Hauries hagut de sincerar-te amb Aliki quan ella et va telefonar l’endemà volent saber si encara vivies sota els efectes letàrgics de la trobada boja, va dir. Va ser més explícita: «No sé si et passa el mateix, però jo em sento com si estigués borratxa». Et vas deixar dur pel seu corrent. Aliki estava melosa, volia evocar amb tu els detalls més remarcables de la pel·lícula, repetia amb tossuda insistència que ningú no feia al llit el que fèieu vosaltres. «Admet que mai no havies conegut una felicitat igual». Contestaves amb monosíl·labs i frases curtes. Tenies ganes de dir-li la veritat que de fet ja sabies des que havies arreplegat la roba de la tia Joana.
Vas callar i avui Aliki t’ha retret l’engany del silenci. Abans d’anar-se’n com cada estiu a passar l’agost a Zàkynthos, Aliki et forçà més i més per aconseguir que us veiéssiu novament. No s’explicava que hagués d’iniciar les vacances sense acomiadar-vos amb una nova funció triomfal. T’excusaves en la feina. Estaves pintant un quadre que se’t presentava complicat.
Era tan sols una mitja veritat. No li aclaries que la conseqüència positiva de l’última trobada havia estat l’impuls de resumir en una tela de grans dimensions, concretament de 2.40 x 1.97, el que havies viscut al llarg dels més de dos anys que durava la relació amb Aliki. Vas adquirir el llenç i vas situar-lo al peu del cavallet. D’allí estant, la seva blancor immaculada et reptava. ¿Series veritablement capaç de simplificar en aquella superfície verge, tot i que limitada, la imatge o la combinació d’imatges que transmutessin una vivència de tal magnitud?
Et senties cridat a fer-ho, però abans de posar-t’hi calia ordenar les idees, respondre certs interrogants, escorcollar-te per dintre sense autocompassió. El juliol s’havia manifestat inusualment calorós. Més d’un cop Maria de la Pau havia suggerit que tenint la feina a casa seria convenient instal·lar-hi l’aire condicionat, perquè d’aquesta manera treballaries sense l’angoixa de les altes temperatures amb l’afegit dels índexs elevats d’humitat. T’hi havies negat sistemàticament, adduint que el fred artificial ressecava les vies respiratòries. Estàveu molt a prop de la muntanya i refrescava tan aviat com el sol queia. D’altra banda, el fort de l’estiu el passàveu a Monells.
Difícilment oblidaràs l’opressió física d’aquells dies tòrrids, amb les portes que donaven a la terrassa orientada a llevant obertes de bat a bat i el tendal desplegat, sense que bufés un alè d’aire, la camisola amarada de suor, units al desfici d’intuir que tenies la clau del misteri a l’abast dels ulls i, no obstant això, se t’escapolia com una anguila s’esllavissa de la mà que creu tenir-la ben engrapada. Vivies pràcticament reclòs a l’estudi, girant a l’entorn de la tela impassible que es limitava a esperar els esdeveniments. Per fortuna, el telèfon sonava comptades vegades. Cada dos o tres dies t’arribava la veu d’Aliki, que a mesura que s’apropava el final de mes t’urgia amb la seva impaciència. Et mostraves esquiu, li donaves allargues.
Poc podia imaginar-se Aliki que la seva presència era en tu de manera permanent. Ho hauria considerat un prova irrefutable d’amor. La mateixa paraula et provocava una reacció instintiva de refús. Per fi avui no has pogut evitar la brutalitat d’haver-li-ho de dir: mai no l’has estimada. No has pogut. Culpa de la teva insensibilitat. Ni tan sols en els moments àlgids en què l’home no controla els dictats de la seva ment, i entre vosaltres n’hi ha hagut una pila, ni tan sols llavors els teus llavis han articulat la paraula amor. «Creu-me que ho lamento», has dit. «De debò que ho lamento». Tampoc no has estat del tot franc. No tenies la certesa de deplorar-ho. De seguida t’has sentit alliberat d’una nosa que amb el temps t’havies acostumat a suportar sense advertir que l’arrossegaves. I en cap moment la consciència t’ha acusat de miserable. Al capdavall no et podies inventar els sentiments, has argumentat com a justificació davant el silenci massís d’Aliki. Ella et mirava com si els seus ulls es resistissin a expressar cap emoció. Tu, rigorosament vestit, estaves dret i ella asseguda al sofà de la saleta, uniformada per representar l’escena de tragicomèdia eròtica que s’ha suspès abans d’alçar el teló. La situació era més trista que no pas ridícula. «¿I què he estat, doncs? ¿Res?».
