XIV. Nazis

La Maria Medina vivia en un pis petit del carrer de Sant Josep Oriol. Hi feia fred, molt de fred. Uns geranis sobrevivien realitzant misteriosos equilibris per garantir-se una mica de llum per poder realitzar la fotosíntesi, mentre que quatre pisos més avall uns bordegassos marroquins es dedicaven a emprenyar els més petits furtant-los la pilota de futbol amb la qual emulaven els seus herois televisats a la plaça de Salvador Seguí. Dos ionquis mig amagats en un portal s’injectaven heroïna amb dificultat de tan gastades com tenien les venes. Eren supervivents d’un temps en què la droga s’injectava amb cerimonial i pel·lícules com Pulp Fiction o Trainspotting. No s’havien mort els anys vuitanta, quan per tot Barcelona va córrer l’heroïna a cabassos, una heroïna que matava els rebels contestataris dels anys setanta que havien ajudat a fer caure un règim que s’havia podrit de vell i que aplanava el camí als buròcrates per fer la seva transició. Aquell parell ja només moririen o de vells o assassinats, però no hi havia sobredosi possible que els liquidés. Duien gairebé trenta anys injectant-se merda a les venes, eren la constatació que sempre hi ha alguns individus capaços de sobreviure a qualsevol plaga.

—Perdonin que faci tant de fred, però a mi, quan surto de casa, m’agrada deixar-ho tot ben obert perquè es ventili.

—No es preocupi, senyora, és ben normal.

I ella, que mentre tanca i jo recupero l’alè, ens va explicant una història tràgica:

—Mirin, la veritat és que el barri està canviant molt, i jo crec que això deu ser positiu, perquè el progrés és bo, però jo visc aquí des de fa cinquanta anys i els puc assegurar que els anys setanta es vivia millor que ara. Hi havia prostitució, molta misèria, molta pobresa, tot el que vulguin, però la gent del barri podíem anar ben tranquils, que ningú no es posava amb nosaltres, al contrari, les prostitutes fins i tot ens saludaven, i pobres noies, bé havien de guanyar-se la vida d’alguna manera, no? Moltes tenien fills per mantenir, alguns d’aquests nens jugaven amb els meus fills, i ben feliços, i entraves en una botiga i si no duies quartos t’ho fiaven, i a l’endemà, o a primers de mes, anaves i pagaves i no passava res, i ara a les botigues ni tan sols m’entenen quan parlo en català, i tots són moros, i al tanto, són molt bona gent, fan una feinada, avui en dia si fas un descuit sempre pots trobar un lloc obert per comprar-ho, però ells ho tenen a la seva manera i a mi, què voleu que vos digui?, aquestes carnisseries que tenen ells no em fan comprera, i abans tenia unes veïnes molt bones, però les pobretes se’n van anar, una es va morir, no es pensin, d’un mal lleig que en dèiem llavors, un càncer, i les altres se’n van tornar al poble o a Andalusia, perquè aquí hi havia molta gent que havia vengut d’Andalusia i que s’havia comprat el piset després d’haver viscut a les barraques, que aquest és un barri de gent humil, de gent que ho ha passat molt puta i que de vegades se n’anaven a jeure després de beure una gerra d’aigua per enganar la gana, que jo he sentit molta gent plorant perquè els nens se’ls morien a les mans de fam, deu ser terrible veure com algú se’t mor a les mans, aquest és un barri de gent putejada, i mai millor dit, de gent que la vida ha tractat molt malament, i ara que viuen un poquet millor se’n van, i és injust el que fan, que els amos dels pisos quan se’n van els vells els lloguen a aquests pobres immigrants, que estan tan fotuts com nosaltres quan veníem dels pobles, que allà ells ho passen ben puta, i els claven una fortuna i, clar, se n’hi han de ficar molts en un pis d’aquests per poder pagar els absurds que els demanen, que no tenen vergonya, és a aquests que hauríeu de perseguir vosaltres, aquests són els veritables criminals, i els polítics, que tots ens enganyen, i quin sermó que els estic fotent, i vostès només volien veure el telèfon, però és que a mi aquestes injustícies m’alçuren, perquè després construeixen hotels de luxe, i veus senyorots que van aquí al restaurant aquest tan famós perquè hi havia l’escriptor que hi anava, una fonda de mala mort era això quan va començar i ara un bon restaurant, i res a dir, eh, que tothom s’ha de guanyar les sopes com pot, però aquests de les finques o posen a llogar a preus astronòmics o s’aprofiten dels joves i els venen unes cases que cauen a trossos a uns preus desorbitats. I mentrestant l’Ajuntament vinga a llençar diners, i ara han fet aquest tren per anar a Madrid, i a qui li importa això?, què putes se’ns hi ha perdut a nosaltres, a Madrid?, que ens arreglin els trens per anar a Mollet i a Manresa, saben que jo per anar a Manresa a veure la cunyada tardo una hora i quart amb el tren? Per fer poc més de seixanta quilòmetres, i diuen que ara aniran a Madrid amb dues hores i mitja! Ves quina barbaritat, i tot per anar a menjar un entrepà de calamars, que les coses com siguin, a mi els madrilenys em cauen fatal, però els entrepans de calamars els fan millor que ningú, això sí que ho tenen, per a aquestes coses tenen la mà trencada, en això i a insultar els catalans, que sembla que és el seu esport nacional, si tanta nosa els feim que ens donin la independència aquesta que demanen els d’Esquerra Republicana, i que consti que jo som andalusa, però que com a Catalunya no es viu enlloc, i que per ventura sí que hauríem de pensar a anar pel nostre compte, perquè això no pot ser, vostès s’han adonat que a fora d’aquí no ens estimen enlloc i que només diuen mentides sobre nosaltres, aquesta gentussa que no en sap res, quina ràbia em fa a mi tota aquesta incultura, haurien de venir a viure aquí al barri, tots els que diuen disbarats sobre si som insolidaris, però sí, passin, aquí hi ha el telèfon, segur que vostès deuen saber com va tot això, i jo dissabte penso anar a la manifestació aquesta de les infraestructures, perquè tenen més raó que un sant, no pot ser això que se’ns pixin a sobre constantment i perdonin l’expressió, però és que una és gran però no tonta.

