Dotzena part

LA SERVERA GEBRADA

1

Ja feia temps que les famílies dels partisans, dalt dels carros, amb els infants i els estris, marxaven al darrera de l’exèrcit; menaven innombrables ramats de bestiar, sobretot vaques, en nombre d’uns quants milers de caps.

Junt amb les dones dels partisans hi havia la muller d’un soldat, Zlidarikha o Kubarikha que sanava les bèsties i, d’amagat, era mig bruixa.

Lluïa un capell en forma de rosquilla, posat de gairell, i un capot de color de pèsol dels tiradors reials holandesos, agafat dels que els anglesos van fornir al Regent Suprem, i deia que ella mateixa s’havia confeccionat la peça aprofitant la seva roba de detinguda, i que els roigs l’havien alliberada de la presó de Ketxma, on per ignorats motius Koltxac l’havia feta tancar.

Ara els partisans eren en una nova localitat. S’havia cregut que seria una parada provisional, just el temps d’explorar els encontorns fins a trobar un indret millor i més segur per a hivernar. Les circumstàncies, però, els van obligar a passar l’hivern en aquell campament.

L’indret no s’assemblava en res a Lissi Otok, que feia poc que havien abandonat. Era una espessa i impenetrable boscúria de taiga que s’obria fins on abastaven els ulls per la banda oposada a la carretera i al campament. Els primers dies, mentre les tropes posaven a punt el nou bivac i agençaven les coses per viure-hi, Iuri Andréievitx tenia prou lleure. Va explorar el bosc en diverses direccions i va comprovar que era fàcil de perdre-s’hi. Dos indrets li van cridar l’atenció i se li van quedar gravats a la memòria des d’aquell primer reconeixement.

A la sortida del campament i del bosc, que la tardor havia despullat i quedava obert a la vista, com si s’hagués obert una portalada per tal de deixar entrar la buidor, creixia bella i solitària, l’única que conservava el fullatge enter, entre els arbres, una servera de color de rovell. Creixia dalt d’un turó sobre el terreny enfangat i elevava enlaire, fins al cel, entre la fosca de color de plom que precedeix l’hivern, els aplanats corimbes de les endurides baies. Els ocells hivernals de ploma clara com l’albada glaçada, els pinsans i els mitjaires, es posaven a la servera, escollien les baies més grosses, les picotejaven lentament i, alçant els caparrons, amb el coll allargat, les engolien amb prou feines.

Entre els ocells i l’arbre s’havia establert una pregona intimitat. Era com si la servera ho comprengués i, després d’una llarga resistència, acabés rendint-se i, cedint pietosament, els oferís la sina desbotonada com una mare a l’infantó nou nat: «No es pot fer res més amb vosaltres! Sí, sí, mengeu, mengeu-me. Nodriu-vos». I somreia.

L’altre indret del bosc era encara més sorprenent.

Es trobava sobre una mena de cim una banda del qual queia tallada a plom. Semblava que a baix, a la torrentera, hi devia haver alguna cosa diferent del que hi havia a dalt: un riu o una vall, o una prada perduda coberta d’herbes altes. I, en canvi, s’hi trobaven les mateixes coses, però a una profunditat que feia vertigen de mirar, a un altre nivell; les mateixes coses abaixades, com si haguessin lliscat alhora amb la copa dels arbres. Ben segur que es devia a una enorme ensulsiada.

Semblava que l’ombriva i llegendària boscúria que tocava els núvols s’hagués posat en moviment, pesant amb tota la seva massa i esllavissant-se avall avall, cap a l’abisme, a les entranyes de la terra, i que al moment decisiu, com per encantament, s’hagués, tanmateix, afermat a la superfície. I es podia contemplar, allà baix, remorosa, incòlume, intacta.

Però no solament per això, sinó encara per una altra particularitat, es distingia del bosc altívol. Els límits eren constituïts per una barrera de masses granítiques, espadades, que formava un talús semblant al que formen les planes i gastades lloses dels dòlmens prehistòrics. Quan Iuri Andréievitx ho va contemplar per primera vegada, hauria jurat que aquella barrera de pedres no era d’origen natural, ans mostrava les traces del treball de l’home. En temps reculats devia haver estat el lloc on se celebraven els ritus i els sacrificis de desconeguts idòlatres; un temple pagà.

En aquella altura, un matí d’hivern fred i ennuvolat, van ésser executats els onze majors responsables de la conjura i els dos sanitaris que havien destil·lat el samogon.

Una vintena de partisans escollits entre els més fidels a la revolució, junt amb un nucli de la guàrdia especial de l’Estat Major, els van conduir al lloc. L’escorta es va desplegar en semicercle entorn dels condemnats i, amb els fusells a punt, els van empènyer amb pas ràpid i silenciós fins al caire rocós de la plataforma, on no tenien altra escapatòria sinó la de saltar a l’abisme.

Els interrogatoris, la llarga detenció i les humiliacions sofertes havien llevat tota mena d’aspecte humà a aquells homes. La barba els aombrava els rostres, que es veien esblaimats i feien esporuguir com si fossin espectres.

Havien estat desarmats en començar la instrucció del sumari; a ningú, però, no se li havia acudit d’escorcollar-los per segona vegada abans de l’execució. Hauria semblat una injúria inútil, una befa feta a uns homes que anaven a morir.

De sobte, Rjanitski, l’amic de Vdovitxenko, que caminava al seu costat, i com ell, vell anarquista idealista, va engegar tres trets contra l’escorta, prenent per blanc Sivobliui. Era un tirador de primera, però a causa de l’emoció li va tremolar el pols i va mancar el blanc. Per una resta d’humanitat i de compassió envers els qui havien estat llurs camarades, els partisans, els va mancar coratge per a tirar-se al damunt de Rjanitski, o per a respondre a l’atemptat amb una immediata descàrrega, sense esperar l’ordre. A Rjanitski, li quedaven encara tres bales, però potser a causa de l’excitació se’n va oblidar i, irritat pel fracàs, va llençar la pistola contra les pedres. El xoc va causar la quarta descàrrega i la bala va ferir el condemnat Patxkólia, en una cama.

L’infermer Patxkólia va fer un crit, es va agafar la cama i va caure gemegant de dolor. Pavnutkin i Gorazdikh, que anaven al seu costat, el van alçar, agafant-lo per sota les aixelles, i el van arrossegar enllà per evitar que, en la confusió, el trepitgessin els companys; en efecte, tothom havia perdut el cap. Patxkólia, saltant a peu coix, ja que la cama ferida no el sostenia, es va acostar al caire rocós on els condemnats havien estat empesos, sense parar de cridar. Els inhumans udols van contagiar els altres. Com si haguessin obeït un senyal, tots van perdre el domini de si mateixos. Va començar un batibull inimaginable. Es van sentir imprecacions, súpliques, gemecs i malediccions.

