distància. Els veia ben bé i en distingia les fesomies. Eren minyons i joves dels estaments burgesos de la ciutat, i homes més grans, de la reserva. La majoria estava formada pels primers, els joves, estudiants de primer curs de la universitat o de la classe vuitena dels instituts, acabats d’enrolar com a voluntaris. El doctor no en coneixia cap, però moltes fesomies li semblaven conegudes, familiars, ja vistes. Alguns li recordaven antics companys d’escola; podien ésser molt bé els seus germans petits. Altres, li semblava haver-los trobats anys abans, entre la gent assistent en un teatre, o pel carrer. Els seus rostres expressius i cordials tenien un aire comú, com de família.

El deure, tal com ells concebien complir-lo, els animava d’una gosadia entusiasta, inútilment provocativa. Avançaven en formació dispersa, alzinats amb afany de superar el comportament dels militars de carrera. Ignorant el perill, descuraven d’avançar fent curtes corregudes i tirant-se a terra, malgrat que els accidents del terreny, els monticles i les depressions, els oferissin la possibilitat de resguardar-se. Els projectils dels partisans els segaven en massa.

Al mig de l’ample camp despullat pel qual avança ven els blancs, hi havia un arbre cremat, mort. Devia haver estat colpit per un llamp, o arreplegat per les flames d’una foguera, o esqueixat i abrusat en anteriors combats. Cadascun dels joves que avançaven hi donava una llambregada, que traslluïa la temptació d’amagar-se al darrera de la soca, per tal de poder apuntar en forma segura i no fallar el tret, però vencien la temptació i tiraven endavant.

Els partisans tenien una provisió limitada de municions, i les havien d’estalviar. Hi havia l’ordre, de comú acord, de disparar només a curta distància i contra blancs ben visibles.

El doctor estava ajagut a l’herba i observava el desenvolupament del combat. Tota la seva simpatia se n’anava al costat d’aquells minyons que morien heroicament i de tot cor els desitjava la victòria. Eren tanys de famílies que ell sentia pròximes per l’esperit, per l’educació, pel món de valors morals i pels conceptes.

Li barrinava la idea de córrer a través de l’espai obert, de rendir-se i recobrar la llibertat. Però era fer un pas molt arriscat i sembrat de perills.

Abans d’arribar al centre de la clariana, amb les mans enlaire, podia ésser abatut des d’ambdós bàndols, amb una bala al pit o a l’esquena. Per part dels seus, per traïció; per part dels altres, perquè podien no comprendre les seves intencions. No era el primer cop que es trobava en circumstàncies anàlogues; havia mesurat totes les possibilitats i, a la fi, havia considerat impracticable tal projecte de fuga. Resignat als seus propis pensaments contradictoris, va seguir ajagut de bocaterrosa, amb l’esguard fix en la clariana, observant, desarmat, com es desenrotllava la batalla.

No obstant això, era impossible, superior a les forces humanes, romandre passiu enmig de la lluita que bullia entorn i limitar-se a contemplar-la. No es tractava de fidelitat al bàndol al qual l’havia encadenat la seva captivitat, sinó la seva pròpia defensa, d’acceptar l’ordre de les coses, la ineluctabilitat d’allò que s’esdevenia davant els seus ulls. Era contra tota llei romandre inactiu; calia fer allò que feien els altres. Una batalla estava en curs. Disparaven contra ell i contra els seus companys i calia respondre i disparar al seu tom.

I quan el telefonista va quedar immòbil, després d’una convulsió, estirat a terra, inert, Iuri Andréievitx es va arrossegar fins a tocar, li va prendre la motxilla i el fusell i, tornant al seu lloc, va començar a fer descàrregues, l’una darrera l’altra.

La pietat li impedia d’apuntar contra els joves que admirava i compadia. D’altra banda hauria estat una tasca estúpida i vana, contrària a les seves intencions, de disparar a l’aire, al buit. Va escollir un moment que entre ell i el seu blanc no hi havia cap atacant i va començar a disparar sobre l’arbre abrusat. I ho feia seguint un sistema calculat.

Mirant, i augmentant la pressió sobre el gallet de manera imperceptible, i mai definitivament, a mesura que afinava la punteria, per no disparar a les palpentes, deixava que la descàrrega es produís sola, de manera inesperada. Així, amb la seva habitual precisió, va començar a fer caure les branques seques per tot el voltant de l’arbre.

Per més que procurava no ferir ningú, no podia evitar que, ara un, ara un altre dels atacants, just al moment decisiu, s’interposessin entre ell i l’arbre, travessant la línia de mira en el precís moment que el tret s’engegava. Així en va ferir dos, mentre que un tercer caigué sense vida no gaire lluny de l’arbre.

Per fi, el comandament dels blancs, vista la inutilitat de l’atac, va donar ordre de retirada.

Els partisans eren pocs. Una part del gros de les forces estaven en marxa i una altra part havia efectuat un moviment de diversió per tal de donar la batalla a altres tropes més nombroses. Per això no van anar a l’encalç dels blancs, a fi de no descobrir l’exigüitat dels seus efectius.

L’infermer Anguéliar va avançar per la clariana, junt amb dos més, portant baiards. El doctor els va ordenar de recollir els ferits i es va acostar al telefonista, que romania immòbil. Esperava vagament que encara respiraria i que podria fer alguna cosa per ell. Era mort, i ben mort. Per tal d’assegurar-se’n bé, li va descordar ta camisa: el cor havia deixat de bategar.

