Setena part

EL VIATGE

1

Eren els darrers dies de març, les primeres jornades tèbies a ciutat, falsos heralds de la primavera, als quals cada any segueix un fort descens de la temperatura.

A casa dels Gromeko feien els preparatius per al viatge. Davant els inquilins, que a la casa reformada havien esdevingut tan nombrosos com els pardals del carrer, aquells preparatius van ésser justificats amb l’excusa de la neteja general que s’acostuma a fer abans de Pasqua.

Iuri Andréievitx no era partidari de la marxa, però no s’oposava als preparatius perquè, considerant l’empresa irrealitzable, esperava que fallaria al moment decisiu. Però les coses tiraven endavant i va arribar el dia que se’n va parlar seriosament.

En consell de família celebrat a propòsit d’això, el doctor va manifestar, encara un cop, els seus dubtes a la seva muller i al seu sogre.

—En resum, ¿penseu que vaig equivocat i que ens cal marxar? —digué en conclusió.

La seva muller li va respondre:

—Tu dius que hem de tirar endavant, trampejant la situació, un any o dos. Mentrestant, la nova ordenació agrària s’estabilitzarà i es podrà demanar un tros de terra prop de Moscou i Fer-hi un hort. Però no dónes cap consell sobre la manera de resistir mentre això no arribi. Per a mi, és aquesta justament la qüestió més important; m’agradaria saber què en penses tu.

—És una veritable follia —digué Alexandre Alexàndrovitx fent costat a la seva filla.

—No en parlem més. Em rendeixo —consentí Iuri Andréievitx—. Allò que em preocupa és solament el futur desconegut. El que dic és que ens embarquem a cegues, qui sap on, sense tenir la menor idea del que ha pogut passar al lloc on anem. De les tres persones que vivien a Varikino, dues, la mare i l’àvia, ja no existeixen; i la tercera, l’avi Krueger, si és que encara viu, ben segur que està guardat com a ostatge o, simplement, empresonat.

»He sentit dir que el darrer any de guerra va fer una mena de venda fictícia dels seus boscos i les seves fàbriques a un home de palla o a una banca, i ho va fer registrar tot a nom d’un tercer. ¿Què en sabem, d’aquesta transacció? ¿De qui són avui les terres, no en el sentit de la propietat efectiva, que això a penes si té importància, sinó qui en pot ser responsable? ¿Com deuen ser administrades? Exploten el bosc? Treballen les fàbriques? I, en fi, qui té el poder allà baix i en quines mans estarà abans no arribarem nosaltres?

»Per a vosaltres l’àncora de salvació està en Mikulitsín, que no us traieu de la boca. Però, ¿qui us diu que aqueix vell administrador viu encara, i resideix encara a Varikino? I, a més a més, ¿què en sabem, fora que l’avi pronunciava malament el seu nom i per això el recordem?

»A fi de comptes, per què discutir? Heu decidit d’anar-nos-en i jo em sumo a la decisió. Però, caldrà informar-se avui mateix de com es pot fer per marxar; no hi ha cap motiu per a demorar la partida».

2

Iuri Andréievitx va anar a l’estació de Iaroslav per tal d’informar-se.

L’afluència de la multitud era continguda per mitjà de tanques de fusta col·locades arreu a les sales. Sobre el paviment de pedra hi havia una munió de gent ajaguda, abrigada amb capots grisos, que es girava i es regirava, ara d’un cantó ara de l’altre, que tossia i esputava. Parlaven en veu alta sense tenir en compte la intensitat del ressò de les veus sota les voltes.

La major part eren convalescents de tifus, que els hospitals donaven d’alta l’endemà de la crisi, a causà de l’aglomeració de malalts. Tot i que Iuri Andréievitx, com a metge, es veia obligat a adoptar la mateixa mesura, mai no hauria cregut que els infeliços fossin tants i que llur refugi fossin les estacions.

—Us heu de procurar una ordre de viatge —li va dir un bastaix que duia un davantal blanc—. Cal intentar-ho cada dia. Els trens són molt rars, casuals. I, és clar —i el bastaix va fer un gest amb els dits polze i índex, que consistia a fregar-los—, alguna coseta, un xic de farina, per exemple. Si no unteu, no marxareu. Això, com podeu comprendre —i es va assenyalar la gorja— és sagrat.

3

En aquell temps Alexandre Alexàndrovitx havia estat cridat a consulta pel Consell Suprem de l’Economia Nacional, i Iuri Andréievitx, requerit per visitar un membre del Govern, greument malalt. En compensació, ambdós havien rebut la retribució més estimada aleshores, alguns bons de mercaderies que calia anar a recollir en un magatzem que no estava a l’abast del públic, el primer que havia estat establert.

L’havien instal·lat als locals d’un magatzem militar, al Monestir de Sant Simó. El doctor i el seu sogre van travessar dos patis, l’un el de l’església i l’altre el de la caserna. Des d’allí van entrar directament —car no hi havia encara entrada— a les voltes de pedra d’un profund local que feia baixada i s’anava eixamplant cap al fons, barrat per un llarg taulell transversal. Al darrera un empleat pesava i lliurava tranquil·lament les mercaderies, amb calma, i de tant en tant se n’anava cap al fons, a buscar quelcom al magatzem. A mesura que lliurava els gèneres, feia una marca amb llapis a la paraula corresponent de la llista.

Poques eren les persones que s’esperaven.

—La vostra llista? —demanà l’empleat al doctor i al seu sogre mentre donava un cop d’ull als bons. Tots dos van obrir uns ulls com dues taronges en veure que, en petites coixineres, usades per les senyores, i en altres fundes més grans, començaven a posar farina, sèmola, pasta i sucre; i encara, cansalada, sabó i cerilles. En cadascuna, també hi van posar un paquet embolicat que, arribats a casa, va resultar que era formatge del Caucas.

Gendre i sogre van cuitar a ficar-ho tot en dos grans sacs i se’ls van carregar a les espatlles, per no incomodar amb els seus tràfecs l’empleat tan extraordinàriament munificent.

Van sortir al carrer boigs d’alegria, no pas pel goig material, ans perquè comprovaven que llur vida no era del tot inútil i pensaven que, arribats a casa, rebrien les lloances de la mestressa Tònia.

4

Mentre els homes perdien els dies anant d’una oficina de viatges a l’altra, en requesta de les ordres de viatge i del certificat que els permetria conservar les cambres que deixaven, Antonina Alexàndrovna s’ocupava escollint les coses que havien d’ésser embalades.

Anava d’una banda a l’altra, tota afanyada per les tres cambres assignades per a allotjar la família Gromeko, i, abans de posar qualsevol cosa als farcells que s’havien d’endur, la contemplava una estona, entre les mans.

Només una petita part de les coses que s’endurien formava l’equipatge personal; la resta hauria d’ésser utilitzada com a objecte d’intercanvi, necessari durant el viatge i un cop arribats a lloc.

A través de la finestra, entrava l’aire primaveral: un aire amb sabor de la primera mossegada d’un pa francès. Al pati cantaven els galls i ressonaven les veus dels infants que jugaven. Com més orejada era la cambra més se sentia la flaire de la naftalina, de la qual estava impregnada la roba d’hivern que treia dels baguls.

A propòsit d’allò que calia emportar-se i d’allò que, en canvi, era convenient deixar, existia tota una teoria elaborada pels qui ja havien fet la prova de marxar; les instruccions d’aquests, divulgades a través de les coneixences, havien esdevingut normatives.

Tals instruccions, expressades en breus i categòriques indicacions, eren presents en el pensament d’Antonina Alexàndrovna en forma tan clara, que tenia la impressió d’escoltar-les en les veus provinents del pati, unides al piular dels ocells i a l’alegre fressa dels infants, com si una veu misteriosa els les suggerís des del carrer.

«Roba, roba —semblaven dir escandidament les instruccions—, si pot ser en peces; però cal anar amb compte amb els perills del viatge: hi ha escorcolls. Val més dur-les a trossos, entortolligats a la cintura. En general, teixits i manufactures; també els vestits, a condició que no siguin gaire usats. Res de foteses ni de coses que facin pes. Donada la freqüent necessitat de dur-ho tot a mà, cal deixar estar els cistells i les maletes. Fer paquets petits amb poques coses escollides amb molt de compte, que fins una dona o un marrec puguin portar. És convenient no descuidar-se la sal ni el tabac, com l’experiència demostra, si bé el risc és molt gran. Els diners, en moneda Kerenski. El més difícil és la documentació». I així, successivament.

5

La vigília de la partida, es va desfermar una tempesta. El vent empenyia amunt els núvols grisos que, transformats en blancs eixams de flocs de neu arremolinats, tornaven a la terra, regolfaven pels carrers i la cobrien d’un blanc llençol.

Tots els estris de la casa ja estaven embalats. La vigilància de les cambres i dels béns que quedaven fou confiada a un vell matrimoni, parent moscovita de l’Egórovna, amb el qual Antonina Alexàndrovna havia fet coneixença l’hivern anterior, quan per mitjà d’ells canviava roba vella, draps i mobles inútils per llenya i patates.

De Màrkel, no se’n podien fiar. A la milícia, que ell havia escollit a tall de club polític, no acusava els Gromeko d’haver-li xuclat la sang, però els retreia sempre que durant tots aquells anys l’havien tingut en la més crassa ignorància, i li havien amagat intencionadament que l’home descendeix del simi.

Antonina Alexàndrovna va acompanyar per darrera vegada el vell matrimoni parent de l’Egórovna, format per un ex-empleat de comerç, i la seva muller, a través de les estances per a ensenyar-los quines eren les claus de cada pany i on es trobava cada cosa; i va obrir i tancar tots els armaris i tots els calaixos mentre els explicava com anava tot.

Les taules i les cadires eren amuntegades vora les parets, els farcells que s’havien d’endur per al viatge eren posats a part, en un munt; van treure les cortines de les finestres, a través de les quals la tempesta contemplava les buides estances sense trobar l’obstacle de les defenses hivernals. A tots, els recordava alguna cosa, la tempesta. A Iuri Andréievitx, la infantesa i la mort de la seva mare; a Antonina Alexàndrovna i a Alexandre Alexàndrovitx, el traspàs i l’enterrament d’Anna Ivànovna.

Tots creien que aquella era la darrera nit que passaven a la casa, perquè ja no la tornarien a veure mai més. En això s’enganyaven, però suggestionats per aquell pensament, que cadascú es guardava prou de manifestar als altres, per tal de no amargar més encara aquells moments, tots ells recordaven la pròpia existència, els anys passats sota aquell sostre, i procuraven contenir les llàgrimes.

Tot això no impedia a Antonina Alexàndrovna de guardar les formes davant els estranys, i conversava sense parar amb la dona a la qual havia de confiar la casa. Exagerava el servei que els havia prestat, i a fi de manifestar la seva gratitud, a cada pas, amb moltes excuses, se n’anava a la cambra del costat per tornar sempre amb un present, ara un mocador, adés una brusa, després un tros d’indiana o de vellut. Totes aquelles peces eren fosques, formant quadrets o bé puntejades de blanc, així com negre i esquitxat de blanc era el fons del carrer nevat que a través de les despullades finestres sense porticons esguardava aquella nit de comiat.

6

Tot just apuntava el dia quan van anar cap a l’estació. Els inquilins de la casa encara no s’havien llevat. Però la Zevorotkina, que sempre capitanejava les manifestacions col·lectives, va fer el tomb per les habitacions, i va trucar a les portes tot cridant:

—Desperteu-vos, camarades! És hora de donar-los el comiat! Feu via! Els ex-Garumekov³³ se’n van.

Tots van sortir a acomiadar-los al vestíbul i al replà de l’escala de servei —car l’entrada principal havia estat barrada feia un any—, disposats en amfiteatre com si posessin per a una fotografia en grup.

Badallaven i s’arrupien per evitar que els lleugers abrics sota els quals tremolaven els rellisquessin espatlles avall. Mig tolits de fred picaven de peus a terra, calçats amb grans botes de feltre. Màrkel, que havia trobat la manera de fer-se amb una beguda forta, malgrat que hom no trobava alcohol enlloc, es plegà com un sac sobre la barana de l’escala i de poc no la fa anar avall. Se’ls oferí a portar-los els farcells a l’estació i s’ofengué perquè van refusar el seu ajut. Amb penes i treballs van aconseguir treure-se’l de sobre.

El pati encara era fosc. En l’aire sense vent la neu queia més espessa que no pas a la vigília. Grossos borrallons vellutats baixaven emperesits i, encara, ran de terra dubtaven d’acabar de posar-s’hi.

Quan, passat el carrer, van desembocar a l’Arbat ja s’hi veia més. La nevada cobria tot el carrer amb la seva blanca i ondulant cortina, que semblava feta de peces que es movien i s’enganxaven a les cames dels caminants. Això feia perdre el sentit del moviment i semblava que un hom estigués sempre aturat al mateix lloc malgrat moure les cames.

Pel carrer no es veia una ànima vivent. Els qui abandonaven el carrer de Sívtsev no van trobar ningú. Aviat, això no obstant, els va atrapar un cotxe tot cobert de neu, com deixatat en la massa líquida, tirat per una ròssa emblanquinada de neu. El cotxer, per una suma fabulosa, si es comptava en moneda d’aquells anys, però que en realitat no valia ni un kòpec, els va fer pujar tots amb l’equipatge al cotxe. Només Iuri Andréievitx va preferir anar a peu a l’estació, lliure del pes del bagatge.

