De la mateixa manera que hauria pogut dir: «Ets mort». ¿Ho ets? T’ho preguntes sota els porxos de la plaça Reial, davant els aparadors de l’antic taxidermista que encara té els llums encesos. Hi ha una superba guineu rampant, un aligot amb les ales esteses, un esquirol que sembla més menut del que és en realitat comparant-lo amb l’envergadura de les altres bèsties. Quan de jove venies amb els amics a beure una cervesa a les terrasses d’estiu, sempre et paraves a contemplar els animals dissecats. Et feien una impressió estranya, de cosa contranatural. Pareixien vius, a punt de reprendre el moviment que les seves positures insinuaven com si la pel·lícula s’hagués aturat enmig d’un fotograma, però sabies prou bé que eren morts, buidats per dins i conservats a base de substàncies químiques. Et seduïen i alhora et repugnaven. Sobretot els seus ulls tan falsament reals que et miraven. Distingies una llumeta a les pupil·les. T’escodrinyaven des de la mort. Era esgarrifós.

Et gires d’esquena a l’aparador il·luminat. No suportes la idea que els teus ulls mirin de la manera que ho fan els d’aquelles criatures que aparenten el que ja no són. No obstant això, se t’acut, si no et sents capaç d’estimar, si has anat perdent de dia en dia els amors de diversa mena i intensitat que han pautat la teva vida i fins ara no n’has advertit la pèrdua, la indiferència i la fredor són senyals inequívocs de mort. Si ni tan sols et queda el recurs de sentir-te esperonat pel cos perquè l’has dut a experimentar la pressió insostenible dels límits i ara ja no li és possible recular ni es reconeix apte per abolir-los i deixar-se aspirar per l’abisme, aleshores la mateixa vida és l’abisme.

De seguida et fas creus que la ruptura amb Aliki t’hagi portat a un tal grau de pessimisme. Era natural que una relació del caràcter de la vostra es mantingués durant un període més o menys llarg, però també era natural no prolongar-la indefinidament. Cal tenir en compte la intervenció fatal d’agents dissuasius: la il·lusió que es debilita, el cansament, el tedi, la gravitació de la culpa, la mateixa decadència que ningú no pot contrarestar. ¿Doncs a què treu cap aquest enfonsar-se com si després del dia d’avui no hi hagués un demà?

Tot caminant sota la porxada, un home que ve de dret cap a tu et fa titubejar. Les taules de les cerveseries són mig buides. El centre de la plaça encara registra una discreta animació. Intueixes que l’individu t’abordarà. I, en efecte, t’interpel·la. Mormola paraules que no entens. És baix, magre, cellajunt, duu barba de dies, té els ulls sortints, vesteix caçadora blau marí d’estiu, camisa oberta de ratlles verdes i blanques, pantalons blancs arrugats i llefardosos. Et fixes en els seus cabells d’un negre brillant. Et mira fixament buscant en tu un signe de complicitat. Pot ser italià, moro, algerià, tunisià, ben segur que meridional. Et posa la mà a l’avantbraç quan observa que fas el gest d’evitar-lo i prosseguir el camí. T’entra la por. ¿Un atracament aquí, a la vista del cambrer palplantat a la cantonada del passatge Madoz i dels clients que ocupen les taules?

En brevíssims segons, mentre sents el tacte de la mà del tipus i abans que torni a parlar, els pensaments s’atropellen en cadena. Mai no havies conegut aquesta por física causada pel dany hipotètic que et pogués inferir un home. És una por composta d’impotència i còlera. Seria absurd que de cop i volta, interpretant que et resisteixes a obeir-lo, t’enfonsés una navalla a l’estómac. Desitges arrencar a córrer. Les cames, però, no t’obeeixen. ¿Què pensarà Maria de la Pau en rebre la notícia que t’han malferit, potser t’han mort, a la plaça Reial?

L’individu torna a parlar amb accent estranger i aquesta vegada li prestes atenció. La seva veu anguilejant et sona entenedora. Mostra un somrís de gata maula. Et proposa una estona amb nenes jovenetes ben seleccionades, si les vols mores o mulates, a preus força raonables. Tot d’una, alleugerit, negues amb el cap. Tan sols es tram d’un miserable alcavota que t’ha confós amb els que vénen a la caça de carnassa tendra a baix cost. El tipus no vol perdre el client potencial i canvia l’oferta. Potser preferiries alguna emoció més especial: coneix un local exòtic i de tota confiança, un fumador d’opi com els de Hong Kong i Tailàndia, diu, on, si en tens ganes, et proporcionaran crack autèntic, de primera, i no és gaire lluny d’aquí. T’hi acompanyarà gustosament. Aquesta vegada no li contestes. El deixes enrera caminant a bon pas. Tens basques.

