V. Seat León amb sorpresa

—Carmona, neteja’m tot això de curiosos. Que se’n vagin a classe tots aquests picaplets. O a fer el que bonament vulguin. Però si n’entra un en un perímetre de dos-cents metres, me’l detens. Per tocament de collons a l’autoritat. Segur que deu estar tipificat al Codi penal.

—Ok, capo.

Em vaig acostar al cotxe. L’espectacle no era precisament agradable. Al tipus que hi havia allà dintre li havien tallat el cap i l’havien deixat separat del tronc. Ja esperava veure l’autòpsia. Tenia una certa curiositat per llegir en aquelles paraules mèdiques tan enrevessades com es deia que la causa de la mort havia estat la decapitació. El cap mirava de cap a la part interna del vehicle, així que encara no podia saber quina puta cara feia. I amb l’hora que era, tot feia pensar que el jutge encara tardaria una bona estona a arribar. I segur que allà dalt ni tan sols hi devia haver bars per esmorzar.

—Carmona, qui l’ha trobat?

—És aquella noia d’allà.

—Idò que vengui.

L’Amèlia Carulla, vint-i-dos anys, estudiant modèlica de quart de dret, recordaria per sempre aquell matí i el maleït moment que va decidir agafar el cotxe i aparcar a la facultat. I això que ella vivia ben a prop, a l’avinguda de Pedralbes, cantonada amb el carrer dels Cavallers. O sigui, a tocar de la Universitat. «Però és que avui tenia partit de tennis i, com que fa núvol, he decidit agafar el cotxe per si un cas plovia. I llavors ha estat quan l’he volgut aparcar a la vora d’aquest cotxe, perquè sempre va millor tenir una referència per aparcar, oi? Que jo sóc una mica així, i el cotxe tampoc no el faig servir gaire per ciutat, perquè com vol vostè que jo condueixi per aquesta jungla, plena de gent desconeguda?, vés a saber d’on surten, no fos cosa que em passés alguna cosa i després què, ui, Déu me’n guard, tanta gent estranya, doncs això, que jo sempre necessito tenir alguna guia per aparcar, que en vaig aprendre així, miri, què vol que li digui, cadascú n’aprèn com pot. Doncs això, que anava a entrar i he vist que hi havia una mà que sortia de la maleta del cotxe i llavors ja no l’he entrat, i els he avisat a vostès, i Déu meu, quin desastre, escolti, vostè sap si això durarà gaire?, perquè jo tenc hora al tennis i, és clar, no puc arribar tard, encara que amb aquest trasbals no sé si podré jugar, vostè ja m’entén, que és molt fort això, que no sé què em diran els meus pares quan els ho expliqui».

—Miri, senyoreta Carulla. Unes quantes coses clares. D’entrada, no sé quan acabarem, però no ens atabali perquè com més ens atabali, pitjor. En segon lloc, res d’anar a explicar res a ningú fins que jo li digui que pot fer-ho. I, si pot, faci el favor de treure el seu cotxe i moure’l per afavorir la investigació. Li ha quedat clar? —em va sortir tota la mala llet, però és que no hi havia cosa que em rebentàs més que tota aquella gent podrida de diners: la seva forma de parlar.

Els de la Científica i el jutge van arribar plegats. Aquesta vegada no coneixia cap dels companys. El sergent em va venir a veure.

—Heu tocat alguna cosa, sabeu qui és?

—No, no hem tocat res. I el cap és prou endins per no veure’n la cara.

—Perfecte. Ara li demanarem al jutge per poder girar-la.

—D’acord, em sembla bé.

—Senyor jutge, podem procedir?

—Facin, facin.

Quan els de la Científica varen girar el cap, va ser el Carmona el primer de parlar.

—Hòstia, no pot ser, no pot ser, fills de puta!

—Què passa, Damià, que el coneixes?

—Fotre, i tant!, no sabeu qui és?

—No, qui és?

—Hòstia, és el Sáez, el José Antonio, company nostre, de la Brigada d’Informació. Vàrem ser companys de promoció. Requaranta putes sagrades! —Dit això, el Carmona es va retirar fins a un arbre proper i va treure tot l’esmorzar i algunes restes de sopar mal digerides. M’hi vaig acostar amb una ampolla d’aigua.

—Té, estaràs millor.

—Gràcies.

La notícia que el cadàver era un company ens havia deixat tocats a tots. Vaig trucar al comissari. Allò canviava les perspectives.

—Està bé, Jaume, quan acabeu vine’m a veure al despatx. Hi haurà els d’Informació i ens diran en què treballava aquest nano. De moment, no els diré res, als voltors, fins a haver parlat amb vosaltres, però demana discreció a tota la gent que sou aquí dalt. Qui l’ha reconegut?

—El Carmona, un noi jove, eren companys de promoció.

—Calma’l. No necessitam herois solitaris, ara.

