Segona part

LA NOIA D’UN ALTRE CERCLE

1

Encara no havia acabat la guerra contra el Japó, quan altres esdeveniments la deixaren de sobte a segon rengle. Rússia fou sotraguejada per onades revolucionàries, cada vegada més violentes i esgarrifoses.

Procedent dels Urals va arribar en aquells temps a Moscou la vídua d’una enginyer belga, una francesa nacionalitzada russa, Amàlia Kàrlovna Guichard, amb els seus dos fills, Ròdia i Larissa. Inscriví el fill a l’Acadèmia de Cadets i la filla a un Institut femení, al setè curs, el mateix al qual anava Nàdia Kologrívovna.

La senyora Guichard havia invertit els estalvis del seu marit en unes accions, que després d’haver conegut una ràpida puja havien començat a baixar. Per fer front a les dificultats i tenir al mateix temps una ocupació, va adquirir un petit negoci, la botiga d’una modista, de nom Levitskaia, pels voltants de la Porta Triomfal, que els hereus li cediren amb dret a conservar l’antic nom de la casa, amb totes les oficiales, aprenentes i l’antiga clientela.

La senyora Guichard s’havia aconsellat amb l’advocat Komarovski, un home fredament pràctic, vell amic del seu marit i, aleshores, el seu únic suport, que coneixia els negocis de Rússia com el palmell de la mà. Amb ell va estar en correspondència per tot el que es referia al trasllat, la va anar a esperar a l’estació i la va acompanyar a través de tot Moscou fins a les cambres moblades del «Txernogórie», al carreró Orutjeini, on havia reservat una cambra per a la dona i els fills. Fou ell que l’aconsellà d’inscriure Ròdia a l’Acadèmia de Cadets i Lara en una Escola de la seva confiança, tot plaguejant distretament amb el noi i esguardant la noia d’una manera que li feia pujar els colors a la cara.

2

Abans de mudar-se al pis de tres cambres annex a l’obrador, van viure un mes al «Txernogórie».

Era el barri més horrible de Moscou: tipus que miraven de reüll, tavernes, carrers farcits de llocs de corrupció i cataus de dones perdudes. Els dos fills no es van astorar de la brutícia de les cambres, ni de les xinxes, ni de la pobresa del mobiliari. Després de la mort del seu pare, la mare havia viscut en constant terror de caure en la misèria, i Ròdia i Larissa s’havien avesat a sentir dir que estaven al caire de la ruïna. Sabien que no havien nascut al carrer, però en el seu fur intern s’anava arrelant una pregona submissió enfront dels rics, com si haguessin estat criatures sortides d’un asil.

La seva mare era per a ells l’exemple mateix de la basarda. Rossa, revinguda, d’uns trenta-cinc anys, tenia unes crisis de cor que alternava amb altres d’estupidesa i tot li feia una por terrible, especialment els homes. Per aquest motiu, atemorida i confusa, passava dels braços de l’un als braços de l’altre.

Al «Txernogórie» estaven allotjats a la cambra vint-i-tres. A la vint-i-quatre, hi havia des del dia que es va obrir la pensió el violinista Tyszkiewicz, un bon jan, que duia perruca i suava molt, i que quan volia convèncer algú unia les mans com un suplicant estrenyent-les contra el pit; quan tocava en societat o prenia part en algun concert, tirava el cap endarrera i girava els ulls en blanc. Parava molt poc a la casa; sovint es quedava tot el dia al Teatre Bolxoi o al Conservatori. Els seus veïns de cambra no trigaren a fer coneixença amb ell i els favors recíprocs van fer més íntimes les relacions.

Com que la presència dels nois a vegades destorbava Amàlia Kàrlovna durant les visites de Komaróvski, Tyszkiewicz prengué per costum de deixar-li la clau de la seva cambra per tal que pogués rebre-hi el seu amic; així, la senyora Guichard ben aviat es va habituar a l’abnegació de Tyszkiewicz de tal manera que diverses vegades trucà somiquejant a la seva porta per demanar-li que la protegís del seu protector.

3

La casa, d’una sola planta, no quedava lluny del xamfrà de la Tverskaia, pròxima a l’estació del ferrocarril de Brest, a poca distància de la qual sorgien els edificis, les cooperatives dels empleats, els hangars de les locomotores i els magatzems.

Hi vivia Olia Diomina, una noia jove, intel·ligent, neboda d’un empleat de l’estació de mercaderies.

Era una bona minyona. Ja se n’havia adonat la vella propietària, i també la nova començava a interessar-s’hi. A Olia Diomina, Larissa li agradà molt.

Tot romania com en el temps de la senyora Levitskaia. Les màquines de cosir giravoltaven veloçment mogudes pels peus que pujaven i baixaven rítmicament o per les avesades mans de les fatigades operàries. Alguna d’elles treballava en silenci, asseguda davant la taula, movent la mà amb I agulla i el fil. El trespol era ple de bocins de roba. Calia parlar en veu alta per tal d’ofegar el zumzeig de les màquines de cosir i el refilar modulat de «Kiril Modestovitx», el canari posat en una gàbia penjada prop de la finestra, i el nom del qual era un misteri que l’antiga mestressa s’havia endut a la tomba.

A l’antesala, les senyores formaven un pintoresc grup entorn d’una tauleta plena de revistes. Romanien dretes o seien amb els colzes damunt la tauleta, tal com havien vist en alguna il·lustració, observaven els figurins i es consultaven sobre els models. Darrera una altra taula, al lloc de la directora, seia l’ajudanta d’Amàlia Kàrlovna, Faïna Silantievna Fetíssova, escollida entre les oficiales més grans, una dona tota ossos, amb les galtes flàccides i xuclades, plenes de berrugues.

Sostenia un broquet d’os amb la cigarreta, entre les seves dents esgroguissades, mig cloïa un ull de còrnia groga i es feia sortir pel nas i per la boca una cinta de fum groguenca; anotava en un quadern les mides, els números dels rebuts, les adreces i els desigs de les clientes agombolades entorn d’ella.

A l’obrador, Amàlia Kàrlovna, com que era nova i inexperta, no s’acabava de sentir mestressa. Però el personal era honest, i es podia fiar de la Fetíssova. Era, però, un moment difícil i quan pensava en el futur es desesperava i li semblava que tot li havia de fugir dels dits.

Komarovski s’hi deixava caure sovint, travessava tot el taller, per dirigir-se al fons, i esverava en passar, mentre es despullaven, les senyores elegants, que en veure’l s’amagaven darrera els paravents, des d’on deixaven anar maliciosament les seves descarades bromes, mentre al seu darrera les oficiales murmuraven amb irònica desaprovació : «Ja el tenim aquí». «L’amant». «L’amor d’Amàlia». «El baranda». «El terror de les dones».

Objecte d’una major antipatia era encara el buldog «Jack», que a vegades duia lligat amb una corretja, o, més ben dit, era el gos el qui estirava l’amo, amb salts tan esvalotats que el feien ensopegar, i amb els braços estesos, arrossegat cap endavant, seguia el gos com el cec segueix el seu pigall.

Una vegada, a la primavera, «Jack» va mossegar Larissa a les cames i li va estripar una mitja.

—El mataré, aquest maleït! —digué Olia Diomina a Larissa, a cau d’orella.

—Sí, de veritat que és una mala bèstia. Però, com t’ho faries per matar-lo?

—Calla, no facis soroll. T’explicaré com. Saps aquests ous de Pasqua, fets de pedra. La teva mare en té a la ca…

—Sí, de marbre, de vidre.

—Sí, això mateix. Acosta’t, que t’ho diré a l’orella. Agafes un d’aquests ous i el fiques en llard fos; el llard es solidifica i aquest tinyós de gos l’engoleix; el maleït s’omple la panxa, i s’hi queda. De panxa enlaire.

Larissa es posà a riure, després romangué pensarosa, experimentant gairebé una sensació d’enveja. Aquella noia vivia treballant, en la misèria. Els xicots del carrer, això ho entenen aviat. I, tanmateix, quantes coses tenia encara d’infantívola integritat! L’ou, «Jack», com se li havia pogut acudir?

—¿Per què ha d’ésser aquest, el meu destí —pensà—, de veure-ho tot i de sofrir per tot?

4

«Per a ell, la meva mare és allò que se’n diu… Ell, de la meva mare és el que se’n diu… Són paraules porques que no vull repetir. Però, aleshores, ¿per què em mira amb aquells ulls? Perquè jo sóc la seva filla».

Larissa no tenia gaire més de setze anys, però era una mossa ja desenrotllada que n’aparentava divuit i fins més. Posseïa una intel·ligència lúcida i un caràcter assenyat. I era força graciosa.

Ella i Ròdia comprenien que els caldria obrir-se camí, fiats en les seves pròpies forces. Contràriament als joves rics i ociosos, els mancava temps d’abandonar-se a la fantasia i de fer-se castells en l’aire sobre les coses que encara no els afectaven de prop; i és clar que sols el superflu introdueix la terbolesa en la vida. Larissa conservava encara intacta la seva puresa.

Germà i germana coneixien el valor de les coses i apreciaven el que posseïen. La condició per a reeixir era ésser estimat. Larissa estudiava molt, no pas per l’abstracte desig de saber, sinó perquè per tal de no perdre l’avantatge de les beques, calia ésser una bona alumna. Amb la mateixa senzillesa que estudiava, rentava els plats, ajudava al taller i feia encàrrecs per la seva mare. Es movia sense fer fressa; tot en ella era harmoniós; l’espontània vivor dels seus moviments, l’alçada, els ulls grisos i els sèus cabells rossos.

Era un diumenge de mitjan juliol. Els dies de festa romancejava un xic més al llit. Larissa estava estirada mirant el sostre, amb les mans encreuades a la nuca.

Al taller regnava un silenci insòlit. La finestra que donava al carrer era oberta. Se sentí la llunyana remor d’un cotxe que de l’empedrat passà a rutllar sobre les vies del tramvia de cavalls, i un suau i silenciós lliscar succeí al soroll dels sotracs. «Em cal dormir encara una estona», pensà. La remor de la ciutat l’agombolava com una cançó de bressol.

Registrava les dimensions i la posició del propi cos al llit, des de dos punts, des del relleu del muscle esquerre, i des del dit gros del peu dret. Eren el muscle i el peu; era també la resta del seu cos; més o menys era ella mateixa, la seva ànima i la seva substància, harmònicament ajustades amb la seva figura i amb el seu cor, projectades devers l’esdevenidor.

«Hauria de dormir», pensava. I recordava l’assolellada zona del carrer Karetni en aquella hora, les botigues on venien cotxes, amb els enormes carruatges exposats damunt els paviments tan lluents, el vidre bisellat dels fanals, els óssos dissecats, la vida de la gent rica. I un xic més avall —continuava imaginant-se els exercicis dels dragons als patis de la caserna Znamenski, els àgils i graciosos cavalls que anaven al trot en cercle, els salts havent pres carrera, el pas, el trot, el galop.

Als cancells dels patis s’amuntegaven com grans de raïm les mainaderes Lles dides badant la boca.

«I encara més avall —pensava— hi ha la Petrovska, la Petrovskielini.² “Però, què dius Larissa! Com se t’ocorren aquests pensaments? Vull ensenyar-te casa meva. Res més. Amb més motiu perquè és aquí a dues passes”».

Al carrer Karetni, a casa d’uns coneguts se celebrava el Sant de la petita Olga. Els grans bevien xampany i ballaven. Ell havia invitat la seva mare; però, com que ella no es trobava bé i no hi podia assistir, havia dit:

—Aneu-hi amb Lara. No et canses de repetir-me: «Amàlia, sigueu amatent amb Lara». Doncs, ara, tu en tindràs cura.

Ja ho crec, que ell n’havia tingut cura! Ha, ha, ha!

Ah, el vals, quina follia! Giravoltar i giravoltar sense pensar en res. Mentre sona la música s’escola una eternitat, com a les novel·les. Després, quan para, una sensació d’incomoditat, com si us tiressin al damunt una galleda d’aigua freda, o bé us sorprenguessin nua. Tanmateix, permetem als altres de prendre’s aquestes llibertats, encara que sigui per fer un xic el fatxenda i fer veure que ja som grans.

