XXII. Balena a la vista

Hi ha tipus als quals els agrada complicar-se la vida, que es creuen que posant noms enrevessats a les coses seran capaços de crear una aura de misteri més profunda que els ajudi a perpetuar el seu coneixement per sobre de la resta dels mortals. Els metges eren un d’aquells col·lectius. Per començar ho havien fet amb el nom dels especialistes. Després amb els noms tècnics de les malalties. A una persona si li diuen que té una faringitis li compliquen la vida, si li diuen que té el coll inflamat el seu procés de recuperació comença en aquell mateix instant. Els agents Hurtado i Mendoza eren dos excel·lents professionals, però de vegades no hi havia Crist que els entengués. Com aquell matí.

—Inspector Fuster, la balena ha aparegut.

—Què?

—Sí, home, la balena, acaba d’aparèixer per la Universitat, què feim?

—De quin coi de balenes em parles, Hurtado?

—Hòstia, inspector, del Willy Genet, el tipus que fa dies que busca. És aquí a la Universitat, què vol que fem?

—Vigileu-lo, feis fotos, sigueu discrets. Hem de saber amb qui parla i amb qui es reuneix, i una cosa, Hurtado.

—Digui, inspector.

—Per què putes li diu la balena?

—Home, perquè es diu Willy, és clar, no? Era per establir un nom en clau. I com que és un potencial assassí i a la pel·lícula Allibereu Willy és una orca, i l’orca és la balena assassina, doncs tot lliga.

—Ja, no t’hi esforcis, jo som d’Homicidis.

—Sí, inspector.

Estava segur que ara l’Hurtado i el Mendoza estarien rient a costa meva i es demanarien com era que havia arribat a inspector d’Homicidis o com era que havia arribat a ocupar el càrrec de comissari a València. I no trobarien la resposta, perquè el seu cervell era com els dels informàtics, que una vegada que els treus de tots els seus tecnicismes i s’han d’enfrontar amb un problema de veritat no saben per on començar.

El Guillermo Martínez va ser l’encarregat d’anar a donar-los suport. El Damià era un tipus expeditiu, però un home capaç de fer les preguntes que ell feia sobre el carrer Casanova no acabava de passar desapercebut en un entorn universitari. I la subinspectora era massa gran. Trenta i pocs esplèndids anys que feien que el Damià bavegés per ella fins a nivells insospitats. I més després de les copes del dimecres. L’alcohol ajuda molt en les relacions humanes. O les destrueix per sempre o les enforteix fins a nivells inaudits.

Una de dues, o el grup estava molt confiat i molt segur després de la mort del Sáez, o bé estaven desesperats i la presència del Willi Genet a Barcelona responia a qüestions d’organització que no podien ser delegades a ningú altre. Tant una cosa com l’altra ens afavorien, i per això posàrem tots els sentits en el seguiment del nazi francès. Els resultats no es feren esperar. Tot el grup dinant plegats i preparant-se per a alguna cosa sonada, però des de la finestra no hi havia manera de saber què. El Damià, la Carme i jo feia estona que esperàvem al mig de l’àgora Jordi Rubió i Balaguer, l’espai que comunica els dos edificis principals de la Universitat. Una gernació d’alumnes havia desfilat per davant nostre i feia estona que començàvem a tenir els peus gelats, que necessitàvem acció. Però encara es torbaren una hora ben bona. I quan varen sortir, començàrem la nostra peculiar persecució.

L’Hurtado i el Mendoza varen seguir durant hores el Willi Genet. El francès havia sortit de la facultat, s’havia endinsat al metro de la línia groga i havia continuat fins a Joanic. Després de recórrer el barri de Gràcia, una xocolata a La Nena, estibada de mares amb els infants que acabaven de sortir d’escola, la compra d’un diari al quiosc de la plaça Revolució, mitja hora de lectura en un banc de la plaça de la Virreina fent temps, la compra al Sorli Discau del carrer Gran de Gràcia, ampolla de vi al celler Can Dani de la Travessera, puja als ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Gal·la Placídia i marxa de cap a la plaça Molina i arriba a casa seva, al segon d’un bloc de pisos. Els agents comproven que no hi ha una altra sortida possible i es disposen a esperar noves instruccions.

