Novena part

VARIKINO

1

Arribat l’hivern, quan va poder disposar de més temps, Iuri Andréievitx, va començar a prendre notes. Escrivia per a ell mateix.

«Quantes vegades, a l’estiu, hom voldria repetir, amb Tiútxev:

»Quin goig de treballar per a un mateix i per a la família, del matí al vespre, construir-se un sopluig, conrear la terra per nodrir-se, fer-se el propi món, com Robinson, a imitació del Creador en la creació de l’univers, renovar-se, renéixer contínuament, imitant la mare que ens va dur al món!

»Una munió de pensaments travessen la ment, un hom pensa una colla de coses noves quan les mans estan ocupades en una tasca material, física, un treball aspre; quan ens enfrontem amb tasques raonables, realitzables amb les mans, compensades amb el goig de l’èxit; quan sis hores seguides escalaborno sense parar un tronc de llenya amb la destral, o cavo la terra sota el cel obert que ens colra amb la seva serena alenada.

»I aquests pensaments, aquestes intuïcions i reflexions, no es traslladen al paper, sinó que s’obliden, d’acord amb la seva natura momentània i fugissera; però això no constitueix una pèrdua, sinó un avantatge. L’eremita de la ciutat que fustiga la seva imaginació i els seus nervis cansats amb un cafè ben fort o amb el tabac ignora que l’excitant més eficaç consisteix en la necessitat real i en la bona salut.

»No desitjo dir més del que he dit; no predico la simplicitat del retorn a la terra, a la manera de Tolstoi, ni tinc intenció d’esmenar la plana al socialisme en allò que es refereix a la qüestió agrària. Testifico senzillament un fet, i no erigeixo en sistema el nostre destí, que per atzar ha pres aquesta traça. El nostre exemple no té un valor absolut i no es presta a deduccions. El que tenim a les mans no és una hisenda: és massa heterogeni. A la fatiga dels braços, devem solament uns pocs productes: els llegums i les patates. La resta prové d’una altra font.

»L’ús que fem de la terra és il·legal i arbitrari, al marge de les regulacions de l’autoritat estatal. La llenya que tallem del bosc és un furt, un furt injustificat, malgrat que la robem de la butxaca de l’Estat, que en altre temps era la de Krueger. Ens hi ajuda la connivència de Mikulitsín, que, poc més o menys, viu de la mateixa faisó; ens salven les distàncies, l’allunyament de la ciutat on, afortunadament, per ara, no saben res de les nostres malifetes.

»He renunciat a la medicina, i callo com un mort pel que es refereix a la meva condició, per tal de no limitar la meva llibertat. Malgrat, això, sempre hi ha un desgraciat que, en un racó de món, s’ha assabentat que a Varikino s’ha establert un metge, i es pren la pena de fer trenta vers tes per demanar un consell; qui ve amb una gallina, qui amb ous, qui amb mantega o amb qualsevol altra cosa. Jo voldria refusar tota mena d’honoraris, però em veig obligat a acceptar, ja que la gent no té fe en la virtut dels consells gratuïts. Així és com la pràctica de la medicina em dóna algun fruit. No obstant això, la base del nostre sosteniment i del de Mikulitsín és Samdeviàtov.

»No és possible imaginar l’entrellat de contradiccions de què és fet aqueix home. Ell està sincerament per la revolució i és, en tot, digne de la confiança que li ha fet el sòviet de la ciutat de Iuriatin. Investit com es troba de plens poders, podria, si ho volgués, arrabassar el bosc sencer de Varikino, sense demanar-nos permís a nosaltres ni a Mikulitsín, i nosaltres no gosaríem ni piular. Si, altrament, volgués robar l’erari públic, es podria ficar a la butxaca tot el que li semblés, tranquil·lament, i tampoc en aquest supòsit ningú no obriria boca. No té obligació de repartir amb ningú ni de donar res a ningú. ¿Què és, doncs, allò que l’indueix a preocupar-se de nosaltres, a ajudar Mikulitsín i a assistir tothom del districte, com, per exemple, fa amb el cap de l’estació de Torfianaia? I sempre volta d’una banda a l’altra, i sempre transporta alguna cosa; i amb el mateix afany amb què fa això explica i interpreta Els posseïts de Dostoievski i el Manifest Comunista. A mi em sembla, en fi, que si no es compliqués la vida sense necessitat, en forma tan generosa i tan desinteressada, es moriria d’ensopiment».

2

Un xic més endavant, va anotar:

«Ens hem establert a la part del darrera de l’antiga casa senyorívola, en dues estances d’un bastiment de fusta, que els anys de la infantesa d’Anna Ivànovna estava destinada als servents privilegiats, a la modista de la família, a l’administrador i a la mainadera retirada.

»La construcció gairebé amenaçava ruïna, però l’hem apuntalada bastant de pressa. Amb l’ajut d’un tècnic hem modificat la disposició del canó de l’estufa, que, ara, dóna a totes dues cambres i distribueix més bé l’escalfor.

»En aquest indret del parc, ha desaparegut el rastre de les velles plantes, sota la nova vegetació que tot ho ha envaït. Ara a l’hivern, quan tot a l’entoni és mort i les coses vives no oculten les mortes, les empremtes del passat apareixien més clares, sota la neu.

»Hem estat afortunats. Hem tingut una tardor tèbia i seca. Hem aconseguit de recollir les patates abans de les pluges i del fred. Llevat del que devíem a Mikulitsín, i que li hem restituït, hem fet prop de vint sacs de patates. Les hem acondicionades en un gran caixó que hi ha al mig del soterrani, protegides amb fenc i amb cobrellits vells. També hem dut al soterrani dues gerres de cogombres que ha salat Tònia, i altres tantes de cols posades en vinagre. Les cols fresques, les hem penjades al sostre, lligades de dues en dues. Tenim una provisió de pastanagues que hem conservat cobertes amb sorra eixuta. Hi ha encara una discreta provisió de raves, de remolatxes i de naps, i a la casa tenim molts pèsols i molts fesols. La provisió de llenya ens arribarà fins a la primavera. A l’hivern, m’agrada de sentir la tèbia bafarada del soterrani, que ens ve a l’encontre amb flaire d’arrels, de terra i de neu, quan al matí, ben d’hora, abans de l’alba, n’aixequem el portell, il·luminats amb una llanterna que a cada punt es vol apagar.

»Eixim de proveir que encara no és de dia. Cal només que el portell grinyoli una mica, o bé que fem un esternut inadvertit, o simplement que la neu cruixi sota els peus, perquè a l’hort llunyà, on les cols caparregen sota la blancor, les llebres facin un bot i fugin corrents, deixant un solc de petjades lleugeres. Dels voltants, s’aixeca aleshores un lladruc darrera l’altre dels gossos. Els darrers galls ja han cantat. Aviat callaran, i començarà a clarejar.

»A més de les petjades de les llebres, se’n troben dels linxs, les quals es veuen arrenglerades regularment, com els punts d’una costura, a petits sots. El linx camina com el gat, l’un peu darrera l’altre, i, segons que es diu, pot córrer moltes verstes en una sola nit.

»Aquí és costum de posar paranys contra els linxs, però, a vegades, en comptes dels linxs, s’hi atrapa alguna dissortada llebre, que hom troba agemolida, glaçada i mig sepultada per la neu.

»Al començament, a la primavera i a l’estiu, ens vam cansar molt i gairebé ja no podíem més. Ara, en aquestes tardes d’hivern, reposem. Ens podem reunir entorn del llum, gràcies a Anfim Efímovitx, que ens forneix el petroli. Les dones cusen o bé fan punt de mitja. Jo i Alexandre Alexàndrovitx llegim en veu alta. L’estufa és encesa, i jo, que estic reconegut com un bon fumista, no em distrec de tancar la portella, per tal d’evitar la pèrdua de calor. Si un tió crema malament i embussa el tiratge, el trec a fora i, tot fumejant, el llenço lluny. Vola espurnejant en l’aire, com una teia encesa, il·lumina un tros del negre parc endormiscat i els blancs rectangles dels bassiols i s’apaga, fent un xiulet, en un munt de neu.

»Llegim sense parar Guerra i Pau, Eugeni Onieguin i altres poemes. Llegim la traducció russa de El roig i el negre de Stendhal, Les dues ciutats de Dickens i les narracions breus de Kleist».

3

Cap a la primavera, va escriure:

«Em penso que Tònia està gràvida. Li ho he dit. Ella no comparteix la meva opinió, però jo n’estic segur. Fins i tot abans que apareguin símptomes menys dubtosos, em sembla que no m’equivoco amb els que ja han aparegut, encara que siguin menys clars.

»El rostre de la dona canvia. No es pot dir que s’enlletgeixi, però el seu aspecte, abans internament dominat i estudiat, escapa al seu control. Ja disposa d’ella el fruit que n’eixirà i ella deixa d’ésser pròpiament ella.