El jove Galusin es va treure el barret, que encara duia els galons grocs de l’Institut, es va agenollar i, agenollat, es va arrossegar entremig dels condemnats, fins al caire del roquissar terrible. A cada pas s’ajupia fins a tocar a terra al davant de l’escorta, plorava a llàgrima viva i, ja perdut el seny, implorava desesperadament:

—Sóc culpable, germans, però tingueu compassió de mi. No puc més. No em lleveu la vida. No sé encara què cosa és viure; sóc molt jove! Només demano que em deixeu viure el temps de tornar a veure la meva mare. Perdoneu-me, germans, tingueu pietat de mi. Us besaré els peus. Faré sempre el que vosaltres em, manareu. Pobre de mi! Pobre de mi! Estic perdut! Mare! Mareta meva!

Un altre que no es veia qui era es lamentava també, enmig del grup:

—Camarades estimats, bons camarades! ¿Què aneu a fer? Repenseu-vos. Junts hem vessat la sang en dues guerres. Hem lluitat per la mateixa causa. Tingueu compassió, allibereu-nos. Mai no oblidarem la vostra bondat; ens en farem mereixedors i us ho demostrarem amb els fets. Us heu tornat sords que no em responeu? ¿No sou cristians, vosaltres?

Algú cridava dirigint-se a Sivobliui:

—Judas, traïdor de Crist, això ets tu! Comparats amb tu, és que som traïdors nosaltres? Tu, tu ets un gos traïdor tres vegades. A tu haurien de degollar-te. Vas jurar fidelitat al teu tsar, i vas matar el teu tsar legítim; ens vas jurar fidelitat a nosaltres i ens has venut. Ara pots anar a besar el teu Liesnikh del diable, fins que el trairàs. Car també a ell el trairàs.

Vdovitxenko va romandre fidel a si mateix fins a l’hora de la mort. Alta la testa, amb els cabells esvalotats pel vent, es dirigí a Rjanitski en veu alta, a fi que tots poguessin sentir-lo, com de comunard a comunard:

—No t’humiliïs, Bonifatsi! Les teves protestes no arribaran fins a ells. Aquests nous opritxniki,⁶⁹ els nous botxins, no et comprendran. Però no perdis el coratge. La història ho posarà tot en clar. La posteritat clavarà amb claus a la columna del deshonor els tirans de la comissariocràcia i llurs infàmies. Morirem com a màrtirs de la idea, de l’albada de la revolució mundial. Visca la Revolució de l’esperit! Visca la Revolució de l’esperit! Visca l’anarquia mundial!

Una descàrrega de vint fusells, precedida d’una ordre que només els tiradors van sentir, va segar la meitat dels condemnats, gairebé tots mortalment. Els altres van caure en una segona descàrrega. El qui va durar més, en la seva agonia, fou el jovencell Teriotxka Galusin. A la fi, també ell va quedar estirat, immòbil.

2

Els partisans no van renunciar tot seguit a la idea de traslladar el campament en una altra localitat, més oriental. Els reconeixements i les exploracions de la zona, per la banda de la gran carretera que seguia la partió dels vessants dels rius Vitka i Ketxma, van ésser continuats molt de temps. Sovint Liveri s’allunyava del campament per anar a la taiga, i deixava sol el doctor. Però ja era massa tard per a traslladar-se en un altre indret, i hauria estat impossible de trobar-lo. Era l’època dels majors fracassos dels partisans. Abans del seu esfondrament definitiu, els blancs havien decidit acabar d’una vegada per totes amb les unitats irregulars dels boscos i les havien envoltades, mitjançant els esforços conjunts de tots els seus fronts. Els partisans sofrien pressions per tots els costats. Si el radi de l’encerclament hagués estat menor, la catàstrofe s’hauria produït inevitablement. Els va salvar l’amplitud de l’arc enemic. La proximitat de l’hivern no era favorable a l’operació de fer convergir les tropes enemigues a través de la impracticable i inacabable taiga, per tal d’estrènyer més el cercle on es trobaven atrapades les tropes camperoles. En tot cas, era impossible d’efectuar qualsevol moviment. Certament, si hagués existit un pla de trasllat de tropes, amb garantia de proporcionar avantatges militars segurs, el cercle s’hauria pogut trencar i donar la batalla per tal de passar més enllà de la línia d’encerclament, a noves posicions.

Però mancava un pla degudament elaborat. Els comandants més joves es desanimaven i perdien influència prop dels seus subalterns. Els més antics es reunien cada nit en consell i proposaven decisions contradictòries.

Calia deixar de banda la preocupació de cercar una nova localitat per a hivernar, i fortificar-se en la profunditat de la boscúria on es trobaven. A l’hivern, amb la neu alta, el bosc seria impenetrable a l’enemic, que no disposava d’esquís. El que calia era excavar trinxeres i fer gran arreplega de queviures.

El partisà Bissiurin, de l’economat, va informar sobre la manca de farina i de patates, que esdevenia greu. En canvi, es disposava de bestiar en gran abundància i Bissiurin preveia que l’alimentació principal a l’hivern es basaria en la carn i la llet.

D’altra banda, mancaven els vestits. Molts dels partisans anaven pel món mig despullats. Per aquest motiu, tots els gossos del campament van ésser morts, per tal de proporcionar-se pells, que els de l’ofici van transformar en jaquetes, amb el pèl a la part de fora.

Al doctor, li van negar els mitjans de transport, ja que els carros prestaven servei per cobrir necessitats més importants. La darrera etapa, els malalts greus van ésser transportats a peu, en baiards, una distància de quaranta verstes.

Pel que feia als medicaments, només quedaven quinina, iode i sal de Glauber. El iode, indispensable per a les operacions i per a la medicació, el tenien en cristalls que calia dissoldre en alcohol. Van deplorar aleshores d’haver destruït la producció de samogon, i van encomanar als destil·ladors menys responsables, que havien estat absolts, de tornar a engegar l’antiga planta per a destil·lar, o de construir-ne una de nova. Així fou reorganitzada la fabricació de samogon que havia estat abolida, però només per a ús mèdic. Al campament, la gent feia l’ullet i brandava el cap; a causa de la creixent desmoralització, es va tornar a estendre l’embriaguesa.

Van arribar a obtenir alcohol de prop de cent graus. El líquid de tal graduació era un bon dissolvent dels preparats cristal·lins. Amb aquell samogon que va servir per a dissoldre la quinina, Iuri Andréievitx tractà, més endavant, els casos de tifus exantemàtic que amb el fred, en començar l’hivern, es presentaren sovint al campament.

3

Aquells dies, va veure Pamfil Pàlikh amb la família. La seva dona i els seus fills s’havien passat l’estiu fugint pels camins plens de pols, a la intempèrie. Havien quedat aterrits pels horrors viscuts i n’esperaven d’altres. El seu pelegrinatge havia deixat en ells una empremta indeleble. La muller i els tres fills, un noi i dues noies, tenien els cabells de color de lli, lluminosos, cremats pel sol, i celles blanques i serioses en els seus rostres colrats per l’aire. Els fills eren encara massa petits per a guardar les empremtes del sofriment; en canvi, el xoc i els perills havien esborrat del rostre de la mare tota resta de vitalitat; li va quedar només l’eixuta regularitat de les línies, els llavis estrets i subtils com el tall d’un ganivet, i la tensa immobilitat del sofriment, sempre a punt de defensar-se.