7

Arribats a l’estació, Antonina Alexàndrovna i el seu pare van agafar lloc a la llarga cua de gent apilotada entre dues tanques de fusta. L’accés als trens ja no es feia a les andanes, sinó a una bona mitja versta de camí, en plena via, al lloc on hi havia els semàfors que indicaven la sortida; la causa era la manca de braços per a escombrar el glaç de les andanes i les escombraries amuntegades davant l’estació on les locomotores ja no podien arribar.

Niuixa i Surotxka, en lloc de fer cua amb la mare i l’avi, es passejaven sota la immensa marquesina de l’entrada, i es deixaven veure adesiara, per si s’havien de reunir amb tota la família. Tots feien pudor de petroli, del qual s’havien untat els turmells, els punys i el coll, a fi d’evitar els polls propagadors del tifus.

En veure arribar el seu marit, Antonina Alexàndrovna li va fer senyals amb la mà, i, abans de tenir-lo a la vora, ja de lluny, li va dir cridant la taquilla on segellaven les ordres de viatge. Ell s’hi va dirigir.

—Aquesta és una cua per al tren dels delegats —va dir un del rengle que era darrera Antonina Alexàndrovna i que per damunt l’espatlla li havia pogut veure els segells de la seva certificació.

Però un altre de més endavant, un d’aquells set-ciències que accepten i compleixen rigorosament totes les lleis del món, i se saben tots els reglaments, va explicar amb més luxe de detalls:

—Amb aquest segell teniu dret d’exigir un lloc en un vagó de passatgers, posat que n’hi hagi.

La discussió del cas es va generalitzar a tota la cua. Es van sentir veus:

—Mira aquest què diu. Ves, troba’l, un vagó de passatgers! Seria massa bonic! Ja podem estar contents avui si podem viatjar en els topalls d’un mercaderies.

—No en feu cas. Vós teniu l’ordre i, escolteu el que us dic: els trens normals han estat suprimits en aquests temps, i solament en funciona un de mixt per als militars, els detinguts, el bestiar i la gent. Aquí tothom xerra sense solta ni volta i desorienta la gent; jo penso que en lloc d’això el que cal fer és explicar les coses de forma que es puguin entendre.

—Explicar, explicar! Ja ha sortit el savi! No vol dir res que tinguin passatge per als trens dels delegats. Abans de fer el fatxenda amb tantes raons, mira-te’ls bé: ¿com vols que tinguin lloc entre els delegats, amb aquestes fesomies? El tren dels delegats va ple de camarades. Els mariners tenen vista i, a més a més, duen pistola al cinturó. Tot seguit s’adonarien que es tracta de gent benestant, i més encara tractant-se d’un doctor, un antic senyor. El mariner tirarà mà de la pistola i l’esclafarà com una mosca.

Qui sap fins on hauria arribat la solidaritat envers el doctor i la seva família, si no hagués sorgit un altre incident.

Ja feia estona que la gent llambregava enllà de Ics grans finestres de l’estació. A causa de la gran llargada del cobert, l’espectacle de la neu que queia sobre les vies era visible a gran distància; els borrallons romanien gairebé immòbils en l’aire i semblaven posar-se lentament, igual com fan les molles de pa que es tiren als peixos quan s’enfonsen a l’aigua.

Algunes persones, aïllades o en grups, havien començat ja a dirigir-s’hi. Mentre van ésser poques, aquelles figures que es distingien malament a través de la tremolosa cortina de neu, s’hauria dit que eren ferroviaris que caminaven amunt i avall de les vies per motius de servei. Però ara ja afluïen en massa i, allà baix, cap a on es dirigien, fumejava una locomotora.

—Obriu les portes, brètols! —van udolar en els rengles. La multitud va fer com una onada i va empènyer contra la porta. Els del darrera es van abalançar contra els del davant.

—És una vergonya! Aquí han posat barreres i per allà passen sense fer cua! Ara s’ompliran els vagons fins dalt de tot, mentre aquí anem esperant, apilotats com un ramat de bens! Si no obriu ho esbotzarem tot! Nois, vinga, va: feu força!

—Però què diuen ara aquests estúpids! —va intervenir el set-ciències—. Aquells són els mobilitzats, procedents de Petrograd per al treball obligatori. Abans els enviaven a Vologda, al nord, però ara els envien al front oriental. No hi van pas pel seu gust, sinó escortats i a cavar trinxeres.

8

Ja feia tres dies que viatjaven, però no s’havien allunyat pas gaire de Moscou. El paisatge era hivernal: les vies, els camps, les boscúries, els teulats de les cases dels pobles, tot era cobert de neu.

La família Givago havia tingut la sort de poder aplegar-se en un racó a l’esquerra del vagó, al replà de sobre, sota el sostre, al costat d’una finestra oblonga.

Era la primera vegada que Antonina Alexàndrovna viatjava en un vagó de mercaderies. Per pujar, a Moscou, Iuri Andréievitx havia hissat les dones en braços fins dalt del vagó, que es tancava amb una pesada porta corredissa. Després, durant el viatge, les dones ja es van valer totes soles i pujaven sense ajut pels relleixos de fusta de les parets.

D’antuvi, a Antonina Alexàndrovna el vagó li va semblar un estable amb rodes. Temia que aquelles petites cel·les s’esmicolarien al primer xoc o al primer sotrac. Però ja feia tres dies que anaven sacsejats endavant i endarrera, o llançats d’una banda a l’altra a cada canvi de velocitat o a cada corba; ja era el tercer dia que, sota el terra, els eixos de les rodes eixordaven com si fossin baquetes d’un tambor mecànic; i, nogensmenys, el viatge prosseguia feliçment sense que els temors d’Antonina Alexàndrovna es confirmessin.

El llarg comboi format per vint-i-tres vagons —els Givago es trobaven en el que feia catorze— no cabia tot sencer a les estacions d’andanes massa curtes, i només s’hi acostava el cap, el centre o la cua.

Els vagons de la capçalera eren els militars; als del mig viatjaven els passatgers lliures i, als de la cua, els mobilitzats per al treball obligatori.

Aquests darrers eren prop de cinc-cents, gent de totes les edats i de les més variades categories i professions.

Els vuit vagons que ocupaven oferien un pintoresc espectacle. Al costat de persones benestants i ben vestides, agents de borsa i advocats de Petersburg, es podien veure, barrejats amb la classe privilegiada, cotxers de punt, escombriaires, banyistes, marxants de vell, tàrtars, folls escàpols dels manicomis abandonats, petits comerciants i monjos.

Els primers, amb la jaqueta treta, seien sobre tions serrats, al volt d’estufes al roig viu, i parlaven sense parar i reien estrepitosament. Eren personal amb bones relacions i no es preocupaven massa. Sabien que a casa havien restat parents influents que ho remourien tot per tal de salvar-los i, en cas extrem, al final del viatge podrien comprar llur llibertat.

Els segons, calçats amb botes i abrigats amb caftans desbotonats, o descalços, amb llargues camises folgades fora dels pantalons, amb barba o sense, romanien dempeus davant les portes obertes dels vagons, on feia una calor sufocant, estintolats als muntants i als travessers de fusta de les portes, i sense parlar entre ells, esguardaven tristament les zones suburbanes i la gent que passava. Privats de coneixences influents, no tenien altre recurs sinó valer-se per ells tots sols.

No tots els mobilitzats romanien als vagons que tenien destinats. Una part d’ells s’havien escampat pel comboi, mesclats amb els viatgers lliures. N’hi havia alguns al vagó que feia catorze.

9

En general, quan el tren s’acostava a una estació, Antonina Alexàndrovna, que estava estirada a la llitera superior, en l’única posició permesa pel sostre baix, s’incorporava, treia el cap i a través d’una escletxa de la porta mig closa considerava si, vist l’aspecte general de la localitat que es perfilava a la llunyania, valia la pena de baixar i de sortir, des del punt de vista de l’intercanvi de mercaderies.

Així va passar aquell cop. L’alentiment del tren la va treure del seu abaltiment. La més o menys quantitat d’agulles per les quals passava el tren, i que es coneixia pels sotracs i pels sorolls més accentuats, indicava la importància de l’estació i la duració de la parada.

Antonina Alexàndrovna s’assegué mig encorbada a la llitera, es fregà els ulls, s’allisà els cabells i, furgant en un sac de mà, en va treure una tovallola en la qual hi havia uns brodats representant galls, figures humanes, arcs i rodes.

Mentrestant, el doctor també es va despertar, va saltar de la dura llitera i va ajudar la seva dona a baixar.

Pel davant de la portella oberta ja desfilaven les garites, els llums i els arbres de l’estació, afeixugats per la gran càrrega de neu, que estenien les branques vers el tren que arribava, com si li oferissin el pa i la sal. Del tren encara en moviment, els mariners foren els primers a saltar sobre la neu intacta de l’andana, i al davant de tothom, a causa de l’impuls del tren en marxa, van córrer cap al darrera de la cantonada de l’estació, on habitualment s’amagaven els venedors clandestins de productes alimentaris.

L’uniforme negre dels mariners, les cintes voleiant de llurs gorres, i els seus pantalons amples de baix, en forma d’embut, donaven a llur pas veloç un aire irresistible: i així, la gent els obria camí com si es tractés d’esquiadors en plena cursa o de patinadors llançats a tota velocitat.

Darrera la cantonada, amagant-se l’una a l’altra, hi havia un rengle de camperoles dels poblets de la vora. Venien cogombres, matons, carn bullida, pastissos de sègol i formatge que, gràcies a anar ben embolicades conservaven, malgrat el fred, la tebior i la flaire. Dones i noies, amb les vores dels mocadors ficats sota les pellisses, es tornaven vermelles com roselles per les plagasitats dels mariners i al mateix temps els temien com el diable, perquè les patrulles de vigilància contra l’especulació i el comerç lliure eren formades sobretot per mariners.

Però llur torbació no va durar gaire. El tren s’aturava. Altres passatgers es van afegir als mariners. El públic va canviar i es va intensificar el comerç.

Antonina Alexàndrovna donava un cop d’ull al mercat, amb la tovallola tirada damunt les espatlles com si cerqués un lloc enretirat de l’estació per rentar-se amb neu. Des del rengle de venedors ja li havien cridat diverses vegades:

—Ei!, ciutadana, què en voleu, d’això?

Però Antonina Alexàndrovna, en lloc d’aturar-se, tirava endavant en companyia del seu home.

Al cap del rengle hi havia una dona amb un mocador negre amb brodats vermells. En veure la tovallola brodada li van espurnejar els ulls. Va mirar tot a l’entorn, es va assegurar que no hi havia perill, i, acostant-se de pressa a Antonina Alexàndrovna, va ensenyar la pròpia mercaderia i va dir ràpidament amb excitació:

—Mira si has vist res semblant al que t’ofereixo. ¿No et fa goig? Doncs no t’hi pensis més, perquè de tota manera algú s’ho endurà. Tot això a canvi de la tovallola.

D’antuvi, Antonina Alexàndrovna no ho va entendre. Es va pensar que la pagesa parlava del mocador i preguntà:

—Què dius ara, bonica?

La pagesa havia al·ludit a la meitat d’una llebre rostida, que partida en dos trossos duia a la mà. En efecte, repetí:

—Et dic de canviar la tovallola per això. Què mires? No et pensis que és gat. El meu home és caçador. És una llebre, una llebre.

La barata s’efectuà. Els va semblar, a ambdues, que havien fet un bon negoci i que l’altra hi havia perdut. Antonina Alexàndrovna es va donar vergonya d’haver enganyat tan deshonestament una pobra pagesa, mentre que aquesta, contenta del canvi, s’allunyava a corre-cuita del lloc del delicte i, havent cridat una veïna que trafiquejava, se’n va anar amb ella cap a casa per un viarany de neu que es perdia en la llunyania.

En aquell moment es va produir un esvalot enmig de la gernació. Una vella es va posar a cridar:

—On vas, eixerit? I els diners? Quan me’ls has donats, desvergonyit? Porc, més que porc! El crido i no es digna a girar-se. Atura’t, atura’t, et dic, senyor camarada!

Auxili! És un lladregot! M’ha robat! És aquell, atrapeu-lo!

—Però qui és?

—És aquell que no porta barba. Aquell d’allà que riu i riu, i se’n va.

—Aquell que porta els colzes foradats?

—Sí, sí, és aquell. Deteniu-lo, aquell descregut!

—Aquell que porta la màniga esbocinada?

—Sí: no us dic que sí? Ah!, senyor, m’ha robat!

—Què ha passat aquí?

—Un que fingia comprar a aquesta dona. S’ha omplert la panxa de dolços i de llet i ha tocat el dos. I la pobra dona plora i es desespera.

—No pot quedar així, aquest abús. Cal detenir-lo.

—Prova-ho. Va armat fins a les dents. I ben segur que et tocarà el rebre a tu.

