XXIV. Desembre

La conversa amb el Willy Genet havia estat llarga i tensa. A poc a poc ens havia explicat tot el pla per eliminar el president del Barça. I ens havia explicat la increïble història de dos assassinats més.

«Mirau, tots els grups han de posar a prova els seus membres, saber fins on estan disposats a arribar. El José Antonio Sáez s’havia començat a implicar de forma ferma amb nosaltres. Havia vengut a alguna baralla dura a Gràcia i se n’havia sortit prou bé, va venir amb mi a Marsella i allà no va dubtar d’apallissar gitanos i àrabs al nostre costat, en defensa d’una França gran i lliure, on només hi visquin francesos, una veritable pàtria, on els treballadors del port i de les indústries, siguin francesos i estiguin ben pagats, un indret on viure-hi sigui un goig, sí, però on impregni la cultura de l’esforç. Al grup ningú no discutia les ordres. El Maurici Samitier era qui decidia què fèiem. Es podien discutir les formes, però mai no s’havien de discutir els continguts. I va arribar el dia que havíem de preparar un cop sonat. Havíem de matar un tipus en un locutori. Al principi ningú no entenia el perquè d’aquell crim, quina finalitat tenia, fins que el Samitier ens va assegurar que aquell tipus venia cocaïna adulterada i que amb els diners que n’obtenia es finançaven grups de supremacia negra als Estats Units. No sé fins a quin punt era cert, però a mi ja m’anava bé una mica d’activitat i havíem de provar la gent nova. Em sorprenien especialment les habilitats físiques i militars de Sáez, demostrades en els entrenaments que fèiem, estava cridat a ser la persona clau per a aquella mena d’accions. I per ventura ho hauria estat, si no hagués resultat ser un refotut mosso d’esquadra. En el cas del locutori vàrem entrar-hi sense problemes i, quan ell havia de disparar, no va prémer el gallet. El Maurici s’ho imaginava. Per això va treure la seva arma, va executar el dominicà i marxàrem. La nit abans el Gonzalo havia robat un Seat León a la Zona Franca. Jo vaig encanonar el vostre amic i el vaig pujar al cotxe. Vàrem anar cap a una nau abandonada del Poblenou que des de fa uns quants anys feim servir com a magatzem i com a seu d’entrenament per al grup. És el nostre particular gimnàs, i a més a més era molt a prop de la Universitat. Allà vàrem lligar el José Antonio en una taula i esperàrem la resta de membres del grup. El Maurici estava indignat. Va començar a colpejar-lo, ara una hòstia, ara una altra, sense ordre ni concert. No volia saber res d’ell, només estava indignat. Havia estat traït, i per a ell no hi ha res més punible que la traïció. Allà mateix, davant de tots, li va tallar el cap amb una catana, la seva arma preferida, amb la qual s’exercita dia sí i dia també en aquella nau. El Raül, el Jordi i la Mika s’emportaren el cotxe fins als jardins de l’escola Esade amb el cos del Sáez. Llavors encara no sabíem que era mosso d’esquadra, no ho vàrem saber fins que l’endemà ho vàrem veure per les notícies. Nosaltres continuàrem actuant com si res. Jo vaig marxar a França perquè passava per ser el seu millor amic a la Universitat i seria el primer a qui buscaríeu, però el Maurici em va fer tornar perquè havia sortit una oportunitat única: poder liquidar el president del Barça al mig d’una manifestació independentista, un somni per a qualsevol organització com la nostra, i molt més després del gir sobiranista i independentista que està fent el Barça».