—Perdoni, a quina hora diu que li van telefonar?

—Ai, disculpin, inspectors, degué ser de cap a les sis i mitja, sí, això ho sé perquè és just després de quan canvio el menjar a la tortuga, i sempre ho faig a la mateixa hora, perquè no m’agrada oblidar-me’n.

—I ha rebut moltes telefonades després?

—No gaires, només les seves i les de la meva germana, tot de telèfons fixos, aquesta telefonada deu ser la darrera rebuda des d’un mòbil.

—Aleshores deu ser aquest, el 697 149 211 —l’inspector Pérez, amb cara de suplicar-me que ens n’anàssim, incòmode en aquell pis, sense saber gaire bé què havia de fer.

—Perfecte, ja ho tenim. Senyora Medina, moltes gràcies per tot, ara ja tenim el número, mirarem de localitzar aquest jove i aquesta agenda.

—Segur que no es volen quedar a prendre alguna cosa?, no els he ofert res…

—No es preocupi i moltes gràcies. Un altre dia li ho acceptarem, ara és vital que truquem a aquest noi, si volem saber qui va matar el seu fill.

—Oi que l’atraparan?

—Esperem que sí, senyora.

Vàrem marxar de cap a la comissaria. Els dos ionquis havien plegat feia poc. Ens va arribar als peus la pilota. L’inspector Pérez la va tocar amb professionalitat i la va enviar amb l’esquerra als nois que estaven al mig de la plaça. Tots dos veníem de barris així i tots dos teníem moltes històries per explicar, però després del que ens havia contat aquella senyora venien ganes d’agafar la pistola, entrar en una agència immobiliària i buidar el carregador. Els constructors, els polítics, els agents de la propietat immobiliària, aquests eren els veritables sociòpates contemporanis, i no els pobres desgraciats que solíem dur davant dels jutges.

En arribar, el Damià Carmona m’esperava al despatx. Gairebé estava irreconeixible amb la seva disfressa d’skinhead.