10

Al vagó que feia catorze viatjaven alguns mobilitzats de l’Exèrcit del Treball, vigilats per un sentinella que es deia Voroniuk. Entre ells, i per diversos motius, n’hi havia tres que es distingien particularment. Un tal Prókhor Kharitónovitx Pritúliev, ex-caixer d’un establiment estatal d’alcohols de Petrograd; un altre anomenat Vàssia Brikin, comissionista d’un negoci de ferreteria, i el revolucionari de cabells blancs i cooperativista Kostoied-Amurski, que havia conegut totes les presons del vell règim i ara començava a descobrir les dels nous temps.

Entre ells no es coneixien. Havien estat capturats l’un aquí l’altre allà, i havien fet coneixença durant el viatge. De les converses, va resultar que el caixer Pritúliev i el comissionista Brikin eren paisans tots dos de Viatka i originaris del lloc que el tren havia travessat.

Pritúliev era un home bast, petit burgès de la ciutat de Malmitz, amb els cabells tallats en forma de raspall, gravat de verola i decididament lleig. Una brusa grisa, xopa de suor, el cenyia com un sarafan oprimeix el pit d’una dona revinguda. Era silenciós com un ídol i es passava hores sumit en els seus pensaments; llavors es turmentava fins a fer-se sang les berrugues de les seves mans pigades, que ja començaven a infectar-se.

Un any abans, tot caminant per la Perspectiva Nevski, a la cantonada del carrer Liteini, havia estat detingut en una xarxada de la policia al carrer. Li van demanar la documentació i havia resultat que posseïa targeta de racionament de quarta categoria, que era la concedida als no treballadors i que, de fet, no donava dret a adquirir res. Per aquest motiu l’havien detingut i, juntament amb molts d’altres, conduït sota escorta en una caserna. El contingent així format havia d’ésser enviat a Vologda, a cavar trinxeres al front d’Arkanguelsk, on ja havia estat enviat un altre grup anteriorment. Però durant el viatge havia fet marxa enrera i, a través de Moscou, els havien expedits al front oriental.

La dona de Pritúliev era a Luga, on ell va treballar fins a la guerra, abans d’allistar-se a Moscou. Així que va saber la desgràcia que s’havia abatut sobre el seu home, va córrer a cercar-lo a Vologda, per tal d’alliberar-lo de l’exèrcit del treball. Però el contingent havia seguit una ruta diferent del que va seguir ella tot cercant-lo, les seves fatigues havien resultat inútils, i la troca es va embolicar cada vegada més.

A Petersburg, Pritúliev va fer vida amb una tal Pelagueia Nílovna Tiagunova. Havia estat detingut a la cruïlla de la Perspectiva Nevski, quan s’acabava d’acomiadar d’ella, a la mateixa cantonada, per anar als seus afers en una altra direcció. De lluny l’havia vista d’esquena, entre els vianants del carrer Liteini, i l’havia seguida amb els ulls fins que va desaparèixer.

La Tiagunova havia acompanyat voluntàriament Pritúliev en el viatge. Era una petita burgesa revinguda i agradable, amb unes mans ben boniques i una llarga trena gruixuda que es feia caure sobre el pit i que entre profunds sospirs feia anar d’un muscle a l’altre.

Què cosa trobaven en un home com Pritúliev les dones que li eren addictes era una cosa certament incomprensible. Ultra la Tiagunova, en un altre vagó més pròxim a la locomotora, viatjava una altra coneguda de Pritúliev, no se sap per quin motiu. Era una mossa flaca, de cabells de color de palla, que es deia Ogrízkova. La Tiagunova la motejava de «manifassera» i de «xeringa», a part molts d’altres renoms igualment ofensius.

Les dues rivals, que no estaven pas a partir un pinyó, evitaven de trobar-se. L’Ogrízkova no es deixava veure mai en el compartiment i era un misteri el lloc on es podia veure amb l’objecte del seu amor. Potser es consolava veient-lo de lluny, les ocasions que tots els viatgers havien de prestar la seva col·laboració per tal de carregar llenya i carbó al tren.

11

La història de Vàssia era diferent. El seu pare havia mort a la guerra i la seva mare l’havia enviat a Petersburg, a casa del seu oncle per aprendre un ofici.

Aquell hivern el seu oncle, propietari d’una ferreteria a l’Apraksini Dvor, havia estat requerit al sòviet per a alguns aclariments. Es va equivocar de porta i, en lloc d’entrar a l’oficina indicada en la convocatòria, es va ficar a la del costat; era per atzar, l’antecambra de la Comissió del treball obligatori. Hi havia una gentada. Quan devien considerar que ja hi havia prou gent reunida, els soldats roigs els van encerclar, els van dur a passar la nit a la caserna de Semenovskie i l’endemà al matí els yan acompanyar a l’estació per carregar-los al tren de Vologda.

La notícia de les detencions va córrer de pressa per la ciutat, de tal manera que l’endemà molts familiars dels detinguts van acudir a l’estació a saludar-los. També Vàssia i la tia van anar a acomiadar-se de l’oncle.

Aquest va implorar al sentinella que el deixés sortir un moment a fi de poder abraçar una altra vegada la seva muller. El sentinella, que era el mateix Voroniuk que ara escortava el grup del vagó catorze, no havia volgut donar el seu consentiment sense una garantia que l’home tornaria. Marit i muller havien proposat de deixar el nebot com a ostatge i Voroniuk ho havia acceptat. Aquesta fou la manera com Vàssia havia estat conduït dins el recinte mentre el seu oncle en sortia. L’oncle i la tia es van fer fonedissos.

Quan l’engany fou descobert, Vàssia, que no ho sospitava ni de lluny, va començar a plorar, es va agenollar als seus peus i li va besar les mans, tot suplicant-li que el deixés anar. No li va servir de res. Voroniuk no era implacable perquè fos dur de caràcter, sinó perquè els temps no permetien jocs i el sentinella responia amb la vida del nombre de persones confiades a la seva custòdia. Així va incorporar-se Vàssia a l’Exèrcit del Treball.

El cooperativista Kostoied-Amurski, un home que havia gaudit de l’estima de tots els escarcellers de l’antic règim, igual com ara gaudia de la dels afectes al nou, i que era sempre amic de tothom, havia intercedit repetides vegades prop del cap de l’escorta sobre l’absurda situació de Vàssia. Aquest, però, tot reconeixent l’evidència de l’equívoc, sostenia que dificultats d’ordre formal no permetien d’examinar el cas durant el viatge, però es comprometia a aclarir-lo en arribar.

Vàssia era un xicot molt bell, amb una fesomia de faccions regulars semblant a les que els pintors atribueixen als patges dels antics tsars i als àngels, d’una puresa i d’una candorositat excepcionals. La seva distracció preferida era seure als peus de la gent gran i, amb els genolls agafats amb les mans, anar escoltant, mig embadocat, tot el que deien i el que contaven. Seguint el joc dels músculs del seu rostre, adés a punt de deixar anar les llàgrimes, ara escapant-se-li el riure, s’hauria pogut reconstituir el contingut de les converses. L’argument d’aquestes es reflectia al rostre d’aquell minyó, sensible com un espill.

12

El cooperativista Kostoied seia a dalt, hoste dels Givago, i rostava sorollosament la pota de llebre que li havien ofert. Temia els corrents d’aire i els refredats:

—Com bufa! I d’on pot venir? —preguntava mentre intentava arrecerar-se. Per fi, havent trobat un lloc adient, va declarar—: Aquí estic bé.

Es va acabar la pota, es va llepar els dits, se’ls va eixugar amb el mocador i, després de donar gràcies als seus amfitrions, observà:

—Ve de la finestreta. Convindria tapar-la bé. Bo, deixem això i tornem al tema de la nostra conversa. Esteu equivocat, doctor. La llebre rostida és una menja exquisida. Però deduir d’això que al camp viuen enmig del benestar trobo que és una hipòtesi aventurada, o almenys arriscada, si em permeteu.

—Deixem-ho córrer —respongué Iuri Andréievitx—. Mireu aquestes estacions. Els arbres intactes; les bardisses igual. I aquests mercats! I aquestes dones! És realment reconfortant. Vol dir que en algun lloc regna encara la vida. Que no tothom està descontent; que no tothom sofreix. Això ho justifica tot.

—Si fos així, ja estaria bé. Però no és veritat. Com podeu arribar a pensar-ho? Allunyeu-vos alguns centenars de verstes del ferrocarril, feu un esforç, arreu trobareu revoltes dels camperols. Contra qui? Contra els blancs i contra els roigs, segons que el poder estigui a mans dels uns o dels altres. Em podreu dir: llavors el camperol és enemic de qualsevol ordre i no sap ni tan solament què vol. Perdoneu, no ho digueu tan de pressa. Ho sap més bé que vós; el que passa és que no vol allò que volem nosaltres. Quan la revolució l’ha desvetllat, ha cregut que arribava l’hora de realitzar el seu somni secular d’una vida autònoma, d’una existència lliure; que l’alliberaria el poder conquerit amb el treball dels seus braços, sense dependre de poders estranys i sense sentir el pes de les hipoteques de qualsevol ordre. En lloc d’això, del foc de l’antiga estatificació abatuda, ha anat a caure a les brases del poder incomparablement més rigorós del superestat revolucionari. Vet aquí per què el camp s’agita o no troba pau enlloc. I vós dieu que els camperols estan bé. Vós, senyor meu, no en sabeu res i, pel que veig, ni tan sols voleu saber-ho.

—És veritat. Posem que no vull saber-ho. És així. Tanmateix espereu-vos un xic. ¿Per què ho hauria de saber tot i passar angúnia per tot? L’època que vivim no es preocupa per mi, sinó que m’imposa el que ella vol. Doncs, permeteu-me, a mi, en canvi, d’ignorar els fets! Vós dieu que les meves paraules no corresponen a la realitat. Però: ¿és que avui existeix a Rússia una realitat? Al meu entendre l’han esverada de tal manera que s’amaga. Jo vull creure que el camp hi ha guanyat i que està bé. Però si estic en un error, ¿què voleu que hi faci? De què he de viure? Qui he d’escoltar? Perquè, la veritat és que he de viure; sóc pare de família.

Iuri Andréievitx féu un gest vague i, deixant la discussió a càrrec d’Alexandre Alexàndrovitx, s’acomodà a l’espona de la seva llitera i, abocant el cap, es decidí a observar què hi passava a sota.

Es desenrotllava una conversa entre Pritúliev, Voroniuk, la Tiagunova i Vàssia. Com que el tren s’acostava al seu país natal, Pritúliev recordava per quins camins s’hi anava, fins a quines estacions arribava el tren, on calia baixar i de quina manera calia prosseguir el viatge, si a peu o a cavall; i Vàssia, en sentir anomenar els indrets que ell coneixia, botava, i amb els seus ulls brillants repetia extasiat els noms que, per a ell, servaven el so d’una faula meravellosa.

—Baixeu a Sutzoi Brod? —repetia assaborint els mots—. Ah, és clar! És casa nostra. És la nostra estació. I, després, perdoneu, heu d’agafar per Buskoie, no és això?

—Sí; després pel camí de Buskoie.

—És el que jo deia: el camí de Buskoie. El poble de Buskoie. Si el conec? Sí; allí és on ens desviem nosaltres. D’allí, per a anar a casa nostra, cal agafar sempre a la dreta. Per Veretenniki. Vós, en canvi, oncle Kharitónovitx, heu d’agafar a l’esquerra, em sembla, separant-vos del riu. Heu sentit anomenar el riu Pelga? És clar que sí; és el nostre riu. Per a anar a casa nostra no cal sinó seguir-ne la riba. I sobre aquest riu, sobre el Pelga, una mica més amunt es troba el nostre poble: Veretenniki! Just damunt la carena. La costa és rosta. Nosaltres en diem zalavok.³⁴ Si et poses a la vora, fa basarda mirar a baix; és un precipici i fa agafar por de rodolar avall. És tal com us dic. Allà dalt hi ha una pedrera d’on treuen rodes de molí. La meva mare s’està a Veretenniki, i també s’hi estan dues germanes: Alenka i Arixka. A la meva mare, si no ho sabeu, li diuen tia Palaixa; s’assembla a vós, Pelagueia Nílovna; és igual de bonica i de jove. Voroniuk! Oncle Voroniuk! Per l’amor de Déu us ho prego! Oncle Voroniuk!

—Què et passa? ¿Què vol dir això de repetir com un infant: oncle Voroniuk, oncle Voroniuk? Ja ho sé, que sóc l’oncle i no la tia. Què vols, què et passa? ¿Que et deixi fugir? És això el que em vols dir? Si tu guilles ja estic llest: de cara a la paret.

Pelagueia Tiagunova, a part, mirava distretament la llunyania i callava. Acaronava el cap de Vàssia i, entotsolada, jugava amb els seus cabells d’or. Adesiara li deixava entendre amb signes del cap, dels ulls o bé amb somriures, que era convenient de fer el beneit, demanant en veu alta al davant de tothom una cosa semblant a Vorpniuk. «Tingues paciència —semblava dir-li—, tot s’arranjarà, no et despacientis».

13

Quan van deixar la Rússia central per dirigir-se a Orient, van començar els imprevistos. Van travessar regions poc tranquil·les en mans de bandes armades, o en les quals les revoltes tot just havien estat dominades.

