XXIII. Un esplet d’hòsties

El primer cop de puny, sec, dur, al fetge, li vaig fotre perquè sí. El segon, a la boca de l’estómac, per ràbia. El tercer, just davall de la costella flotant, perquè se’ns feia tard. Això perquè s’anàs estovant. I tot abans d’arribar a la comissaria, que allà hi havia càmeres de seguretat.

—Mira, Willy, això no ha fet res més que començar. I jo a mesura que passa el temps em vaig fotent més i més nerviós, ho comences a entendre?

Li costava respirar, el vàrem fotre al cotxe i, en arribar a la comissaria, ja el teníem mig convençut.

—Mira aquestes fotos. Us les hem fetes avui horabaixa. Però a més a més hi ha tota la feina feta pel José Antonio Sáez, el nostre company. Va fer un informe collonut sobre vosaltres, sobre tot el que fèieu, a què us dedicàveu. I en el teu cas tenim uns quants amics a França que estaran molt contents de saber que estàs amb nosaltres.

—I ara què vols, que juguem a negociar, com en les pel·lícules?

—No, no vull que negociem. Però resulta que, si no cantes per tu mateix, aniran entrant un per un tots els companys del mosso que et carregares i estaran cinc minuts amb tu cada un. Al cap d’una hora suplicaràs que et matem. Ho comences a entendre? I llavors farem que et refacis i continuarem el joc, i així una vegada i una altra. I aconseguirem que et jutgin per la mort del nostre company, i llavors et ficarem a la presó i ho tendràs cada dia. Però també podem pactar i podeu caure tots, i a tu t’aplicaran l’alleujament de col·laboració i et tractaran bé, i direm que ets un bon noi. Vés decidint-te. Tenc una pizza a fora que m’espera i, en acabar, vull una resposta o començarà el xou.

Vaig sortir fora. El Genet s’ho estava pensant. No era tonto i sempre era millor negociar amb gent com ell. Els imbècils són els que ho callen tot per idealisme. Els tipus intel·ligents són aquells que, una vegada abocats a la derrota, intenten salvar les màximes coses possible del naufragi.

—Què, inspector, com va la cosa?

—Bé, nois, supòs que després del sopar ens explicarà algunes coses. Com van els grups de vigilància?

—Tenen ben localitzades les cases i faran guàrdia fins demà.

—Perfecte.

Vaig sopar amb els nois. Hi havia una certa sensació d’eufòria. El Damià es va acostar.

—Inspector.

—Digues.

—Puc demanar-li un favor?

—Crec que sé quin és i la resposta és no.

—Ni tan sols deu minuts?

—No val la pena, Damià, no val la pena.

—Ja, però ho havia d’intentar, oi?

—Sí, ho havies d’intentar. Seria millor que te n’anassis a casa. Demà et necessitaré.

—Gràcies, inspector.

—Per què?

—Per fer possible que no m’avergonyeixi de mirar-me al mirall.

Em vaig acabar la pizza en silenci. A poc a poc, semblava que el Willy Genet volia reaccionar. Crec que sabia que no anàvem de verbes.

—Què, Willy, t’ho has pensat?

—Sí, inspector.

—I què?

—Que estic disposat a fer un pacte.

—D’acord, digues què vols.

—Complir la pena a Espanya i que no sigui de més de quinze anys, els darrers cinc en tercer grau.

—Me sembla just, però depèn de què em donis a canvi.

—Un pla per executar una espècie de regicidi.

—Regicidi?

—Li sembla poc voler matar al president del Barça?

—Collons, nano, cagon la mare que us va parir.