—On putes vas, vestit així?

—En tot cas serà d’on putes venc.

—Idò d’on putes véns?

—No te’n recordes, que ahir a la nit em vares dir que anàs a la llibreria nazi de Gràcia a veure si sabien alguna cosa del Willi Genet?

—Sí, però no et vaig dir que hi anassis disfressat.

—No, però he pensat que per ventura podria tenir més credibilitat si m’hi presentava així que de paisà.

—I què has fet?

—No he esbrinat gaire cosa, però com que tenia una ressaca poderosa i he vist llibres que em feien fàstic, alguns dels quals neguen l’Holocaust i tot això, he demanat per parlar amb el propietari. Quan l’he tengut al davant l’he emmanillat i el tenim aquí dins tancat. Ni el Guillermo ni la Carme no han arribat, així que m’he posat a esperar-te. He pensat que per ventura voldries que l’interrogàssim plegats. Per evitar problemes he trucat a uns amics d’un col·lectiu antifeixista, un grup d’aquests nois que ens cremen els contenidors i que en el fons fan ben fet, perquè aquest país se’n va a la merda, no sé si te n’has adonat, Jaume, i els he demanat que em signassin una denúncia com a col·lectiu contra la llibreria pel fet de tenir aquests llibres nazis. O sigui, una detenció perfectament legal, actuant a instàncies de la ciutadania. Tot un seguit de companys han arreplegat els llibres i els hem portat aquí en caixes. Què et sembla?

—Que no sé si et mereixes una condecoració o dues hòsties i un mes sense sou per extralimitar-te i no complir les ordres com toca, però, com que m’agrada que la gent tengui iniciativa, ho deixarem en un punt intermedi.

Al Leopoldo Vásquez el posat fatxenda i de milhomes que tenia a la llibreria i quan sortia pels mitjans de comunicació se li havia llevat després de passar una hora en una cel·la amb marroquins i negres, els quals, prèviament, el Damià havia informat de les teories supremacistes, racistes i genocides del seu company de cel·la. El Carmona el va treure de la gàbia i el va portar a una de les habitacions on fèiem els interrogatoris.

—Vull el meu advocat.

—Calla i seu.

—Això que fan és anticonstitucional, estan vulnerant els meus drets.

—Vendre la merda que vens també és anticonstitucional i nosaltres no ens queixem.

—Només són llibres, només la llibertat ens fa lliures.

—Aquí les llibertats tenen un límit, que és on comencen les llibertats dels altres.

—Com a frase treta de manual està molt bé, però no teniu res contra mi.

—Mira, et posaré les coses clares. L’altre dia varen matar un home, i al lloc del crim hi havia un llibre, La supremacía se impone, comprat a la teva llibreria. Amb el nou Codi penal tens una autoria intel·lectual i una potencial inducció a l’assassinat, vols que continuem per aquí? —jo jugant a envidar, amb el posat de dur de pel·lícula de Hollywood dels anys quaranta.

—Per favor, no em facis riure.

—No et faig riure. Demanarem aquesta inducció intel·lectual, la tinença de llibres que no es poden vendre a l’Estat espanyol i demostrarem que a la llibreria es reunien grups d’skins i això serà associació amb malfactors. Tenim molts d’amics entre els jutges i els fiscals que tenen moltes ganes que l’escòria com tu es podreixi una temporadeta a la presó. Què et sembla de tres a sis anys entre àrabs i negres, els quals informarem exactament de qui ets? Pot ser una experiència molt divertida. Podràs escriure un segon Mein Kampf, fins i tot. És clar que sempre hi ha alternatives.

—Com quines?

—Ens dius tot el que saps de Willi Genet, on localitzar-lo i quina n’estan muntant, i per ventura te’n surts amb una multa i sis mesos de presó que no compliràs per apologia del nazisme. Tu mateix.

—I què hi ha del meu advocat?

—Si continues per aquest camí, te’n vas una estona més amb els nostres amics. Un grapat d’hores. I desconnectem les càmeres de seguretat. Tu mateix. T’ho vols pensar?

—D’acord, està bé.