Es van multiplicar les parades en plena nit, les inspeccions efectuades pels destacaments de vigilància, els escorcolls dels equipatges, la verificació dels documents.

Una nit, el tren es va detenir sobtadament, però ningú no compareixia als vagons per fer aixecar la gent. Per si es tractava d’alguna desgràcia, Iuri Andréievitx va baixar.

Era negra nit. Sense motiu aparent, el tren s’havia aturat en un indret qualsevol de la línia, flanquejada d’avets. Altres havien baixat abans que ell, i picaven de peus; li van dir que, segons havien pogut esbrinar, no havia passat res; solament semblava que el maquinista havia aturat el tren sota el pretext que la zona era perillosa i, fins a no haver explorat amb una vagoneta l’estat de la línia, es negava a continuar endavant. Es deia que alguns representants dels viatgers l’havien anat a trobar a fi de persuadir-lo i, si calia, estaven disposats a untar-lo. Es deia també que els mariners havien intervingut i que, a la fi, l’havien convençut.

Mentre parlaven, la neu del davant de la locomotora, com il·luminada pel reflex vacil·lant d’una foguera, s’encenia a causa de la resplendor de les flamarades que sorgien de la xemeneia de la màquina. De sobte, una llengua de foc va emmarcar vivament un tros del camp nevat, la locomotora i algunes figures negres que corrien via avall.

La figura capdavantera, que era evidentment el maquinista, va arribar corrents fins a la locomotora; s’hi va enfilar, va saltar pels topalls i va desaparèixer. Els mariners que l’empaitaven van fer el mateix: van saltar, es van veure vacil·lar en l’aire i van desaparèixer com si s’haguessin ficat sota terra.

Interessat per l’escena, Iuri Andréievitx es dirigí, junt amb alguns altres, cap al davant del tren.

A l’altra banda de la línia ferrada, van albirar el maquinista que es debatia enfonsat fins a la cintura en el tou de neu del terraplè i els mariners, ensorrats en la neu també fins a la cintura, que, l’encerclaven.

El maquinista cridava:

—Moltes gràcies, podrits! És el que mancava veure! Amenaçar amb les pistoles un germà, un treballador! Tot plegat perquè he dit que el tren no pot tirar endavant. Camarades passatgers, vosaltres sou testimonis de què passa. Per aquí volta gent de tota estofa que es dedicà a llevar els cargols dels rails. Per la vostra mare i la meitat de la vostra àvia: ¿em voleu dir què hi tinc a veure, jo? Ja podeu pensar que no ho faig pas per mi, merdosos! Ho faig per vosaltres, perquè no prengueu mal. I vet aquí la vostra recompensa. I, ja n’hi ha prou; ja podeu disparar si voleu, brètols! Camarades passatgers, sigueu testimonis que sóc al meu lloc, que no m’amago.

Del grup que s’havia acostat al terraplè, sorgien exclamacions confuses:

—Però què dius ara?… Vejam si trobes el seny que has perdut… No et volen mal… fan això només per esverar-te.

Altres el provocaven a crits:

—Així es fan les coses, mestre! No afluixis, tu, maquinista!

Un mariner va aconseguir abans que els altres de desempallegar-se de la neu. Era un gegant de cabell d’estopa, amb un cap tan enorme que la cara li quedava com esclafada. Es va dirigir tranquil·lament a la multitud i, amb ombriva veu de baix i una cadència ucraïnesa, com la de Voroniuk, va dir algunes paraules que de tan assenyades van sonar còmicament en la nit, en aquella absurda situació:

—Perdoneu-me, però ¿a què treu cap tot aquest sagramental? Procureu de no arreplegar una pulmonia amb aquest vent, ciutadans. Guardeu-vos del fred i torneu a pujar als vagons.

La multitud va començar a anar-se’n i a poc a poc va retornar als compartiments; aleshores el mariner cap d’estopa es va acostar al maquinista, que no s’havia refet encara del tot, i li va dir:

—Ja n’hi ha prou d’histerismes, camarada maquinista. Vejam si em surts d’aquí i ens n’anem de presseta.

14

L’endemà van avançar a poca velocitat, alentint contínuament, per temor de descarrilar, ja que les vies estaven en part ocultes per la tempesta. El tren es va aturar al mig d’un desert sense senyals de vida; els viatgers hi van descobrir, a la fi, les restes d’una estació destruïda pel foc. A la façana ennegrida es podia llegir encara: Nini Kelmeix.

No sols l’edifici de l’estació conservava les traces de l’incendi: al seu darrera es descobria un poblet abandonat i cobert de neu que sens dubte havia corregut la mateixa sort.

La darrera casa del poblet es veia carbonitzada; a la del costat, algunes bigues es veien doblegades en angle recte, amb les puntes girades cap a l’interior, mentre que arreu, pel carrer, es veien restes de trineus, estacades abatudes, ferros rovellats i tota mena d’estris fets miques. La neu, barrejada amb sutge i cendres, es veia clapada de bassiols d’aigua bruta, i se’n destacaven les negres taques de l’incendi i les traces de les temptatives que havien estat fetes per apagar-lo.

El poblet i l’estació no eren completament deserts; ça i lla hi havia alguna ànima errant.

—Ha cremat tot el país? —va preguntar interessat el cap del tren, que havia saltat a l’andana, al cap de l’estació, que havia aparegut entremig de les ruïnes.

—Bon dia i benvinguts sigueu. Sí, ho han cremat tot, però la cosa pitjor no ha estat l’incendi.

—I qui penseu que ho ha fet?

—Més val no parlar-ne.

—Strélnikov, potser?

—Just.

—Què havíeu fet vosaltres?

—Nosaltres, res. Els veïns. Però el camí passa per aquí, i també ens ha tocat el rebre a nosaltres. Veieu aquell poble allà baix? Doncs va ser per culpa d’ells. És el poble de Nini Kelmeix, del districte d’Ust-Nemdà. Ells són els culpables.

—I, doncs, què van fer?

—Si us dic que van cometre tots els pecats mortals, em quedo curt. Van esbandir el Comitè dels camperols pobres en primer lloc; es van revoltar contra el decret que obliga a fornir cavalls a l’Exèrcit Roig, i observeu que tots són tàrtars criadors de cavalls, per segona cosa; i per si calia res més no van obeir l’ordre de mobilització. En fi, ja podeu veure…

—Ja. Ja està aclarit. ¿I per això els van bombardejar amb artilleria?

—Justament.

—Des d’un tren blindat?

—Naturalment.

—Pobra gent! Però, en fi, ja s’aclariran.

—Sí, ja és aigua passada. Però hi ha una cosa que no us agradarà. Us haureu d’aturar aquí un dia o dos.

—No feu bromes. Transportem reserves per al front. Em cal seguir viatge sense parar.

—Per bromes estic! La línia està obstruïda per la neu; ho veureu vós mateix. La tempesta ens ha assotat tota una setmana, per aquests voltants. Tot ha quedat bloquejat i no hi ha ningú per a desembarassar la via. La meitat del poble ha fugit. Jo procuro arranjar-me amb els qui han quedat, però no me’n surto.

—Ah, així us moríssiu! Això és la meva ruïna. ¿I què farem ara?

—Procurarem netejar la via de la millor manera possible i podreu passar.

—És gaire gros l’obstacle?

—No se sap. Va segons els llocs. La tempesta era limitada, i va agafar la línia de biaix. El sector més difícil és el central. Hi ha una depressió de tres quilòmetres. Allà sí que patirem, perquè, l’obstacle és seriós. Més endavant no serà gran cosa. La taiga i la bosquina han servit de recer. Abans de la depressió, tampoc no cal preocupar-se, és camp obert. El vent ho ha escombrat tot.

—El diable se us emporti. Quin guirigall! Tiraré endavant, però hi haurà de posar el coll tothom.

—És el que jo penso.

—Deixeu tranquils solament els mariners i els soldats roigs. El comboi transporta gent de l’Exèrcit del Treball. Afegits als passatgers lliures fa un total de prop de set-centes persones.

—Ja n’hi ha ben bé prou. Així que ens portin les pales, les repartirem. Manquen les pales, però n’hem fet anar a buscar per tots els pobles de la comarca. Penso que en trobarem.

—Quin sarau! Tot són ensopegades! ¿Creieu que ens en sortirem?

—És clar, home. Per força els pengen .Aquesta línia ferroviària és una artèria vital, i no hi ha més remei.

15

El desembaràs de la línia va prendre tres dies. Tots els Givago, Niuixa inclosa, hi van prendre part activa. I aquest fou el millor moment del viatge.

El lloc tenia quelcom de clos i d’inexpressiu. Feia pensar en Pugatxev, tal com el va interpretar Puixkin, i en l’Àsia de les descripcions d’Aksakov.³⁵

El caràcter misteriós d’aquell racó perdut era accentuat per les devastacions i per la reserva dels pocs habitants que hi havien romàs, els quals, aterrits, defugien els passatgers i ni tan solament es comunicaven entre ells, per por de les denúncies.

Els passatgers eren conduïts al treball per categories, i no pas plegats. Una escorta armada circumdava la zona dels treballs.

La línia era escombrada per tots els costats, per obra de diversos grups, distribuïts en diferents llocs. Entre els sectors on les pales havien fet feina, hi havia encara muntanyes de neu intacta, que separaven cadascun dels grups, i no foren remogudes sinó al darrer moment, quan el desembaràs ja era un fet en tot el trajecte.

Eren unes límpides jornades de glaç, que els viatgers passaven a l’aire lliure, i no tornaven als vagons sinó per dormir. Treballaven a toms curts, que no eren fatigosos perquè les pales eren poques i els braços molts. Un treball no fatigant que més aviat proporcionava plaer.

L’indret on els Givago anaven a treballar amb la pala era obert i pintoresc; el terreny quedava a nivell més baix que el de la línia, en un suau declivi que, per tant, muntava vers l’horitzó en un dolç pendent.

Al cim sorgia una casa solitària, visible des de totes bandes. L’envoltava un jardí, que a l’estiu devia ésser luxuriant, però, ara tot el que feia era protegir-la amb les seves filigranes brodades en glaç.

La capa de neu esborrava les diferències entre les coses i les arrodonia totes. Però, a jutjar per la irregularitat del pendís, que la neu no aconseguia cobrir del tot, sota el viaducte que passava més avall de la línia, a la primavera es devien veure córrer les aigües d’un sinuós i profund torrent, ara completament amagat sota l’alta neu, igual com un infant amagant-se sota una muntanya de plomes, cobert fins al cap.

¿Hi vivia algú, en aquella casa, o bé havia estat abandonada i el seu destí era convertir-se en ruïnes, requisada pel Comitè del districte o de la regió? On paraven els seus habitants i què s’havia esdevingut? Havien reeixit a refugiar-se a l’estranger o bé havien estat morts pels camperols? O, en fi, havent deixat un bon record, ¿havien pogut acomodar-se i exercien la seva professió en el districte? ¿Els havia estalviats Strélnikov, si hi havien romàs fins al darrer moment, o, en la represàlia, havien corregut la mateixa sort que els kulaks?

La casa del cim del pujolet, en el seu trist silenci, suscitava la curiositat. Però ningú no preguntava sobre ella i ningú no hauria pogut respondre. El sol encenia en la llisa superfície de la neu guspires encegadores, i la pala la trencava en palades precises o la polvoritzava en àrides espurnes diamantines. Tot això feia retornar als llunyans dies de la infantesa, quan el petit Iura, amb el seu clàssic i galonejat gorret caucasià i la pellissa de baguetes enfonsades en l’arrissat pèl negre d’ovella, construïa al pati, amb neu igualment encegadora, piràmides i cubs, pastissos de crema, fortaleses i ciutats. Que n’era, de bell, el viure llavors! El món era una delícia per als ulls i per als sentits!

Aquells tres dies de vida a l’aire lliure els van procurar també el plaer de la societat. Al vespre, els treballadors de les pales rebien pa blanc, acabat de treure del forn, que venia de qui sap on i per qui sap quines ordres. Era un pa ben cuit, lluent com l’esmalt, amb petites clivelles al crostó i petits fragments de carbó al dessota.

16

Havien agafat afecte a les ruïnes de les estacions, igual com a l’hivern pot agafar-se’n a un refugi provisional durant una excursió a la muntanya. En recordaven la disposició, l’aspecte extern i els detalls dels danys que havien sofert.

Tornaven a la tarda, en caure el sol, el qual, com si fos per fidelitat al passat, continuava ponent-se pel mateix lloc que en altre temps, darrera un vell bedoll esponerós que hi havia davant la sala del telègraf.

En aquell punt, la paret s’havia esfondrat sobre l’interior de l’estança, però l’angle posterior, enfront de la finestra, estava intacte i tot continuava al seu lloc: l’empaperat de color de cafè, l’estufa de peces de ceràmica amb els canons de tiratge, la tapa d’aram agafada amb una cadeneta, i penjat a la paret, emmarcat en negre, l’inventari del material.

Fent cap a la posta, el sol donava una llambregada als rajols de l’estufa i, com abans de l’esfondrament, treia una fosca resplendor de l’empaperat de color de cafè i estampava sobre la paret l’ombra del bedoll, que semblava un xal de dona.

