Tant els poetes com els mateixos lectors de poesia, encara ara poden dividir-se entre els qui prefereixen The Waste Land (1922) i els que s’inclinen per Four Quartets (1943), les dues obres poètiques més emblemàtiques de T. S. Eliot. Sigui com sigui no hi ha cap dubte que es tracta de dues de les obres més importants i decisives de la poesia del segle XX. Ara bé; si The Waste Land és indiscutiblement un poema d’una gran invenció i d’una realització literària d’allò més extremada, és en Four Quartets on, gràcies a una concepció formal d’una simplicitat, una flexibilitat i una unitat d’efecte admirables, Eliot es mostra com «el major artista, l’indiscutible miglior fabbro d’entre tots els poetes dels segle XX». En quant a l’excel·lent traducció d’Àlex Susanna possiblement sigui la més fidel traducció de Four Quartets a una llengua romànica i la més pròxima a la música de l’original.

El poema, dividit en cinc parts, emmarca els antics ritus de fertilitat en el context del món contemporani caracteritzat per l’esterilitat espiritual, un món on ni tan sols la primavera dóna vida. Eliot utilitza reiteradament els mites clàssics de la literatura antiga, com Perceval, el rei Artur, Tirèsias o el Rei Pescador, per tal de mostrar que la veritat (fins i tot ètico-religiosa) segueix sent difícil d’assolir. La part final es fixa en un desert com a lloc d’espera de la regenerativa pluja que no ve.

Una autobiografia? No a la manera habitual. A la manera Espinàs, saltant d’un tema a l’altre, lliurement, al llarg dels anys. Recollint moments i fets que estan guardats en la memòria de l’emoció. Una discreta ironia tampoc no hi podia faltar. I, per damunt de tot, una rotunda independència que es manté intacta als 88 anys. Moments de tendresa, de tristesa. I tot narrat amb un ritme que demana ser llegit en veu alta. Un Espinàs fidel a ell mateix i alhora diferent.

Estos textos y poemas de Roque Dalton nos dan una visión revolucionaria de la historia de El Salvador, desde la conquista española hasta la guerra con Honduras, en 1969. Contra las versiones idílicas que tienden a formar una imagen vendible a los turistas, Dalton rastrea entre las crónicas de la explotación, del folclore, de la literatura, de la criminalidad o la estupidez, la línea central que caracteriza al país en una forma muy alejada de la inocente visión de Gabriela Mistral —quien bautizó a El Salvador como «el Pulgarcito de América». Esa línea central es la injusticia estructural de un país dependiente que clama implícitamente por la liberación nacional.

Los poemas que integran «Un libro levemente odioso» fueron escritos entre 1965 y 1971. Roque preparó la primera edición señalando la secuencia de los poemas y la colocación precisa de los dibujos de Posada. Sin embargo, el libro permaneció inédito y sólo algunos poemas fueron publicados en antologías. La primera edición la ha hecho en México La Letra Editores, S.A. de C.V. la segunda edición exclusiva para El Salvador es de esta editorial, la cual tiene los derechos en este país.

Es una verdadera fortuna para el lector de habla castellana el que la traducción del máximo poeta rumano —y uno de los mayores poetas europeos del XIX— haya corrido a cargo de quienes, como María Teresa León y Rafael Alberti, tan relevante lugar ocupan en las letras hispánicas modernas. Tanto como el acento de rebeldía de Eminescu, su profunda indagación metafísica y su nostalgia legendaria, característica de la mejor lírica romántica, hallan en esta traducción metrificada al castellano su más adecuada equivalencia. Diálogo de poetas, la presente versión enriquece por dos conceptos a la poesía española: a través de la incorporación de la obra de Eminescu y a través de la labor, propiamente poética de la traducción.

Si me pidieran que describiera las palabras escritas en estas páginas, diría que es poesía fresca, libre de refinaciones, poesía en el sentido más simple y profundo de esa palabra: “expresiones del alma; poesía escrita como sale, por lo tanto, conservada intacta, romance que huele a mujer, a arena mojada de playa, a rosa en las manos de tu amada… poesía en ese sentido puro de la palabra: expresiones del alma. Palabras que invitan al romance y a creer que un mundo donde los sentimientos y las buenas letras, sin violencia y mas amor si es posible. ¡Bienvenidos!

“En la izquierda, una autocrítica equivale al suicidio”. Quizás en esta terrible frase del poeta y revolucionario Roque Dalton, se encuentre la respuesta de por qué se llegó a este profundo retroceso social y político que vive Centroamérica hoy, en los inicios del siglo veintiuno.

Els viatges, el fet d’estar constantment en una vida de dues realitats, entre dues cultures i dues llengües, o tres, la distància en quilòmetres i la distància mental que el separen del seu lloc d’origen, les pèrdues, les dels amics i les de vides compartides, els autors que han marcat una formació, tots aquests elements conflueixen en el darrer llibre de Xavier Farré, després d’haver iniciat, des d’Inventari de fronteres i, especialment, des de La disfressa dels arbres, la via de l’estranyesa, de saber-se en un lloc i a la vegada ser conscient que un no en forma part, ja que qualsevol espai i qualsevol moment esdevenen imaginaris i reals a la vegada. Per això, el llenguatge en la seva poesia expressa la intensificació d’allò que és estrany. La llengua també esdevé estranya, tot i ser, o potser perquè és, l’únic element a què agafar-se en l’existència, l’element que li dóna sentit i pot anar construint-la.

