IX. Una decisió meditada

La reunió de la Junta Directiva era tensa. Des de feia un temps, les reunions de la junta sempre eren tenses i el president del Barça ja no es divertia tant com abans. Mentre que alguns deien que es preparava per fer el salt a la política i d’altres el criticaven per voler transmetre únicament una imatge de bon rotllo que en cap cas no es corresponia amb la situació esportiva de l’equip, ell estava realment preocupat per altres coses: una traïció interna. Estava segur que hi havia qui aspirava al seu lloc i que per això s’havia conxorxat amb alguns dels jugadors per produir una crisi de joc i d’actitud al vestidor. Al president només l’interessava el futbol, i els representants de les altres seccions li ho retreien constantment. I després hi havia la pressió de la premsa, que quan no sabia què havia d’escriure s’acarnissava en la seva figura per tal de no fer mal als jugadors. Per això, quan aquell home es va aixecar i va prendre la paraula, hi havia una mica d’expectació. Ell havia estat com aliè durant tota la reunió i això se li havia notat a la cara.

—Estimats amics, ja sé que estau cansats que les coses no vagin com toca. Ja sé que a hores d’ara pensàveu que l’equip donaria una gran imatge i que tot serien flors i violes. L’any passat no vàrem guanyar cap competició i això ens passa factura, però jo vos vull recordar que el club és molt més que un simple equip de futbol. Mirau, algunes de les seccions, com la de bàsquet, passen una crisi forta, d’altres, per sort, funcionen bé. Molts dels que estam en aquesta Junta fins ara hem donat l’esquena a aquestes seccions, només ens hem centrat en el futbol, en si l’equip va bé o malament, però, estimats, el Barça és molt més.

Aquella arrencada de discurs no l’havien prevista ni el vicepresident econòmic ni els responsables esportius del primer equip, aquell discurs no entrava dins els esquemes habituals del president, pensava el líder de màrqueting i publicitat de l’entitat, i començava a satisfer els representants de les seccions que tradicionalment s’havien sentit marginades.

—Hi ha un grapat de coses que em preocupen, i una de les més importants és que començam a deixar de ser un referent per al país. Darrerament, la premsa ha tret a la llum un dels casos més greus de la Junta, la vinculació d’alguns dels seus membres (ja dimitits, per sort) amb l’ala més reaccionària de la política extraparlamentària espanyola —el president sempre amb els termes justos, demostrant la seva adscripció a l’escola jurídica, amb gust pels termes enrevessats, per aquelles expressions grandiloqüents— i això és una cosa que ens ha fet molt de mal, que ha provocat que molts dels nostres socis i simpatitzants posin en dubte la catalanitat del club i la seva vinculació al país —una mosca fa voltes per dins la sala de juntes i, com que hi ha un silenci tens, quan el president fa les pauses per respirar se sent el seu bategar d’ales—. I això és una cosa que em molesta profundament. De fet, és una de les coses més greus que pot passar a una entitat com la nostra, la pèrdua de la seva identitat.

El president fa una pausa per beure aigua, qui més qui manco es treu el mocador i s’eixuga la suor, maleïda calefacció, qui la deu haver posat tan alta, segur que això deu ser cosa de la mossa dominicana aquesta que tenim a la recepció, que per poder lluir els escots que passeja deu voler convertir això en un paradís tropical, però amb la corbata i l’americana no hi ha qui ho suporti, pensa el vicepresident econòmic, que està inquiet per les paraules del president, que cada vegada que fa un discurs d’aquests els costa una burrada, i ell ja sap que van una mica escassos de líquid en aquest moment, collons que ningú no pot abaixar la calefacció?, presi, espera’t un segon a continuar, que m’estic pixant vilment, la directiva responsable de relacions amb les entitats que surt disparada de cap al servei, com se pot construir una frase com «presi, espera’t un segon a continuar, que m’estic pixant vilment» i estar tan bona i semblar tan fina, una «pija» de collons capaç d’unir el xava més xava amb la barroeria més absoluta, pixar-se vilment, ella, que encara deu pixar aigua de colònia, pensa el responsable de les relacions amb les penyes, un llicenciat en filologia catalana que era al lloc precís en el moment adequat, és a dir, a l’atur, però el pare del qual tenia moltes influències, ell, que com a bon filòleg (català) viu fet una excepció, un dubte constant, i que no sap si li agrada la carn o el peix, però pensa que aquella directiva està molt bona, i després es refà, però no, com puc voler tirar-me una tia que diu pixar-se vilment.

—D’acord, reina, però no tardis —el president, que escura la copa, i ella que torna amb cara de relaxada i la bufeta buida:

—Ai quin «alivio»…

Rialles per compromís a la sala, tothom guarda les seves opinions, però ningú no sap d’on ha sortit aquesta tia, que és més imbècil que el cagar de panxa, opinió generalitzada i unànime, i el filòleg català, que perd de sobte la mitja erecció que li havia provocat l’entrada de la directiva en sentir allò d’alivio, el vicepresident econòmic que s’afluixa el nus de la corbata, tanmateix hi ha confiança, pensa, i s’imagina les mames sense sostenidors de la secretària dominicana que llueix generosa l’escot, i el president que reprèn el discurs:

—Per això mateix he decidit acceptar una invitació per participar en una manifestació. Es tracta de la convocatòria de la Plataforma pel Dret a Decidir, una marxa per reivindicar millores en les nostres infraestructures i molt especialment en el tema dels trens de rodalies, que com tots sabeu funcionen fatal. Dissabte participaré a la manifestació, just abans del partit amb l’Espanyol a Montjuïc. Crec que això pot reforçar molt la nostra imatge de cara a l’arrelament social del club i pot posar fi d’una vegada per totes al debat de la vinculació amb elements de l’extrema dreta. Però vull sentir la vostra opinió, què en pensau?

—Home, no està malament, segons com surti la jugada i si veiem que hi ha un bon feeling amb la gent, l’any que ve els de vestuari podrien dissenyar una samarreta amb les quatre barres al coll i a les mànigues, i així podríem vendre de nou les samarretes entre els sectors més catalanistes de la nostra societat. Poca conya, hi ha molta gent que ho veuria amb bons ulls i podria ser un bon negoci —el vicepresident econòmic.

—Però pensau que la gràcia és que el Barça arrossega molta gent de fora de Catalunya que no sé fins a quin punt ens retraurà aquesta immersió en la política, i això vos ho dic jo, que en aquest sentit no som sospitós de res, ben al contrari —el filòleg responsable de les penyes.

—Jo, presi, què vols que et digui, hi haurà entitats que s’ho prendran fatal, però d’altra banda en guanyarem de noves —la «pija».

—Però, president, que no havíem quedat que havíem d’estar del tot desvinculats de la política, que el Barça era tan sols una entitat esportiva i que ens havíem de dedicar a l’esport? —el responsable de les seccions.

—Que no som més que un club? —tots els altres a la vegada.

—Ja, però…

—Ni peròs ni hòsties, és una decisió que ha estat molt meditada i és el millor per al club, així que simplement us n’informo —el president.

I un home que no diu res, assegut tranquil·lament a taula però que estreny tan fort els punys de ràbia que durant dos dies li faran mal els tendons.