Pamfil els estimava immensament, especialment els fills, i amb una destral ben esmolada els tallava joguines de fusta: llebres, óssos, galls, amb una traça que deixava astorat el doctor.

Quan van arribar, Pamfil es convertí en un home alegre, s’havia recuperat i el seu equilibri començava a restablir-se. Però aviat es va saber que, a causa de la nociva influència que els familiars exercien sobre la moral dels homes, els en separarien per tal de desempallegar el campament d’aquell inútil pes i així el comboi de les dones hauria d’acampar, sota escorta armada, a una certa distància per a passar l’hivern. La veritat era que corrien més rumors sobre aquesta qüestió que no pas hi havia disposicions concretes. El doctor no creia que la mesura arribés a dur-se a terme. Però Pamfil esdevingué ombriu i les aparicions recomençaren.

4

Al llindar de l’hivern, el campament entrà en un llarg període d’inquietud per diverses causes: la incertesa de l’esdevenidor, els interrogants angoixosos i confusos, estranyes incongruències.

Els blancs havien reeixit en l’encerclament dels insurgents. Al front de les operacions, ja acomplertes, figuraven els generals Vitsin, Kvadri i Bassaligo, que tenien fama d’homes ferms i decidits. Els seus noms omplien de terror les dones dels partisans i la població civil que, no havent volgut abandonar les seves llars, havia romàs als pobles, a l’altra banda del cercle enemic.

Com ja ha estat dit, era difícil que l’encerclament pogués progressar. Sobre aquest punt es podia estar tranquil. Nogensmenys, no era possible romandre inactius. Acceptar passivament la situació significava un reforç moral per a l’enemic. Fins admetent que el parany no era perillós, calia esforçar-se a sortir-ne ni que només fos a títol demostratiu.

Amb tal finalitat foren concentrades forces partisanes de selecció contra l’arc occidental del cercle. Els combats van durar molts dies: els partisans derrotaren l’enemic i, enfonsant-li les línies, van penetrar en la seva reraguarda.

A través de la bretxa oberta per l’esfondrament del front enemic, s’obria als insurgents l’accés a la taiga. Noves multituds de fugitius van afluir d’aquella part per unir-se a la unitat partisana; una riuada de pacífica gent del camp constituïda no sols per famílies dels partisans. Tots els camperols de la regió s’havien posat en marxa, aterrits per la repressió dels blancs; havien abandonat les llars i instintivament van anar a girar entorn de l’exèrcit camperol dels boscos, en el qual veien la seva defensa.

Al campament ja hi havia la tendència d’alliberar-se dels propis paràsits. Els partisans no tenien cap intenció d’acollir-ne de nous, i a més a més estranys. Per això van anar a l’encontre dels fugitius i, barrant-los el pas al mig de la carretera, els van fer desviar vers un molí que hi havia prop del rierol Txilimka. La localitat —una obertura conreada on, entorn del molí, havien sorgit algunes masies— era Dvori. Pensaven plantar-hi un campament on els fugitius podrien hivernar i arranjar un dipòsit de queviures.

Però, mentrestant, els esdeveniments seguien el seu curs i escapaven al control del comandament.

La victòria obtinguda sobre l’enemic no havia estat decisiva. Els blancs havien deixat endinsar els partisans en el seu territori i després, restablint l’encerclament, els havien deixats sense comunicació amb el seu campament. El destacament que havia penetrat en la reraguarda blanca tenia així tallat el camí de retorn a la taiga.

Les dones fugitives també van tenir dificultats. Dins l’espessa boscúria no era fàcil de trobar-se i els partisans que havien estat enviats a buscar-les en van perdre els rastres i van tornar endarrera sense saber on podien haver anat a parar. Elles, pel seu compte, es van endinsar en la taiga, com una riuada instintiva, i van donar proves d’enginy prodigiós durant la marxa; van abatre el bosc en totes direccions, van construir ponts i passadissos amb branques i van traçar camins sencers.

Les coses es van desenvolupar en contra de les intencions del comandament de l’Estat Major del bosc i van capgirar de dalt a baix els plans i les previsions de Liveri.

5

Per això es barallava amb Svirid, prop de la gran carretera que passava per la taiga en un breu trajecte. A la carretera, els seus ajudants discutien si tallar o no tallar els fils de la línia telegràfica que en seguia el traçat. El qui havia de decidir era Liveri, però ara estava ocupat a parlar amb el vagabund caçador, i feia signes amb la mà als altres, indicant que ja hi anava tot seguit, que l’esperessin i que no se n’anessin.

Svirid va rumiar molt de temps sobre la condemna i l’afusellament de Vdovitxenko, que no trobava justificada sinó pel fet de la seva influència, que, rivalitzant amb l’autoritat de Liveri, determinava una escissió en el campament. Svirid hauria desitjat abandonar els partisans per tornar a viure a la seva, en llibertat, com temps enrera. Però això ja no era possible. Qui s’ha llogat s’ha venut, diu el refrany. Si hagués abandonat ara els Germans del Bosc, hauria fet la mateixa fi dels afusellats.

Feia el pitjor temps que es podia imaginar. Un vent aspre de tempesta arrossegava ran de terra esqueixats panys de núvols, negres com el sutge. Tot d’una la neu va començar a caure, amb una pressa febril de follia blanca.

En un instant l’aire va quedar embolicat amb un llençol blanc i damunt la terra es va estendre un blanc cobrellit. Amb la mateixa rapidesa, però, l’estesa blanca es va fondre, va desaparèixer, i la terra va ressorgir novament negra com el carbó; el cel negre es va omplir de taques de núvols inflats dels aiguats que queien en la llunyania. La terra ja no era capaç d’absorbir més aigua. En els moments d’aclarida, els núvols s’obrien, com si allà dalt, per tal de ventilar el cel, obrissin de bat a bat les finestres, a través de les quals transparentava una blancor freda i cristal·lina. En terra, l’aigua aturada que el sòl no podia absorbir donava la rèplica de les obertes finestres dels bassiols i dels aiguamolls, que lluïen amb la mateixa freda lluminositat.

La maltempsada flotava com una fumera damunt del bosc de coníferes, flairós de trementina, i no s’hi endinsava, igual com l’aigua no penetra en una tela encerada. Les gotes de pluja restaven penjades l’una al costat de l’altra, espesses, sense caure, als fils del telègraf, i els donaven l’aspecte de fils de perles.

Svirid formava part dels qui havien anat a l’encontre dels fugitius, a través de la taiga. Volia explicar al seu cap allò que havia vist, l’encavallament d’ordres contradictòries, totes igualment irrealitzables. Volia explicar-li les atrocitats a què s’havien lliurat les més febles de les dones, perduda ja la darrera resta d’humanitat. Les mares joves, que caminaven a peu, carregades amb farcells, sacs i els infants, es quedaven sense llet; s’esfondraven de cansament i, posseïdes d’una mena de follia, abandonaven els seus fills a la carretera, buidaven els sacs de farina i tornaven endarrera. Valia més acabar d’una vegada que no pas esperar la mort després d’una llarga agonia de fam. Valia més lliurar-se a l’enemic que no pas ésser pastura dels llops.