És llavors, amb la respiració encara alterada, que et planteges com un tall sec: ¿què hi faig aquí? ¿Per què en separar-te d’Aliki, i quan ja havies pujat un tram de Balmes amb la intenció de caminar fins a casa per refrescar-te després de l’escena que acabaves de viure, t’ha vingut el rampell d’aturar el taxi i fer-te portar a la Rambla?

Ara no et saps donar cap explicació plausible. Recordes que tot d’un plegat t’has sentit abjecte. La serenitat mostrada per Aliki, la manera digna amb què en el fons ha acatat la teva determinació com si pensés que al capdavall no mereixia la pena discutir, el cas és que el desenvolupament imprevist de l’entrevista t’ha deixat un regust d’abjecció. Un malestar singular que t’és desconegut. I tot seguit la reacció estulta que naturalment no t’havia de menar enlloc: creure que necessitaves voltar-te de sordidesa viva i palmària, en la qual poguessis emmirallar el tot just descobert embrutiment.

Et dius que ha estat un impuls molt ingenu, d’allò més existencialista i inútil. Netejar la pròpia ronya comparant-la amb la dels altres. ¿Què n’has tret? ¿Què volies provar-te? ¿Recuperar la tranquil·litat de consciència fent de ric que visita periòdicament els focus de pobresa extrema amb l’afany de valorar amb més impudícia els seus béns? La topada de fa un instant amb el rufià de baixa estofa t’ha obert els ulls. La repugnància ha incrementat el dolor esquinçat de l’espatlla. La berganteria que oculta esclavatges i crueltats metòdiques sempre t’ha produït aversió. Saps de sobra que en aquest moment i en aquesta mateixa plaça Reial ara remodelada i cenyida per carrerons sinistres, hi ha qui s’injecta dosis infernals de porqueria, ruïnes humanes que malvenen la seva podridura, i qui assalta, colpeja, arriba fins a matar amb la creença falsa que només així es guanya el dret de sobreviure. És la idea que tens de la selva urbana com a zoològic des del teu indret privilegiat a redós de la muntanya. Ara que l’endevines envoltant-te, la contigüitat t’aterreix i et suscita un fàstic que no pots reprimir.

Sens dubte que has vingut fins aquí atret per una altra cosa. ¿Quina, però? Sembla com si no gosessis identificar-la malgrat palpar-la en tu.

Abans, quan vivies al carrer Semoleres i, cridat més que res per l’espectacle abrivant del vici, passaves la frontera de la Rambla i et ficaves per Robadors, Sant Pau, Tapies, Sant Ramon, la demarcació clàssica de les putes barates, o t’arriscaves a resseguir els nombrosos tuguris de darrera l’Arc de Santa Madrona, mai no havies conegut el rau-rau de la por. L’itinerari era tanmateix perillós, a pesar que aleshores no queia sota els dominis de l’imperi de la droga. No t’inspirava cap temor perquè eres jove i eres insensat. Aquest i no cap més és el moll de la qüestió.

Inequívocament, en aquella època eres molt jove. Ara ja no ho ets. Vas tenir ocasió de comprovar-ho quan vas guiar Laura pel mapa sentimental de la teva joventut. De llavors ençà no has tornat al barri perquè no t’hi vas reconèixer. Ni tan sols avui se t’ha acudit de traslladar-t’hi en comptes de preferir la Rambla. Aquell dia vas descobrir que tot continuava igual. Només tu eres diferent, havies canviat. ¿En què vas notar els efectes de la dissemblança que ara, en acarar-los, et corroeixen com una quera afamegada i et fan un mal terrible? Per primera vegada et vas sentir francament indigne de la joventut exultant de Laura que ella t’oferia sense cap reserva. No és que Laura t’obligués a triar entre ella i Aliki. Et va venir bé d’escudar-te en el dilema per no haver d’admetre que la raó era més dolorosa, però ara, dret a la vorera de la Rambla just a l’altura del desaparegut Glaciar, la bena dels ulls es torna de cop i volta transparent. La veritat és infinitament senzilla: sense proposar-s’ho, Laura t’havia obligat a comprendre que havies de sacrificar el desig de fer l’amor amb ella perquè Laura era molt jove i tu ja eres vell.

