XI. Del Frankfurt al Kebab

La paraula frankfurt ha tengut dos grans moments de glòria en la cultura catalana. El primer va viure’s els anys vuitanta. Els immigrants que havien fet quatre duros a Alemanya els anys seixanta i setanta tornaren a casa una vegada mort Franco. Fou llavors quan molts d’ells decidiren no tornar al poble i invertir part dels diners en negocis poc vistos a les grans ciutats, que podien oferir bons rendiments i una feina relativament còmoda. La solució era posar un bar, un negoci propi que mostrava fins a quin punt s’havia aconseguit l’ascens social, el triomf. I no un bar qualsevol, un bar especialitzat en frankfurts, i si podia esser amb el nom del propietari ben lluent i visible en un bon rètol o cartell de neó. I així les coses, primer les ciutats i després tots els barris dels pobles una mica grans de Catalunya es varen anar omplint de frankfurts Manolo, que en aquells moments foren d’allò més glamurosos i que avui en dia no passen de ser un bar «carajillero» d’aquells on la barra es neteja amb ginebra de la barata. El segon gran moment ha correspost al xou organitzat al voltant de la convidada d’honor de la Fira del Llibre de la ciutat homònima, però aquest és un tema que jo ja no controlo gaire.

Aquell rampell sociològic i d’humilitat l’acabava de proferir el sergent Edgar Martín, trenta anys, vuit a la brigada d’estupefaents, altot, mentre conduïa el Seat León tunejat de la policia pels carrers de la Zona Franca, on no desentonava gens ni mica.

Segons ell, el procés migratori es podia analitzar a la perfecció passejant per aquell barri i fixant-se en els bars que hi havia al carrer:

—Els primers que varen venir els anys cinquanta i seixanta, així que varen progressar una mica, i morts d’enyorança per la seva terra, varen començar a muntar tota aquesta munió de bars Rías Baixas i de bars Alhambras, de bars Sevilla i de bars La Pilarica, de bars Río Tinto i de bars Virgen de la Esperanza, que són indrets on costa entrar-hi però on es fan alguns dels millors plats i entrepans de Barcelona, plats de pop a la gallega i de peixet fregit, entrepans de pernil andalús i aragonès, all i pebre i formatge manxec, bars de gent humil, d’obrers amb les rotllanes de suor a les aixelles ja permanents, menús de set euros que abans de l’euro eren menús que costaven 800 peles, de senyores grans que hi van a fer la copeta d’anís en havent dinat, de taules ratllades per les fitxes de dòmino, de cartes que mai no han estat noves, d’olives farcides i patates braves per fer el vermut del diumenge, amb aquells nins tan empolainats, tan nets, que destil·len aigua de colònia i que són l’orgull d’uns pares que ja són la segona generació que viu a Catalunya i que no poden marxar del barri, perquè no tots els fills d’immigrants han esdevingut advocats o professionals liberals, aquests només són la cara amable del somni americà, els que han aconseguit passar de les barraques a Sarrià en només una generació, que la gran majoria s’ha quedat al barri i nodreixen de dependentes les botigues de la contrada i les caixes dels supermercats i els tallers mecànics, olors d’olis, fums de motors, i les empreses de pintura, o les colles de picapedrers, i que molts anys tenguem feina, digui que sí, senyora Manuela, tant de bo aquest estiu puguem anar al poble, que ja fa dos estius que no ens veuen el pèl, però s’ha de treballar, i tant!, avui en dia qui té una feina té un tresor, el mateix discurs repetit al barri any rere any, els llocs de feina sempre penjant d’un fil, dependents d’estranys mecanismes de macroeconomia que ningú no comprèn perquè allà les pàgines salmó dels diaris sempre s’han fet servir per empaperar el terra humil dels portals o per embolicar el peix al mercat, això quan hi havia pàgines salmó, perquè avui en dia amb els gratuïts no hi ha ningú que compri el diari, només els esportius, i així Ronaldinho comparteix destí amb el lluç que acaba de comprar la veïna del cinquè segona, que avui ha estat dia de paga i això s’ha de celebrar amb un plat especial, i vés a saber si el millor que li pot passar al futbolista no és això, ser útil a la gent esdevenint l’embolcall del peix, esdevenir , quin verb més curiós, oi que us hi heu fixat?, un verb d’aquells filosòfics, transcendents, que és el que s’ha d’aplicar amb els ídols caiguts i ningú no dubta que aquests són ja ídols caiguts. Doncs això, aquests bars conviuen amb els frankfurts Manolo dels anys setanta i vuitanta que, tot d’una, s’ompliren dels joves de tota una generació, aquells bars on hi havia rockers, xupa de cuiro, pantalons texans ajustats, on tothom escoltava el rock com una forma d’alliberament, aquells bars on es trobaven les colles i feien el frankfurt i la partida de dards, i després marxaven a Barcelona, aquells bars on els quintos de cervesa corrien a dojo i que avui ja ni són moderns, uns clàssics on hi abunden els alcohòlics anònims i els borratxos convençuts que arrosseguen unes panxes que són cementiris de cervesa, panxes que si s’obrissin deixarien anar tot l’aire consumit en els darrers vint-i-cinc anys, que es desinflarien amb un enorme plof, bars on en els vuitanta es passava el haixix i la maria, bars on es feien recomanacions per anar veure en tal o en qual a la plaça Reial, el tal o el qual que eren els qui tenien la millor merda de Barcelona, però que un dia deixen de tenir-la, o els trinquen, o els interessa deixar de tenir alguns clients i començar a vendre l’heroïna mal tallada i es produeixen sobredosis, però a ningú no li importa, perquè són els feliços anys vuitanta i en aquesta ciutat als anys vuitanta el que interessava és que tots aquests nois progres dels barris la dinyassin, que ja s’havien convertit en un problema i no en la solució, i així el millor de cada casa es perdia entre xeringues que entraven massa al fons de la vena, en carrers sòrdids del Raval, en els bancs de la Rambla, en un Barri Gòtic on els pisos queien de vells i d’on tothom marxava si podia, aliens al boom immobiliari que es viuria vint anys després, al carrer Escudellers, davant de Los Caracoles, on generacions de nins havien anat a veure com giraven els pollastres, quina indecència, a la plaça George Orwell, la plaça del Tripi que en diuen, la plaça on molts ja no varen tornar mai, i ara tots aquests bars conviuen amb els kebabs, que són la culminació de l’ascens social d’una nova fornada d’immigrants, en aquest cas venguts de fora, els kebabs que rebenten els preus ja de per si tirats que oferien aquests establiments, els kebabs on es troben tots els joves de les generacions actuals i que actuen també com a punt de trobada dels islamistes més radicals i dels petits camells que vénen a cercar la mercaderia, com el kebab Les Mil i Una Nits, on pel que sabem es va vendre la cocaïna que tenia el nostre amic José Ramón Compay. Per això us he duit fins aquí, no només per fer-vos aquest tractat barat de sociologia sinó perquè aquí per ventura podrem saber qui el volia liquidar.