Duia penjat al coll, amb un cordonet, una mena d’amulet, un tros de roba al qual estava cosit un full de paper molt gastat als plecs. El va desplegar, i se li va quedar a les mans a trossos. Hi havia uns quants versets del salm XC, escrits amb certes modificacions i correccions introduïdes pel poble en les seves oracions que, passant de boca en boca, s’allunyen a poc a poc de l’original. Els fragments del text en eslau eclesiàstic estaven transcrits segons l’ortografia russa. El salm diu: «El qui reposa en gràcia de Déu». En el viàtic, el passatge es convertia en el títol de la innovació: «En ajut dels vivents». El vers del salm: «No temeràs… la sageta que vola de dia», s’havia transformat en paraules d’encoratjament: «No temeràs la sageta volant de la guerra». El salm diu: «Perquè ha conegut el meu nom». I el viàtic deia: «Has conegut tard el meu nom». I: «Amb ell estaré jo en la tribulació; i l’en deslliuraré», s’havia convertit en: «Aviat en serà deslliurat».⁶⁵

El text d’aquest salm era considerat miraculós per a alliberar-se de les bales. Ja els combatents de la guerra imperialista el portaven al damunt com un talismà. Van passar les dècades i els detinguts el van començar a portar, cosit al vestit, i igualment els presoners el repetien de memòria quan eren cridats per als interrogatoris nocturns.

Iuri Andréievitx es va acostar més tard, a través de la clariana, al blanc que havia matat. El bell rostre del jovencell servava una empremta de puresa i de sofriment apaivagat, sense ressentiment. «Per què l’he mort?» —pensà.

Li va deslligar el capot. Al folre, una mà amorosa, probablement la de la seva mare, havia brodat: «Serioja Ràntsevitx», el seu nom i el seu cognom.

De l’escot de la camisa sortia una cadeneta de la qual penjava una petita creu, un medalló i una mena d’estoig pla d’or, amb la tapa forçada potser amb un clau. Estava entreobert i deixava veure un bocí de paper plegat. L’obrí, i no volia creure allò que els seus ulls veien: era encara el salm XC, però aquí imprès en la seva autèntica forma eslava.

Aleshores, Serioja va fer un petit gemec i es va moure. Era viu. Com es va veure més tard, havia perdut el coneixement a causa d’una lleugera contusió interna. La bala havia tocat la tapa de l’amulet matern; li havia salvat la vida. Però, ¿què podia fer ell d’aquell home sense sentits?

La ferocitat dels soldats en aquelles hores no coneixia límits. Els presoners no arribaven vius al lloc de destí, sinó que eren acabats sobre el terreny.

A causa de la composició fluida de l’exèrcit, al qual acudien contínuament nous elements, mentre que d’altres desertaven per unir-se a l’enemic, Ràntsevitx hauria pogut passar per un que s’havia incorporat el darrer moment. Naturalment, si el secret era rigorosament mantingut.

Iuri Andréievitx va despullar del seu uniforme el telefonista mort, i amb l’ajut d’Anguéliar, el qual va posar al corrent, vestí el jove, que continuava sense sentits.

Van provar de reanimar el minyó i quan es va haver recuperat del tot el van deixar en llibertat, a despit de no ocultar als seus salvadors que se’n tornaria als rengles de Koltxac, per tal de seguir combatent en contra d’ells.

5

A la tardor, el campament dels partisans es trobava a Lissi Otok, un bosquet al cim d’una muntanya, sota la qual corria un ràpid riu escumejant, que el circumdava per tres costats i erosionava els pendissos.

Abans de fer-ho els partisans, havien hivernat en aquell mateix lloc les tropes de Kappel, l’havien fortificat amb ajut dels seus habitants i, a la primavera, l’havien abandonat. Els partisans s’havien allotjat als fortins intactes, en les trinxeres i en passadissos de comunicació.

Liveri Averkiévitx compartia el seu refugi amb el doctor. Era la segona nit que l’amoïnava amb les seves xerrameques i no el deixava dormir.

—M’agradaria saber què està fent ara el meu estimadíssim pare, el meu respectable vater, el meu papatxen.

«Mare de Déu, i que n’és, d’insuportable, aquest to de pallasso —sospirava el doctor per a ell—. És igual que el seu pare».

—Segons que he pogut deduir de les nostres converses, vós heu tingut temps de conèixer Averki Stepànovitx. I, segons .que sembla, no en teniu pas formada una bona opinió: no és així, il·lustre senyor?

—Liveri Averkiévitx, demà ens espera una reunió electoral. De més a més, es prepara el procés del personal de sanitat per l’afer del samogon. Lajos i jo no tenim preparat encara el material necessari. Per això, demà encara haurem de tornar-ne a parlar amb vós. I ja fa dues nits que no dormo. Deixem córrer la conversa; ja en parlarem més endavant, us ho prego.

—No, no. Tornem a Averki Stepànovitx. ¿Què em dieu del vell?

—El vostre pare és jove encara, Liveri Averkiévitx. Per què en parleu com si fos un vell? Us diré què en penso. Us he dit moltes vegades que em faig un embolic amb els diversos matisos de Tolia socialista i que no aprecio una particular diferència entre els bolxevics i els altres socialistes. El vostre pare pertany a la categoria d’homes als quals Rússia deu els trasbalsos i els desordres dels darrers temps. Averki Stepànovitx respon al tipus i al caràcter de l’agitador. Igual com vós, és el típic producte del ferment revolucionari de Rússia.

—Això és un elogi o un retret?

—Us torno a pregar de deixar córrer la conversa per avui. Ja en parlarem en una altra ocasió. D’altra banda, desitjo cridar la vostra atenció sobre la cocaïna que esteu prenent sense mesura, i que agafeu arbitràriament de les reserves de les quals sóc responsable. La necessitem per a altres usos, a part que és un tòxic i que jo responc de la vostra salut.

—Ahir ni tan sols us vau dignar a assistir als cursos de capacitació política. Teniu una mena d’atròfia del nervi social, com els camperols analfabets i com els petits burgesos empedreïts. I, tanmateix, sou un metge, una persona instruïda i, fins i tot, sembla que us agrada escriure. Voleu explicar-me com es concilia tot això?

—No ho sé. Potser no es concilia de cap manera, però és així. Podeu compadir-me.

—La humilitat és sempre millor que l’orgull. Però, en lloc de somriure d’aquesta manera sarcàstica, hi guanyaríeu més preocupant-vos de conèixer el programa dels nostres cursos; aleshores reconeixeríeu que la vostra presumpció està fora de lloc.