A l’altra banda de l’edifici, sobre la porta clavada que donava a la sala d’espera, es podia llegir el següent escrit, redactat probablement als començaments de la revolució de febrer, o pocs dies abans:

«Preguem als senyors malalts que no es preocupin momentàniament pels medicaments i pel material de medicació. Per motius de tots coneguts, la porta queda segellada, de la qual cosa dono públic coneixement L’infermer cap d’Ust-Nemdà».

Palejada la resta de la neu que havia quedat amuntegada entre els sectors ja desembarassats, la vista guanyà horitzó i aparegué la línia ferroviària que fugia per la llunyania, com una sageta. A banda i banda s’arrengleraven blanques muntanyes de neu palejada, emmarcades per les negres parets dels boscos.

Fins on arribava la vista, en diferents punts de la línia, es veien grups de persones amb pales a la mà. Es veien entre ells per primera vegada i van quedar astorats d’ésser tants.

17

Es va saber que el tren es posaria en marxa al cap de poques hores, malgrat que ja era tard i la nit estava a punt de caure. Abans de partir, Iuri Andréievitx i Antonina Alexàndrovna van anar a admirar per darrera vegada l’espectacle que oferia la línia desembarassada. Ja no hi havia ningú sobre el balast. El doctor i la seva muller van romancejar un xic, mentre esguardaven la llunyania i intercanviaven algunes observacions; després van tornar enrera, cap al seu vagó.

Tot acostant-se, van sentir els crits enrogallats i plens d’ira de dues dones. Les van identificar tot seguit: eren l’Ogrízkova i la Tiagunova. Ambdues anaven en la mateixa direcció, cap a la cua del tren, però per la part oposada, del costat de l’estació, mentre Iuri Andréievitx i Antonina Alexàndrovna vorejaven el bosc. Una ininterrompuda paret de vagons separaven les dues parelles, que per aquest motiu quedaven ocultes l’una de l’altra. Les dones no coincidien, gairebé mai al nivell del doctor i d’Antonina Alexàndrovna, sinó que anaven més endavant o més endarrera.

Ambdues estaven molt excitades i a cada pas semblava que les forces les abandonarien. Tot caminant devien relliscar i enfonsar-se en la neu; almenys això semblava, a jutjar pel to de les seves veus, que reflectien la forma irregular de la marxa, ara pujant de to fins a convertir-se en un crit, adés baixant fins a semblar un murmuri. Era clar que la Tiagunova havia seguit l’Ogrízkova i, un cop la va haver atrapada, potser la va apunyegar. Vessava sobre la seva rival un repertori d’injúries que, sorgit dels seus llavis de senyoreta i modulats amb la seva veu melodiosa, sonaven cent vegades més obscenes que els més grollers i estripats insults masculins.

—Intrigant! Pellingot! —l’escridassava—. No puc fer un pas que no te’m trobi entre cames, remenant el cul i fent l’ullet com les putes! No et deu bastar el meu home, que has de coquetejar amb un innocent: vols corrompre un menor. Et faria goig de poder alçar-te les faldilles, no?

—¿És que per ventura també series la legítima muller de Vàssia?

—Ja t’ho explicaré jo, si sóc legítima, intrigant, pudent. Em faràs fer un disbarat, però no en sortiràs viva d’aquí!

—No vagis tan de pressa! Vejam si abaixes les mans, guillada! En fi: què vols de mi?

—Que et rebentis, pollosa, tinyosa, mala puta!

—No t’esgargamellis. És clar que sóc tot això que dius. Aquí l’única persona decent ets tu, naturalment. Vas néixer vora una sèquia, et vas ajuntar sota un pont, vas quedar prenyada d’un rata i vas parir un eriçó…; socors! socors! Aquesta maleïda assassina em mata! Ai! Salveu una pobra noia, acudiu en defensa d’una òrfena.

—Anem-nos-en de pressa. No ho puc sentir. És massa repugnant —va dir Antonina Alexàndrovna, tot estirant el seu home—. Acabaran malament.

18

De cop i volta tot va canviar; els llocs i el temps. Acabada la planura, el camí s’endinsava entremig de muntanyes, pujols i tossals. El vent del nord, que havia bufat els darrers dies, va cessar. Del sud arribava un oratge tebi, com procedent d’una estufa.

Els pendissos de les muntanyes eren coberts de bosc. Per travessar-los el tren muntava costers accentuats i després descendia suaument. Grimpava esbufegant pel mig de la boscúria, traient forces de flaquesa, com un vell llenyataire duent al seu darrera una munió de viatgers que anessin esguardant entorn 1 observant les coses.

Tanmateix no hi havia gran cosa a mirar. En la profunditat del bosc, regnava encara la quietud i l’abaltiment de l’hivern. Només, de tant en tant, algun arbust o algun arbre s’estremien i alliberaven les seves branques més baixes de la neu que les recobria, com qui s’espolsa el coll de l’abric.

Iuri Andréievitx estava somnolent. Durant tots aquells dies va romandre estirat a la seva llitera: dormia o, desvetllat, es lliurava als seus pensaments, o bé es limitava a escoltar. Però no hi havia gran cosa digna d’ésser escoltada.

19

Abans Iuri Andréievitx no va sortir del seu abaltiment, la primavera ja havia fos i liquat tota la neu caiguda a Moscou el dia de la seva partença, i la que havia continuat caient durant tot el viatge: la neu que durant tres dies seguits havien excavat i palejat a Ust-Nemdà i que s’estenia en espesses capes en una superfície de milers de verstes.

De primer, la neu es va fondre per dins, en silenci i en secret. Quan una bona meitat d’aquell immens treball fou acomplert, ja no es va amagar més i el prodigi va veure la llum. La neu va començar a córrer i a cantar a través de les esquerdes formades en la blanca escorça. Les pregoneses, les impracticables cavorques dels boscos revingueren; tot s’hi desvetllà.

L’aigua tenia prou camp per a córrer; es precipitava torrenteres avall, formava estanys, vessava arreu. Ben aviat el bosc s’omplí de les seves remors i de la boirina de l’aigua esmicolada. Per la boscúria, les torrenteres s’arrossegaven com si fossin serps, s’empantanaven i s’enfonsaven en la neu que lligava els seus moviments, lliscaven borbollejant pels espais plans i, en precipitar-se roques avall, s’esmicolaven en ruixims vaporosos. La terra ja no podia absorbir més humitat. Des d’altures de vertigen, gairebé des dels núvols, els avets seculars abeuraven les seves arrels i als seus peus refluïa una escuma bruna que s’anava eixugant en cercles, igual com fa l’escuma de la cervesa als llavis i als bigotis dels bevedors.

La primavera embriagava el cel, que restava esbalaït i es cobria de núvols. Pel damunt del bosc flotaven bromes baixes de feltre, de vores que formaven franges i que a vegades acabaven en tebis aiguats que feien flaire de terra mullada, i escombraven les darreres restes de la negra cuirassa de glaç.

Iuri Andréievitx es despertà, s’inclinà vers el porticó quadrat de la finestreta, de la qual havia estat tret el vidre, i, repenjat en el colze, es va posar a escoltar.

20

A mesura que s’apropaven a la zona minera, la regió es veia més populosa, les estacions més freqüents i els viatgers menys rars. A les estacions del trajecte pujava i baixava força gent. Els qui feien viatge curt no s’acomodaven en forma definitiva i, en lloc de dormir a la nit, procuraven instal·lar-se tan bé com podien al mig del vagó, xerraven en veu baixa de coses locals, que sols ells entenien, i baixaven a la primera estació o a la primera caseta.

Per paraules arreplegades de la gent que havia desfilat durant els tres darrers dies, Iuri Andréievitx va deduir que, cap al nord, els blancs duien les de guanyar i havien pres o estaven a punt de prendre Iuriatin… A més a més, si no ho havia entès malament, o bé si no es tractava d’un homònim, les forces blanques d’aquella zona eren comandades per aquell Galiul·lin que havia estat company d’ell a l’hospital de Meliuseiev.

Tanmateix, no va dir-ne res a la família, per no inquietar-los inútilment abans de confirmar-ho.

21

Durant la nit s’apoderà d’ell una confusa sensació de felicitat, prou forta per a desvetllar-lo. El tren estava aturat. En les cristal·lines ombres de la blanca nit que envoltava l’estació, hi havia alguna cosa subtilment intensa: senyal que l’indret era vast i obert, que estava a una certa altura, amb un horitzó ample i lliure.

Pel passadís, parlant en veu baixa, passaven pel davant del seu compartiment ombres que es movien sense fer remor. Iuri Andréievitx s’entendrí. En la cautela d’aquells passos i d’aquelles veus, hi veia un respecte per l’hora nocturna i una atenció per als qui dormien, sense cap diferència amb les formes del passat, abans de la guerra.

Però s’enganyava: pel passadís la gent balandrejava i feia soroll amb les botes, com pertot arreu. Allí a la vora, però, hi havia una cascada que dilatava els confins de la nit blanca amb un alè de frescor i de llibertat. Era el que li havia inspirat la sensació de felicitat mentre dormia. La fressa contínua, incessant, de l’allau d’aigua dominant tota altra remor de l’estació, creava una aparença de silenci.

Sense adonar-se’n, bressolat per l’extraordinària rarefacció de l’aire, caigué novament en un son profund.

Al seu davall, al vagó, conversaven dues persones:

—De manera que els vau posar a rotlle? ¿Van rebre de valent?

—Qui, els comerciants?

—Sí, els botiguers.

—Els vam domar. Ara, filen molt prim. Vam donar una lliçó a algun d’ells, perquè servís d’exemple, i els altres ja van fer la farina blana. Els vam imposar una contribució.

—Vau recaptar molt al cantó?

—Quaranta mil.

—No ho facis tan fort!

—Per què et pensaries que dic mentida?

—Bufa, quaranta mil!

—Quaranta mil pudi,³⁶

—Bé, que el diable se us endugui, minyons! Sou eixerits.

—Quaranta mil pudi de flor de farina.

—Ben mirat, no és res de l’altre món. Aquestes són zones de primer ordre. El mercat del gra és aquí. Des d’aquí fins a Iuriatin, avall del Rinva, un poble darrera l’altre tots són dipòsits i magatzems de gra. Els germans Xerstobitov, Perekatxikov i fills, tots són grans in termediaris.

—Parla més baix, si no vols desvetllar la gent.

—Bo.

Un dels dos va badallar. L’altre proposà:

—I si féssim una dormideta, què me’n dius? Sembla que ja engeguem.

En aquell moment, al seu darrera va irrompre un terrabastall eixordador que, en ràpid crescendo, ofegà la remor de la cascada, i, per l’altra via, va passar a tot vapor, ultrapassant el comboi aturat, un directe de vell estil: va llançar un xiulet, va moure un estrèpit de ferralla i, parpellejant per darrera vegada amb les seves llums, va desaparèixer davant d’ells.

La conversa va reprendre:

—Bé, ara ja està. Ja hi som.

—Anava prou de pressa.

—Devia ser Strélnikov. Tren blindat especial.

—Sí, devia ser ell.

—Per als contrarevolucionaris és una fera.

—Corria a l’encontre de Galéiev.

—De qui?

—De l’ataman Galéiev. Diuen que junt amb els txecs ha assetjat Iuriatin. Es veu que aquella canalla han ocupat els molls. L’ataman Galéiev.

—No n’havia sentit parlar mai.

—Potser és el príncep Galiléiev. No me’n recordo prou bé.

—No n’hi ha, de prínceps que duguin aquest nom. Deu ser Alí Kurban. T’has fet un cabdell.

—Potser sí que és Kurban.

—Aleshores ja és una altra cosa.

22

Cap al matí Iuri Andréievitx es va despertar una altra vegada. Havia tingut un somni agradable. La sensació de felicitat i d’alliberament que l’havia envaït no havia cessat encara. El tren estava aturat una altra vegada, potser en una altra estació, potser encara en la mateixa. Novament se sentia la fressa d’una cascada, probablement la mateixa, o qui sap si una altra.

Es va tornar a abaltir gairebé de sobte i, mentre dormia, li semblà somniar un gran esvalot de gent i una gran confusió. Kostoied se les havia amb el cap del tren i ambdós cridaven l’un contra l’altre. El defora es veia encara més bonic. Hi alenava alguna cosa nova que abans no hi era, una cosa màgica, primaveral, blanc-negra aèria, lleugera, com un torb de neu pel maig, quan els borrallons, humits i deseixits, en caure no fan la terra blanca, ans la fan tornar més fosca. Quelcom diàfan, negre, blanc, perfumat.

«Els cirerers silvestres!», va pensar Iuri Andréievitx en somni.

