XVIII. Súplica

És probable que es creuassin per la carretera. És probable que ells ni tan sols haguessin de davallar del cotxe per posar les cadenes. És probable que Manel Escudé tengués en molta més estima el Miquel Garcia que no aquells homes que es dirigien de cap a Taüll amb cotxes amb els vidres tintats llegint el diari i contestant trucades de telèfon mòbil a parts iguals.

Josep Etxegaray i Ramon Blázquez havien sortit de la Junta Directiva del Barça i se n’havien anat a sopar plegats no gaire lluny d’allà, en una taverna perduda per la Travessera de les Corts on, els dies que la cuinera estava inspirada, als comensals els podien arribar a caure les llàgrimes de pur gust davant l’orgia gastronòmica.

—Escolta, Josep, això no pot seguir així. És que aquests cabrons dels independentistes fins i tot s’han introduït en la directiva del Barça, en la sacrosanta institució. No sé què farem. I aquest cabró del president, que vol anar a donar suport a la marxa reclamant les infraestructures. Ja t’ho vaig dir jo que no l’havíem d’haver votat.

—Ja ho sé, però, collons, no hi havia ningú altre. Mira, Ramon, el vicepresident està amb nosaltres. Si al president li passàs alguna cosa, ell assumiria el càrrec de forma interina durant un any i mig i després es convocarien eleccions i la cosa tornaria a la normalitat.

—Ja, però què vols que li passi?, aquest home té una salut de ferro, no hi ha punyetera manera de fer res.

—Home, tant tu com jo coneixem algú que pot moure els fils necessaris per aconseguir això que volem.

—Estàs pensant…

—Que demà ens convendrà fer una excursió fins allà dalt. Demana més vi, que vaig a trucar-li.

Després de la trucada a l’hoteler, els dos directius del Barça es dedicaren a acabar de gaudir del menjar sempre extraordinari d’aquell local amb estovalles de quadres vermells, pa abundós i generós, carns que es desfeien a la boca i vins espessos, ben aromatitzats. El lloc on ningú no esperaria trobar-se mai de la vida un directiu del Barça.

Mentre el Miquel davallava de la vall de Boí, els dos homes hi anaven amb els seus cotxes. Cadascú tenia la seva feina i havien convertit els seus vehicles en oficines on treballaven habitualment. Com el Miquel, però en un altre estil. I mentre ells se n’anaven per mirar de solucionar els problemes d’identitat del club, a l’oficina de la Plataforma pel Dret a Decidir, gairebé ni s’ho podien creure quan varen rebre la telefonada de la secretària del president del Barça confirmant la seva presència a la capçalera de la manifestació de l’endemà.

—Ens sap greu avisar-vos tan tard, però és que fins ahir a la nit el president no ho va poder comunicar a la Junta Directiva, ja sabeu com van aquestes coses.

—Sí, sí, me’n faig el càrrec —la representant de l’entitat, que no se’n feia al càrrec de cap de les maneres però que havia d’encaixar com pogués i dissimular.

—El president vol saber què ha de fer i a quina hora ha de ser a lloc. I vendrà amb una persona del cos de seguretat del Barça, vestida de paisà, però ho dic pel tema de les acreditacions.

—I tant!, fas molt bé d’especificar-ho. Mira, hauria de ser a les quatre i mitja a la plaça d’Urquinaona per recollir l’acreditació i així compondrem la capçalera.

—Perfecte, allà serà. Una altra cosa.

—Digues.

—El club emetrà un comunicat oficial de premsa que, si vols, t’envio a tu també, i vosaltres podeu fer el que vulgueu per anunciar-ho als mitjans que considereu oportuns.

—Perfecte.

En penjar, la Rosa Maria Jiménez era perfectament conscient que els havia tocat la grossa. Estava tan emocionada que va trucar a la seva cap. La situació permetia aquella excepcionalitat.

—Digues, Rosa, com va tot?

—Va bé, va molt bé, n’ha passat una de grossa, hauries de venir.

—Què ha passat?

—Que el president del Barça ve a la manifestació i ara envien un comunicat a la premsa per anunciar-ho. Ens en fan arribar una còpia.

—Collonut, està bé, jo d’aquí a dues hores arribaré. Mentrestant prepara un comunicat nostre i no l’enviïs fins que jo el vegi. I tranquil·la, tot continua com abans. La reunió amb el grup de seguretat és a les cinc?

—Sí.

—Perfecte, escolta, això ho hem de celebrar, on dines avui?

—No ho sé, pensava anar a buscar un entrepà per aquí a la vora.

—A tu t’agrada la coliflor?

—I tant!

—Doncs conec un restaurant aquí al costat on al menú dels divendres sempre hi ha coliflor gratinada, dinam plegades, d’acord?

—D’acord.

En Ramon Blázquez adorava dormir quan el conduïen amb el seu cotxe amunt i avall. Per això la trucada de la seva secretària el va posar de mala llet.

—Senyor Blázquez, lamento molestar-lo, però hem de tancar l’agenda de la setmana que ve.

—Truca’m a la tarda i ho arreglem.