Aquest fet de sostreure’s l’aspecte exterior al control de la dona adquireix la forma d’una deixadesa física: el rostre es marceix, la pell es xucla i els ulls adquireixen una lluentor diferent de la que ella desitjaria; gairebé no aconsegueix dominar el seu físic i l’abandona a si mateix.

»Tònia i jo no hem estat mai allunyats l’un de l’altre. Enguany, el treball ens ha unit encara més. He observat que Tònia és activa, forta i infatigable, que és llesta per a escollir treballs, de manera que les alternatives li facin perdre el menor temps possible.

»Sempre he cregut que qualsevol concepció és immaculada i que en el dogma que afecta la Mare de Déu s’expressa la idea universal de la maternitat.

»En tota dona que concep es troba el mateix sentit de la solitud, de l’abandonament, d’una especial disposició envers ella mateixa. L’home, en aquest particular moment, ja és un estrany, com si no hagués estat part i la cosa hagués plogut del cel.

»És la dona, ella tota sola, que posa la criatura al món, i s’enretira només amb ella mateixa sobre un altre pla d’existència, on regna un major silenci i es pot tenir sense cap mena de por un bressol. I sola, en silenciosa humilitat, la nodreix, i la fa créixer.

»Hom es dirigeix a la Mare de Déu, en aquests termes: “Prego amb devoció al teu Fill i al teu Déu…”. “I el meu esperit es gaudeix en Déu, el meu Salvador. Perquè s’ha dignat a posar l’esguard sobre la misèria de la seva esclava. I heus ací que, ja, totes les generacions em diran benaventurada”. “Perquè l’omnipotent ha fet, pel meu mitjà, grans coses. El seu nom és sant”. La seva criatura és la glòria. Però la mateixa cosa podem dir de tota dona. El seu Déu està en el seu fill. Les mares dels grans homes deuen experimentar aqueixa sensació. Però totes les mares són mares de grans homes i no és culpa d’elles si més tard la vida les decep».

4

«Continuàvem llegint Eugeni Onieguin i els poemes. Ahir va venir Anfim i ens va portar uns presents. Vam menjar llaminadures i ens va instruir. Vam parlar interminablement sobre art.

»Ja fa molt de temps que tinc el convenciment que l’art no és la definició d’una categoria o d’un clos que comprèn una infinitat de conceptes i de fenòmens derivats, sinó, al contrari, alguna cosa restringida i concentrada, la designació del principi que entra en la composició de les obres, la definició de la força que hi és emprada, o de la varietat elaborada. L’art no m’ha sem blat mai un objecte o un aspecte de la forma, sinó, més aviat, una part misteriosa i amagada del contingut. Això, al meu entendre, és clar com la llum del dia, ho sento amb tot el meu cos i amb tota la meva ànima, però com podria expressar i formular aquest concepte?

»Les obres d’art parlen de molt diverses maneres: amb el tema, la tesi, les situacions i els personatges. Però, sobretot, parlen en virtut de la presència de l’art en elles. La presència de l’art en les pàgines de Crim i càstig trasbalsa més que no pas el delicte de Raskólnikov.

»El primitiu art egipci i el grec, i el nostre art són, a través de molts mil·lennis, sempre la mateixa cosa, sempre art en singular. És una mena d’idea, d’afirmació de la vida, que, per la seva infinita amplitud, no es pot definir en simples paraules; però, quan un bri d’aquesta força entra en la composició de tota la resta, es revela com el fonament essencial, com l’ànima de qualsevol representació».

5

«M’he refredat un xic, tinc tos i potser fins i tot una mica de febre. Tot el dia que m’ha costat de respirar com si tingués un nus a la gorja. Malament. És l’aorta. Els primers avisos d’una malaltia hereditària, la malaltia del cor, que em ve de la mare. És possible? ¿Tan aviat? Si és així no viuré gaire temps.

»A l’estança se sent una lleugera olor de cremat. Socarrim de roba planxada. Estan planxant i, de tant en tant, treuen de l’estufa un tió ardent per posar-lo a la planxa, que té una tapadora que grinyola. No aconsegueixo recordar la més petita cosa. La memòria em falla. Per què no em trobo bé?

»Anfim ha dut sabó, i l’alegria ha estat tan gran, que s’ha fet bugada general, de manera que Xúrotxka fa dos dies que se les campa sense vigilància. Mentre estic escrivint es fica per sota la taula, seu al barró que uneix les potes i a imitació d’Anfim, que cada vegada que ens visita el deixa pujar al trineu, ell juga a dur-me en trineu a donar un tomb.

»Tan aviat com em trobaré bé, em caldrà anar a ciutat, per tal de llegir alguna cosa sobre l’etnologia de la comarca i sobre la seva història. He sentit dir que hi ha una excel·lent biblioteca pública, constituïda amb unes quantes donacions molt riques. Voldria escriure. Però he d’afanyar-me. No ens n’adonarem que haurà arribat la primavera i ja no serà temps de llegir ni d’escriure.

»Cada dia tinc més mal de cap. He dormit malament. He tingut un somni angoixós, d’aquells que s’obliden en despertar-se. Se me n’ha anat del cap i només recordo la causa del despertar: una veu de dona que sentia durant el somni i que, en el somni, omplia l’aire. En recordo el timbre, i reproduït en la memòria, he passat mentalment revista de les dones que conec cercant quina pot ser la que té una veu tan pregona, tan suau, amb alguna cosa de sufocat i d’humit. Però no em semblava que fos cap dona coneguda. Fins he pensat que, acostumat a Tònia, no fos justament l’excessiva habitud que podria interposar-se entre jo i la seva veu i m’impedís de reconèixer-la. He provat d’oblidar que Tònia és la meva dona i d’allunyar de mi la seva imatge per intentar comprendre-ho. No, no era la seva veu. I, al capdavall, la cosa ha quedat sense aclarir.

»A propòsit dels somnis. Hom sol creure que a la nit somniem habitualment allò que ens ha fet més impressió de dia, en estat de vigília. Les meves observacions em permeten afirmar el contrari.

»Més d’un cop he notat que justament les coses en les quals a penes si ens hem fixat de dia, les idees poc clares, les paraules dites d’esma i a les quals no hem prestat atenció, a la nit es presenten en imatges concretes i vives i esdevenen l’objecte dels somnis com si es volguessin rescabalar d’haver estat tingudes en poca consideració».

6

«Una clara nit de gel. Hi ha una extraordinària lluminositat en les coses, que es presenten amb uns contorns molt precisos. La terra, l’aire, la lluna, els estels, tot apareix com clavat, soldat pel glaç. Al parc, enmig de les senderes, les ombres dels arbres semblen estergides i en relleu. Sembla com si el camí fos travessat contínuament per negres figures, en diversos punts. Es veuen gran estels suspesos entre les branques del bosc, com blaves llanternes de mica. Tot el cel és com un prat a l’estiu, sembrat de petites margarides.

»Als vespres continuen les converses sobre Puixkin.

Hem examinat les poesies que va fer al col·legi, les del primer volum. Quina importància no té l’elecció del mestre!

»En els versos llargs, l’ambició jovenívola no va anar més enllà de l’Arzamas.⁴⁸ Hi nia el desig de no ésser inferior als mestres, de tirar terra als ulls del seu oncle,⁴⁹ amb les al·lusions mitològiques, l’èmfasi, un cert llibertinatge i un epicureisme inventats, un bon sentit prematur i una forma.

»Però gairebé tot seguit, de les imitacions d’Ossian o de Parny, o dels Records de Tsarkoie Selo, el jove Puixkin va passar als versos breus de La petita ciutat o Missatge a la meva germana, o un xic més tard, a la poesia escrita a Kitxiniev, Al meu tinter, o als ritmes del Missatge a Iudin, on es desvetlla ja en l’adolescent el futur Puixkin.

»En la seva poesia, com en una estança a través de la finestra oberta, irrompen aleshores la llum i l’aire del carrer, la remor de la vida, l’essència de les coses. Els objectes del món exterior, els objectes d’ús comú, els substantius, s’encalcen en una rastellera, s’ensenyoreixen dels versos i foragiten les parts menys definides del discurs. Objectes i més objectes s’arrengleren en una rimada columna sobre el cantell de la poesia.

»És un vers, esdevingut més tard el cèlebre tetràmetre puixkinià, que en un cert sentit representa la unitat mètrica de la vida russa, el seu natural tarannà: gairebé una mesura presa a tota l’existència russa, tal com es dibuixa la forma del peu per fer la sabata, o es diu el número del guant per donar la mesura de la mà, la que correspon a la perfecció.

»Així, més tard, el ritme de la Rússia que parla, el timbre del seu llenguatge discursiu, es troben entonats en les mesures de metre de tres temps de Nekràssov i en les seves rimes dactíliques».