D’altres, més fortes, havien demostrat una resistència i un coratge, del tot ignorat pels homes. Svirid tenia moltes altres notícies a donar. Hauria volgut advertir el seu cap sobre el perill d’una nova revolta que es congriava en el campament, més greu que la que havia estat sufocada, però no trobava les paraules, a causa de la frenètica pressa de Liveri, que li impedia de desenrotllar fins a la fi el seu discurs. Per altra part, Liveri l’interrompia sovint, no solament perquè l’esperaven a la carretera, des d’on li feien signes i el cridaven, sinó perquè en les dues darreres setmanes no havia fet sinó escoltar els relats d’aquells fets, que ja se sabia de cor.

—No em facis anar de pressa, camarada cap. No sóc home de paraula fàcil, jo. A mi les paraules se’m queden a les dents i se’m posen de través. ¿Què t’estava dient? Hauries d’anar a veure fes siberianes i dir-los un mot que faci llei. No et pots imaginar la confusió que hi ha entre elles. Et demano que em diguis què passa al campament: «Tots contra Koltxac», o bé el que domina és aquest estrall de les dones?

—Fes-ho curt, Svirid. Ja veus que em criden. Enllesteix.

—I, a més, hi ha aqueixa bruixa de Zlidavikha. Qui sap qui és, aquesta femella. S’entesta a ser considerada com a «vetrinària» dels animals.

—Veterinària, Svirid.

—Just, és el que estic dient. Dic «veterinària», que guareix les bèsties. Però aqueixa dono ta fa tota altra cosa que ocupar-se de les bèsties. No fa sinó contar històries que sembren la corrupció entre les fugitives. Els diu, per exemple: qui la fa la paga. Heus ací a què condueix anar al darrera de la bandera roja, sempre a punt d’alçar-se les faldilles. Una altra vegada ja sabreu quin pa s’hi dóna.

—No entenc de quines fugitives em parles: ¿de les nostres, partisanes, ó de les altres?

—De les altres, és clar. De les que acaben d’arribar; de les estranyes.

—Ha estat ordenat de reunir-les a la secció de Dvori, al molí de Txilimka. Com és que són aquí?

—De la secció de Dvori, dius? No en resten sinó les cendres. El molí i tot el camp conreat han estat incendiats. En arribar a Txilimka, les dones han vist que s’havia convertit en un desert nu. Moltes es van tornar boges, es van posar a udolar i se’n van tornar endarrera amb els blancs. Les altres van girar cua i han arribat aquí amb tots els seus estris.

—A través del bosc i dels pantans?

—¿De què et penses que serveixen les destrals i les serres? Van ser enviats destacaments d’homes nostres per protegir-les i les han ajudades. Diuen que han fet trenta verstes de camí, fins aquí, han fressat el bosc, amb les destrals. I fins han construït ponts! Si no es veu no es creu! I després diran de les dones! Han fet coses de no dir, en tres dies.

—Ets una bèstia! Com pots estar content, tros d’ase, que hagin fet trenta verstes de camí. Això facilitarà les coses a Vitssin i a Kvadri. Han fressat un pas dins la taiga. Ara, ja tenen pas fins per a l’artilleria.

—Pensa en els flancs, en els flancs. Si els protegeixes, ja estem salvats.

—Et figures que no hi hauria pensat sense tu?

6

Els dies es feien curts. A les cinc ja era fosc. A l’hora baixa, Iuri Andréievitx se n’anava cap al camp, a través de la carretera, on pocs dies abans Liveri havia discutit amb Svirid. Vora la planura i el turó on hi havia la servera, que afitava el camp, va sentir la veu procaç i insolent de la Kubarikha, la seva rival, tal com ell, per broma, anomenava la curandera de les bèsties. La dona cantava amb veu estrident i gemegadissa una cançó alegre i desimbolta, potser de les txastuixki. Hi havia gent que l’escoltava. De tant en tant, la interrompien esclats de riure d’homes i dones. Més tard, tot va quedar en silenci. Ben segur que els qui escoltaven se n’havien anat.

Aleshores la Kubarikha va cantar d’una altra manera, a mitja veu, per a ella mateixa, creguda d’estar completament sola. Per por d’enfonsar-se en el pantà, Iuri Andréievitx caminava a poc a poc, en la fosca, per un senderó que donava el tomb a la planura pantanosa pel davant de la servera, però de sobte es va aturar corprès. La Kubarikha havia encetat una antiga cançó russa que ell no coneixia. Era potser improvisada?

La cançó russa és com l’aigua en una presa. Sembla quieta, immòbil, però en el fons brolla sense parar de les fonts, i la calma de la seva superfície és enganyadora.

Posant en joc tots els mitjans, les reiteracions i les tornades, la cançó alenteix el moviment del seu contingut, que es desenvolupa així gradualment. Després es descobreix tot d’un cop i ens deixa astorats. Hi ha una fonda tristesa continguda i dominada, que a la fi esclata en el cant. És com una folla temptativa d’aturar el temps amb els mots.

La Kubarikha mig cantava, mig recitava:

7

La partisana Kubarikha treia els mals esperits de la vaca malalta de la dona de Pamfil, Agàfia Fótievna, familiarment, Fàtievna. La vaca havia estat separada del ramat, conduïda fins a un coscoll i lligada a l’arbre per una banya. Al davant, vora les potes, asseguda sobre un tió, hi havia la mestressa; al darrera, en un escambell que servia per a munyir, seia la fetillera.

La resta de la innombrable ramada estava escampada per la petita clariana, encerclada tot a l’entorn, com si fos una paret, pels tofuts avets, alts com muntanyes, que semblaven seure a terra amb les grosses gires de les seves branques inferiors.

A la Sibèria es criava una raça particularment apreciada de vaques suïsses, gairebé totes del mateix pelatge, negre amb taques blanques. Les bèsties no estaven menys exposades que els homes a les privacions, a les llargues caminades, a l’insuportable amuntegament. Això darrer era el motiu pel qual emmalaltien. Posades a tocar l’una de l’altra, en la seva estupidesa s’oblidaven del sexe i, tot bruelant, muntaven com si fossin toros, l’una sobre l’altra, fatigades d’alçar les llargues i pesants mamelles. Les vedelles, en tal forma cobertes, fugien alçant la cua i en la seva fugida destrossaven branques i arbusts, i es refugiaven al bosc, on les seguien escridassant vells pastors i joves ragatxos.

Així com els núvols de neu gris-blanquinosos, reclosos en l’estreta cleda que les copes dels avets dibuixaven en el cel hivernal, s’acumulaven en la clariana tempestuosos i desordenats, igualment les bèsties s’alçaven i s’amuntegaven l’una sobre l’altra.