—Déu us faci bo, Liveri Averkiévitx! Què té a veure la presumpció? Jo admiro el vostre treball educatiu. D’altra banda en les ordres del dia es repeteix sempre un resum de les diverses qüestions. I jo el llegeixo. Les vostres idees sobre el desenvolupament espiritual dels soldats em són prou conegudes i en sóc un entusiasta. Tot allò que vós heu dit sobre les relacions del combatent de l’exèrcit popular envers els seus companys, envers els dèbils, els indefensos, la dona, envers la puresa i l’honor, s’assembla molt a allò que ha donat origen a la comunitat dels dukhobori.⁶⁶ És una variant del tolstoisme, el somni d’una existència digna que ha omplert tota la meva adolescència. I, com voleu que me’n rigui? Però, en primer lloc, la teoria del perfeccionament col·lectiu, tal com s’ha començat a entendre a partir d’octubre, no m’entusiasma. En segon lloc, som ben lluny encara d’haver-ho posat en pràctica, i el sol fet del seu plantejament ha costat tanta sang que, la veritat, el fi no justifica els mitjans. En tercer lloc, i al meu entendre, és allò que compta més, quan sento dir que cal refer la vida, ja no sé on sóc i em desespero. Refer la vida! Això, pot pensar-ho, potser, gent que se n’ha vistes de tots colors, però que en realitat no ha conegut mai la vida, no ha copsat el seu esperit, la seva ànima. Per a aquests, l’existència consisteix en un pilot de matèria bruta, encara no ennoblida pel contacte amb ells; i per això, és clar, li cal la reelaboració. Però la vida no és una matèria, o una substància. Si ho voleu saber, és un element que constantment es renova i es reelabora; ella mateixa es refà i es recrea eternament i queda molt més amunt que totes les nostres obtuses teories.

—A desgrat del que em dieu, penso que si us deixéssiu veure sovint a les reunions dels nostres magnífics homes, la vostra moral seria més elevada i no us abandonaríeu a la malenconia. Sé perfectament quina és la raó. Us preocupen els nostres fracassos i no veieu clar on va a parar tot això. Amic meu, cal no deixar-se envair pel pànic. Jo sé coses prou més terribles, que m’afecten personalment i, per ara, callo; i encara no he perdut el coratge. Els nostres contratemps són passatgers. La fi de Koltxac és inevitable. Recordeu el que us dic. Ja ho veureu com vencerem. I us conhortareu.

«No n’hi ha per a sortir de polleguera! —pensà el doctor—. Quina puerilitat! Quina miopia! No faig sinó repetir-li que les nostres opinions són oposades, que m’han agafat per la força i que per força em retenen, i s’imagina que el que em preocupa són els seus fracassos, i que els seus càlculs i les seves esperances em serviran de conhort. No ho veu clar! Els interessos de la revolució i l’existència del sistema solar són per a ell la mateixa cosa».

Estava enutjat i, sense tornar resposta, va arronsar les espatlles. No va dissimular que la ingenuïtat de Liveri ultrapassava els límits de la seva paciència i que es contenia amb penes i treballs. Liveri se’n va adonar.

—T’enrabies, Júpiter. Senyal que no tens raó —va dir.

—¿Voleu entendre d’una vegada per totes que tot això no va per a mi? «Júpiter», «cal no deixar-se dominar pel pànic», «el qui ha dit “a”, ha de dir “b”», «el Moro ja ha fet la seva feina; doncs, ja se’n pot anar»,⁶⁷ totes aquestes vulgaritats, totes aquestes expressions, no em diuen res. Jo dic «a» i no dic «b», encara que em feu bocins. Admeto de bon grat que vosaltres sigueu els fars i els alliberadors de Rússia; que sense vosaltres ja s’hauria enfonsat en la misèria i en la ignorància; que s’hi hauria ofegat. Però no m’interesseu; ja m’he cagat en vosaltres. No us tinc cap simpatia i ja us en podeu anar a tomar vent. Els senyors dels vostres pensaments estan ben proveïts de proverbis, però han oblidat allò més im portant, és a dir: per força no plau a Déu, i han agafat el costum d’alliberar i dur la felicitat a casa dels qui no la volen. Probablement us imagineu que per a mi, el lloc més escaient és el vostre campament i la vostra companyia, i que us hauria de donar las gràcies i beneir-vos pel favor de guardar-me presoner i haver-me deslliurat així de la meva família, del fill, de la dona, de la casa, del treball, en fi, de tot el que m’és car i forma el motiu de la meva existència. He sentit dir que Varikino ha estat envaïda per una formació desconeguda, no russa. Diuen que el poble ha estat saquejat i depredat. Kàmennodvorski no ho desmenteix. Sembla que els meus i els vostres haurien reeixit a fugir. Es parla de guerrers mítics, amb gorres i jaquetes de pell, que van passar el Rinva glaçat, en un moment de fred espantós, i sense pronunciar ni una sola imprecació van matar tothom que van trobar al poble i, fet això, van desaparèixer en forma igualment fantasmal. Què en sabeu vós? ¿És veritat?

—Bajanades! Mentides! Rumors falsos que fan córrer els derrotistes.

—Si vós sou en realitat tan bo i tan generós com voleu semblar en els vostres discursos sobre l’educació dels soldats, deixeu-me’n anar on bé em sembli. Aniré a buscar els meus, dels quals no sé ni tan solament si són vius ni on són. Si no ho voleu fer, almenys calleu i deixeu-me tranquil, perquè totes les altres coses no m’interessen i no responc de mi. I, a més, maleït siga!, bé dec tenir el dret de dormir!

Es va estirar de bocaterrosa sobre la seva màrfega. Intentava de totes passades no escoltar Liveri, que s’entestava a tranquil·litzar-lo dient-li que amb la primavera arribaria la definitiva desfeta dels blancs, la guerra civil s’acabaria, i s’implantaria la llibertat, el benestar i la pau. Aleshores ningú no el retindria; però mentrestant caldria tenir paciència. No era demanar gaire, després de tot el que havia suportat, de tants sacrificis i d’una espera tan llarga. Per altra part: on podria anar ara? Per al seu propi bé no el podia deixar anar sol.