7

«Com m’agradaria, ensems amb el treball, amb la penosa labor de la terra i la pràctica de la medicina, produir alguna cosa que subsistís, una cosa important, una obra d’art o de ciència!

»Cada home, en néixer, és un Faust, capaç de comprendre-ho tot, de provar-ho tot, d’expressar-ho tot. Perquè Faust arribés a ésser un savi, foren necessaris els errors dels predecessors i dels contemporanis. En ciència, cada pas endavant es dóna segons la llei de la repulsió; és a dir, a costa d’abatre els errors dominants i les falses teories.

»Perquè Faust fos un artista, havien de sorgir els il·luminats exemples dels mestres. Cada pas endavant fet en art es basa en la llei de l’atracció, per mitjà de la imitació, o de seguir les petjades dels precursors admirats i preferits.

»Què és això que em priva de desenvolupar una labor constant, de fer de metge i d’escriure? Penso que no són pas les privacions, ni el desordre, ni els canvis freqüents, o la provisionalitat, sinó el gust per la frase altisonant que avui preval i que tanta fortuna ha fet, com per exemple: en l’albada de l’esdevenidor, la construcció del món nou, el far de la humanitat. Davant d’això, un hom pensa: quina fantasia! Però, en realitat, no passa d’ésser grandiloqüència per manca de talent.

»Poesia és només allò que esdevé comú quan la puixança del geni li ha passat a frec. Puixkin és qui ens en proporciona la millor lliçó. Quina exaltació del treball honest, del deure, de les coses quotidianes! Avui, entre nosaltres, dir petit burgès, home del carrer, ha adquirit un sentit pejoratiu. Però el judici ja estava pronunciat en les paraules de la Genealogia:

»Allò que estimo més dels nostres escriptors és la senzillesa russa de Puixkin o de Txèkhov, el seu púdic refús de les coses altisonants, i de la seva sort particular i de les fites de la humanitat. I no és que ells no es plantegessin el problema, sinó que no presumien de dedicar-se a tan elevats temes. No se’n sentien a l’altura, ni prou dignes. Gògol, Tolstoi, Dostoievski, es preparaven per a la mort en la seva inquietud, cercaven una explicació i en treien les conseqüències. Fins a les darreries, es van desinteressar de les particularitats de l’operació artística i es van passar la vida sense adonar-se dels seus canvis, particularitat també privada, que no els va afectar. I vet aquí que avui llurs particularitats assumeixen un valor i, com les pomes collides veroloses, entren en el procés evolutiu de la tradició i s’omplen d’un sentit i d’una dolcesa cada vegada més grans».

8

«Els primers senyals de la primavera. Desglaç. L’aire fa olor de bunyols i de vodka, com per Carnestoltes, quan fins el calendari sembla haver perdut el seny. Al bosc, el sol ensonyat fa l’ullet amb uns ulls com lleganyosos, ensonyat parpelleja al bosc amb les pestanyes afinades, i a migdia els bassals brillen, densos. La natura badalla, es desempereseix, canvia de jeia i es torna a abaltir. En el setè capítol de Eugeni Onieguin surt la primavera, la casa pairal deserta des de la partença d’Onieguin, i la tomba de Lenski allà baix, prop de la deu d’aigua, al peu de la muntanya:

»Per què l’amant? En sentit genèric és un epítet natural i apropiat. Sí, justament l’amant. D’altra banda “amant”, rima amb “rosa silvestre”;⁵¹ ¿i no hi ha, en el so de la imaginació, el ressò del “Rossinyol bergant” de la cèlebre blinia?⁵²

»En la blinia és anomenat “Rossinyol bergant”, fill d’Odikhmanti. Com li escauen les coses que en diu!:

»Vam arribar a Varikino que començava la primavera. Tot va esdevenir verd, sobretot Xutma, que és el nom del torrent sota la casa dels Mikulitsín: el cirerer silvestre, el vern, el noguer. Poques nits després vam sentir cantar els rossinyols.

»I una vegada més vaig quedar meravellat de com la seva refilada es distingia de la dels altres ocells, del salt que la natura feia, sense gradació intermèdia, amb la prodigiosa riquesa del seu cant. Quina força no hi ha i quina varietat cromàtica en aquest refilar precís, que tan lluny arriba! Turguiènev, no recordo on, ha descrit les remors del camp, el pifre del guardabosc i el piular del pardal. Dues notes es distingeixen particularment. Un tiotx-tiotx-tiotx freqüent, àvid i turgent, adés trisíl·lab, adés sense metre, en resposta al qual, la garriga coberta de rosada es desvetllava i s’embellia; s’estremia com si li fessin pessigolles. I una altra nota, dividida en dues síl·labes, penetrant, insinuant, com una súplica, igual com una admonició o un prec: Otx-nis, otx-nis, otx-nis».⁵³

9

«Primavera. Ens preparem per a les feines del camp.

No em resta temps per al diari. Però resulta agradable de fer aquestes anotacions. Ho hauré de deixar per al pròxim hivern.

»Fa uns quants dies, exactament la setmana de Carnestoltes, a través de camins enfangats, va arribar un home muntat en un trineu; va entrar al pati. Era un home de la ciutat. Naturalment, em vaig negar a visitar-lo.

—No us ho prengueu malament, amic meu; he deixat d’exercir la professió; no tinc medicaments i em manca l’instrumental indispensable.

»Però no és fàcil desempallegar-se’n així com així.

Ajudeu-me. Estic perdent la pell. Tingueu compassió. Tinc el cos ple de nafres.

»—Què havia de fer? Tampoc no tinc una pedra al lloc del cor. Vaig decidir visitar-lo. El vaig examinar.

»—Teniu un lupus.

»Em vaig ocupar d’ell i mentre agafava l’ampolla del fenol —Déu meu, no em pregunteu d’on l’he treta i com he aconseguit altres coses més necessàries! Enmig de tot, sempre hi trobarem Samdeviàtov—, vaig mirar de biaix al defora de la finestra. Vaig veure que al pati hi havia un altre trineu i, de cop, vaig pensar si no es tractaria d’un altre malalt. Però, com si hagués caigut del cel, vet aquí que entra el meu germà Evgrav. Per una estona la meva família l’acapara: Tònia, Xúrotxka, Alexandre Alexàndrovitx. Després, un cop alliberat, jo també faig cor amb els altres. Comencen les preguntes: “com estàs?”, “d’on véns?”. Com és costum en ell, s’esmuny, defuig, no dóna respostes clares; tot s’acaba amb somriures, amb misteris i amb enigmes.

»Va romandre amb nosaltres cosa de dues setmanes, durant les quals sovint anava a Iuriatin; per fi, va desaparèixer de sobte, com si la terra l’hagués engolit. Tanmateix, m’ha donat prou temps per a observar que té més influència encara que Samdeviàtov, però la seva missió i les seves relacions són menys clares. D’on ve? On radica la seva puixança? En què s’ocupa? Abans de desaparèixer ens va prometre de facilitar-nos les coses, de manera que Tònia pugui tenir temps lliure per tal d’educar Xura, i jo mateix, per a ocupar-me de medicina i de literatura. Per curiositat, li Vam preguntar com s’ho manegaria. Ens va respondre amb més silencis i més somriures. Però no ens va decebre. Tenim indicis que els nostres afers efectivament canviaran.

»És sorprenent. És el meu germanastre, porta el meu mateix cognom, i, de fet, és de les persones que menys conec del món.

»És, ja, la segona vegada que intervé en la meva vida com un geni bo, un salvador que sap resoldre totes les dificultats. Per ventura, en el complex de cada biografia, a més dels personatges principals que s’hi troben, hi entra la participació d’una força ignorada i secreta, encarnada en una persona quasi simbòlica que es presenta a ajudar-nos sense ésser cridada; i la part d’aquest bon geni misteriós i impersonal de la meva vida, és el meu germanastre Evgrav?».

Fins aquí van arribar les notes de Iuri Andréievitx. Ja no hi va afegir res més.

10

A la sala de la biblioteca de Iuriatin, Iuri Andréievitx examinava els llibres que havia demanat. A la sala de lectura, hi cabien ben bé un centenar de persones, hi havia moltes finestres, sota les quals s’arrengleraven taules llargues i estretes. En fer-se fosc, la biblioteca tancava, perquè, a la primavera, la ciutat no era il·luminada. Però Iuri Andréievitx no s’havia entretingut mai fins al crepuscle ni havia restat a la ciutat fins entrada la tarda. Deixava el cavall que els Mikulitsín li prestaven, prop de la fonda on posava Samdeviàtov, llegia tot el matí i a migdia se’n tornava cap a Varikino.