Mai no hauria suposat que ell sabés tant de ballar. Quines mans tan intel·ligents tenia, i amb quina seguretat l’agafava per la cintura! Però mai no hauria permès a ningú de besar-la d’aquella manera. Mai no hauria pensat que en els llavis dels homes es pogués concentrar tanta impudicícia, quan es collen llargament contra els propis llavis.

Ja n’hi ha prou de bestieses. No cal parlar-ne més. No cal fingir ingenuïtat, no cal fer escarafalls, ni abaixar púdicament els ulls. Un dia o altre, tot això acabarà malament. És un límit imperceptible i esbalaïdor. S’han d’acabar els balls. Tot hi és dolent. No he de tenir por de refusar. Sempre puc dir que no sé ballar o bé que m’he torçat un peu.

5

A la tardor, van començar les agitacions a les xarxes ferroviàries de Moscou. A la línia Moscou-Kazan, es declarà una vaga, que s’havia d’estendre també a la de Moscou-Brest. La vaga estava decidida, però el comitè no havia reeixit a posar-se d’acord sobre la data que havia d’esclatar. Tots els de la línia n’estaven al corrent, i només s’esperava l’ocasió per engegar-la.

Era un fred i ennuvolat matí de primers d’octubre. Aquell dia havien d’ésser pagats els jornals. Durant molta estona mancaren notícies del departament de comptabilitat. Després, va entrar a les oficines un minyó, amb la nòmina, les ordres de caixa i un paquet de llibretes de treball que havien estat retirades per tal d’anotar-hi les multes. Van començar els pagaments. Els maquinistes, els guardaagulles, els obrers i peons, les dones de la neteja del parc de vagons, esperaven per retirar la seva paga, arrenglerats a la immensa esplanada deserta que separava l’estació, les oficines, els dipòsits de les locomotores, els packhaus i les vies, dels edificis de fusta de la direcció.

Es percebia la flaire de l’incipient hivern de ciutat, de fulles de festuc trepitjades, de neu mig fosa, de fum de locomotores, i de pa calent de sègol acabat de desenfornar, a la cantina de l’estació. Arribaven i sortien trens. Es formaven o es desenganxaven segons els senyals: bandera plegada o desplegada. Ressonaven els diversos tons de les trompetes dels guardaagulles, els xiulets dels enganxadors i els xisclets de les locomotores. Columnes de fum s’enfilaven al cel, com escales sense fi. Les locomotores estaven a punt de partir i llançaven nuvolets de vapor bullent que escaldaven els freds núvols hivernals.

Amunt i avall de les vies es passejaven el cap del sector, Fufliguín, enginyer de les vies de comunicació i el cap de personal del sector annex a l’estació, Pàvel Ferapóntovitx Antípov. Aquest darrer ja estava cansat del servei de reparacions: el material que li lliuraven per a la renovació del parc mòbil l’obligava a queixar-se contínuament. L’acer no era prou elàstic; els rails no resistien les proves de flexió i de torsió i, segons les seves previsions, el fred els esquerdaria. La direcció romania indiferent a les seves reclamacions: cadascú havia de sortir-se’n amb el material que hi havia.

Fufliguín, sota la luxosa pellissa desbotonada, amb els galons de ferroviari, duia un vestit de paisà, nou, de llana escocesa. Caminava lentament pel terraplè, satisfet de la bona confecció del seu gec, de l’impecable séc dels seus pantalons i de l’elegant forma de les sabates.

Les paraules d’Antípov per una orella li entraven i per l’altra li sortien. Pensava en els seus afers; a cada instant es treia el rellotge i mirava l’hora, demostrant que tenia pressa d’anar-se’n.

—Just, just, amic meu —interrompia impacient—, però això sols és per a les línies principals o per als trajectes amb cruïlles, on hi ha més moviment. Però, les teves, com les pots comparar? Línies de reserva i vies mortes; a tot estirar classificació per a apartar i lloc de maniobra per a les cafeteres. I encara et queixes! T’has tornat boig? Si aquí, en comptes de rails com els que tu demanes, n’hi podríem posar de fusta!

Mirà el rellotge, el tancà i es posà a albirar lluny, a l’indret on la carretera s’apropava a la via del tren. Un cotxe aparegué a la corba de la carretera. Era el de Fufliguín. La seva dona el venia a buscar. El cotxer aturà els cavalls gairebé davant el terraplè, estirant les regnes i dominant-los amb una veu suau, de dona, com una mainadera que s’adreça a infants de pit, car els cavalls s’havien esverat en veure la via. En un racó del cotxe una dona bella es repenjava emperesida damunt els coixins.

—Bé, amic meu, ja en tornarem a parlar —tallà en sec el cap de la secció, tot fent un gest vague amb la mà—. Ara no tinc temps d’ocupar-me dels rails. Tinc altra feina.

I marit i muller desaparegueren.

6

Tres o quatre hores més tard, ja de cara al capvespre, en un camp de vora la carretera, dues figures aparegueren, com sorgides de terra, i s’allunyaren esguardant contínuament entorn. Eren Antípov i Tiverzín.

—De pressa —digué Tiverzín—. No em preocupen els esbirros que ens estan encalçant. Ara ja s’ha acabat. Sortiran de la cabana i ens atraparan. No ho puc aguantar més. És inútil de muntar la guàrdia quan la cosa va per llarg. Per què serveix el comitè? Per a fer-nos jugar amb foc i amagar-se sota terra! També ets bo, tu: mira que prestar suport a aquesta història de la Nikolaievskaia!

—La meva Dària té el tifus. Hauria de dur-la a l’hospital. Fins que no ho faci, no em vaga de pensar en altra cosa.

—Diuen que avui paguen. Passaré per l’oficina. Si no fos dia de cobrar, com hi ha Déu que us escopiria la cara a tots, i no dubtaria ni un moment a acabar a la meva manera aquest embull.

—I com? I excusa’m per preguntar-t’ho.

—No és difícil. Baixaria a la sala de les calderes, faria el senyal, i s’hauria acabat la festa.

Es van saludar i se separaren en direccions oposades.

Tiverzín va anar per la via fins a la ciutat. Anava trobant la gent que venia de l’oficina de pagament. Eren molts. Va calcular, a cop d’ull, que l’administració de l’estació havia pagat gairebé tothom.

Es començava a fer fosc. A l’esplanada que hi havia davant l’oficina s’agrupaven els obrers desvagats, il·luminats pels llums de l’interior. El carruatge de Fufliguín s’havia aturat a l’entrada de l’esplanada. La seva dona, asseguda encara en la mateixa positura, com si no s’hagués mogut des del matí, esperava que el seu marit cobrés.

Al cap d’una estona començà a caure neu barrejada amb pluja. El cotxer baixà del pescant i aixecà la capota de cuir. Mentre adreçava les varetes, que era una feina entretinguda, la dona de Fufliguín contemplava els borrallons d’aiguaneu que, a la claror dels llums de l’oficina, brillaven com perles d’argent. Després aixecà l’esguard i fità els ulls, amb una mescla de fermesa i de somni, en la massa dels treballadors, com si la seva mirada pogués passar a través d’ells igual com passaria a través de la boira o de la pluja glaçada.

Tiverzín advertí per casualitat aquell esguard i no li va agradar. Va passar prop de la senyora Fufliguín sense saludar-la, i decidí no entrar fins més tard a l’oficina per no trobar-se amb el marit. Continuà caminant cap a la zona menys il·luminada de l’oficina, on ressaltava el negre disc del canvi de les vies que s’allunyaven cap al dipòsit de màquines.

—Tiverzín! Kupric! —cridaren algunes veus des de la fosca. Davant les oficines s’havia reunit un grup de persones. A l’interior algú cridava i se sentia el plor d’una criatura.

—Kiprian Savélievitx —exclamà una dona entre la multitud—, has de defensar el minyó.

Una altra vegada, tal com tenia per costum, el vell capatàs Piotr Khudolóiev maltractava la seva víctima, el jove aprenent Iussupka.

Khudolóiev, un embriac colèric amb la mà molt feixuga, no havia estat sempre el tirà dels aprenents. Feia temps, aquest capatàs era molt ben mirat per les filles dels comerciants i dels sacerdots del barri obrer de la perifèria de Moscou. Però la mare de Tiverzín, que havia estat la seva promesa quan ell va acabar els estudis a l’escola provincial, el va deixar per casar-se amb un seu company de treball, el maquinista Saveli Níkititx Tiverzín.

Al sisè any de viduïtat, després de l’espantosa mort de Saveli Níkititx, que morí abrusat en 1888, en una topada de trens que féu època, Piotr Petróvitx tornà a festejar Maria Tiverzín, i tornà a merèixer un refús. Des d’aleshores Khudolóiev va començar a beure i a buscar raons a tothom, car tothom segons ell tenia la culpa de les seves dissorts.

Iussupka era fill de Khimaseddín, porter de la casa on vivia Tiverzín, i aquest, pel fet de protegir ei noi al taller, havia conquistat l’antipatia de Khudolóiev.

—Et sembla que és forma d’agafar la llima, asiàtic? —escridassava Khudolóiev, tot estirant Iussupka pels cabells i clavant-li clatellots—. ¿És així com es llima el ferro colat? És que em vols arruïnar la feina, bord?

—No senyor. No ho faré més. Ai, que em feu mal!

—T’he dit mil vegades que primer cal collar el mandrí i després roscar el cadell, però tu fas les coses com et sembla, així, com et sembla. De poc que no em trenques l’eix, fill de gossa.

—Jo no he tocat l’eix per a res, senyor, us juro per Déu que no l’he tocat.

—Per què maltractes el noi? —digué Tiverzín, obrint-se pas.

—Quan es barallen dos gossos, un altre gos que no hi té res a veure no s’hi ha de ficar —digué Khudolóiev, tallant en sec.

—Et pregunto per què maltractes el noi.

—I jo et dic: vés en nom de Déu, pare pedaç dels desvalguts. Matar aquest brètol seria poca cosa; no mereix res més. De poc que no em trenca l’eix. Hauria de besar-me les mans perquè l’he deixat viu, aquest dimoni escuat. Li he estirat les orelles, i li he donat una lliçó amb una estirada de cabells.

—De manera que, segons tu, per una cosa semblant, li hauries d’esclafar el cap, no és això, Khudolóiev? Te n’hauries de donar vergonya. Un vell obrer com tu, amb els cabells blancs, i encara no has posat seny.

—Fuig-me del davant. Vés-te’n, t’he dit, fins que tinguis el cap a lloc. Ja et faré passar les ganes de donar-me lliçons, cul de gos. A tu et van fer damunt les travesses, sang d’esturió, als nassos del teu pare. I la bagassa de la teva mare, bé prou que la conec, una pell de gat que no li costa gens d’alçar-se les faldilles.

El que va passar després fou cosa d’un instant. Tots dos van arreplegar la primera cosa que trobaren sobre el relleix dels bancs, on hi havia amuntegades les eines pesades i les barres de ferro, i s’haurien escorxat mútuament si els presents no s’haguessin afanyat a separar-los. Khudolóiev i Tiverzín havien quedat capcots, amb el rostre gairebé a tocar, pàl·lids, amb els ulls injectats de sang. A causa de l’agitació, no podien dir res. De tant en tant, reprenent forces, dreçaven tot el cos, disposats a agarbonar-se un altre cop, es cargolaven, arrossegant amb els seus moviments els companys que els aferraven per tal de subjectar-los. Els havien arrencat els gafets i els botons dels seus vestits, i els gecs i les camises havien relliscat de les espatlles, que restaven nues. Al seu voltant continuava un clamor confús.

—L’enformador! Pren-li l’enformador, que és capaç d’esberlar-li el cap. A poc a poc, Piotr, si no vols que et trenquem els braços! ¿Sempre fan el mateix sarau aquests dos? Caldrà mantenir-los ben lluny l’un de l’altre i encara tancar-los amb pany i clau, vejam si s’acaba la gresca.

De sobte, amb un esforç sobrehumà, Tiverzín, aconseguí desempallegar-se de tots els qui el subjectaven, i, escapant de l’encerclament, d’un salt va anar a parar a la porta. Els presents s’acorruaren darrera d’ell; però, en vista que no semblava tenir l’aire de recomençar, el van deixar tranquil. Sortí rebatent la porta i va començar a caminar sense girar-se. Entorn d’ell sentia la humitat tardoral, la nit, la fosca.