—Què vols dir?

—Que la partida de droga que hi havia a la casa del vostre cadàver correspon a la mateixa que distribueix un petit camell anomenat Hassan, que és l’amo d’aquest local.

—Però des de quan els àrabs estan ficats al negoci de la coca?

—No hi estan a gran escala, però els petits proveïdors han de tenir tot el que demanen els clients. El Hassan fa anys que és confident nostre i segur que en pot saber alguna cosa. Vosaltres manteniu-vos al marge de la conversa, consumiu, us recomano el Durum Kebab, i mentrestant jo procuraré esbrinar alguna cosa.

Entràrem al local en dues tongades, la subinspectora i jo els primers, dissimulant. Ens vàrem asseure a la taula més propera a la porta per si venien mal dades. Jo controlava tot el local, ella la porta. Ens deixaren una carta on posava els preus i hi havia dibuixets dels plats. Acceptàrem la recomanació del sergent Martín i ens dedicàrem a observar la decoració de l’establiment, formada a còpia de versicles de l’Alcorà escrits sobre la paret. Com a mínim una tercera part dels diners de les consumicions devien servir per subvencionar el terrorisme islàmic. Deu minuts després, amb els plats sobre la taula i una cervesa sense alcohol i una «meca-cola» per beure, va entrar el sergent. Al fons del local hi havia una taula on parlaven dos homes grans mentre bevien te. A la barra només dos joves, un d’ells devia ser el Hassan. Encaixaren amb el sergent, acabàrem de menjar —hauríem de felicitar-lo, perquè el Durum havia estat una elecció extraordinària—, ens hi estàrem deu minuts més, encarregàrem postres i, en sortir, més contents que un gínjol, el sergent feia deu minuts que ens esperava al cotxe. Jo estava convençut que havíem cantat l’hòstia, però el sergent em va dir que no havíem aixecat cap sospita ni una.

—Pensa que aquí hi entra molta gent cada dia, alguns que no han anat mai al kebab. Es deuen pensar que sou gent del barri que hi va per primer cop. Molt bo, per cert, el detall de demanar cervesa i coca-cola.

—Quin detall?

—Home, el de fer com si no sabéssiu que no en tenen, de cervesa i de coca-cola.

—És que no ho sabíem, primera notícia. És l’única cosa que li hem trobat a faltar. El menjar era boníssim.

Mentre tornàvem de cap a la comissaria, el sergent ens va assegurar que el pobre Hassan no sabia qui havia pogut pelar el dominicà.

—Diu que aquesta coca li varen portar uns xinesos que l’oferien en un pack juntament amb speed, heroïna i algunes pastilles d’èxtasi. Ja fa temps que són els seus proveïdors. Els compra poca cosa, només per abastir els seus clients. El Hassan és un africanista convençut i té una singular teoria, si entre els del Tercer Món s’alien per fotre el Primer Món aviat ells seran el Tercer Món. Per això, quan va poder prescindir de comprar als italians i als gallecs, que són els que introdueixen la coca dels mexicans i dels colombians, no va dubtar a fer-ho.

—I així com té el local, segur que deu finançar Al-Qaeda aquest.

—Bé, el tenim vigilat i actua com a confident nostre, però que no t’estranyi. La lògica del terrorisme és que no té lògica.

—Edgar, tu t’estàs tudant a la policia. Tu hauries d’estar a la facultat de sociologia impartint classes.

—No, home, hi ha molt més psicòpata potencial entre els estudiants que no al carrer. Com a mínim, al carrer, tenen ètica.

—Això és veritat. I escolta, on podem trobar aquest puta xinès?

—A la Little Xina. Té una botiga de roba.

—No podia ser d’una altra manera.

—Doncs, no.