—Però és que avui és divendres i no sé si se’n recorda que jo no vinc les tardes dels divendres.

—Truqui’m a la tarda.

El senyor Blázquez n’està fins als collons de gent incompetent, que no entén les coses a la primera. Si avui a la tarda la secretària no li truca, dilluns es trobarà la quitança sobre la taula i una graciosa potada al cul, que és el que realment es mereix, pensa mentre s’endinsa de nou dins el somni profund, agombolat per la calefacció i per la tranquil·litat que proporciona l’estabilitat del vehicle i aquells seients de cuiro, que costaren una fortuna però que fan que hom se senti com un veritable rei.

En Josep Etxegaray, per contra, aprofita aquelles hores per remirar els darrers balanços del seu bufet d’advocats. És la part de la feina que més l’avorreix, i per això aprofita els passeigs amb cotxe, quan no hi ha ningú al seu voltant, ell sol amb els papers dins del cotxe, que va engolint quilòmetres, pilons que marquen els que falten per arribar a Lleida, sortida 22, cinc-cents metres, un espai de temps que s’esvaeix en un no res, cinc-cents metres que li són robats de la seva vida mentre remira els beneficis del plet contra la immobiliària Sweet Svenson, a la qual li han aconseguit arrabassar la propietat de deu mil metres quadrats prop del Fòrum, una fortuna que a la vegada fa créixer el compte corrent i el prestigi del seu bufet, Etxegaray i Associats, i ningú no sap qui coi són els associats, perquè el prestigi és seu, haver aixecat un dels bufets d’advocats més importants de Barcelona a còpia de pocs escrúpols, Agramunt, 22 quilòmetres, hola, Marcela, com estàs?, sí, perfecte, dóna-li cita per dilluns a les deu. I que avui a la tarda hi hagi algú, eh, reina? I tu i jo ens veiem com sempre, posa’t aquell bodi que m’agrada tant, tigressa meva, sí, jo també t’estimo, deu mil metres quadrats que seran per a la immobiliària Rotger, la de tota la vida, què s’han cregut aquests suecs, que poden venir a tocar els collons d’aquesta manera? I a dalt de tot, al pis 32 de la nova torre d’edificis, la nova seu del bufet Etxegaray i Associats, el preu d’aquell judici, ràpid, fàcil, guanyat per defectes de forma, però això el client no ho sap, i una perspectiva de venda per un milió i mig d’euros de l’actual seu, un negoci rodó a costa dels suecs poc informats, i el Josep es recol·loca també en el cuiro del seient del seu cotxe i se sent reconfortat, feliç, i s’adorm una mica, que convé arribar fresc i amb les idees clares a la reunió.

La cap de la Plataforma pel Dret a Decidir entra al despatx de la Rosa Maria Jiménez tota esverada.

—El tens, el tens?

—Sí, i tant!

—I l’has imprès?

—Té.

—Què t’ha semblat?

—Que ens ha tocat la rifa.

—I tu ja has preparat el nostre?

—I tant! M’hi he abonat al màxim.

—Bé que has fet. I què creus que passarà?

—Home, allò esperable.

—I què vol dir, Rosa, filla?, que de cada dia estàs més críptica i no hi ha manera que se t’entengui.

—Doncs això, que vendrà molta gent, tanta que nosaltres direm sense problemes unes set-centes mil o vuit-centes mil, la policia dirà dues-centes mil, la realitat serà que hauran vengut unes quatre-centes mil persones i hi haurà algun diari que dirà que érem molts i un altre que dirà que érem quatre gats.

—I com ho saps?

—Perquè, malgrat que em pagueu una merda i que el meu somni sigui arribar a ser mileurista i poder plorar com a tal, jo sóc llicenciada en sociologia i aquestes coses me les conec una mica.

—És clar, me n’oblidava.

—Saps que n’hi ha, de coses que se t’obliden amb massa freqüència. Saps que n’hi ha, de coses.

