XVII. Matar es porc en divendres

Madame Úrsula va cridar l’atenció del butaner que picava de valent contra les bombones amb un petit martellet, «ai, valga’m Déu, que un dia a aquest noi se li escaparà la mà i explotarem tots plegats», havia sentit que deien un dia dues dones grans assegudes davant de la porta de la Biblioteca Vila de Gràcia, i va pensar que per ventura tenien raó, ella, quan aquell dia tornava del Mercat de l’Abaceria Central, quin nom tan llarg i tan complicat per a un mercat, pensava dona Úrsula, amant de les coses clares i senzilles, i dels croissants de xocolata que comprava a casa de la Montserrat del Roc, a la Travessera de Gràcia, uns croissants que entusiasmaven tothom que els tastava, i també hi comprava els bombons amb què obsequiava la clientela més fidel, que en certa mesura Madame Úrsula es considerava com una de les carnisseres del mercat, «jarret, endueu-vos-en, carn del jarret o de la babilla, que m’ha sortit tendríssima, ja veuràs que bé que et sortiran els bistecs», sols que ella venia una altra mena de carn. Havia guaitat sobre el carrer, dia esplèndid, i havia vist el noi que es passejava carretó en mà i la seva mercaderia que no parava de pujar. «Els productors de petroli han decidit restringir la producció per culpa de la devaluació continuada del dòlar respecte a l’euro. Els Matins de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas. I bé, amb aquest titular podem començar la nostra tertúlia d’avui. Jordi Barbeta, bon dia…».

—Ei!, aquí, puja-me’n tres botelles.

—De acuerdo, ábrame, señora.

El noi, que esbufega per les escales, amb uns gemecs que tampoc són tan diferents dels dels clients que vénen a partir de les dotze, carregat com una mula amb les bombones de butà, i ella que se sent a si mateixa justificant-se:

—És que com que fa tant de fred…

—No se preocupe, señora.

I de nou escales avall, magre com un fus, però fortot i guapot, amb uns ulls negres que li agraden, a ella, que combina una certa elegància francesa amb trets de bagassa del Raval reciclada, i això és el que és ella, una bagassa, fins que un bon dia un senyor s’hi va fixar i va veure que tenia dots de lideratge i li va muntar el piset i amb el temps ella va poder comprar el pis de sobre i, mira, qui li ho hauria dit, madona d’un pis de putes de luxe, ella, que havia començat de puta cantonera al Raval però que tenia la fama de fer les millors mamades de tot el districte cinquè. Paga i, malgrat la pujada, li dóna propina, perquè el veu tan magre i escarransit que li agafa el sentit maternal «però la restricció de la producció farà pujar el preu del barril de Brent i això es traslladarà directament al preu del combustible i els seus derivats sobre el petit consumidor», tanca la ràdio, tanmateix, això no hi ha Crist que ho entengui, totes les noies dormen, i encén l’estufa de la cuina mentre es prepara el cafè amb llet i posa al foc una olla enorme amb aigua on comença a preparar la verdura de les llenties.

El Miquel s’ha aixecat d’hora, ha fullejat els titulars dels diaris mentre veia com dos pams de neu s’havien dipositat durant la nit damunt del seu cotxe, «Màxima tensió en esclatar dues bombes al centre de Bagdad», «Messi torna a l’equip titular», «Quinze entitats més se sumen a la manifestació pel dret a decidir de demà», «El PP reforça els punts febles de Rajoy a la precampanya», «Un hospital de Madrid suspèn vint operacions quirúrgiques», «Schuster torna a imposar la duresa a l’entrenament», «Convergència i el Tripartit busquen gresca al Parlament», «El temporal de fred i neu deixa gruixos de fins a un metre al Pirineu», ha gaudit tranquil·lament dels embotits de l’Hostal la Plaça i del cafè amb llet ben calent on ha sucat dos croissants. S’ha fregat les mans en pensar en la caseta de Durro que ha comprat, davant per davant de l’església de la Nativitat, dissabte pujaran amb el notari per tancar l’acord, i recorda també el sopar excel·lent a l’Hostal, una bona olla aranesa i un filet de bou amb formatge d’ovella, nous i bolets, la tebior del llit, com a poc a poc es va anar quedant adormit amb una pel·lícula d’espies que ja havia vist, el repòs del guerrer, la pistola davall del coixí, com sempre, disposat a saltar en qualsevol moment, però feliçment no ha fet falta, la camisa de quadres vermells que es torna a posar una vegada dutxat, el missatge al mòbil, «Madame Úrsula t’espera devers la una» i ell ben tranquil esmorzant, llegint el diari:

I pensant que s’ha d’estar ben boig per liquidar un mosso d’esquadra d’aquella manera tan fastigosa, tallant-li el cap, amb la quantitat de bones formes que hi ha per matar algú sense que ho embruti tot, mira que hi ha gent molt porca pel món, i després què putes fas amb tota aquella porqueria. El Miquel acaba d’esmorzar i mentre li preparen la factura surt amb una pala i lleva neu del cotxe i engega el motor perquè es vagi escalfant, les cadenes encara posades, imprescindibles per a la pujada a Durro, amb un dels desnivells més brutals de la vall, sis-cents metres en tres quilòmetres des de Barruera, i es frega les mans content, ja té el que buscava, i pensa en les llibreries de fusta que s’hi farà construir i en la butaca orellera per llegir que instal·larà a la vora de la finestra. S’hi hauran de fer petites reformes, a la casa, però en general està molt bé, es nota que els que hi vivien la tenien molt ben cuidada, dissabte serà seva, una casa a la vall de Boí, i paga la factura, «torni quan vulgui», i pensa que haurà de quedar amb el Joaquim, quan sigui per aquí, excel·lent jugador d’escacs amb una copa de whisky a la mà, d’aquests homes que mai no s’immuten per res, i que com a mínim tornarà a l’Hostal la Plaça de tant en tant ni que sigui per dinar perquè s’hi menja de meravella, i a poc a poc el cotxe ha començat a fondre la neu que ara és una aigua gelada que se’n desprèn, i surt de cul, fa la volta, deixa l’església al darrere amb la rèplica del davallament i el lladre que treu la llengua i marxa de cap a Barcelona, de cap a la merda de Barcelona, espera que per poc temps.

Cap a les onze del matí es desperten les noies. La senyora Úrsula davalla al pis on viuen les sis en tres habitacions. Dues a cada una, per afavorir la convivència. El menjador i l’habitació gran han quedat adaptats per a les sessions extremes que s’hi fan i que tants de bons diners els permeten guanyar. Les noies comencen a fer cua per a la dutxa, ara una, ara l’altra, l’esmorzar, fullejant les revistes de la premsa rosa, alguna rialla, algun comentari sardònic sobre algun client de la nit passada, tres que es queden a la casa i tres que surten a fer una volta pel barri, cada dos dies un matí lliure per poder passejar, per poder fer el que vulguin, i la senyora Úrsula que entra a les habitacions, «nenes, hauríem de netejar tot això i meam si airegeu, que això és una casa i no una soll, i aquí ha de continuar tot ben net, com una patena», el ritual de cada dia, de cada maleït dia. I aquella pudor de lleixiu que es mescla amb l’olor de l’olla de llenties que es van fent al pis de dalt, unes llenties on la senyora Úrsula hi ha afegit un bon bocí de xoriço i un os de pernil, tal com li va dir que les cuinava la seva amiga María de la Encarnación, cantonera com ella al carrer Robadors, però molt més gran, la María de la Encarnación, que ja deu ser morta, amb un xoriço les llenties semblen una altra cosa, noia, i si tens un os de pernil ja no t’ho vull ni explicar, poden revifar un mort, i ella que ha anat a l’Abaceria a buscar els ingredients màgics, que vol que les seves noies estiguin ben cuidades, que per això la paguen, a ella, i ben pagada, perquè no hi hagi problemes, allà al mercat: «mirau quin llobarro més maco, gambes fresques d’avui, cloïsses, cloïsses fresquetes, peix viu que bota, tres quilos de taronges al preu de dos, on és el Manel?, ha anat al magatzem, aquest s’escaqueja més que l’hòstia, doncs mira que és el teu marit, i el teu germà, reina, i el teu germà, benvolguts clients, no oblideu demanar el tiquet d’aparcament a la vostra parada, allà us el donaran, què, noi, com ho tenim? Aquesta setmana fatal, no acabem d’anar bé, el Barça no acaba de jugar com a mi m’agrada, i llavors tu a les favetes hi poses pernil? Home, i tant!, queden molt més bones, doncs va, posa-me’n, que ho provaré com tu dius, qui és ara?, jo, no, però si jo havia vengut abans, ja, però vostè ha marxat, collons de clientes, si totes van com aquestes de bon matí, plego, i encara em falten vint anys per jubilar-me, ai senyor, quin martiri, sí, ho plantem tot nosaltres, és dels nostres horts, la millor verdura del mercat, i tant que sí!, miri que jo fa quinze anys que sóc clienta seva i mai no he trobat res dolent, no si entre les dues m’acabaran convencent, clar que sí, dona, doncs, va, posi’m una lliura de mongeta, per avui, em queden cupons per al sorteig d’avui, au vinga, la sort del cec més guapo de l’Abaceria» que arriba a la paradeta de la Lluïsa, la seva amiga, l’única que coneix el secret de l’ofici de Madame Úrsula perquè es coneixen des que eren petites, la Lluïsa, que li posa el pernil i el xoriço, i queden que es veuran l’endemà, que ella pensa anar a la manifestació «per això de les infraestructures. Hi podríem anar plegades, te’n recordes, de quan anàvem juntes a les manifestacions? Quins temps aquells, veritat?» i queden enteses, hi aniran amb metro, «a les quatre a Fontana», i la senyora Úrsula que deixa el lleixiu i puja dalt i afegeix el xoriço i el pernil a l’olla que fa estona que fumeja.