Uns quants tafaners, que formaven grup a part, destorbaven la fetillera. Ella se’ls mirava de cap a peus, amb un esguard hostil, però hauria perdut en dignitat si hagués admès que la fastiguejaven. Li ho impedia el seu amor propi d’artista i fingia no adonar-se’n. El doctor se la mirava des del grup, procurant d’amagar-se de la vista d’ella. Era la primera vegada que la podia observar a pler. La Kubarikha duia el seu habitual gorret anglès i el capot de color de pèsol de les tropes aliades, deixat anar negligentment. L’alterosa expressió ombrívola i apassionada dels seus ulls, llampeguejants sota les negres celles, posava de manifest en el seu rostre, que ja no era jove, que tant se li’n donava de tot, tant del que necessitava com d’allò de què es podia passar.

Allò que va sorprendre Iuri Andréievitx, però, fou l’aspecte de la dona de Pamfil. En pocs dies s’havia envellit espantosament. Tenia els ulls extraviats i a punt de sortir de les conques. Al coll, llarg com una perxa, li bategava una vena inflada. Així s’havia tornat per culpa de la secreta paüra.

—No dóna llet, amiga meva —deia Agàfia—. Jo em pensava que no estigués fora del període de crescuda, però no; ja fa temps que li hauria tocat i, tanmateix, no dóna llet.

—Què té a veure el període? No veus el furóncol que té al mugró? Et donaré una herba amb llard per a untar-la-hi i després en parlarem.

—La meva altra dissort és el marit.

—Li faré un encantament perquè no se’n vagi amb les altres. Puc fer-ho. Se t’enganxarà de manera que no tel podràs treure de sobre. Digues-me la tercera desgràcia.

—Però és que ell no m’enganya. Tant de bo que ho fes. La desgràcia, justament és que fa el contrari; està unit a nosaltres, a mi i als infants que per nosaltres se li ha assecat l’ànima. Sé què pensa. Pensa que dividiran el campament i ens enviaran a una altra banda; que a là fi anirem a parar a les mans dels sarraïns i ell no serà amb nosaltres i ningú no ens podrà defensar. Pensa que ens torturaran i que es rabejaran en els nostres turments. Si els conec, jo, els seus pensaments. Mentre no es giri contra si mateix.

—Hi pensarem. Li llevarem la malenconia. Digues-me la tercera desgràcia quina és.

—No tinc una tercera desgràcia! Totes es redueixen a la vaca i al marit.

—Mare meva, pobra ets en desgràcies! Mira si Déu et vol bé. Avui dia dones com tu s’han de buscar amb un llum. Dues penes per a una pobrissona, i una és la de tenir un marit massa bo. ¿Quant em dónes per això de la vaca?

—Què demanes tu?

—Un tinyol de pa i el teu marit.

Es van sentir esclafits de riure, al voltant.

—Fas broma?

—Si tan fort et sembla, renunciaré al pa. Ajustarem només sobre el marit.

Les rialles es van multiplicar.

—Com se diu? No, no el marit, la vaca.

—«Krassavka».

—La meitat de les vaques del ramat es diuen «Krassavka».⁷⁰ Bé, tant se val. Beneïm-la.

I va començar d’exorcitzar la vaca. D’antuvi, el sortilegi es referí només a la bèstia; després, es va transportar i va donar a Agàfia una lliçó sencera sobre la màgia i les seves aplicacions. Iuri Andréievitx escoltava com encisat el deliri de la farsant, igual com, arribat a la Sibèria des de la Rússia europea, havia escoltat captivat la pintoresca parla de Vakkh, el cotxer.

La soldadessa deia:

—Tia Morgóssia, vine a visitar-nos. Dimarts, dimecres, treu l’encantament al furóncol. Deslliura’t, empastre del mugró de la vaca. Estigues quieta, «Krassavka», que em tiraràs l’escambell enlaire. Sigues com una muntanya i dóna llet com un riu. Ogre, dimoni, lleva la crosta tinyosa i llença-la a les ortigues. I fes que la paraula de la guaridora sigui com la paraula del tsar. Convé saber-ho tot, Agàfiutska, conjurs, ordres, paraules que ofenen i paraules que defensen. Vet aquí que tu mires, i creus que és el bosc. I, en canvi, és la força impura que lluita contra l’exèrcit dels àngels, igual com els vostres combaten contra els sarraïns. O bé, mira cap on t’assenyalo. No, no cap allà, estimada. Mira amb els ulls i no amb el clatell, mira cap on jo assenyalo amb el dit. Així, així. Què et penses que és? ¿Et penses que és el vent que torça i entrellaça les branques? ¿Penses que és l’ocell que vol fer el seu niu? No és això. És el més gros embolic del dimoni. És una russàlka que trena una garlanda per a la seva filleta. Ha sentit arribar gent i n’ha marxat. L’han espantada. Però ja veuràs com al vespre acabarà de trenar-la. O bé la vostra bandera vermella: ¿què et penses que és? Et creus que és una bandera? No; ho saps?, no és una bandera; és el mocador vermell encisat de la donzella que dóna la mort, que abassega, et dic, però per què? Què abassega? Amb el mocador abassega els minyons joves i els fa l’ullet, els condueix a la mort per ensorrar-los. Us crèieu que era una bandera, pobres i proletaris de tots els països, i no me’n feu cas. Ara, cal saber-ho tot, mareta Agàfia, tot, tot, tal com és. Quin ocell, quina pedra, quina herba. Ara, per exemple, aquell ocell serà un estornell. L’animal serà el teixó. Ara, per exemple, pensa amb qui et vols divertir i basta que m’ho diguis. Et faré venir el qui tu voldràs. Si ho vols, el cap de tots vosaltres, el cap dels boscos, Koltxac si ho vols. I fins i tot, si ho desitges, el tsarevitx Ivan. ¿Penses que fatxendejo i que dic mentides? No, jo no dic mentides. Mira, escolta. Vindrà l’hivern i vindrà la tempesta i ens tirarà al damunt ràfegues de neu i remolins de vent. I en aquelles ràfegues de neu, en aquell remolí de neu, jo clavaré el meu coltell, endinsaré el coltell fins al mànec i el trauré vermell de sang. Què: ¿ho has vist? I et pensaves que deia mentides. Però, d’on ve la sang que hi ha en una ràfega de tempesta? Això és vent, aire, pols de neu. Aquí hi ha el secret, mareta, que no és vent i tempesta, sinó la bruixa sense marit que es trasmuda i ha perdut el fill, i el cerca pel camp, i plora i no encerta de retrobar-lo. És en ella que el meu ganivet s’enfonsa; i per això surt sang. I jo amb aquest ganivet tallo i retallo la figura que tu vulguis i amb fil de seda te la cuso a les faldilles. I, sigui Koltxac, sigui Strélnikov, sigui un nou tsar, sigui qui sigui, no se separarà dels teus talons, i on tu aniràs, ell al darrera. I tu et pensaves que deia mentides; t’ho creies, pobres i proletaris de tots els països acudiu a mi. O bé, per exemple, cauen pedres del cel, com si ploguessin. L’home surt al llindar de casa seva i les pedres li plouen al damunt. O bé d’altres han vist passar cavallers pel cel, i els cascs dels seus cavalls tocaven els teulats. O alguns bruixots deien antigament: aquesta dona duu en el seu cos el blat, o la mel o la pell de marta. I els guerrers vestits amb la cuirassa li obrien una espatlla igual com s’obre un petit cofre, i amb l’espasa li treien de l’escàpula, a l’una una mesura de blat, a l’altra un esquirol, a la de més enllà un rusc.