«Ja hi tornem a ser, diable! Li agrada fer treballar la llengua! ¿Com és que no es dóna vergonya de fer la mateixa cantarella anys i anys? —sospirava per a si, Iuri Andréievitx, indignat—. Es plau escoltant-se aquest bec d’or, el cocaïnòman desgraciat. Per a ell, la nit és com si no fos nit; al seu costat no es pot dormir ni viure, el maleït! És odiós. Un bon dia el mataré. Oh, Tònia, pobre infant! Ets viva? On ets? A hores d’ara, Déu meu, ja deus haver deslliurat fa dies! ¿Com deu haver anat el part? Deu haver estat un noi o una mossa? ¿Què es deu haver fet de vosaltres, estimats? Tònia, etern retret i eterna culpa meva! Lara, fins tinc por d’anomenar-te; de sentir com em surt l’ànima en pronunciar el teu nom, Déu meu! I aquest odiós animal continua parlant i parlant; i no calla! Arribarà el dia que no em podré aguantar i el mataré».

6

Ja havia passat l’estiuet de Sant Martí. Havien arribat els dies clars de la daurada tardor. A l’extrem occidental de Lissi Otok, prop de la torreta d’un fortí que havia quedat intacte, Iuri Andréievitx s’havia de trobar amb el seu ajudant, el doctor Lajos, per tal de discutir-hi algunes qüestions que els interessaven tots dos. Va arribar puntual, a l’hora convinguda. Mentre s’esperava començà a passejar-se per la trinxera esfondrada, pujà després a la torreta de guàrdia i a través de les buides espitlleres de les metralladores es posà a esguardar els espais boscosos que s’estenien dellà el riu.

La tardor havia ja dibuixat clarament al bosc, els confins entre el món de les coníferes i el de les fulles. El primer es dreçava profundament com una paret ombriva, gairebé negra, mentre el segon traslluïa ça i lla, amb taques de to roig daurat, com una ciutat antiga amb els seus aïllats palaus de cúpules daurades, construïda al cor del bosc amb els troncs que el mateix bosc proporcionava.

La terra sembrada de forats, als peus del doctor i a les roderes dels camins del bosc, endurides per la glaçada del matí, estava profusament pavimentada de fulles de salze que plora, àrides, seques i encartonades. La tardor exhalava aquell amarg perfum de fullam embrunit i infinitat d’altres flaires. Iuri Andréievitx aspirava, amb avidesa, el perfum de les pomes macerades, barreja d’amarga sequera i de dolça humitat, i del blavenc òxid de carbó de setembre, que feia pensar en el vapor d’una foguera apagada amb aigua o el d’un incendi a penes sufocat.

No es va adonar que Lajos se li havia acostat pel darrera.

—Bon dia, col·lega —va dir aquest en alemany.

I van començar a parlar.

—Hi ha tres coses a tractar: la destil·lació del samogon, la reorganització de l’ambulància i de la farmàcia, i, tercera, sobre la qual torno a insistir, el guariment de les malalties nervioses amb els mitjans de què puguem disposar. Potser vós no en veieu la necessitat, però al meu entendre, estimat Lajos, estem tornant-nos boigs, i hi ha diversos aspectes de l’alienació que prenen la forma d’infeccions, de contagis.

—És una qüestió molt interessant i ja en parlarem més tard. Ara, escolteu una cosa: al campament hi ha malestar. La sort dels de l’afer del samogon desperta compassió. Molts d’altres estan també preocupats per la sort de llurs famílies, que han fugit dels pobles ocupats pels blancs, i una part refusa moure’s d’aquí perquè està a punt d’arribar el comboi amb les dones, els fills i els vells.

—Sí, els haurem d’esperar.

—I tot això ve en vigília d’eleccions d’un comandament únic, fins per a les altres unitats que no depenen de nosaltres. Al meu entendre l’únic candidat possible és el camarada Liveri. Però un grup de joves en presenta un altre: Vdovitxenko. Li presta suport la part hostil a nosaltres, els qui han fet causa comuna amb els de l’afer del samogon, els fills dels kulaks i dels comerciants, desertors de l’exèrcit de Koltxac. Aquests han estat els principals promotors de l’aldarull.

—¿Què penseu vós que li pot passar al personal sanitari que ha fabricat i venut samogon?

—Jo penso que els condemnaran a ser afusellats i després els commutaran la pena per una altra de simbòlica.

—Bé, ja n’hem parlat prou. Ara ocupem-nos de les nostres qüestions. La reorganització de l’ambulància, en primer lloc.

—Bé. Us he de dir que la trobo encertada, la vostra proposta de profilaxi psiquiàtrica. Estem d’acord. Han aparegut, i es propaguen cada dia més, malalties nervioses característiques, que revelen determinats aspectes dels temps que vivim, i provenen de la influència de la situació històrica. Tenim entre nosaltres un soldat de l’exèrcit tsarista, prou conscient, amb un innat sentit de classe, Pamfil Pàlikh. Ha perdut el seny pel temor que, si ell es moria i els seus familiars queien a poder dels blancs, no haguessin de respondre per ell. Una psicologia molt complexa. Sembla que els seus familiars es troben entre el comboi dels fugitius que aviat tindrem aquí. El meu deficient coneixement del rus m’impedeix interrogar-lo com caldria. Demaneu informacions a Anguéliar o a Kàmennodvorski. Convindria visitar-lo.

—Ja conéc Pàlikh. Com podria ser altrament? Vaig tenir ocasió de discutir-hi al sòviet de l’exèrcit; és un tipus bru, violent, amb el front estret. No comprenc què hi heu trobat de bo. Sempre és partidari de les mesures extremes, del rigor, dels càstigs. Sempre m’ha repugnat. Però, en fi, me n’ocuparé.