A Laura l’estimaves d’alguna certa manera i podies haver embogit per ella, si en separar-vos a la Via Laietana la consciència del risc no t’hagués fet decidir la utilitat d’allunyar-te’n. Amb Aliki tenies la perspectiva de desemmascarar els límits de la teva capacitat estrictament eròtica, mai no explorada fins que Aliki es plantà al bell mig dels teus sentits, i un cop arribéssiu al final del recorregut la manca d’amor per part teva implicaria que la separació esdevingués relativament fàcil.

Aquest és doncs el final, encara que no tan planer com l’havies imaginat. T’ha deixat a la mercè de la buidor. Tens la certesa que mai el teu cos no tomarà a sentir el que li ha fet viure Aliki, al mateix temps que la impossibilitat de continuar sentint amb Aliki. I sense la constància dels estímuls vitals del cos, condemnat d’ara endavant a convertir-se escalonadament en pura matèria insonoritzada, ¿què et queda d’home? A partir d’aquesta idea que et bat el cervell amb la contundència de l’obsessió, el futur de previsible ocàs t’esparvera. D’aquí l’impuls espontani i alhora desesperat que t’ha dut a l’absurd de pensar que el consol, d’altra banda inexistent, el trobaries en el retorn a la circumscripció dels teus orígens.

Mous el cap amb ràbia. ¿Com has pogut oblidar el que d’improvís se’t fa avinent amb la mateixa intensitat de quan, en efecte, la dèria s’apoderà de la teva voluntat?

El trànsit de la Rambla és fluid, però no circula cap taxi lliure. Donaries qualsevol cosa que et demanessin per un taxi que se t’emportés d’aquí ben de pressa. Dins del cotxe i corrent a una determinada velocitat, la incursió excèntrica que et té esperant impacient l’aparició del vehicle groc seria com si talment no hagués existit. Però entretant no pots defugir la remembrança d’allò que encara no t’expliques.

Era abans de fer els deu anys que, no saps ben bé a causa de què, et vas preguntar per què existia el món. I tot seguit quin era el lloc que hi tenies reservat. Et va fer l’efecte que de cop se’t tallava la respiració. ¿A qui podies recórrer per demanar-li que t’aclarís tan extraordinaris interrogants? No vas gosar plantejar l’assumpte a ningú, i llavors vas descobrir que estaves sol. Després d’això vas aprendre a mirar al teu voltant d’una manera diferent, com si estrenessis nous ulls. I se’t ficà entre cella i cella que vivies en el si d’una ciutat negra. Tanmateix negra. I per tant opressora. Et vas apropiar d’una imatge monocroma, de dies hivernals freds i humits que a les cinc de la tarda ja enfosquia i el teu carrer estret, els carrers escanyats del barri de cases tronades, brutes, tot ell quedava immergit en la fosca malgrat la claror demacrada dels fanals de gas que accentuava la densitat de les ombres i semblava com si esborrés els volums.

Una ciutat fantasmagòrica que amenaçava devorar-te. Rumiaves que el món era una immensa nit, en la qual no tenies cabuda perquè la negror t’horroritzava. Sovint una mena d’esfereïment còsmic et venia al damunt i, com si et toqués un mal llamp, et senties carbonitzat per dins. Eren instants d’angoixa calobrejant. Un dia vas intentar explicar-ho a la mare amb les llàgrimes galtes avall, però ella no va entendre de què li parlaves. El teu problema, va dir, era un excés d’imaginació i un empatx de llibres. Però no era res d’això. Des d’aquell dia et vas fer el propòsit d’esperar una ocasió favorable. Coneixies l’existència d’una ciutat blanca que, segons la teva retina, arrencava de la plaça Catalunya i s’enfilava fins a la falda del Tibidabo. Allà, dalt de la muntanya, hi havia el món fantàstic de la talaia, l’avió, el tren penjat, el castell embruixat, els miralls deformadors i una pila més d’atraccions. A la ciutat blanca el sol es ponia, la llum declinava, però la nit mai no era del tot nit perquè l’obscuritat no diluïa els carrers amples ni els edificis esplèndids, i els núvols i la pluja, que et desmoralitzaven fins a l’extrem que des de la ciutat negra els veies com si fossin preludis d’una catàstrofe devastadora, no alteraven ni poc ni gens la seva blancor que la feia irreal.