Finalment, els dos cotxes arriben a Taüll. Obren la porta dos impecables conductors que aniran al bar més proper a esmorzar mentre els seus caps es reuneixen amb un home molt poderós. No serà un esmorzar qualsevol, botifarres amb seques, traguet de vi, un ca pelut que borda sobre la neu mentre empaita unes gallines que es deuen estar glaçant, música de Dulce Pontes dins de l’establiment, l’espetec del tronc al foc, noia amb pírcing al nas i rastes, tapada ben tapada però ensenyant melic, sensual, guapa, que té sobre la taula El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, bon lloc aquest bar de Taüll per no esperar res, un lloc fronterer, un indret de somni o de novel·la o de fons marí d’un quadre d’un artista indeterminat amb títol en francès i superposició de tècniques pictòriques, i què és la vida, sinó una elecció entre totes les tècniques possibles?, podria pensar un dels dos homes, però seria pressuposar massa, així que deixarem el pensament en suspens, a l’aire, a mig camí entre la botifarra i el tronc i la conversa dels conductors sobre el futbol i les propietats de cadascun dels seus dos vehicles, i la noia que passa pàgines d’una novel·la en un bar, i tal volta sigui el ca el que reflexiona sobre la vida mentre empaita les gallines, «O meu fado | é um mastro | uma torre | uma cruz de fogo | que sempre me dói», no hi ha res millor que aquests esmorzars de poble, això sí que és menjar, renou de barrams, de colls que empassen, el tronc que espetega, comença a nevar imperceptiblement, una senyora entra al bar, la noia la mira fastiguejada, «Mentrestant, el pèndol del davant de l’escriptori continuava esmicolant la vida i els magres dits del coronel, xuclats pels anys, s’entossudien a netejar amb l’ajut d’un mocador els vidres de les ulleres, encara que no calia». Nena, posa’m un entrepà de formatge i un tallat, que ja estic cansada de tant de netejar, aviam si esmorzo alguna cosa bona avui, no es preocupi, senyora Maria, que aquí ho feim tot bo, vostè ja ho sap, i tant!, criatura, i tu sempre llegint, amb aquest cervell que tens no sé com és que no ets a Barcelona a la Universitat, perquè a Barcelona són tots uns dogmàtics, no ens ensenyen a llegir, només ens ensenyen a repetir tonteries que diuen els altres sobre els llibres que teòricament hauríem de llegir però que mai no llegim perquè perdem el temps llegint el que diuen els llibres que parlen dels llibres que hauríem de llegir i per això no llegim, i sembla complicat, però jo ja m’entenc, el vol calent l’entrepà? Ai, doncs, mira, sí, gràcies, i sembla que el Messi tornarà a jugar de titular, jo no ho veig clar, escolta, a qui putes han vengut a veure aquí, ni idea, tu, però com que a mi m’agrada conduir per carretera jo no faig preguntes, m’estimo molt més això que no haver d’anar per Barcelona, i tant!, ni que ho diguis, «Les busques del rellotge marcaven dos quarts d’onze i fou aleshores quan entrà a la sala el major Matti per recordar al coronel que hi havia reunió d’oficials. En Filimore se n’havia oblidat i tengué una desagradable sorpresa: ara li tocava de parlar dels estrangers que havien aparegut a la planura, no podia ajornar més l’afer, els hauria de declarar oficialment enemics o potser calia de fer-hi broma o tal vegada era millor una solució intermèdia, potser calia ordenar mesures de seguretat i alhora mostrar-se escèptic, com si no n’hi hagués per perdre el cap. En tot cas, havia de prendre una decisió i això no li agradava», la dona de la neteja no entén res del llibre que ha deixat la noia sobre la taula, i quan el tanca ja és massa tard, merda, Natàlia, que t’he tancat el llibre sense voler. No es preocupi, pàgina 108, el paràgraf comença amb allò de «Les busques del rellotge marcaven […]», collons, nena, com te’n recordes? És el meu llibre preferit, si vostè el llegís per ventura entendria per què som aquí i llavors podria explicar-m’ho, però com vols, si jo mai no he llegit res tan gruixat, doncs sembla que això de l’alineació no és tan clar, no es preocupi, senyora Maria, vostè sap predir dos dies abans quan nevarà i jo només puc tapar-me del fred quan la neu ja ha caigut, li enfloca, com si fos un aforisme japonès, i el ca borda i corre per la neu, content, i la Natàlia no li explica per què és aquí, però se sent com el ca, lliure.

—Estimats, passeu, passeu, fa molt de fred per estar-se a la porta.

—Gràcies, senyor Escudé.

—No es mereixen. Digueu-me, a què dec l’honor d’aquesta visita?

—Tenim un problema, i aquesta vegada és seriós.

Pugen dalt, al despatx de l’hoteler, li expliquen la reunió de la Junta Directiva i la decisió presa pel president i tots els problemes que això comporta.

—Teniu raó, estimats amics, però no entenc què voleu de mi.

—Home, nosaltres teníem entès que vostè no veuria de mal ull que li pogués passar alguna cosa durant la manifestació, no sé si m’explico.

—He d’entendre això com una súplica?

—Sí, senyor Escudé, és una súplica.

—Està bé, algun dia us demanaré que em torneu aquest favor i llavors no us hi podreu negar, hi quedau obligats.

—El que vostè vulgui, senyor Escudé.

—Som un home modest, però m’agrada mirar pels meus amics, i tenc els fills d’uns bons amics que no hi ha manera que trobin feina. Són bons nois, treballadors i feiners, però els seus pares no acceptarien mai que jo els donés feina, ho entendrien com una ingerència que no volen permetre, però si vosaltres els poguéssiu contractar, jo ja em consideraria pagat.

—I tant!, que venguin dilluns i els col·locarem tot d’una.

—Pagau-los bé perquè aquest és el preu de la mort d’un home.

—No es preocupi, senyor Escudé.

—Està bé, deixau-ho a les meves mans, us queda un bon camí fins a Barcelona i comença a nevar fort.

—Sí, senyor Escudé.

—Moltes gràcies, senyor Escudé.

Surten i els dos conductors fa estona que esperen, els obren la porta i els retornen de cap a Barcelona, on dues dones degusten la millor coliflor gratinada dels darrers anys.