7

Feia un límpid dia de sol, amb temps sec i tebi, com tota la setmana anterior.

Del fons del camp arribava, confusament i semblant a la remor del mar, el brogit del gran campament. De tant en tant, se sentien els passos dels qui vagarejaven pel bosc, veus, cops de destral, batre de les encluses, renills dels cavalls, lladrucs dels gossos i cants dels galls. Vagava pel bosc una gernació bronzejada, somrient, de dents blanques. Alguns coneixien el doctor i el saludaven, d’altres que no el coneixien passaven sense fer-ne cas.

Els partisans estaven decidits a no moure’s de Lissi Otok, fins que se’ls haurien reunit les famílies, que amb els seus carros es dirigien a trobar-los; però, com que ja eren a prop, tot el bosc bullia en preparatius per alçar el camp i plantar-lo més endavant, cap a l’est. Els homes polien, ajustaven, clavaven caixes, feien l’inventari dels carros i comprovaven si estaven a punt.

Al mig del bosc hi havia una gran clariana piconada, una mena de kurgan⁶⁸ o de necròpolis, anomenada, segons designació local, buivixtxe, on se solien celebrar les reunions de la tropa. Aquell dia se n’havia de celebrar una de general a fi de comunicar notícies importants.

El bosc, sobretot endins, era encara fresc i verdejant. El sol declinant de la tarda l’agafava per baix i les fulles deixaven filtrar la claror i resplendien amb una transparència de llum verda de vidre d’ampolla.

En una clariana on hi havia l’arxiu, el cap dels enllaços, Kàmennodvorski, llençava al foc els papers ja examinats i inútils que havia rebut com a botí d’una de les oficines del regiment de Kappel, i ho aprofitava per a cremar també molts papers dels partisans. El foc de la foguera cremava contra el sol que es transparentava a través de les flames, com a través del bosc esponerós. Per això el foc a penes si es distingia; i només per les glopades d’aire abrusat es podia comprendre que alguna cosa cremava.

El bosc es veia pigallat de tota mena de baies madures; dels elegants raïms de les crucíferes; de les flors de saüc de color fosc de maó, i del blanc púrpura del viburn. Les libèl·lules bigarrades navegaven lentament per l’aire, amb les ales estremides i transparents com el foc i el bosc.

Des de la seva infantesa Iuri Andréievitx estimava el bosc a la posta del sol, que deixava filtrar la llum crepuscular, i li feia l’efecte que aquelles làmines de llum li passaven a través d’ell mateix; com si el do d’un esperit viu li entrés al pit, igual com si un torrent travessés tot el seu ésser i en sortís després volant. Aquell prototipus jovenívol que en cadascú es forma per tota la vida i que ja per sempre assumeix les línies mestres de la pròpia fesomia interior, de la pròpia personalitat, s’hi desvetllava amb tota la força inicial i obligava la natura, el bosc, el crepuscle i tota cosa visible a revestir-se amb la fesomia igualment primordial i universal d’una donzella. «Lara!», va murmurar, amb els ulls clucs, dirigint-se mentalment a la pròpia vida, a tota la terra de Déu, a l’espai il·luminat pel sol, que s’obria davant dels seus ulls.

Però la prosa de cada dia continuava. A Rússia estava en marxa la revolució d’octubre i ell era un presoner dels partisans. I, gairebé sense adonar-se’n, es va apropar a la foguera de Kàmennodvorski.

—Destruïu les actes? ¿Encara no heu acabat de cremar-les?

—Ni de bon tros. N’hi ha per a estona.

El doctor va ensopegar i va escampar un munt de papers, amb la punta de la sabata. Era la correspondència telegràfica d’un estat major dels blancs. Li va passar pel cap, un instant, la confusa suposició que en aquells papers hauria pogut llegir el nom de Ràntsevitx. Però es tractava d’uns plecs de papers sense interès, de comunicats xifrats de l’any anterior, redactats amb incomprensibles abreviatures, com per exemple: «Omsk Gensup abans còpia Omsk carta quaranta verstes Enissei no arribat». Amb el peu va escampar un altre munt. Van aparèixer els resums d’antigues reunions dels partisans. Al damunt es destacava un paper que deia: «Urgentíssim. Objecte: llicències. Reeleccions de membres de la comissió de revisió. Per manca de proves contra la mestra del poble d’Ignatodvortzi, el sòviet de l’exèrcit considera…».

Aleshores, Kàmennodvorski es va treure de la butxaca un full i l’hi va donar, tot dient:

—Són les instruccions per al destacament mèdic en cas de partença. Els carros on viatgen les famílies ja són a prop i totes les agitacions es calmaran. Esperem partir d’un dia a l’altre.

El doctor va donar una llambregada al full i va empal·lidir:

—És menys del que em van donar la darrera vegada. I hi ha molts més ferits! Els qui puguin caminar i solament van embenats aniran a peu. Però són la minoria. Com ho faré per a transportar els altres? ¿I els medicaments, els llits, i l’equip sanitari?

—Us haureu d’arranjar com pugueu. No hi ha altre remei sinó adaptar-se a les circumstàncies. I, encara, una altra cosa: us he de fer un prec de part de tots. Aquí hi ha un camarada expert, de confiança provada, devot de la causa i magnífic combatent. Li passa alguna cosa que no marxa.

—Pàlikh? Ja me n’ha parlat Lajos.

—Sí. Aneu-lo a veure. Visiteu-lo.

—Alguna afecció psíquica?

—Suposo. Diu que veu fantasmes. Evidentment es tracta d’al·lucinacions. Insomni. Mals de cap.

—Bé; hi vaig tot seguit. Ara no tinc res a fer. ¿Quan comença la reunió?

—Penso que ja s’estan reunint. Però tant se val. Ja veieu que jo tampoc no hi he anat. Ja s’arranjaran sense nosaltres.

