IV. Una agenda negra

—Hòstia, algú s’ha deixat una agenda aquí. És vostra?

Cinc o sis persones s’acostaren fins al Pere, que havia tret la llibreta negra de sota de la taula llarga de l’aula 40101 de la Universitat Pompeu Fabra, Campus de la Ciutadella, l’aula on aquell any estudiaven Literatura de Tradició Europea II, l’assignatura que acabaven d’enllestir, una de les més participades per part dels alumnes, i això que es parlava de Shakespeare, de Cervantes, de Petrarca i de Montaigne. Rabiosa actualitat, vaja.

—No és nostra, però has mirat si du nom?

—No, no volia fer el xafarder per si era de qualcú —el Pere, tan prudent i discret com sempre.

—Doncs vinga, no és nostra, mira de qui putes és.

—Sí, sí, vinga Peter, que potser el coneixem.

—D’acord. José Antonio Sáez. Vos sona?

—Crec que és un de Polítiques que venia a Geografia i a alguna altra de lliure elecció. Va amb aquella al·lota de Polítiques, una que és molt guapa —en Tòfol, fisonomista nat, una espècie d’agent del CNI que se sabia el nom i llinatges de tota la penya amb qui anava a classe—. Hauríem de mirar si enguany coincidim amb ell a qualque assignatura.

—Bé, i ara què faig jo amb la puta agenda?

—Porta-la a objectes perduts —la Martina, pragmàtica, fineta, molt ben educada.

—Sí, la Martina té raó, porta-la a objectes perduts.

—Me fa gràcia això que en digueu objectes perduts —en Tòfol, disposat com sempre a la provocació.

—I com en vols dir? —la Judit, amb l’entrepà a la mà, sempre disposada a entrar a la discussió.

—Objectes trobats, és obvi, no?

—Objectes trobats, vaja bajanada.

—Home, si un objecte està perdut no és enlloc, continua perdut, no? En canvi, quan algú el troba, aquell objecte deixa d’estar en uns llimbs indeterminats i ja és a alguna banda, en aquest cas a l’oficina d’objectes trobats.

—Vaja, ja hi ha aquí el filòsof.

—Home, és que som en una facultat de lletres i el nom sí que fa la cosa. L’ordre dels factors sí que altera el producte.

—D’acord, d’acord —frase concessiva per evitar el discurset de torn del pesat del Tòfol, defensor a ultrança de l’elitització de les universitats públiques.

—Bé, però què faig? —el Pere, amb el pollastre a les mans.

—Hòstia, doncs dus l’agenda a l’oficina aquesta, se’n digui com se’n digui —el Lluís, pragmàtic, donant suport a la idea de la Martina, que li agrada.

—Ja, però on és?

—Uf, allà dalt, a Secretaria.

—Collons, doncs ja la hi duré demà, que tenim classe a l’aula de davant. Ara em fa una puta peresada haver de pujar l’escala per tornar aquesta agenda. I si la torn a deixar on era?

—No, home, no siguis incívic. Demà la dus. I ara la rebostejam una mica, a veure què hi posa.

—Home, això sí que és incívic.

—Però és el que tots volíem fer, no? —l’Elisenda, menuda, riallera, que agafa l’agenda i comença a fer grans escarafalls.

—Perdonau, podeu sortir, que tenim classe aquí?

—Ai, sí, perdó, perdó.

—Mirau, aquí hi ha el número de telèfon. Pere, sempre hi pots telefonar.

—Sí, home, estàs que sí. Em fa peresa pujar-la a Secretaria i pretens que hi telefoni. Tu estàs xalada.

—Sí, home, seria superdivertit. Potser és un noi molt guapo, molt alt i molt simpàtic.

—Però tu no tens nòvio?

—Sí, i què?, de mirar no fan pagar.

—Tu estàs volada.

—No, és que ella quan era petita va caure a la marmita dels porros i els efectes li són permanents.

