Quarta part

MADURA L’INEVITABLE

1

Lara desvariejava, ajaguda al llit de Felitsata Semiónovna. Entorn d’ella, els Sventitski, el doctor Drokov i la minyona, parlaven en veu baixa.

La casa dels Sventitski, ara deserta, estava sumida en la fosca, i només a mig camí d’una llarga renglera de cambres, a la petita sala, hi havia a la paret un llum encès que il·luminava de cap a cap aquella renglera rectilínia i deserta.

Víktor Ippólitovitx es passejava amunt i avall de la cambra, furiosament, amb passes decidides, no com un hoste, ans com si es trobés a casa seva. Ara i adés donava una llambregada al dormitori per tal de veure què passava o es dirigia a l’altra banda de la casa i, passant vora l’arbre, adornat amb fils d’argent, s’arribava fins al menjador. La taula semblava voler-se plegar sota el pes de la vaixella amb l’àpat intacte, i les verdes copes de vi dringaven quan un cotxe passava pel carrer o un ratolí s’esmunyia damunt les estovalles, entremig dels plats.

Estava fora de si. Se sentia dominat per sentiments contraposats. Quin escàndol i quina vergonya! Estava furiós. La seva posició era compromesa i l’incident posava en perill el seu bon nom. A qualsevol preu, abans no fos massa tard, calia prevenir-se i estroncar les murmuracions; i, si la noticia havia estat ja divulgada, ofegar la xafarderia en el seu mateix origen. En darrer lloc, s’havia adonat una vegada més de com era irresistible aquella forassenyada, aquella folla mossa. No era com les altres. Sempre s’hi havia manifestat alguna cosa diferent. Era cert que ell li havia desfet la vida en forma radical i irremeiable, però ella es debatia i constantment es rebel·lava, en un afany de refer-la a la seva manera i de recomençar-la.

De totes maneres hauria hagut d’ajudar-la, i fins de llogar una cambra per a ella, però de cap manera tocar-la; més encara, romandre’n lluny, tant com pogués, enretirar-se per tal de no fer-li ombra. Era un tipus capaç de fer qualsevol cosa.

Quants enuigs no l’esperaven encara! Allò no era cosa que pogués passar llisa. La llei no dorm. No havien passat gairebé dues hores des que s’havia produït l’incident i ja la policia hi havia acudit dues vegades i ell ja s’havia endut a part el sergent, a la cuina, per veure de tirar terra sobre l’afer.

Però, més tard, la cosa es complicaria cada vegada més. Calia demostrar que Lara havia disparat contra ell i no contra Kornakov. Amb tot, la cosa no acabaria allí. Alliberada d’una part de responsabilitat, Lara romandria igualment subjecta a l’acció de la justícia.

Naturalment, ell intentaria evitar-ho per tots els mitjans. Si era processada, caldria demanar un examen psiquiàtric per tal de demostrar l’estat d’irresponsabilitat de Lara al moment de l’atemptat i d’obtenir que la causa fos sobreseguda.

Amb aquests pensaments, Komarovski s’anà calmant. La nit havia finit. Raigs de llum es començaven a filtrar dins la casa, tafanejant sota les taules i sota els divans, com lladregots o com perits d’una casa d’empenyoraments.

S’acostà a la cambra on hi havia Lara i, havent-se assabentat que es trobava més bé, abandonà la casa dels Sventitski per anar a veure una coneguda seva, jurista i muller d’un emigrat polític, Rufina Ossípovna Voitskovskaia, que tenia rellogades dues estances del seu pis, massa gran i massa car per a ella. En va llogar una, que havia quedat desllogada feia poc, i poques hores més tard, Lara hi fou conduïda en un estat de semiinconsciència, presa de febre nerviosa.

2

Rufina Ossípovna era una dona d’idees obertes, enemiga de prejudicis i que afavoria tot allò que, segons que ella pensava i deia, fos positiu i idoni per a promoure la vida.

Damunt la calaixera tenia un exemplar del Programa d’Erfurt, amb una dedicatòria de l’autor. En una de les fotografies penjades a la paret, apareixia el seu marit, «el meu bon Voit», retratat al costat de Plekhànov en una festa popular celebrada a Suïssa. Tots dos duien americana d’alpaca i barret de palla panamà.

Al primer cop d’ull, Rufina Ossípovna no experimentà cap simpatia envers la seva inquilina malalta. Segons ella es tractava d’una astuciosa simuladora i les seves crisis de desvari no eren sinó ficcions. Hauria jurat que recitava el paper de Margarida enfollida a la presó.

No s’estava de manifestar el seu menyspreu a Lara, d’una manera viva i exagerada. Tancava les portes de batzegada i cantava en alta veu, anava d’ací d’allà sense parar per la part de la casa no ocupada per Lara i tot el dia tenia les cambres esbatanades.

Les cambres eren al pis de dalt d’un casalot de l’Arbat. Les finestres, des del començament de l’hivern s’omplien d’un cel lluminós i turquí, ample com un riu a punt de sortir de mare. A mitjan hivern ja s’endevinaven els senyals i els presagis de la pròxima primavera.

El vent tebi del sud bufava contra els finestrons; a les estacions les locomotores xiulaven fins a perdre l’alè, i Lara, malalta i ociosa al llit, s’abandonava a llunyans records.

Sovint li venia a la memòria la nit que van arribar a Moscou des dels Urals, set o vuit anys enrera, als temps de la seva inoblidable infantesa.

Havien travessat en un cotxe obert, per obscurs carrerons, tota la ciutat, des de l’estació fins a la fonda. Els fanals s’apropaven i s’allunyaven i l’ombra allargassada del cotxe es projectava a les parets. L’ombra creixia i creixia fins a assolir proporcions monstruoses, cobria el carrer i els teulats, després desapareixia per a recomençar el mateix joc.

En la fosca, damunt del seu cap tocaven les campanes de totes les esglésies de Moscou, i ran de terra passaven els fragorosos tramvies de cavalls; i també restava atordida pels aparadors amb les seves llums encegadores, com si, alhora que les campanes i les rodes dels tramvies, fessin soroll.

S’havia quedat astorada davant una enorme síndria que Komarovski havia deixat damunt la taula de la dispesa per tal de celebrar la seva arribada. La síndria li semblava molt adient amb la importància i la riquesa de Komarovski. Quan Víktor Ippólitovitx, d’un cop de ganivet, va partir en dos bocins aquella rodona i flairosa meravella de color verd fosc, de cor dolç i glaçat, Lara s’havia sentit defallir, de por, però no havia gosat refusar. Es va esforçar a empassar-se aquells talls vermells aigualosos i fragants, que de l’emoció engolia sencers.

I heus ací que aquella timidesa experimentada abans davant els cars requisits i la ciutat nocturna, havia reaparegut ara davant Komarovski, principal i secret motiu de tot el que havia passat. Ara, però, estava desconegut. No demanava res, no es deixava sentir, ni tan solament veure. I contínuament, de lluny li oferia el seu ajut de la manera més noble.

La visita de Kologrívov fou molt diferent. Lara s’alegrà molt de reveure’l. No tant per la seva alçada i la seva imponent corpenta com perquè la vitalitat i l’enginy que eixia de Lavrenti Mikhàilovitx, amb el seu esguard vivaç i el seu somriure intel·ligent, omplien gran part de la cambra, que semblava haver-se encongit.

Seia a l’espona del llit de Lara i es fregava les mans. Quan va anar a Moscou, cridat al Consell de Ministres, havia parlat als vells dignataris com si fossin indisciplinats escolars. Però, ara, davant seu feia una persona de la seva família que, si bé entrada de poc a la casa, ell considerava com una filla petita, amb la qual, tal com es fa amb els familiars, canviava mirades i observacions com de passada en passant —i això constituïa l’encís de les seves paraules, cenyides i significatives, que tant l’un com l’altre entenien prou bé. Ell no podia conduir-se amb Lara en forma seriosa i distant, com hauria fet amb una persona gran. No sabia com parlar-li, per no ferir-la, i somrient com un infant digué:

—Però què diable has fet? A què treuen cap aquests melodrames?

Callà i es posà a mirar les taques d’humitat del sostre i de les parets empaperades. Després, fent anar el cap en senyal de desaprovació, continuà:

—A Düsseldorf està a punt d’inaugurar-se una exposició internacional de pintura, escultura i jardineria. Tinc intenció d’anar-hi. Però això és insuportablement humit! Tens el propòsit de restar gaire temps així? Aquesta Voitessa, en confiança, és allò que se’n diu una mala persona; la conec prou bé. T’has de mudar. Ja n’hi ha prou d’estar-te al llit! Mentre vas estar malalta, bé; però ja és hora de llevar-se. Canvia de lloc, ocupa’t de les teves lliçons i acaba els teus estudis. Conec un artista que se’n va al Turquestan per dos anys. Té un estudi dividit en peces que és un veritable pis. Estaria disposat a cedir-lo totalment moblat, sempre que quedés en bones mans. Vols que faci la gestió? I, encara, escolta. Permet que et parli ara de coses pràctiques. Ja feia temps que volia fer-ho; és un deure sagrat per a mi… des que Lipa… Aquí tens uns pocs diners, en recompensa per la seva promoció… No, permet-me permet-me… No insisteixis, t’ho prego… No, excusa’m, si et plau.

I, en anar-se’n, a desgrat de les protestes de Lara, de les seves llàgrimes i d’alguna cosa semblant a una renyina, l’obligà a acceptar un xec per deu mil rubles.

A penes refeta, Lara es traslladà a la nova casa que li havia aconsellat Kologrívov. L’apartament, a frec del mercat de Smolensk, era l’àtic d’una petita casa de pedra de dues plantes, una antiga construcció, la part inferior de la qual estava ocupada per magatzems. L’edifici era habitat per carreters. Pel pati, enllosat amb palets de riera, sempre es veien munts de civada i de fenc. Els coloms hi passejaven parrupejant, i, quan les rates corrien atropellades pel clavegueró de pedra del pati, aixecaven el vol remorós fins a la finestra de Lara.

3

Paixa havia sofert molt mentre Lara estigué malalta i no li fou permès de veure-la. Què significava tot allò? Lara havia volgut matar un home, que als ulls de Paixa li havia d’ésser indiferent, i després havia resultat que era justament aquest home víctima del frustrat atemptat el qui la protegia. Tot això després d’aquella memorable conversació la nit de Nadal, davant l’espelma encesa! Si aquell home no ho hagués evitat, Lara hauria estat detinguda i processada. Ell l’havia salvada d’una condemna i gràcies a ell havia pogut quedar-se a l’Institut, sana i estàlvia. Paixa es turmentava i no aconseguia foragitar els dubtes.

Quan va trobar-se millor, Lara el féu cridar i li digué:

—Sóc dolenta. Tu no em coneixes; potser un dia t’ho explicaré tot. M’és difícil de parlar, em sufoquen les llàgrimes; deixa’m, oblida’m. No sóc digna de tu.

Seguiren escenes dramàtiques, cada vegada més corprenedores. La Voitskovskaia —car això passava durant l’estada de Lara a l’Arbat—, en veure que Paixa plorava, es va deixar anar sobre el divan i esclatà a riure com una boja.