—Aleshores, me’n vaig a veure Pamfil; i això que no m’aguanto de la son que tinc. A la nit, Liveri Averkiévitx es posa a filosofar i m’atabala. ¿Per on he de passar per anar a veure Pamfil? On està allotjat?

—¿Sabeu on és el bosquet que hi ha darrera la pedrera? El bosc de bedolls.

—Ja hi trobaré.

—Allà, a la clariana, hi ha les tendes del comandament. N’havíem reservada una per a Pamfil, mentre no arriba la seva família. La seva dona i els seus fills arribaran, ben segur, amb el comboi. Sí, ocupa una de les tendes del comandament, amb els mateixos drets d’un comandant de batalló, pels seus mèrits revolucionaris.

8

Mentre cercava Pamfil, el doctor es va adonar que li costava de tirar endavant. Estava fatigat i no aconseguia vèncer la somnolència produïda pel cansament acumulat en tantes nits d’insomni. Hauria pogut tornar-se’n al fortí i posar-se a dormir, però tenia por que, d’un moment a l’altre, no arribés Liveri i no el destorbés.

Es va estirar en un indret cobert d’herba, encatifat de fulles daurades que queien dels arbres. Les fulles es posaven a terra com les peces d’un joc d’escacs, igual com es posaven sobre d’elles els raigs del sol. Aquella doble lluminositat encavallada confonia la vista i feia endormiscar com la lectura d’un llibre imprès en caràcters minúsculs o com un monòton rondineig.

Jeia sobre el fullatge, que cruixia com la seda, amb una mà sota el cap, recolzada sobre la gespa, que feia de coixí sobre els nusos de les arrels dels arbres. Es va abaltir immediatament. Les jaspiades taques de sol que l’havien fet abaltir cobrien com la xarxa d’un brodat el seu cos estirat a terra i el dissimulaven, confós amb el calidoscopi dels raigs de sol i de les fulles, igual com si s’hagués posat un barret màgic que el fes tornar invisible.

El mateix afany amb què havia desitjat el son de què tant freturava el va despertar aviat. Les causes directes operen solament dins dels límits d’un cert equilibri; més enllà es produeix l’efecte contrari. La consciència, que no havia aconseguit trobar repòs, que no s’havia ensopit, treballava febrilment, esvalotada. Pensaments escantonats passaven com un torb, donaven voltes en el buit, desordenadament, com una màquina espatllada. Aquella tempesta de sentiments l’ofegava i l’irritava.

«Liveri és un brètol —pensava indignat—; com si no en tingués prou amb els centenars de motius en virtut dels quals un home, avui, pot esclatar. Hi ha d’afegir l’empresonament, la seva amistat i les seves estúpides xanxes per acabar de transformar, sense necessitat, un home en un neurastènic. Un dia o altre el mataré».

Una voliaina amb les ales clapades de color bru va passar volant contra el sol, com un bocí de roba que es plega i es desplega alternativament. En va seguir el vol amb ulls ensonyats. La voliaina es va aturar sobre allò que se li assemblava més, sobre l’escorça clapada de color bru d’un avet, amb la qual es va confondre en forma totalment indistingible. De fet va desaparèixer de la mateixa manera que Iuri Andréievitx quedava absorbit, sense deixar rastre, sota la xarxa de raigs i d’ombres que jugaven al seu damunt.

La consuetud de pensar es va apoderar d’ell. Eren formes de pensar que presidien molts dels seus treballs de medicina. Pensaments sobre la voluntat i la coherència, com a conseqüència d’un aparell que havia assolit la perfecció: sobre el fenomen mimètic, sobre els colors imitatius i protectors; sobre la supervivència dels més dotats, sobre el fet que potser el camí de la selecció natural es confon amb el de l’evolució i el del naixement de la consciència. Què cosa és el subjecte? ¿Què cosa és l’objecte? ¿Com es pot donar una definició de la seva identitat? Seguint el fil d’aquestes reflexions, Darwin coincidia amb Schelling, i la papallona que voletejava, amb la pintura moderna, amb l’impressionisme. Va pensar en la creació i en les criatures, en l’art i les seves ficcions.

Es va endormiscar i al cap d’un moment va tornar a obrir els ulls. L’havia desvetllat el murmuri d’una conversa que, en veu baixa, se sentia prop d’on era ell. Les poques paraules arreplegades li van bastar per comprendre que es tractava d’alguna cosa il·legal. Els conjurats no s’havien adonat d’ell, i no sospitaven que el tinguessin tan a la vora. El més petit moviment que hagués traït la seva presència li hauria costat la vida. Es va amagar, va restar immòbil i es va posar a escoltar.

Algunes d’aquelles veus li eren conegudes. Era la canalla, el rebuig del campament, els bordegassos que s’havien allistat als partisans tals com Sanka Pàvnutkin, Gotxka Riabikh, Koska Niekhvàlienikh i Terenti Galusin que els seguia; sempre eren els primers en qualsevol malifeta o grolleria. Amb ells hi havia Zakhar Gorazdikh, un individu encara més tèrbol, complicat en l’afer de la destil·lació del samogon, però no inculpat encara, perquè havia denunciat els principals culpables. Iuri Andréievitx, però, va quedar esbalaït per la presència entre ells d’un partisà de la «companyia d’argent», Sivobliui, que formava part de la guàrdia personal del cap i n’era el confident. Per una tradició que es remuntava als temps de Stienka Rasin i de Pugatxev, el coneixien amb el nom de «orella de l’ataman», a causa de la confiança que li havia donat Liveri. També ell participava en la conjuració.

Els conjurats es posaven d’acord amb algunes avançades de les patrulles de reconeixement enemigues. Les veus d’aquests darrers gairebé no se sentien, i Iuri Andréievitx més aviat intuïa que parlaven quan cessava de sentir-se el murmuri de les veus dels altres.

El qui més se sentia era l’alcoholitzat Zakhar Gorazdikh, que imprecava contínuament amb veu ronca i trencada. Devia ésser el promotor del complot.