Els poemes de Xavier Farré tracen un itinerari a través del qual s’alça una metafòrica casa europea en les imatges d’Esperança Cobo.

Els poemes recollits a Retorns de l’Est (Tria de poemes 1990-2001), pertanyents al primer període de la poesia de Xavier Farré, mostren una poesia de caire reflexiu, en alguns instants completament narrativa. El tema principal en aquest llibre és l’estranyesa en topar amb una realitat sempre fugissera que es converteix en una il·lusió buscada a través de l’espai i del temps, en els viatges i en el record del passat.

Les dones i els dies (1968) és el volum en què Gabriel Ferrater va aplegar la seva poesia, apareguda anteriorment a Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). Aquesta edició presenta per primera vegada, a més del text definitiu de Les dones i els dies, tots els altres poemes que Ferrater havia publicat en revistes o que havia inclòs en els tres volums previs i després no va recuperar. Comprèn, a més, un aparat de variants i reprodueix les versions que el poeta va fer d’algun dels seus poemes en altres llengües.

El far de les gates és un poemari inspirat en el Far de Sant Sebastià, entre Calella de Palafrugell i Llafranc, un lloc on hi passava els estius des que era petit fins a ser adolescent, un indret màgic i idíl·lic, oníric, que desperta en l’autor moltes sensacions. Passades les barreges, la màgica llum quan el vers darrer vola dolç, va alçar la seva brillantor aquest far. Després, les pàgines en blanc farien la mar de somnis hipnòtics i magnètics. Els poemes de la Carolina Ibac, en Francesc Ribera «Titot» i l’Alfons Om (VerdCel) han il·luminat de la millor manera aquest recull poètic que va néixer com un homenatge al meu far de la infantesa i que ara torna amb tota la força pel desig compartir. Endinseu-vos-hi, el somni és nostre!

El robí establí és un llibre que tracta sobre l’origen d’aquest mineral que té molt a veure amb la sang que ja s’ha vessat, un buit en el coneixement que s’intenta omplir amb versos i poemes, paraules, silencis i certeses. Un llibre que tanca una època per començar-ne una altra.

J. V. Foix (1894-1987) començà a publicar abans de la guerra i, de fet, fou un intel·lectual influent que col·laborà assíduament en revistes i diaris; però el reconeixement de la seva gran qualitat com a poeta no arribaria fins ben entrada la dècada dels cinquanta. El poeta —autor d’un vers sovint citat: «M’exalta el nou i m’enamora el vell»— té un important bagatge cultural (Llull, Ausiàs March, la poesia trobadoresca, la poesia italiana, però també els futuristes, Apollinaire i els surrealistes) que queda reflectit en la seva gran riquesa idiomàtica i tècnica excepcional. Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1951), On he deixat les claus (1953), Onze Nadals i un Cap dany (1960), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964), constitueixen les obres més rellevants d’aquest autor, de qui ha dit Pere Gimferrer, que n’ha preparat la present antologia: «Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV».

J. V. Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Heus aquí un petit recull de les proses poètiques i poesies més significatives de l’autor.

A Ciència exacta, sense abandonar els seus temes habituals, Forcano sembla més reflexiu i presenta amb més sobrietat els seus paisatges del Pròxim Orient, sempre evocadors d’amors i de sensualitat, on el mateix fet creatiu del poema com a receptable de memòria és protagonista.

Recull de poesies amatòries. Paraules de JOAN FUSTER: «Ara, en embastar aquestes ratlles de pròleg, pense que podria tornar a escriure aquests versos, ja basats en la memòria perquè mhe fet vell, i em sembla que serien, a mitges, pornografia. Només a mitges. Lacte de fer lamor sempre és alguna cosa més que fer lamor. És el que volia recordar. Però pornografia».

Francisco Ynduráin dejó escrito: 'Hasta la aparición de Aconsejo beber hilo (1954) la obra de Gloria no había alcanzado plenitud y la singularidad inconfundible de tono y voz (...) El estoicismo popular y una templada resignación dignifican siempre su expresión, como si al ponerse en verso cobraran grados de estilización para pasar depurados a un plano de arte verbal'.

A fin de palpar la poesía a través de pinceladas de palabras, tal como si tratase de estar pintando con letras sobre un lienzo imaginario, Diego Fortunato nos presenta este nuevo poemario titulado “Caricias al tiempo”, donde plasma con sutil armonía el tiempo, inexorable e intangible, pero muy vivo y real. En su viaje interior, el poeta nos hace cabalgar sobre un mundo lleno de sueños, fantasía y nobles sentimientos. Un mundo donde los fantasmas del tiempo se funden en perfumada belleza de palabras vivas y delicadas. Versos de inagotable blancura y alucinantes metáforas se entretejen en cada una de las páginas de este pequeño, pero rico libro.