Precisament et va costar tant d’endevinar el secret del quadre perquè era d’allò més evident. Aliki ja era fora. Se n’havia anat explícitament dolguda a causa del teu, segons ella, desinterès. En darrera instància havia intentat una vegada més i en va, des de l’altre extrem del fil telefònic, fer reviure per mitjà de la seva veu el clímax de morbositat imaginativa que us duia irremissiblement a compartir l’acte d’onanisme. D’alguns mesos ençà, la fórmula només es revelava eficaç molt de tant en tant. Et vas esforçar a complaure-la, més que res per esquivar la possible discussió, i perquè alguna cosa dintre teu et va empènyer cap a la claudicació. Eres a la cadira de pell amb rodes, situat de manera que veies d’esquitllentes el cavallet i el llenç que s’hi repenjava. Aliki va abaixar el to de veu, se li va enrogallar a mesura que invocava fragments del record meravellós, com que només entrar al dormitori et va trobar vestit de dona, «estaves preciosa», va introduir subtilment el femení tot confiant en els resultats immediats, «tan preciosa que mentre et contemplava vaig sentir que em desfeia».
Aliki recreava minuciosament les escenes que havíeu executat plegats, com ho havia fet en tantes i tantes ocasions. Però ara l’efecte era diferent. Gràcies a ella tornaves a veure-les, però no aconseguies sentir-les. Des d’aquell dia, duies encastat al cos l’abaltiment de l’home sadollat que ja no pot donar un sol pas més endavant. Li ho hauries hagut d’advertir en comptes de consentir que prosseguís el monòleg inútil. Rumiaves que les forces ja no et responien i que, paral·lelament, Aliki no podia oferir ni esperar res més. Seria del tot absurd que entre vosaltres s’instaurés l’avorriment clàssic dels matrimonis un cop consumida l’última aptitud de renovar-se. Aliki ho havia de comprendre. Tot s’acaba. Tot el que és viu té un final estipulat. Però si Aliki, com ho temies, interposava els sentiments amb l’afany de contrarestar el teu desig de ruptura, llavors estaries perdut.
Gairebé havies deixat d’escoltar-la quan tot d’una Aliki es va referir a un incident que havies oblidat. Aliki havia suspès la fel·lació en sentir que t’acabaves i et va demanar a crits que li banyessis les mamelles. Amb prou feines vas ser a temps de satisfer la seva fantasia. Tot seguit ella, agenollada al llit, amb les dues mans va estendre l’esperma per tot el seu cos, com si es tractés d’una crema hidratant. Ho va fer amb moviments lents, delectant-se en l’execució. Vas recordar que l’havies mirada, des del desballestament que t’aflonjava les cames, amb perplexitat. El teu semen ja sense densitat no sols era dins l’organisme d’Aliki sinó que la recobria de dalt a baix, se li ficava pels porus, pigmentava la seva pell. Tota ella era, perquè així ho desitjava, territori seminal.
En aquell moment no vas captar que el gest espontani d’Aliki duia implícita, pel que fa a tu, la seva pròpia definició. Si avui haguessis pogut mostrar-li el quadre que havies acabat abans de partir cap a Monells, tot hauria quedat visualment clar i t’hauries estalviat haver de respondre la seva pregunta amb cruesa.
Vas dubtar entre l’esmalt industrial mesclat amb una mica de groc per tal d’assolir una tonalitat que no havia de ser ni blanca del tot ni grisa, un entremig com de cera vella, o bé l’oli, un oli de pinyons sense cap additiu que en assecar-se s’engroguiria. Optares decididament per la primera alternativa. La idea que incubaves era precisa. La tela simbolitzava el cos d’Aliki que empastifaves de semença viscosa subministrada a raig. La substància que hi abocaves d’una galleda s’esllavissava per la superfície llisa, creava regalims, formava grumolls. Amb un raspall procuraves que s’estengués a tots els racons del llenç i l’impregnés, sense, però, que l’acció d’escampar el color afectés els escorrims ni els coàguls. Més tard, un cop seca la pintura que posseïa una lleugeríssima brillantor, vas repintar en el centre del quadre una taca negra, la silueta de la qual remetia vagament a la figura d’un triangle. La llepada fosca no era uniforme, sinó que estava constituïda per menudes estries o filaments molt prims, talment com rizomes serpentins de falgueres que guardessin l’entrada d’una cova sumida en tenebres.