—Oh! No ho puc resistir! És que no puc! Vet aquí el cavaller, un veritable cavaller! Ha, ha, ha! Un heroi! Ha, ha, ha! Un Eruslan Lasarevitx!¹⁷

Per tal d’estalviar a Paixa un lligam que l’hauria deshonorat, per trencar-lo definitivament i així poder acabar amb els sofriments, Lara li declarà que entre ells tot havia acabat, perquè ella no l’estimava; però, en pronunciar aquests mots, sanglotava de tal manera que era impossible de creure-la. Paixa la veia capaç de tots els pecats, no se la creia de res, estava disposat a maleir-la i a odiar-la, i l’estimava terriblement, estava gelós fins dels pensaments d’ella, del vas amb què bevia i del coixí on descansava el cap. Si no es volia tornar boig, li calia actuar amb decisió i amb rapidesa. El resultat fou determinar de casar-se tot seguit, sense esperar ni un instant, fins i tot abans dels exàmens. Van fixar el primer diumenge després de Pasqua; però, per desig de Lara, ho van ajornar.

El matrimoni se celebrà el dilluns de Pasqua de Pentecosta, l’endemà de la Trinitat, quan ja estaven certs de reeixir en els exàmens. Liudmila Kapitónovna Txepurko, la mare de Tòsia Txepurko, una companya d’escola de Lara, que havia acabat els estudis al mateix temps que ells, es va ocupar de tot el que calia. Liudmila Kapitónovna era una dona bonica de sina —abundosa, bona cantant i inguarible somniadora. A més de les supersticions i dels sortilegis ja coneguts, en ocasions assenyalades n’improvisava algun de propi.

A la ciutat, hi feia una calor que aixafava, quan la conduïren «sota corona d’or»¹⁸ tal com cantussejava per a si mateixa amb veu nasal de baix, de zíngar a l’estil Pannin, Liudmila Kapitónovna, mentre ajudava Lara a vestir-se per a la cerimònia. Les cúpules d’or de les esglésies eren d’un groc enlluernador, i també ho era la sorra escampada per la via de les processons. Les polsoses tranques dels bedolls, tallades la vigília per a la festa de la Trinitat, penjaven tristes en els recintes de les esglésies, recargolant-se com si estiguessin cremant. Era fatigós de respirar i el sol feria els ulls amb la seva resplendor. Era com si tot a l’entorn se celebressin milers de casaments: en ocasió de la festa, totes les donzelles anaven vestides de blanc, com si fossin núvies, i els jovenots, amb brillantina als cabells, duien vestits negres cenyits. Tothom es movia i tothom tenia calor.

La senyora Langodín, mare d’una altra companya de Lara, tirà una almosta de monedetes de plata sota els peus de la núvia, al moment que anava a fer el primer pas sobre la catifa en auguri de riquesa, mentre Liudmila Kapitónovna, amb la mateixa intenció aconsellà Lara, quan es trobés sota la corona, de no senyar-se amb la mà descoberta, ans fent de manera que li quedés coberta per la punta del vel. També li digué que mantingués el ciri ben amunt, ja que, si ho feia així, a casa manaria ella. Sacrificant el seu propi esdevenidor en avantatge de Paixa, Lara abaixà el ciri tant com pogué, però inútilment, ja que, per més que feia, el ciri quedava més alt que Paixa.

En sortir de l’església van tornar, per al refresc, directament a l’estudi, que Paixa ja havia arranjat. Els convidats cridaven:

—És amarg, això no es pot beure.

I de l’altra banda de la cambra, a cor responien:

—Caldrà ensucrar-ho.

Els nuvis somreien confosos i es besaven. Liudmila Kapitónovna va cantar El raïm, amb la doble tornada: «Déu us doni amor i seny» i la cançó: Deixa’t anar l’arrissada trena, deixa’t anar els cabells d’or.

Quan tothom va haver marxat i es van quedar sols, Paixa se sentí incòmode pel sobtat silenci. Al pati, enfront de la finestra hi havia un fanal encès, i, malgrat que Lara va provar d’evitar-ho, una franja de llum, estreta com un eix, va penetrar a través d’una escletxa de la cortina. Aquella ratlla lluminosa treia Paixa de polleguera, com si algú en seguís el rastre per espiar-los. I es va adonar espaordit que pensava més en el fanal que no pas en ell, en Lara i en el seu amor.

La nit fou llarga com una eternitat. I aquell que fins poca estona abans havia estat l’estudiant Antípov, «Stepanida» i «la noia bonica», com li deien els companys, va arribar al cim de la felicitat i al fons de la desesperació. Les seves sospites alternaven amb les confessions de Lara. Ell preguntava i, a cada resposta d’ella, el cor se li esfondrava, com si es precipités en un abisme. La seva imaginació colpida no arribava a capir tot el que ara li era revelat.

Van parlar fins que es féu de dia. En la vida de Paixa Antípov, mai no s’havia produït un canvi tan impressionant ni tan sobtat com el que es va produir aquella nit. Al matí, quan es va llevar, era un altre home, gairebé meravellat de dur el mateix nom.

4

Deu dies més tard, els amics organitzaren en aquella mateixa cambra una festa de comiat, en honor de Paixa i de Lara, que havien obtingut tots dos la llicenciatura, de manera igualment brillant, i havien rebut una oferta per a anar a treballar a la mateixa ciutat dels Urals, vers on havien de partir l’endemà mateix.

Novament van beure, van cantar i van fer gresca, aquest cop, però, només entre joves.

Darrera l’envà que separava la part reservada a habitació, del gran estudi on eren reunits els convidats, hi havia l’equipatge; els cistells de Lara, una maleta, una caixa amb la vaixella i alguns sacs amuntegats en un racó. En conjunt, feia molt d’embalum. Una part havia d’ésser enviada l’endemà a petita velocitat. Gairebé tot estava embalat, però els cistells i la caixa havien restat oberts i encara hi cabia alguna cosa més. A vegades, Lara es recordava d’alguna cosa, la portava a l’altra banda de l’envà i la posava al cistell.

Quan Lara va tornar de la secretaria de la Facultat, on havia anat a retirar els certificats i els documents; acompanyada del porter, que portava una estora i un gran cabdell de corda gruixuda per tal de lligar l’equipatge, Paixa i els convidats ja hi eren. Acomiadat el porter, havia fet el compliment als hostes, estrenyent la mà d’alguns d’ells i abraçant els altres. Tot seguit es va retirar darrera l’envà per tal de canviar-se de roba. Reaparegué vestida i tots es van posar a aplaudir i a fer tabola. S’aixecaren i va començar el sarau com a la festa de les noces pocs dies abans. Els més emprenedors començaren d’abocar vodka als veïns; nombre de mans armades amb forquilles s’acostaren al centre de la taula i agafaren pa, entremesos i els plats servits. Hi va haver discursos, escuraments de gola després d’haver-la regada amb vodka i rivalitzaren a veure qui la deia més grossa. Aviat n’hi va haver alguns que començaven a estar beguts.

—Estic cansadíssima —murmurà Lara seient prop del seu home—. I tu, ¿has aconseguit fer tot el que volies?

—Sí.

—Em trobo tan bé que no me’n puc trobar més. Sóc feliç. I tu?

—També. Estic bé. Però ja en parlarem.

Excepcionalment, amb els companys, Komarovski havia estat admès a la festa. En acabar la vetllada, va dir que, ara, després que haguessin marxat els seus joves amics, restaria orfe, i Moscou li semblaria un desert, un Sahara; es va commoure tant que es va posar a sanglotar i hagué de repetir la frase trencada per l’emoció. Va demanar als Antípov permís per a escriure’ls i per a anar-los a veure a Iuriatin, llur nou domicili, si no aconseguia suportar la separació.

—És inútil —respongué Lara, malcarada, i en veu alta—. ¿Què significa això d’escriure’ns i el Sahara i tota la resta? I, pel que es refereix a venir-nos a veure, ni pensaments. T’ho passaràs més bé sense nosaltres, que no som res de l’altre món, no és cert, Paixa? Estic segura que en trobaràs alguna que substituirà els teus joves amics.

De cop i volta va oblidar amb qui parlava i una altra cosa li vingué al cap, s’alçà d’una revolada i se n’anà a la cuina, a l’altra banda de l’envà. Desenroscà el molinet de passar la carn i va començar a distribuir les peces desmuntades pels racons de la caixa, entatxonant-les amb manyocs de palla. Tot arranjant-les, de poc que no es fa un tall amb una ganiveta.

Ocupada en aquests preparatius gairebé no es recordava que tenia convidats a casa. Ni els sentia, i, quan li van fer recordar que encara hi eren amb una cridòria esclatant enllà de l’envà, es digué que als embriacs els agrada fingir l’embriaguesa; ho fan tant més exageradament i banal, com més borratxos estan.

Al mateix temps, una remor diferent, provinent del patí, va cridar-li l’atenció. Descorregué la cortina i tragué el cap per la finestra.

Al pati, un cavall amb la trava posada avançava a salts, coixejant. No endevinava de qui podia ésser; probablement s’havia esgarriat i havia anat a parar en aquell pati. Es feia ja de dia, però encara mancava estona abans no sortiria el sol. La ciutat, abaltida i com privada de vida, s’endinsava en la fresca gris-violeta de l’alba. Lara tancà els ulls. Déu sap on, a quina perduda i encisadora i remota contrada camperola la transportava aquell soroll de ferradures del cavall, tan rítmic i tan inconfusible.

Van trucar a la porta. Lara parà l’orella. Algun dels convidats anà a obrir. Era Nàdia. Lara es precipità a rebre la nou arribada. Venia directa del tren, fresca i resplendent, s’hauria dit que flairava a muguets de Duplianka. Les dues amigues es van quedar parades, incapaces d’articular un mot; es limitaren a fer crits, a abraçar-se, gairebé sufocant-se l’una a l’altra.

Nàdia portava a Lara els bons desigs i la felicitació de part de tots els de casa seva i un present dels seus pares. De la bossa de viatge tragué una capseta embolicada amb paper, la desembolicà i, aixecant la tapa, oferí a Lara un joiell de rara bellesa.

Es produïren exclamacions d’admiració. Algun dels amics que ja havia agafat la mona digué:

—És un jacint rosa. Sí, sí, I, doncs, què us creieu? És una pedra que val tant com un diamant.

Nàdia sostenia que eren safirs grocs.

Després d’haver-la feta seure al seu costat i d’haver-li ofert alguna cosa, Lara tornà a posar el joiell a l’estoig i es posà a contemplar-lo sense poder-ne apartar els ulls. Com si el fons de l’estoig el posés en relleu el joiell resplendia com una flama. A estones semblava una gota, a estones un gra de raïm. Mentrestant, a la taula, algú que havia reeixit a treure’s el vodka del damunt es permeté de prendre una altra copa per acompanyar Nàdia, la qual tampoc no va trigar gaire a perdre el cap.

Poca estona després, la casa semblà haver-se transformat en el regne del son. La majoria dels convidats, amb la idea d’acompanyar l’endemà la parella a l’estació, s’havien quedat a dormir. Gairebé tots roncaven ja feia estona, estirats tal qual, pels racons. Ni Lara no es va adonar de com havia anat a parar vestida sobre un divan, al costat d’Ira Lagodina, que dormia.

Es desvetllà en sentir parlar fort, gairebé a frec de les orelles. Eren veus d’uns desconeguts que des del carrer havien entrat al pati cercant el cavall. Lara obrí els ulls i es quedà astorada:

«La veritat és que Paixa no para: què deu buscar ara, plantat al mig de la cambra com un estaquirot?».

Aleshores, aquell que ella havia pres per Paixa es girà vers ella: efectivament, no era Paixa, sinó una mena d’espantall gravat de verola, amb la cara solcada per una cicatriu que li anava des dels polsos al mentó. Va pensar si no s’havia introduït un lladregot a la casa, un rebentapisos, i volgué cridar, però no aconseguí emetre ni un so. De sobte es recordà del joiell, i, incorporant-se dissimuladament sobre el colze, mirà de reüll cap a la taula.