—Prova de portar-t’hi bé, i ells et clavaran una ganivetada al costat —rondinava sense adonar-se d’on anava ni per què.

Aquell món farcit d’infàmia i de falsedat, on qualsevol femella ben apeixada gosava mirar d’aquella manera la gent que treballava, i on un alcoholitzat víctima d’aquesta mena de sistemes es rabejava turmentant els seus companys de dissort, aquell món havia arribat a fer-se-li més odiós que mai. Caminava a pas viu, com si la seva pressa pogués acostar el moment que damunt la terra tot seria llum i harmonia, tal com ell, ara, es figurava en la seva imaginació. Sabia que els seus propòsits dels darrers dies, els desordres a la línia, els discursos en els comicis i llur decisió d’anar a la vaga, encara no duta a terme, però tampoc negligida, tot formava part d’aquell gran camí que començava aleshores.

Però, en la seva agitació, hauria volgut cobrir tota aquella distància d’un sol cop, amb una sola cursa, sense prendre alè. No pensava pas on anava mentre s’allunyava a grans gambades, però els seus peus bé prou sabien on dur-lo.

Així, quan va sortir amb Antípov de la cabana, no tenia pas el més petit dubte que a la reunió acabaria decidint-se la vaga per a aquella mateixa nit. Els membres del comitè havien ja distribuït les tasques i assenyalat els llocs on cadascú havia d’actuar. Quan al taller de revisió de les locomotores, com sorgit del més pregon de l’ànima de Tiverzín, esclatà un ronc senyal que gradualment esdevingué més agut, una gernació procedent del dipòsit i de l’estació de mercaderies ja es dirigia des del semàfor d’entrada a la ciutat i es barrejava amb una altra que, obedient al xiulet de Tiverzín, havia abandonat el treball a la secció de les calderes.

Durant molts anys, Tiverzín restà convençut que a ell sol es degué el moviment en la línia i la paralització del treball aquella nit. Fins que els processos en virtut dels quals fou jutjat més tard per complicitat i el fet que entre les inculpacions que li foren fetes no figurava la d’incitació a la vaga, no s’adonà de la veritat.

La gent acudia i preguntava:

—Per què xiulen? On ens criden?

Des de la fosca arribaven les respostes:

—Diable! Ets sord? No sents l’alarma? A apagar un foc.

—I on és el foc?

—Quan es cala foc, toquen els xiulets d’alarma.

Les portes s’obrien i es tancaven, sortia més gent i ressonaven altres veus.

—Un incendi, eh? A mi no em fan beure a galet. Ignorants. No feu cas d’aquest ximple. Això vol dir la vaga, ho teniu entès? Aquí teniu el jou i l’albarda; jo no sóc bèstia de càrrega. Cap a casa, nois!

La gernació augmentava contínuament. El ferrocarril començava la vaga.

7

Tiverzín va tornar a casa seva tres dies després, tolit de fred, mort de son i amb una barba com un captaire. La nit anterior havia glaçat, cosa excepcional en aquella estació, i Tiverzín no anava encara vestit d’hivern. A la portalada trobà Khimaseddín, el porter.

—Gràcies, senyor Tiverzín —li digué el porter—. No vas permetre que Iussup fos maltractat; mai no pregaré prou a Déu per tu.

—No estàs bé del cap, Khimaseddín? Des de quan sóc un senyor? Enllesteix, si et plau: no veus que glaça?

—I quina glaçada! A casa teva et refaràs, Savélievitx. La teva mare, Maria Gavrílovna, ha rebut una càrrega de llenya, de la Companyia, tot bedoll; llenya bona, eixuta.

—Gràcies Khimaseddín. Però tu em vols dir alguna cosa. Enllesteix, t’ho prego. Estic glaçat, entens?

—Volia dir-te que faries bé de no dormir a casa teva, Savélievitx. Has d’amagar-te. La policia ha preguntat, i també el sergent, que ronda per aquí. Jo li he dit que no ve ningú. Li he dit: ve l’ajudant, els maquinistes, tots ferroviaris. Però de forasters, ni un.

La casa on vivia el conco Tiverzín amb la seva mare i el seu germà petit, ja casat, pertanyia a la veïna parròquia de la Trinitat. Ocupada en part pel baix clericat, per dos magatzems, un de fruites i un de carns que es dedicaven a la venda ambulant a ciutat, estava habitada principalment per petits empleats del ferrocarril Moscou-Brest.

Era una casa de pedra, amb galeries de fusta, voltada pels quatre costats d’un pati brut de terra atapeïda. A les galeries, s’hi accedia per unes llardoses escales de fusta relliscosa, que feien tuf de gat i de col fermentada. Als passadissos hi havia les comunes i algunes cambres de mals endreços, tancades amb cadenat.

El germà de Tiverzín feia el servei militar a infanteria, i havia estat ferit a Vafangú. L’havien ingressat a l’hospital de Kransnoiarsk i la seva muller i les seves dues filles havien anat a cercar-lo per endur-se’l a casa. Els Tiverzín, ferroviaris de tradició, eren aficionats a viatjar, i recorrien Rússia de cap a cap, amb bitllets gratuïts de servei. En l’actualitat, la casa, habitada sols per la mare i el fill, era silenciosa i semblava buida.

Les cambres eren al segon pis. A la galeria, davant la porta, hi havia una bóta amb aigua, que a poc a poc omplia l’aiguavés. En arribar al replà, Kiprian Savélievitx s’adonà que la tapadora de la bóta era al costat i damunt la crosta de gel que cobria l’aigua havia quedat soldada una gerra de ferro.

—No pot haver estat sinó Prov —pensà somrient—. Beu i no acaba mai la set. És un pou sense fons; deu tenir foc a les entranyes.

El sots-diaca Prov Afanàssievitx Sokolov, un home que feia goig i prou jove encara, era parent llunyà de Maria Gavrílovna.

Kiprian Savélievitx arrencà la gerra de la crosta de glaç, posà al seu lloc la tapadora i estirà la campaneta. Un baf d’olors casolanes i una calor agradable l’envaí.

—Ja veig que heu fet un bon foc, marona. Sort que aquí s’està calent.

La mare se li tirà al coll i l’abraçà desfeta en plors. Ell li acaronà el cap i, passat un instant, l’apartà amb dolcesa.

—Qui no arrisca no pisca, mareta —digué en veu baixa—. El meu camí va de Moscou a Varsòvia.

—Ja ho sé. Per això ploro. Acabaràs malament. Te n’hauries d’anar a fora una temporada, Kuprinka.

—Poc ha faltat perquè el teu estimat amic, el teu gentil pastoret Piotr Petrov, no m’obrís el cap.

Cregué que li faria gràcia, però ella no entengué la broma i respongué seriosa.

—No hauries de riure-te’n, Kuprinka. Hauria de fer-te pena. És un desgraciat, una ànima perduda.

I afegí:

—Paixa Antípov, és a dir, Pàvel Ferapóntovitx, ha estat detingut. Van venir de nit, van fer un escorcoll i ho van regirar tot. Al matí se’l van endur. I Dària és a l’hospital amb tifus. El pobre Pavlutxka, que estudia al Reial, s’ha quedat tot sol amb la seva tia sorda. I encara els han desnonats. Jo penso si no hauríem de prendre el noi amb nosaltres.

—Per què ha vingut Prov?

—Com ho saps?

—He vist la bóta destapada i la gerra, i he pensat: Vet aquí l’assedegat de Prov, que s’ha negat d’aigua.

—Ets eixerit, Kuprinka. És veritat. Prov, Prov, Prov Afanàssievitx. Ha fet una escapada per demanar-me un xic de llenya i jo li n’he donada. Ara surto amb la llenya, estúpida de mi! Se me n’havia anat del cap la notícia que em va portar. El tsar, entens?, ha signat un manifest on es diu que cal transformar-ho tot, d’una nova manera, que no es faci tort a ningú, que les terres han d’ésser dels camperols i que tots serem iguals als nobles.

L’ucàs ja ha estat signat i només cal promulgar-lo. El sínode ha ordenat una nova súplica per afegir-la a l’oració, o una nova oració augural, no me’n recordo bé. Ho va dir Provutxka i jo he intentat no oblidar-ho.

8

Patúlia Antípov, fill de Pàvel Ferapóntovitx, el que havia estat detingut, i de Dària Filimónova, ingressada a l’hospital, se n’anà a viure amb els Tiverzín. Era un minyó molt com cal, de faccions regulars i de cabells rossos pentinats amb clenxa. Se’ls allisava constantment amb el raspall, i s’ajustava el gec i el cinturó amb la sivella de l’Institut Reial. Era de caràcter alegre i posseïa un agut esperit d’observació. Tot el que veia o sentia, ho sabia estrafer molt ajustadament i amb força humor.

Tot seguit del manifest del 17 d’octubre, fou organitzada una gran manifestació des de la Barrera del Tver a l’avinguda Kalutskaia. Diverses organitzacions revolucionàries, després d’haver donat suport a la iniciativa, no s’havien arribat a entendre i es retiraren a poc a poc, però quan s’assabentaren que, el matí fixat, la gent es llançava igualment al carrer, s’afanyaren a enviar-hi els seus representants.

A desgrat que Kiprian Savélievitx havia provat de dissuadir-la, Maria Gavrílovna s’havia unit a la manifestació acompanyada de l’alegre i trempat Patúlia.

Era un dia sec i glaçat de començaments de novembre, amb un cel gris de plom; borrallons de neu, tan escassos que es podien comptar, es gronxaven llargament en l’aire, com si volguessin eludir la terra, i es perdien després, com una blana pols grisa, en les roderes plenes d’aigua.

El poble s’havia llançat al carrer. Una veritable gernació. Cares, cares i més cares, gavanys d’hivern folrats de cotó i gorres de pèl d’anyell; vells, alumnes de l’Institut ferroviari d’uniforme, estudiants i minyons, obrers del parc tramviari i de la central telefònica, calçats amb botes fins als genolls, i amb gecs de cuir, col·legials i estudiants universitaris.

Durant una estona cantaren la «Varxavianka», «Vosaltres, víctimes caigudes» i «La Marsellesa»; l’home que anava al davant de la manifestació caminava de recules i dirigia el cor, agitant una «Kubanka»³ que agafava cloent el puny; de sobte se la posà al cap, va deixar d’entonar la cançó i, girant l’esquena al seguici, es posà a escoltar el que deien els organitzadors que marxaven al seu costat. Aleshores, la cançó sortí embarbussadament, i s’interrompé per deixar lloc a la sola remor de les passes de la immensa multitud sobre el glaç de l’empedrat.

Algú havia advertit als organitzadors de la manifestació que, més endavant, els cosacs esperaven els manifestants. Un cop de telèfon a una farmàcia veïna havia anunciat l’emboscada.

—I bé —digueren els organitzadors—. El més important és conservar la sang freda i no perdre el cap. Cal ocupar tot seguit el primer edifici públic que trobem pel camí, comunicar a la gent el perill que ens amenaça i dispersar-nos individualment.

Discutiren sobre quin seria l’edifici més adient. Uns proposaren l’Associació de Dependents del Comerç, d’altres l’Institut Tècnic Superior, i, en fi, d’altres l’Institut de Corresponsals Estrangers.

Tot discutint, arribaren prop d’un edifici de l’Estat. Era així mateix una Escola i podia servir de refugi tan bé com qualsevol altre.

En arribar-hi, els caps es van situar en l’espai semicircular de l’entrada i amb el gest aturaren l’avançada de la manifestació. Les portes de molts batents de l’entrada foren obertes, i la multitud començà a regolfar pel vestíbul fins a omplir-lo, pellissa darrera pellissa, gorra darrera gorra, i a enfilar-se per les escales.

—A l’Aula magna, a l’Aula magna! —cridaven des del fons algunes veus aïllades, però la massa continuava acudint, avançant pels passadissos i per les classes.

Quan, a la fi, s’aconseguí fer-la retrocedir i tothom es va haver assegut ordenadament, els dirigents intentaren, diverses vegades, comunicar la notícia de l’emboscada que els esperava més endavant. Però ningú no se’ls escoltava. La parada en aquell lloc havia estat interpretada com una invitació a un míting improvisat, que començà immediatament.