»En aquest món, a vegades ens envaeix un sentiment gran i fort, en el qual mai no manca la pietat. L’objecte de la nostra adoració ens apareix com una víctima, en la mateixa mesura que l’estimeu. En certa gent, la compassió per la dona supera tots els límits del pensament. Amb el pensament col·loquen la dona en situacions impossibles, que en el món no es donen i que només existeixen en la imaginació; i així esdevenen gelosos de l’aire que l’envolta, de les lleis de la natura i dels mil·lenaris escolats, abans d’existir ella.

Iuri Andréievitx en sabia prou per a sospitar que les darreres paraules de la fetillera eren el començament d’una crònica de Novgorod o d’Ipatiev,⁷¹ relatada amb corrupcions sobreposades i afegits apòcrifs. Els segles han donat lleure als bruixots i als narradors per a deformar les cròniques, en el procés de la transmissió oral de generació en generació. Sense comptar les alteracions prèvies dels copistes.

¿Per què mai no l’havia corprès la fascinació de les tradicions, com aleshores? ¿Per què estava escoltant aquella rastellera de disbarats, aquell fantasieig sense sentit com si es tractés de conceptes reals?

A Lara, li havien obert l’espatlla esquerra. Amb un cop de sabre li havien deixat l’escàpula al descobert, igual com si haguessin introduït la clau en la tanca secreta d’una arca. De la pregona cavitat oberta de la seva ànima es revelaven els secrets que contenia: ciutats estranyes que havia visitat, camins estranys, estranyes cases, horitzons estranys que s’allargaven en forma de cintes, embolicades, en cabdells que es debanaven i eixien fora.

Com l’estimava! Que bonica era! Tal com l’havia sempre pensada i somniada, tal com li calia que fos! Però en quina forma? Amb quin aspecte? ¿Hauria triat algun tret d’ella, distint i identificat, si hagués hagut d’escollir? No, no. La volia amb aquella línia inimitablement senzilla i neta, amb la qual, d’un sol tret, de dalt a baix l’havia feta el creador, i a aquell divinal perfil s’havia ajustat la seva ànima, de la mateixa manera que el cos d’un infant que surt del bany es dibuixa sota la tovallola que l’embolica.

On devia ésser ara, i què li devia passar? La boscúria, la Sibèria, els partisans. Estaven encerclats i ell compartia llur sort. Quina malastrugança més absurda! I novament sentí que els ulls i la ment esdevenien la mateixa cosa. Tot trontollava. En aquell moment, en lloc de la neu que s’esperava, va començar a ploure. La forma d’una testa meravellosa, per obra divina s’estenia en l’aire d’un cap a l’altre de la clariana i fluctuava, d’una mida molt més gran que el natural, com un domàs penjat entre dues cases en un carrer de ciutat. La testa plorava, i la pluja, cada vegada més espessa, la cobria de besars.

—Ja te’n pots anar —va dir la fetillera a Agàfia—, ja he parlat a la teva vaca; ara es guarirà. Prega a la Mare de Déu.

8

Es desenrotllaven combats als confins occidentals de la taiga. Però era tan vasta, la taiga, que semblava com si els combats tinguessin lloc en les llunyanes fronteres de l’Estat, i el campament perdut en la boscúria estava tan poblat, que per molts homes que anessin a combatre, mai no restava desert.

El fragor de la batalla llunyana a penes si arribava als límits del campament. Però, d’improvís, van ressonar unes descàrregues al bosc, a les quals després d’un breu interval en van seguir d’altres, fins que de cop es va produir un dens i desordenat seguit de trets. La gent, sorpresa per aquells trets, va abandonar els quefers habituals i es va dispersar desordenadament. Els homes dels serveis auxiliars es van precipitar als carros. Es va produir un garbuix i tots van córrer a agafar les armes.

La calma va tornar aviat. Havia estat una falsa alarma i la gent va córrer cap a l’indret on havien ressonat les descàrregues. De tot arreu arribava gent.

Envoltaven una desferra humana que jeia coberta de sang, a terra. L’home, horriblement mutilat, a penes respirava. Li havien amputat el braç dret i la cama esquerra; era incomprensible com havia pogut arribar, arrossegant-se amb una sola cama i un sol braç, fins al campament. Li havien lligat a l’esquena les parts amputades, com uns afegits monstruosos i sangonents, junt amb un cartell que, entre els pitjors insults, deia que allò havia estat fet en represàlia dels excessos comesos per un destacament roig, amb el qual els Germans del Bosc no tenien cap mena de relació. S’hi afegia que de la mateixa manera serien tractats tots els partisans, si no es rendien dins el terme indicat en el cartell i no deposaven les armes davant els representants de les tropes de Vitsin.

Perdent la sang a dolls, interrompent-se, amb la veu apagada i la llengua que se li travava, adesiara esvanit, l’infeliç relatà les atrocitats i les tortures que havia presenciat a la unitat de policia militar i de repressió del general Vitsin. L’havien condemnat d’antuvi a la forca, però després li havien fet la gràcia de commutar-li la pena per la mutilació d’un braç i d’una cama, a fi que tomés al campament de tal forma mutilat, a guisa d’advertència per als partisans. L’havien dut a pes de braços fins a primera línia; allí l’havien deixat en terra amb l’ordre de seguir pels seus propis mitjans mentre l’incitaven a complir-la des de lluny disparant a l’aire.

El mutilat gairebé no podia moure els llavis. Per tal de provar d’entendre el seu incopsable barboteig, la gent que l’envoltava s’inclinava fins a tocar-lo. Deia:

—Estigueu alerta, germans. Han enfonsat el front.

—Tenim els flancs de reforç. Hi ha en curs una gran batalla. Resistirem.

—Han enfonsat el front; han enfonsat el front. Ens volen agafar per sorpresa. Jo ho sé. No puc més, germans. He perdut tota la sang; ja ho veieu, escupo sang. Em moro.

—Estigues estirat; reposa. I no parlis. No el feu parlar, bèsties. No veieu que li fa mal?

—No m’ha deixat res sencer, aqueix xucla-sangs. Et faré rentar al meu davant amb la teva pròpia sang, em deia: digues-me qui ets. Però ¿com podia dir-li qui sóc jo, germans, si sóc un desertor dels seus rengles? Sí. Em vaig passar a vosaltres.