Era al seu lloc, entremig de bocins de pa i de dolços a penes encetats, i aquell lladregot, poc llest, no l’havia atalaiat entre les restes de l’àpat. Continuava furgant dins les maletes, entremig de la roba que feia anar damunt davall. Lara mig ensopida i atordida pel vodka, però adonant-se d’aquella situació, lamentava sobretot que li desfessin el que tanta feina li havia donat. Indignada, hauria volgut cridar, i una altra volta no reeixí a obrir la boca ni a desencastar la llengua.

Aleshores va donar un fort cop de genoll a l’estómac d’Ira Lagodina, que dormia al seu costat, i quan aquesta va fer un esgarip amb una veu que no semblava seva, també Lara va aconseguir fer un xiscle. El lladregot va deixar caure el farcell que havia fet amb els objectes robats i es precipità com un boig fora de la cambra. Un dels homes va sortir corrents a empaitar-lo, gairebé d’esma, sense veure ben bé de què es tractava; però ja tot el rastre del lladregot havia desaparegut.

El batibull i les discussions que seguiren a l’incident foren el senyal del desvetllament general. Lara ja no conservava cap traça d’embriaguesa. Inflexible als precs dels qui demanaven que els deixés dormir, encara, per tal de reposar un xic més, féu alçar tothom, els va servir cafè i els engegà a casa: ja es tornarien a trobar a l’estació, a l’hora de sortida del tren.

Havent marxat tothom, es tornà a posar a treballar. Amb la seva habitual llestesa, passava d’un portamantes a un altre, lligava els coixins, cinglava les corretges i suplicava a Paixa i a la portera que no l’ajudessin, ja que encara la destorbaven.

Tot es desenvolupà amb ordre, regularment. Els Antípov van arribar a l’hora. El tren engegà suaument, gairebé al ritme del moviment dels barrets agitats en senyal d’adéu. Quan els amics van deixar de moure els capells i ja de lluny van sentir per tres vegades un crit confús —probablement «hurra»— el tren accelerà la marxa.

5

Feia tres dies que el temps era pèssim. Era la segona tardor de guerra. Després dels èxits del primer any, van començar els fracassos. El vuitè exèrcit de Brussilov, concentrat als Càrpats, a punt de baixar als gorgs per tal d’irrompre sobre Hongria, es retirà, arrossegat per la retirada general. La Galítzia, ocupada durant els primers mesos de les operacions, va ésser també abandonada.

El doctor Givago, abans Iura, i el qual ara tothom anomenava normalment pel seu nom i el seu patronímic, es trobava al passadís de la sala de maternitat a la clínica de ginecologia, davant la porta del pavelló on feia poca estona havia estat instal·lada la seva muller, Antonina Alexàndrovna. Se n’havia acomiadat i esperava la llevadora per tal de posar-s’hi d’acord sobre la manera d’avisar-lo, si calia, i per mitjà d’ella poder tenir notícies de Tònia.

Tenia pressa per retornar al seu hospital i primer havia de fer dues visites a domicili: estava perdent un temps preciós, mirant per la finestra com al defora la pluja es precipitava en una trajectòria obliqua, que un impetuós vent de tardor polvoritzava i desviava com la tempesta abat i regira les messes d’un camp.

Encara no era fosc del tot. Davant els ulls de Iura Andréievitx, s’estenien els patis de la clínica, les terrasses dels palauets del Devitxe-pole, la xarxa del tramvia elèctric, que arribava fins a la porta d’entrada d’un dels edificis de la clínica.

La pluja queia amb una desolada monotonia, sense augmentar ni minvar, a desgrat de la fúria del vent que semblava acarnissar-se contra la impertorbabilitat de l’aigua que queia sobre la terra. Les ratxes de vent turmentaven els sarments de la vinya silvestre que margenava una de les terrasses; semblava com si volgués arrencar la planta de soca-rel per aixecar-la enlaire, colpejar-la i deixar-la caure a terra, per fi, com un parrac.

Una furgoneta, passant pel davant de la terrassa, s’acostà a l’hospital. Van començar a descarregar ferits.

Als hospitals de Moscou, plens de gom a gom, sobretot després de les operacions de Lusk, els ferits eren acondicionats als replans de les escales i als passadissos i l’agombolament havia començat a afectar fins les sales destinades a les dones.

Iuri Andréievitx, girant-se d’esquena a la finestra, féu un badall de cansament. No era capaç de pensar res. D’improvís, però, recordà alguna cosa. Al departament de cirurgia de l’hospital Krestovozdvisenskaia, on prestava servei, aquells dies s’havia mort una malalta. Ell havia sostingut que es tractava d’un cas d’equinococ hepàtic, i sobre el particular s’havia discutit molt. Aquell dia havia de practicar-se l’autòpsia, que establiria la certesa o l’error del diagnòstic. Però el preparador de l’hospital era un bevedor irremeiable i Déu sap quan es posaria a treballar.

Queia la nit. Al defora de la finestra ja no es distingia res. Com per encantament d’una vareta màgica, a totes les finestres s’encengué el llum elèctric.

A través d’una petita porta giratòria que separava el pavelló del passadís, va sortir de la sala on era Tònia el director del servei, un homenàs que responia les preguntes sempre de la mateixa manera: alçant els ulls al sostre i arronsant les espatlles. En el seu llenguatge mímic, tals moviments significaven que, a desgrat dels grans progressos de la ciència, existien sempre, oh! Car Horaci, misteris enfront dels quals el saber ha de rendir-se.

Passà pel davant de Iuri Andréievitx i es va inclinar tot fent un somriure, i amb les mans rodanxones féu un gest vague que significava que no hi havia altre remei sinó esperar i resignar-se, i s’allunyà passadís enllà, dirigint-se a la sala d’espera per fumar una cigarreta.

Poca estona després sortí l’assistenta del poc expressiu ginecòleg, la qual, per la seva loquacitat, constituïa el revers de la medalla, i anà a trobar Iuri Andréievitx.

—Si fos al vostre lloc, jo me n’aniria a casa. Demà us telefonaré a l’hospital Krestovozdvisenskaia. Difícilment abans hi haurà res de nou. Estic certa que serà un part normal i no li caldrà intervenció. D’altra banda, però, una certa estretor de la pelvis, la presentació occipital de la criatura i la poca energia de les contraccions, susciten certes aprensions. Tanmateix no es poden fer encara previsions. Tot dependrà de l’empenta que ella podrà «produir» al moment del part. Ja ho veurem.

L’endemà, va trucar a l’hospital. El porter que es va posar al telèfon li va dir que no pengés l’auricular, va anar a informar-se i, després d’haver-lo fet esperar deu minuts, li va donar en forma grollera i embarbussada les notícies següents:

—M’encarreguen de dir-vos, vull dir, diuen que heu dut la vostra muller massa aviat i que us l’heu d’endur.

Iuri Andréievitx va sortir de polleguera i demanà per parlar amb algú que estigués més ben informat.

—Els símptomes són incerts —li digué la infermera—. No es preocupi, doctor, caldrà esperar un dia o dos.

El tercer dia sabé que el part havia començat a la nit; a la matinada la partera havia trencat aigües i durant el matí forts dolors es presentaren sense parar.

Sortí corrents cap a l’hospital i mentre avançava pel passadís sentí, a través de la porta entreoberta per distracció, els lacerants crits de Tònia, semblants als d’una persona envestida pel tren a la qual treuen de sota les rodes amb els membres amputats.

No hi podia entrar. Mossegant-se els dits fins a fer-se sang als artells, s’acostà a la finestra, darrera la qual continuava caient la mateixa pluja obliqua de la vigília i de dos dies abans.

Una infermera sortí de la sala, alhora que en sortia també el vagit del nou nat.

—Està salvada, està salvada —murmurà entre dents Iuri Andréievitx.

—És un nen. Un baró. Tot ha anat bé —digué en una correguda la infermera—. Ara no es pot passar. Us l’ensenyarem així que podrem. Ja li podeu fer un bon present, a la vostra muller. Ha sofert molt. És el primer. El primer sempre fa sofrir.

—Està salvada, està salvada —es repetia Iuri Andréievitx, sense comprendre què deia la infermera, que amb les seves paraules l’implicava a ell en l’esdeveniment; què hi pintava ell? Pare, fill —no abastava a veure cap motiu d’orgull en una paternitat tan gratuïta, ni a sentir res per aquella criatura que li havia caigut del cel. Era una cosa aliena a la seva consciència. L’important era Tònia, que havia fet front a un perill mortal i que feliçment l’havia superat.

Prop de la clínica tenia un malalt. El va anar a veure i passada mitja hora ja havia retornat. Ambdues portes, la que des del passadís donava a la sala dels parts i la de la sala de parts al departament, tornaven a estar tancades. Sense adonar-se de què feia, es ficà a la porta giratòria.

Però, jugant amb els dits, com si hagués sorgit de sota terra, se li plantà al davant el gegantí ginecòleg vestit de blanc.

—On aneu? —li digué amb veu sufocada per no deixar-se sentir de la partera—. Us heu tornat boig? Ferides, sang, antisèptics, per no parlar de xoc psicològic. Bravo. I vós sou també metge?

—Jo…; sols una llambregada… des d’aquí… a través de l’escletxa.

—Ah!, bé. Això ja és una altra cosa. Però que jo no ho sàpiga! Aneu amb compte! Si ella se n’adona, us mato; no us deixaré un os sencer.

A la sala es veien dues dones, la llevadora i la dida, girades d’esquena a la porta. A les mans de la dida es debatia un tendre i ploraire cadell humà, estirant-se i arronsant-se com si fos un tros de goma de color vermell fosc. La llevadora lligava el cordó umbilical per tal de separar l’infant de la placenta. Tònia, al mig de la sala, era estirada damunt la taula d’operacions, amb el respatller mòbil alçat. A Iuri Andréievitx, que de tan emocionat ho exagerava tot, li va semblar que ella era a l’altura d’aquells escriptoris en els quals es pot escriure dempeus.

Aixecada vers el sostre, més amunt que no solen estar la majoria dels mortals, Tònia es trobava submergida en la boira del sofriment ja vençut, com si d’ella s’exhalés una infinita prostració. Sorgia al centre de l’estança de la manera com sorgiria en un port una embarcació a penes atracada i descarregada, havent acomplert la travessia del mar de la mort per atènyer el continent de la vida duent noves ànimes emigrades de qui sap on… També Tònia acabava de desembarcar una ànima i ara jeia com ancorada, reposant amb tota la lleugeresa dels seus flancs ja alliberats de pes. Al costat d’ella reposaven els ormeigs extenuats i tensos, i el fustam i l’oblit, la seva extingida memòria d’on havia estat recentment, de què cosa hagués travessat i de com havia reeixit a atènyer la riba.

I, com que ningú no sabia el país sota la bandera del qual ella havia navegat, no sabien tampoc en quina llengua li havien de parlar.

A l’hospital tothom felicitava Iuri Andréievitx.

—Com ho heu sabut tan de pressa? —preguntava ell, astorat.

Se n’anà a la sala dels metges, anomenada la taverna o el racó de les escombraries, perquè, per la manca d’espai causada per l’aglomeració de l’hospital, ara tothom hi deixava els abrics, hi entrava amb les botes d’aigua posades, hi eren oblidats objectes estranys procedents d’altres locals i hi llençaven puntes de cigar i bocins de paper.

Davant la finestra hi havia el flàccid analista; amb els braços enlaire examinava a la claror, mirant per damunt les ulleres, una proveta contenint un líquid tèrbol.

—L’enhorabona —digué sense deixar d’observar, sense dignar-se a mirar tan sols Iuri Andréievitx.

—Gràcies. Estic emocionat.

—No teniu per què donar-me’n gràcies. Jo ni entro ni surto, en aquest afer. L’autòpsia l’ha feta Pitxusikín. Heu deixat tothom confós. Un equinococ. Això és un diagnòstic!