—Sí, comissari.

Vaig penjar sabent que aquell home demanava dos impossibles. Discreció, quan feia hores que hi havia periodistes voltant per la facultat per mirar de saber què havia passat, i que calmàs el Carmona. De moment, estava prou impactat per la troballa, però quan es recuperàs ja sabia que començaria una investigació paral·lela per saber qui havia matat el seu amic. Era llei de vida. I al cap i a la fi, només tenia vint-i-quatre anys i una pistola reglamentària.

—Inspector Fuster —el jutge, amb l’estómac remogut però aguantant amb fermesa.

—Digui.

—De moment, no digui res als d’Afers Interns. Li donaré un grapat de dies perquè m’han comentat que aquest cotxe podria ser el que feren servir per a la fugida en l’altre assassinat que vostè investiga.

—Sí, senyor.

—Doncs demostri que aquest era un bon noi i detingui els fills de puta que ho han fet i ja m’encarregaré jo que no vegin mai més la llum del dia. I que vagin a parar a una cel·la on recordaran cada dia de la seva puta existència el que han fet. I faci-ho ràpid. No podré cobrir-li les espatlles gaires dies. Mobilitzi tothom, i no dubti a fer-me servir si m’ha de menester. Per a qualsevol cosa.

—Gràcies, jutge.

—I una cosa més.

—Digui.

—No m’agraden els pistolers solitaris. Ho dic per aquest noi. No m’agradaria que desgraciés la seva carrera fent-se l’heroi. M’he explicat?

—Perfectament.

Ja era la segona persona que volia evitar que els d’Afers Interns intervenguessin. I ja era la segona persona que volia que fes de mainadera. Definitivament, m’estava fent gran per a aquella feina. En arribar a la comissaria, vaig trobar-me amb la subinspectora i el Martínez. Ens tancàrem els quatre al meu despatx.

—Mirau, nois, el cas és nostre i el resoldrem treballant plegats, tots plegats, queda clar, Carmona?

—Sí, inspector.

—No et vull fent l’heroi pels carrers de Barcelona. Atraparem els fills de puta que han fet això i farem la nostra feina ben feta. Queda clar?

—Sí.

—Perfecte, doncs. Ara em reuniré amb el comissari per saber en què estava treballant el Sáez. Després de la reunió, ens repartirem les feines. Quan torni, m’agradaria saber-ho tot d’aquell puta cotxe. I vull que parleu un altre cop amb els de la Científica i amb els «estupes», per si saben alguna cosa més del primer mort. Queda clar?

Vaig sortir del despatx sense ni tan sols sentir el darrer sí que suposava que havien emès. El comissari Llavaneras feia cara d’estar preocupat. M’esperaven. Ell i l’inspector en cap Pérez, de la Brigada d’Informació. La secretària em va fer passar tot d’una i vam anar per feina.

—Inspector Fuster, l’inspector en cap Pérez, d’Informació. Si no ho tenc mal entès, vostès ja es coneixen, oi?

—Sí, comissari, el Jaume i jo som de la mateixa promoció, oi, Jaume?

—I tant! Vàrem començar plegats a la comissaria de l’Eixample, els dos com a policies de barri. Ha plogut una mica.

—D’acord. Doncs si ja es coneixen, deixem-nos de formalitats. Vostè, Fuster, ha estat comissari a València i ja sap de què va tot això. Jo estic encantat de tenir un home amb la seva experiència aquí, i més a Homicidis, però hòstia, aquest nano era dels nostres. No dubti que li donarem tot el suport que faci falta, però necessitarem resultats, i ràpids. Compti que el protegirem fins on calgui, però d’aquí a una setmana ens començaran a tocar els collons els d’Afers Interns.

—D’acord, però potser podríeu dir-me què feia l’agent Sáez, a què es dedicava, no? Si hem de jugar i hem d’obtenir resultats ràpids, és millor que tenguem tota la informació sobre la taula i sapiguem què hem de buscar i a qui.

—És lògic —l’inspector en cap Pérez, bon amic encara, malgrat els anys que feia que ens havíem perdut el rastre—, l’agent Sáez s’havia introduït en una banda de radicals espanyolistes que té alguns membres que estudien Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra. Es va matricular als cursos fa dos anys i havia aconseguit entrar en relació amb alguns membres del club. Estava a punt de conèixer personalment el cap de la banda, però fa tres dies vàrem deixar de tenir notícies seves. Pel que sabem, aquesta gent no destaca per la seva indumentària, són bons estudiants, i capten els seus membres a còpia dels discursos que fan en els debats de les diferents assignatures. Però no sabem res d’ells, només el nom d’un dels integrants de la banda, la persona que li havia fet el contacte a la formació, un tal Willi Genet. Ell havia estat qui l’havia captat fa ja un any i mig i, a poc a poc, el Sáez havia anat guanyant-se el prestigi dins de l’organització fins al punt que ell i el Genet s’havien fet inseparables. El nostre agent havia participat en alguna pallissa a independentistes i okupes, baralles nocturnes diverses, i estava convençut que faltava molt poc perquè el deixassin entrar al nucli dur de l’operació. Però ara ja no sabrem mai si ho va aconseguir o si el varen descobrir abans. Perquè jo estic convençut que l’han descobert i se l’han carregat ells mateixos, però aquesta és només la meva opinió, Jaume, tu ets l’expert en homicidis.