Després de la llarga marxa i dels cants, tothom tenia ganes de seure un xic en silenci; ara li tocava a algú altre d’esgargamellar-se per ells. Lliurats al goig de reposar, romanien indiferents als buits discursos, en els quals cada orador declarava estar d’acord amb el precedent.

Per això, el major èxit fou obtingut per l’orador menys feliç, que no va cansar l’auditori exigint atenció. Cada una de les seves paraules era subratllada per un bramul d’adhesió i ningú no va lamentar que el discurs fos sufocat pel brogit dels aplaudiments. La impaciència els conduïa a assentir a tot el que els deia; cridaven: «vergonya» i acordaren enviar un telegrama de protesta. Després, al cap d’una estona, ensopits per la seva veu monòtona, s’alçaren de cop i volta i, oblidant-se completament de l’orador, començaren a baixar esvalotadament l’escalinata, gorra darrera gorra, rengle darrera rengle, i tornaren a sortir al carrer. La manifestació continuava.

Durant el míting s’havia posat a nevisquejar. L’empedrat era blanc i la neu queia cada cop més espessa.

Quan els dragons carregaren sobre ells, els darrers rengles, al principi, no se n’adonaren. Després, de sobte, per damunt la manifestació s’elevà un clamor creixent, com quan una multitud crida: «hurra». Xiscles de «socors», i «assassins!», i molts d’altres se sentiren indistintament. Gairebé al mateix moment, sobre Tonada d’aquell aldarull, en l’estret passadís format per la multitud onejant, passaren veloços i en silenci els musells i les crineres dels cavalls i els genets amb els sabres desembeinats.

L’escamot passà al galop, retrocedí, es reordenà i va llançar-se sobre la reraguarda de la manifestació. La violència es desencadenà.

Pocs minuts després el carrer apareixia desert. La gent es dispersava, corrents, pels carrerons. Quasi havia deixat de nevar. La tarda era nítida, com un dibuix fet al carbó. Al cap d’una estona el sol, que anava a la posta pel darrera de les cases, semblà encendre tot el que de vermell havia restat al carrer: les gorres escarlata dels dragons, un tros de bandera vermella abatuda, i els rastres de sang que s’estenien damunt la neu formant reguerons i gotes rogenques.

Pel caire de l’empedrat, repenjat sobre els braços i gemegant, s’arrossegava un home amb el cap esberlat. Més enllà, alguns dragons avançaven al pas després d’haver encalçat els manifestants fins al fons del carrer. Maria Gavrílovna corria gairebé entre les potes dels cavalls, amb el mocador de gairell al cap, i amb veu que no semblava ja la seva, anava cridant per tot el carrer:

—Paixa! Patúlia!

L’havia dut sempre el costat d’ella, s’havien divertit quan ell imitava el darrer orador a la perfecció i, després, al moment de la càrrega havia desaparegut inopinadament en l’aldarull.

En la confusió produïda, fins Maria Gavrílovna s’havia buscat un bon cop de nagaika⁴ a les costelles, i a desgrat que la seva jupa folrada amorosí el cop, imprecà i amenaçà amb el puny la cavalleria que s’allunyava, indignada que haguessin gosat fuetejar davant del poble una dona com ella, una vellarda.

Mirava amb angoixa a banda i banda de carrer. Afortunadament, un xic més tard, descobrí el noi a l’altre costat de voravia. En aquell xamfrà, entre una botiga de colonials i l’angle d’un palau bastit de pedra, s’aplegava un grup de badocs.

Els hi havia empesos, amb la gropa i els flancs del seu cavall, un dragó que pujà a la vorera tot engrescat de llur terror. Barrant-los el pas, l’home feia, quasi damunt d’ells, una exhibició d’escola, encabritant el cavall, i fent-lo anar de recules, com si es trobés en un circ. Després, en vista que els seus companys tornaven al pas, esperonà la cavalcadura i amb uns quants salts reprengué el seu lloc entre ells.

La gent, apilotada durant aquella exhibició, es dispersà. Paixa, que abans havia tingut por de cridar, es precipità a l’encontre de Maria Gavrílovna.

Van fer via cap a casa. La dona no feia sinó remugar:

—Maleïts assassins, condemnats botxins! La gent és feliç perquè el tsar ha concedit la llibertat, però ells no ho volen. Els agrada desgavellar-ho tot i entendre els mots a l’inrevés.

Estava enfellonida contra els dragons, contra tothom que l’envoltava, i en aquell moment, fins i tot contra el seu fill; excitada fins al capdamunt, semblava que tot el que havia passat era una fatxenderia dels amics de Kiprian, els quals anomenava il·lusos i savis de via estreta.

—Serps verinoses! Què volen aquests maleïts? Qui ho sap! Sols escridassar i aparellar malvestats. I què me’n dius d’aquell xerraire? Com l’imitaves, Paixenka? Torna-ho a fer, estimat, torna-ho a fer. Em fas trencar de riure! Com si el veiés! Ah! tinyós bandarra, tàvec de cavall!

Arribats a casa, omplí el seu fill d’improperis: ¿és que a la seva edat havia de suportar que un brètol a cavall l’emprengués a cops de sabre damunt les seves costelles?

—Però què diable dius, marona? Com si jo fos el capità dels cosacs o el cap dels guàrdies!

9

Nikolai Nikolàievitx guaitava a la finestra quan van aparèixer els primers fugitius. Comprengué que procedien de la manifestació i se’ls quedà mirant una estona, pensant que podria veure Iura o algun altre conegut entre la gent que es dispersava. Però no en reconegué cap; sols una vegada li semblà veure passar de pressa aquell minyó (Nikolai Nikolàievitx n’havia oblidat el nom), el fill de Dúdofov, un arrauxat, al qual feia poc temps que havien extret una bala del muscle dret i encara es continuava ficant on no el demanaven.

Nikolai Nikolàievitx havia arribat de Sant Petersburg a la tardor. A Moscou no tenia casa parada i no li agradava allotjar-se a l’hotel. Per això posava a casa dels Sventitski, uns seus parents llunyans que havien posat a la seva disposició un estudi a l’entresol.

Aquell casalot de dues plantes, massa gran per a un matrimoni sense fills, com els Sventitski, havia estat arrendat als avantpassats de la família pels prínceps Dolgòruki. La propietat Dolgòruki amb tres patis, un jardí i un gran nombre de bastiments d’estils diversos, disposats sense ordre, donava a tres carrers i encara conservava l’antic nom de Mutxnigorodok.

A desgrat de les seves quatre finestres, l’estudi quedava més aviat fosc, i estava entatxonat de llibres, de papers, de gravats i de catifes. Hi havia un balcó abraçant en semicercle tot l’angle de l’edifici. La doble porta vidriera que s’obria damunt el balcó restava hermèticament closa durant l’hivern.

Des de dues finestres i des d’una altra porta vidriera que donava a la terrassa, es podia veure el carrer tan llarg com era: una sendera per a trineus que es perdia al lluny, amb petites cases i estacades alineades de biaix.

Des del jardí els telis projectaven la seva ombra, tafanejant l’estança com si volguessin descansar en el trespol les seves branques carregades de neu: una neu semblant als blancs regalims d’una espelma apagada.

Tot esguardant el carrer, Nikolai Nikolàievitx recordava l’hivern anterior que havia passat a Sant Petersburg, el pope Gapon, Gorki, la visita de Vite, els escriptors més en voga del moment. Havia fugit d’aquella gran confusió fins aquí, per tal d’escriure el seu llibre en el silenci i la quietud de l’antiga metròpolis. Però havia sortit del foc per a caure a les brases. No trobava lleure per a reordenar-se els pensaments. Cada dia conferències i informes, ara per als cursos superiors femenins, adés a la societat religioso-filosòfica, o bé a la Creu Roja, o encara, al Comitè de Vaga. El millor seria refugiar-se a Suïssa, a qualsevol contrada amb bosc: en la pau i la claredat del llac, del cel i de les muntanyes, i aquell aire remorós, tranquil, on tota cosa troba ressò.

S’apartà de la finestra. Desitjava d’anar a veure algú, o simplement caminar pel carrer, sense propòsit. Però es va recordar a temps que esperava la visita del tolstoià Vivolotxnov, que li volia fer una pregunta, i no podia sortir. Començà a passejar-se amunt i avall de la cambra, amb el pensament fix en el seu nebot.

Quan, des de la ciutat perduda prop del Volga, Nikolai Nikolàievitx es’ traslladà a Sant Petersburg, va deixar Iura a Moscou, sota la cura dels seus parents, els Vedeniapin, els Ostromislenski, els Seliavin, els Mikhaelis, els Sventitski i els Gromeko. D’antuvi, l’havia instal·lat a casa del vell Ostromislenski, un xerraire embarbollós, el qual els parents anomenaven Fedka. El tal Fedka tenia relacions amb la seva pupil·la Mòtia i això li proporcionava motiu per a sentir-se un capgirador de la moral tradicional i un combatent de l’ideal. Nogensmenys, defraudà la confiança que hi havien posat, car gastà per a ell el diner destinat a Iura, i aleshores el noi fou confiat a la família del professor Gromeko, amb la qual ara vivia i on se sentia envoltat d’una atmosfera de càlid afecte.

«Han format un triumvirat —pensava Nikolai Nikolàievitx—: Iura, Gordon, el seu company de classe, i Tònia, la filla de Gromeko. Una triple aliança, nodrida de la lectura del “Sentit de l’amor” i de la “Sonata a Kreutzer”, i fonamentada en l’apologia de la puresa».

A l’adolescència li convé passar a través de tots els excessos de la castedat. Però ells exageraven i anaven més enllà del seny.

Queien en unes exageracions estrafolàries i puerils. Anomenaven «vulgaritat» tot el que es referia a la sensualitat, de la qual, tanmateix, sentien la mossegada, i aplicaven la paraula a tort i a dret. L’elecció era veritablement poc reeixida. «Vulgaritat» era, per a ells, tant la veu de l’instint com la literatura pornogràfica, el goig de posseir la dona i, per extensió, gairebé tot el món físic. En pronunciar el mot empal·lidien o es tornaven vermells.

«Si hagués estat a Moscou —pensava Nikolai Nikolàievitx— no hauria permès que les coses arribessin tan enllà. El pudor és indispensable dins uns certs límits… Però, heus aquí Nil Feoktístovitx».

—Passeu, si us plau —exclamà dirigint se al seu visitant.

10

Acabada d’entrar un home gros, que duia una camisa grisa cenyida per un ample cinturó. Calçava unes valenki⁵ i duia pantalons bombatxos. Feia la impressió d’un bon home, amb el cap als núvols. Duia un «pinça nas» lligat amb una cinta negra, que li saltironava maliciosament.

S’havia tret l’abric a l’antesala, però continuava amb la bufanda posada, un extrem de la qual arrossegava per terra, i duia a la mà un barret tou, de forma rodona. Aquests estris li engavanyaven els moviments, fins al punt que no sols li impedien d’estrènyer la mà de Nikolai Nikolàievitx, sinó que el feren embarbussar en tornar-li la salutació.

—Hum…mmm —rondinà cohibit, mirant entorn.

—Poseu-vos còmode —digué Nikolai Nikolàievitx, restituint a Vivolotxnov l’ús de la paraula i el domini de si mateix.

Era un d’aquells tolstoians, addictes a les idees genials que si en la ment del mestre brollaven sense parar, en la dels seguidors s’havien com escarxofat en un repòs que, a la llarga, les feia degenerar.

Vivolotxnov havia anat a pregar Nikolai Nikolàievitx que parlés en una Escola a favor dels exiliats polítics.

—Ja vaig parlar-hi una vegada.

—A favor dels polítics?

—Sí.

—Doncs, hi hauríeu de tornar.

Nikolai Nikolàievitx volgué refusar, però acabà per cedir.

S’havia acabat el motiu de la visita. Nikolai Nikolàievitx no feia res per a retenir Nil Feoktístovitx, el qual bé podia aixecar-se i anar-se’n si no li hagués semblat poc polit de fer-ho tan de pressa. Calia trobar un tema àgil o interessant. S’encetà una conversació penosa i desagradable:

—Esteu en decadència? Us heu lliurat al misticisme?

—Per què ho dieu?