Així és que durant una temporada molt llarga de la teva vida concebies dues ciutats en una que confrontaven però no es confonien: la negra i la blanca. Ignoraves per culpa de quin principi distributiu havies nascut a la ciutat negra i et tocava de viure i haver de suportar el seu encofurnament crònic que pudia a orins fermentats. ¿Per què tu? No era just. Temps i temps t’ho vas repetir tossudament: no era just.

En fer-te gran, la vella fantasia es convertí en un punt de referència que estimulava la teva ambició de fugir de la ciutat negra. Tenies clar que es tractava d’escapar-se costés el que costés de la misèria, de l’espectre del pare desaparegut a la guerra, de la promesa de marginació, de la decrepitud ambiental. 1 va arribar el dia del salt definitiu. Aquell dia vas tallar de bursada i per sempre el cordó umbilical que t’unia als orígens. Sense cap penediment. Sense haver experimentat en tants anys cap senyal de nostàlgia o de tendresa davant l’aparició de records passatgers. Associes la ciutat negra amb la infelicitat de la infància, de la qual en gran part fou culpable. I precisament ara, quan en un moment de crisi personal no sabies per quina banda tirar, has vingut a retrobar-la amb la pretensió que t’oferís alguna mena d’acolliment.

Dintre del taxi que per fi t’ha recollit i accelera Rambla amunt cap a la molt burgesa ciutat blanca del teu somieig infantil, sospires incrèdul pel que ha estat un encegament. T’allunyes de nou de la ciutat negra ple de desafecció. Encara no t’expliques les raons d’aquest peregrinar per l’erm. En realitat, t’expliques poques de les coses que has fet al llarg de la vida, per regla general obeint impulsos de naturalesa indiscernible. Has estat com el jugador que fa les seves apostes amb els ulls clucs, escollint números de l’atzar i confiant que la fortuna li sigui benèvola. D’aquesta manera has acumulat experiències de tota índole i has arribat fins als seixanta anys afavorit per la sort. Tot i que continues sense esclarir per què existeix el món. Però almenys a hores d’ara ja saps el lloc que hi tenies reservat. Unes quantes gotes de suor et llisquen coll avall.

¿Que t’espera? ¿De quant temps podràs disposar per continuar apostant a la ventura? Et fa l’efecte que el doloret de l’espatlla s’estén pel braç i de seguida reclama tota la teva atenció. Desvirtua les preguntes sense resposta. Ell i només ell reclama tot el protagonisme. No goses moure el braç per por de comprovar que el dolor el té paralitzat. El vehicle rodeja la plaça Catalunya, el centre de l’estrella a penes poblat.

A l’altre costat de la plaça, l’enrenou de les obres. Et tranquil·litza pensar que de mica en mica t’acostes a casa. El mal afluixa. Veus la Rambla de Catalunya gairebé deserta. I la Ronda Universitat, llevat dels primers noctàmbuls que són com les rates que només de nit abandonen les clavegueres i s’ensenyoreixen dels carrers. Els llums de tonalitat plàtan, contra el blau fosc de la nit que és un mantell negre damunt les cornises de les cases, et fan adonar que la ciutat blanca no és blanca. Almenys avui, ara, no ho és.

De cop i volta et dius: s’ha acabat.

Et tornes a dir: Aliki s’ha acabat.

Una cloenda gens gloriosa. Més aviat vulgar. Un home extenuat que provoca el trencament amb la seva amant (la paraula ja no et repel·leix) perquè de sobte no es veu amb cor de prosseguir la relació sense l’al·licient de noves motivacions. Has tallat un altre cordó umbilical. Aliki, però, no ha lluitat per retenir-te. ¿Per què la resignació del tot impensada? S’ha conformat amb les explicacions que t’has cregut obligat moralment a oferir-li. No ha volgut saber si tal vegada una altra dona s’havia ficat entremig de vosaltres dos. T’ha mirat tota l’estona, això sí, t’ha mirat com si mentre li parlaves, dret a la saleta i ella asseguda al sofà, mig nua i fumant, et descobrís diferent. ¿Quina impressió havia tret de l’escrutini final? Se’t fa estrany que ni tan sols hagi insinuat la temptativa d’instrumentalitzar els seus il·limitats recursos de seducció. Una dona com ella fent callar l’ardor de la seva sang que havia d’induir-la ni que fos a revoltar-se. ¿Com t’ha vist avui? ¿Què ha pogut convèncer Aliki que tenia la partida perduda per endavant i que després de dos anys, tres mesos i sis dies, era preferible decidir-se per la passivitat?