Abans d’aquelles visites a la biblioteca, ben rares vegades havia estat a Iuriatin, si motius particulars no l’hi duien. Per això la coneixia tan poc. I quan, davant els seus ulls, la sala de lectura s’omplia a poc a poc de persones que seien, uns lluny, altres a prop d’ell, experimentava la sensació de fer la coneixença de la ciutat, gairebé com si es trobés en un dels punts més freqüentats i, a la sala, en lloc d’acudir-hi lectors, es reunissin les cases i els carrers on ells vivien.

Cert que la veritable Iuriatin es podia albirar des de les finestres de la sala. Prop de la finestra central, que era la més gran, hi havia un recipient amb aigua bullida. Quan els lectors per tal de descansar sortien a fumar una cigarreta a l’escala, s’aturaven vora el recipient, bevien aigua, i llençaven la que els sobrava en una mena d’escopidora; i s’amuntegaven a la finestra per admirar la vista de la ciutat.

Hi havia dos tipus de lectors: persones que pertanyien a la classe intel·lectual, que formaven la majoria, i senzilla gent del poble.

Entre els primers predominaven les dones, que es veien pobrament vestides, desmarxades, sense ombra de coqueteria. En general tothom feia una cara malaltissa, xuclats de galtes, entumits per diverses causes, la fam, els trastorns biliars i els edemes de la hidropesia. Eren assidus concurrents coneixien personalment els empleats i s’hi sentien com a casa seva.

Els del poble, de rostres sanitosos, ben vestits, endiumenjats, entraven amb aire tímid i confós, com a l’església i, alhora fent soroll, no pas per ignorància del reglament, sinó precisament pel desig de guardar el màxim silenci unit a la incapacitat de controlar els passos i les seves veus sonores.

Enfront de la finestra, en una fornícula de la paret, separats de la resta de la sala per una taula alta, sobre una estrada hi havia els empleats, un vell bibliotecari i dues ajudantes. Una d’elles, amb un vestit de llana, no parava de posar-se i de treure’s el pinça-nas, evidentment no pas per exigències òptiques, sinó a causa del seu humor variable. L’altra, vestida amb una jaqueta negra de seda, devia patir del pit, perquè no es treia el mocador del davant de la Boca i del nas, ni per parlar ni per respirar.

Els empleats de la biblioteca no escapaven a la regla general; els seus rostres es veien xuclats, allargassats i esblaimats com bona part dels lectors, la mateixa pell flàccida i tova, terrosa, amb taques verdoses, de color de cogombres en sal i del florit. Tots tres feien, per torn, els mateixos serveis; explicaven en veu baixa als principiants les regles de la biblioteca, examinaven les targetes de petició, distribuïen i recollien els llibres, i, quan tenien lleure, es dedicaven a redactar el balanç anual.

I sense motiu, per una estranya associació d’idees, a la vista de la ciutat real al defora de la finestra i de la imaginària a dins de la sala, o per una certa afinitat suggerida per la pàl·lida inflor d’aquells rostres, com si tots estiguessin malalts de goll, Iuri Andréievitx es va recordar de la bronzejada guardavies de l’estació de Iuriatin, el matí de la seva arribada, i del panorama de la ciutat llunyana; de Samdeviàtov, assegut al seu costat al trespol del vagó, i de les seves explicacions. Hauria volgut relacionar aquelles explicacions, donades en un altre lloc distant, amb el que ara veia de prop, al bell cor del panorama. Però no es recordava dels noms esmentats per Samdeviàtov i no reeixia a orientar-se.

11

Iuri Andréievitx seia en un racó apartat de la sala, voltat de llibres. Al seu davant tenia revistes d’estadística agrària i algunes obres d’etnologia sobre la regió. Va demanar encara dos volums sobre la història de Pugatxev, però la bibliotecària de la brusa de seda li va advertir amb un murmuri, a través del mocador premut contra els llavis, que d’un sol cop no es lliuraven tants de llibres i que, per a demanar-ne d’altres, havia de restituir part dels que ja havia agafat.

Aleshores es va dedicar a examinar amb més diligència i més de pressa els volums que encara no havia mirat, a fi de poder escollir i retenir els que li eren més necessaris, i canviar els altres per les obres d’història que li interessaven. Fullejava ràpidament les pàgines deixant-les escórrer sota l’índex, sense mirar entorn d’ell. La gent de la sala no el destorbava ni el distreia. Ja havia estudiat els seus veïns i els sentia a la seva dreta i a la seva esquerra, sense necessitat d’alçar els ulls del llibre, convençut que no canviarien de posició fins que ell no se n’anés, igual com no canviaven de lloc les cases ni les esglésies que es veien a través de la finestra.

No obstant això, el sol no havia aturat el seu curs i havia tombat ja l’angle oriental de la biblioteca; ara espurnejava sobre les finestres que donaven a migdia i enlluernava els qui hi seien a prop de manera que els impedia de llegir.

La bibliotecària del mocador al nas va baixar de l’estrada com si baixés d’un escenari, va anar cap a les finestres i va abaixar les cortines de tela blanca que es maniobraven amb un cordó, i la llum es va amorosir gradualment. Només d’una finestra no va abaixar la cortina, sinó que estirant el cordó en va obrir el porticó. I va esternudar.

Quan la va haver sentida esternudar deu o onze vegades, Iuri Andréievitx va comprendre que era la cunyada de Mikulitsín, una de les Tuntsova, de les quals ja li havia parlat Samdeviàtov. Igual com els altres lectors, ell va aixecar el cap i se la va mirar.

Aleshores es va adonar que alguna cosa havia canviat a la sala. A l’angle oposat s’havia assegut una nova lectora. De sobte va reconèixer Antípova. Estava girada d’esquena a la taula on seia ell i conversava a mitja veu amb la bibliotecària refredada, que romania dreta i parlava inclinant-se, en un murmuri. Evidentment la conversa devia produir una benèfica influència sobre la bibliotecària, perquè li va passar a l’acte no solament aquell enutjós refredat, sinó també la seva tensió nerviosa. Després de dirigir un esguard de reconeixement a l’Antípova, es va treure el mocador del nas, se’l va desar a la butxaca i va tornar al seu lloc darrera la llarga taula, tota contenta, somrient i segura d’ella mateixa.

L’escena caracteritzada per aquells detalls tan commovedors no va passar desapercebuda. Des de les taules, molts lectors es miraven amb simpatia l’Antípova i li somreien. Símptomes imperceptibles, però que van bastar perquè Iuri Andréievitx s’adonés que a la ciutat la coneixien i l’estimaven.

12

El seu primer impuls fou d’aixecar-se i apropar-s’hi, però es va fer endarrera a causa d’una sensació de malestar i de manca d’espontaneïtat, estranyes al seu caràcter, però de les quals no reeixia a alliberar-se quan la tenia al davant. Va determinar no destorbar-la i no interrompre el seu propi treball. Per tal de defensar-se de la temptació de mirar cap on era ella, va girar la cadira de manera que quedava d’esquena als altres i se submergí en els llibres, un d’obert sobre els genolls i un altre a la mà, al davant.

Els seus pensaments encara volaven lluny, per viaranys que no tenien cap relació amb la lectura. Com un llampec se li va acudir que la veu que sentí en somnis una nit d’hivern, a Varikino, era la de l’Antípova. La descoberta el deixà esbalaït i, enmig de l’atenció dels circumstants, redreçà la cadira per tal de poder veure-la i se la va quedar mirant. La veia de biaix, gairebé d’esquena. Duia una brusa clara de quadrets, cenyida a la cintura, i es veia lliurada a la lectura, oblidada de si mateixa, com els infants, amb el cap un xic inclinat sobre l’espatlla dreta. A vegades es quedava pensativa amb els ulls girats al sostre, o bé, amb les parpelles mig closes, mirava fixament al seu davant i, després, s’inclinava un altre cop sobre la taula, amb la testa recolzant a la mà i, amb un moviment ràpid i ampli, copiava amb llapis, en una llibreta, qualsevol passatge del llibre.

Tot observant-la, Iuri Andréievitx comprovava que les seves antigues impressions de Meliuseiev eren encertades. «No vol agradar, ni ser bonica, ni atractiva —pensava—. Sent una mena de menyspreu per aquest aspecte de la feminitat i sembla que es vulgui castigar la culpa de ser tan bella. Però aquesta orgullosa negligència no fa sinó augmentar la seva fascinació.

»Tot ho fa d’una manera senzilla i harmoniosa. Llegeix com si aquesta ocupació no fos la més alta a què es pugui lliurar l’home, sinó una cosa extremament elemental, accessible a tothom. Igual com si traginés aigua o pelés les patates».

Els pensaments el calmaren; una pau molt dolça li inundà l’ànima. El seu pensament cessà de córrer desordenadament d’una idea a l’altra i, sense haver-ne esment, somrigué. La presència de l’Antípova havia provocat damunt d’ell el mateix efecte produït abans sobre la bibliotecària nerviosa.