—Es noten en vós alguns símptomes d’esgotament. Recordeu el Zemstvo?

—I tant! Vam treballar junts a les eleccions.

—Vós anàveu pels seminaris didàctics i per les escoles rurals. Us en recordeu?

—Ja ho crec! Van ésser lluites acarnissades. Ara que hi penso, em sembla que vós us ocupàveu d’higiene popular i d’assistència social, oi?

—Durant un cert temps.

—Ja. I ara aquí teniu tots aquests faunes i aquestes nimfes, i els efebus i tot allò de «Serem com el sol».⁶ Encara que em matessin, no ho podria creure. Que una persona intel·ligent, amb sentit de l’humor, i amb una coneixença tan pregona del poble… No, si us plau, permeteu-me! Potser em fico on no em demanen… ¿És res personal?

—Per què s’han de dir paraules d’esma, sense pensar-les? Sobre què discutíem? Vós no sabeu què penso, jo.

—Rússia necessita escoles i hospitals, no pas faunes ni nimfes.

—Ningú no ho nega.

—El mugic sofreix tota mena de privacions. Si la fam engreixés, estaria gras.

La conversa anava a salts. Adonant-se que temptatives així no duien enlloc, Nikolai Nikolàievitx començà a parlar del que l’acostava a l’escola simbolista i després passà a parlar de Tolstoi.

—Fins a cert punt, estic d’acord amb vós. Però Tolstoi afirma que en la mateixa mesura que l’home persegueix la bellesa, s’allunya del bé.

—I vós creieu el contrari? ¿Que el món serà salvat per la bellesa, pel misteri i per coses del mateix gènere, Rosanov⁷ i Dostoievski?

—Espereu-vos i us diré què penso. Crec que si la fera que dorm en l’home es pogués fermar amb l’amenaça d’un càstig, tant se val quin fos, o amb la recompensa d’ultratomba, l’ensenya suprema de la humanitat seria un domador de circ amb el fuet a la mà, i no un Profeta que se sacrificà a si mateix. Però l’experiència dels segles demostra que no ha estat el bastó, sinó la música, allò que ha plaçat l’home per damunt de la bèstia, que l’ha aixecat: una música, la irresistible força de la veritat desarmada, el poder d’atracció de l’exemple. Fins ara s’havia cregut que la part essencial dels Evangelis radicava en les màximes morals contingudes en els Deu Manaments; i bé, al meu entendre el principal resideix en el fet que Crist parlà per mitjà de paràboles poades de la vida de cada dia, explicant la veritat sota la llum de l’existència quotidiana. A la base d’això hi ha el concepte que la comunió entre els mortals mai no pot acabar-se i la vida és simbòlica perquè té un significat.

—No hi he entès res. Estaria bé que escrivíssiu un llibre sobre aquestes coses.

Havent marxat Vivolotxnov, una terrible irritació envaí Nikolai Nikolàievitx. Estava indignat d’haver revelat a un totxo com Vivolotxnov els seus més íntims pensaments, sense produir la menor impressió. I com s’esdevé sovint, el seu enuig canvià sobtadament de direcció. Vivolotxnov se li esborrà del pensament, com si mai no hagués existit, i es posà a pensar en altres coses.

No tenia costum de dur diari, però dues o tres vegades l’any anotava en una gruixuda llibreta els pensaments que el colpien. Agafà el quadern i començà a escriure amb la seva cal·ligrafia gran i clara.

«La beneita de Schlesinger m’ha tret de polleguera per tot el dia. Ha arribat de bon matí i no se n’ha anat fins a l’hora de dinar, i durant dues hores ben bones m’ha aclaparat amb la lectura de les seves rucades. Text poètic del simbolista A per a la simfonia cosmogònica del compositor B amb els esperits dels planetes, les veus dels quatre elements, i així successivament. He pres paciència fins que no he pogut més i li he pregat de deixar-me tranquil.

»De sobte ho he comprès tot. He comprès que fins en el Faust cuetejava quelcom de mortalment insuportable i artificiós. És un interès preconcebut, fals. L’home d’avui no experimenta aquestes exigències. Quan els interrogants de l’Univers el burxen se submergeix en la física i no en els hexàmetres d’Hesíode.

»Però no sols es tracta que aquestes formes s’hagin fet velles i anacròniques i que aquests esperits del foc i de l’aigua condueixin novament a confondre el que d’una vegada per sempre la ciència ja ha aclarit. Aquest gènere contradiu l’esperit de tot l’art contemporani, la seva essència, els motius que el sol·liciten.

Aquestes cosmogonies eren legítimes antigament, quan damunt la terra els homes eren tan escassos que la humanitat no podia ignorar la natura. Els mamuts anaven errants i era recent el record dels dinosaures i dels dragons. La natura s’oferia totalment descoberta a l’home i el superava tan plenament i amb tanta evidència que potser sí que, en realitat, tot era encara ple de déus. Eren les primeríssimes pàgines, el començament de la crònica humana.

»El món antic acabà a Roma, per massa població.

»Roma fou un mercat de déus usats i de pobles conquerits, una doble aglomeració, a la terra i al cel, un fàstic, un triple nus entortolligat com un recargolament de budells. Dacis, herculis, escites, dàlmates, hiperboris, feixugues rodes sense raigs, ulls farcits de greix, bestialitat, duplicitat mental, peixos nodrits amb carn d’esclaus engreixats, emperadors analfabets. Al món hi havia més homes aleshores que no n’hi ha hagut mai després i eren oprimits i turmentats als soterranis del Coliseu.

»I vet aquí que, enmig d’aquella orgia de mal gust, d’or i de marbre, arribà Ell, ingràvid i vestit de llum, fonamentalment humà, volgudament provincià, el Galileu, i des d’aquell moment els pobles i els déus van deixar d’existir i va començar l’home, l’home fuster, l’home agricultor, l’home pastor entre un ramat d’ovelles transcendents, l’home, el nom del qual no sonava solemne ni ferotge, l’home generosament ofert a totes les cançons de bressol de les mares i a tots els museus de pintura del món.

11

Les línies de la Petrovskaia feien pensar en un racó de Sant Petersburg trasplantat a Moscou. El mateix estil harmònic dels edificis que s’estenien, tot al llarg del carrer, a ambdós costats, les portalades de les cases sòbriament decorades, les llibreries, la sala de lectura, l’Institut Cartogràfic, una botiga de tabacs molt ben agençada i un restaurant no menys ben muntat, il·luminat per grans fanals de gas, de vidres opacs.

A l’hivern, l’indret adquiria una tètrica inaccessibilitat. Era habitat per persones serioses, molt decoroses, gent de professions liberals i de sanejats ingressos.

Allà, en un segon pis al qual s’accedia per una espaiosa escala amb amples passamans de roure, Víktor Ippólitovitx Komarovski tenia llogat un luxós apartament de solter. Emma Ernéstovna, la seva majordoma, o més ben dit, la vigilant de la seva plàcida solitud, duia la casa, silenciosa i invisible, amorosament preocupada per qualsevol cosa, i sense tafanejar mai res; i ell li corresponia amb cavallerívola gratitud, natural en un gentleman com ell, excloent de la casa la presència d’hostes i de visitants incompatibles amb el tranquil món de la vella soltera. A la casa, hi regnava la quietud d’un convent; les persianes tirades avall, sense el més petit rastre de pols, sense la més petita llàntia; com en un quiròfan.

Havia pres el costum de passejar el seu buldog els diumenges, abans de dinar, per la Petrovka i el Kuznetski, i d’un dels xamfrans solia sorgir, per unir-se-li, Konstantín Il·lariónovitx Satadini, actor i empedreït jugador de cartes.

Passejaven junts, d’una banda a l’altra de les voravies, intercanviant breus anècdotes i observacions; però eren retalls de conversa tan rars, tan insignificants i plens de menyspreu per a tothom que, si en lloc de parlar haguessin bramulat, haurien obtingut el mateix efecte i ambdues voravies del Kuznetski haurien ressonat igualment amb tons breus i baixos, amb sons incontrolats i excitats, amb vibracions que topaven i s’encavallaven.

12

El temps feia esforços per no empitjorar. Les gotes de pluja escandien el seu tic-tac sobre el ferro dels canalons i de les cornises, i cada teulat transmetia els seus cops als teulats veïns com si fos a la primavera. Era l’època del desglaç.

Caminà tot el carrer en un estat d’inconsciència i fins que no va haver arribat a casa seva no es va adonar del que havia passat.

A casa seva tothom dormia encara. S’ensopí una altra vegada i, espaordida, es va asseure al tocador de la seva mare, amb el seu vestit de color lila clar, gairebé blanc, guarnit amb randes i el llarg vel que per una nit havia agafat del taller, com si hagués d’anar en un ball de disfresses. Seia davant la seva pròpia imatge, reflectida en el mirall, i no veia res. Després, es recolzà damunt la tauleta i va agafar-se el cap amb les mans.

Si la seva mare ho sabia, la mataria. La mataria i després es mataria ella.

Com havia passat? Com s’havia pogut esdevenir? Ara, ja era massa tard… Calia haver-ho pensat abans.

Ara ja era una dona —no es deia així?— perduda. Una dona de novel·la francesa. Demà, al col·legi, seuria al mateix banc que les altres, noies innocents comparades amb ella. Senyor! Però com havia pogut passar!

Un dia, anys a venir, quan serà possible, Lara ho contarà tot a Olia Diomina. Olia li agafarà el cap amb les mans i es posarà a plorar.

Al defora de la finestra xiuxiuejaven les gotes de pluja i el glaç responia cruixint. Algú, al carrer, trucava fort a la porta del costat. Lara no va alçar el cap. Els sanglots li feien estremir les espatlles.

13

—Ah!, Emma Ernéstovna, benvolguda, tant se val! Estic cansat.

Llençava damunt el cobretaula i el sofà diversos objectes, pintes, botons de puny. Obria i tancava els calaixos de la calaixera sense saber què buscava.

Sentia una gran necessitat d’ella. Però, aquell diumenge, no la podria veure de cap manera; es regirava com una fera engabiada, sense trobar pau.

Una criatura extraordinària, d’una gràcia tota espiritual. Les seves mans eren sorprenents i desvetllaven l’admiració que desvetllen els pensaments elevats. L’ombra d’ella, projectada damunt la tapisseria de la cambra d’hotel, semblava la imatge de la seva puresa. La camisa se li ajustava al pit igual com un guant entorn del dit.

Komarovski tamborinava sobre el vidre de la finestra al ritme dels cascos dels cavalls, que ressonaven cadenciosos damunt l’asfalt del carrer.

—Lara —murmurà, i tancant els ulls tomà a veure el cap de la noia, adormida als seus braços, amb les parpelles closes, ignorant que feia hores que ell la contemplava. La seva cabellera s’estenia damunt el coixí, i la irisació que semblava irradiar la seva bellesa li empresonava la mirada i se li ficava a l’ànima.

Ni el passeig dominical no havia bastat a calmar-lo. Amb «Jack» havien fet unes quantes passes per la voravia; després s’havien aturat. Imaginà el carrer Kuznestki, les xanxes de Satanidi, la munió d’amics que hauria trobat. No, era massa per les seves forces! Que odiós havia esdevingut tot! Desféu camí, amb gran sorpresa del gos, que aixecà un esguard de desaprovació i el seguí a contracor.

«Quina obsessió! —pensava—. Què significa tot això? Què ve a ésser? El desvetllament de la consciència, un sentiment de gelosia o de remordiment? 0 inquietud?». No; sabia que ella era a casa seva, a redós. Aleshores, per què no reeixia a allunyar d’ella el pensament?

Entrà a la portalada i, passat el porxo, començà a pujar. A l’escala, una finestra veneciana amb frisos ornamentals als angles dels vidres projectava reflexos multicolors sobre el trespol i l’ampit. A la meitat del segon tram s’aturà.

«No m’he de blegar a aquesta angoixa que em turmenta i em fa consumir».

Ja no era un nen. Havia de comprendre què li passaria, a ell, si aquella mossa, filla d’un seu amic mort, si aquella minyona, instrument de distracció, s’arribava a convertir en font de sofriment. Li calia reaccionar. Ésser fidel a si mateix; altrament, seria la fi.

