VII. Una caseta al mig de la neu

Pot la lectura d’un text o el visió d’una pel·lícula influir de forma definitiva en la compra d’una casa? Quan estàs podrit de diners la resposta pot ser afirmativa, perquè quan estàs podrit de diners pots fer gairebé tot el que et passi pels collons. I entre altres coses pots comprar-te una casa a Taüll, la més gran del poble, només perquè t’agrada veure com cau la neu sobre el cementiri mentre una església romànica s’enfarina per convertir-se en una imatge única de postal.

Això és el que li havia passat al Manel Escudé, propietari de la cadena d’hotels Escudé, trenta anys abans. Amb els diners que havia aconseguit amb la destrossa d’alguns trams de litoral de la Costa Brava, s’havia comprat (entre molts altres capricis) aquella casa des d’on dominava la vall de Boí, el poble de Taüll i les seves inversions en els hotels i ressorts del complex turístic que s’havia desenvolupat a l’ombra —i en aquest cas no podia ser més literal— de les pistes de l’estació hivernal de Boí-Taüll. A la contrada era un Déu que creava molta ocupació i riquesa per a uns, i un gàngster depredador del territori per a uns altres. Tot depenia amb qui parlessis, però el Manel Escudé s’havia convertit també en el mecenes del Patronat de l’Art Romànic de la Vall de Boí i era un dels homes que havia mogut més fils per aconseguir que declarassin el conjunt com a Patrimoni de la Humanitat. El movia la filantropia? Pots pensar, la filantropia és aquella paraula eufemística al darrere de la qual els empresaris amaguen la paraula diners. Escudé tenia un negoci altament estacionalitzat (en aquest cas, turisme d’hivern i esquí) i l’havia de desestacionalitzar. La millor manera era crear un atractiu vital que dugués gent a la contrada que mai no hi hauria anat a esquiar. I no s’havia d’inventar res, la vall tenia set esglésies romàniques de primer ordre. Només se les havia de posar al mercat, publicitar-les i fer que la seva visita esdevingués imprescindible. Hi va invertir diners, és cert, però les inversions, si es fan ben fetes, sempre retornen amb escreix.

Escudé havia comprat la casa a Taüll feia trenta anys influït tant per la lectura del conte «Els morts», de Joyce, com per la visió de la versió cinematogràfica que n’havia fet John Ford. I se li va ocórrer pensar que tots els homes han de menester un refugi, un lloc des del qual veure com cau la neu sobre el món, sobre tot Irlanda, sobre les làpides del cementiri de Taüll, i sobre la teulada de Sant Climent, i sobre la pedra vella, humida, de Santa Maria, i recordar aquells homes que havien aixecat aquelles pedres humilment, dies i dies de feines terribles, i com el mestre de Taüll n’havia pintat els frescs, que després els fills de puta dels americans s’havien emportat, i veure la neu i les làpides i les tombes, i fou llavors que et jurares, Manel Escudé, que mai més ningú no et robaria la memòria ni les emocions ni els diners, Manel Escudé, vint-i-cinc anys, els primers cent milions ja guanyats guardats al banc i donant rèdits, Manel Escudé, tu que amb el temps estaves cridat a esdevenir una de les primeres fortunes de Catalunya amb el teu imperi hoteler, comprant una casa només perquè t’havia agradat la manera de caure la neu del conte de Joyce, de la pel·lícula de Ford, tu, possiblement el més il·lustrat dels empresaris catalans, el tauró amagat al darrere de l’eufemisme de la filantropia, tu, el mecenes d’aquesta operació que no t’ha privat del gaudi del cementiri, perquè quan neva ningú no surt de casa, tu que dirigeixes el teu imperi financer des d’una casa rústica on ara s’hi allotgen alguns dels empresaris més importants del teu país, ben preocupats per com van les coses, els empresaris de sempre, no aquests que han començat a fer les seves fortunes en els darrers temps, els que veniu de raça, de família, aquells que ja us féreu a vosaltres mateixos durant el franquisme, oh!, quin gran règim, penses, llàstima que s’acabàs, llavors podies fer el que volies i els empresaris generaven riquesa perquè el que comptava era l’esforç personal, les ganes de superar-se, i no tota aquesta mala colla de ganduls que omple les universitats i les escoles de secundària i que no serveixen per a res, i que haurien d’anar a les fàbriques i al camp i així no faria falta que aquest país s’omplís de xusma immigrant, penses, Manel Escudé, en un discurs o en un pensament, o en un viatge al teu cervell podrit, mentre feis un descans en les trobades, i cau la primera nevada feble de la temporada sobre el cementiri de Taüll, i hi passeges sol, com sempre, sol, ni tan sols les rèmores van amb el tauró, i a poc a poc la neu va cobrint les làpides i saps que algun dia hi acabaràs, algun dia no seràs res més que terra aspriva, tu que ara ho ets tot, i que tornes a la casa i obres una botella de vi sol al teu despatx mentre rellegeixes per mil·lèsima vegada el conte de Joyce.

