L’apartament del carrer Madrazo, entre Via Augusta i Balmes cara a mar, per obra d’Aliki es va convertir de seguida en un refugi familiar. «Serà el nostre refugi d’amor», va dir Aliki quan te’l mostrava. Estava decorat amb vulgars mobles lacats, però el mateix dia que va tenir les claus ella va adquirir un búcar muniquès del divuit a un antiquari i la peça, dipositada sobre el tocador, us identificava, segons Aliki, amb les parets que ben aviat deixarien de ser estranyes. Et va demanar alguns dibuixos teus. La resta era cosa seva.

Vas haver de reconèixer que el lloc era acollidor, però des del primer dia aquell pis del segon replà que donava al carrer del nou eixample barceloní et va provocar una frisança absurda. Et va passar pel cap la temptació de demanar a Aliki que rescindís el contracte de lloguer. No vas tenir el coratge ni la raó de fer-ho. Ella t’ensenyava l’ampli saló compartit amb la cuina americana, el bany de color blau turquesa i el terra blanc, el dormitori que tant de bo us servís alguna vegada per dormir junts una nit sencera, va dir Aliki que et guiava agafant-te la mà com guia una núvia il·lusionada el nuvi pel pis que compartiran de casats. El nuvi no podia dir a la núvia que si bé li agradava i havia demostrat el seu bon gust en escollir-lo, el seu problema era que acceptar l’usdefruit d’aquelles parets significava ratificar un compromís que li inspirava sincera basarda.

Vas callar, naturalment. En el moment d’estrenar el llit com si, en efecte, fóssiu la parella encara no oficialitzada que aprofita febrosament la visita per deixar constància de la seva urgència de posseir-se mútuament, havies decidit que l’escrúpol era poca-solta. Amb pis o sense pis, Aliki era la teva amant. El qualificatiu et repugnava, però no n’hi havia cap més que traduís amb exactitud la vostra situació. Tu l’amant d’Aliki i Aliki la teva amant. Mentre ella, rient, et descordava el cinturó i tu, abraçant-la amb un braç, dedicaves l’altra mà a descórrer la cremallera del seu vestit, et plantejaves amb rara clarividència, enmig de l’excitació creixent, la ximpleria que a hores d’ara encara fossis susceptible a certes ressonàncies de la semàntica. ¿Quina veritable importància tenia el nom de les coses que no exigien ser nomina-des? Un cop més Aliki et muntava i éreu tu i ella sols al dormitori encara estranger, gaudint físicament de les parets i el sostre que us acollien, i el món de fora senzillament no comptava.

De tota manera i malgrat el pes del raonament, fins avui mateix que has sortit per última vegada de l’apartament del carrer Madrazo amb la convicció d’haver posat el punt final a la teva història amb Aliki Kasdaglis, mai no has aconseguit sentir-lo com a cosa teva ni lliurar-te de la incomoditat que, al llarg d’aquest any i pocs mesos, et provocava la seva naturalesa d’alcavota. Si fa no fa, el mateix neguit suscitat per la figura llefiscosa de l’amabilíssima senyora Neus. La diferència entre la valoració mental que fas del pis i de la severa dama endolada que regia la torre de l’Arrabassada, consisteix en què la governant ignorava els detalls d’allò que s’esdevenia dins l’àmbit de l’alcova mentre, en aquest sentit, el primer és testimoni de les teves abjeccions.

Tot caminant Madrazo enllà, gires Balmes a la dreta en direcció cap a la plaça Molina. Els automòbils davallen atapeïts per Balmes amb els llums encesos. Recuperat l’horari d’hivern, enfosqueix més aviat. L’entrellum del crepuscle, un escarlata encès amb clivelles daurades i filagarses de núvols errants que preconitzen la nit, reprodueix els teus sentiments d’aquest instant. Alleujament i pesar mesclats per la brisa tardorenca del capvespre.