—I, ara, escolteu-me tots. L’important és que es faci d’amagat, en secret. Si algú es fa enrera i ho xerra, veieu aquest ganivet? Doncs amb aquest ganivet li trauré els budells a l’aire. Està entès? Estem atrapats i no tenim opció; ja sabeu què ens espera: un arbre i una corda per penjar-nos-hi. Ens hem guanyar el perdó; hem de fer una cosa no mai vista, extraordinària. Ells el volen viu i ben lligat. Ara es presentarà el capità Guleiov per aquests boscos —li van dir el nom exacte, però ell no el va entendre i encara es va corregir: el general Galeiev—. No es presentarà mai més una oportunitat millor. Aquests són els seus enviats. Ja us diran ells tots els altres detalls. Cal lliurar-lo viu i lligat de totes passades. Demaneu als camarades allò que convingui. Ara, escoltem els altres. Digueu, digueu, minyons.

Els subjectes invitats van començar a parlar, però Iuri Andréievitx no va poder arreplegar ni una sola paraula. A jutjar per la durada del silenci general, es podia deduir que devien donar molts detalls. En acabat, Gorazdikh va prendre novament la paraula.

—Ho heu sentit, minyons? Ara podreu fer-vos càrrec de la sort que ens ha plogut: un mannà. ¿Ens l’hem de barrotar per ell? ¿És que es pot considerar un home, allò? És un viciós, un cadell frenètic, una mena d’ermità. Acaba d’una vegada de bramar. Teriotxka! ¿Vols dir-me de què rius ara, marieta? No parlem de tu. Sí, una mena d’ermità amb calça curta. Lliureu-vos à ell i us tornareu com sagristans: uns capats. ¿Us heu fixat en els seus discursos? «A baix la turpitud; guerra a l’embriaguesa, fora dones». És que es pot viure, així? Bo; enllestim : ell té per costum d’anar a seure, a la tarda, vora el gual del riu, on hi ha les pedres. Jo avui l’hi duré amb qualsevol excusa, i aleshores, tots plegats li saltarem al damunt. No és difícil de reduir-lo, em penso. Més fàcil que escopir. La cosa és que el volen viu. Caldrà lligar-lo. Si veig que la cosa tomba malament, me l’enllesteixo jo, amb les meves pròpies mans. Ells ens enviaran reforços, ens ajudaran.

Va continuar exposant el pla; però, com que es va allunyar amb els altres, el doctor ja no va sentir més les veus.

«Aquests brètols volen liquidar Liveri —va pensar amb ràbia i amb terror, oblidant les vegades que ell mateix havia maleït el seu botxí i li havia desitjat là mort—. Els miserables es proposen lliurar-lo als blancs o matar-lo. Com ho faré per impedir-ho? Me n’hauré d’anar com per casualitat cap a la foguera i, sense donar noms, informar Kàmennodvorski, i d’una manera o altra m’hauré d’apanyar per advertir Liveri del perill que corre».

Kàmennodvorski ja no era al lloc on el doctor l’havia deixat. La foguera s’acabava de consumir i un seu ajudant vetllava el foc perquè no es propagués.

Però l’atemptat no es va realitzar. Fou descobert. Alguna cosa havia traslluït i la conjura fou descoberta él mateix dia, i els conjurats, detinguts. El delator havia estat Sivobliui, i això el va fer encara més repulsiu als ulls del doctor.

9

Es va saber que les dones que fugien amb els seus fills ja eren, només, a dues etapes del campament. A Lissi Otok es preparaven per rebre els familiars i havia estat disposat que s’aixequés el campament tot seguit que arribessin. Iuri Andréievitx va anar a veure Pamfil Pàlikh.

El va trobar a l’entrada de la barraca amb una destral a les mans. Al davant de la barraca hi havia apilats en un munt els bedolls joves que Pamfil es disposava a escorçar. Alguns arbres havien estat abatuts en aquell mateix lloc i, en caure amb tot el seu pes, s’havien enfonsat en el terreny humit amb les puntes de les seves branques trossejades. D’altres, tallats a prop, havien estat traginats i apilats damunt els primers per Pamfil mateix. Els troncs, gronxant-se tremolosos sobre les seves branques elàstiques, no tocaven a terra ni es tocaven els uns als altres. Semblava que amb els seus braços es volguessin defensar de Pamfil, que els havia abatuts, i que amb un bosc esponerós de viu fullatge li volien impedir l’entrada a la barraca.

—M’estic entretenint mentre espero els meus —va dir Pamfil a manera d’explicació—. Per a la meva dona i els meus fills, la barraca quedarà justa i, per altra part, si plou, s’hi fan bassiols. Vull apuntalar-la.

—T’equivoques, Pamfil, si et penses que et deixaran viure amb la família. ¿On s’és vist mai que el paisanatge, les dones i els infants es barregin amb l’exèrcit? Els acomodaran en una altra banda, a part. Els podràs anar a veure a les hores de lleure. Em sembla difícil que puguin estar en una barraca militar. Però no es tracta d’això. M’han dit que estàs malalt, que no vols menjar ni beure, i que no dorms: és cert? El teu aspecte no és dolent. Però caldria que t’afaitessis.

Pamfil Pàlikh era un camperol cepat amb els cabells negres i embullats, amb barba i un front abonyegat que semblava doble, a causa de la protuberància de l’os frontal, que li estrenyia les temples com un anell o un collar. Aquesta particularitat li donava un aspecte d’home poc de fiar i dolent, com el de les persones que miren de biaix, amb esguard fugitiu.

Als començaments de la revolució, i prenent patró de les experiències de l’any 1905, es va témer que també aquesta vegada la revolta seria de pocs dies, limitada als cercles superiors de les classes il·lustrades, que no afectaria els pregons estrats populars, i no posaria arrels; per tal d’evitar la repetició del 1905, va ésser intensificada la tasca d’agitar el poble, d’excitar-lo, d’alarmar-lo, d’implicar-lo en la frisança general del moment.