La subinspectora marxa al darrere de Mika Pontons pujant pel carrer de Wellington. Plataners, el soroll d’alguns animals del zoo, «Senyors visitants, els recordem que està prohibit donar menjar als animals», els animals, que no estan gens d’acord amb aquesta prohibició però que no poden dir res, pobres bèsties empresonades, que ni tan sols tenen el consol dels cacauets que abans portaven els menuts, pobres bèsties a les quals els donen els bistecs sense que se’ls hagin de guanyar, i així es van posant de grassos, passen per la part exterior del Dipòsit de les Aigües, la biblioteca on encara hi ha molts alumnes concentrats sobre els seus llibres, entren al Parc de la Ciutadella per la porta del passeig Pujades i van caminant, sol a la cara, l’olor de la gespa acabada de tallar, una parella de turistes joves que es besen, dos nois joveníssims en una de les barques, es nota que ell la vol impressionar, a ella, que somriu contenta amb l’experiència del festeig, Mika que accelera el pas i arriben a la porta de l’Institut Verdaguer, allà l’espera la seva germana i juntes travessen els jardins de Fontseré i Mestre, on sempre s’aturen entusiasmades davant del mateix arbre, les dues germanes contemplant aquell arbre que no saben quin és i que surten al passeig de Picasso, continuen per l’avinguda del Marquès de l’Argentera, entren a l’Estació de França un segon, la Mika, que agafa uns horaris de rodalies, i després tornen a travessar l’avinguda i arriben al Pla de Palau. Allà es prenen una coca-cola assegudes en un bar que fa cantonada amb el carrer de l’Espaseria, i noten el fred, s’ha fet fosc molt ràpid, ja ho té, això, l’hivern, els dies que avancen de cap a final d’any, que cada dia que passa és més curt que l’anterior. Les dues germanes, que riuen plegades i arriben al passeig del Born i allà rebostegen en un parell de botigues de moda fins que la germana petita troba una falda de color verd molt maca i la compren, la gran paga, la subinspectora és tan a prop mirant també roba en una botiga on no hi compraria res mai de la vida que sent com la gran li diu «felicitats, que no cada dia es compleixen catorze anys», i l’altra li fa un petó a la galta, unes galtes que la subinspectora intueix suaus, dolces, plenes de vida, i ja t’hi pots esforçar, Damià, que tanmateix són aquestes les galtes que voldria besar la subinspectora, que es fixa en el cul ferm i dur, atlètic, de la Mika, i en els seus ulls verds que la fascinen, seria una llàstima que li hagi de fotre un tret, pensa la subinspectora, i surten i les deixa al carrer Seca, on les noies pugen a casa en un barri de la Ribera on tot fa pudor d’humitat i d’inversió estrangera a cop de talonari.

El Gonzalo Suárez i l’Enrique Fajarnés se n’anaren plegats. Sempre anaven junts. Tenien un Skoda negre aparcat a la vora de la Universitat, al carrer de Villena. Hi pujaren tots dos. No hi havia manera de seguir-los, però dos cotxes patrulla ens facilitaren la feina. El Damià va arribar a temps de veure com sortien d’un basar de la Via Laietana. Després ja no hi va haver manera de continuar la recerca. El Damià va entrar a la botiga, va treure l’acreditació i va posar la seva millor cara de mala llet.

—Han comprat vuit telèfons mòbils, tots iguals, de la marca Nokia, tots van amb targeta prepagament, miri, aquí hi ha els contractes signats. Els hem donat els números, tots de la mateixa companyia. La llista és aquesta.

—Moltes gràcies per les molèsties.

—No es mereixen.

I mentre tota la policia de Barcelona tenia ordres d’informar sobre la troballa d’aquell Skoda negre, el Damià va anar a veure el jutge per tal que autoritzàs la punxada d’aquells vuit números de telèfon.