23

L’endemà al matí, Antonina Alexàndrovna va dir:

—Ets un cas curiós, tu, Iura. Ets ple de contradiccions. Habitualment et desperta el vol d’una mosca i ja no tornes a agafar el son fins a la matinada: en canvi, aquí enmig del soroll, de la confusió, de contínues discussions, tu dorms com el guix. Anit passada es van escapolir el caixer Pritúliev i Vàssia Brikin. Què et sembla! Han fugit amb la Tiagunova i l’Ogrízkova. Espera’t, que això no és tot encara. També s’ha fet escàpol Voroniuk. Sí, sí, ha fugit. T’imagines? Escolta. De quina manera s’han escapat, si tots plegats, o cadascú pel seu cantó, qui ho ha fet abans i qui després, és un misteri. Certament, Voroniuk, en descobrir la fuga dels altres, deu haver decidit sostreure’s a la responsabilitat que li incumbia. Però i els altres? ¿Se n’han anat tots per la seva pròpia voluntat o bé algun ha estat eliminat? Se sospita, per exemple, de les dones. Però ningú no sap si la qui ha mort és la Tiagunova o l’Ogrízkova. El cap de l’escorta corria amunt i avall del tren, cridant: ¿Qui és que dóna el senyal d’engegar? En nom de la llei exigeixo que el comboi no es mogui fins que els fugitius seran capturats». Però el cap del tren no se l’ha volgut escoltar: «Us heu tornat boig —li ha dit—. Jo transporto reserves per al front i aquestes tenen preferència absoluta. Què en voleu esperar, de la vostra colla de pollosos! Ja esteu ben llest si us refieu d’ells!». I aleshores ambdós van emprendre Kostoied: ¿com havia estat possible que un home com ell, un cooperativista, un home instruït, no hagués sabut detenir el soldat, un pobre ignorant, de cometre una acció tan arriscada? «I, a més a més, populista!», li han dit. Sembla que Kostoied els ha respost molt a to. «Molt interessant! —ell que els fa—. Aleshores, segons vosaltres, un detingut hauria de vigilar el seu guardià? És tant com demanar que, l’ou, el pongui el gall!». I jo tot era donar-te cops al costat i a les espatlles: «Iura! —et cridava—, aixeca’t; hi ha hagut una fuga!». Com si ho hagués dit a la paret. No t’hauries desvetllat ni a canonades. Ara, perdona’m, ja continuaré més tard. Ara…, no puc parlar!… Pare, Iura, mireu quina meravella!

Des de la finestra prop de la qual estaven estirats, s’obria a la vista una planura enterament inundada per la crescuda. El riu havia sortit de mare i l’aigua arribava fins al terraplè de la via. Mirant des de Fes lliteres, per un efecte òptic, semblava que el tren lliscava directament sobre l’aigua que, a la superfície i perquè en molts punts es veia llistada de blau ferruginós, la calor del matí en treia uns lluents reflexos oliosos, igual com fa una cuinera untant un bunyol amb una ploma sucada en oli.

En aquell llac que semblava no tenir ribes, s’havien negat junt amb els prats, les torrenteres i els arbusts, cúmuls de núvols blancs.

Ça i lla, enmig de l’aigua, apuntava una estreta llenca de terra coberta d’arbres que, reflectint-s’hi, semblaven estar suspesos entre el cel i la terra i la terra i el cel.

—Els ànecs salvatges! És tota una niuada! —va cridar Alexandre Alexàndrovitx.

—On?

—Al costat de l’illa. No, no, allà. Més a la dreta, a la dreta. Ah, diantre! Ja han volat; els deuen haver esverats.

—Ah, sí, ja els veig. Us he de dir una cosa, Alexandre Alexàndrovitx; n’esperaré l’oportunitat. Els nostres fugitius han fet ben fet de decidir-se. Probablement la causa de la fugida no ha estat cap delicte. Són senzillament fugitius, igual com és fugitiva aquesta aigua.

24

La nit blanca del nord havia finit. En la reaparició de les coses resultava que cadascuna era al seu lloc, gairebé incrèdula d’ésser, com inventada: la muntanya, el bosc, el barranc.

El bosquet a penes havia començat a verdejar, i algun cirerer silvestre ja floria. El bosquet creixia en una depressió de la muntanya, en una petita coma que més enllà acabava en una cinglera.

No gaire més lluny hi havia una cascada. No era visible des d’enlloc més que d’un vessant del bosc, vora el barranc. Vàssia estava las de caminar, de les excitacions i de por.

La cascada ho dominava tot. Terrible en la seva solitud, semblava dotada de vida pròpia i de consciència d’alguna cosa semblant a un drac fabulós o un serpent que senyorejava el lloc, exigia el tribut i devastava els voltants.

A la meitat de la caiguda, batia sobre un relleix del cingle i es dividia en dues. El doll superior queia dret, a plom; les dues columnes inferiors oscil·laven en un moviment continu i a penes perceptible com si contínuament llisquessin i es redrecessin, i tornessin a lliscar i a redreçar-se i, en la seva oscil·lació, romanguessin sempre verticals.

Vàssia havia estès la pellissa per terra i s’havia gitat al límit del bosquet. Quan l’alba ja era prou clara, un ocell de pesades ales va volar muntanya avall, va planar fent semicercle per damunt el bosc i es va posar a la copa d’un pi bord, a poca distància de Vàssia. Ell va alçar el cap, esguardà la gola de l’ocell, de color turquí, i el plomatge gris-blau del pit, i murmurà, encisat, en alta veu: Ron-tza, tal com diuen als Urals. Després s’aixecà, va arreplegar la pellissa, se la va tirar a les espatlles i, travessant la clariana, s’acostà a la seva companya. Li va dir:

—Anem-nos-en, tia. Ens estem glaçant fins a petar de dents. Per què em mires tan esverada? T’ho dic de veritat, ens hem de posar en marxa. Perquè ho sàpigues, et dic que la millor cosa que podem fer és anar pels pobles. Als pobles no ens faran cap mal i més aviat hi trobarem refugi. Anant com anem, ja fa dos dies que no hem tastat res, i acabarem morts de fam. M’imagino el sarau que deu haver fet l’oncle Voroniuk, i ara ens deuen buscar pertot arreu. Ens n’hem d’anar, tia Palaixa o, per dir-ho més clar: hem de fúmer el camp i de pressa. No es pot dir que hagi tingut sort amb tu, tia: no has obert boca en tot el dia! ¿És que de l’ensurt has perdut la llengua? Per què has d’estar trista? La tia Kàtia, Kàtia Ogrízkova, la vas empènyer avall del vagó sense malícia, et vas limitar a topar amb ella, jo ho vaig veure. Ella, després, es va alçar de l’herba, sana i estàlvia, i es va posar a córrer. I l’oncle Prókhor, Prókhor Kharitónovitx, va fer el mateix. Bon punt ens puguin atrapar, continuarem tots junts, no ho creus? El que importa és no deixar-se apoderar de la malenconia, i aleshores la llengua començarà a funcionar.

La Tiagunova es va alçar de terra i, donant el braç a Vàssia, li va dir amb veu manyaga:

—Anem-nos-en, oreneta.

25

Cruixint per totes les juntures, els vagons grimpaven muntanya amunt, serpejaven pel llarg terraplè, sota el qual, més avall, creixia un bosc jove. Més avall encara s’estenien els prats dels quals l’aigua s’havia enretirat a poc a poc. L’herba mig coberta de sorra estava sembrada de troncs escampats en desordre, que devien estar aparellats en alguna serradora pròxima, i el corrent de la crescuda els havia duts fins allí.

El bosc jove es veia encara quasi despullat, com si fos l’hivern. Només als borrons que semblaven de cera, que apareixien com una espessa constel·lació, hi havia alguna cosa supèrflua, insòlita, una certa brosta, una inflor: aquesta superfluïtat, aquesta novetat, aquesta brosta era la vida, que abraçava ja alguns arbres amb la verda flama del fullatge.

Ça i lla es dreçaven els bedolls, com màrtirs agullonats per les puntes de sageta de les fulloles obertes. Només veient-los ja es podia endevinar quina flaire feien: la de l’essència de la fusta de la qual s’extreu la laca.

El tren va arribar aviat al lloc d’on probablement provenien els troncs escampats per l’aigua. En un tombant va aparèixer una clariana del bosc plena de serradures i d’encenalls i, al mig, un munt de troncs gruixuts. En aquell indret, destinat a tallar fusta, el tren va trontollar a causa d’una brusca frenada i es va aturar, adaptat a l’ample arc d’aquella corba.

La locomotora va fer uns quants xiulets breus i algú va cridar una cosa. Els passatgers sabien de què anava, malgrat que no havia estat fet cap senyal: el maquinista havia aturat el tren per tal de proveir-se de combustible.

Les portelles dels vagons es van obrir de bat a bat i la població d’aquella petita ciutat ambulant es va escampar per la via, excepció feta dels militars que ocupaven els vagons del davant, els quals estaven exonerats del treball col·lectiu, i tampoc aquest cop no hi van prendre part.

Els munts de llenya tallada que hi havia a la clariana del bosc no bastaven a omplir el tènder. Calia tallar-ne encara més, preferentment troncs llargs i gruixuts.

La brigada assignada a la locomotora disposava de serres, que van ésser distribuïdes entre els voluntaris, dividits per parelles. El doctor i el seu sogre en van haver una.

A les portelles dels vagons, reservats als soldats, guaitaven cares alegres. Adolescents que no havien entrat mai en foc, alumnes de darrer any de l’Escola naval, dels quals s’hauria dit que havien estat ficats en aquells vagons per error, al costat d’obrers de severa fesomia, pares de família, els quals tampoc no havien mai flairat l’olor de la pólvora i havien ultimat a corre-cuita llur preparació militar, s’escridassaven i plaguejaven amb antics mariners, a posta per no pensar. Tots sentien que l’hora de la prova s’acostava.

Els més descarats acompanyaven el cor dels qui serraven amb burles constants:

—Ei, avi! Digues que ets un infant de bolquers, que ta mare no t’ha desmamat encara i no serveixes per al treball! Ei, Mavra, no badis! Vejam si et serraràs un tros de les faldilles i et refredaràs. Ei, eixerida! No vagis cap al bosc; dóna el tomb i vine aquí, que em vull casar amb tu.

26

Al bosc hi havia alguns cavallets fets amb troncs lligats en creu i enfonsats a terra. Iuri Andréievitx i Alexandre Alexàndrovitx en van trobar un i es van posar a serrar.

Era el moment de la primavera quan la terra torna a sorgir de la neu, gairebé amb el mateix aspecte que sis mesos abans desapareix sota d’ella. El bosc traspuava humitat i es veia tot cobert de fulles de l’anyada anterior, com una cambra mal endreçada, on haguessin estat fets bocins els papers —cartes, rebuts, documents—, acumulats d’anys, i esperessin l’escombra.

—No vagis tan de pressa, que et cansaràs —va dir el doctor a Alexandre Alexàndrovitx, mentre donava a la serra un ritme més lent i més regular; després li va proposar de descansar una mica.

El bosc ressonava del carrisqueig de les altres serres, anant endavant i endarrera, ara a l’uníson, adés descompassades. Lluny, qui sap on, el primer rossinyol assajava les seves forces. Amb pauses encara més llargues, com si bufés en una flauta embussada, xiulava un merlot. Fins el vapor de la locomotora pujava cel amunt amb un rondinar cantaire, com la llet que bull en un fogó d’alcohol a la cambra dels infants.

—Tu em volies dir una cosa —va dir Alexandre Alexàndrovitx—. Te’n recordes? M’ho vas dir en passar el riu crescut, mentre els ànecs volaven. Et vas posar a pensar un xic i vas dir: he de dir-vos una cosa.

—Ah, sí. Així, de sobte, no sé pas com dir-ho. Ja veieu que anem cada cop més endavant. Tota aquesta regió està inquieta. Aviat arribarem i no sabem què ens espera. Per a qualsevol cas, cal que ens posem d’acord. No parlo de les nostres conviccions. Seria absurd de voler-ho aclarir en una conversa de mitja hora, dins un bosc a la primavera. Ens coneixem massa bé. Nosaltres tres, vós, jo i Tònia, al costat de molts d’altres en aquests temps, constituïm un món i ens distingim entre nosaltres, només pel grau en què l’hem acceptat. No vull parlar d’això, és clar. Vull dir una altra cosa. Hauríem d’establir a l’avançada, entre nosaltres, com ens hem de conduir en certes circumstàncies, de manera que no ens hàgim d’avergonyir l’un de l’altre, i no ens hàgim d’endossar mútuament la responsabilitat.

—No cal dir res més. Em penso que ho he entès. M’agrada la forma com has plantejat la qüestió. Has trobat els mots escaients. I, ara, escolta la meva resposta. ¿Et recordes de la nit que vas portar un periòdic amb els primers decrets, que feia tempesta? ¿Et recordes que tot era nou i absolut? Hi havia una coherència subjugadora. Fets semblants viuen en la seva puresa inicial només en la ment que els ha concebuts i només els primers dies de la seva proclamació. L’endemà, l’oportunisme polític els capgira. Què vols que et digui? És una concepció de la vida que m’és aliena; aquest poder està en contra nostre. No m’ha estat demanat el consentiment per a una tal transformació. Però han cregut en mi i en les meves accions; això m’obliga més que no pas l’aspecte coactiu en virtut del qual també hauria hagut de complir els meus deures. Tònia es pregunta si no arribarem massa tard per a plantar un hort i si el moment de sembrar no haurà ja passat. ¿Què li podem respondre? Jo no conec aquest país ni quines són les seves condicions climàtiques. No és massa curt l’estiu? De veritat madura alguna cosa aquí? Sí, però no haurem anat per ventura massa lluny a fer d’horticultors? No es tracta de fer broma dient que hem caminat set verstes per menjar kisel³⁷, perquè desgraciadament ja són tres o quatre mil les verstes que portem recorregudes. No, diguem-ho clar, ens n’anem tan lluny per tot un altre motiu. Anem a intentar vegetar, que és el que s’imposa avui dia; a fruir, de la manera que les circumstàncies ho permetin, dels boscos que foren de l’avi, de les seves màquines i dels seus béns. No anem a reconstruir la seva propietat, sinó a consumir-la. Ens unim a l’explotació socialitzada de milers d’homes per tal de sobreviure sense un cèntim i, com els altres, ho fem d’una manera caòtica, orfes de qualsevol fonament interior. Malgrat que em cobrissin d’or, jo no acceptaria de cap manera l’obsequi de la hisenda segons els vells principis. Seria una cosa tan fora de lloc com posar-se a córrer nu o a oblidar l’alfabet. No, la història de la propietat a Rússia s’ha acabat. I nosaltres, els Gromeko, en particular, ja des de la generació passada havíem perdut l’afany de riquesa.