Després ens va relatar tot el pla per desfer-se del president, les vies de fugida, la forma d’execució de l’assassinat. Tot estava calculat fins al darrer detall. I nosaltres érem el darrer mot del credo. Allò que ja no ens va voler confessar era el nom dels empresaris que mantenien el grup a còpia d’encomanar-los feines. O no el sabia o la revelació d’aquell secret podia dur-lo a la tomba, i aquella era una amenaça molt més seriosa que no la dels meus punys i la promesa d’una sessió amb els dels altres. Una amenaça que es podia executar en qualsevol moment, a qualsevol lloc, i ell és un bon soldat, valent i disciplinat, i calla com ho ha fet sempre. No li importa servir-nos els seus companys, el que no s’ha de fer mai és delatar qui et paga, els poderosos, aquells que en qualsevol moment poden matar-te la família, els amics, les persones que estimes. I malgrat que el Willy Genet ha fet tot el que ha pogut per no haver d’estimar ningú, per no ser feble, té una germana i un nebot petit que no viuen a Marsella sinó a Grenoble, al peu dels Alps, una ciutat molt més tranquil·la, lligada a Victor Hugo, que hi va néixer però de la qual va emigrar per anar a viure al gran París, Victor Hugo, escriptor genial, i Willy Genet, que va enviant tots els diners a la seva germana, estudiant de doctorat, vint-i-tres anys i una criatura d’un any que ha de criar sola perquè el pare ha desaparegut, ella a Grenoble, amb una beca i un gran cervell, i diners que li arriben misteriosament al seu compte i que ella sap que són del Willy, però ell mai no deixa que li ho agraeixi, és massa orgullós, i de tant en tant arriben diners que ella guarda gelosament per quan s’acabi la beca i comenci l’època de vaques magres, on anirà amb vint-i-sis anys i un fill i un títol de doctora en literatura?, haurà de continuar fent traduccions per sobreviure, i fent algunes classes, i el seu fill creixerà en una petita ciutat francesa que és el que sempre ha volgut ella, lluny de tota la merda de Marsella o de París o de Lió, i el Willy sap que ha de callar perquè aquelles són les dues úniques persones que li importen al món i segur que sabrien on trobar-les.

A les set i mitja del matí els homes i dones que vigilen quatre portals a Barcelona saben que aquell serà un dia espectacular. El cel és d’un blau intens, fa fred, però tot fa pensar que lluirà un bon sol. Hi ha hagut termos de cafè, llargues converses, estiraments per evitar que els peus es quedassin glaçats, primer de forma subtil, ara un dit que s’encarcara, ara la gelor que es va estenent per la planta, la humitat que entra fins a l’os i ja no hi ha manera que l’abandoni. Fins a les onze no comença a haver-hi activitat. A aquella hora, l’inspector, jo, ja s’ha o ja m’he reunit amb els membres de la Plataforma pel Dret a Decidir i ha acreditat els seus homes, hi ha hagut preocupació en el rostre de la líder de l’entitat convocant, fins i tot s’ha plantejat la possibilitat de suspendre la marxa.

—Ara no ho pots fer, això, centenars de milers de persones estan amb vosaltres, no deixarem que ens guanyin la partida per una possible amenaça d’atemptat, això sí que seria terrible —jo, seriós, convencent-la amb arguments.

—Tens tota la raó del món, un país no es pot paralitzar per la seguretat d’un individu, el que hem de fer és protegir-lo —ella, decidida.

Al final recapaciten i decideixen no fer-ho, decideixen sortir al carrer en massa, aquesta és la seva gran força, mobilitzen la massa, i a la nit, després de la confessió del Willy Genet cauen unes quantes copes, només una de ràpida, que ens convé a tots, ens deixam convèncer, els quatre de nou al carrer Joaquín Costa, i la subinspectora:

—Damià, Guillermo, Jaume, us he de dir una cosa —amb la veu greu, el vodka amb llimonada mig empassat.

—Tu diràs.

Tots nosaltres, esperant una revelació de transcendència, són altes ja les hores de la nit, quina gràcia això, mai no havia pensat en els múltiples tòpics del llenguatge, i miro el local i veig gent molt jove que balla, bé, ells diuen que ballen però realment només fan contorsions al so d’aquesta música infame, i com si estàs tot previst, es fa un silenci.

—Som lesbiana, m’agraden les ties. Per això no et faig ni cas, Damià. I creu-me que aprecio el teu interès, que si m’agradassin els tios és probable que m’haguessis seduït, però m’agraden les noies. I si aquests dies he estat una mica irritable és perquè fa quinze dies que ho vaig deixar amb la meva parella, així que no m’ho tingueu en compte.

El silenci, que corresponia al canvi de DJ, i ara n’entra un que arrenca amb allò de «I’m shot de sheriff» del Bob Marley, i les paraules de la Carme sí que li han semblat un tret al Damià, però els bons boxadors no es miden per la capacitat de pegada, sinó per la d’encaixada.

—Doncs si hi ha alguna cosa que pugui fer perquè siguis feliç, ja ho diràs, i tens uns collons com un temple per dir-nos-ho així, amb aquesta confiança. Gràcies —i li fa un petó a la galta, i marxa, i ens quedem parats perquè durant uns quants segons ha semblat una escena de pel·lícula, la porta que s’obre i nosaltres que no podem fer-hi res.