Aliki no és Laura, però sí que és més jove que tu i com a dona viu la seva plenitud. Potser es buscarà un nou amant. Fins i tot és possible que ja el tingui. Pensar-ho et regira. Mires cap enfora sense veure en realitat l’animació de la cruïlla Aribau-París promoguda pels bars i els restaurants de la zona de moda, pels llums de l’Astoria. Per primera vegada sents el mossec de la gelosia. Aliki fent amb un altre tot el que ha fet amb tu. No ho pots imaginar. Haurà de ser un contrincant que sàpiga posar-se a la seva altura. I sobretot que en cap moment no es rendeixi als seus peus, exposant-se als efectes d’una estocada segura.

La imatge taurina deriva ràpidament cap a una revelació. El toro mortalment ferit. Des que ha comparegut a l’arena i mentre ha tingut reserva de forces, el turment a què ha estat sotmès constituïa un revulsiu a la seva bravura de mascle genèticament conformat per fruir amb els sentits del combat a mort. La sang intensament roja que li ha anat calant el pelatge negre és el símbol de la seva dignitat de gladiador. Entretant sofria les conseqüències del desgast lent però sistemàtic, rebia de la fortor despietada del sol l’energia que l’esperonava a envestir i envestir amb el cap sempre endavant. Duia la saba del món a les puntes de les banyes i l’univers enter entaforat al cervell, recreant-lo i engrandint-lo cada cop que li arribava la sentor familiar de l’adversari-còmplice, embriagadora com l’aroma de l’herba molla de la devesa. Mai no havia imaginat que es pogués assolir un enfolliment semblant, tot i saber que com més poderosa fos la voluptat més d’hora hauria d’encarar la mort. No hi havia alternativa ni la possibilitat de fer marxa enrera.

El moment crític és arribat. Has sentit la fredor homicida de l’acer que et perfora les entranyes. Un fal·lus precís que viola i a l’encop mata. L’avinguda de Sarrià es també un fal·lus. I així mateix la Diagonal que el taxi travessa a velocitat considerable. Dos fal·lus erectes que just en intersecar-se dibuixen una aspa emblemàtica. Aquesta vegada cal que el rostre humà del brau sigui el teu autoretrat. Cal que la càrrega subjectiva es reflecteixi en una fesomia rigorosament fidel que es contrau en una ganyota tràgica. L’estocada és mortífera de necessitat. El doll de sang que sorgeix del cos en estat agònic s’emporta l’últim cabal de virilitat. La buidor absoluta comença a manifestar-se per l’entrecuix, el primer òrgan que ha perdut la sensibilitat i la mutilació del qual pregona l’epíleg de la vida.

Obres la boca de bat a bat perquè els pulmons se’t neguen de sang i et falta l’aire indispensable. Ofereixes la visió d’un cos malferit que sondrolla tot ell, abans d’esfondrar-te sense remissió. Apuntales les potes a l’arena, buscant mantenir un equilibri precari. Abans de claudicar definitivament, aixeques el cap i claves els ulls en el botxí que a frec de les banyes ja pràcticament inofensives assisteix expectant a l’agonia. Llavors confirmes sense cap sorpresa que qui ha consumat la darrera sort del ritual és una dona, Aliki, per força Aliki, que mig cobreix la seva nuesa amb el drap vermell. Als seus ulls hi dansa una mirada que no és de victòria però tampoc de commiseració. La seva mirada ambigua et manté viu. De mica en mica, però, l’esguard femení s’anirà allunyant fins a fer-se remot i aleshores, sense cap suport, et plegaràs a l’irremissible. És com si l’un i l’altre, per última vegada encarats, reconeguéssiu implícitament que la cerimònia de l’amor i de la vida no pot tenir cap més desenllaç que no sigui precisament aquest: la mort d’un dels protagonistes i la soledat del que sobreviu.