En aquell moment entrà a l’estança el director de l’hospital; el saludà i li digué:

—Però què diantre passa? Això sembla un mercat i no una sala de metges. Quina indecència! Sí, Givago, era veritat, equinococ. Tots estàvem equivocats. Us felicito. Però hi ha també un enutjós afer. Una nova revisió de la vostra categoria. Aquesta vegada no podrem evitar que us treguin d’aquí. Hi ha una gran escassetat de personal mèdic militar. Us tocarà d’ensumar la pólvora.

6

Contràriament al que es podia esperar, els Antípov van trobar a Iuriatin tota mena de facilitats. S’hi conservava un bon record de la família Guichard i això compensà Lara de les molèsties pròpies d’un canvi d’allotjament.

Lara estava totalment absorbida pels seus quefers i les seves preocupacions. S’havia de fer càrrec de la casa i de la seva filla Katenka, de tres anys. Per molt que Marfutka, la minyona dels Antípov, l’ajudés, aquest ajut era insuficient. Larissa Fiódorovna s’ocupava de tots els afers del seu marit, Pàvel Pàvlovitx, i a més feia classes al col·legi per a noies. Treballava molt i era feliç. Era justament la vida que sempre havia somniat.

Li agradava viure a Iuriatin, el seu poble natal, vora un gran riu, el Rinva, navegable en el seu curs mitjà inferior, i per on passava una de les línies fèrries dels Urals.

La proximitat de l’hivern era anunciada a Iuriatin pel trasllat de les barques, que eren transportades del riu a la ciutat amb carros i col·locades als patis on romanien al ras fins a la primavera. Aquelles barques capgirades que, emblanquinades, es veien per terra al fons dels patis, tenien per a Iuriatin el mateix significat que en altres llocs tenen la migració autumnal de les grues o les primeres neus.

Una d’aquestes barques, sota la qual jugava Katenka, com sota un pavelló, romania capgirada també al pati de la casa que havien llogat els Antípov, amb el buc emblanquinat a l’aire.

À Larissa Fiódorovna, li agradava la vida d’aquell racó de província, amb els seus intel·lectuals calçats amb botes de feltre i vestits amb gruixudes jaquetes de franel·la; amb llur pronunciació del Nord, que es coneixia en les «os»; i amb la seva confiada ingenuïtat. Se sentia lligada a la terra i a la gent senzilla.

A l’inrevés, Pàvel Pàvlovitx, fill d’un ferroviari de Moscou, revelà una incorregible mentalitat ciutadana. Judicava amb prou més severitat que la seva muller els habitants de Iuriatin, els quals trobava totxos i ignorants.

Aquell període, ell posà de manifest una extraordinària capacitat per a aprendre i per a retenir nocions obtingudes en lectures ràpides. Ja abans, en part gràcies a l’ajut de Lara, havia llegit moltíssim. Aquells anys d’aïllament provincià, però, la seva cultura augmentà en tal grau, que començà a considerar Lara com una dona escassament instruïda. Era, de molt, superior al cercle dels seus col·legues i se sentia ofegat entre ells. En aquell temps de guerra llur patriotisme ordinari, oficial i un xic fals, contrastava amb els sentiments d’Antípov, prou més rics i més complexos.

Pàvel Pàvlovitx s’havia doctorat en filologia clàssica i ensenyava llatí i història antiga al col·legi. Però, en ell, antic alumne de l’Institut reial, es desvetllà de sobte una adormida passió per les matemàtiques, per la física i per les ciències exactes. Estudià amb els seus propis mitjans aquestes disciplines fins a assolir una preparació universitària. Ja entreveia la possibilitat de passar els exàmens a la capital, de preparar-se per a una especialitat de matemàtiques i de traslladar-se amb la família a Petersburg. La seva salut, però, es ressentí de les llargues hores d’estudis nocturns i començà a patir insomni.

Les relacions amb la seva muller eren bones, però complexes. Lara l’aclaparava amb la seva bondat, les seves atencions, i ell no es permetia de criticar-la. Temia sempre que, fins en les observacions més insignificants, ella no hi pogués veure un dissimulat retret pel seu origen burgès, car ell procedia del poble, o perquè havia estat d’un altre abans d’ésser seva. El temor que ella podria sospitar-hi qualsevol ressentiment, injustament ofensiu, donava a llurs relacions un to artificiós. A còpia de rivalitzar en generositat, van acabar per complicar-ho tot.

Un dia van tenir convidats: alguns col·legues de Pàvel Pàvlovitx, el director del col·legi de Lara, un membre del tribunal arbitral, que havia cridat una vegada Pàvel Pàvlovitx per tal de formar-ne part en qualitat de conciliador, i altres persones. Antípov els considerava tots una colla de beneits sense esdevenidor i quedava astorat de veure com Lara els tractava amb tanta gentilesa, car li semblava impossible que cap d’ells li pogués agradar realment.

Quan els convidats se’n van haver anat, Lara orejà les habitacions, va escombrar, i ajudà Marfutka a rentar els plats. Després, havent-se assegurat que Katenka estava ben abrigada i que Pàvel dormia, es despullà ràpidament, apagà el llum i es colgà al costat del seu home, amb la naturalitat d’un infant que es fica al llit de la seva mare.

Però Antípov fingia dormir. Tenia un atac d’insomni, que ja feia un quant temps li havia esdevingut habitual. Sabia que romandria així tres o quatre hores, abans el son no arribés. Per tal d’incitar-lo, i per alliberar-se de l’olor de fum que havien deixat els convidats, s’alçà sense fer soroll, es posà la pellissa sobre el pijama i el barret, i eixí al carrer.

Era una clara nit de tardor. Sota els seus peus, el glaç s’esmicolava cruixint agudament. El cel estelat escampava un reflex blavenc com una flama d’alcohol sobre la terra i els claps de fang glaçat.

La casa on vivien els Antípov es trobava a la part oposada al port fluvial. Era la darrera del carrer. Part enllà s’estenia un camp travessat per la via ferrada, prop de la qual s’alçava la casa del guardabarrera. Un pas a nivell travessava els rails.

Antípov segué sobre una barca capgirada i esguardà els estels. Els pensaments que els darrers temps se li havien fet familiars l’assaltaren amb particular intensitat. Li semblà que, tard o d’hora, caldria pensar-ho fins al fons i que tal vegada era millor fer-ho de seguida.

—Això no pot anar —es digué.

Tot el que passava era previsible; sinó que ell se n’havia adonat massa tard. ¿Per què ella li havia permès de comportar-se com un infant, i per què n’havia fet el que havia volgut? Per què ell no havia trobat, quan era temps, el coratge de renunciar a ella, aleshores que ella mateixa havia insistit que ho fes, l’hivern abans del seu matrimoni? Pensava que ella no l’estimava a ell, sinó que el que estimava era la noble missió que prop d’ell s’havia atribuït; una missió que, per així dir-ho, es personificava en ell. Què hi havia de comú entre aquesta missió inspirada i amable, i la seva actual vida familiar? La cosa pitjor era, però, que ell continuava estimant-la, continuava sentint la fascinació que ella exercia damunt d’ell, amb la mateixa intensitat de temps abans. O potser tampoc el que ell sentia no era amor, sinó un noble encegament davant la bellesa i la generositat d’ella. Hi ha tant a dir, però, en aquestes coses! Fins el diable hi deixaria les banyes!

Aleshores, què fer? ¿Alliberar Lara i Katenka d’aquesta situació falsa? Això era fins i tot més important que no pas alliberar-se’n ell. Sí; però, com? Divorciar-se? Matar-se?

—Quina baixesa! —exclamà—. A això, no hi arribaré mai.

Aleshores, per què pronunciar semblants paraules, encara que només fos mentalment?

Mirà els estels com demanant consell. Parpellejaven, en colla o escampats, grans i petits, blaus i iridescents. Tot d’una, una brusca llum violeta il·luminà el pati de la casa, enfosquint els estels, la barca i Antípov, que seia al damunt, com si algú corregués camps a través brandant una torxa encesa. Era un tren militar que creuava pel pas a nivell, llançant al cel volves de fum flamejant. Eren innombrables els que passaven, de dia i de nit, des de feia un any.

Pàvel Pàvlovitx somrigué, s’alçà de la barca i se n’anà a dormir. Aquell era el camí.

7

Larissa Fiódorovna empal·lidí i d’antuvi no va donar crèdit a les seves orelles, en escoltar la decisió de Paixa.

«És absurd; una altra rauxa —pensà—. El millor és no fer-li’n cas; ja li passarà».

Però ja feia dues setmanes que Paixa havia iniciat els preparatius, havia demanat els documents militars necessaris, ja tenia un substitut a l’Institut, i d’Omsk havia arribat una comunicació dient que havia estat acceptat a l’escola local militar. El moment de la partida s’apropava.

Lara es despertà com una simple baba;¹⁹ va estrènyer les mans d’Antípov i es va agenollar als seus peus.

—Patixenka —clamava—, com és això? M’abandones amb la nostra Katienka! No ho facis! Mai no és massa tard. Deixa-ho pel meu compte. Demés, ni tan sols t’has fet visitar seriosament pel metge. I estàs malalt del cor! Et fa vergonya dir-ho? I sacrificar la teva família per una bogeria, no et fa vergonya? Voluntari! Sempre t’has burlat d’aquell beneit de Ròdia i, ara, de sobte, tu fas el mateix que ell! ¿També a tu t’ha agafat la dèria de fer dringar el sabre i d’esdevenir oficial? Paixa: ¿què et passa? No et reconec. T’han canviat o bé t’has tornat foll. Digues-me, per favor, per amor de Crist, digues-me honestament, sense fer frases, si això és necessari per a Rússia.

Comprengué, però, que no es tractava d’això. Incapaç d’adonar-se dels detalls, capí la causa essencial, intuí que Patúlia interpretava erròniament els seus sentiments envers ell. No apreciava que el seu sentit maternal anava absolutament lligat amb l’amor, i no comprenia que això era molt més gran que el vulgar amor d’una dona.

Es mossegà els llavis, es replegà endins d’ella mateixa com vençuda, i sense dir res, empassant-se les llàgrimes en silenci, començà a fer els preparatius per a la marxa.

Quan ell se’n va haver anat, li semblà que per tota la ciutat s’havia fet el silenci i que fins en el cel volaven menys corbs.

—Senyora, senyora —feia Marfutka, desconsoladament, com un ressò.

—Mare, marona —barbotejava Kàtia, estirant-la per la màniga.

Era la més greu desfeta de la seva vida. S’esfondraven les seves millors i més lluminoses esperances.

Per cartes procedents de Sibèria tenia noves del seu home. Aviat l’humor de Pàvel Pàvlovitx s’anà asserenant; sentia una immensa enyorança de la dona i de la filla. Uns mesos més tard, fou nomenat abans de temps sots-tinent i, de cop i volta, fou enviat en missió a la zona de les operacions. Va viatjar ràpidament per una línia molt allunyada de Iuriatin, i a Moscou no va tenir temps d’anar a veure ningú.

Van començar a arribar les seves cartes del front, més animades i menys tristes que les que havia enviat des de l’escola militar d’Omsk. Desitjava distingir-se per tal de demanar un permís, per mèrits militars o bé a conseqüència d’alguna lleugera ferida, i arribar-se a abraçar la família. I li arribà l’ocasió de distingir-se. Tot seguit de l’esfondrament recent, que fou anomenat la desfeta de Brussilov, l’exèrcit va passar a l’ofensiva. Però van deixar d’arribar cartes d’Antípov. De primer, Lara no es va preocupar; el silenci s’explicava per les accions militars en curs i la impossibilitat d’escriure durant les marxes.