—Tranquils, està bé, el Damià és un tipus dur, jo el conec des de fa molt de temps. S’havia enconyat ferm de tu, això sí. I el seu oferiment és sincer, és la millor persona que conec i, si pot ajudar-te a fer-te feliç, ho farà, no en tenguis cap dubte —el Guillermo, que com sempre salva el cul al seu amic.

—Gràcies, Guillermo, em sap greu haver-li fet mal.

—Li n’hauries fet molt més si haguessis comunicat que hi havia un altre noi. A cadascú li agrada el que li agrada i no podem fer-hi res, segur que tot anirà bé, ja veuràs com us reconciliareu o com aviat trobaràs algú altre. Tu vals molt la pena. Llàstima que hi hagi gent que no ho apreciï.

Ara els joves que fan contorsions han deixat de ballar, i sento que diuen allò d’«anam, que ara la música que posen és insuportable», i em vénen ganes d’anar i trencar-los la cara, i supòs que és molt tard i és hora d’anar plegant.

—Anam, nois.

—Sí.

I sortim a la llum càlida del carrer, els de la Barcelona Neta ja han començat el seu ritual de neteja dels carrers, no paren, no tenen ni un segon de consol, i a la part de dalt de Joaquín Costa dues noies joveníssimes vomiten tot l’alcohol sobre el bocí del carrer que acabaven de netejar, com si fos el final o el principi d’un cicle que mai no acabarà, embrutar-netejar-embrutar, i així fins a l’eternitat.

—Adéu, bona nit —el Guillermo, que marxa de cap a les Rambles a agafar el metro.

—Carme, estàs bé?

—Sí, Jaume, no et preocupis per mi. Us ho havia d’explicar. Ara estic molt millor.

—Segur?

—Sí.

—Vols que t’acompanyi a casa?

—No, gràcies, m’estimo més passejar.

—Ja saps que si has de menester alguna cosa…

—Ho sé, gràcies. En dies com aquests em sento una dona afortunada.

—I això?

—Perquè sé que el món és ple de bones persones.

—Au, tira, que tu amb un vodka et tornes filòsofa!

—Sí, jo també t’estim. Bona nit. I gràcies.

—No, gràcies a tu, supòs que no era fàcil.

—No, però no volia que aquell pobre noi continués patint.

—No et preocupis, encara pensa que el carrer Casanova se’n diu pel seductor.

—Criatura.

I la Carme se’n va, i jo torno a casa pel carrer del Carme, il·luminat amb aquells fanals de llum taronja que és el que més m’agrada de Barcelona, una de les coses que més em fascinen d’aquesta ciutat, igual que València o que Palma, i al final sé del cert que el que m’entusiasma no són aquests carrers sinó aquesta llum taronja, incerta, semblant a torxes de foc que ens fan de guies al mig d’aquest magma que és la vida.

A quatre portals, la rutina del dissabte es va obrint camí, gent que entra i que surt, algun tortell, el diari, collons de nen, no li prenguis la pilota al teu germà, no veus que és més petit, sí, mamà, feis via que arribarem tard a casa de l’avi, qui m’estima més? Té foc? Fa un dia preciós, senyora Eulàlia, llàstima del fred, «por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con mi Seat Panda», tomàquets, tomàquets dels bons, no se n’estiguin, òndia, tio, quin bon xisclet amb la rossa, em va dur a casa seva, em va follar ben follat i després em va fotre fora, i no sé ni com es diu, que n’ets de fantasma, aviam si el Messi avui fa de les seves. Què, filla, com va tot? Molt bé, emporta-te’ls, ens veiem a casa a l’hora de dinar, jo portaré les postres, au, nens, no, faceu enfadar l’avi, d’acord? Sí, Tango 1 a central, Tango 1 a central, el Maurici es posa en marxa, ok, rebut, seguiu-lo fins a noves ordres, collons, ja era hora que sortís, m’estava quedant del tot gelat, has vist quina tia més bona que ha passat? Deixa’t de ties bones i centra’t en el tio, que encara ens fugirà, d’acord, està bé, «Noves promocions immobiliàries a la vora del parc de la Creueta del Coll, visiti-les», collons, sí que hi van forts aquests de les immobiliàries, hòstia i què vols?, qui pot comprar un pis avui en dia? Si t’hi fixes bé, són els bancs els que compren els pisos. Només que ho fan a través de nosaltres i al cap de trenta o de quaranta anys, com que hem estat bons minyons, ens els regalen, digueu, nens, què voleu fer? Anem al parc a jugar a la roda, d’acord, molt bé, anem al parc, sorry, speak english? No, Parc Güell, uf, noi, això està a prendre pel sac, a TV3, Espanyol-Barça, la teva televisió, Maruja, què tal, molt bé, i vostè, com va el constipat, mira, anar fent, escolta, quina olor més bona, què fas? Macarrons, que la nena féu ahir els anys i avui ho celebrem tots a casa, així m’agrada. Ha de menester pa o alguna cosa? Ho dic perquè la Mika ara anirà al forn i, si vol, li’n porta, doncs sí, que em fareu favor, i tant!, dona, no fos cosa que vostè se’m constipàs encara més, què ha de menester? Un pa de pagès de mig, que avui ve el meu fill a dinar, que després volen anar a la manifestació aquesta de les infraestructures, ai, sí, és que és una vergonya això dels trens, i tant!, i li vaig dir que vengués a dinar i així ja no ve demà, que jo ho entenc, són joves i han de fer altres coses, però per a mi és una alegria quan vénen, i vostè que ho digui, Museum Picasso? Ni idea, Joan, tu saps on para el Picasso? Collons, que ho demanin a la Urbana, que per això els paguen.