Sense preocupar-se de la posició de la cadira, sense temor d’ésser destorbat o distret, s’enfonsà en la lectura més d’una hora, amb més afany que abans d’arribar l’Antípova. Va furgar en el munt de llibres que tenia al davant, va trobar aquell que li servia i va llegir amb avidesa dos articles que li interessaven. Li semblà que ja podia estar content de la labor feta i començà a recollir els llibres per tal de restituir-los. La sensació d’angúnia que havia experimentat abans havia fugit. Amb la consciència tranquil·la, i sense amagats pensaments, es va dir que, havent treballat conscienciosament, bé mereixia la compensació de saludar una vella cara coneguda; que no se li podia retreure de desitjar un plaer tan legítim. Però, en alçar-se i donar amb la vista un tomb circular per la sala, no va veure l’Antípova. Havia desaparegut.

Damunt la taula on ell va deixar els llibres i les revistes, hi havia encara, en desordre, els volums que ella havia tornat. Tots eren manuals de marxisme. Probablement, per la seva condició de professora que havia reprès el servei, cercava de fer-se pel seu compte i amb les seves pròpies forces la necessària preparació política. Al mig d’un dels volums hi havia la llista de les obres demanades per Larissa Fiódorovna i a la part que sobresortia es podia llegir la seva adreça. Iuri Andréievitx en va prendre nota, meravellat de l’estranyesa de les indicacions: «Via Kupietxeskaia, al davant de la casa de les estàtues».

Es va informar immediatament i es va assabentar que l’expressió «Casa de les estàtues», à Iuriatin, era tan normal com a Moscou la designació dels blocs de cases pels noms de les esglésies, o la denominació «les cinc cantonades» a Petersburg.

El nom corresponia a una casa de color gris acer, ornada de cariàtides i d’estàtues de les muses que duien instruments a la mà, màscares i lires; una casa bastida el segle passat per un comerciant apassionat pel teatre que volia fer-ne el seu teatre privat.

Els seus hereus l’havien venuda al Gremi de comerciants, que donava el nom al carrer del qual la casa ocupava un xamfrà, i a tota la zona circumdant. Ara, la «Casa de les estàtues» era la seu del Comitè de la ciutat i, sobre la paret esbiaixada de la base que penetrava muntanya endins, on un temps s’enganxaven els cartells anunciadors de teatre i de circ, ara es podien llegir els decrets i les resolucions del Govern.

13

Era un dia fred i ventós de començaments del mes de març. Després d’haver enllestit alguns afers a la ciutat i d’haver tret el cap a la biblioteca, Iuri Andréievitx, de sobte, va canviar de programa i es va decidir a anar a veure l’Antípova. Pel carrer s’havia d’aturar de tant en tant, a causa del vent que dificultava la marxa pels núvols de pols i de sorra que aixecava. Es girava, tancava els ulls i abaixava el cap en espera que la pols s’escampés; i tirava endavant.

L’Antípova vivia al xamfrà del carrer Kupietxeskaia amb el carreró de Novosvalotxni, al davant de la casa de les estàtues d’un color gris gairebé negre, que el doctor veia per primera vegada. La casa mereixia plenament el seu renom i produïa una estranya i angoixosa impressió.

Tota la part superior estava ornada de cariàtides mitològiques, figures de dona, de grandària una vegada i mitja la natural. Entre dues ratxes de pols que li van amagar la façana, el doctor va tenir un instant la impressió que tota la població femenina de la casa havia sortit al balcó i que, recolzades a la barana, se’l miraven a ell i la via Kupietxeskaia, que s’allargava avall.

La casa de l’Antípova tenia dues entrades: l’entrada senyorívola del carrer i la que donava al carreró, a través del pati. Com que no coneixia l’existència de la primera entrada, Iuri Andréievitx es va ficar a la segona.

En passar del carreró al pati, el vent va alçar enlaire escombraries i terra que li van tapar la vista; darrera d’aquella negra cortina, li van passar entre cames unes quantes gallines esvalotades, empaitades pel gall.

La polseguera es va escampar; aleshores ell va descobrir l’Antípova vora el pou. El terbolí l’havia arreplegada amb dues galledes ja plenes i el semaler sobre l’espatlla esquerra. Duia un mocador lligat al cap, com les minyones, per protegir-se els cabells de la polseguera, s’aguantava la gira de les faldilles entre els genolls per evitar que el vent les hi aixequés. Estava a punt d’entrar a la casa, però es veié obligada a aturar-se a causa d’una nova ratxa que li va llevar el mocador del cap i la va escabellar; el mocador va volar cap a l’altre cap del recinte, prop de les gallines, que encara estaven esvalotades.

Iuri Andréievitx va empaitar el mocador, el va arreplegar i, acostant-se al pou, el va donar a l’Antípova, que es va quedar astorada. Fidel com sempre al seu tarannà, no va trair de cap manera la seva torbació i el seu esbalaïment. Només va dir:

—Givago!

—Larissa Fiódorovna!

—Quina casualitat! Quin miracle no és aquest?

—Deixeu les galledes. Us les portaré jo.

—No m’aturo mai a la meitat del camí ni deixo les coses a mig fer. Si em veniu a veure a mi, ja podem entrar.

—I doncs, on us penseu que puc anar?

—Qui ho sap!

—Endavant. Deixeu almenys que carregui a la meva espatlla un cap del semaler. No sabria estar ociós mentre vós treballeu.

—Ja podeu pensar, quin treball! No us ho permeto. Vessaríeu l’aigua per tota l’escala. Més aviat voldria que em diguéssiu quin bon vent us ha portat. En més d’un any que fa que sou per aquestes terres, ¿no us ha vagat mai un moment per a visitar-me?

—I com ho heu sabut, que jo era aquí?

—La terra respira; i, si us he de dir la veritat, us he vist a la biblioteca.

—I per què no em vau cridar?

—No em voldreu fer creure que vós no m’havíeu vist.

Darrera Larissa Fiódorovna, que a causa del pes de les galledes caminava amb una lleugera ondulació, el doctor va passar per sota la baixa volta de l’entrada de servei de l’entresol. Larissa Fiódorovna es va inclinar amb un ràpid moviment per deixar les galledes damunt el sòl de terra amassada, es va descarregar del semaler, es redreçà i es va posar a netejar-se les mans amb un petit mocador que es va treure d’alguna banda.

—Anem. Us conduiré a l’entrada principal per un passadís interior. Allà hi ha llum i em podreu esperar. Jo, mentrestant, traginaré l’aigua, endreçaré unes quantes coses i em canviaré la roba. Aquesta és la nostra escala, veieu? Els esglaons són de ferro colat, foradats. Des de dalt es pot veure tot a través d’ells. És un vell casalot. Els dies dels trets, el van perjudicar bastant. Les canonades van fer unes quantes esquerdes a les pedres. Entre un maó i l’altre hi ha forats. Veieu?, en aquest forat, Katienka i jo posàvem la clau de casa quan sortíem, i el tapàvem amb un maó. Recordeu-vos-en. Per si un dia passeu per aquí i no em trobeu a casa. Podeu obrir, entrar i fer com si fóssiu a casa vostra. Jo ja deuré arribar. Mireu, aquí hi ha la clau. Jo no la necessito; entraré per la part del darrera i obriré per dins. El mal és que hi ha rates; n’hi ha un futral i no es pot fer res per acabar-les. Fins i tot ens corren pel damunt, i ens salten al cap. És una vella construcció i les parets estan plenes d’esquerdes. Jo les tapo tant com puc, no deixo de lluitar, però de poc serveix. Potser un dia voldreu venir a ajudar-me. Podríem repassar el trespol i ajustar els maons. No us sembla? Bé, espereu-me aquí i penseu-hi. No us faré esperar gaire; us cridaré tot seguit.

Mentre s’esperava, Iuri Andréievitx es va dedicar a contemplar les coses que l’envoltaven: les parets escantellades de l’entrada, els esglaons de ferro de l’escala. «A la biblioteca, vaig comparar l’atenció amb què llegia amb l’ardor i l’empenta d’un veritable treball, d’un treball físic. I vet aquí que, en canvi, porta l’aigua com si llegís, amb lleugeresa, sense fatiga. Cada cosa que fa, la fa amb la mateixa naturalitat. Com si des de petita hagués adquirit un impuls que la duu a la vida, i ara ja s’ho trobés tot fet, com si li vingués de passada, amb facilitat i amb espontaneïtat. Això es nota en la línia de la seva esquena quan s’inclina, en el somriure que li entreobre els llavis i li arrodoneix la barbeta, en les seves paraules i en els seus pensaments».

—Givago! —sentí que cridaven des del llindar d’un pis de sobre. I va començar a pujar.

14

—Doneu-me la mà i aneu al meu darrera. Hi ha dues estances fosques i plenes de mals endreços fins al sostre. Podríeu ensopegar i fer-vos mal.