Recordes amb nitidesa la segona trobada amb Aliki a Madrazo. Per telèfon t’havia advertit que us calia aprofitar el parell de setmanes que restaven de juliol perquè a finals de mes partia cap a Grècia amb la família. Passaria l’agost a Zàkynthos. «/Saps el que més m’agradaria d’aquest món?», va dir abraçant-te al petit rebedor que presentava la novetat d’un enorme ficus entre la banqueta d’imitació xinesa i el mirall de plafons bisellats que donava falsa grandària a la peça. «¿No t’ho imagines?». Separà el cap per mirar-te els ulls. «/Segur que no? Doncs que poguessis venir amb mi a Zàkynthos. Seria meravellós. Tu i jo sols nedant, prenent el sol despullats, fent l’amor dins de l’aigua, a les nits sense parar, quan en tinguéssim ganes. Resseguiríem l’illa, t’ensenyaria els racons que es conserven incontaminats del turisme, d’una bellesa primitiva que et posa la pell de gallina». Et vas clavar a riure perquè Aliki semblava talment una nena somiatruites. «/Què creus que diria la teva família si et veiessin arribar acompanyada d’un estrany?». «Res», va respondre, «perquè no pararíem a casa de la mare o dels germans. Buscaríem un paratge ben solitari a l’altra punta de l’illa. Sento calfreds només de pensar-ho». «Ho tens tot calculat perquè sortís perfecte. Llàstima que existeixi l’obstacle del teu marit», vas dir irònic. Aliki va somriure amb expressió trapella. T’arrossegà fins al sofà de la sala, t’obligà a seure i es deixà caure al teu costat. La faldilla negra li quedà arrebossada a mitja cuixa. Aliki estava excitada quan et besà llargament, i a tu t’excitava la morbositat de la pausa que endevinaves calculada.

Aliki va prolongar l’espera fins que ja éreu al llit. Et va fregar lentament els llavis amb el colze. «¿Des de quan Josep-Lluís s’ha interposat entre tu i jo? Em fa l’efecte que ben al contrari, ¿no? A Zàkynthos l’ambient seria tan favorable que podries intimar més amb ell». Vas mirar-la interrogant. De vegades Aliki et feia la impressió de posseir una energia oculta que et descontrolava. En aquests moments el seu poder seductor es feia irresistible perquè l’exercia amb tots els recursos que tenia a l’abast. Hauria hagut d’atemorir-te, però mai no solies estar en condicions de mesurar-ne les conseqüències. Tampoc aquell dia que vas deixar-la que parlés mentre, recolzada al coixí, t’acariciava el pit amb les puntes de les ungles com si fossin potetes d’aranya i apel·lava un cop més a la teva fantasia.

Aliki volia que et fessis la idea que tots tres, ella, Josep-Lluís Solernou i tu estàveu junts a Zàkynthos en virtut d’un hipotètic pacte d’harmonia. Segons l’esquema, us aveníeu a viure una nova experiència dels sentits prèviament exaltats per la sensual llum mediterrània. Tot seguit Aliki es posà a descriure una escena amorosa en principi representada a dues bandes. Aliki s’aparellava amb el marit i tu quedaves d’espectador únic, la qual cosa, vas haver d’admetre, no aportava cap innovació remarcable a la teva vena imaginativa tot i que, malgrat el fet de no poder atribuir una fesomia específica a l’home, encara tenia el do d’enervar-te. Et van venir ganes d’interrompre el relat d’Aliki per sol·licitar-li per primera vegada detalls físics de Josep-Lluís Solernou. Te’n vas estar per no malmetre el clímax. Després arribà a Josep-Lluís el torn d’assistir al quadre inèdit de la seva dona consagrant-se a l’amant amb una fogositat del tot impensada. Josep-Lluís us mirava amb una mescla de voluptuositat, sorpresa i ressentiment. Senties a la pell, certament, la violència sorda, amb prou feines controlada, d’uns ulls roents que incrementaven la teva lascívia. Podies respirar, assaborint el tast de la depravació, l’atmosfera insana que s’anava ensenyorint de l’alcova de Madrazo.

Aleshores vas acalar les parpelles i a l’instant Zàkynthos es va fer remot. Et va vèncer la torbació. Però com si hagués endevinat la sobtada falla en la connexió, Aliki es va posar damunt teu, s’ajustà amb facilitat i començà a moure’s lentament perquè, ho vas entendre sense necessitat de recuperar el fil del relat, Josep-Lluís Solernou era a l’habitació i no suportava veure que la seva dona copulava amb tu. Tot d’una la seva presència se’t va fer tan real com els cossos d’Aliki i teu empalmats. A partir de llavors ja no vas tenir amb què defensar-te del desenllaç imprevist. La veu d’Aliki et va arribar clara, trèmula de menyspreu, desafiadora: «Fixa-t’hi bé. Aprèn de nosaltres com es fa l’amor. Quan en sàpigues, tindràs el dret a exigir que no et posi les banyes». Un estremiment et va recórrer la medul·la. El to autoritari d’Aliki sonava d’allò més autèntic. Josep-Lluís reaccionava furiós. Us insultava amb expressions grolleres que Aliki contestava amb sarcasmes feridors. ¿Per què el marit es contenia en lloc de deixar-se endur per la còlera i emprendre-la a plantofades amb els infractors?

