XIII. No hi ha mal que cent anys duri

La passa que condueix de l’eufòria més absoluta a la cima abismal és només una. Un moviment en fals i tota la feina se’n va en orris. Un atac de cor i el fil que s’havia trenat amb paciència i enormitat s’esfilagarsa miserablement per tornar a esdevenir estopa. La nit va ser llarga, però no per la feina —la resta de companys sí que la feren— sinó per les copes que ens n’anàrem a prendre en un local infame del carrer Joaquín Costa on les portes eren gruixades i la barra s’havia acostumat a acollir els colzes dels solitaris i els fracassats. A les tres de la matinada, amb una considerable quantitat de ginebra ingerida, les coses es veien d’una altra manera. Més negres.

L’endemà, el despertador va sonar a l’hora de sempre i en aquells moments tot un grapat de veritats absolutes em vengueren de nou al cap: l’inexorable pas del temps, la teoria de la gravetat, la de la relativitat, els mecanismes conductuals. Tot es resumia en un estat d’ànim: estava fet una merda i m’estava tornant vell a marxes forçades. Una teràpia d’aigua calenta —«La previsió meteorològica torna a ser de sol a gran part de Catalunya. Aquesta situació continuarà tota la setmana i, malgrat que puguin ser bones notícies, no ho són tant. La situació dels nostres recursos hídrics empitjora a marxes forçades i només tindrem aigua per als propers quatre mesos» (la ràdio sempre tan optimista, però sense que cap dels periodistes investigués per què els carrers de Barcelona es reguen amb aigua potable o per què les canonades deixen perdre centenars de milenars de litres d’aigua cada dia per unes infraestructures que ningú no manté)— i un esmorzar contundent que servissin de sopar i d’esponja per eixugar l’alcohol obraren el miracle necessari. A les nou ja era al carrer amb les ulleres de sol posades, abstenció de diari, mirada d’odi als okupes de la plaça del Tripi, confortabilitat en els carrers ombrívols, a la fi, el despatx, els diaris amb les seves portades amb la nostra operació ben destacada i tot luxe de detalls, les connexions amb la prostitució, els congeladors amb els cadàvers, la cocaïna, ni una sola línia de l’atac de cor, tornada a la normalitat, eficàcia absoluta dels nostres caps de premsa. I el telèfon que martellejà el silenci, la gran conquesta de la societat occidental.

—Fuster, hauries de venir al meu despatx. Hi ha una persona que has de conèixer.

Al principi em va costar reconèixer la veu de l’inspector en cap Pérez, de la Brigada d’Informació, però a poc a poc les neurones es varen anar col·locant a lloc i deixant de banda el mar de ginebra on havien naufragat la nit abans. Vaig tocar a la porta i vaig entrar.

—Bon dia, Jaume.

—Bon dia.

—Mira, et presento la Maria Medina, és la mare de l’agent Sáez.

—Tant de gust, senyora, l’acompanyo en el sentiment.

—Moltes gràcies.

—Tant de bo ens haguéssim conegut tots plegats en unes altres circumstàncies.

—I tant!, el meu José Antonio parlava meravelles de vostè, inspector Pérez, sempre em deia que li donava molta llibertat i que se sentia molt ben valorat.

—És que vostè pot estar ben orgullosa del seu fill. Era un gran policia.

Mentre s’anaven complint totes aquelles formalitats, jo vaig pensar que els lingüistes haurien de fer estudis avançats sobre la manera com les pel·lícules i sèries americanes havien influït en la nostra forma de parlar. Aquell diàleg mai no s’hauria produït sense la influència de la televisió. Estava ple de frases absurdes, raríssimes. Massa ginebra, sens dubte.

—El cas, Jaume, és que la senyora Medina ha recordat que el dia abans que el seu fill fos assassinat va rebre la trucada d’un company de la Universitat.

—Ah, sí? I recorda vostè què va dir?

—Era un noi jove, o això em va semblar per la seva veu, i tenia un accent estrany, com si no fos de Barcelona, com d’un poble. Em va demanar pel meu fill, que Déu tengui en la seva glòria, i quan jo li vaig dir que no hi era i què volia em va dir que havia trobat una agenda negra a la Universitat, que ja li tornaria a trucar. Jo he pensat que per ventura aquesta agenda inclouria alguna informació important per a la investigació, o què sé jo, per ventura és que miro massa pel·lícules i sèries de policies, però és que em fan companyia, saben? El meu pare fou sereno, i ara el nen, mosso d’esquadra, un orgull per a qualsevol mare, i a casa sempre hem vist moltes pel·lícules i sèries d’aquestes, jo no me’n sé estar, no sé què volen que els digui, i he pensat que això de l’agenda pot ser important.

—I tant!, senyora, i per casualitat aquest noi no li va deixar cap telèfon ni cap manera de poder contactar amb ell, oi?

—No, inspector Fuster, però el meu telèfon és un d’aquests de centraleta, segur que si vostès vénen poden veure el registre de cridades.

—Segur que sí, si vostè ens dóna permís.

—Per descomptat. Saben?, jo el que realment vull és que vostès trobin qui va fer això al meu fill.

—I tant que el trobarem, senyora, i tant!

—I si de casualitat pel camí es posa violent i vostès li han de fotre dos trets, millor que millor. No sé si m’explic.

—Més clar que l’aigua, senyora.