—Bé, jo me’n vaig, que tenc una altra classe.

—Què teniu, ara? —la Paula, estressada com sempre, però amb la meitat dels treballs ja fets, l’enveja de tots per la seva capacitat organitzativa.

—Jo res, me’n vaig a casa que tenc dues hores buides —el Tòfol.

—Cabró.

—Sí, però llavors tenc classe de tres a set. Aquests són els putes meravellosos horaris de la Pompeu. Jo perquè tenc la sort de poder treballar des de casa i més o manco combinar-m’ho, però, si no, no sé com estudiaria en aquesta Universitat.

—Però no ets tu qui diu que la universitat hauria de ser elitista?

—Sí, home, hauria de ser una universitat d’elit, amb molt pocs alumnes, tots becats. En aquest país sobren llicenciats universitaris i falten llanterners. No és normal que arribi un paio a casa i només per entrar per la porta et cobri 35 euros per despeses de desplaçament. I té collons d’haver pujat des de la cantonada. Si mira la rentadora, ja no et vull ni contar, dels 100 euros no et salves. Avui en dia, quan se t’espatlla una rentadora, és molt millor comprar-ne una de nova que fer-la arreglar. Si això fos una universitat d’elit, on en lloc de vuitanta o noranta alumnes només n’hi hagués quinze, seria molt diferent. Ara, això sí, si suspens, fora beca. Et paguen per estudiar, no?, doncs fes-ho.

—Uf, doncs a mi ja me l’haurien treta segur. Jo encara tenc tres assignatures penjades de l’any passat.

—Sí, però tu ets rica i tens uns pares que t’ho paguen tot. No et queixis, que només treballes per pagar-te els viatges i les farres.

—Mira, això és veritat. Enlloc no es viu millor que amb els papis.

—Me’n vaig per no sentir més disbarats. Ja et vendrà el dia que hagis de caure de la parra, nena.

—I vosaltres què teniu? —insistent, la Paula.

—Art Modern.

—Nosaltres Història de l’Àfrica.

—I tu?

—Jo tenc Gèneres i Formes literàries, però em fa un pal del quinze anar a aquesta classe.

—Doncs no hi vagis.

—És que l’assistència és obligatòria, val dos punts.

—Una altra cosa incomprensible.

—És que aquesta Universitat és un poc com un col·le. Bé, algú es queda a dinar, després?

—Sí, tots, oi?

—Sí.

—Jo no, me’n vaig a treballar.

—Ah, és veritat.

—Bé, fins després. Pere, ens veiem a Història?

—Sí, que vagi bé.

—Adéu.

Qui havia deixat el Seat León davant de la facultat de Dret d’Esade ho havia fet amb tota la intenció que als estudiants de la facultat se’ls entrebancàs el cafè amb llet. O el que putes esmorzàs tota aquella legió de pijos que ens tocarien els collons al cap d’uns anys. Cada vegada que algun d’ells hagués de defensar un fill de puta amb prou diners com per poder pagar-los. Havien passat tres dies des de la troballa de Santa Caterina i nosaltres estàvem més perduts que un pop dins un garatge. Ni tan sols els d’«estupes» havien sabut dir-nos d’on sortia la droga de casa del Compay. Quan em varen dir que havien trobat el Seat León groc vaig estar ben content. Per ventura podríem començar des d’allà. Però quan em van dir que l’havien deixat amb el maleter obert on hi havia un cos a la vista la cosa ja va perdre la seva gràcia.

Hi feia fred allà dalt. Hi havia una gernació al voltant del cotxe, o sigui que adéu empremtes. Si és que n’hi havia hagut. Arribar fins allà ens va costar deu i ajuda malgrat les sirenes que havíem engegat a les totes, perquè Barcelona té un trànsit infernal que ja no arreglarà ningú. Tothom estava disposat a limitar l’ús de vehicles mentre els regulats fossin els dels altres i no pas els seus. I aquella no era manera d’avançar.