27

La calor sufocant i l’aire viciat impedien dormir. Iuri Andréievitx suava a raig fet i tenia el coixí xop.

Amb molt de compte va baixar de la llitera i, a poc a poc, per no despertar ningú, va tancar la porta del vagó.

Sentí a la cara una humitat llefiscosa, la mateixa sensació que fa una teranyina que en una cova se us enganxa al rostre.

«La boira —es digué—. La boira. Probablement tindrem un dia xafogós i abrusador. Vet aquí per què costa tant de respirar i se sent aquesta opressió».

Abans de baixar al terraplè es va aturar un moment a la portella i parà l’orella.

El tren estava aturat en una estació molt gran, un nus ferroviari. A més d’estar submergits en el silenci i en la boira, els vagons ho estaven eh una mena de no existència i d’abandonament, com si haguessin estat oblidats. En efecte, el comboi era fora de l’estació: entre aquesta i ell s’estenia una xarxa de vies tan vasta que, si la terra s’hagués obert per engolir-la, al tren ningú no se n’hauria adonat.

De la llunyania arribaven dos sons diferents.

Al darrera, de la banda per on havien arribat, en venia un de regular, com de roba esbaldida i d’una bandera mullada, que el vent esbategués contra el pal.

De la direcció oposada arribava una fressa que el va fer estremir i li va fer parar l’orella més agudament: era un soroll que li recordava la guerra.

«Canons de llarg abast», va deduir després d’haver parat atenció. El soroll regular ressonava monòton en una llarga nota baixa.

«Això vol dir que hem arribat vora el front», va reflexionar, tot movent el cap; tot seguit va saltar del vagó.

Va fer unes quantes passes. Dos vagons més endavant s’acabava el tren. La locomotora i els vagons de capçalera havien estat desenganxats i havien desaparegut qui sap on.

«Per això ahir feien el fatxenda —va pensar—. Devien sospitar que, a penes arribats, els farien entrar en foc tot seguit».

Va vorejar tot el tren amb la intenció de travessar les vies i de trobar el camí que duia a l’estació. Però, en tombar pel primer vagó, va aparèixer com sorgit de terra un sentinella amb fusell. Sense alçar la veu, el va comminar:

—On aneu? El salconduit.

—Quina estació és aquesta?

—No és cap estació. Qui sou vós?

—Sóc un metge de Moscou. Viatjo amb la meva família en aquest tren. Aquí teniu els meus papers.

—Ja te’ls pots ficar on et càpiguen, els teus papers. No sóc tan beneit per a llegir papers en la fosca i espatllar-me els ulls. I amb aquesta boira! Encara que no portessis papers es veu d’una hora lluny quina mena de metge ets tu. Allà baix els tens, els metges com tu: disparant amb els canons. T’hauria de posar a rotlle, però encara és aviat. Endarrera, abans no t’engegui un tret.

«Em deu prendre per altri», va pensar.

Entrar en discussió amb un sentinella era absurd. Valia més allunyar-se abans no fos massa tard. I se’n va anar per la banda oposada.

Les canonades van cessar, darrera d’ell. Allà, al seu darrera, era l’orient. De la fosca boira havia sortit un sol que parpellejava pàl·lid entre núvols. Feia l’efecte d’un cos nu que apareix enmig dels vapors d’un bany.

El doctor va caminar pel costat dels vagons; els va deixar enrera i va seguir avançant. A cada pas els seus peus s’enfonsaven en una sorra tova.

El xipolleig monòton que ja havia notat s’acostava. El terreny descendia suaument. Va fer encara algunes passes i es va aturar davant unes formes confuses a les quals la boira conferia proporcions desmesurades. Un pas més i van sorgir de la fosca les popes de moltes barques varades. Es trobava a la riba d’un gran riu que colpia cansadament amb la seva mandrosa ressaca els flancs de les barques de pesca i els petits ponts d’atracada.

—Amb quin permís véns a ficar el nas per aquí? —li va preguntar un altre sentinella que es destacava de la riba.

—Quin riu és aquest? —preguntà el doctor. Més ben dit, se li va escapar de preguntar, car, després de l’experiència que acabava de fer, era prou clar que la cosa no estava per a fer preguntes.

En lloc de respondre, el sentinella es va posar un xiulet als llavis, però no va tenir temps de fer-lo servir. L’altre sentinella, que ell hauria volgut cridar, havia seguit els passos de Iuri Andréievitx i era prop del seu company. Van parlar entre ells.

—No cal trencar-s’hi el cap. L’ocell es reconeix pel seu volar. «Quina és aquesta estació?». «Quin és aquest riu?». Es deu pensar que ens ensarrona. ¿A tu què et sembla: l’engeguem lluny d’aquí o el duem al vagó del comandament?

—A mi em sembla que és millor dur-lo al comandament. Vejam què dirà el cap. El carnet d’identitat! —botzinà el segon sentinella, tot engrapant el feix de papers que el doctor li presentava.

—No el perdis de vista, xicot —va dir a algú que no es veia i, junt amb el primer sentinella, se’n va anar, via avall, cap a l’estació».

Aleshores va avançar, tot estossegant, un home que estava estirat damunt la sorra, un pescador pel que semblava.

—Tindràs sort si et porten davant del cap; potser serà la teva salvació. Però ells no en tenen la culpa. És el seu deure. És el moment del poble. I potser així les coses aniran més bé. Però ara no en parlem. Ja has vist que t’han pres per altri. Estan empaitant algú i sospiten que ets tu, aquest algú. Deuen pensar: vet aquí que hem arreplegat l’enemic del poder de la classe treballadora. S’han equivocat. Tu, en tot cas, demana per veure el cap. Guarda’t d’aquests. Són uns fanàtics; un desastre. I, Déu et valgui, et liquiden com si res. Si et diuen «anem», tu no hi vagis. Digues que vols veure el cap.

El pescador li va dir que aquell era el famós riu navegable Rinva, que l’estació era Raivilie, suburbi fluvial i industrial de Iuriatin, i que la mateixa Iuriatin, distant només dues o tres verstes, feia molt de temps que era disputada als blancs i, probablement, a hores d’ara ja estava conquerida. El pescador va afegir que a Raivilie hi havia hagut esvalots, però ara semblava que els havien sufocats; que tot a l’entorn hi havia tant de silenci perquè la regió veïna a l’estació havia estat evacuada per la població civil i encerclada per un sever cordó de protecció; i, en fi, que entre els trens aturats a les vies, que allotjaven oficines militars, hi havia el tren especial del Comissari de guerra Strélnikov, al qual els sentinelles havien anat a ensenyar els documents.

Al cap d’una estona, un sentinella que no era cap dels dos anteriors va arribar a cercar el doctor. Arrossegava la culata del fusell per terra o bé se’l posava al davant, com si agafés un company embriac que no s’hagués pogut aguantar dret.

28

Després d’haver donat el mot d’ordre al cos de guàrdia, el sentinella va pujar amb el doctor en un dels dos vagons units amb una peça de cuir en forma de manxa. Bon punt va aparèixer, van cessar immediatament les rialles i el brogit que se sentia abans.

A través de l’estret passadís, el sentinella va conduir el doctor en un local més espaiós, on regnaven l’ordre i el silenci. Era un lloc polit i confortable on treballaven persones polides i correctament vestides. El doctor s’havia imaginat ben diferent el quarter general d’aquell home d’armes sense partit, que en poc temps havia esdevingut la glòria i el terror de tota una regió.

Però probablement el centre de la seva activitat no era aquell lloc, sinó un altre de més avançat, al quarter general del front, més prop del teatre de les seves gestes. Això devia ésser la seva oficina privada, el seu gabinet personal, el quarter de campanya.

Heus ací per què hi havia calma, com en els passadissos dels establiments de banys d’aigua calda de mar, amb les parets folrades de suro, pels quals els empleats caminen silenciosos en plantofes.

L’oficina havia estat instal·lada en l’antic vagó restaurant; estava recobert per una estora i moblat amb diverses taules.

—Tot seguit —va dir un soldat jove, que seia al costat de la porta.

Això dit, tots els qui seien a les taules ja es van creure autoritzats a oblidar la presència del doctor, al qual no van dedicar ja ni un sol esguard. El soldat de la porta, amb un gest distret, va acomiadar el sentinella, que se’n va anar arrossegant sorollosament la culata del fusell pel trespol metàl·lic del passadís.

Des del llindar, el doctor va descobrir els seus papers : eren a la darrera taula, davant la qual seia un vell militar amb l’aspecte d’un coronel d’altres temps. Devia fer un treball d’estadística. Rondinant entre les dents, consultava uns quaderns, examinava mapes militars, confrontava, retallava i enganxava. Més tard va mirar totes les finestres del local, l’una darrera l’altra, i va dir:

—Avui farà molta calor —a tall de resultat de l’examen de totes les finestres, resultat que no es podia deduir del d’una de sola.

A terra, movent-se entre les taules, un altre militar reparava la línia telefònica espatllada. Quan va arribar a sota la taula del jove soldat, aquest es va aixecar per no fer-li nosa. Al costat una mecanògrafa que duia una camisa d’home de color caqui s’afanyava sobre una màquina d’escriure. El rodet de la màquina s’havia encallat en una banda. El soldat se li va apropar i, pel damunt, es va posar a cercar junt amb ella la causa de l’avaria. El telefonista es va acostar i per sota es va posar a examinar el teclat i les transmissions. Al seu torn es va alçar el «coronel» vell i es va afegir al grup. Tots s’ocupaven de la màquina.

El doctor es va tranquil·litzar. No hi havia cap motiu per a suposar que unes persones molt més ben informades que ell en el que es referia a la seva sort es poguessin interessar amb cor lleuger, en una semblant fotesa, en presència d’un condemnat.

«Per altra part, qui els entén? —pensava—, ¿per què es veuen tan poc preocupats? Arreu retrunyen els canons, hi ha gent que es mor, i ells es dediquen a pronosticar un dia calorós, no pas en el sentit que hi haurà batalla, sinó en el de la temperatura. En deuen haver vistes tantes que, per a ells, una altra perd tot significat».

I, no sabent què fer, des del seu lloc començà a mirar, a través de la cambra, al defora de les finestres que tenia enfront.

29

D’allà estant s’albirava una part de la via i, sobre un pujolet, l’estació de Raivilie i el poble del mateix nom.

Una llorda escala de fusta conduïa de les vies a l’estació.

El lloc era un veritable cementiri de locomotores. Velles màquines sense tènder, amb les xemeneies en forma de tassa i de bóta, es veien aturades l’una enfront de l’altra, enmig d’un agombolament de vagons destrossats.

Les locomotores destruïdes, el poble desfet, ferros torçats sobre els rails, els teulats i els rètols rovellats de les cases es confonien en un espectacle d’abandonament i de desfeta sota el cel blanc, roent de la precoç calor del matí.

A Moscou, Iuri Andréievitx havia oblidat els rètols que hi podia haver a la ciutat i quina part de la façana cobrien. Aquells que es veien allà els hi van fer tornar al pensament. La major part, escrits amb grans caràcters, es podien llegir des del tren i queien sobre les finestres d’aquelles baixes construccions d’una planta, que gairebé no es veien al dessota d’ells, com els caps dels infants del camp amb els barrets dels seus pares enfonsats fins als ulls.

Mentrestant, la boira havia escampat completament.

Sols algunes llenques romanien a l’esquerra, pel cel llunyà, vers orient. A la fi també aquestes es van moure, es van obrir com els panys d’un teló de teatre i es van desfer.

Lluny, al fons, a tres verstes de Raivilie, sobre un pujol més alt que el poble, va aparèixer una gran ciutat, una capital de districte o de província. El sol la il·luminava amb una llum daurada i la distància en simplificava les línies. Es retallava sobre l’altura, com el mont Afon o com la cabanya d’un eremita al desert en una il·lustració popular, amb totes les seves construccions, casa per casa, carrer per carrer, i una gran catedral al mig.

«Iuriatin! —pensà el doctor, emocionat—. El teatre de totes les contalles d’Anna Ivànovna, la ciutat que tan sovint anomenava la infermera Antípova! Tant com n’he sentit parlar i en quines circumstàncies no la veig per primera vegada!».