Aquells primers dies, els homes com el soldat Pamfil Pàlikh, els quals sense necessitat de propaganda avorrien amb odi ferotge els intel·lectuals, els senyors i els oficials, van semblar rares excepcions als entusiastes intel·lectuals d’esquerra, i van ésser portats en palmes. Llur manca de sentiments humanitaris va ésser presa per un prodigi de consciència de classe; llur crueltat, per un model d’energia proletària i d’instint revolucionari. Aquesta era la mena de glòria de Pamfil, en virtut de la qual gaudia de la màxima estima dels caps partisans i dels dirigents del Partit.

A Iuri Andréievitx, aquell homenàs ombriu i tancat en si mateix no li semblava del tot normal, a causa de la completa absència d’humanitat, i de la pobresa i el primitivisme dels seus interessos.

—Entrem a la barraca —va invitar Pamfil.

—No cal. No en tinc ganes. Estarem millor a l’aire lliure.

—Bé, com vulguis. Seguem en aquest arbre.

Van seure damunt els troncs dels bedolls, que cedien, elàstics, sota llur pes.

—Entre el dit i el fet hi passa el mar, diu el refrany. La meva història és llarga de contar. No acabaria ni en tres anys. I no sé per on començar. Bo. Jo vivia amb la meva dona; érem joves. Ella menava la casa; jo, i no em queixo, era pagès. Teníem fills. Després, em van mobilitzar; vaig fer de soldat i vaig anar a la guerra. Fixa-t’hi, la guerra. Què vols que et digui de la guerra? Tu l’has vista, camarada metge. Més tard, la revolució. Aleshores ho vaig començar a veure clar; als soldats, se’ls van obrir els ulls. L’«alemany», per a nosaltres, ja no era l’alemany, l’estranger, sinó els nostres. Soldats de la revolució mundial, a baix les baionetes, abandoneu el front, torneu cap a casa i gireu-vos contra els burgesos! I així per l’estil. Tu coneixes prou bé aquestes coses, camarada metge militar. I endavant. Va arribar la guerra civil; vaig entrar en les formacions dels partisans. Em deixo moltes coses; altrament no acabaria mai. I ara, poc més o menys, què està passant? Aqueix paràsit ha retirat del front rus el primer i el segon regimemts de Stavropolsk i el primer d’Orenburg, de cosacs. ¿És que sóc un infant i no hi entenc gens? ¿No formo, per ventura, part de l’exèrcit, jo també? Les coses van malament per a nosaltres, doctor militar, estem perduts. ¿Què volen aquests brètols? Ens volen caure al damunt amb totes les seves forces i envoltar-nos. Ara, en aquest moment, tinc la dona i els fills al meu costat. Si ens derroten, on els fico? ¿On aniran a refugiar-se? ¿Et penses que ells es faran càrrec que les dones i els infants són uns innocents que no tenen res a veure amb tot el batibull? Ja pots comptar si hi pararà esment, aquest subjecte. Per culpa meva li retorcerà els punys, a la meva dona, la torturarà; per culpa meva torturarà la dona i els fills, els desllorigarà els ossos, els trencarà les costelles; ¿i com vols que dormi amb aquest quadre? Ni que fos de ferro, no podria deixar de pensar-hi.

—Ets un home estrany, Pamfil. La veritat és que no t’entenc. Has estat anys sencers sense la teva família; no en sabies res i no penso que te’n preocupessis. I ara, que avui o demà els veuràs, en lloc d’alegrar-te, sembles un funeral.

—Entre abans i ara, hi ha un bon tros. Aquests canalles amb galons blancs ens tusten. Però no em basquejo per mi. Jo estic fotut i comprenc que ja enfilo el camí sense retorn. Però els meus no hi tenen res a veure, encara, amb l’altre món. Restaran entre les urpes d’aquell maleït que els traurà la sang de gota en gota.

—I aquest és el motiu que et fa veure fantasmes? He sabut que se t’apareixen fantasmes.

—Ben cert, doctor. Encara no t’ho he dit tot; m’he deixat el més important. Sí, et diré tota la veritat, crua i nua; i no cerquis més enllà. T’ho aclariré tot. He enviat un munt de gent a l’altre barri, jo. I tinc damunt la meva consciència molta sang de senyors, d’oficials, del que vulguis afegir-hi. No em recordo dels noms, ni de quants són; tot ha passat com l’aigua. Solament un minyó impertinent resta; no me’l puc treure del cap; un impertinent que vaig matar i no puc oblidar de cap manera. Per què el vaig matar, aquell jovencell? Em va fer riure; em va fer morir de riure. I li vaig engegar un tret, de tant de riure, per seguir la broma, estúpidament; sense cap motiu. Fou després de la revolució de febrer, sota Kerenski. Hi havia revolta al ferrocarril. Ens havien enviat un jove agitador per veure si amb les seves raons ens convencia d’anar al front, a lluitar fins a aconseguir la victòria. Era un cadet que ens havia de domesticar per mitjà de la paraula. Un individu escanyolit. El seu mot d’ordre era: «fins a la victòria». I amb aquesta cantarella es va plantar al damunt d’un bocoi d’aigua dels bombers; un bocoi que hi havia per a apagar incendis a l’estació. Es veu que va pensar que ens produiria més efecte si ens parlava des de dalt; i vet aquí que es va tombar la tapadora sota els seus peus i ja me’l tens a l’aigua. Va ser un pas de comèdia. Quin tip de riure! Em semblava que ja no em podria aturar, com si ell em fes pessigolles. Bo; vaig apuntar i el vaig deixar d’una peça. Encara ara no m’explico per què ho vaig fer. Fou com si algú m’hagués empès la mà. I ara ja tens explicats els fantasmes. De nits somnio aquella estació. Aleshores va ser grotesc, ara és tota una altra cosa.

—Això va passar a Meliuseiev, a l’estació de Biriutxi?

—Just.

—Us vàreu rebel·lar junt amb els habitants de Zibutxín?

—Just.

—Quin front era, aquell? L’occidental?

—Devia ser l’occidental. Potser sí. Just.