Es fa l’hora de sopar al menjador rústic de la llar, viandes exquisides, carn de caça ara que és temporada, sopes càlides d’entrant, amb olors que a tots els que hi són els recorden la infantesa, la Marta Copons, concessionària de totes les grans línies de transport públic; el Joan Josep Milà, gran empresari del sector editorial i dels mitjans de comunicació; l’Ermessenda de Maldà, la noble amb més terres de tot Catalunya, un imperi agrari que va de Solsona al delta de l’Ebre i on es produeixen alguns dels vins de més anomenada del país; Cristian Reixach, propietari del tercer imperi navilier més gran del món; Narcís Navarro, el major promotor immobiliari, i el Pere Verdaguer, propietari d’un imperi de la moda, les botigues Verdaguer’s, a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, París, Milà, Nova York, Londres, Berlín, Belgrad, sí, però també Anchorage, San Francisco, Madrid, Porto, Ciutat del Cap, Dakar, Manila, Lió, Marsella, Andorra i Istanbul, i un dels principals traficants d’armes del món, encara que d’aquesta segona activitat se’n sabia poc; tots ells alabant el gust de la cuinera, apreciant la fortor del brou aconseguida gràcies a la gallina vella i al colomí, gaudint de la carn d’olla, especialment de la pilota, tendra, que es desfà a la boca, amb el punt just de julivert, just abans del civet de cérvol, acompanyat amb verdures de temporada, i les botelles justes de Vega Sicilia del 94, un vi extraordinari que l’amfitrió ja ha destapat per acompanyar Joyce, una cuina rústega i selecta a parts iguals, i abans de les postres, trufes confitades sobre crema de gerds amb fruites dels boscos, l’Escudé que els explica què hi fan allà tots plegats, les set fortunes més importants de Catalunya i un grapat d’homes discrets que vigilen la casa i els cotxes, impecablement vestits, i que es guanyen el sou perquè ara a fora hi fa cinc graus sota zero i la neu ja ha cobert del tot les làpides del cementiri.

—Estimats, esper que fins ara vos hagin tractat bé en aquesta casa meva que ara també és vostra i de la qual podeu disposar sempre que vulgueu. Com podeu suposar, no us he convocat en aquesta reunió per fer un agradable passeig per la contrada ni perquè contemplau la pau de la caiguda de la neu durant el vostre sojorn. Us he convocat perquè en els darrers temps al nostre país han passat coses molt greus sobre les quals crec que és necessari que reflexionam tots plegats. Mirau, en els darrers temps les coses no van bé. Nosaltres ja ens vàrem encarregar que el primer govern del tripartit descarrilàs i se n’anàs a fer punyetes, però ara aquests socialistes dels collons no han après la lliçó i han tornat a pactar amb qui no havien de pactar, amb els d’Esquerra Republicana. Vosaltres direu que també han pactat amb els d’Iniciativa. És cert, però per als nostres interessos ja està bé que hi hagi un partit ecologista i dels treballadors amb els quals mantenguem tours de force i anar fent petites concessions. Són les regles del joc. Però amb els d’Esquerra no. Nosaltres podem fer tant d’ecologistes que vulguin i, de fet, algunes de les seves tesis no estan gens mancades d’arguments raonables, però allò que no es pot consentir de cap de les maneres és aquest gir sobiranista. I com que des de les institucions no poden fer res perquè seria un acte de deslleialtat, es dediquen a inflar de diners totes aquestes entitats separatistes, encara que ells diguin que no, que això és la societat civil que s’autogestiona: plataformes Volem el Divorci d’Espanya, cercles de Desenvolupament Català, Sobirania Total, la rifeta cultural…, tots els grups independentistes estan finançats per Esquerra. I això a mi em preocupa notablement. La cosa no passaria d’aquí si no hi hagués un sector de l’empresariat que combrega amb les seves tesis, si no hi hagués un sector de l’empresariat que manté aquesta agitació política. Fa dos anys que he posat recursos a investigar qui ajuda aquesta gent, i a la fi sé qui encapçala aquest moviment empresarial, un moviment que vol trencar amb nosaltres, amb les fortunes de sempre, amb la gent de llei i ordre, una gent que ens ho vol prendre tot aliant-se amb els punkies i amb els llardosos, amb els independentistes, amb els morts de gana, una gent que se’n vol anar d’Espanya perquè mai no han sabut obrir-s’hi mercat, una gent que creu en l’empresariat responsable, que vol atorgar més drets als treballadors, un empresariat que va de bon rotllo i que hem d’exterminar a les totes. I ara us he convocat aquí per dir-vos el nom del nostre enemic comú i plantejar-nos què n’hem de fer, com hem d’actuar contra aquell que ens vol destruir aprofitant-se de la societat civil.

—Qui, qui és? —els altres sis a la vegada, alguns indignats, les trufes intactes a tots els plats.

—Està bé, germans, us ho diré. Es tracta de l’Oriol Comes, el vicepresident de l’Associació d’Empresaris de Catalunya i el propietari de les indústries Comes. El Rei de l’Embotit, vaja. He pogut saber que ell és el responsable del finançament a les entitats sobiranistes amb un objectiu molt clar: si Catalunya esdevé independent, es posaran aranzels als productes que venguin de fora, i molt especialment a aquells que facin la competència als productors catalans. I ell en seria el màxim beneficiat. Aquest és el pacte polític al qual ha arribat i pel qual està disposat a trair-nos, però jo us puc assegurar que li posarem fre, que no deixarem que això passi. Ara, amics, ja sabem quin és el nostre enemic comú. Ara mengem les postres i després us explicaré el que he pensat i, si tenim l’aprovació de tots, procedirem.