—La veritat és que això sembla un laberint. No hauria sabut pas trobar l’entrada, jo. Com és això? ¿Que potser feu obres?

—Oh, no! Res d’això. El pis és d’una altra gent, ni tan solament sé de qui. Nosaltres tenim el nostre, de l’Estat, a l’edifici del Col·legi. Quan el Col·legi fou ocupat per la secció d’allotjaments del sòviet de Iuriatin, a mi i a la meva filla ens van assignar aquest altre pis abandonat. Encara hi ha tots els mobles dels antics inquilins. Molts mobles; però a mi no em fan falta. He amuntegat les seves coses en aquestes dues cambres i he fet barrar les finestres. No em deixeu anar la mà si no us voleu perdre. Així. Ara, a la dreta. Per fi s’ha acabat el laberint, aquesta és la porta de casa meva. Aquí tindrem més llum. Aneu amb compte amb l’entrada; dret al vostre davant.

Iuri Andréievitx, guiat per ella, va entrar a l’estança. A la paret d’enfront s’obria una finestra i es va quedar meravellat de la vista que oferia. Donava al pati de la casa, al darrera dels edificis que li feien costat i sobre els espais deserts vora el riu. Hi pasturaven ovelles i cabres que escombraven la pols amb els seus llargs flocs i que semblaven llenques de pellissa desbotonada. Just enfront de la finestra, aguantat per dues estaques apareixia el rètol que ja havia vist: «Moro i Vetxinkin. Sembradores. Batedores».

Aleshores es va posar a contar a Larissa Fiódorovna l’arribada d’ell i de la seva família als Urals. No es va ‘recordar que la veu popular identificava Strélnikov amb el marit d’ella i, sense pensar, va descriure l’entrevista al tren. Larissa Fiódorovna s’impressionà molt.

—Heu vist Strélnikov? —va preguntar vivament—. Per ara no us diré res més, però ho trobo extraordinari. Tenia una mena de pressentiment que us havíeu de trobar. Si ho he entès bé, us va fer una impressió més aviat favorable que no pas negativa.

—Certament. Hauria hagut de sentir basarda, perquè havíem passat pels llocs teatre dels seus exterminis i de les seves devastacions. Esperava trobar un soldat violent o un revolucionari amb la mania de la repressió, i no vaig trobar l’una cosa ni l’altra. I la veritat és que et reconforta que una persona contradigui el que n’esperes, que sigui diferent de la imatge que te n’has forjat a l’avançada. Pertànyer a un tipus significa la fi de l’home; la seva condemna. Si, al contrari, hom no sap on catalogar-lo, s’escapa a una definició i, en gran part, és ja un home viu, lliure per pròpia naturalesa, amb una espuma d’absolut.

—Diuen que no pertany al Partit.

—Això sembla. Jo em demano què hi ha en ell que inspira simpatia. Està predestinat i penso que acabarà malament, a part allò que ha fet fins ara. Els capitostos irregulars de la revolució fan basarda, no pas perquè són capaços de tot, sinó perquè es mouen sense direcció fixa, com una locomotora descarrilada. Strélnikov n’és un: obsessionat, i no pas pels llibres, sinó pel que ha viscut i ha sofert. No conec el seu secret, però estic cert que en té un. La seva aliança amb els bolxevics és solament ocasional. Li prestaran suport mentre el necessitin, ja que ell i els altres van pel mateix camí. Quan aquesta necessitat no es deixi sentir tan agudament, el perseguiran sense compassió i el destruiran, com ja han fet amb molts altres caps militars.

—Això és el que creieu?

—Absolutament.

—Sense una escapatòria? La fuga, per exemple.

—I on fugir, Larissa Fiódorovna? Això era possible un temps, sota els tsars. Però proveu de fer-ho ara.

—Llàstima. El que m’heu dit ha desvetllat en mi una certa simpatia per ell. Però vós heu canviat. Abans no jutjàveu la revolució en forma tan aspra, tan rancuniosa.

—Tot té un mig i dues vores, Larissa Fiódorovna. La cosa ja ha durat prou temps per a arribar en alguna conclusió. En canvi, el que sembla clar és que, per als inspiradors de la revolució, el marasme dels capgiraments i de les transformacions és l’element natural. No els escauen les nostres mesures de cada dia, sinó que necessiten alguna cosa a escala del globus de la terra. La construcció d’un nou món i els períodes de transició són llurs fins; un fi per ell mateix. No han après res més, no saben fer res més. I ¿sabeu d’on ve el desfici d’aquesta contínua mudança? De la manca de capacitat concreta, de la manca de talent. L’home neix per viure, no per preparar-se per a la vida; i la vida, el fenomen vida, el do de la vida, és una cosa tremendament seriosa! ¿Per què cal reemplaçar-la per la pueril pallassada de prematures innovacions, per aquestes fugues dels escolars de Txèkhov a Amèrica?⁵⁴ Però ja n’hi ha prou. Ara em toca a mi de preguntar. Nosaltres vam arribar a la ciutat el matí que va ser presa pels roigs. ¿Us imagineu el trasbals?

—I tant! Ben cert. Hi havia incendis pertot arreu. Per poc que no ens hi quedem, nosaltres. Ja us ho he dit, ja heu vist la casa com en va sofrir. El patí és encara ple de projectils sense esclatar. Saqueigs, bombardeigs, infàmies, com sempre que el poder canvia. Però el que és nosaltres ja hi estàvem avesats, ja ens va agafar preparats. No era la primera vegada. No us cregueu que no van passar coses sota els blancs! Assassinats a traïció per venjances personals, extorsions, orgies! Però encara no us he dit la cosa més important. El nostre Galiul·lin! Amb els txecs, va ser la màxima autoritat de la regió. Una mena de governador general.

—Ja ho sabia. Ho vaig sentir dir. El vau veure, vós?

—Molt sovint. No en vaig poder salvar pas pocs, gràcies a ell! No en vaig pas amagar pocs! Cal fer-li justícia; es va comportar d’una manera impecable, com una persona de bé; i no com tots els altres grans caps, capitans cosacs i comissaris de policia. Però, aleshores, el to venia donat per aquesta mena de genteta i no pels cavallers: Galiul·lin em va ajudar molt i li estic molt agraïda. Érem vells coneguts. Quan jo era infant, em passava moltes estones al pati de la casa on vivien els obrers ferroviaris; ell hi va créixer. En la meva infantesa he vist de prop la misèria i les fatigues, per això la meva actitud envers la revolució és diferent de la vostra. La sento més prop de mi. En la revolució hi ha moltes coses que em són familiars. I vet aquí que aquell minyó, fill d’un porter, esdevé coronel o, més ben dit, general dels blancs. No conec l’organització militar i no entenc gens en graduacions. Sóc professora d’història. I, doncs, Givago, la cosa és així: he ajudat molta gent. L’anava a veure. Parlàvem de vós. Veieu?, sota tots els governs he tingut bones relacions i protectors i, a la vegada, amb cada sistema he sofert i he perdut alguna cosa. Només en els llibres mediocres els homes estan dividits en dos camps i no entren mai en relació. Però, en la realitat, tot es presenta més entrelligat. Cal ser una absoluta nul·litat per a defensar en la vida una sola part, per a ocupar un sol lloc en la societat, per a significar sempre una sola cosa. Ah, ja ets aquí?

Havia entrat una nena de vuit anys, que duia unes trenetes nuades estretament. Els seus ulls en forma d’ametlla li donaven un aspecte de nena llesta i entremaliada. Quan reia alçava les celles. Ja abans d’entrar s’havia adonat que la mare tenia una visita, però, en treure el cap a la porta, va considerar que havia de fingir una ingènua sorpresa. Va fer una reverència i es va mirar el doctor amb un esguard ferm i sense temor, propi dels infants que han crescut sols i que aviat han hagut de començar a pensar.

—La meva filla, Katienka. Us prego d’acollir-la bé.

—A Meliuseiev em vau ensenyar la seva fotografia. Com ha crescut i com ha canviat!

—Ja has tornat, doncs? Em creia que anaves a passejar. No t’he sentit entrar.

—Quan anava per agafar la clau de dins el forat, m’ha saltat una rata com un conill. He fet un xiscle i m’he posat a córrer. M’ha agafat una por que em moria.

Quan parlava, Katienka feia magarrinyes amb la seva carona, obria els ulls maliciosos i posava la boca rodona com un peix fora de l’aigua.

—Bé; vés-te’n a la teva cambra. Ara diré a aquest senyor si es vol quedar a dinar, trauré la katxa⁵⁵ del foc i et cridaré.