Ultimada l’obra, vas contemplar-la des de tots els angles possibles. Estèticament et satisfeia d’allò més. Havies eludit el perill de fer-la excessivament llisa i per tant que es veiés plana, com una realització freda malgrat que, llavors te’n vas adonar o si més no en vas experimentar per primera vegada la consciència, era matèria pura. No importava que haguessis aconseguit hàbilment donar a la pintura una suau gradació d’intensitats. No hi detectaves una sola espurna de sentiments que poguessis identificar. Cap fulgor que anunciés la mediació de l’esperit. No obstant això, notaves una rara calma interior. ¿O era més aviat eixutesa?
Et reconfortava pensar que el quadre agradaria a Leo Castelli. Ben segur que sí. L’imaginaves exposat a Nova York, en un espai destacat de la sala. Cridaria l’atenció per la seva nuesa conceptual, per la rigorosa absència de qualsevol element figuratiu o geomètric que el singularitzaria de la resta de peces, tal vegada per l’ambigüitat que tot ell traspuava i suggeria l’enigmàtic. ¿Què en dirien? ¿Com l’interpretarien?
Només tu sabries que tenia una sola lectura correcta. Una lectura que ningú més no compartiria. Hi veies el retrat d’Aliki substanciada. Aliki era allò que havies expressat arravatadament sincer, pulcrament realista però sense cap relleu d’emoció. Durant les hores xafogoses que vas passar contemplant el quadre acabat, rumiant per què t’havia sortit d’aquella manera, escoltaves la piuladissa dels ocells que probablement, malgrat la calor, jugaven a encalçar-se saltant d’una branca a l’altra del castanyer de Mariola. ¿Quant temps feia que no t’aturaves sota la copa del castanyer, passaves la mà per la soca, agraïes el seu ombratge, enyoraves la llunyania de Mariola?
La revelació va tenir l’eficàcia d’un cop tallant que atordeix quan no mata. Mariola t’havia fet avi d’un nen que coneixies sols en fotografia. En rebre la notícia, Maria de la Pau es va desplaçar de seguida a Bonn. Tu vas pretextar la feina inajornable. Llavors encara ignoraves que aquest estiu rebríeu Mariola, Àlex i la criatura a Monells i passaríeu junts el mes d’agost. Però si Mariola i la seva família no haguessin decidit venir, tampoc no hauries experimentat cap recança. Des de l’estada de l’estiu anterior a Bonn, ja no trobaves a faltar Mariola. Només en comptades ocasions pensaves en els fills. Semblava talment que a hores d’ara no en tinguessis.
La mateixa guerra del Golf, enervant per les seves característiques i el desenllaç que se’t va fer incomprensible, no t’havia afectat gaire des del punt de vista emocional. Al principi vas seguir-ne les incidències i comentaves que tot plegat era un frau colossal, una salvatjada ignominiosa a costa dels pobres iraquians i en benefici dels interessos capitalistes. Tot d’una te’n vas desentendre. Com si et confinessis al palau d’hivern que et resguardava de les inclemències climatològiques, fins a l’extrem d’oblidar que existien. La barbàrie desencadenada no et tocava cap fibra veritablement sensible. Tampoc no et commogué seriosament el cop d’estat fallit de Moscou ni les impensades dissolucions posteriors del PCUS i de la mateixa URSS. Amb la mateixa aridesa sentimental t’havies distanciat de Laura i més tard te’n vas acomiadar a la Rambla de Catalunya. Et vas acuitar a esborrar el rastre de les seves petjades a la teva vida com si, en lloc d’admetre que donant l’esquena a Laura donaves l’esquena a la joventut, et lliuressis d’un engavanyament. I fins i tot no t’inquietava en demesia el fet, sens dubte alarmant, que Maria de la Pau et demostrés des de feia mesos un recelós mutisme. Maria de la Pau havia anat bastint entre vosaltres un mur de silencis insolubles que cap dels dos, per raons ben oposades, no mostràveu disposició a esbotzar.
El quadre, doncs, no mentia. La suor se’t va glaçar al cos. Si de la pintura no transcendia cap bri d’emoció era degut al fet que havies exhaurit les reserves del sentiment. Així s’explicava que després de més de dos anys de mantenir una relació íntima amb Aliki, una relació intensíssima i heterodoxa, a l’hora de plasmar-la a la tela veiessis Aliki com una immensa taca d’esperma regalimós. L’únic que li havies transferit a canvi d’estimular-te a viure un coneixement de la sexualitat que sense la seva cooperació t’hauria estat vedat, era el teu esperma. L’havies sepultada sota litres, tones de llet que en assecar-se s’erigien en làpida. La tempesta de semen havia desintegrat la imatge d’Aliki, i encara els bocins havien estat reduïts a menuts grumolls que a penes es feien visibles en la densitat de la riuada llefiscosa.