A la tardor, el moviment de l’exèrcit s’aturà i les tropes es fortificaren a les trinxeres. D’Antípov, cap notícia. Larissa Fiódorovna començà d’alarmar-se i de demanar informacions, d’antuvi a Iuriatin, més tard, per correu a Moscou i al front, a la base de l’anterior estada de la unitat de Paixa. Però ningú no en sabia res, i d’enlloc no arribava cap resposta.

Com moltes dames benefactores del districte, Larissa Fiódorovna des del començament de la guerra havia prestat ajut a l’hospital militar instal·lat a la clínica de l’hospital provincial de Iuriatin.

Es posà a estudiar seriosament els fonaments de la medicina i s’examinà a l’hospital per tal d’obtenir el diploma d’infermera.

En qualitat de tal, demanà un permís de sis mesos al col·legi, confià la casa a Marfutka i amb Katenka als braços partí vers Moscou. Arribada a Moscou va deixar la nena a casa de Lipotxka, el marit de la qual, súbdit germànic, Friesendank, havia estat a Ufa, junt amb altres presoners civils.

Convençuda de la inutilitat de la recerca a distància, Larissa Fiódorovna determinà de continuar-la sobre el terreny, als llocs dels darrers esdeveniments. Per això s’uní en qualitat d’infermera a un tren sanitari que travessant la ciutat de Liski es dirigia a Meso-Labortx, a la frontera d’Hongria. Era el lloc des d’on Paixa li havia escrit la darrera lletra.

8

Al front, a l’Estat major de la divisió, va arribar un tren de desinfecció, equipat gràcies a la iniciativa del Comitè de Tatiana,²⁰ per al socors als ferits. A l’únic vagó de compartiments del llarg tren, compost de vagons de mercaderies petits i vells habilitats per al cas, viatjaven alguns convidats, personalitats de Moscou que duien presents per als soldats i els oficials, entre els quals figurava Gordon. Aquest havia sabut que l’hospital de la divisió, on segons informacions rebudes treballava Givago, havia estat traslladat al poble del costat.

Va gestionar l’autorització necessària per a traslladar-se a la zona del front i partí a bord d’una furmanka²¹ que anava en aquella direcció, per tal de veure et seu amic.

El carreter, bielorús o lituà, parlava malament el rus. La por dels espies reduïa les conversacions a un únic model oficial, fàcilment previsible, d’un optimisme exagerat que no invitava al diàleg. La major part del trajecte, viatgers i conductor romangueren en silenci.

A l’Estat major, acostumats a manejar exèrcits sencers i a mesurar les distàncies i els trasllats per centenars de verstes, li havien assegurat que el poble era a la vora, no més enllà de vint o vint-i-cinc verstes.

Cap al cantó esquerre, a l’horitzó, durant el viatge S3 sentí l’esmorteït retrunyir i el brunzit de l’artilleria. Gordon mai no s’havia trobat en un terratrèmol, però li semblà que la remor sorda i lúgubre, esmorteïda per la distància, de l’artilleria enemiga, es podia comparar, més que no pas amb cap altra cosa, a les sotragades subterrànies i al retruny d’una erupció volcànica. En caure la nit, la part més baixa del cel s’encengué, en aquella direcció, amb una resplendor vermellenca que no es va apagar fins al matí.

La furmanka travessava pobles destruïts. Alguns d’ells havien estat abandonats pels habitants; en d’altres la gent es refugiava en coves excavades profundament sota terra; i tots semblaven muntanyes de runes i de deixalles que formaven una línia contínua, on altre temps es dreçaven les cases, i s’oferien a la mirada d’un cap a l’altre com deserts privats de vegetació. Pel damunt d’elles, es veien formiguejar velletes supervivents, cadascuna sobre les cendres de la seva pròpia llar, furgant constantment, amagant sempre alguna cosa i creient-se a cobert de les mirades estranyes, com si entorn d’elles encara existissin les parets. Observaven i seguien Gordon amb ulls que semblaven demanar si al món es decidirien per fi a posar seny i si l’ordre i la pau retornarien.

A la nit, els viatgers toparen una patrulla que els ordenà d’abandonar el camí empedrat i de prendre’n un de secundari. El carreter el desconeixia i els va fer anar errants almenys dues hores. A trenc d’alba van arribar al poble que cercaven, però ningú no sabia res de l’hospital. Per fi van esbrinar que al districte existien dos pobles que duien el mateix nom, aquest i l’altre, el que cercaven. Al matí, finalment hi van arribar i quan Gordon va entrar al recinte, que flairava arreu a iodoform i a camamilla, pensà que no s’hi quedaria pas a dormir, sinó que després de passar el dia amb el seu amic, a la nit se’n tornaria a l’estació, on l’esperaven els altres. Però les circumstàncies el van entretenir més d’una setmana.

9

Aquells dies, el front s’havia posat en moviment. S’havien produït canvis sobtats. Al sud de la localitat on s’havia dirigit Gordon, una de les nostres formacions, en un atac reeixit, havia trencat les posicions fortificades de l’enemic. Desenvolupant l’atac, el grup atacant havia penetrat cada vegada més profundament endins de les línies enemigues: unitats de reforç el seguien i eixamplaven la bretxa. Aquestes, però, quedaven cada vegada més distanciades, fins que, perdut el contacte amb el grup d’avantguarda, havien estat atrapades en una bossa i obligades a rendir-se. El sots-tinent Antípov va caure-hi amb la seva companyia.

Sobre ell van circular rumors sense fonament. El donaven per mort, sepultat per l’explosió d’un obús, basant-se en el testimoniatge d’un conegut seu, el sots-tinent del mateix regiment, Galiul·lin, que observant amb els binocles l’havia vist caure mentre es llançava a l’atac amb els seus soldats.

Als ulls de Galiul·lin s’havia presentat l’acostumat espectacle d’una unitat en fase d’atac. Havia de recórrer a pas ràpid, gairebé a pas de carrera, el camp autumnal que separava els dos exèrcits, cobert de donzell bord onejant al vent, i de cards rígids i punxents. L’acció era temerària, car els atacants havien d’obligar els austríacs a sortir de les seves trinxeres, per tal de poder-los atacar a la baioneta, o bé destruir-los amb bombes de mà. Per als qui corrien, el camp semblava no tenir fi. La terra fugia sota els seus peus com una oscil·lant maresma. D’antuvi, al davant i després entremig d’ells, corria també el seu sots-tinent, agitant la pistola, pel damunt del seu cap i cridant, fins on donava la veu, paraules encoratjadores que no sentia ni ell ni els soldats que corrien al seu costat. A intervals regulars es deixaven anar a terra, es tornaven a alçar d’una revolada i,, escridassant, reprenien la carrera. Adesiara, al costat d’ells, però d’una manera completament diferent, queien rígids igual que alts arbres abatuts al bosc per a no aixecar-se més, els soldats colpits.

—El tir és massa llarg. Telefoneu a la bateria —digué alarmat Galiul·lin a l’oficial d’artilleria que anava al seu costat—. Però no. Han fet bé de disparar a més profunditat.

Mentrestant, els atacants s’havien encontrat amb l’enemic. El foc va cessar. En el silenci que seguí, els qui estaven d’observació sentiren com el cor els batia més de pressa, com si fossin ells els qui es trobaven al lloc d’Antípov, ells els qui haguessin conduït els seus homes fins a la trinxera austríaca i d’un moment a l’altre haguessin de donar proves de braó i de presència d’ànim. En aquell moment, davant d’ells van esclatar dues granades alemanyes de setze polzades. Una negra columna de fum i de terra ho va ocultar tot.

—Per Al·lah! S’ha acabat! S’ha acabat l’espectacle! —murmurà Galiul·lin, amb els llavis exsangües, cregut que el sots-tinent i els soldats haurien mort tots.

La tercera granada caigué a frec del lloc d’observació. Arrapats a terra, tots van cuitar a allunyar-se tant com van poder.

Galiul·lin dormia al mateix bunker d’Antípov. Quan al regiment es van fer a la idea que havia estat mort i que ja no retornaria, Galiul·lin, que el coneixia bé, fou encarregat de recollir els seus objectes personals, per tal de lliurar-los arribat el dia, a la seva muller, de la qual, entre les coses d’Antípov, foren trobades moltes fotografies.

Des de feia poc temps, el sots-tinent voluntari Galiullin, de professió mecànic, fill de Khimaseddín, porter de la casa dels Tiverzín i, en temps més remot, aprenent de ferrer maltractat pel seu mestre Khudolóiev, devia la seva promoció al seu antic perseguidor.

Esdevingut sots-tinent en forma per a ell desconeguda i independent de la seva voluntat, Galiul·lin va anar a parar en un lloc confortable i remot en una de les perdudes guarnicions de la reraguarda. Comandava un escamot de vells per als quals alguns instructors també ben veterans cada matí repetien les instruccions, que ells ja havien igualment oblidat. A més Galiul·lin havia de vigilar que els torns de guàrdia al dipòsit de la intendència fossin distribuïts equitativament. Era una vida sense preocupacions; d’ell no es demanava res més. Inesperadament, amb tropes de reforç formades pels mobilitzats de les velles lleves, arribades de Moscou per posar-se a les seves ordres, va arribar també un soldat que ell coneixia prou: Piotr Khudolóiev.

—Ah, els vells amics! —exclamà, somrient maliciosament.

—Sí, justament, mon tinent —respongué Khudolóiev, posant-se ferms i saludant-lo militarment.

Però la cosa no podia acabar d’aquella manera. Al primer error comès durant la instrucció, el sots-tinent l’escridassà de mala manera i, havent-li semblat que el soldat se’l mirava malament, li etzibà un cop de puny a la boca i l’envià al calabós a pa i aigua per dos dies.

Des d’aleshores, cada gest de Galiul·lin tingué el sabor de la venjança. Però liquidar els comptes pendents d’aquesta manera, aprofitant-se d’una situació de superioritat gairebé despòtica, era un joc massa fàcil i fins innoble. Què fer? No era possible, per altra part, continuar tots dos al mateix lloc. Però ¿amb quin pretext i on podia l’oficial fer traslladar el soldat de la unitat a què havia estat destinat, sinó fent-lo enviar a un batalló disciplinari? O bé, si no volia fer això, ¿quins motius podia invocar Galiul·lin per a sol·licitar el seu propi trasllat? Invocant l’ensopiment i la inutilitat del servei de guarnició, demanà d’ésser traslladat al front. Aquesta constituí la millor de les recomanacions i, com que a la primera oportunitat que es presentà va demostrar que posseïa bones qualitats militars, van considerar que podria esdevenir un excel·lent oficial i ben aviat fou ascendit a tinent.

Galiul·lin coneixia Antípov des dels temps de Tiverzín. El 1905 Paixa Antípov va passar sis mesos amb els Tiverzín i Iusupka Galiul·lin anava a veure’l sovint i jugava amb ell els dies de festa. Justament aleshores havia vist també Lara una o dues vegades. Però ja feia temps que no sabia res d’ells. En arribar Pàvel Pàvlovitx des de Iuriatin al regiment, Galiul·lin quedà sorprès de veure el canvi que s’havia produït en el seu amic d’altres temps. El jovencell ordenat i jovial, tímid com una donzella, havia esdevingut un home nerviós, hipocondríac, que es menyspreava a si mateix. Era intel·ligent, ple de coratge, irònic i taciturn. A vegades, en observar-lo, hom hauria jurat que en el seu esguard pensarós com el fons d’una finestra s’entreveia alguna cosa semblant a una idea fixa: l’enyorança de la seva filla o la imatge de Lara. Semblava encisat, igual com en una faula. I ara no en restava res; solament havien restat en poder de Galiul·lin les seves cartes i les seves fotografies, així com el misteri d’aquell canvi.

