VIII. Torrent de les flors

Mentre a Boí era considerat tot un problema, al número 47 del carrer Torrent de les Flors el Rei de l’Embotit era considerat tota una benedicció. Acabava de pagar tres mil euros per una sessió d’una hora amb una de les meuques més guapes de la casa, una sessió que es repartiria a parts iguals. Mitja hora de repartir i mitja hora d’entomar. La segona mitja hora seria, com sempre, la d’entomar. Li agradava que li pegassin, que el castigassin, que l’humiliassin. Però no li agradava no haver-se guanyat el càstig abans, no haver estat ell, l’Oriol Comes, el Rei de l’Embotit, el causant de la seva pròpia desgràcia.

I mentre dona Úrsula, la Madame d’aquell bordell discret, situat en un pis que havia estat de botiguers benestants de tota la vida, d’aquells de La Vanguardia i el tortellet sota el braç cada diumenge, i de la prudència i del dir de la gent, que se l’havien venut perquè a l’hora d’especular ningú no pot alliberar-se de les temptacions, s’embutxacava els tres mil euros, la Jasmina, nom de guerra de la Claudia Pérez, una desgràcia onomàstica per a una dona que venia el seu cos per aquell preu, entrava a la cambra i es trobava aquell home disposat a tot.

El Rei de l’Embotit sempre es presentava a la casa amb dos fuets. Amb dos fuets. Amb el primer fustigava la jove que llogava. Li pegava a les natges, als pits, a les cuixes…, la Jasmina n’era el darrer caprici i des de feia sis mesos només se n’anava al llit amb ella. A aquella noia ja li estava bé. Com a mínim es podia desfogar i després de rebre durant mitja hora podia repartir. Amb el segon fuet, l’Oriol Comes es dedicava a explorar les profunditats de les vagines i dels intestins de les noies a les quals sotmetia. Després culminava la sessió quan era el seu anus el que s’obria per acollir aquell aliment amb el qual li feien un tacte rectal d’allò més dolorós. Per descomptat, els dos fuets eren de la competència. Si li havien de donar pel cul físicament, com a mínim, que fos amb el fuet de la competència. Humiliacions sí, però ben fetes i completes. Res de posar-s’hi per poca cosa.

Després de la sessió pertinent, quan els dos havien rebut i pegat prou i a bastament, a l’Oriol Comes li agradava anar-se’n amb la noia amb qui havia estat a sopar. Home com era de costums fixos, reservava una taula al restaurant La Rosa del Desierto, on la llegenda diu que hi fan el millor cuscús de Barcelona i potser un dels millors d’Europa, però ja se sap què passa amb les llegendes, que són llegendes. Això sí, el cuscús era excepcional. Sempre se n’hi anaven a peu, després d’acomiadar-se de dona Úrsula.

—Què, senyor Oriol, ha anat bé?

—I tant!, ja sap com li ho agraeixo.

—Res d’agrair, és aquesta casa la que té el deute amb vostè. Torni quan vulgui i tracti’m bé la noia, que vostè me les avicia massa.

Ben baldats, després de la sessió, l’única part del cos que no tenien macada era la cara, pura façana, pura aparença. Sopaven tots dos, el cuscús, vi bo, conversa banal, només quan n’hi havia, la Jasmina amb el cap perdut, pensant què faria amb els 1.500 euros que li donaria la Madame només en arribar a casa, quin nou caprici li feia falta, aquells 1.500 euros que bé valien mitja hora d’hòsties, la Clàudia Pérez abstreta en els seus pensaments, mentre les cambreres que semblaven ballarines fantàstiques de dansa del ventre se’ls atansaven.

—Volen te?

I els feien tornar a la realitat, a tocar de nou de peus a terra, i la resposta sempre era que sí, i ella se’l bevia perquè algú li havia dit que el te era un dels millors remeis per relaxar-se, i els dos en prenien després d’aquell sopar ideal per recuperar energies.

—Adéu, senyor Comes, esperem veure’l aviat per aquí.

Llepadors de cul, pensa la Clàudia Pérez, la Jasmina, perquè ella ja no sap ben bé qui és, si la Clàudia Pérez, que somiava de deixar el poble i anar a la gran ciutat a fer-se ballarina, o si la Jasmina, la puta de luxe, o si és una barreja de les dues, el seny i la rauxa, allò que tanta gràcia els fa als catalans, i això que la majoria, per desgràcia, s’acaben inclinant pel seny i per això els va com els va.

L’Oriol Comes, satisfet, pensant en els embotits, i amb xifres de balanços, i en com de bona està aquella dona que engoleix el cuscús sense gana, l’Oriol Comes que pensa en la seva jugada mestra política sense saber que, entremig d’un plat de trufes amb salsa de gerds que esdevé al·legoria de la mort del bacó, set grans empresaris catalans han decidit llevar-se’l del mig.