D’improvís, Aliki va donar un tomb radical al discurs narratiu. Declarant-se vençut, Josep-Lluís Solernou es resignava a compartir Aliki amb tu. Ella, però, no acceptava la rendició sense més ni més. Capitalitzava el seu triomf imposant com a premissa que els dos homes havíeu de fer tot el que se li acudís de manar-vos. Accedíeu, és clar. De manera que Josep-Lluís es ficava al llit amb vosaltres i de seguida provava d’amorrar-se al pit d’Aliki. Ella li ho impedia separant-lo amb brusquedat. En canvi, li ordenava que amanyagués el teu cos. Vas iniciar un moviment instintiu de refús. Aliki va estrènyer amb les cuixes el teu membre dintre seu. Tot seguit vas notar uns tentacles delicats que t’exploraven la pell de l’engonal amb morositat. La convicció que aquells dits expedicionaris eren d’home et va provocar un espasme dolorós. Vas deixar anar un crit. «Xst! Confessa que et torna boig i que ma…». No vas acabar de capir les paraules d’Aliki. Eren a penes un mor-mol sinuós que semblava una música de fons composta amb fregaments de sedes.

Just un moment abans que la glopada incontenible de sang banyés el teu cervell, Aliki va exclamar histèrica, «¡Ara! ¡Fica-l’hi», al mateix temps que intensificava el sacseig desmanegat del seu cos. Alguna cosa de presumible grossària i duresa ensopegà amb la teva llengua i vas tenir la sensació que volia ofegar-te. L’instint d’aspirar l’aire que reclamaves va afavorir la introducció d’aquella nosa. Aleshores vas perdre la noció de la realitat. Al cap de poca estona vas obrir els ulls: el cos las d’Aliki reposava damunt el teu i amb els llavis empomaves el seu dit gros. Et vas sentir regirat per dins. Una bravada de fàstic t’impulsà a desfer l’abraçada d’Aliki, que va retirar el dit de la teva boca i va aixecar el cap mentre es deixava caure a l’altre costat del llit. «Has follat com mai, amor. Ho sabia. Sabia que imaginar-te amb un altre home et faria sentir amb la vivor que has sentit. Estàs bé?». No vas respondre. Preferies que callés. No et venia de gust pensar en allò que acabaves de viure, sense tenir encara la consciència clara de si ho havies viscut o no.

Creuada la plaça Molina, entres a Crystal City i demanes un cafè llarg. En altres ocasions has aprofitat la singularitat de l’establiment per donar una ullada a les prestatgeries dels llibres mentre esperaves que et servissin. Avui no et criden. Remenant el líquid negre de la tassa reflexiones que ara, precisament avui, la teva memòria reactualitza amb precisió gairebé puntosa els detalls significatius d’aquella tarda que el temps ha tornat desplaent. Estàs convençut que va ser l’inici de l’últim tram del davallament categòric al teu infern que és alhora l’infern d’Aliki. Etapa que fa una estona ha arribat a la seva conclusió. ¿Tan senzill és que n’hi ha prou havent acordat de no veure-us més? Et sents alliberat però insegur. ¿Què serà de tu d’ara endavant?

Defuges la qüestió. De la mateixa manera que fins ara no havies tornat a pensar en el gruix del silenci que s’havia entaulat al dormitori després de les paraules d’Aliki. La tenies arraulida contra el teu pit, completament estirada amb les mans juntes a l’altura del coll com si resés. No eres conscient del contacte amb la seva pell. Només adverties que el silenci de fora, raríssim per la seva uniformitat a pesar que la peça donava a un pati interior, provenia de les teves pròpies fondàries. Podies escoltar-lo com respirava amb la teva respiració. No era l’afluixament de tota activitat mental i sensorial que venia a compensar l’excitació mantinguda al llarg del procés eròtic. No experimentaves ni tan sols la frisança que solia apoderar-se de tu un cop recuperat de l’esclat orgàstic, i que t’empenyia a voler abandonar com més aviat millor l’escenari de la trifulga amatòria. Aliki et recriminava que mai no disposessis de prou temps, segons tu, per dormir plegats ni que fossin un parell d’hores i, si en teníeu ganes, fer novament l’amor. No senties cap mena d’impaciència. De fet, no senties res. Vegetaves en la buidor absoluta. Talment i per primera vegada, un preludi del que podria ser la mort.