—Gràcies, però no puc acceptar de cap manera. A causa dels meus viatges a ciutat, hem agafat el costum de dinar a les sis. Procuro no fer tard, i fins a casa hi ha ben bé tres hores de camí, si no n’hi ha quatre. Per això us he vingut a veure tan d’hora, us prego que m’excuseu. Me n’hauré d’anar aviat.

—Quedeu-vos encara mitja hora.

—Ho faré ben de gust.

15

—I, ara, sinceritat per sinceritat. Aquest Strélnikov de qui m’heu parlat és el meu marit, Paixa. Pàvel Pàvlovitx Antípov, el mateix que jo anava cercant pel front i la mort del qual em vaig resistir tan fonamentadament a creure.

—No em sorprèn. Ja ho sabia. També vaig sentir aquest rumor, però el vaig considerar absurd. L’havia oblidat tan completament que us n’he parlat amb tota llibertat, sense cautela, com si el rumor no hagués mai existit. És absurd. Jo he vist aquell home. Com ha estat possible que vós hi hàgiu entrat mai en relació? ¿Què hi ha de comú entre vosaltres?

—I, tanmateix, és així, Iuri Andréievitx. Strélnikov és Antípov, el meu marit. Comparteixo l’opinió general. Katienka també ho sap i està orgullosa del seu pare. Strélnikov és un renom, el seu pseudònim, com en tenen un tots els revolucionaris. Per algun motiu, ell ha de viure sota un altre nom. Ha conquerit Iuriatin. Ens va engegar al damunt una tempesta d’obusos, sabia que érem aquí, i a despit d’això no ha fet preguntar ni tan sols un cop si érem vives, per no comprometre el seu secret. Era el seu deure, és natural, i, si ens hagués consultat a nosaltres com havia de comportar-se, li hauríem aconsellat just el que ha fet. Em podreu dir que la meva seguretat, la relativa comoditat de la casa que el sòviet ha posat a la nostra disposició i encara altres coses, són proves indirectes del seu interès per nosaltres. No es podria explicar d’una altra manera. Ser aquí a dues passes i resistir el desig de veure’ns! Això sobrepassa la meva comprensió; el cervell se’m nega a admetre-ho. Per a mi és incomprensible: no és la vida, sinó una mena de virtut romana, una de les follies d’avui. Però m’adono que estic caient sota la vostra influència i començo a repetir coses que heu dit vós. I no ho voldria; vós i jo no pensem de la mateixa manera. Estem d’acord sobre tot el que és provisional, facultatiu; però sobre les coses veritablement importants, sobre la interpretació de la vida, més aviat ens hem de considerar adversaris.

»Però tornem a Strélnikov. Ara és a Sibèria, i vós teniu raó; també m’ha arribat a mi la repulsa general que l’envolta i em fa estremir. És a Sibèria en un dels sectors d’avantguarda i està encalçant el seu amic de la infantesa, el seu company d’armes, Galiul·lin, que sap perfectament qui és Strélnikov i que jo sóc la seva dona. Galiul·lin, amb gran gentilesa, no m’ho ha donat mai a entendre, tot i que el sol esment del nom de Strélnikov el treu de polleguera i el converteix en una fera. Strélnikov, doncs, ara és a Sibèria. Quan era aquí —i hi ha estat molt de temps, vivint sempre al tren, on vós el vau veure— vaig provar de trobar-m’hi i vaig fer mans i mànigues per veure si l’atzar ens posava davant per davant. Alguna vegada, ell feia cap a l’Estat Major, instal·lat on abans hi havia hagut la comandància militar del Komutx, les tropes de l’Assemblea Constituent. I, ara mireu les ironies del destí, l’entrada a les oficines de l’Estat Major era a la mateixa ala de l’edifici on, poc temps abans, m’havia rebut Galiul·lin quan jo anava a veure’l per demanar-li ajut. Per exemple, li’n vaig demanar a propòsit d’un fet que va fer molt de soroll, referent al cos de cadets. Els cadets havien començat a perseguir i a afusellar els professors més avorrits amb el pretext que eren bolxevics. Després van començar a perseguir i a matar els jueus. Naturalment, la meitat de les coneixences dels qui hem viscut a ciutat i tenim una professió liberal són jueves. I, en època de pogroms, davant els horrors i les infàmies, pel damunt de la indignació, de la vergonya i de la pietat, sentia una penosa sensació de duplicitat, com si la nostra commiseració fos, en part, artificiosa i desagradablement insincera. Els qui en temps llunyans van alliberar la humanitat del jou de la idolatria i que, avui, en gran nombre es consagren a la seva emancipació social, són impotents per a alliberar-se d’ells mateixos, de la fidelitat a una concepció superada, antediluviana, que ha perdut tot el seu significat. No aconsegueixen sobreposar-se a ells mateixos ni mesclar-se amb els altres, que justament a ells deuen els fonaments religiosos, i que estarien molt més a prop seu si els coneixien millor. Potser les persecucions i els martiris els retornen a aquesta actitud inútil i fatal; a aquesta esquerpa solitud, plena d’abnegació i que només els reporta amargor; però en tot això hi ha també una decrepitud interior, un secular cansament històric. No m’agrada la seva irònica manera d’encoratjar-se, l’adotzenada pobresa dels seus conceptes, la manca d’ardidesa de la seva imaginació. Són irritants, com els discursos dels vells sobre la mort, o els dels malalts sobre la seva malaltia. Hi esteu d’acord?

—No ho he pensat. Un amic meu, Gordon, en pensa el mateix que vós.

—I així espiava Paixa. Esperant que podria entrar o sortir de l’edifici. Abans, en aquella ala d’edifici hi havia el despatx del governador general. Ara, sobre la porta hi ha un cartell: «Oficina de reclamacions». Potser us hi heu fixat. És el lloc més bonic de la ciutat. Al davant de la porta, la plaça està enllosada i, més endavant, hi ha el jardí públic: llorers bords, aurons i esbarzers blancs. Em posava a la voravia, entre el grup dels qui anaven a fer reclamacions. Certament, no demanava una entrevista ni deia que era la seva dona. Els cognoms són molt diferents. Però, ¿penseu que es té en compte la veu del cor? Ells es captenen d’una manera diferent. El seu pare, per exemple, Pàvel Ferapóntovitx Antípov, obrer i ex-deportat polític, treballa en un tribunal, no gaire lluny, a la mateixa localitat on un temps va ser deportat. I també el seu amic Tiverzín. Són membres del tribunal revolucionari. I bé: ho voleu creure? El fill ni tan sols no s’ha donat a conèixer al seu pare, el qual ho considera com una cosa natural. El seu fill es vol mantenir en el secret; per això pot fer-ho. No són homes, són pedres. Els principis, la disciplina. I, al capdavall, si jo hagués pogut demostrar que era la seva dona, ¿us creieu que això hauria tingut la menor importància? Era el moment d’ocupar-se de les dones? ¿Estaven els temps per a aquestes nicieses? Proletariat mundial, transformació de l’univers, això sí, això sí que ho hauria comprès. Però un simple bípede com qualsevol dona, què representa? ecs! una mena de xinxa, un poll. El seu ajudant es passejava entremig de la gent, preguntava, feia entrar algú. Jo no vaig donar el meu nom i quan em va preguntar què volia li vaig dir que es tractava d’un afer personal. Era tant com donar la partida per perduda, estar segura del refús. L’ajudant va arronsar les espatlles i em va mirar amb recel. I ja teniu explicat com no l’he vist ni una sola vegada. Però, ¿creuríeu per això que fa befa de nosaltres, que no ens té per res, que no se’n recorda? Tot al contrari! Me’l conec tan bé! És per un excés de sentiment que ell ho ha volgut així! Frisa per posar als nostres peus tots els seus llorers de guerra; no vol tornar amb les mans buides, sinó ple de glòria, vencedor! Immortalitzar-nos, enlluernar-nos! És com un infant!

Katienka va entrar novament. Larissa Fiódorovna va agafar amb els braços la nena astorada, començà a fer-li magarrufes, a petonejar-la, a pessigar-la i a abraçar-la fins a fer-li perdre l’alè.

16

Iuri Andréievitx tornava a Varikino, a cavall. Passava per aquells indrets una vegada més, i estava tan acostumat al camí que ni tan sols hi parava esment.

S’acostava a la cruïlla del bosc, d’on partia un altre camí que anava a parar en un poblet de pescadors sobre el riu Sakma. A la cruïlla hi havia un pal, el tercer que es trobava, amb la coneguda publicitat agrícola. En general, en arribar a la cruïlla el sorprenia el capvespre. També aquesta vegada es feia fosc.

Ja feia dos mesos del dia que, en un dels seus viatges a la ciutat, no havia tornat a casa a la nit; l’havia passada amb Larissa Fiódorovna. Els havia dit que es quedaria a ciutat per resoldre uns afers i que passaria la nit a la fonda on vivia Samdeviàtov. Ja feia temps que tractava de tu Antípova i li deia Lara, mentre que ella seguia anomenant-lo Givago. Enganyava Tònia, i allò que li amagava era cada vegada més seriós i més greu.