Premé l’ample passamà fins a sentir dolor, clogué els ulls un instant, i arrencant de sobte, prosseguí, escales amunt. Des del porxo, envaït de reflexos, li arribà l’esguard del buldog, que, amb el cap enlaire, semblava un vell nan bavejant, de galtes flàccides.

El gos no estimava la noia, li esquinçava les mitges, li bordava ensenyant-li les dents. Estava gelós: com si temés que, amb ella, el seu amo es contaminaria d’alguna cosa humana.

«Ah! ja. Tu vols que tot continuï com abans: Satanidi, les abjeccions i les anècdotes. Doncs, té! Té! Té!».

Començà a donar cops al gos amb el seu bastó de passeig, i l’emprengué a puntades de peu. «Jack» s’escapolí bordant i gemegant, i, esverat, grimpà escales amunt i se n’anà a esgarrapar la porta d’Emma Eméstovna, a plànyer-se prop d’ella.

Van passar dies i setmanes.

14

Allò era un cercle màgic! Si la intrusió de Komarovski en la seva vida li hagués suscitat almenys repulsió, Lara hauria reaccionat i estaria salvada. Però la cosa no era tan senzilla.

Se sentia afalagada que aquell home de cabells grisos, que podia ésser el seu pare, aplaudit a les assemblees i del qual els diaris anaven plens, despengués temps i diners amb ella, la contemplés com una deessa, la dugués al teatre i als concerts i, com si diguéssim, «la desenvolupés intel·lectualment».

I, no obstant això, ella continuava essent l’escolar adolescent, embotida dins l’uniforme fosc, partícip secreta d’innocents conjures i d’entremaliadures escolars. Les llibertats que Komarovski es prenia amb ella, en el cotxe, davant els mateixos nassos del cotxer, o a la llotja, sota les mirades de tot el teatre, la seduïen per la seva audàcia provocativa i excitaven en ella el diable de la imitació.

Però aquest entusiasme infantil, de jove escolar, va passar aviat. I ocupà el seu lloc un íntim terror, una fatiga dolorosa. Sempre tenia ganes de dormir, a causa de les nits d’insomni, de les llàgrimes, de les migranyes constants i d’una vaga lassitud.

15

L’odiava. Era la seva maledicció. Cada dia rumiava de manera diferent els mateixos pensaments.

La seva esclava per tota la vida. ¿Amb què l’havia subjugada? ¿En virtut de què l’obliga a cedir, i ella es rendeix, secunda els seus desigs i s’abandona sense reserves, estremint-se, per afalagar-lo? ¿En nom de la seva edat, de la dependència econòmica de la seva mare respecte a ell, o intimidant-la amb habilitat? No, no i no. Tot això és absurd.

No és pas ella que està subjugada; és ell. ¿Que potser no s’adona de com sofreix per ella? Ella no té res a témer. La seva consciència està ben tranquil·la. Si ella el desemmascara, la por i la vergonya, les passarà ell. Però ella no ho farà mai. Li manca l’abjecció, la força que Komarovski exerceix damunt els febles i els subordinats.

Heus aquí la diferència que existeix entre ells. I és això que fa tornar la vida espantosa. ¿Amb què colpeix la vida? Amb llamps i trons? No; colpeix amb les mirades de biaix i amb les murmuracions de la calúmnia. Tot hi és perfídia i duplicitat. Li basta teixir un fil subtil com el d’una aranya, i ja està tot llest. Prova de sortir de la xarxa! Cada vegada t’hi envesques més.

I és així com els febles i els abjectes suren per damunt els forts.

16

«I si es casava amb mi, canviarien les coses?», es deia.

S’embarcava pel camí dels sofismes. Però a vegades l’envaïa una angoixa sense possible evasió.

¿Com no havia de sentir vergonya d’agenollar-se als peus d’ella i suplicar-li: «No podem continuar així. Pensa en tot el que he fet de tu. T’esllavisses pel pendent. Ho haurem de dir a la teva mare. Ens casarem?».

Es‘ posava a plorar i insistia, com si ella li fes objeccions i no hi estigués d’acord. No eren sinó paraules; i no obstant això ella s’escoltava aquelles buides frases, de tragèdia.

Mentrestant continuava duent-la, coberta amb un llarg vel, als reservats d’aquell horrible restaurant, on els mossos i els clients la miraven com si la volguessin despullar. Ella es preguntava: «L’amor, és sols humiliació?».

Una vegada va tenir un somni. Estava enterrada. Només li sobreeixien el costat esquerre, amb el muscle, i el peu dret. Al mugró esquerre li creixia una brosta d’herba i damunt la terra s’oïa cantar: «Ulls negres, sina blanca» i «No volem que Maixa vagi a l’altre costat del riu».

17

Lara no era religiosa. No creia en els ritus ni en el culte. Però, de vegades, per tal de suportar la vida, fa falta una mena de música interior, que no sempre reïx a compondre una persona sola. Per a ella, aquesta música eren les divines paraules sobre la vida, i per ella anava a plorar a l’església. Una vegada, a principis de desembre, amb l’ànima oprimida com la de la Katerina de La tempesta⁸ se n’anà a pregar, convençuda que la terra s’obriria sota els seus peus i que s’esfondraria la volta de l’església.

«M’ho he ben guanyat. Així s’acabarà tot d’una vegada. Sols m’he errat fent-me acompanyar per aquesta xerraire d’Olia Diomina!».

—Prov Afanàssievitx —li xiuxiuejà Olia a cau d’orella.

—Xst! Calla, t’ho prego. Quin Prov Afanàssievitx?

—Prov Afanàssievitx Sokolov. El meu oncle valencià. Aquest que ara llegeix.

«Ah! el sots-diaca parent dels Tiverzín», i digué:

—Xst! Calla. No em distreguis, t’ho prego.

Havien arribat tot just començat l’ofici. Cantaven el salm: «Angel diví, el meu Sant custodi…».

L’església, mig buida, ressonava per totes bandes. Només entorn de l’altar s’aplegava una petita munió de fidels. Era una església bastida feia poc, i les vidrieres, nues i incolores, no reeixien a donar vida i alegria al gris carreró del costat, ple de neu, pel qual passaven muts transeünts i silenciosos vehicles. Al costat de la vidriera, el rector de l’església, ben despreocupat per l’ofici i en veu prou alta per a ésser sentit des dels quatre costats del temple, intentava de fer entendre alguna cosa a una espellifada devota que sordejava. La seva veu era tan inexpressiva i incolora com el finestral i el carreró.

Mentre Lara, passant pel voltant del grup de fidels, es dirigia, amb unes monedes ben agafades a la mà, a comprar ciris per a ella i per a Olia i, després, també amb compte de no ensopegar amb ningú tornava endarrera, Prov Afanàssievitx aconseguí amollar d’una tirada nou benaventurances, amb la indiferència del qui repeteix coses que tothom se sap de cor.

Lara caminava, però tot d’una s’aturà en sec i s’estremí. La darrera anava destinada a ella. Prov Afanàssievitx recitava:

—Envejable és la sort dels humiliats: ells tenen alguna cosa a dir de si mateixos. Davant d’ells tot resta obert. Així pensava Crist.

18

Eren els dies de la Prèsnia.⁹ La casa d’ells es trobava en plena zona insurreccional. Poques passes més enllà de la Tverskaia, havien aixecat barricades: de la finestra de l’hotel s’albirava tot. Del pati de l’hotel carretejaven grans cubells d’aigua i l’abocaven damunt la barricada per tal de fonamentar amb una capa de glaç les pedres i la runa que la formaven.

El pati era el lloc de reunió dels insurgents, una mena de centre sanitari o de proveïment.

Passaren dos marrecs. Lara els coneixia: l’un era Nika Dúdorov, amic de Nàdia, a casa de la qual l’havia vist. A escola, era del seu grup: honest, orgullós, taciturn. No era diferent d’ella i no li interessava.

L’altre era Antípov, alumne de l’Institut Reial: vivia amb la vella Tiverzín, l’àvia d’Olia Diomina. Visitant Maria Gavrílovna, Lara havia començat a observar la impressió que feia sobre el minyó. Paixa Antípov era encara prou ingenu per a no dissimular el goig que li produïa trobar-se amb Lara, com si ella fos un bosquet de beços en temps de canícula, amb herba polida i amb petits núvols, i ell un vedellet que podia expressar impunement el seu entusiasme, sense por de fer el ridícul.

A penes es va haver adonat de la influència que exercia damunt el noi, Lara va començar a aprofitar-se’n. Però fins passats molts anys, en una època molt posterior a la seva amistat, no es va preocupar d’emmotllar aquell caràcter dolç i mal·leable, quan Paixa ja sabia que l’estimava pregonament i que la vida li vedava tota mena d’esperances.

Els minyons jugaven al més viril i terrible dels jocs: a la guerra, una guerra que pel sol fet d’haver-hi participat comportava la forca o el confinament. Però la forma de dur nuades les puntes de llurs gorres, a la cosaca, revelava que eren nois els pares dels quals encara vivien. Lara els contemplava amb ulls d’un adult mirant els infants. Sobre el seu perillós entreteniment alenava un aire d’innocència que ho envaïa tot: la glaçada nit, que s’havia emmantellat d’una gebrada de vellut, tan espessa que semblava negra; el pati velat de blaves ombres; la casa del davant, on els nois eren tancats; i sobretot els trets de revòlver que esclataven contínuament per aquell indret.

«Els minyons disparen —pensà Lara. I no es referia tan sols a Nika i a Patúlia, sinó a tota la ciutat que disparava—. Braus i honestos minyons —pensà—. Són valents, per això disparen».

19

S’assabentaren que des de la barricada es podia obrir foc d’artilleria i que la casa perillava. Però el seu barri estava encerclat i ja no era hora de pensar a traslladar-se a una altra banda de la ciutat, a casa d’algun conegut. Calia cercar refugi en el veïnat, dins la zona encerclada. Es van recordar del «Txernogorie».

Però la pensió era plena de gom a gom, car molts d’altres que es trobaven en la mateixa situació havien tingut la mateixa pensada. Com que eren vells clients, els van prometre que els farien lloc al guarda-roba.

Van arreplegar l’indispensable i ho van posar en tres farcells, per evitar de cridar l’atenció amb maletes, i després, una mica cada dia, van anar traslladant el bagatge a la pensió.

A causa dels costums patriarcals que regnaven al taller, el treball va continuar fins al darrer moment, a desgrat de la vaga. Fins que una tarda ombrívola i freda van trucar a la porta del carrer: un home va entrar, amb protestes i amenaces. A l’entrada va demanar per la mestressa. Faïna Silantievna es dirigí a l’antesala per tal de calmar els ànims.

—Veniu cap aquí, noies!

Cridà les oficiales i les anà presentant a l’home que havia entrat. Ell estrenyé la mà de cadascuna, en forma engavanyada i cordial, havent arribat prèviament a un acord amb la Fetíssova.

De retorn a la sala, les oficiales començaren d’embolicar-se amb els xals i a posar-se les estretes pellisses alçant els braços més amunt del cap.

—Què ha passat? —demanà Amàlia Karlovna, que acabava d’arribar.

—Que pleguem, madame. Estem en vaga.

—Però quin mal us he fet?

I madame Guichard es posà a plorar.

—No us ho prengueu així, Amàlia Karlovna. No tenim res contra vós; més aviat us estem agraïdes. Però no es tracta de vós o de nosaltres. Ara les coses van així a tot arreu, per a tothom. Què hi farem!

Se’n van anar totes, fins i tot Olia Diomina i Faïna Silantievna, la qual, tot acomiadant-se, va dir a la mestressa que ella se sumava a la vaga pel bé de la casa i de la mestressa. Però la Guichard no aconseguia assossegar-se.

—Quina ingratitud més negra! Mira fins on una persona es pot arribar a enganyar sobre la gent! Pensar que m’he pres tanta pena per aquesta mocosa! Encara, pel que toca a ella, la cosa pot passar…; però aqueixa vella bruixa…

—Te n’has de fer càrrec, marona, no poden fer una excepció amb tu —li deia Lara, per conhortar-la. Contra tu no tenen res. Al contrari. Tot el que passa ara, es fa en nom de la humanitat, en defensa dels desvalguts, per al bé de les dones i dels infants. Sí, sí, no facis anar el cap amb aquesta desconfiança. Gràcies a això, un dia la vida serà millor per a tu i per a mi.

