VI. Refotuts periodistes

El Ramon Piquer, guarda de seguretat de la Pompeu Fabra, campus de la Ciutadella, tenia obsessió per les pàgines de crims dels diaris. Era subscriptor d’El Periódico, l’Avui, El País i La Vanguardia, i cada dia buscava les pàgines que parlaven d’assassinats i de morts. Si visqués als Estats Units, seria el típic protagonista de la pel·lícula amb la casa plena de retalls de premsa esgrogueïts i sospitós d’una vintena d’assassinats. Però el Ramon Piquer era incapaç de matar una mosca, simplement és que li agradaven aquelles notícies. El guarda de seguretat era una persona carinyosa, simpàtica, i l’únic defecte que li trobava la seva dona, la María de la Encarnación, era aquella afició a guardar paperots. A casa, el Ramon Piquer tenia una petita habitació que feia servir com a despatxet i on estudiava la carrera de criminologia a distància. La parella només havia tengut un fill i per això podien destinar aquell espai de la llar familiar al despatxet, al refugi que tothom necessita i que només es pot aconseguir en una casa comprada abans de la bogeria de les hipoteques. Avui en dia, un despatxet són 60.000 euros més a la hipoteca, i no estan les coses com per anar fent segons quina mena de dispendis.

Aquell matí, quan va veure la notícia de la mort del mosso d’esquadra, va retallar totes les notícies que li podien interessar i se les va emportar a la feina. Això era el diari que llegia cada dia: unes quantes notícies relacionades amb fets luctuosos que es confeccionava atrapant ara una pàgina d’aquí ara una altra d’allà.

A les set i mitja del matí, la Pompeu estava deserta. Ell obria les portes principals dels dos edificis i un quart d’hora després començava a arribar el personal, la gent que feia que cada dia aquella maquinària ben engreixada funcionés com toca. A les vuit, tot correcte, ronda d’inspecció de les càmeres de seguretat i primer cafè del dia. I la lectura d’uns titulars que l’impactaren.

«Troben mort decapitat un mosso d’esquadra», l’Avui; «Decapitació i acarnissament d’un mosso», El Periódico; «Un mosso muere decapitado», La Vanguardia; «Asesinan a un mosso cortándole la cabeza», El País. Un bon desplegament, algunes fotos no gaire ofensives —per sort, la poli havia arribat abans que els fotògrafs, aquella vegada— i una informació ben trenada. Però hi havia un detall que se’ls havia escapat a tots. Un detall que el Ramon coneixia i que explicaria només a una redactora d’un dels diaris.

L’Agustina Fernández era l’escollida, però ella encara no ho sabia. Aquell dia es va aixecar com sempre, a les nou. Els malsons la torturaven, darrerament. Era sempre el mateix, repetitiu com una mala cosa. Anava al Registre Civil per canviar-se el nom, que mai no li havia agradat, que li havien posat perquè la padrina se’n deia, i ja se sap que no està gens ben vist, a un poble petit com aquell on havia nascut el 1970, i sembla que fou ahir, però ja han passat trenta-vuit anys i s’ha fet gran, i ha sacrificat la vida en favor de la carrera i del periodisme, no està gens ben vist, dèiem, saltar-se les normes i la tradició i canviar el nom dels fills i evitar fer feliç una persona. Per això l’Agustina es diu com es diu, i quan va al Registre Civil, després de fer hores de cua amb tots aquells funcionaris que no li volen facilitar la vida, tots aquells funcionaris que es recreen cada vegada que a algú li falta un document i escupen el títol, el nom de l’imprès que falla, allò que impossibilita obtenir un ajut, allò que impedeix viure una mica millor, el paper que diferencia entre ciutadans de primera i de segona, els funcionaris que esdevenen una guàrdia de corps en lloc d’uns servidors públics, i quan ja ho té tot tramitat se li apareix l’esperit de la padrina:

—Nineta, com és que et vols canviar el nom, que ja no m’estimes?

I ella que se’n fa creus i que es regira al llit, la padrina convertida en funcionària, alguna cosa no acaba d’anar bé.

—Però si jo no em vull canviar el nom, que no m’agradi no vol dir que me l’hagi de canviar, és només que no m’agrada.

