Me mudé a Nueva York hace un mes para convertirme en el mejor periodista de todos los tiempos. Para encontrar las mayores historias jamás contadas. Y ahora aquí estoy: Henry Parker, veinticuatro años, exhausto y aturdido, a punto de que una bala acabe con mi vida. No puedo huir. Huir es lo único que Amanda y yo hemos hecho las últimas setenta y dos horas. Y estoy cansado. Cansado de saber la verdad y de no poder contarla.

Hace cinco minutos creía haberlo resuelto todo. Sabía que aquellos dos hombres (el agente del FBI y el asesino a sueldo) querían matarme, pero por motivos muy distintos. Si muero esta noche, más gente morirá mañana…

Five years ago the boy vanished without a trace. Today he came back.

Five years after he disappeared, young Daniel Linwood returned to his suburban home for dinner as though he'd never left. It's a blessing for both his family and their community. And I've snagged the exclusive interview.

But it turns out Daniel is just one of a string of abducted children who have mysteriously returned to their families with no memory of their lost years. Some people want me to leave it be. Some want me to simply let the healing process begin. But these wounds are deeper than anyone realizes.

To get the story on these bizarre kidnappings, I need the help of the one woman who owes me nothing. I've got to find answers before another life is snatched away from sight and time and memory. But doing so means we could be the next ones to go....

Amb el peculiar llenguatge dramàtic que l’ha convertit en un clàssic del segle XX, Pinter explora les tensions de la vida en parella davant l’aparició inevitable d’un tercer element. Amb la contenció narrativa habitual i silencis carregats de contingut, els tres personatges centrals han de gestionar el sexe, l’adulteri, el desig, el dolor o la ràbia i, tanmateix, saber-se amics, bons amics. Engany pot semblar un estudi precís sobre els mecanismes psicològics dels homes per conviure amb la traïció però l’obra, estructurada com l’intent de seguir el rastre de la fletxa del temps des del moment present, acaba mostrant que el gran traïdor, el que causa els estralls irreparables en tots els implicats, és el mateix temps.

The Homecoming (Tornar a casa en la traducció catalana) fou estrenada per la Royal Shakespeare Company, dirigida per Peter Hall, el 3 de juny de 1965, amb Vivien Merchand, la primera esposa de Harold Pinter, com a protagonista. És una de les obres més potents de Pinter. Una casa on viuen quatre homes, Max, dos dels seus fills i el seu germà, rep la visita del fill gran, professor d’una universitat nord-americana, i de la seva esposa, que aquells encara no coneixien. Això trasbalsa l’organització anterior del grup i provoca una reestructuració imprevista dels espais de poder. Potser no és el fill qui torna a casa, sinó la dona, que es mou en un terreny que no li és desconegut. Es pot crear un àmbit propi de domini en un territori prèviament marcat? Com sotmetre-s’hi i tenir-ne el control al mateix temps? Cal una certa adequació a l’esquema masclista previ? Qui s’imposarà? Els nouvinguts o els que ja hi eren? Els homes o la dona? Tots hi tenen un paper, cadascú amb la seva personalitat i amb coses a perdre i a guanyar. Són preguntes que transcendeixen l’anècdota i que interpel·len l’espectador, sorprès per la tensió de les escenes, que, tanmateix, són reals com alguns fets de cada dia o com la fantasia feta realitat per l’acció del llenguatge. Reals com la confrontació dels animals de la jungla o com el càlcul racional d’alguna de les parts. Pinter diu: «El que passa a les meves obres és realista, malgrat que el que estic fent no és realisme».

El montaplatos' (1957) pone en relación a dos asesinos a sueldo que esperan a su víctima en la sordidez de un sótano. De pronto, a través de un montaplatos, comienzan a llegarles los pedidos más insólitos.

Me mudé a Nueva York hace un mes para convertirme en el mejor periodista de todos los tiempos. Para encontrar las mayores historias jamás contadas. Y ahora aquí estoy: Henry Parker, veinticuatro años, exhausto y aturdido, a punto de que una bala acabe con mi vida. No puedo huir. Huir es lo único que Amanda y yo hemos hecho las últimas setenta y dos horas. Y estoy cansado. Cansado de saber la verdad y de no poder contarla. Hace cinco minutos creía haberlo resuelto todo. Sabía que aquellos dos hombres (el agente del FBI y el asesino a sueldo) querían matarme, pero por motivos muy distintos. Si muero esta noche, más gente morirá mañana...