En aquell moment l’atenció dels militars inclinats sobre la màquina d’escriure fou atreta per alguna altra cosa, al defora de la finestra. Van girar el cap en aquella direcció i el doctor va seguir llur esguard.

Per l’escala de l’estació eren conduïts uns quants presoners o detinguts, entre ells un estudiant amb una ferida al cap. L’havien embenat; però, malgrat això, la sang traspuava per la bena i ell es torçava passant el palmell de la mà pel bronzejat rostre cobert de suor.

Entre els dos soldats roigs que tancaven el rengle, el jove impressionava per la marcada decisió del seu bell rostre i al mateix temps inspirava pietat per la seva joventut. Però tots tres cridaven l’atenció per la incoherència dels seus actes: de fet, feien el contrari del que haurien hagut de fer.

Al jovencell, la gorra li relliscava a cada pas, i en lloc de llevar-se-la i de dur-la a la mà se la tornava a posar, procurant col·locar-se-la millor, feina en la qual era ajudat pels dos soldats.

En aquest comportament, contrari al sentit comú, hi havia alguna cosa de simbòlic. El doctor en va intuir de cop l’ocult significat, i per tal motiu hauria desitjat córrer a fora per tal d’impedir que l’estudiant continués; en l’ímpetu del sentiment, li volia dir alguna cosa que ja tenia a flor de llavi. Hauria volgut cridar al minyó i als qui el vigilaven que la salvació no consisteix en la fidelitat a les formes, sinó a alliberar-se’n.

Tornà a mirar a l’interior del vagó: amb passos ràpids i decidits havia entrat Strélnikov.

¿Com havia estat que, entre la multitud de coneixences insignificants fetes pel doctor, no n’hagués feta cap de tan significativa com la d’aquell home? ¿Per què la vida no els havia fets trobar fins llavors? ¿Com era que els seus camins mai no s’havien encreuat?

Sense necessitat de dir un mot, es va veure clar que aquell home encarnava la perfecta manifestació de la voluntat. A tal punt ell era allò que volia ésser, que qualsevol cosa hi semblava exemplar: la seva testa, harmònicament constituïda i expressiva, la rapidesa del seu pas, les seves llargues cames dins les altes botes, que potser no eren ben netes però que ho semblaven, i la camisa militar de roba grisa, que potser estava arrugada, però que feia la impressió que era de tela i estava planxada.

Així es manifestava la presència del talent, del talent natural, que no coneixia esforç i podia dominar qualsevol situació de la vida, i per això subjugava.

Aquell home devia posseir un do, no pas necessàriament innat, que es traslluïa en qualsevol moviment que feia: i que podia, també, ésser el do de la imitació. En aquell temps tothom imitava algú altre: qui una cèlebre figura de la història; una persona admirada al front o en els motins de la ciutat; una figura que hagués colpit la imaginació; l’autoritat més reconeguda; els companys que havien triomfat; o, simplement, s’imitaven els uns als altres.

Per cortesia no es va mostrar sorprès per la presència d’un estrany. Es va girar cap als altres com si el comprengués a ell també i va dir:

—Salut. Els hem rebutjats. Sembla que juguem a fer guerra i no que ens apliquem en una cosa seriosa. Són tan russos com nosaltres, amb una certa càrrega d’estupidesa al cap, de la qual no volen separar-se, i per això els haurem de treure a la força. El comandant era amic meu. És d’origen encara més proletari que jo. Vam créixer al mateix pati. Tota la vida ha fet molt per mi i estic en deute amb ell. Però estic content d’haver-lo de rebutjar fins a l’altra banda de riu, i potser fins més enllà. Cal restablir el contacte com més aviat millor, Gurian. No ens podem acontentar amb el llançacoets i el telègraf. Heu tingut calor? De tota manera he aconseguit dormir una hora i mitja. Ah, si…

Li semblà recordar una cosa i es girà cap al doctor. Li havia vingut al pensament el motiu pel qual l’havien despertat: una niciesa, l’arrest d’aquell home.

«És aquest? —pensà Strélnikov, mesurant Givago de cap a peus amb un esguard escrutador—. No s’hi assembla gens. Quina colla d’estúpids!».

Esclafí el riure i es dirigí a Iuri Andréievitx:

—Perdona, camarada. T’han pres per un altre. Els meus sentinelles s’han equivocat. Estàs en llibertat. On és el carnet de treball del camarada? Ah, aquí hi ha els vostres documents. Perdona la indiscreció, si em permeto de donar-hi una llambregada. Givago… Givago…, el doctor Givago de Moscou, no és això? Passem un moment al meu despatx. Aquesta és la secretaria, el meu vagó és més endavant. Fes-me la mercè. No t’entretindré gaire.

30

Què li passava, a aquell home? La cosa sorprenent era que hagués arribat en un lloc tan elevat sense estar inscrit al Partit. Desconegut, oriünd de Moscou, a penes acabats els estudis universitaris se n’havia anat a ensenyar a províncies i durant la guerra havia caigut presoner i fins poc temps abans havia romàs lluny, fins al punt que l’havien donat per mort.

Tiverzín, el ferroviari progressista, a casa del qual havia crescut, l’havia avalat i l’havia recomanat. Les persones que tenien a les mans de fer els nomenaments aleshores se’l van creure. Aquells dies de passions enceses i d’extremismes, l’entusiasme revolucionari de Strélnikov, que no tenia límits, s’havia imposat per la seva autenticitat i per un fanatisme no improvisat, ans preparat de tota la vida, real i no ocasional.

Strélnikov es va mostrar digne de la confiança en ell dipositada.

El seu full de serveis del darrer període comprenia els casos d’Ust-Nemdà i de Nitini-Kelmeix, la qüestió dels camperols de Gubasov, que havien oposat una resistència armada al Prodotriad,³⁸ i l’afer del saqueig del tren de subministrament de mercaderies a l’estació de Medveti Poiom, realitzat pel XIV regiment d’Infanteria. En la seva executòria figuraven, a més, l’acció contra els soldats «de Rasin», que havien provocat la insurrecció de la ciutat de Turkatueix i, amb les armes a la mà, s’havien passat als guàrdies blancs; i l’empresa de la revolta militar del port fluvial de Txirkin-Us, durant la qual havia estat assassinat el comandant del lloc, que s’havia mantingut fidel al poder soviètic.

Pertot arreu queia al damunt com un llamp, condemnava, decretava, decidia, ràpid, sever, inflexible.

La seva missió amb el tren havia posat fi a les desercions en massa en aquell territori. La revisió de les organitzacions de reclutament havia canviat les coses, i l’enrolament a l’Exèrcit Roig ja funcionava amb èxit. Les comissions per a les lleves treballaven febrilment.

En fi, els darrers temps, quan començava la pressió dels blancs al nord i la situació es presentava greu, li havien estat confiades noves missions estratègiques i operatives, de caràcter pròpiament bèl·lic. Els resultats de la seva intervenció no van trigar a fer-se sentir.

Strélnikov sabia que la gent li havia penjat el renom de Rastrélnikov,³⁹ però ell ni n’havia fet cas; res no li feia por.

Havia nascut a Moscou, fill d’un obrer que l’any 1905 havia pres part en la revolució i havia estat perseguit. Personalment, ell havia restat al marge del moviment revolucionari, en primer lloc perquè era massa jove i, després, els anys següents, perquè estudiava a la Universitat i els joves de classe humil, si arriben a entrar en una escola superior, ho fan amb més afany i més diligència que no pas els fills dels rics. El llevat dels estudiants de la classe mitjana no l’havia afectat. Va sortir de la Universitat amb una profunda cultura humanística, completada amb l’estudi de les matemàtiques, al qual es va dedicar pel seu compte.

La llei no l’obligava a incorporar-se, però ell va prendre part en la guerra voluntàriament. Després d’haver estat fet presoner amb el grau de sots-tinent, va aconseguir fugar-se i retornar a la pàtria a la fi del 1917, així que es va saber que a Rússia havia esclatat la revolució.

Dos trets distintius, dues passions, el dominaven.

Els seus pensaments eren d’una claredat i d’un equilibri extrems. Posseïa en rara mesura el sentit del just i de l’honest; de la noblesa i de l’elevació d’esperit.

Però, per a assolir el nivell del científic que obre nous camins, mancava a la seva intel·ligència el do del fortuït, la puixança que, amb descobriments imprevistos, viola l’estèril harmonia del previsible. Paral·lelament, per a obrar el bé, a la seva coherència de principis li mancava la incoherència del cor, que no vol saber res dels casos generals, sinó solament dels particulars, i que és gran perquè opera en l’esfera del que és petit.

Strélnikov, que ja des de la infantesa aspirava a tot el que era noble i elevat, considerava la vida com una immensa palestra, on els homes, respectant honestament les regles del joc, rivalitzen per assolir la perfecció.

Quan es va adonar que les coses no eren així, no li va passar pel cap que podia no tenir raó i que potser havia judicat massa esquemàticament l’ordenació del món.

Va tancar aquesta ofensa en el seu interior durant molt de temps i va començar a acariciar la idea de poder erigir-se, un dia, en jutge entre la vida i l’obscur element que la deforma, d’assumir-ne la defensa i de prendre’n venjança.

Les desil·lusions l’havien exasperat. La revolució li va fornir les armes.

31

—Givago, Givago —continuava repetint-se Strélnikov, al vagó on tots dos havien entrat—. És un nom de comerciants, i alhora té alguna cosa d’aristocràtic. Ja, metge de Moscou i es dirigeix a Varikino. És estrany. Des de Moscou anar a enfonyar-se en un forat com aquest…

—Justament. Busco viure en pau. Apartat, en un lloc obscur.

—Hi ha un xic de poesia en això. Varikino? Conec molt bé la regió. L’ex-fàbrica de Krueger. No en seríeu pas, per atzar, parent? O hereu?

—Per què aquesta ironia? ¿Quin paper hi pinten els «hereus»? Si bé, la meva muller, efectivament…

—Ah, ho veieu? Enyoreu els blancs? Us vaig a desil·lusionar. Arribeu tard. La regió ha estat alliberada.

—Veig que continueu fent burla.

—I, a més a més, metge. Militar. I som en temps de guerra. Això ja m’incumbeix a mi. Desertor, També els «verds»⁴⁰ s’amaguen pels boscos, a la recerca de la tranquil·litat. Com us podeu justificar?

—He estat ferit dues vegades i declarat inútil.

—I ara exhibireu un document del Comissariat del Poble per a la Instrucció, o del Comissariat de Sanitat, que us presenta com a element «perfectament soviètic» i que fa testimoni de la vostra «lleialtat». Avui, gran senyor, és el dia del judici sobre la terra: criatures de l’apocalipsi, armades d’espases i monstres amb ales; res de doctors lleials i simpatitzants. Us he dit allà que sou lliure i no vull mancar a la meva paraula. Però només per aquesta vegada. Tinc el pressentiment que ens tornarem a veure i, aleshores, ja serà una altra sonada.

L’amenaça i l’aire de desafiament no van torbar Iuri Andréievitx, que va respondre:

—Sóc justament això que penseu de mi. Des del vostre punt de vista, teniu raó del tot. Però la discussió a què em voleu dur és la que he sostingut tota la vida mentalment amb un acusador imaginari, i ara ja he arribat en una conclusió. No es pot dir en dues paraules. Permeteu que me’n vagi sense donar més explicacions, si, efectivament, sóc lliure de fer-ho, i, si no ho sóc, feu de mi allò que bé us sembli. No tinc res a justificar enfront vostre.

El telèfon els va interrompre. Havia estat restablerta la comunicació.

—Gràcies, Gurian —va dir Strélnikov, després d’haver despenjat el receptor i d’haver-hi bufat a dins repetidament—. Us prego que m’envieu algú per donar escorta al camarada Givago. Que no es repeteixi el cas. I, ara, poseu-me amb Raivilie, si us plau, amb la direcció dels transports, la txeca.

Havent quedat sol, va demanar l’estació:

—Us ha estat enviat un xicot jove: s’encasqueta contínuament la gorra al cap embenat; és vergonyós. Sí, proporcioneu-li assistència mèdica, naturalment. Sí, me’n respondreu personalment a mi, acomboieu-lo com la nineta dels vostres ulls. Sí, també les racions, si cal. Sí. I ara, vejam com van els afers. Estic parlant! No he acabat. Ah, diable: qui es fica pel mig? Gurian, Gurian. Ja han tallat la comunicació.

«Potser és un deixeble meu —va pensar, mentre deixava per a més endavant de reprendre la comunicació—. Es va fer gran i ara es revolta contra nosaltres».

Va sumar mentalment els anys d’ensenyament, de guerra i de captivitat, per veure si el compte corresponia a l’edat del minyó. Després, a través del finestró, va cercar amb els ulls, en el panorama que s’albirava a l’horitzó, el suburbi vora el riu, els afores de Iuriatin, on un temps havia estat casa seva. ¿I si la seva dona i la seva filla hi fossin encara? Les aniria a veure de seguida. Al moment. Naturalment; però era possible? Tot allò significava una altra vida, i, abans de reprendre-la, calia acabar amb la nova. Un dia ho podria fer, però quin fóra aquest dia?