I la padrina s’esvaeix, una figura congelada en el temps, la cara de la padrina quan encara estava bé, que ella no la va voler veure de morta per no tenir un mal record i ara, ves qui ho diria, fent crònica negra en un diari i veient més morts que molta altra gent, ella, tan fineta però amb uns ovaris com un temple, que és feminista, no fotem, i que pensa que si mai té un fill o una filla donarà un disgust a sa mare i a son pare i li posarà Mar, tant si és nin com nina, Mar, com aquell infant d’aquella novel·la del Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen, un dels llibres més llegits en la nostra llengua. La Caixa contribueix a la cultura i la coberta clavada a la retina de la memòria, amb els seus colors de posta de sol, ella identificant-se amb l’Alba, una noia bruna i verge, als catorze anys, ja ha plogut, massa i tot, des d’aquella aula de l’institut on ella llegia les aventures de l’Alba i el Dídac i va decidir que algun dia seria escriptora, com aquell home, Manuel de Pedrolo, i recorda com va plorar el dia que li varen dir que s’havia mort, el seu escriptor preferit, el seu mite, l’home que li havia ensenyat a estimar els llibres, va plorar amargament, tant com el dia que varen tirar a terra el seu institut i al lloc on ella havia après a estimar la cultura s’hi va aixecar una urbanització gràcies a un conseller que ella no es va cansar de perseguir fins que el va fer dimitir mostrant a la llum pública els seus afers de corrupció, ella, l’Agustina, a qui li havien ofert més d’una vegada i de dues que escollís entre un pis nou o una bala al cap «mala puta, faré que ho paguis i que mai més no puguis treballar en això. Vés alerta amb el que fas i, quan agafis el cotxe, mai no se sap on poden fallar-te els frens», les converses enregistrades afegides com a prova al judici, un càrrec més contra aquell home que havia esbucat la seva infantesa, «amenaces de mort», sent al jutge pronunciant aquelles paraules i ella se sent la nova Alba, la mare de la Humanitat, perquè com a mínim s’ha fet justícia, per això es va fer periodista, ella, per fer justícia, i ara es mira, ja s’ha aixecat, «Zumo Don Simón, 100% natural», «Optivita te ayuda a regular el nivel de colesterol», dreta, cafè directe a la vena, com si fos una ionqui de la cafeïna, entra al menjador mentre escolta la ràdio i engega l’ordinador abans d’anar al diari, «continuen les retencions al Nus de la Trinitat per culpa de les obres del tercer carril». Glop de cafè. «La previsió és que, a final de setmana, amb una mica de sort, hi pugui haver maltempstades a Ponent i alguna gotellada, que bona falta ens fa». No es pot sortir de casa sense estar ben informat, el director del diari clavant el sermonet, com sempre, «Els Matins de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas», i remira l’orla penjada a la paret i un petit trofeu d’un premi de periodisme, i les canes que li han sortit, i pensa en la padrina i en el disgust que tendria si es canviàs el nom i llavors sona el mòbil, «qui deu esser el puta cabró que truca a aquestes hores del matí?», aquestes hores del matí que són les nou i mitja tocades, que hi ha gent que ja fa tres hores que treballa, guapa, que tu ets una privilegiada, s’imagina la veu de la veïna del davant com una encarnació de la consciència i despenja amb mala llet i a l’altre costat hi ha el Ramon:

—Vine que tenc una cosa bona per a tu.

I penja, es vesteix d’una revolada i de cap a la Pompeu amb tots els dubtes esvaïts i la perspectiva d’una notícia a la butxaca, allò que la posa de bon humor i que li fa oblidar les primeres canes que s’ha vist al mirall i que, en sortir al carrer, ventet fresc a la cara, dotze graus, ja ni recorda.

El guarda de seguretat l’espera a l’àgora Jordi Rubió i Balaguer, l’espai empedrat entre els dos edificis. Es reconeixen tot d’una, fa anys que aquell home és una de les seves fonts d’informació. Ella troba que s’ha envellit. Ell, que malgrat els anys, encara se li pot fotre un xisclet. Simplismes de la condició humana. Dos petons, conversa banal i suposadament interessada (els fills, el temps, la nova feina, vés a saber) i després van pels detalls, asseguts tots dos en una de les taules grans i desertes —la majoria dels estudiants són a classe— del menjador de l’edifici Roger de Llúria, un altre dels tipus la història del qual no expliquen a ningú en aquella Universitat tan moderna i tan oberta al món i tan poc arrelada a un país, una ciutat, una cultura.

—Escolta’m, Agustina, saps el mosso d’esquadra decapitat, el que heu tret avui al diari…

—El José Antonio Sáez.

—Sí, això mateix.

—Què li passa a aquest, que el coneixies?

—I tant! Era alumne de la casa, estava matriculat a Ciències Polítiques, però també feia algunes assignatures d’Humanitats.

—N’estàs segur?

—I tant!, era un noi molt simpàtic, sempre saludava tothom, era molt agradable i parlava amb tothom. M’ha estranyat que en cap dels diaris no es publiqués això.

—Sí que és curiós.

—I per això t’ho volia dir. Crec que és un bon detall per a les teves cròniques properes.

—I tant que ho és, moltes gràcies per la informació.

—De res, dona, de res.

—Escolta.

—Digues.

—Té, porta la dona al teatre i gràcies per la informació.

—A tu per les entrades. Per quan són?

—Per demà.

L’Agustina Fernández se’n va anar convençuda de tenir un bon tema. I d’haver enflocat les dues entrades que algú li havia deixat al diari per anar a veure el doblador del Woody Allen al català. Com a mínim, farien profit a algú. Ser agraït no té preu. Refotuts periodistes.