Tard o d’hora arribarien al seu coneixement les indagacions de Lara i es preparava a respondre. Seria un penós moment. No se sentia amb ànims d’escriure com calia, volent-la preparar per al cop que l’esperava. I així deixava per a més endavant la llarga i detallada carta que hauria desitjat enviar-li, fins que es va assabentar que també ella era al front en qualitat d’infermera.

1 ja no va saber on adreçar la carta.

10

—I bé: arribaran avui els cavalls? —preguntà Gordon al doctor Givago, quan aquest arribà a dinar a l’isba galitziana on s’allotjaven.

—De quins cavalls em parles? ¿I com se t’ocorre de marxar si no es pot anar endavant ni endarrera? Vivim enmig d’una gran confusió. Ningú no ho entén. Al sud, havíem encerclat i enfonsat les línies alemanyes, segons que sembla, en diversos punts; però es veu que algunes de les nostres unitats disperses han caigut en un parany, en una mena de bossa. Al nord, els alemanys han travessat l’Sventa en un punt que era considerat infranquejable. Es tracta d’un cos d’exèrcit de cavalleria. Destrueixen les línies ferroviàries, devasten els dipòsits i, si no m’equivoco, ens estan encerclant. Vet aquí la situació. I tu em parles de cavalls. Va, fes via, Karpenko, para la taula i fes-te fonedís. Què hi ha avui? Ah, pota de vedell! Esplèndid!

La unitat sanitària, amb l’hospital i les seves dependències, estava escampada per un poble que havia quedat miraculosament il·lès. Les cases d’estil occidental, amb finestres estretes de molts vidres parpellejants, que ocupaven tota la paret, estaven intactes.

Era l’estiuet de Sant Martí, els darrers jorns serens d’una tardor daurada. De dia, els metges i els oficials obrien les finestres, mataven les mosques que en negres eixams es passejaven pels ampits i per les parets blanques, suaven dins les jaquetes i les camises obertes, i s’escaldaven la llengua amb el xi²² o el te bullent. En canvi, a la nit, seien a la turca davant els portells oberts de les estufes, bufaven damunt els tions de llenya humida que es resistia a cremar, i, amb els ulls llagrimejants a causa del fum, maleïen els assistents que no sabien encendre el foc.

La nit era calma. Gordon i Givago eren ajaçats en dues màrfegues paral·leles, col·locades ran de dues parets oposades. Entre ells hi havia la taula i una llarga i estreta finestra apaïsada que anava de l’una banda fins a l’altra. L’estança estava molt escalfada i plena de fum. Van obrir els porticons més alts de la finestra i van respirar la fresca de la nit de tardor, que entelava els vidres.

Com tots els altres dies i les nits que havien passat junts, es van posar a conversar. Com sempre, l’horitzó que es veia en direcció al front resplendia amb una foguerada vermella, i quan entre la remor regular i ininterrompuda de l’artilleria es barrejava un retruny més apagat i més bròfec, que es distingia perfectament i semblava trasbalsar el terreny com si un bagul de ferro fos arrossegat per un trespol, Givago interrompia la conversa, gairebé en homenatge a aquell soroll, i després d’una pausa, deia:

—És la Berta, el canó alemany de setze polzades, un giny que pesa seixanta puds.

Després reprenia la conversa en qualsevol altre punt, oblidant allò de què parlava.

—Què és aquesta olor que se sent sempre al camp? —preguntà Gordon—. La vaig notar des del primer dia. És tan dolcenca i tan nauseabunda com la de les rates.

—Ja sé què vols dir. És l’olor del cànem. Per aquests encontorns n’hi ha molts camps plantats. I el cànem exhala una fetor insistent i sufocant de carronya. A més a més, a la zona d’operacions els morts romanen molts dies entre el cànem i es descomponen. Per això s’hi sent olor de cadàver. Altra vegada la Berta: la sents?

Aquells dies els va vagar de parlar de tot. Gordon sabia allò que el seu amic pensava de la guerra i de l’atmosfera del moment. Iuri Andréievitx li havia confiat les dificultats passades abans no s’hagué acostumat a la lògica sagnant de la recíproca destrucció, a la vista dels ferits, especialment a la basarda de certes ferides produïdes per les armes modernes, als supervivents mutilats, reduïts per la tècnica de la guerra a bocins de carn que ja a penes si tenien res d’humà.

Acompanyant Givago, Gordon anava a parar cada dia en una localitat diferent, i així pogué fer-se càrrec de què era la guerra. Naturalment s’adonava de fins a quin punt no era immoral aquella vana contemplació del coratge dels altres i de la manera com els homes, amb un esforç sobrehumà de la voluntat, arribaven a vèncer el terror de la mort i del sacrifici i del risc que allò representava. Però no li semblaven pas més morals les inútils i passives lamentacions. Pensava que el que cal és comportar-se d’una manera natural i honesta davant les situacions que la vida imposa.

Que un home a la vista dels ferits pogués perdre el coneixement, ho va experimentar ell mateix en l’ocasió d’una visita a una secció volant de la Creu Roja, destacada més cap al front occidental; un destacament de campanya, que es trobava gairebé a primera línia.

Van arribar al límit d’un gran bosc mig arrasat per l’artilleria. Entremig d’una garriga esqueixada i trepitjada, estaven escampats, fets bocins i bolcats uns quants armons d’artilleria. Hi havia un cavall estacat en un arbre. La casa de fusta del guardabosc, que s’albirava al fons del bosc, tenia la meitat del sostre arrencada. L’ambulància estava instal·lada a la casa del guardabosc i en dos grans barracons grisos que hi havia camí avall, entremig dels arbres.

—No t’havia d’haver dut fins aquí —digué Givago—. Les trinxeres són a dues passes, a una o dues verstes de distància, i les nostres bateries són allà baix, darrera el bosc. Et fas càrrec del que passa aquí? Sobretot no facis l’heroi, t’ho prego: no et creuré. Estàs trasbalsat i és natural. La situació pot canviar a cada moment. Aquí, els projectils volen.

Per terra, a tot el que era camí del bosc, amb les cames obertes, afeixugades pel pes de les botes, jeien de bocaterrosa o de cara amunt joves soldats fatigats i polsosos, amb les camises xopes de suor al pit i a les aixelles. Eren les restes d’una unitat delmada. Els havien fets retirar del combat que feia quatre dies que durava, per tal que descansessin un xic a la reraguarda. Estaven estirats per terra com si fossin de pedra, sense esma de somriure o de blastomar, i ni un tan solament no va girar el cap quan, des del fons del bosc, trontollejant pel camí, uns quants carros s’acostaren. Al trot, en aquells carrots sense molles, els sotracs feien anar contínuament els ferits d’ací d’allà. Homes als quals acabaven de trencar els ossos i de regirar els budells eren traslladats així al centre sanitari, on els eren prestats els primers socors; els embenaven a corre-cuita i, en alguns casos molt urgents, els operaven tal com s’esqueia. Havien estat recollits mitja hora abans en nombre impressionant del camp que s’obria davant les trinxeres, tot seguit que el foc va cessar per una breu estona. Molts d’ells havien perdut el coneixement.

Bon punt arribats davant el centre sanitari, algunes infermeres van sortir amb els baiards i van començar a descarregar els carros. Una infermera va treure el cap a la tenda, tot aixecant la lona amb la mà. No era el seu torn i estava lliure. Darrera les tendes dos homes disputaven amb veu alterada. La disputa ressonava sordament dins el bosc esponerós i frescal, però les paraules no es distingien. Els ferits van començar d’ésser transportats, i els dos amics sortiren al camí i es van dirigir al petit hospital. Un oficial enfellonit cridava contra el metge del destacament, per tal d’aclarir on podia haver anat a parar el parc d’artilleria que abans estava emplaçat al bosc. El metge no en sabia res; la cosa, de fet, no l’afectava. Pregava a l’oficial que deixés de cridar i que se n’anés d’una vegada, puix que havien arribat ferits i ell ja tenia prou feina, però l’oficial no afluixava, maleïa la Creu Roja, el comandament d’artilleria i tothom. Givago s’acostà al metge, es van saludar i se’n van anar escales amunt de la casa del guardabosc. L’oficial continuava imprecant en alta veu, amb un accent lleugerament tàrtar; després deslligà el cavall de l’arbre, hi muntà i se’n va anar al galop pel camí que es perdia bosc enllà. La infermera continuava mirant.

De sobte, el seu rostre es contragué per l’espant.

—Què feu! Heu perdut el seny? —cridà a dos ferits lleus que, sense esperar ajut, se n’anaven a rebre les cures, i sortint d’una revolada de la tenda es precipità vers ells.

En un baiard, transportaven un soldat horriblement ferit. Un bocí de metralla li havia lacerat el rostre, i la llengua i les dents s’havien convertit en una massa sangonent. No l’havia mort, però se li havia clavat a l’os de les barres i li havia trossejat les galtes. Amb un fil de veu a penes humana, el dissortat exhalava uns gemecs curts i estroncats, gairebé suplicant que el fessin acabar de pressa, que fessin cessar aquell inútil turment.

La infermera estava creguda que, compadits pels gemecs, els dos ferits lleugers anaven a intentar d’extreure amb les mans aquella terrible esberla de ferro de la galta del malaurat.

—Què intenteu fer? Així no és possible! Ja ho farà el cirurgià, amb instruments adients. Si és que es pot… (Déu meu, Déu meu, endueu-vos-el, no m’induïu a dubtar de la vostra existència).

Un moment més tard, mentre el pujaven per l’escaleta, el ferit féu un crit, tot el seu cos s’estremí, i finà.

El soldat que acabava de morir era Khimaseddín, de la reserva; l’oficial que cridava al bosc era el seu fill, el sots-tinent Galiul·lin; la infermera era Lara, i els testimonis, Gordon i Givago. Tots hi eren reunits; alguns d’ells no es coneixien, d’altres no es coneixerien mai; algunes coses romandrien per sempre ignorades, d’altres haurien d’esperar fins a la pròxima ocasió, la pròxima coincidència.

11

En aquella zona, els pobles havien romàs prodigiosament intactes i constituïen una petita illa que, no se sap com, havia restat immune enmig d’un mar de destrucció. A la tarda, Gordon i Givago se’n tornaren a casa. Era el capvespre. En un dels pobles que van travessar, un jove cosac, acompanyat de les rialles dels circumstants, llançava enlaire una moneda de coure i obligava un vell jueu de barba grisa, vestit amb un balandram que li arribava als peus, a agafar-la al vol. La moneda s’esmunyia cada vegada entre els dits del vell i queia al fangar. El vell s’inclinava per collir-la i aleshores el cosac li etzibava un cop de peu al darrera; els presents es trencaven de riure. En això consistia la gràcia, que, si bé fins aquell moment havia anat tot blana, podia prendre un caire més seriós. De l’isba d’enfront, una vella sortí corrents al carrer i, cridant, estenia les mans vers el jueu, per a fer-se després endarrera, atemorida. Des de la finestra de l’isba dues criatures miraven el seu avi tot plorant.

El carreter, al qual l’espectacle semblava molt divertit, posà els cavalls al pas per tal de proporcionar als senyors ocasió de distreure’s també. Però Givago cridà el cosac, el renyà i li ordenà d’acabar la cosa.

—Sí, mon comandant —respongué el cosac a l’acte—. Ho fèiem només de per riure.

Durant la resta del camí, Gordon i Givago romangueren silenciosos.