Li ho has confessat fugint dels seus ulls que en cap moment s’han humitejat. «No ho entenc», ha dit. «¿Com és possible que al cap de tant de temps em diguis que mai no has sentit res per mi? Que no sents absolutament res. Doncs jo sí que sento. Ara mateix em sento una puta estúpida».
Avui no podies enganyar-la. Per primera vegada t’has despullat de la pell. Aliki t’ha vist en cru. Ha vist que tan sols eres un cos i que tot el que ha tingut seu és un cos. Matèria pura. Ho ha pogut comprovar i, a pesar de la rude sorpresa i de veure’s obligada a reconèixer que havia estat víctima d’una ofuscació, les seves paraules no radiaven acritud. Has hagut d’admirar el tremp d’aquella dona que a hores d’ara encara t’és desconeguda. Ho serà ja per sempre. Potser si haguessis deixat les coses clares des d’un bon començament, si en alguna ocasió haguessis suscitat el tema i ella no hagués donat per fet que la vostra luxúria galopant no podia mantenir-se en progressió contínua sense el suport incentivador d’alguna forma d’amor i hagués interpretat correctament el teu silenci obstinat, irritat, cada cop que volia que proclamessis en veu alta que l’estimaves. Aliki era dona i, ara ho has esbrinat, li resultava inconcebible separar la passió de la tendresa i que tu, home a la mercè de l’instint abocat a un subjugant procés de depuració, poguessis no compartir el seu esquema.
De tota manera, el quadre demostrava que no ho havies pogut evitar. Ben cert que Aliki t’havia cercat des del dia que us vau conèixer a Atenes i que t’havies trobat, sense gairebé adonar-te’n, embolicat en una doble vida els efectes de la qual t’havien modificat com a home i com a artista. Ben cert també que a Aliki mai no se li acudí de proposar-te que n’havíeu d’escollir una. ¿Potser en el moment que per a ella l’aventura eròtica es va convertir en una representació amorosa de naturalesa singular i amb lleis pròpies, havia pressentit que si et demanava qualsevol mena de prova que no sortís de tu oferir-li et perdria per sempre? Qui sap si Aliki en tot temps t’havia acceptat tal com eres, sense fer-se cap il·lusió fonamentada de perdurabilitat, i si havia invertit els seus sentiments en la relació era perquè no havia pogut impedir-ho o bé com a única via que li permetia obtenir l’acontentament dels seus sentits. Això esclariria l’actitud d’enteresa amb què ha rebut la teva revelació sagnant.
No li has parlat que la seva presència real a l’obra, l’únic estrictament seu que sura enmig de l’oceà d’esperma i que determina la seva identitat als teus ulls, és la negror intensa de la vulva filamentosa que envolta la vagina. Representa, al bell mig de la tela, Aliki circumscrita a símbol. Tota la seva vitalitat generosa, tot el que ha estat Aliki, confluïa en aquella clapa fosca a la qual per acabar vas introduir un nou element cromàtic: una pinzellada vertical, molt fina, de vermelló. Aleshores et va fer la impressió que el quadre estava definitivament enllestit. Aliki hauria pensat que volies humiliar-la, quan la visió ara concretada vas tenir-la un dia al dormitori barroc de la torre de l’Arrabassada. Amb el cap entaforat entre les cuixes d’Aliki, de sobte et vas adonar que necessitaves aire i et vas separar de l’obertura a la qual t’havies dedicat amb plena concentració. Aliki amollà un plany agònic i et buscà el cap a les palpentes per situar-lo novament en posició.
La descoberta fou instantània. Els llavis de la vulva eren molsuts, d’un to rosat encès, i al capdamunt el botonet engallat es contreia, talment com si alenés amb fatiga d’asmàtic. Així mateix, la balma vaginal presentava una coloració almandina, enlluentida per les secrecions que brollaven de molt endins, i semblava un cor de poma tallat pel mig que bategava al ritme de la sístole i la diàstole. Mai no t’havies aturat a reflexionar que aquell baluard que llepaves i xuclaves amb voracitat de corb era un òrgan viu, una torre central d’emissió d’ones magnètiques que projectava sobre les fibres sensibles del cos. No vas atribuir cap virtut rectora a la ment. La proximitat de la clivella als teus ulls els enlluernava. Per uns instants Aliki, gemegant d’impaciència, es va fer fonedissa. Aquell era el pinacle de la natura feminal, l’eix a l’entorn del qual girava l’existència de la dona Aliki, la boca del seu cos, el focus de calor animal, el conducte de desguàs, la deu de plaer, la criatura amb activitat autònoma que sintetitzava en el seu panteix el secret de la concepció i la condemna al no-res.