Mentre passava tot això, el Guillermo Martínez seguia el Maurici Samitier pel metro, línia groga, Barceloneta, Jaume I, Urquinaona, passeig de Gràcia, passadís llarguíssim per on s’arrossega una gernació de talps que no parla, de cada vegada hi ha manco comunicació, només salven la situació els adolescents que ja han abandonat l’institut per aquesta setmana i se’n van a fer de les seves vés a saber on, les noies mostrant tanga i melic, amb el fred que fa, agafaran un constipat de bufeta si no van vives, el Guillermo, que se les mira, perquè prèviament se les ha mirat el Mauricio, no deuen tenir més de quinze anys i ja fan que els homes es parin a mirar-les, transbord a la línia verda, Catalunya, Liceu, Drassanes, Paral·lel, Poble-sec, el Maurici, que davalla, comença a caminar, s’atura en un bar del carrer d’Elkano que fa cantonada amb Blasco de Garay, al Poble-sec, un barri que el Guillermo coneix molt poc o quasi gens, un bar que fa pudor de «fritanga», de menú de barri, d’olla de cuinat de cigrons, la bandera de l’Espanyol i la bandera d’Espanya, banderes de les Brigadas Blanquiazules, una foto signada «con cariño» per Toni, el porter de l’Espanyol que tanta glòria els va donar, el Mauricio, que demana una coca-cola i treu el diari disposat a fer temps, el Guillermo, que sap que és en aquests llocs on millor es menja i pot ser que no pugui tornar a parar «posi’m unes braves i una tapa de croquetes», «ara mateix, senyor», i nota que l’amo, gras i amb bigoti, li remarca això de «senyor», però per ventura és perquè ell és molt culer i està predisposat a mostrar-se susceptible fins que li porten el menjar, i el pa es desfà a la boca i ell perd tota suspicàcia i qualsevol sospita possible de mal rotllo, són les millors patates braves que ha menjat en sa vida, només comparables a les de Las Heuras de la plaça de Rius i Taulet, a Gràcia, i aviat arriben uns quants nois i s’ajunten a la taula del Maurici, que va al servei i, en sortir, s’ha canviat de roba i va vestit de futbolista, com tots els altres, després de pagar se’n van a peu fins al camp municipal de futbol Satàlia, on entrenen durant dues hores, l’agent Martínez, maleïnt-lo, gelant-se, només quatre graus de temperatura i una humitat molt elevada que va penetrant-li els ossos i, en acabar l’entrenament, el Maurici va al carrer d’Anníbal i entra a la que deu ser casa seva, i ja no en surt.

Arriba un moment a la vida en què s’ha de triar i, posats a fer, el primer que surti, el Jordi Montalbán, el més viu de tots, que surt de la Universitat, enfila Trias Fargas, el carrer de la Marina, es desvia per Alí Bei, va fins a les taquilles del Teatre Nacional, compra unes entrades i després continua amunt. Camina a molt bon pas pel carrer de Padilla, sembla que no tengui aturall, i camina més d’una hora fins que arriba al Parc de les Aigües i jo ja he tret la freixura per la boca, s’ha fet fosc fa estona i ell continua la caminada, entra a la biblioteca pública Guinardó-Mercè Rodoreda, s’hi està ben bé una hora, que jo aprofito per descansar fullejant el diari i recuperar-me de l’esforç, la camisa suada i ben enganxada al cos, no hi ha manera d’eixugar-se, ell davalla, estic intrigat per saber on cony anirà ara, però ja no va gaire lluny, només camina fins a la confluència del carrer Bismarck amb el de Vallseca i entra on supòs que és casa seva.

Vaig decidir reorganitzar els grups de vigilància. Dos homes vigilarien cadascuna de les portes que teníem controlades. Però aquella nit ens havíem de cobrar la nostra peça. I potser sí que el Willi Genet era una balena. I havia arribat el moment de clavar l’arpó fins al final.

Eren les onze de la nit quan els sis ens reunírem a la plaça Molina. No esperàrem cap ordre judicial. N’estava fins als collons del procediment. Tenia gana, estava cansat i volia posar fi a aquella horrible setmana d’una puta vegada. I en moments així és millor no ser a la vora d’un home que té pistola i mala llet. L’Hurtado i el Mendoza sabien fer bé la seva feina i en aquelles dues hores havien esbrinat que el pis pertanyia a una immobiliària i que estava arrendat a un tal Guillermo Genet, de Marsella, complidor, cap problema per impagaments, un llogater modèlic. A l’endemà tots els veïns dirien allò tan habitual de «si era una excel·lent persona, molt ben educat, mai no es ficava amb ningú, era molt bon veí». Precisament aquella era la gràcia: no dur escrit al pit que s’és un assassí i passar com més desapercebut millor.

Entrar va ser molt més senzill del que ens podíem imaginar. A la primera hòstia del Damià amb la maça, la porta va cedir sense problemes. Cent per cent d’efectivitat. Cinc policies amb la pistola a la mà el varen encanonar abans que pogués agafar la seva arma de sobre la taula. Ja teníem la balena. I ens l’endúiem a port.