XV. Merda a la bolonyesa

Mentre el Damià i jo ens entreteníem amb el Vásquez, la subinspectora Llinàs i l’agent Martínez es reunien amb el rector de la Pompeu al seu despatx amb l’objectiu d’aconseguir saber qui era el noi que buscàvem. Hi havíem telefonat constantment, però sempre apareixia apagat o fora de cobertura. En el millor dels casos havia aparegut una bústia de veu on m’hi hauria agradat allotjar-hi alguns exabruptes. Em desesperava que la gent tengués un mòbil i per sistema et sortís la bústia de veu. No volíem parlar amb una maquineta, volíem parlar amb el tipus propietari del telèfon. A més a més, cada vegada que enregistro un missatge tenc la sensació de ser un idiota. Mai no sé quin és el to correcte, si fer-me el simpàtic o el sec, o intentar aparentar asèpsia. Després també és cert que hi ha bústies que desencoratgen a deixar-hi qualsevol missatge, com la d’un amic d’allò més repel·lent que tenia un missatge corresponent a un fragment de l’Ulisses de Joyce, o aquell altre que tenia musiquetes dels Teletubbies. Quin país de merda.

—Senyor rector, ja sé que això que li demanam és altament irregular, però vostè té la potestat per autoritzar-ho i estalviar-nos molt de temps.

—D’acord, està bé, es tracta d’un cas d’assassinat i nosaltres també volem que tot això s’aclareixi com més aviat millor. Anam tots plegats de cap al campus, allà les secretàries d’Humanitats i de Polítiques ens ajudaran a fer aquesta feina.

La passejada entre la plaça de la Mercè i el campus de la Ciutadella de la Pompeu, al carrer Wellington, fou ràpid, però un cop allà les coses no avançaren tan ràpid com es pensaven. No hi havia ningú que tengués aquell telèfon a les bases de dades de les dues facultats. Ni tan sols a les antigues.

—És que això és un problema. Avui en dia molta gent canvia de número de telèfon segons les ofertes que els fan les companyies i totes aquestes coses, i aleshores ens podem trobar amb les llistes totalment desactualitzades. I com que la gran majoria de comunicacions les efectuem per correu electrònic, no tenim aquest problema. Ens sap molt de greu, però no podrem ajudar-vos.

La tornada a la comissaria no va ser tan victoriosa. La subinspectora no va dir res en tot el camí i el Guillermo Martínez la va deixar amb els seus pensaments. Els dos sabien que començava un procés llarg, anar a veure la jutgessa, aconseguir l’autorització perquè la companyia telefònica revelés les dades de la propietat d’aquella línia, tres o quatre dies perduts i mentrestant l’única pista que tenien per poder arribar a algun dels dos assassins s’anava esvaint. Fou una tornada dura, ni tan sols el sol del matí els va poder alegrar aquell dia que s’havia alçat fred i carregat d’esperances i de ressaca. Ara el whisky i el rom, el vodka i la ginebra —cadascú s’havia inclinat per la seva beguda— martellejaven el cap amb insistència. Era el pas de l’eufòria a la derrota.

I mentre ells feien aquesta feina, el Damià i jo escoltàvem en Vásquez i la seva confessió sobre el Willi Genet.

—Com vostès ja deuen saber, a la meva llibreria ens dediquem a vendre els llibres que expliquen la veritable història d’Europa i no aquesta història falsa que imposen els lobbies econòmics jueus, que des de sempre han volgut imposar la seva veritat i la seva història, els jueus, que són la pitjor raça del món. Llàstima que els seus principals enemics siguin aquests àrabs, una altra espècie inferior, però bé. A la meva llibreria hi ve la gent que realment vol ser lliure i que vol estar molt ben informada, i un bon dia va aparèixer un jove francès amb molt bones cartes de recomanació. Era el Willi Genet. Tenia la idea d’aplegar i reunir tota la gent amb els seus mateixos ideals per fer un lobby de pressió, desvinculat dels partits polítics però capaç d’influir a escala institucional. Allà va contactar amb altres persones, algunes de les quals teniu fitxades vosaltres, joves d’estètica skin i similar. Però el Genet no en volia saber res, ell volia intel·lectuals, gent amb fermes convencions però que no s’haguessin d’escudar en la seva estètica per manifestar-ho. «El que jo busco és gent que pugui anar a qualsevol debat i convèncer els altres sense posar-se nerviós, el que m’interessa és gent amb bona capacitat d’oratòria, que pugui ser presentable a tot arreu i que pugui influir per aconseguir els nostres interessos. I si no existeixen, vull saber on podria captar-los», em va dir, i fou llavors quan posàrem en marxa l’operació de captació d’aquesta mena de gent a la Pompeu Fabra. Es va matricular a la facultat de Ciències Polítiques amb la intenció de detectar gent amb la nostra ideologia, però suficientment intel·ligent com per ser a la Universitat. Amb ells volien crear un grup d’elit capaç d’influir en la política, però també d’executar accions immediates, era un grup que havia d’actuar a mitjà termini, un pla ben fet, però jo no en vaig saber res mai més. Suposava que la pasta sortia dels diners francesos de Le Pen i companyia, i fins i tot dels austríacs, perquè molt poques vegades es mesclava amb gent d’aquí. Només els 12 d’octubre i els 20 de novembre, però suposo que ho feia de cara a la façana. Jo sabia perfectament qui era perquè m’havia informat entre els meus amics francesos i llavors vaig entendre que era molt millor dur-se bé amb ell i ajudar-lo en el que calgués. Però l’única cosa que sé és que el grupet anava funcionant bé i que el seu cap estava molt content, però mai no em va dir qui era. Això sí, per compensar els serveis, de tant en tant, venia i em comprava alguns llibres. Suposo que són una quinzena de persones perquè sempre s’emportava deu o dotze exemplars del mateix llibre i em deia que era per als nois, eren unes vendes que a mi m’anaven molt bé, tot sigui dit. I un dia que l’escòria de punkies i independentistes van convocar una manifestació antifeixista que havia d’acabar a la llibreria, ell i uns quants nois més varen venir a encarregar-se de la seguretat i la manifestació, i ni tan sols va entrar pel carrer on tenc la botiga. Això és tot el que sé d’ell, perquè supòs que el currículum delictiu ja el deveu tenir, si no, no m’hauríeu vengut a veure.

