X. Contractes familiars

Quan la Maria cuinava, normalment volia dir que havia de marxar de casa o recloure’m en els meus refugis de caixes per buidar. Quan la Maria cuinava volia dir que venien amics seus a sopar i, tot i que en el curs d’aquelles dues setmanes només havia passat una vegada i que mai no m’ho havia dit, jo havia captat el missatge de forma subliminar. Per això aquella olor de ceba i tomàquet em va fer pensar en el buidatge d’una nova caixa de llibres i en l’engrescadora estona de lectura que m’esperava.

—Hola.

—Hola.

Em vaig acostar fins a la cuina i la vaig veure vestida amb uns texans i un d’aquells jerseiots de llana que de tant en tant es posava per estar per casa, un d’aquells jerseis llargs que a mi em recordaven pretèrites excursions a la muntanya en un temps de felicitats ja passades.

—Què fas?

—Cuinant una mica. Saps si tenim vi blanc?

—Supòs que n’hi ha d’haver al rebost. El vols per cuinar o per beure?

—Per cuinar.

—Ara te’n duc.

Vaig comparèixer amb una ampolla de vi de dos euros i escaig. Per cuinar el vi no ha de ser el pitjor del mercat, però tampoc no importa que no arribi ni als tres euros. L’hi vaig obrir amb cura.

—Perfecte. Un tassonet de vi i d’aquí a vint minuts ja podrem sopar.

—Que ve algú?

—No.

—I a què es deu aquest sopar tan suculent que s’intueix?

—Però que no saps quin dia és avui?

—No.

—Collons, papa, és el teu aniversari. Bé que l’havíem de celebrar, no?

—I tant!, i tant!, ja ni me’n recordava.

—A tu el que et passa és que fas massa feina.

—I qui no fa massa feina? Mira’t a tu mateixa. Encara no sé com has tengut temps de cuinar tot això.

—És que a mi cuinar em relaxa. A més a més, hi ha més coses per celebrar.

—Ah, sí?

—Sí.

—I quines són?

—Mentre sopam. Ara tens vint minuts per posar-te còmode. No sé com als polis us fan anar tot el sant dia amb americana i corbata. Sembla que hagin tengut una sobredosi de pel·lícules americanes.

—Ja ho pots ben dir.

Mentre em retirava de cap a les meves dependències, la vaig veure remenar l’olla mentre rellegia Ada o l’ardor, del Nabokov, el seu llibre preferit. Vaig suposar que ja se’l devia saber gairebé de memòria, i si no que algú m’expliqui aquesta capacitat de les dones per fer més de tres coses a la vegada.

En tornar, sobre la taula hi fumejava un plat extraordinari d’arròs caldós de cloïsses i una amanida de foie. Quedava clar que hi havia alguna cosa més per celebrar que no tan sols el meu aniversari. Vàrem atacar l’arròs. Extraordinari. Era melós, suau, i amb un gust profund de peix i de mar que impregnava els paladars i que combinava la mar de bé amb el gust afruitat del vi, aquest sí que per beure, que omplia les nostres copes.

—Bé, tu diràs.

—He deixat la feina.

—I això?

—Perquè finalment m’han concedit la beca per a dos anys. Avui m’han fet el primer pagament. Això vol dir que podré acabar la carrera sense preocupar-me de treballar a la vegada.

—Meam, explica-m’ho amb detall.

—No te n’havia dit res perquè era una cosa gens segura. L’any passat varen sorgir unes beques per a estudiants de segon cicle que s’atorgaven en funció dels resultats acadèmics obtenguts fins al moment. Si t’accepten, et paguen la matrícula i set-cents euros al mes durant dos anys, és a dir, cent vint euros més que a la feina. La carta de concessió va arribar fa un grapat de setmanes però avui m’han fet l’ingrés i m’han tornat els diners de la matrícula i m’han pagat els mesos d’octubre, novembre, desembre, gener i febrer. I per això, i perquè és el teu aniversari, estam fent aquest sopar de celebració. A més a més, darrerament tens molta de feina i segur que menges fatal per tots aquests llocs on vas.

—En això tens tota la raó. Enhorabona, filla.

—Doncs mira, amb més motiu la celebració. I tu, com estàs?

—Bastant bé, molt atrafegat amb tanta de feina, però molt més interessant que a València. Quan un és policia el que vol és estar al carrer i no tancat en un despatx fent de gestor i de coordinador, que en bona mesura és el que feia allà baix.

—I no enyores res de la ciutat?

—No s’enyoren les ciutats, només s’enyoren les persones amb qui hi has viscut. Però, a més a més, València és just a tres hores amb tren. Això és un passeig.

—Me n’alegro.

—Per cert, has mirat les notícies?

—Sí.

—Has vist això del mosso assassinat?

—Sí.

—Doncs era company teu de la Universitat, fins i tot és probable que el coneguessis.

—Com es diu?

—José Antonio Sáez.

—No fotis.

—Que el coneixies?

—Sí, és un noi que feia Polítiques, però que havia coincidit amb nosaltres en alguna assignatura.

—Ja em sap greu.

—Pobre noi. I què hi feia un poli estudiant a la uni? O hi era fent feina per tal de tenir-nos ben controlats, com sempre, que ja se sap que els estudiants sempre hem fet por al poder.

—Això devia ser abans.

—I ara, no et pensis, a la uni hi ha sectors molt radicals.

—Ah, sí?

—Sí, és una qüestió d’edat.

—Què vol dir?

—Home, papà, si no s’és una mica radical als vint anys, quan ho has de ser, als quaranta, casada i amb dos fills? Per favor…

—Sí, tens tota la raó. Escolta, et puc demanar un favor?

—Depèn.

—Mira, això que t’explicaré no li ho pots contar a ningú, està sota secret de sumari i, si transcendeix, m’hi jugo la feina.

—D’acord, no ho explicaré. Que la beca tampoc no dóna per a tant.

—Mira, aquest noi estava infiltrat a la Universitat perquè s’ha detectat una banda neonazi que té alguns dels seus membres entre els estudiants de Polítiques de la teva Universitat.

—No fotis! Però si no hi ha ningú d’estètica skin per allà. I ho sé bé perquè els de Polítiques els veig molt sovint.

—És que aquesta és la gràcia del grup, es tracta de gent que no crida gens l’atenció, que passa desapercebuda. L’única cosa que sabem és que un dels vincles d’unió és un tal Willi Genet, el coneixes?

—Oh, sí, és un fatxenda francès que es vol tirar totes les ties de la Universitat.

—Doncs aquest tipus, que fa tres dies que no és enlloc de Barcelona, era el contacte. Bé, només et vull demanar que estiguis alerta i em contis què passa, i que facis alguna pregunta amb intenció de treure informació. Ho faries?

—Hòstia, aquest diàleg que estam tenint sembla extret d’una pel·lícula dolenta de Sèrie B, o d’alguna d’aquestes novel·les negres que tant t’agraden.

—Bé, això no és el que estam discutint ara mateix. El que vull saber és si puc comptar amb tu o no.

—Home, i tant! Saps, sempre m’ha fet gràcia la teva feina, no sé si t’ho havia dit mai.

—Jo també t’estim.