Però la seva mare no ho entenia.

—Sempre fas el mateix —reprovà—. En els moments de confusió dius unes coses tan gruixudes que fan rodar el cap. M’escupen al damunt i, segons tu, ho fan mirant el meu interès. No; de veritat que n’hi ha per a tornar-se boja.

Ròdia era a l’Acadèmia de Cadets. Lara i la seva mare vagarejaven totes soles per la casa buida. El carrer fosc mirava cap endins de les cambres amb uns ulls buits, i les cambres li responien amb igual esguard.

—Anem-nos-en cap a l’hotel abans no es faci fosc. Em sents, marona? De pressa, no triguem més.

—Filat, Filat —cridaren el porter—, Filat, colomet, acompanya’ns al «Txernogorie».

—Sí senyora, tot seguit.

—Pren els farcells i, després, Filat, tingues cura de tot el que deixem fins que les coses hauran tornat a lloc: oi que ho faràs? I no et descuidis de donar aigua i escaiola a «Kiril Modéstovitx». I tanca-ho tot amb clau. I ara, fes el favor, vés de pressa.

—Sí senyora.

—Gràcies, Filat. Que Crist t’empari. Bé, seguem-hi un moment abans d’acomiadar-nos i que Déu ens ajudi.

Van sortir al carrer i els va semblar que l’aire era diferent, tal com passa en sortir després d’una llarga malaltia. La glaçada atmosfera que es podia esberlar en dos bocins com una nou, difonia blanament en totes direccions sons clars i polits, com treballats al torn. Se sentien les descàrregues i les bales espetegaven i queien amb un xiulet ofegat, esmicolades.

Tot i que Filat procurava convèncer-les del contrari, Lara i Amàlia Karlovna es creien que es tractava de salves.

—Ets un beneit, Filat. Tu mateix pots jutjar: ¿com pot ser que no es tracti de salves si ni tan solament es veu qui dispara? Et penses que dispara l’Esperit Sant? És ben clar que són salves.

En una cruïlla foren detinguts per una patrulla de ronda. Foren escorcollades pels cosacs, els quals, plaguejant, les van grapejar amb insolència, de dalt a baix. Duien els casquets sense visera i amb galtera, fatxendosament de gairell, damunt l’orella. Semblava que els manqués un ull.

«Quina sort —pensà Lara—, no em caldrà veure’l mentre romanguem aïllats de la resta de la ciutat!».

Si no podia alliberar-se’n era per culpa de la seva mare, a la qual no podia dir: mare, no el rebis més.

Aleshores es descobriria tot. I què? Per què havia de tenir por? Ah!, que fos el que Déu volgués, però el cas era acabar d’una vegada. Senyor, Senyor, Senyor! De poc no cau esvanida de vergonya al mig del carrer. De què s’havia recordat? ¿Del títol d’aquell quadre terrible, amb un gros romà, que hi havia en aquell reservat, el primer, on havia començat la cosa? Dona o gerra. ¿I per què no? Certament era un quadre famós: Dona o gerra. I ella, aleshores, encara no era dona, per a ésser comparada a aquell preciós objecte. Això va venir després. La taula estava parada amb molt de luxe.

—On vas corrent com una boja? No et puc seguir —somicava Amàlia Karlovna, darrera d’ella, respirant fatigosament i sense poder atènyer-la.

Lara anava cada vegada més de pressa. L’empenyia una força puixant, reviscoladora, i era com si la dugués sostinguda en l’aire.

«Que alegre és el so d’aquests trets! —pensava—. Benaventurats els perseguits, benaventurats els humiliats. Déu us ajudi, esclats de bala! Trets, trets, trets, vosaltres voleu el que jo vull!».

20

La casa dels germans Gromeko era a la cantonada del Sivtsev Vraiek amb un altre carrer. Alexandre i Nikolai Alexàndrovitx Gromeko eren professors de química; el primer a l’Acadèmia Petrovskaia, i el segon a la Universitat. Nikolai Alexàndrovitx era solter i Alexandre Alexàndrovitx era casat amb Anna Ivànovna, de fadrina Krueger, filla d’un industrial siderúrgic, propietari de mines abandonades a causa del seu escàs rendiment, situades als terrenys d’una immensa finca que posseïa prop de Iuriatin, als Urals.

La casa era de dos pisos. Al de dalt hi havia les cambres de dormir i la sala per a les classes, l’estudi d’Alexandre Alexàndrovitx i la biblioteca, el boudoir d’Anna Ivànovna i les cambres de Tònia i de Iura; era destinat a habitatge, i el pis de baix a la vida social. Cortines de color de festuc, els lluents reflexos sobre la tapa del piano, l’aquàrium, els mobles color oliva i les plantes ornamentals, semblants a algues, donaven a la planta baixa de la casa l’aspecte d’un fons marí de color verd, d’una somnolència ondulant.

Els Gromeko eren persones cultes, hospitalàries, grans coneixedors i amants de la música. Havien aplegat entorn d’ells un cercle d’amics i organitzaven vetllades de música de cambra, durant les quals tocaven tercets al piano, sonates de violí i quartets de corda.

Pel gener de 1906, bon punt Nikolai Nikolàievitx va haver sortit de viatge a l’estranger, tingué lloc l’acostumat concert de cambra. Figuraven al programa una nova sonata per a violí d’un deixeble de Tanéiev i un tercet de Txaikovski.

La vigília van començar els preparatius. Els mobles havien estat enretirats a fi que la sala aparegués més espaiosa i l’afinador polsava la mateixa nota per centèsima vegada o es lliurava a capriciosos arpegis semblants a una pluja de perles. A la cuina plomaven pollastres, netejaven les verdures i la mostassa era triturada al morter, amb oli, per a les salses i les amanides.

Al matí, per acabar-ho d’adobar, s’havia presentat Xura Schlesinger, íntima amiga i confident d’Anna Ivànovna.

Era una dona alta i seca, amb un rostre de línies regulars més aviat masculí que, segons com, feia pensar en el tsar, especialment pel casquet gris d’astracan, que duia de gairell i conservava posat fins quan feia visita, limitant-se aleshores a aixecar una mica el vel que hi anava unit.

En moments de pena o de preocupació, ambdues amigues s’esplaiaven en unes converses que consistien a dir-se mútuament paraules aspres, en un to cada vegada més enverinat. Es desenvolupaven escenes bròfegues, que tot d’una acabaven dissoltes en llàgrimes de reconciliació. Aquestes baralles regulars exercien sobre totes dues una acció sedant, com la de les sangoneres en les congestions.

Xura Schlesinger s’havia casat diverses vegades, però un cop divorciada, s’afanyava a oblidar els seus marits, i els atorgava tan poca importància que en totes les seves maneres conservava la freda desimboltura de la dona núbil.

A desgrat d’ésser teòsofa, coneixia tan bé el ritu ortodox que, de vegades, toute transportée, en un estat d’èxtasi complet, no podia estar-se de suggerir als oficiants el que havien de dir o de cantar: «Escolta’m, Senyor», «En tots els moments», «Querubí puríssim»… Constantment se sentia la seva veu ronca, trencada i atropellada.

Per altra part, sabia matemàtiques, arts màgiques de l’índia, coneixia les adreces dels més grans professors del Conservatori de Moscou i les persones que amb ells vivien, i, en fi, només Déu sap el que aquella dona pogués ignorar. Per això era cridada per actuar de jutge i d’organitzador en totes les circumstàncies difícils.

A l’hora convinguda començaren a arribar els convidats: Adelaida Filíppovna, Hinz, els Fuvkov, el senyor i la senyora Basurman, els Verzitski, el coronel Kavkaztsev. Nevava, i en obrir la portalada penetrà una ratxa d’aire dins la qual dansaven petits i grans borrallons de neu. Els homes entraven calçats amb altes botes de cautxú que els cobrien les cames, i tots sense excepció tenien l’aire de benaventurats, distrets i embarassats, mentre les seves dones, enfredorides per la glaçada, desbotonat el coll de la pellissa i amb la bufanda de pell damunt els cabells coberts de gebre, tenien, al contrari, l’aire de gates maules, plenes d’astúcia i de perfídia.

—El nebot de Kiui¹⁰ —se sentí murmurar en entrar el nou pianista, convidat per primera vegada a cals Gromeko.

Des de la sala, a través de les portes obertes de bat a bat, es veia el menjador amb la taula parada, llarga com un camí hivernal. Els jocs de llum de les ampolles de cristall tallat, plenes d’aiguardent de primes, ferien els ulls. La imaginació s’embadalia amb els plats de carn, amb les petites gerres de vinagre posades en plàteres d’argent, i amb la pintoresca varietat de la caça i dels entremesos i també amb els tovallons en piràmide al costat de cada cobert, mentre les cineràries blaves i morades, amb flaire d’ametlles, col·locades en cistellets, ajudaven a obrir la gana. Per no demorar l’instant desitjat d’assaborir aquell àpat de reis, tothom s’afanyava a deixar de banda com més aviat millor l’espiritualitat. Els convidats es distribuïren en renglera per la sala. I, a penes el pianista s’hagué col·locat davant l’instrument, es repetí el murmuri: «el nebot de Kiui». El concert va començar.

Es preveia una sonata enutjosament alambinada i cerebral. Ultra confirmar-se les previsions, va resultar, per escreix, terriblement prolixa.

Sobre això van discutir, durant l’interval, el crític Kerimbekov i Alexandre Alexàndrovitx. El primer menyspreava la sonata i Alexandre Alexàndrovitx la defensava. La gent fumava i es removia amb fressa a les cadires.

Novament les mirades es fixaren sobre les planxades tovalles que blanquejaven a l’estança del costat i tothom va proposar la continuació del concert sense trigar més.

El pianista va mirar el públic i amb el cap va fer als seus acompanyants el gest de començar. El violinista i Tyszkiewicz brandaren els arquets i el tercet començà a sanglotar.

Iura, Tònia i Mixa Gordon, que ara passava la meitat del seu temps a cals Gromeko, seien al tercer rengle.

—L’Egórovna us vol dir alguna cosa —xiuxiuejà Iura a Alexandre Alexàndrovitx, que seia justament davant d’ell.

Al llindar de la porta de la sala, Agrafiona Egórovna, la vella cambrera de cabells blancs dels Gromeko, amb esguards desesperats en direcció de Iura, i movent el cap per assenyalar Alexandre Alexàndrovitx, assajava de fer comprendre al minyó que tenia urgent necessitat de parlar amb l’amo de la casa.

Alexandre Alexàndrovitx es girà, llançà un esguard reprovador a l’Egórovna i s’arrepapà al seient. Però l’Egórovna no renunciava. Al cap de pocs moments, d’un cap a l’altre de la sala, s’entaulà entre ambdós un diàleg de sords-muts, Els concurrents van començar a mirar-se’ls i Anna Ivànovna va dirigir al seu marit unes ullades ferotges.

Alexandre Alexàndrovitx s’alçà. Calia fer alguna cosa. Tot vermell, va donar silenciosament el tomb a la sala i s’acostà a l’Egórovna.

—No te’n dónes vergonya, Egórovna? Què et passa? Apa, de pressa, què hi ha de nou?

L’Egórovna murmurà quelcom.

—De quin Txemogorie?

—La pensió.

—I què?

—Demanen que hi aneu immediatament. Hi ha algú a punt de morir.

—Quin moment més inoportú! Ara no puc fer-hi res, Egórovna. Així que acabin de tocar li ho diré. Abans no és possible.

—El de la pensió s’espera. I també el cotxer. Us dic que una persona es mor, compreneu? Una senyora.

—Bé, sí, però què vols? Tot plegat durarà cinc minuts.

Amb el mateix pas silenciós, arrambat a la paret, Alexandre Alexàndrovitx tornà al seu lloc, va seure amb posat sorrut i es fregà el nas.