El Miquel ha entrat a Barcelona quan l’embús ja s’havia desfet, ha deixat el cotxe al pàrquing de casa, ha pujat, s’ha canviat de roba i, amb un vestit impecable i la pistola sota l’aixella, se n’ha anat a peu de cap a casa de Madame Úrsula disposat al que faci falta per convèncer-la. Hi arriba en un quart d’hora. Falten deu minuts per a l’hora prevista però igualment hi truca, l’obren i, en arribar al replà, surt dona Úrsula a rebre’l.

—Vostè és Don Miquel?

—Sí, senyora, vostè és Madame Úrsula?

—Per servir-lo. Acompanyi’m al pis de dalt, estarem més tranquils i és molt més discret.

—Perfecte.

Mentre ell va pujant, ella entra i dóna les instruccions precises a les noies per si ve o truca algú mentre ella no hi és.

—Passi, passi.

—Gràcies.

Entren al domicili particular de la Madame, on senyoreja una olor de llenties ben penetrant que al Miquel li serveix per evocar quan era petit i sa mare les hi feia menjar per obligació. Unes llenties que ara, sense cap problema, es menja ben a gust, però que durant la seva infantesa foren motiu de llargues hores de disputes i plors.

—Bé, vostè dirà, m’ha dit el senyor Escudé que m’he de posar a les seves ordres en tot el que hagi de menester.

—Bé, el senyor Escudé sempre és molt servicial i no sé si li ha explicat el que necessita exactament.

—No, senyor.

—Es tracta que vostè perdi un client. Un dels millors, si no ho tenc mal entès.

—Què hem de fer?

—El Rei de l’Embotit no ha de sortir viu d’aquí aquesta nit.

—Però si avui no li toca venir…

—Aquesta és la qüestió. Oi que ve un cop per mes o sempre que hi ha alguna noia nova?

—Sí.

—I com se n’assabenta?

—Jo li envio un missatge a un mòbil.

—Doncs ja estau enviant-li el missatge.

—Però no tenc cap noia nova, bé, sí, una, però encara és molt inexperta.

—Ja ens servirà.

—D’acord. I com ho farem?

—Oi que això que estau cuinant són llenties?

—Sí.

—Em puc quedar a dinar?

—I tant!, el que vostè vulgui.

—Perquè serà una mica llarg d’explicar i d’executar, però no passi ànsia, ha arribat l’hora de matar es porc en divendres.