Mira, tu, menús a deu euros al Poble-sec, que havia estat una barriada obrera de tota la vida, no sé pas on anirem a parar, quin dia que tens avui, t’has aixecat anarcosindicalista, no, home, no fotis, però és que està tot a uns preus… no, si tens tota la raó, si sortir a sopar fora és un xou, això sí, la gent no té diners, però després resulta que hi ha tots els llocs plens, en això tens raó, au, va, nens, mireu quin gos més maco, quina marca és, avi? No és de cap marca, els gossos el que tenen són races, ah, doncs de quina raça és? Un pastor alemany, Tango 2 a central, Tango 2 a central, ens posem en moviment, d’acord, hòstia, quina puta gentada, d’on surt tant de guiri? Home, és que ets al rovell de l’ou, mira, això és Santa Maria del Mar. Ah, sí? No ho coneixies? No, és que jo sóc d’un poblet a prop de Figueres i fins que em vaig fer mosso no havia vengut mai a Barcelona, i com és que no ets allà? Oh, ja m’agradaria, però no es pot de cap manera, són unes places que van molt buscades, jo allà a prop de casa seria l’home més feliç del món, se van fent les tres del migdia, tot l’equip està operatiu i a les cinc en punt comença la manifestació, tots ben localitzats, jo i la subinspectora anam devora del president del Barça.

—Tranquil, no passarà res, estan tots ben vigilats.

—D’acord, doncs anam i liquidam aquests fills de puta.

El president fa cara de tranquil, però petits gestos, un lleu moviment de la mà, alguna gota de suor, el fet que estigui una mica despistat quan el saluden, revelen que no està gens còmode, li hem col·locat l’armilla antibales pel que pugui passar, arrencam amb molta calma, ens aplaudeix la gent quan enfilam la Via Laietana pel mig, fa impressió, la gent aplaudint-nos, una furgoneta que desgrana una música horrible, «DECIDIR, DECIDEIXO, DECIDIR», una espècie de rap, hi ha una gernació, els organitzadors somriuen satisfets, el Maurici i la Mika de fotògrafs, dos homes nostres a la vora, perfectament localitzats, el Gonzalo i l’Enrique també controlats, que esperen en un dels carrers laterals amb l’Skoda negre, aparcat entre tres cotxes dels nostres, finalment els varen veure a la nit fent unes cerveses al barri d’Horta i anant al cine, els dos cosins, ben tranquils, una pel·lícula d’aquestes infames basades en un videojoc, fa sol, Barcelona està preciosa, al final del carrer espurnegen els pals d’alguns dels velers que hi ha al Club Nàutic, fa temps que no vaig a navegar, potser demà serà un bon dia per baixar a València a passar un parell de dies, ja veurem com acaba tot això, «VISCA LA TERRA», una senyora gran, aplaudint, embolicada amb una estelada lliure, que contesta la manifestació, només alguns, la capçalera està formada per intel·lectuals que salven les formes, no fos cosa que l’endemà algú ens pugui retreure segons què, i mentre nosaltres continuam avançant, hi ha un camió de runes que arriba a un abocador d’Agramunt i deixa la càrrega, i entre les pedres s’hi escolen i es colguen els cadàvers del Rei de l’Embotit i la seva puteta nova, allà, al mig de totes les runes, i el camioner ni tan sols ho sap, en sortir, s’atura al poble a fer una cervesa, content perquè la feina ha anat bé i el dissabte és dia de pagament, i darrere queden dos cossos sepultats per sempre, dos problemes que s’esvaeixen per a Madame Úrsula i per a Miquel Garcia, que avui ha fet la transacció i ja és el nou propietari d’una casa al davant de l’església de la Nativitat de Durro, i avui no hi fa tant de fred, potser perquè és primer de desembre i perquè les coses es veuen d’una altra manera, ell entra a la casa i li sembla que hi estarà molt bé, però encara no hi dorm, només hi deixa alguns llibres, continua fidel a l’Hostal la Plaça d’Erill, avui no ha pogut quedar-se la seva cambra preferida, però sí que ha pogut jugar la partida d’escacs, i un problema manco per als grans empresaris, dilluns algú anirà a veure el Josep Penyafort i entre tots arreglaran els papers, segur que s’hi avendrà, aquesta gent de poble entén les coses a la primera, «In, inde, independència», arribem a la cantonada amb el carrer de Julià Portet, surt un borratxo d’un bar amb una càmera de filmar.