Tot i més et va passar pel cap com una al·lucinació provocada per la febre, en els breus moments abans d’amorrar-t’hi amb renovellat desig. Si aquell mateix dia haguessis confiat a Aliki l’estrany deliri que t’havia inspirat el seu cony flamejant, potser no hauria copsat que també implicava una humiliació el fet de considerar-lo com un element cabdal que abolia la integritat d’Aliki com a persona, però és molt probable que ho hauria celebrat com un homenatge eròtic. Avui ho has silenciat de nou perquè, just quan endut per la ramalada de sinceritat tenies als llavis les paraules per referir-te al quadre, d’altra banda una referència extemporània en aquelles circumstàncies, d’improvís t’has sentit malament. En la pausa creada entre vosaltres ara que tot estava dit, t’ha fet l’efecte que els reprotxes que Aliki no t’havia adreçat i que esperaves des que has posat els peus a l’apartament, els descobries bullint en el seu cervell per una mena d’afinitat telepàtica. Són fruit de la indignació que cova la seva ment, però també són conseqüència d’una impensada voluntat d’autoflagel·lació que s’apodera de tu.
Encara et dol que Aliki no t’hagi fustigat, com tantes vegades ho ha fet amb la fusta de pell negra, abocant damunt teu, amb sàdic realisme, el que pensava de tu en aquest final de la vostra aventura comuna, i que en comptes de fer ostentació de la seva xardorosa sang grega hagi canviat de tema plantejant el destí de l’apartament amb tot el que conté.
Aliki no t’ha acusat de ser al capdavall un pobre home. Hauria pogut tirar per aquesta drecera i no li ho hauries impedit. O bé desqualificar-te com a artista: posar en solfa la teva competència de creador que de dos anys ençà ha buscat en l’experiència viscuda amb Aliki, gràcies a Aliki, el nodriment de la seva obra. No ha rigut sarcàstica mentre et titllava de ninotaire amb pretensions de pintor internacional que li cal trobar fora les energies que de cap manera genera la seva imaginació. Tanmateix hauries hagut d’abaixar el cap. Però també hauries reflexionat que amb el dolor de cada fuetada obtenies el perdó d’Aliki, l’oblit d’Aliki, el seu compromís tàcit de negligir en endavant el pas de Delmir Visa per la seva vida, i que expiada la culpa t’anaves endinsant en la calma passiva dels innocents.
Aliki no ha dit res d’això. S’ha tret sense presses les mitges negres cenyides a les cuixes amb les lligacames, els sostenidors magrana amb petits orificis que deixaven visibles els mugrons, i la menuda tanga del mateix color. S’ha quedat completament nua. Ha fet la seva com si ja no fossis una presència. Estaves allà a peu dret, com una columna. Instintivament has englobat el cos d’Aliki en una mirada. No el tornaries a veure com ara el veies. La decisió havia estat teva. Ella ha començat a vestir-se de carrer. Els seus moviments pausats, segurs, reveladors de l’hàbit, semblaven voler menysprear el teu desig d’accelerar el desenllaç i respirar l’atmosfera pol·luïda del carrer Madrazo. Llavors no has pensat que curiosament el cos despullat d’Aliki, que feia dos mesos encara t’havia fet experimentar el més gran desori dels sentits, ara no et treia de la indiferència. Tampoc no has pensat que la teva llengua a penes guardava record del sabor de la seva pell i que no li serà possible renovar-lo. Res. No has pensat res. S’han imposat les ganes de despatxar l’escena última com més aviat millor.
A la porta, abans d’obrir-la, us heu mirat. Aleshores els ulls centellejants d’Aliki, la mudesa de llosa d’Aliki, t’han motivat a insistir: «Em sap greu. Creu-me que ho sento de debò, però si a la fi volia ser honrat amb tu havia de fer-ho. Almenys confio que ho entendràs». Aliki ha mogut el cap d’un cantó a l’altre una vegada i dues vegades. «Voldria creure que tu ja ho has entès». Després ha dit sense elevar el to de veu: «La culpa és meva. Tota la culpa és meva».
Han estat les últimes paraules d’Aliki Kasdaglis.