—És espantós —començà a dir Iuri Andréievitx, a les envistes del seu poble—. No et pots pas imaginar quantes vexacions està suportant en aquesta guerra la malaurada població jueva. Els combats es desenvolupen justament al territori on els jueus són obligats a residir. I tot el que han sofert, tots els turments que han patit, les persecucions i la misèria, els ho paguen encara amb els pogroms, amb l’escarni i amb l’acusació de ser poc patriotes. ¿I com podrien ser-ho si al país enemic gaudeixen de tots el drets, mentre que al nostre els fem passar tota mena de persecucions? L’odi que s’experimenta contra ells i les raons que l’inspiren són contradictoris. Es troba irritant allò que ens hauria de commoure i d’inclinar a la simpatia: la seva misèria, i el seu nombre, la seva feblesa i la seva incapacitat per a reaccionar. És incomprensible. Hi deu haver una mena de fatalitat.

Gordon no respongué.

12

Més tard es tornaven a trobar gitats a les màrfegues, als dos costats oposats de la llarga i estreta finestra. Era de nit i parlaven.

Givago contava a Gordon que havia vist el tsar al front. Era un bon narrador.

La cosa va passar durant la seva primera primavera de guerra. El comandament de la unitat a la qual estava afecte es trobava als Càrpats, en una vall, l’accés a la qual per la banda de la planura hongaresa era defensat per aquesta imitat.

Al fons de la vall hi havia l’estació del ferrocarril. Givago descrivia a Gordon l’aspecte de la localitat, les muntanyes cobertes d’enormes avets i de pins, als costats de les quals s’ajaçaven els blancs flocs dels núvols, els petris espadats de llicorella grisa o de granit, que trencaven la continuació del bosc, com les rotllanes pelades en una pellissa atrotinada. Era un gris matí d’abril, fosc i humit com aquelles llicorelles, ofegat pertot arreu per les altes muntanyes, i per això immòbil i xafogós. La boira s’alçava i planava sobre la vall. Tot fumejava i se’n pujava amunt en columnes de vapor: el fum de les locomotores de l’estació, l’evaporació grisa dels prats, les grises muntanyes, les fosques boscúries, els núvols obscurs.

Aquells dies el tsar visitava la Galítzia. Inesperadament, es va saber que passaria revista a la unitat destacada en aquell indret, de la qual era cap honorari. Podia arribar d’un moment a l’altre. A les andanes de l’estació havia estat destacada una guàrdia d’honor per tal de rebre’l. Passaren dues hores d’afanyosa espera, després van ressonar ràpids, l’un rera l’altre, dos xiulets de locomotora, i aviat va arribar el tren del tsar.

Acompanyat del gran duc Nicolai Nicolàievitx, el tsar va passar revista als granaders formats. Cada paraula de la seva salutació, pronunciada en veu baixa, aixecava un esclat entusiàstic de víctors que rodolava com un tro, com l’aigua que oneja en un cubell en moviment.

El tsar, que somreia un xic confós, semblava més vell i més cansat que no apareix als rubles i a les medalles. La seva cara es veia tova, un xic inflada. Adesiara mirava com disculpant-se Nikolai Nicolàievitx, com si no sabés què esperaven d’ell en aquella circumstància, i Nikolai Nikolàievitx, inclinant-s’hi respectuosament, sense emprar paraules, ans solament amb un moviment de celles o d’espatlles, el treia de la dificultat.

El tsar feia pena en aquell gris i tebi matí de muntanya, i feia posar el cor petit de pensar que aquella temorega timidesa podia constituir l’essència de l’opressió, i que hom se servís d’aquella feblesa per a condemnar i per a graciar, per a encadenar i per a ajusticiar.

—Degué dir alguna cosa semblant a: «Jo, la meva espasa i el meu poble», com Guillem II; o una frase semblant en la qual, me’n recordo prou bé, entrava el mot «poble». Però, com comprendràs, ell estava natural, a la manera russa, i tràgicament superior a aquesta mena de vulgaritats. En realitat, a Rússia la teatralitat és impossible. Car això és veritablement teatralitat, oi? Jo arribo a capir, fins i tot, què cosa podia ser el poble en temps de Cèsar; o bé imaginar-me què podien ser els pobles gals, els sueus, els il·liris… Però, des d’aleshores, el poble no és sinó una invenció que existeix per tal que, al seu damunt, el tsar, els polítics i el rei puguin pronunciar llurs discursos: el poble, el meu poble.

»Ara el front rus està envaït de corresponsals i de periodistes. Escriuen les seves “impressions”, les sentències de la saviesa popular, visiten els ferits, elaboren una nova teoria de l’ànima popular. És una mena de nou Dahl²³ igualment gratuït; és la grafomania de la incontinència verbal. Això respon a un tipus; però n’hi ha un altre. El report breu: “apunts i esquemes”, escepticisme i misantropia. Un, per exemple, que jo mateix vaig llegir, ha escrit frases com aquestes: “Una jornada grisa, com la d’ahir. Des del matí, pluja i fang. Miro el carrer de la finestra estant. Els presoners s’arrosseguen en un rengle interminable. Duen els ferits. Un canó dispara. Dispara novament, avui, com ahir, demà com avui, i, així un dia i un altre dia, una hora darrera l’altra…”. Observa quina agudesa i quina perspicàcia! Se l’ha enfilada amb el canó! Quina pretensió més estranya la de demanar fantasia a un canó! ¿Per què en lloc del canó no queda astorat d’ell mateix, que un dia rera l’altre continua disparant notes, comes i frases? ¿Per què no acaba aquest bombardeig de periodístic amor a la humanitat, marejador com el salt de les puces? ¿Com és possible que no comprengui que és ell i no pas el canó allò que ha de ser nou i no ha de repetir-se; que de l’acumulació de bestieses en uns quaderns no sorgirà mai cap cosa amb sentit; que no existeixen els fets fins que l’home no hi posa alguna cosa de si mateix, una, ni que només sigui una mínima part d’intel·ligència i d’interpretació personal?

—És cert —va dir Gordon interrompent-lo—. Ara et diré què penso de l’escena a què hem assistit avui. El cosac que escarnia el poble jueu, aquest i milers de casos semblants, és naturalment un exemple de la més primitiva baixesa, a propòsit de la qual no es teoritza, sinó que es respon amb un cop de puny als morros; això és clar. Però a la qüestió dels jueus, en la seva complexitat, podem aplicar-hi la filosofia, i aquesta ens revela un aspecte inesperat. No et diré res de nou: tals idees, tant en tu com en mi, procedeixen del teu oncle.

»Tu et preguntes: ¿què és el poble. Cal afalagar-lo, o bé fa més per ell aquell qui, sense pensar-hi, amb la bellesa i el contingut de les seves obres, l’arrossega darrera d’ell cap a la universalitat, i exaltant-lo, el fa esdevenir etern? Això sembla ben cert. Però, d’altra part: de quin poble es pot parlar a l’era cristiana? Ja no es tracta solament de pobles, ans de pobles convertits, transfigurats, i és aquesta transformació allò que els especifica, i no la fidelitat als vells principis. Vegem els Evangelis: què diuen sobre el particular? En primer lloc, no afirmen: “això és això, i no pot ésser sinó així”, ans fan una proposició; senzillament i tímidament. La proposició és: “¿voleu existir en una forma nova, com mai no ha estat coneguda; voleu el goig de l’esperit?”. I tothom ha acceptat la proposta que els ha conquerits per milers d’anys.

»Quan els Evangelis diuen que davant de Déu no hi ha grecs ni jueus, ¿volen dir solament que davant de Déu tots són iguals? No; abans de dir-ho els Evangelis, ja ho havien dit els filòsofs de Grècia, els moralistes romans i els profetes de l’Antic Testament. Allò que volen dir és: “en aquesta nova forma de vida, concebuda amb el cor, en aquesta nova forma de comunió que és el regne de Déu, no existeixen pobles, ans solament persones”.

»Tu has dit que els fets manquen de sentit si no se’ls en dóna un. El cristianisme, el misteri de la persona és justament allò que cal introduir en els fets, per tal que tinguin un sentit per a l’home.

»Hem parlat també dels homes polítics mediocres, que no tenen res de fonamental a dir en relació a la vida i al món; es tracta de forces històriques de segon ordre, que procuren restringir sempre l’amplitud de les mires i fer que sempre es parli d’algun poble, si pot ser petit i perseguit millor, per tal de jutjar la qüestió, tot envanint-se i fent exhibició de pietat. La víctima absoluta i exclusiva d’aquestes forces és el poble jueu. La idea nacional ha col·locat els jueus en la humiliant condició de ser tan sols un poble i de romandre com a poble, pels segles dels segles, quan justament la força que un temps el seu geni va desfermar ha alliberat el món d’aquest humiliant destí. És increïble! ¿Com ha pogut esdevenir-se això? El goig d’alliberar-se del mal de la mediocritat, l’elevació damunt la sordidesa de la vida quotidiana, tot això va néixer a la terra d’ells, va ser expressat en la seva llengua, va pertànyer a la seva raça. ¿És possible que hagin vist i sentit tot això i que els hagi fugit dels dits? ¿Com han permès que se’ls fes escàpola una inspiració d’una força i una bellesa tan excepcionals; com han pogut arribar a pensar que al temps que aquesta força triomfava i s’eixamplava, ells restarien com la buida escorça del miracle que haurien refusat d’una vegada per sempre? ¿A qui afavoreix aquest voluntari martiri; de què ha servit que pels segles dels segles hagin estat escarnits i perseguits tants vells innocents, tantes dones, infants tan sensibles i ben disposats per al bé i per a la comunitat d’afectes? ¿Per què són tan mancats d’imaginació els escriptors que en totes les nacions assumeixen la defensa del poble? ¿Per què els intel·lectuals del poble jueu s’han limitat a la fàcil expressió de la saviesa irònica i del sofriment del món? ¿Per què, fins arriscant-se a defugir allò que es podia considerar el seu deure i empesos per una força interior com la de la pressió que fa esclatar les calderes, no han dispersat aquest exèrcit que un hom no se sap per què combat i per què és perseguit? ¿Per què no han dit: «Abandoneu els vostres errors. Ja n’hi ha prou.

Ja no serveixen. No us anomeneu com abans. No formeu encara un grup; ans desfeu-lo. Estigueu al costat dels altres. Sou els primers i els millors cristians del món. Sou justament aquells, als quals els pitjors i els més febles de vosaltres no volen que sigueu identificats»?

13

L’endemà, a l’hora de dinar, Givago digué:

—No estaves impacient per anar-te’n? I bé: ja tens el que volies. No et diré que la cosa sigui per a alegrar-se’n, perquè no fa gaire gràcia que l’enemic ens empenyi de prop, si és que no ens ha batut ja de veres. La ruta vers l’est està lliure, però ens encalcen de l’oest. Totes les organitzacions sanitàries han rebut ordre d’evacuar. Sortim demà o demà passat, no se sap per on. Suposo, Karpenko, que no deus haver rentat la roba blanca de Mihaïl Grigórievitx. La història de sempre: presum que és una veritable mestressa de casa, però si se t’ocorre preguntar-li seriosament què és una mestressa de casa, resulta que no n’ha sentit ni parlar, aquest brètol.

L’assistent remugava unes excuses que ell no va ni escoltar. I sense fer cas de Gordon, que es lamentava d’haver usat roba blanca que no era seva i de veure’s obligat a marxar duent posada una camisa del seu amic, continuà:

—Duem una vida errant com la dels zíngars nòmades. Quan vam arribar en aquest lloc, res no rutllava: l’estufa no era al seu lloc, el sostre em semblava massa baix, sense parlar de la brutícia i de la manca d’aire. I ara, ni que em matessin, no podria recordar on havíem estat abans. Penso que em podria quedar tota la vida aquí mateix, contemplant aquest racó de l’estufa, amb el sol sobre les rajoles i l’ombra de l’arbre del camí que s’hi mou al damunt.