No saps l’estona que va durar l’estat de letargia, fins que vas parar esment en el respir compassat d’Aliki. Dormia serena amb un lleu somrís. Et va impressionar d’allò més l’expressió d’innocència que transformava el seu rostre. Vist de prop, semblava més bell i també més jove. Gairebé no et feia recordar l’Aliki que coneixies. Traslluïa el seu descans una calma tal que només les criatures, i encara no pas totes, vas pensar, ofereixen: la imatge d’una beatitud sense màcula que no és ben bé humana. Costava de creure que tan sols una estona abans aquella mateixa dona hagués exercit en tu la seva capacitat de polsar les fibres més sensibles i secretes dels sentits. Et va commoure una ramalada d’inquietud davant l’estranya Aliki candorosa que se’t mostrava impúdicament transmutada per la inconsciència en allò que, prou que et constava, no era. T’estimaves mil vegades més 1 Aliki plena de malícia que t’era familiar.

La incomoditat et va impulsar a moure t amb una certa violència per tal de despertar-la. De seguida tornà a ser ella. Et va abraçar, manyaga. «He dormit de meravella. No hi ha com sentir-se satisfeta. ¿I tu què has fet mentre jo dormia?». «Et contemplava». «I?», va fer ella. «Estaves seductora», vas dir. Aliki va somriure amb picardia. «Em sembla que porto a la bossa una cosa que et vull ensenyar». Es va llevar d’una revolada i va tornar amb una fotografia. «Aquí tens el meu marit. He suposat que t’agradaria veure amb qui t’ho has passat bé aquesta tarda».

En agafar la cartolina vas témer que la tremolor et delatés. Abans d’examinar-la vas buscar els ulls d’Aliki en va: s’havia estirat de nou al llit, la seva cara a frec de la teva galta, la mà esllavissant-se per la teva cuixa. Com si de sobte el cos s’hagués convertit en encenall tocat pel foc, vas sentir que tot ell s’encenia. La fotografia reproduïa Aliki només vestida amb la peça inferior del bikini, la pell com d’aram i els ulls mig acuclats pel sol, que somreia a la càmera i cenyia la cintura de l’home que li passava el braç per l’espatlla. «És una caleta de Zàkynthos que hi ha prop de casa meva. Una pura delícia». Vas clavar la mirada en Josep-Lluís Solernou. Una mica més alt que Aliki, ple sense fer la impressió de gras. Reia obertament, la qual cosa dificultava la identificació dels ulls i els llavis. «¿Què et sembla? ¿L’imaginaves així quan te la ficava a la boca?».

«Aliki, per favor». L’únic que se’t va ocórrer de dir. Aliki no et deixava cap escapatòria possible. Mentre examinaves amb la mirada que volies impertorbable la figura reduïda de Josep-Lluís Solernou, tractaves desesperadament d’identificar-la amb el fantasma que per mitjà d’Aliki s’havia apropiat del teu cervell fins a negar-lo de sang. Et preguntaves, entre febrós i esfereït, si hauries estat capaç d’acceptar la seva presència real amb totes les seqüeles. Sabies que no. Desitjaves proclamar-ho rotundament. Vas bellugar el cap d’un costat a l’altre del coixí. Aliki ja tornava a ser ella mateixa i no estava en disposició d’escoltar els arguments que avalaven la teva negativa. No podies evitar l’enardiment que et produïa l’ambigüitat del planteig, la transgressió certa per bé que abstracta, i aquella era la resposta única que ella reconeixia.

«¡Oh, vida meva! ¡Oh, vida meva!».

Les exclamacions de fal·lera d’Aliki van estimular l’activitat delirant de les vostres mans, generosament intercanviades. La fotografia d’Aliki Kasdaglis i Josep-Lluís Solernou a la platja de Zàkynthos havia anat a parar a la moqueta, de bocaterrosa.