Efectivament, nosaltres ja sabíem perfectament qui era el Willi Genet, i amb quina mena de mala gent es barrejava. Per això vàrem complir la nostra paraula, trucàrem al seu advocat i el tancàrem sol mentre arribava. Llàstima que per vendre aquella merda només li cauria una bona multa i amb sort algun mes de presó. Tot allò de l’autoria intel·lectual de l’assassinat era un pur envit. I quan jugues envidant per sistema, normalment t’acabes escaldant. I a més a més, les notícies que ens portaven de la Universitat eren completament desencoratjadores.

—D’acord, ja heu demanat les ordres pertinents?

—Sí, la jutgessa diu que en tenim ben bé per a quatre o cinc dies, si hi ha sort.

—Doncs anam ben arreglats, aquests són els dies que no tenim.

—Esperau, trucaré a la meva filla, meam si per casualitat sap de qui pot ser aquest telèfon. Això és jugar a la desesperada, però no ens queda cap altra opció.

—Hola, digui?

—Hola.

NO, NO, NO, NO A LA PRIVATITZACIÓ.

—Maria, que ets tu?

—Sí, papa, digues.

IN, INDE, INDEPENDÈNCIA.

—On punyetes ets?

—Som a la manifestació.

AQUEST PLA ÉS MERDA A LA BOLONYESA, AQUEST PLA ÉS MERDA A LA BOLONYESA.

—Quin coi de manifestació?

—Hòstia, papa, si t’ho vaig dir ahir…

—Que em vas dir què?

—Que avui era la manifestació dels estudiants en contra del Pla Bolonya.

NO A LES TAXES, NO A LA PRIVATITZACIÓ.

—I què és això del Pla Bolonya?

—Home, aquest canvi que volen fer en els plans d’estudi. Però, tu, a quin món vius? No llegeixes els diaris?

Al mig de la conversa vaig pensar que la meva filla tenia raó, que feia temps que ni tan sols mirava les notícies. Es veu que encara no m’havia acabat d’adaptar del tot a la meva nova vida. Quan arribava a casa, només desfeia caixes, trobava novel·les, llegia. I segur que si li demanava a ella que m’expliqués els darrers conflictes a Kosovo o la pujada dels tipus d’interès tampoc no m’ho sabria respondre, que cadascú llegia només allò que l’interessava o l’afectava de ple.

—I tant que els llegeixo!, no faig res més, però hi ha coses que me les salto.

—Doncs avui era la manifestació contra el pla que ens impedirà treballar i estudiar a la vegada, i contra el pla que suposa a la pràctica la privatització de la universitat.

—Ai, filla, que gairebé no et sento…

—Jo tampoc, estem arribant al final, ara faran els manifestos i després aniré a casa. Però què volies?

—Escolta, coneixes algun noi de la Universitat amb aquest número de telèfon?

—Què dius d’un telèfon?

COMPANYS, CONTINUEM LA LLUITA, FINS A LA VICTÒRIA FINAL, COMPANYS, NO ENS ATURARAN, NO ENS ATURAREM, DUREM AQUESTA VAGA FINS AL FINAL, PERQUÈ NOSALTRES VOLEM UNA UNIVERSITAT PÚBLICA, DE QUALITAT, I PODER TREBALLAR I ESTUDIAR A LA VEGADA, VOLEM BEQUES PER A TOTS. CONTINUEM DE CAP AL PLA DE PALAU I ALLÀ TALLAREM EL TRÀNSIT.

—Mira, t’envio un missatge i t’ho explico, que no hi ha manera de sentir res.

—D’acord, d’acord. Un petó.

«Coneixes algú que tengui com a número de telèfon el 697 149 211?», vaig escriure mentre comentava amb els companys que hi havia un pollastre considerable, amb tots aquells estudiants.

—Sí, ahir ja en varen muntar una de bona a l’Autònoma, els vàrem haver de desallotjar —el Martínez.

—Doncs jo no m’he assabentat de res —la subinspectora.

—Jo tampoc no en tenia ni idea —el Damià—. Però imaginau-vos com deu ser haver d’anar a una manifestació d’aquestes amb la ressaca que jo duc ara mateix. Se me n’aniria la porra amb una facilitat…, només per tal que callassin.

—I tant!, i aquesta mania que tenen els joves de manifestar-se i de tocar els collons.

—Home, collons, quan voleu que demanin els seus drets, quan tenguin cinquanta anys i ja estiguin situats? És que als estudiants se’ls puteja constantment. I avui en dia, com voleu que marxin de casa, si no poden ni treballar? A Europa tothom plega de casa ben aviat, aquí amb els pares fins als trenta.

—En això tens raó, Guillermo.

So del mòbil.

—Papà, sí que el conec, el tenc a la vora.

—Passa-me’l.

—Digui?

—Hola noi, com et dius?

—Pere.

BOTIFLERS, TRAÏDORS, LA UNIVERSITAT PER A TOTS.

—Escolta, tu vares trobar una agenda negra?

—Sí, precisament vaig trucar al noi, però no hi era.

—Ja ho sabem. Agafau-la i vine amb la meva filla a veure’m a la comissaria. És vital, podeu ajudar a resoldre un assassinat.