Acabada la primera part s’acostà als músics i digué a Fadei Kazimírovitx, mentre ressonaven els aplaudiments, que l’havien anat a buscar; un cas especial, per la qual cosa caldria suspendre el concert. Després, amb un gest adreçat a la sala, va fer callar els aplaudiments i digué en veu alta:

—Senyors. Cal interrompre el tercet. Expressem el nostre sentiment a Fadei Kazimírovitx, afligit per una desgràcia. Es veu obligat a anar-se’n. Jo no el vull deixar sol en un moment com aquest: em podria necessitar. Me n’aniré amb ell. Iura, vés a dir a Semion que s’esperi a la portalada. Ja té els cavalls enganxats. Senyors, jo no m’acomiado. Us prego a tots de quedar-vos: tornaré de seguida.

Els minyons demanaren permís per a acompanyar Alexandre Alexàndrovitx en aquella cursa nocturna sobre el gel.

21

A desgrat que el curs de la vida s’havia encarrilat novament, havia transcorregut el mes de desembre i encara seguien els trets, una mica pertot, i els incendis que esclataven contínuament semblaven ésser els anteriors que estaven a punt d’apagar-se.

Mai no havien anat tan lluny ni tanta estona en trineu com aquella nit. En realitat era molt a prop: les avingudes de Smolensk, Novinski i la meitat del carrer Sadóvaia. Però l’obscura, boirina del glaç dividia l’espai en tants de fragments que se’n perdia el sentit, com si l’espai no fos el mateix a tot arreu. El dens i esfilagarsat fum de les fogueres, el cruixit de les passes i el xerric dels patins augmentaven la impressió de viatjar durant molta estona i d’avançar devers una llunyania sense fi.

Davant la pensió, un cavall cobert amb una gualdrapa, amb els cascs enfaixats, estava enganxat a un lleuger trineu a la moda. El cotxer seia al lloc dels passatgers i, per escalfar-se, es fregava el cap encaputxat amb les mans.

Al vestíbul, hi feia més aviat calor, i, darrera la barana que separava el penja-robes de l’entrada, dormia el porter, roncant amb tanta fressa que, de tant en tant, el despertaven els seus propis roncs. Tot seguit, però, es tornava a abaltir bressolat pel brunzit del ventilador, per l’esbufec, de l’estufa i pels xiulets del samovar que bullia.

A l’esquerra del vestíbul, davant un espill, hi havia una senyora molt empolainada, de cara rodona i empolvorada com un pallasso vestida amb una jaqueta massa lleugera pel fred que feia. Es veia que esperava algú que havia sortit i, girada d’esquena al mirall, contemplava l’efecte de la seva pròpia figura pel darrera, ara mirant pel damunt de l’espatlla dreta, adés pel damunt de l’esquerra.

El cotxer, mort de fred, tragué el cap per la porta de l’entrada. Per la forma del seu caftà, feia pensar en una rosquilla, i la semblança s’acusava més per les volutes de vapor que exhalava el seu cos.

—Hauríeu d’enllestir de pressa, mamzell —digué a la senyora que s’emmirallava—. Ser llogat per vós vol dir glaçar el cavall.

El que havia passat a la cambra vint-i-quatre no era res comparat amb l’habitual desori en què el personal de la casa acostumava a viure. Els timbres sonaven a cada pas i, al quadre de la paret, es marcaven els números indicant en quina de les cambres algú tenia el cervell girat, i sense saber què volia turmentava els cambrers de servei.

Ara era aquella vella guillada de madame Guichard, a la cambra vint-i-quatre: li administraven un emètic i li feien un rentat de budells i d’estómac. Glaixa, la cambrera, s’havia esfetgegat passant baieta pel trespol de la cambra i portant d’una banda a l’altra cubells d’aigua neta i bruta. Però el desori a l’office havia començat una bona estona abans, quan encara no es podia preveure res per l’estil ni s’havia enviat Terioixka a cercar un metge i aquell pobre galifardeu que rentava els budells de la senyora, quan encara no havia arribat el senyor Komarovski i al passadís, davant la porta, no s’amuntegava tanta gent inútil destorbant el pas.

A l’office, a l’estret passadís de la cafeteria, havia començat la gatzara perquè algú, en girar-se sense tenir cura, havia ensopegat involuntàriament amb el cambrer Sisoi en el moment que aquest, inclinant-se cap endavant i sostenint amb la mà dreta enlaire la safata plena, s’engegava pel passadís venint de la porta. Sisoi va deixar caure la safata; es va vessar l’escudella, i la vaixella va quedar esmicolada: en conjunt tres plats sopers i un de postres.

El cambrer sostenia que havia estat culpa de la dona de fer feines i, per tant, ella havia de respondre dels danys. Eren ja les onze de la nit; la meitat del personal estava a punt de plegar i ells encara s’entestaven a buscar raons.

—Li tremolen els braços i les cames i sempre té el cap a tres quarts de quinze. De dia i de nit el veureu abraçat a la cassola, com si fos la seva muller; té el nas escaldat com un ànec i encara diu que l’han trabucat, que li han trencat els plats i li han fet vessar l’escudella de peix! Qui t’ha fet trabucar, fastigós, maleït diable? ¿Qui t’ha envestit, mula d’Astracan, descarat?

—Vés amb compte amb el que dius, Matriona Stepànovna, mesura les paraules.

—No valia la pena de moure tant de sarau i de trencar els plats! I tot això per una fatxa com la de Madam Prodain,¹¹ una gata moixa, una bagassa que s’enverina a causa de les seves històries d’innocència perduda!

Mixa i Iura es passejaven amunt i avall del passadís davant la porta de la cambra. Allò no havia anat tal com s’havia figurat Alexandr Alexàndrovitx. Ell s’havia imaginat un violoncel·lista, una tragèdia, alguna cosa decorosa i neta. I, al contrari, Déu sabia de què es devia tractar. Porqueries, alguna cosa escandalosa i de cap manera apropiada per a infants.

Els nois continuaven passejant amunt i avall del passadís.

—Entrin també a veure la senyora, senyorets —els digué per segona vegada, amb veu lenta i manyaga per tal de persuadir-los, un cambrer que se’ls havia apropat—. Entrin, no tinguin por. No té gran cosa, estiguin tranquils. Ara tot està com si res no hagués passat. Però, aquí, no us hi podeu estar. Aquí ha passat una desgràcia; han trencat plats de molt de preu. Comprenguin que hem de treballar de pressa i que el passadís és estret. Apa, entrin.

Els minyons obeïren.

Havien tret el llum de petroli que era penjat al sostre, damunt la taula del menjador de la cambra, i el col·locaren a l’altra banda de l’envà de fusta, farcit de xinxes, que dividia la cambra en dues.

Allí hi havia el llit, separat de la resta de la cambra i a cobert de mirades tafaneres, per una polsosa cortina que queia a plecs. Amb la confusió s’havien distret d’abaixar-la i un dels seus extrems descansava al cap de dalt de l’envà. El llum de petroli era posat sobre un escambell i el racó resultava violentament il·luminat de baix a dalt, com una bateria d’escenari.

El tòxic utilitzat era iode i no pas arsènic, com erradament havia maliciat la dona de fer feines. A la cambra, hi regnava una olor acre i llefiscosa, de nous fresques amb l’escorça verda encara tova, però ennegrida pel refregament de les mans.

À l’altra banda de l’envà una minyona fregava el trespol i, al llit, una dona mig nua, inundada d’aigua, de llàgrimes i de suor, plorava i somiquejava, amb el cap ple de manyocs de cabells enganxats abocat damunt la bacina. Els minyons apartaren tot seguit l’esguard, torbats per aquell espectacle inconvenient. Però Iura tingué temps d’observar, astorat, que la dona, en certes actituds incòmodes i descompostes a causa d’una emoció o d’un esforç deixava d’ésser la que les escultures representen, i més aviat s’assemblava a un lluitador nu, amb els músculs en tensió i els pantalons curts, disposat a l’escomesa.

Per fi, de l’altra banda de l’envà, tingueren el bon acudit d’abaixar la cortina.

—Fadei Kazimírovitx, estimat, on és la vostra mà? Doneu-me la mà —deia la dona amb veu sufocada per les llàgrimes i pel mareig—. He experimentat una basarda tan grossa! Tenia tantes sospites! Fadei Kazimírovitx… m’havia imaginat… Però afortunadament he comprès que no eren sinó nicieses, producte de la meva imaginació desequilibrada. Fadei Kazimírovitx, quin descans! I el resultat, heus-el aquí: sóc viva.

—Calmeu-vos, Amàlia Karlovna, us ho prego, calmeu-vos. Que malament ha acabat aquesta història sense cap ni peus… paraula!

—Ara ens n’anirem a casa —botzinà Alexandre Alexàndrovitx, dirigint-se als dos nois, els quals, torbats i encongits, s’havien enretirat cap al llindar ombrívol del vestíbul, a l’altra banda de l’envà i, no sabent on girar els ulls, miraven devers la penombra, al lloc on abans era penjat el llum.

Les parets estaven cobertes de fotografies, hi havia una étagère amb partitures, una tauleta d’escriure on s’amuntegaven papers i àlbums, mentre que a la part oposada a la taula de menjador, coberta amb unes tovalles de punt de ganxet, una noia dormia en una butaca abraçada al respatller, en el qual repenjava la galta. Devia estar morta de cansament, car ni la fressa ni el moviment no la privaven de dormir.

Anar en aquell lloc havia estat una idea absurda i trobar-s’hi ara era una inconveniència.

—Ara mateix ens n’anem —repetí Alexandre Alexàndrovitx—. Bon punt surti Fadei Kazimírovitx. Vull acomiadar-me’n.

Però, en comptes de Fadei Kazimírovitx, va sortir una altra persona del darrera de l’envà: un home ferreny, ben afaitat, elegant i segur de si mateix. Sostenia el llum enlaire, més amunt del cap. S’acostà a la taula, darrera la qual dormia la noia, i el va penjar al seu lloc. El llum va despertar la noia, que somrigué i es desemperesí mig cloent els ulls.

En veure el desconegut, Mixa experimentà un sobresalt i esguardà l’home com si el volgués travessar amb la mirada; després estirà Iura per la màniga, com si li volgués dir alguna cosa.

—¿No et fa vergonya parlar-me a cau d’orella en una casa estranya? Què pensaran de tu? —el renyà Iura sense voler escoltar-lo.

Mentrestant, entre l’home i la noia es desenrotllava un silenciós diàleg. No es deien res, es limitaven a canviar algunes ullades. Però entre ells existia una entesa tan clara que gairebé feia basarda, com si ell fos l’home que fa moure els titelles i ella un titella dòcil als moviments de la seva mà.

Un fatigat somriure es dibuixava en el rostre de la minyona; cloïa les parpelles i a penes entreobria la boca. Responia a les mirades de l’home fent l’ullet amb maliciosa complicitat. Ambdós estaven contents que la cosa hagués acabat tan feliçment, que el seu secret no hagués transcendit i, en fi, que la dona que havia intentat llevar-se la vida s’hagués salvat.

Iura els devorava amb els ulls. Des de la penombra on ningú no el podia descobrir, sotjava sense apartar els ulls l’escena il·luminada pel llum. Aquella noia tan dominada era un espectacle ple de misteri i impúdicament real. Sentiments contradictoris s’agombolaven en la seva ànima, mentre una força desconeguda li oprimia el cor.

Era justament això el que tan acaloradament havien discutit, ell, Mix i Tònia, era això el que ells havien anomenat «vulgaritat»; un nom buit i sense significació. Però era una cosa que feia basarda i era atractiva ensems; una cosa de la qual tan fàcil els havia estat desempallegar-se, relegar-la lluny, a una distància que anul·lava tots els perills. I, ara, aquella força era allí sota els seus ulls, a dues passes, a tocar, i tanmateix estranyament confusa, com un somni; era una cosa despietadament destructiva, que gemegava i implorava ajut alhora. Què s’era fet de la seva infantil filosofia, i què podia fer ara ell, Iura?

—Saps qui és aquest home? —preguntà Mixa en sortir al carrer.

Iura submergit en els seus pensaments no respongué.

—És el mateix que va fer del teu pare un alcoholitzat i el va arruïnar. Te’n recordes? Ja t’ho vaig contar al tren.

Iura pensava en la noia i en l’esdevenidor, no en el seu pare i en el passat. Tanmateix comprengué des del primer moment allò que Mixa li havia dit. En el glaç, era difícil de parlar.

—T’has glaçat, Sémion? —preguntà Alexandre Alexàndrovitx. I es van posar en marxa.