—Home, no ho hauríem de descartar. Però quant de temps fa que seguiu la banda?

—Uns dos anys, però fins que ell s’hi va infiltrar no havíem aconseguit tenir ningú a dins.

—I per què els investigau a ells i no qualsevol altre grupet dels del Vallès?

—Precisament per això, perquè aquests són més perillosos. No hi ha empremtes de la seva estètica, però les seves accions són les més dures. Creiem que s’han estat preparant tot aquest temps per fer una acció sonada, però no hem pogut saber res més. I sembla que aquestes baralles i pallisses no eren res més que les proves per demostrar la vàlua per poder entrar al nucli dur.

—I aquest Willi Genet en forma part, d’aquest nucli dur?

—No en sabem res, però avui al matí ens han dit que fa tres dies que no apareix per classe, però que podria ser normal, que de tant en tant desapareixia per anar a veure els seus pares a França. Es veu que viuen a Marsella.

—Mala gent.

—I tant! Ja hem enviat la seva foto als gavatxos, a veure ells què en saben. I vosaltres, què teniu?

—Home, de moment poca cosa. Jo crec que aquesta mort i la del Compay, el dominicà que vàrem trobar a Santa Caterina, poden estar relacionades. Estam mirant de veure si amb el cotxe podem saber alguna cosa i esperam les anàlisis dels científics. D’altra banda, els companys de la Brigada Antidroga treballen en la cocaïna que vàrem trobar al pis. La veritat és que no veig quina mena de relació hi pot haver entre un cas i un altre, però el cotxe és el mateix i és a l’única cosa que ens aferram de moment. Potser ens hauríem de repartir les tasques i vosaltres podríeu fer la feina a la Universitat.

—I tant!, el que hàgiu de menester.

—Però espera, ho hem de fer de forma discreta. Potser hi podríeu enviar només un home, de paisà, que vagi fent preguntes discretament. I jo tenc la meva filla que hi estudia, per ventura li puc demanar que ens faci el favor i intenti esbrinar el que pugui. Ara, no sé si voldrà. És més rara que son pare. Que ja és dir.

—D’acord. Però inspector Pérez, vull que un home vagi investigant amb discreció per la facultat i en vull un altre que es converteixi en l’ombra de la filla de l’inspector Fuster. Vull que estigui protegida en tot moment. Queda clar?

—Sí, comissari.

—A partir d’ara vostès dos duran el comandament conjunt de les operacions. Vull que el fill de puta que ha fet això tregui el fetge per la boca. Ha quedat clar?

—Sí, senyor.

L’inspector Pérez i jo anàrem a fer una cervesa a un bar de la Rambla del Raval per celebrar la trobada i el fet que tornàssim a treballar plegats.

—Home, Jaume, és una llàstima haver de retrobar-nos així, però mira, estic content que siguis tu i no segons quin altre cap de cony qui s’encarregui del cas.

—Gràcies. Jo també estic content de treballar amb amics. Escolta, feia molt que el coneixies, aquest jove?

—Sí, jo havia estat instructor seu a l’Acadèmia. Allà ja vaig veure que seria bo per a la Brigada. Era un bon poli. Ho duia a la sang.

—Ja.

—Saps què és el més fotut?

—Què?

—Que la setmana passada m’havia presentat sa mare i ara hauré de ser jo qui li expliqui que no veurà més el fill.

—Una autèntica putada.

—I tant!

En tornar a la comissaria, els nois havien fet bé la seva feina. «El cotxe és d’un tal Francisco Sánchez Pérez, viu al número 290 del carrer Mare de Déu del Port, a la Zona Franca. Va posar una denúncia per robatori del vehicle fa tres dies. Al matí va sortir de casa, va anar fins al carrer de la Foneria i el cotxe no hi era. Va trucar a la grua, per si se l’havien emportat, i en veure que no, va posar la denúncia als Mossos de la zona. El noi té vint anys i treballa a la peixateria del Mercadona del carrer Pere d’Abanto». La inspectora Llinàs, servicial, recitant la lliçó. Allò no ens ajudava gaire, però, com a mínim, el pobre noi podria cobrar l’assegurança. Devia fer anys que treballava per comprar-se aquell cotxe. El vehicle dels seus somnis. El cotxe que volien tots els «quillets» de Barcelona. Li quedava una bona estona d’anar amb bus.