Van començar a fer l’equipatge, sense pressa.

A la nit, foren despertats per crits d’un aldarull acompanyats de trets de fusell i fressa de passes precipitades; un llum sinistre il·luminava el poble. Es veien passar ombres davant la finestra. Darrera la paret, se sentien moure els amos de l’isba, que també s’havien despertat.

—Ja te’n pots anar corrents, a veure què és aquesta confusió, Karpenko —digué Iuri Andréievitx.

Aviat ho van saber. Givago es va vestir d’una revolada i se n’anà a l’hospital per tal de cerciorar-se dels rumors que corrien, i que van resultar certs. Els alemanys havien trencat tota la resistència que se’ls oposava en aquell sector i la línia del front s’acostava cada vegada més. El poble ja es trobava sota el foc enemic. L’hospital i totes les seves dependències va ésser desmuntat a corre-cuita, sense esperar ordre d’evacuació. Confiaren que acabarien abans de trenc d’alba.

—Te n’aniràs amb el primer comboi; els carros estan a punt de marxa però els he dit que t’esperin. Adéu, doncs. T’acompanyo perquè vull veure com t’acomoden.

Se’n van anar corrents fins a l’altre cap del poble, on organitzaven una secció. En passar pel davant de les cases ho aprofitaven per a ajupir-se i amagar-se darrera de cada relleix. Pel carrer se sentia el brunzit i el xiulet de les bales. A les cruïlles dels camins es veia com s’obrien en ombrel·les de flames els esclats dels shrapnells.

—I tu? —preguntà Gordon sense parar de córrer.

—Jo, més tard. Abans he d’anar a casa a recollir la roba. Sortiré amb la segona tanda.

Se saludaren davant el recinte. El cotxe i els carros que componien el comboi engegaren, tot ensopegant, fins a formar un rengle. Iuri Andréievitx féu adéu amb la mà al seu amic. Les flames d’un dipòsit incendiat els il·luminaven.

Arrambat a les parets de les isbes, i sota la protecció que els seus entrants i sortints oferien, Iuri Andréievitx va desfer camí lentament. Dues cases abans d’arribar a la seva, l’expansió de l’aire d’una explosió el va fer caure a terra i un shrapnell el ferí. Caigué al mig del carrer, damunt el fang, i va perdre el coneixement.

14

L’hospital que havien evacuat fou instal·lat en una de les petites ciutats de la zona occidental, vora la línia del ferrocarril, prop de l’Estat Major. S’escolaven els tebis dies de la darreria de febrer. Al pavelló dels convalescents, destinat als oficials, Iuri Andréievitx havia demanat que li obrissin la finestra de vora el seu llit de campanya.

S’acostava l’hora de dinar. Els malalts cercaven d’enganyar el temps cadascú a la seva manera. S’havien assabentat que havia arribat una nova infermera i que aquell dia estaria de tom per primera vegada. Galiul·lin, que jeia enfront de Iuri Andréievitx, llegia els periòdics, el «Retx» i el «Russkoie Slovo», i s’indignava en veure els buits que el rastre de la censura havia deixat a les seves pàgines. Iuri Andréievitx llegia les cartes de Tònia que li havia lliurat d’una sola vegada el correu de campanya. El vent feia moure les pàgines de les cartes i dels diaris. Se sentiren uns passos lleugers. Iuri Andréievitx va alçar la vista de les cartes. Acabava d’entrar Lara.

Iuri Andréievitx i el sots-tinent, cadascú pel seu cantó, la van reconèixer. Lara no coneixia ni l’un ni l’altre. Va dir:

—Bon dia. Per què és oberta aquesta finestra? ¿No teniu fred? —i s’acostà a Galiul·lin—. Què teniu, vós? —preguntà, tot agafant-li la mà per tal de prendre-li el pols, però la va deixar anar tot seguit i va seure en una cadira vora del llit d’ell, que romangué pensarós.

—Quina sorpresa, Larissa Fiódorovna —digué Galiul·lin. Vaig estar al mateix regiment del vostre marit i vaig conèixer molt bé Pàvel Pàvlovitx. Vaig guardar les seves coses per lliurar-vos-les.

—No pot ser, no pot ser —barbotejà Lara—. Quina coincidència tan estranya! És a dir que el coneixíeu? Digueu-me, digueu-me ben bé com va passar. Va morir, no és cert? Ofegat per la terra. No m’amagueu res, no temeu. Ja ho sé tot.

A Galiul·lin, li va mancar coratge per a confirmar-li les notícies que havien corregut sobre el cas i preferí mentir per tranquil·litzar-la.

—Antípov, el van fer presoner —digué—. Va anar massa endins amb la seva unitat, durant l’ofensiva, i va quedar aïllat. El van encerclar i es va veure obligat a rendir-se.

Però Lara no se’l va creure pas. La sorpresa d’haver-se trobat amb aquell home l’havia deixada astorada i l’havia trasbalsada. No podia parlar, car sentia com les llàgrimes acudien als seus ulls i no volia plorar davant un estrany. S’alçà d’una revolada i sortí al passadís per provar de refer-se.

Un xic més tard va entrar aparentment calmada. Procurava no mirar cap al cantó de Galiul·lin, per no esclatar en plors. S’acostà al llit de Iuri Andréievitx i li digué en un to distret i formulari:

—Bon dia. Què us passa a vós?

Iuri Andréievitx es va adonar del seu trasbals i observà que havia plorat; desitjava preguntar-li què tenia, dir-li que ja l’havia vista dues vegades en la seva vida, quan era estudiant del col·legi i, més tard, de la Universitat, però pensà que potser, a la noia, això li podia semblar prendre’s massa confiança i que ho podria interpretar malament. Després, de sobte, es recordà d’Anna Ivànovna de cos present i dels crits de Tònia a la casa dels Sívtsev. Es dominà i digué solament:

—Gràcies. Sóc metge i m’atenc jo mateix. No em fa falta res.

«Per què es deu haver molestat?», pensà Lara, mirant tota sorpresa aquell desconegut del nas camús, un home com tants n’hi havia.

Durant uns quants dies el temps fou insegur, amb alternatives, amb un vent tebi que feia fressa durant les nits i olor de terra humida.

I, tots aquells dies, van arribar de l’Estat Major informacions ambigües, i les cartes dels familiars, de la reraguarda, duien veus alarmants. La comunicació telegràfica amb Petersburg estava interrompuda. I arreu, per tots els racons, hi havia discussions polítiques enceses.

Durant els seus torns, la infermera Antípova feia dues rondes, una al matí i l’altra a la tarda, i canviava observacions insignificants amb els malalts dels altres departaments, amb Galiul·lin i amb Iuri Andréievitx. «Quin tipus tan estrany! —pensava—. Jove i poc polit. Camús, i certament no massa agraciat. Només és intel·ligent, en el millor sentit de la paraula, d’una intel·ligència viva i atractiva. Però: què penso, ara? He de procurar ser traslladada a Moscou, al costat de Katienka. I, a Moscou, demanaré que em rellevin d’aquesta feina i tornaré a casa, a Iuriatin, i reprendré les classes al col·legi. No havent-hi cap esperança sobre el pobre Paixa, no tinc cap motiu de restar entre les heroïnes del front, ja que només havia fet tot això per mirar de retrobar-lo. Què deu haver estat de Katienka?». I en aquest punt li varen venir ganes de plorar. Quins canvis tan bruscs i radicals no s’havien produït darrerament! Fins feia poc, el deure envers la Pàtria, el valor en la guerra, els enlairats sentiments socials, eren sagrats. Ara que la guerra és perduda, aquesta és la desgràcia més gran i tota la resta és secundària, tot ha perdut importància, ja no queda res de sagrat. De sobte, tot ha canviat: el to, l’aire, i ja no se sap què pensar ni què escoltar. Com si tota la vida t’haguessin dut de la mà, com una criatura, i tot d’una t’haguessin deixat anar: ara aprèn a caminar tota sola! I ja no hi ha ningú al teu costat, ni amics, ni autoritat constituïda.

Aleshores, hom vol creure en l’essencial, en la força de la vida o en la bellesa, o en la veritat, perquè elles, i no l’autoritat humana, ja subvertida, et dirigeixin en forma segura i sense reserves, en forma més rigorosa que no s’esdevenia en la vida quotidiana de sempre, que ja s’ha allunyat, ja s’ha esvanit. En el seu cas —Lara s’aturà a temps—, la seva fita i ensems la seva necessitat havia d’ésser Katienka.

Ara, mancada de Paixa, ella era solament una mare i dedicaria totes les seves energies a Katienka, esdevinguda òrfena.

Iuri Andréievitx havia rebut notícies de Moscou. Gordon i Dúdorov per llur compte li havien publicat el seu llibre: havia estat molt lloat, i li era pronosticat un gran esdevenidor literari. A Moscou regnava una atmosfera molt estranya i molt inquietant; se sentia créixer la sorda irritació popular, i hom deia trobar-se a les vespres d’alguna cosa important. S’acostaven grans esdeveniments.

Era ja alta hora de la nit. Una gran somnolència s’apoderà de Iuri Andréievitx. S’abaltia a intervals i pensava que les agitacions de la jornada li impedirien de dormir i que no aconseguiria adormir-se. Al defora de la finestra un vent monòton i cansat s’agitava com un respir somnolent. El vent es planyia i murmurava: «Tònia, Xurotxka, com us enyoro, i com desitjo tornar a casa, al meu treball!». I, sota la remor del vent, Iuri Andréievitx dormia, es desvetllava i es tornava a abaltir, en unes ràpides alternatives de serenitat i d’angoixa, fugisseres i ansioses, com aquell inestable temps i aquella nit incerta.

Lara pensava: «Ha estat tan diligent a conservar el record i les pobres coses de Patuleixka, i jo, ingrata de mi no li he preguntat ni tan solament qui és ni d’on ve».

Durant la ronda de l’endemà al matí, es disposà a fer allò que havia negligit i, així, esborrar qualsevol ombra d’ingratitud: va interrogar Galiul·lin, fent sovint exclamacions de sorpresa.

—Mare de Déu; no en volia saber d’altra! Via Bretskaia, número 28, els Tiverzín, l’hivern de la revolució del 1905! Iusupka? No. No havia conegut Iusupka, o potser no se’n recordava; excuseu-me, però aquell any, aquell any i el pati! Perquè, això és veritat, havien existit de veritat aquell pati i aquell any! Com li semblava reviure tot allò! Les descàrregues d’aleshores, i… com va ser, si m’ho voleu recordar? Sí, «La intenció de Crist!». Amb quina intensitat, i amb quina penetració se sent en la infantesa, quan se sent per primera vegada! Excuseu-me, excuseu-me, com us dieu, sots-tinent? Sí, sí, ja m’ho heu dit. Gràcies, moltes gràcies, Óssip Khimaseddínovitx, quants records, quants pensaments no m’heu fet reviure!

Tot el dia va tenir ficat dins de l’ànima «aquell pati», i no va fer sinó meravellar-se. Gairebé pensava en veu alta.

Via Bretskaia, 28. I vet aquí una altra vegada les descàrregues, però ara més terribles! Ja no són els «infants que disparen». Els infants han crescut, i ara són tots aquí, entre els soldats, tots els qui formaven aquell poble senzill d’aquells patis i de pobles com aquells patis. Era extraordinari! Extraordinari!

Els malalts i els invàlids dels departaments veïns van entrar a l’estança coixejant, picant a terra amb els bastons i amb les crosses, i tots ensems cridaren:

—Esdeveniments importants, excepcionals! Desordres als carrers de Petersburg! Les tropes de la guarnició de Petersburg s’han passat als insurgents. És la revolució!