No pots fer res per canviar l’orientació del destí. En aquest moment esteu sols. Les graderies són buides: una taca de blanc que pren la forma de dogal. Cap indici d’evasiva. Només tu i ella, el toro moribund i la dona elegida per consumar el sacrifici atàvic. Us envolta el silenci del temps que no es mineralitza a les minuteres, tot d’una petrificat. Et sents escolar. Ja no tens pes específic. Un ble de negror que es fon en negre. És el final. D’aquí a una estona tot haurà acabat.

De fet, s’ha acabat.

Et ve el dubte anguniós de si seràs capaç de condensar en aquest cartó, el tretzè i últim de la sèrie, la gamma de matisos que enriqueixen la visió imaginada. Et portarà feina, i l’endevines complicada malgrat que voldries el dibuix formalment auster, puntimirat el detall dels rostres, el color acuradament dosificat. Però abans caldrà decidir la qüestió primordial de la perspectiva. ¿Accentuar el dramatisme de l’escena resolutiva de manera que l’espectador s’adoni de fins a quin punt l’artista hi és involucrat, o bé aconseguir el mateix efecte pel procediment de fer veure que ha existit la voluntat de distanciar-se’n per tal de desdramatitzar-la?

Et consta que no ho resoldràs fins que no siguis davant la superfície blanca i hagis d’elegir la senda sota pena de ser víctima de la paràlisi. T’apressa el deler de posar-t’hi. Voldries poder fer-ho ara mateix, tan aviat com arribis a casa. No veure ningú, no haver de parlar amb ningú ni haver de donar cap explicació, pujar directament a l’estudi i tancar-t’hi. Estàs convençut que et costaria més o menys arrencar, però te’n sortiries. També preveus que un cop tinguis l’obra enllestida et posseirà la insatisfacció habitual, el turment dels recels en aquest cas agreujats perquè és el punt final d’un cicle ambiciós, molt identificat amb l’evolució íntima dels darrers dos anys i mig, i per tant exigirà analitzar-lo i valorar-lo globalment, retocar el que sigui necessari evitant de caure en la temptació del conformisme.

Pràcticament ja ets a casa. T’ho anuncia el silenci del carrer costerut que s’enfila pel vessant de la muntanya i l’olor deixatada de l’atmosfera que preconitza la tardor i el marciment, una barreja de roses, boixacs, xuclamels, lilàs, heures i arbres d’espècies diverses. La ciutat negra i la ciutat blanca queden allà baix, lluny d’aquí. Aquesta és la ciutat dels colors i dels perfums que no es resigna a perdre la il·lusió de la naturalesa, encara que les flors s’assequin, les fulles caiguin dels brancatges i les heures es podreixin.

Et tranquil·litza d’una banda i t’impacienta d’una altra saber què t’espera tot seguit. Fins i tot que abans de gaire hauràs d’enfrontar l’ànsia de Maria de la Pau perquè s’ha fet molt tard i ni ella ni Manoli no tenien idea d’on podies haver anat. Diràs que t’has arribat a encarregar teles al carrer Petritxol i, un cop eres allí, no has resistit les ganes de donar un tomb per aquells carrerons del casc vell que no trepitjaves des de feia un munt de temps. Llegiràs la suspicàcia que amenaça fer-se crònica als ulls de Maria de la Pau. Durant el sopar tractaràs d’oblidar allò que has viscut aquesta tarda com si ho poguessis oblidar o no ho haguessis viscut, i inventaràs temes insubstancials de conversa. Hauràs d’impedir que Maria de la Pau interpreti en el rerafons de les teves pupil·les, tal vegada més dilatades del que és normal, el que mai no sabrà del cert.

Després, Maria de la Pau se n’anirà al llit. Et quedaràs novament sol. Tancaràs el llibre que en cap moment no hauràs tingut intenció de llegir. La casa estarà muda. I quieta. El temps de calor ja ha passat i ara les nits són fresques. Més tard seran fredes. Cap animal no piula. La mudesa et semblarà esfereïdora. Aleshores potser faràs els solitaris amb els quals sovint busques desxifrar signes premonitoris. En sols fer tres de seguits. Si surten tots significa que l’endemà els astres et seran favorables i les coses aniran per bona via. Si només en treus dos, intueixes la possibilitat d’algun entrebanc. Un de sol et neguiteja. Cap, t’aboca a la desconfiança.

De tota manera, et dius, revelin el que revelin les cartes oraculars, des de primera hora de demà et dedicaràs de ple a la resolució de la Tauromàquia. Demà.

(1986-1991)