—Per què continues dient «ell». ¿Qui és que t’ha torturat així?

—Germans, sento com se m’esqueixen les entranyes. Deixeu-me reprendre l’alè, us ho prego. Ara us ho diré. És l’ataman Bekerskin, el coronel Streese, la gent de Vitsin. Vosaltres no en sabeu res, aquí al bosc. Però a ciutat tot és plorar. Cremen els homes per posar el ferro roent; es fan corretges amb la pell dels homes vius. Et fan anar d’un cantó a l’altre, ningú no sap on, i et posen a la fosca. A les palpentes, proves de tocar allò que t’envolta i descobreixes que ets dins una cel·la enreixada, o un vagó. A dins hi ha més de quaranta persones. Després obren, i engrapen el primer que els cau a les mans. I a fora. Els degollen com si fossin gallines. Aquest, el pengen; l’altre, l’afusellen, i el de més enllà, en fi, el duen a l’interrogatori. Els lleven la pell i els tiren aigua bullent a les nafres. Si algú vomita i es caga a terra, el llencen al damunt de la porqueria. I no estalvien les dones ni els infants. Oh, Senyor!

El dissortat agonitzava. No va acabar de parlar, féu un crit i exhalà el darrer sospir. Tots els qui l’envoltaven se’n van adonar tot seguit, es van llevar les gorres i es van senyar.

Al vespre, una altra notícia, més tremenda encara, va córrer de cap a cap el campament.

Pamfil Pàlikh formava part del grup que envoltava l’agonitzant. L’havia vist, havia escoltat el seu relat i havia llegit el cartell de les amenaces.

El terror, que no el deixava, per la sort dels seus familiars si l’arribaven a matar, l’assaltà amb una violència exasperada. Se’ls imaginava, ja, sotmesos a lentes tortures, veia els seus rostres desfigurats pel sofriment, sentia els seus gemecs, les seves veus implorant ajut. Per tal de salvar-los dels futurs sofriments i de posar fi al seu, en la follia de la desesperació els va matar amb les seves pròpies mans. Va decapitar la dona i els tres fills amb la mateixa destral, esmolada com una navalla, amb la qual havia tallat en fusta les joguines per als fills, especialment per a Flenuixka, el noi que s’estimava més.

La cosa estranya fou com no es va matar a ell mateix tot seguit. Què devia pensar? Què podia esperar? ¿Quines eren les seves intencions? Evidentment era un desequilibrat, una existència estroncada per sempre.

Mentre Liveri, el doctor i els membres del sòviet de l’exèrcit estaven reunits per tal de discutir què calia fer en relació a ell, ell errava pel campament en llibertat, amb el cap cot, sense veure-hi, amb aquells ulls tèrbols i groguencs que esguardaven de través. Hi havia estergit en el seu rostre un obtús i vague somriure, un sofriment sobrehumà que ningú no hauria pogut conhortar.

Ningú no el compadia. Tothom fugia del seu davant. Algú va alçar la veu en requesta que el linxessin, però no va trobar ressò.

Ja no li restava res a fer al món. A trenc d’alba, va desaparèixer del campament, igual com fuig de si mateix un animal enfollit atacat d’hidrofòbia.

9

Ja havia arribat l’hivern. El glaç feia com un ressò. En la glaçada boira, apareixien sorolls i formes esbocinades, sense nexe aparent, que s’aturaven immòbils, es movien, desapareixien. No brillava el sol conegut a la terra, sinó un altre, com artificial, deixat anar sobre el bosc com un globus vermell del qual sorgien raigs de llum rogenca, lents i feixucs, de color d’aram, com en un somni o en una faula. En el seu trajecte quedaven quallats en l’aire i s’enganxaven glaçats als arbres.

Ran de terra, fent cruixir agudament la neu a cada pas, es movien en totes direccions cames invisibles calçades amb botes de feltre, mentre que els cossos, al damunt, abrigats amb pellisses i gorres caucasianes, flotaven pel seu compte en l’aire, com astres voltant en l’esfera celeste.

Els coneguts s’aturaven i començaven a parlar. Acostaven les cares morades, com si fossin als banys turcs, amb caramells a la barba i al bigoti; de les boques sortien núvols de vapor dens i llefiscós, tan grossos que semblaven desproporcionats a les parques paraules, també glaçades, de les lacòniques converses.

Liveri i el doctor es van trobar pel corriol:

—Sou vós? Quants anys, quants hiverns sense veure-us! Us prego que feu cap al meu refugi, aquesta nit. Passareu la nit amb mi. Repassarem els records, parlarem una mica. He tingut notícies.

—Ha tornat el missatger? Hi ha notícies de Varikino?

—En la relació que m’han fet no hi ha res sobre els meus ni sobre els vostres. Però, això, més aviat em sembla un bon senyal. Significa que han tingut temps de posar-se a aixopluc. Altrament, se’n parlaria. De la resta, ja en parlarem aquesta nit. Us espero, doncs.

Al refugi, el doctor va tornar a preguntar:

—Digueu-me una cosa només: ¿què sabeu de los nostres famílies?

—Encara un cop, no hi voleu veure més enllà del nas. Segons que sembla són vius i en lloc segur. Però no es tracta d’ells. Hi ha notícies magnífiques. Voleu carn? Rostit de vedella, fred.

—No, gràcies, no divagueu. Sigueu més concret.

—Feu malament. Jo menjo. Al campament hi ha escorbut. La gent fins ha oblidat què cosa són el pa i les verdures. A la tardor, quan els fugitius eren aquí, havíem d’haver fet una collita més organitzada de baies i de nous. Us estava dient que les nostres coses prenen un caire immillorable. Tot allò que jo havia previst ha quedat confirmat. S’ha trencat el glaç. Koltxac es bat en retirada en tots els fronts. És una desfeta completa i incontrolable. Ho veieu? Què us deia jo? I vós, en canvi, fèieu el planyot.

—Quan feia el planyot, jo?

—Sempre. Sobretot quan Vitsin ens anava a l’encalç.

El doctor va recordar la tardor anterior, l’afusellament dels conjurats, la tragèdia de Pàlikh, el drama sagnant del qual amagava el seu final. Blancs i roigs es feien la competència a veure qui era més despietat, i les atrocitats es multiplicaven constantment, per recíproca reacció. La sang feia agafar basca, pujava fins al coll, envaïa el cap, i fins els ulls s’ofegaven en sang. No era un plany allò que feia el doctor, sinó una cosa ben diferent. Però com li ho explicaria, a Liveri?

Al refugi se sentia una emanació acre d’òxid de carboni, que es notava al paladar i irritava el nas i la gorja. El local estava il·luminat per mitjà d’estelles molt primes que cremaven en uns trespeus de ferro. Quan una estella es consumia, el seu extrem carbonitzat queia en un recipient ple d’aigua i Liveri la substituïa per una altra acabada d’encendre.