—¡Viva el rey!

Ningú no entra en la provocació, encara que aquell home va reclamant a crits una bona hòstia, per ventura aquell és el seu desig secret més fort, la seva manera de suïcidar-se amb valentia, els titulars a l’endemà, «Los radicales golpean a un hombre durante la manifestación de Barcelona», però sembla que haurà de continuar ofegant les seves penes dins una gerra immensa de cervesa, fracassat absolutament en les seves intencions, i a poc a poc anam arribant al moment decisiu, tres homes entren a la casa del Jordi Montalbán i el detenen sense miraments, i fins a cinc mossos envolten l’Skoda negre i en treuen els dos cosins, la pancarta es doblega una mica, en el moment del revolt, tota aquesta colla d’intel·lectuals sembla que no tenen ni puta idea de dur una pancarta ferma, i quan es redrecen surt un noi al balcó amb una estelada enorme «NO EN VOLEM CAP QUE NO SIGUI DELS NOSTRES, NO EN VOLEM CAP QUE NO SIGUI CATALÀ, VOLEM, VOLEM, VOLEM, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, VOLEM, VOLEM, VOLEM PAÏSOS CATALANS!», aplaudiments, tot de coloms que volen desorientats, com els primers estornells que arribaran d’aquí a poc, els estornells que no em menjo des de la catàstrofe nuclear de Txernòbil, per si de cas estaven contaminats amb residus nuclears, «ai!, que en sou, de beneits, el que no mata engreixa, i avui en dia no mata quasi res», la saviesa popular dels meus amics de Mallorca, cosins, família llunyana amb qui anava a posar filats per atrapar els animals, una trampa, com la que tenim preparada per a aquests neonazis, i en el moment decisiu, la Mika s’avança i treu l’arma i abans que pugui disparar ja hi ha unes manotes enormes, les del Damià, que l’agafen, l’estomaquen de valent, no es pot dir que sigui precisament discret, i la detenen, i en Maurici comença a córrer, treu l’arma, un tret, els fotògrafs que no saben què passa, la capçalera de la manifestació desfeta, jo i el guarda de seguretat tirats sobre del president del Barça, que ara sí que sua de valent, però no ha passat res, la subinspectora que s’acosta fins al cos caigut, els fotògrafs sense cap vergonya ni una disparant les seves càmeres, i el Maurici rebolcant-se amb les mans a la boca de l’estómac, una ferida lletja, no tardarà gaire a morir, al mig de grans dolors, la Guàrdia Urbana, que arriba, la resta de companys, així com està la manifestació l’ambulància es torbarà més de vint minuts a arribar, a ningú no sembla importar-li gaire, els darrers raigs de llum solar, voleia l’estelada, però ara sola, se senten els clics dels fotògrafs, és una bella manera de començar desembre, i mentre la manifestació està aturada, tres homes agafen el Xavier Casp i se l’emporten amb discreció, el president del Barça ens dóna les gràcies, m’acosto a la subinspectora i al Damià, arriba el Guillermo, ha començat desembre definitivament i en l’aire queda una darrera frase penjada, la pronuncia la subinspectora, tranquil·la, resolutiva:

—Oi que la mare del José Antonio va dir que no li sabria gens de greu que qui havia matat el seu fill començás a córrer i fos imprescindible disparar-li un tret? Doncs, això. I, a més, ja sabeu què en penso, dels jutges en aquests casos —la subinspectora, que s’aixeca; el Damià, també:

—Gràcies.

—No es mereixen.

I a poc a poc els estornells recuperen la formació en el seu vol, que indica que ha arribat el desembre.