Era inconcebible. Estimava Tònia fins a la veneració. El món de la seva ànima i la seva tranquil·litat, els estimava més que no pas altra cosa al món. El seu honor, el tenia en més que no l’haurien tingut la mateixa Tònia o el seu pare. Hauria estat capaç de matar qualsevol que hagués gosat ferir l’orgull de la seva dona, amb les seves pròpies mans. Era ell, que l’ofenia.

A casa, entre els familiars, se sentia com un delinqüent no descobert encara. El turmentava el fet que ells no sabessin res; el turmentava l’afecte que, com de costum, li demostraven. A vegades, en el curs d’una conversa, es recordava de sobte de la seva culpa i es quedava de pedra, incapaç d’escoltar i de comprendre res del que es deia entorn d’ell.

Si això passava a taula, ja no aconseguia empassar-se ni un sol mos, deixava anar la cullera i enretirava el plat. Les llàgrimes el sufocaven.

—Què tens? —li preguntava Tònia, astorada—. Ben segur que a la ciutat has sentit alguna cosa que et preocupa. Han empresonat o han afusellat algú? Ja m’ho pots dir, no tinguis por de torbar-me. Fins et farà bé de dir-ho.

És que havia traït Tònia? ¿Que potser preferia una altra dona? No, ell no havia escollit, no feia comparacions. La idea de «l’amor lliure», o bé expressions com «el dret i l’exigència del sentiment», no tenien cap sentit per a ell. Li semblava indigne de pensar i de parlar d’aquella manera. En la seva vida no havia collit «les flors del plaer», no s’havia considerat mai cap superhome ni cap semidéu, ni havia requerit privilegis ni avantatges; i se sentia exhaust sota el pes de la consciència intranquil·la.

—Què passarà després? —es preguntava a vegades. I, no trobant cap resposta, esperava que alguna cosa impossible o la intervenció d’una circumstància imprevista li durien la solució.

Però ara la cosa ja no podia continuar; estava disposat a tallar aquell nus. Tornava a casa amb la ferma decisió de confessar-ho tot a Tònia, de demanar-li perdó i de no veure més Lara.

La cosa, però, no era tan senzilla. Es retreia que no havia estat prou clar amb Lara, que no li havia deixat entendre que intentava trencar definitivament, per sempre. Ben cert que aquell matí li havia comunicat la seva decisió de confessar-ho tot a Tònia i que, un cop fet això, seria impossible continuar veient-la a ella; però ara tenia la sensació d’haver-ho fet d’una manera massa vaga, no prou decidida.

Larissa Fiódorovna no l’havia volgut amargar amb escenes penoses. Prou i massa comprenia el sofriment d’ell, i havia procurat acollir aquell determini amb la major calma possible. La conversa s’havia desenvolupat a la cambra buida dels antics propietaris, que donava al carrer Kupietxeskaia, i que Larissa Fiódorovna no utilitzava. Larissa Fiódorovna ni s’adonava que les llàgrimes li corrien cara avall, igual com la pluja que aquell moment queia sobre les cares de pedra de les estàtues de la «Casa de les estàtues», davant mateix. Va dir senzillament, sense fer gala de generositat, amb veu submisa:

—Fes el que et sembli que has de fer. No et preocupis per mi.

No sabia que estava plorant, i no s’eixugava les llàgrimes.

En pensar que Larissa Fiódorovna potser no l’havia entès bé i que potser li havia deixat entreveure encara una il·lusió, una vana esperança, se sentia inclinat a tornar endarrera, a ciutat, per dir-li allò que havia deixat de dir-li, però, sobretot, per saludar-la amb més fervor i amb més tendresa, perquè es donarien un veritable adéu, per tota la vida, per sempre. Es va dominar fent un esforç i va seguir camí endavant.

A mesura que el sol es ponia, el bosc s’omplia de frescor, d’ombra, i de la flaire de fulles humides, com el vestíbul d’un bany.

En l’aire, es gronxaven innombrables eixams de mosquits, com si flotessin sobre l’aigua, i rondinaven tots alhora, tots amb la mateixa nota aguda. Iuri Andréievitx se’ls esclafava sobre el front i sobre el coll i, als sorollosos cops que es donava amb el palmell de la mà, responien els altres sorolls de la cavalcada: el carrisqueig de les corretges de la sella, els feixucs cops de les ferradures sobre el fang i les seques escopetades de les vísceres del cavall. De lluny, cap a la banda on semblava haver-se aturat la llum de la posta, un rossinyol va refilar:

—Otx-nis! Otx-nis!

La persuasiva invitació del rossinyol tenia una sonada pre-pasqual:

«Ànima meva, ànima meva, desperta’t».

A Iuri Andréievitx, se li va ocórrer una idea molt senzilla. Per què tanta pressa? ¿No renunciaria a la seva decisió i ho confessaria tot? Però, ¿per què ho havia de fer precisament avui? A Tònia, no li havia deixat entendre res i podia molt bé ajornar l’explicació per a un altre moment. Mentrestant, aniria encara una vegada a ciutat i s’explicaria amb Lara, a fons i tan íntimament que tot el sofriment quedaria compensat. Naturalment! Quina cosa tan meravellosa! Però, ¿com era que no se li havia acudit abans?

La idea de tornar a veure Lara el feia tornar boig de felicitat. El cor li bategava fortament i, només d’imaginar l’entrevista, ja en vivia tots els detalls.

Les voravies, els carrerons amb cases de fusta del suburbi. Anava a casa d’ella. Al carrer Novosvalotxni, els espais deserts i els bastiments de fusta s’acabaven i començava la part de pedra. Les casetes del suburbi desfilaven, s’esmunyien com les pàgines d’un llibre que fullegem de pressa, no pas fent-les passar sota l’índex, sinó agafades amb el tou del polze, totes plegades, fent fressa. Sembla que el cor se li atura. Sí, ella viu allí, al xamfrà, sota el blanc reflex del cel plujós, que s’aclareix a la tarda. Com estimava les casetes que trobava pel camí que el menava a casa d’ella! Les hauria volgudes agafar de terra amb la mà per besar-les. Aquelles golfes d’un sol ull, col·locades sobre els terrats com un barret! La llum dels fanals reflectida en els bassiols, sota la pàl·lida cortina del cel ennuvolat! Hi rebria una vegada més, en do de les mans del creador, aquella blanca gràcia creada per Déu. Li obriria la porta una figura embolcallada en la fosca. I la promesa de la seva intimitat obtinguda, freda com la lluminosa nit del nord, de ningú més, que no pertanyia a ningú més, correria a trobar-lo com la primera onada del mar sobre la sorra de la riba, vers la qual corre entre ombres.

Va abandonar les regnes, s’inclinà sobre la sella i abraçà el coll del cavall, amb la cara amagada en la crinera. Cregut que aquella manifestació d’afecte era una crida a les seves forces, el cavall es va posar al galop. En la rasant cursa del galop, en l’interval entre els gairebé imperceptibles xocs dels cascos sobre el terreny, que ràpidament fugia sota les seves potes i quedava endarrera, Iuri Andréievitx, a més dels batecs del seu cor, que estava esvalotat de goig, sentia, com en somnis, uns crits llunyans.

Una detonació, d’arma de foc, l’esbalaí. Alçà la testa i va tibar les regnes. Arrossegat per l’impuls, el cavall va fer encara unes quantes passes de costat i es va plegar sobre les potes del darrera, a punt d’encabritar-se.

Al seu davant, el camí es bifurcava; a una banda brillava als raigs del sol ponent el rètol «Moro i Vetxinkin. Sembradores. Batedores». Al mig, barrant-lo, hi havia tres homes armats a cavall. Un alumne de l’Institut reial amb gorra d’uniforme i la poddevka⁵⁶ encreuada per les cartutxeres de metralladora; un genet amb capot d’oficial i una gorra del Kuban; i un estrany personatge gros, que semblava una disfressa, amb pantalons bufats, una jaqueta folrada de buata i un barret de capellà, d’ales amples, ensorrat fins al front.

—Ni un pas més, camarada doctor! —va dir amb veu ferma i tranquil·la el més vell de tots tres, el genet amb la gorra de Kuban—. Si obeïu us garantim que no us passarà res. En cas contrari, no us feu il·lusions, dispararem. Han mort l’infermer del nostre destacament. Quedeu mobilitzat per l’autoritat a títol de treballador metge. Baixeu del cavall i doneu les regnes al camarada més jove. Recordeu-ho bé, la més petita temptativa de fuga, i no us tindrem cap contemplació.

—No sou pas el fill de Mikulitsín, Liveri, el camarada Liesnikh?

—No, sóc el seu cap d’enllaços, Kamennodvorski.