—Ja ho veieu, què he de cremar. L’oli s’ha acabat. Però aquestes estelles es cremen de pressa. Sí, al campament hi ha escorbut. ¿No em voleu acceptar una mica d’aquesta vedella? L’escorbut. Què en penseu, doctor? No ens resta sinó reunir el comandament, explicar la situació, celebrar amb els dirigents una conferència sobre l’escorbut i sobre les mesures que cal prendre.

—No em tortureu, per l’amor de Déu. ¿Què en sabeu del cert, dels nostres familiars?

—Us he dit que no en sé res en concret. Però no he acabat encara de dir-vos el que sé dels darrers comunicats de guerra. La guerra civil s’ha acabat. Koltxac està totalment derrotat. L’Exèrcit Roig el persegueix per la línia del ferrocarril cap a l’est, per acular-lo fins al mar. Una altra unitat de l’Exèrcit Roig ve, a marxes forçades, a reunir-se amb nosaltres per anihilar conjuntament amb les nostres forces les diverses bosses enemigues esparses ça i lla. El sud de Rússia està ja desembarassat. ¿No us n’alegreu? Us sembla poc?

—No. Estic content. Però ¿on són les nostres famílies?

—No són a Varikino, per sort. Si bé els rumors que circulaven aquest estiu, tal com suposàvem, no s’han confirmat —¿recordeu aquelles estúpides històries sobre una invasió d’un poble misteriós?—, el poble ha estat completament abandonat. Devia haver passat alguna cosa i és una sort que les nostres famílies haguessin marxat a temps. Hem de pensar que són a aixopluc. Aquesta és l’opinió dels pocs que van romandre, segons el report del reconeixement.

—I Iuriatin? Què ha passat allà baix? ¿En quines mans està?

—També allà hi ha una cosa estranya. Deu ser un error.

—De què es tracta?

—Sembla que encara hi són els blancs. Però és impossible; és absurd. Ara us ho demostraré amb fets.

Liveri va afegir un branquilló al trespeus i va desplegar un mapa militar molt gastat i molt plegat. Va deixar a la vista el sector interessant i va començar a fer indicacions amb un llapis que tenia a la mà.

—Vegeu. En tots aquests sectors, els blancs han estat rebutjats. Aquí, aquí i aquí, en tota l’extensió d’aquest arc: em seguiu?

—Sí.

—Per això no poden trobar-se dins el radi de Iuriatin, si no és a risc de veure’s atrapats dins una bossa, amb les comunicacions tallades. I els seus generals, per beneits que vulguem considerar-los, no ho són prou per a no adonar-se’n. Per què us heu posat la pellissa? ¿On aneu?

—Perdoneu-me; és un moment. Tot seguit torno. Estic sufocat pel fum i pel tuf de cremat que es respira aquí. No em trobo bé. Voldria prendre l’aire.

El doctor va eixir novament a l’aire lliure, va llevar amb el guant la neu amuntegada damunt un tronc gruixut que a tall de seient hi havia al davant del refugi, va seure i va romandre absort, inclinat, amb el cap entre les mans. La taiga hivernal, el campament al bosc i els divuit mesos passats entre els partisans no existien. Se n’havia oblidat. En el seu pensament només hi havia els seus familiars, i tot era fer conjectures i més conjectures, cada vegada més paoroses.

Es figurava Tònia caminant enmig de la tempesta, en ple camp, duent Xúrotxka als braços embolicat amb una flassada. Les cames se li enfonsaven en la neu, caminava fatigosament, la tempesta l’encalçava furiosa, l’empenyia el vent; queia i es tornava a alçar; li cedien les cames afeblides, ja incapaces de sostenir-la. Déu meu, per què tornava a oblidar-se’n? Tenien no pas un, sinó dos infants, i Tònia alletava encara el més petit. Tenia tots x dos braços ocupats, com els fugitius del riu Txilimka enfollits de dolor i de fatiga.

Tots dos braços ocupats i al seu costat no hi havia ningú per a ajudar-la. El pare de Xúrotxka no se sabia on era. Era lluny, sempre lluny, tota la vida lluny d’ells. Quin pare era aquell? Són així els veritables pares? ¿I on era el pare d’ella, on era Alexandre Alexàndrovitx? ¿On era Niuixa? On eren els altres? Més valia no fer-se tals preguntes, no pensar, no imaginar.

Es va alçar del tronc per entrar una altra vegada al refugi. Però, inopinadament, els seus pensaments van prendre una altra direcció i va decidir de no tornar a veure Liveri.

Feia temps que tenia preparats els esquís, un sac amb galetes i altres coses necessàries per a una fuga. Ho guardava soterrat a la neu, més enllà dels límits del campament, al peu d’un gran avet roig, en el qual, per no oblidar-se’n, havia fet un senyal amb el ganivet. Començà a caminar per la via oberta entre munts de neu. Feia una nit límpida i la lluna plena resplendia. El doctor coneixia els llocs de sentinella a la nit, i va reeixir a evitar-los. Però, prop del turó on hi havia la servera, un sentinella li va cridar l’alto des de lluny, i de dret, sobre els esquís separats, amb un salt el va tenir al costat.

—Alto o disparo! Qui ets? Respon tot seguit!

—T’has tornat boig, germà? Sóc dels vostres. No m’has reconegut? Sóc el vostre doctor Givago.

—Perdona, no t’enfadis, camarada Gelvak. No t’havia reconegut. Però, a pesar que siguis Gelvak, no et deixo passar. Tothom ha de respectar el reglament.

—Tens raó. El sant i senya és: «Sibèria roja», i la resposta: «A baix els intervencionistes».

—Això ja és una altra cosa; ja pots anar on vulguis. Però on diable vols anar? Malalts?

—No puc dormir de set que tinc. He pensat que m’aniria bé donar un tomb i menjar una mica de neu. He vist la servera amb les baies gebrades, i he pensat que podria menjar-ne unes quantes.

—Te’n falta un bull, com als senyors. Mira que anar a menjar baies a l’hivern! Tres anys d’estovar-te, i no s’hi coneix gens. Ni rastre de consciència de classe. Ja te’n pots anar a la teva servera, boig, més que boig. A mi què m’importa?

I cada vegada més ràpid per l’impuls agafat, el sentinella, dret sobre els seus esquís xiuladors, se separà de Givago i es va allunyar per sobre de la neu immaculada, cada vegada més petit darrera les despullades branques hivernals, esclarissades com els cabells d’un cap que comença a calbejar. Camí enllà, el doctor va arribar a la servera.

L’arbre s’enfonsava en la neu; només se’n veien les branques i les baies gebrades, i inclinava vers ell dues branques carregades de neu. Li va semblar que tenia al davant els llargs braços blancs de Lara, rodons i generosos, i, agafant les branques, es va acostar a l’arbre. Com una resposta esperada, la servera el va cobrir de neu, de cap a peus. Sense saber què deia, inconscientment murmurà:

—Et tornaré a veure, indescriptible bellesa meva, senyora meva, petita i estimada servera meva.

La nit era límpida i la lluna resplendent. Es va endinsar en la taiga en direcció a l’avet roig, va desenterrar les seves coses i va abandonar el campament.