De cop i volta vas deixar de treballar el setè episodi de la Tauromàquia. Volies que reproduís la primera topada de l’animal amb la pica que subjectava el cavaller muntat. Significava l’enfrontament decisiu amb la prova del dolor sense pal·liatiu. Una prova que tard o d’hora havia de produir-se. La veritat és un repte indefugible. Citat ostensiblement pel picador, el toro acudeix al cavall trotant amb alegria, convençut que el volum familiar de l’home i la cavalcadura que li reclamen l’atenció tot desafiant-lo no constitueixen cap obstacle insalvable. La sensació de poder que dimana de la seva sang encesa fa que vagi a l’encontre sota l’impuls de la ràbia viva i l’optimisme generós de qui frueix de l’ocasió de mesurar la capacitat de les seves forces.

Però el que t’interessava de debò era concretar l’instant de la col·lisió. En comptes de la massa blana en la qual confiava poder enfonsar les banyes i assolir ràpidament la victòria, el toro es troba amb la muralla d’un parapet de material compacte que l’atura en sec i el refusa. Simultàniament, la punta de la llança li esquinça de nou la pell del llom, fendeix la seva carn i furga la ferida oberta amb acarnissament d’executor inclement. La descàrrega dolorosa li paralitza el cos. El rostre humà del brau exterioritza una sorpresa infinita.

No et vas veure amb cor de completar l’esbós malgrat que sabies quina havia de ser la modificació següent. Sabies que l’estupor era causat per l’encarament amb allò que l’animal no s’esperava trobar. Considerava l’home i el cavall vulnerables. Ignorava que la vara llarga que el picador brandia amunt i avall, com si fos una branca agitada pel vent, era un arma mortífera. Sabies així mateix que un cop superat el desconcert de la primera dentegada de crueltat, l’instint portaria la bèstia a reaccionar provant desesperadament, per bé que en va, de perforar amb les banyes la protecció que salvaguardava l’abdomen del cavall. Per tant, era obvi que l’escena del brau empenyent amb totes les seves forces la cavalleria mentre era castigat sense contemplacions pel cavaller, havia de traduir la fesomia del toro deformada per la convergència, en l’eternitat d’un segon irrepetible, de la sensació d’estranyesa, el desvetllament del sofriment i la fúria criminal que el posseïa.

Si veies clara la composició, no menys clara veies la causa que t’impedia de dur-la a terme. En el gest d’esbalaïment del toro hi reconeixies el teu propi esbalaïment des que Aliki t’havia demanat que li donessis fe del teu amor. D’igual manera que el toro afrontava una realitat que no havia previst, acabaves de descobrir l’existència en Aliki d’un sentiment que hauries hagut de pressuposar-li. No se t’havia acudit que Aliki et pogués demanar que l’estimessis. Et semblava que les vostres relacions arrencaven d’un pacte implícit que no admetia la possibilitat de transgredir-lo: buscàveu plegats la satisfacció dels sentits aprofitant la coincidència de potencials eròtics, sense pretendre l’establiment de lligams més sòlids o duradors. Així doncs, si més no en teoria, el terreny quedava perfectament delimitat.

Ara, aquesta convicció trontollava perillosament. Si Aliki gosava sol·licitar que li explicitessis la teva estimació en els moments delicats que seguien l’estrall orgàstic significava que ella donava per fet que n’estaves enamorat, poc o molt, però al capdavall enamorat, i alhora la petició implicava correspondència de part d’ella. Et va recórrer un estremiment glaçat. Estaves immòbil davant la tela tot just començada que havies promès a Leo Castelli amb vista a l’exposició de Viena, programada per a finals de setembre. Era una vella idea que t’havia suggerit la contemplació a Frankfurt del quadre d’Arnold Böcklin titulat El silenci del bosc. Una nimfa coronada muntava, a l’estil amazona, un unicorn al bell mig d’un bosc enfosquit per l’atapeïment de l’arbreda. La pintura traspuava alguna cosa més que el silenci irreal de la naturalesa pensa-rosa. Malgrat l’halo de lirisme que circumdava la figura femenina, t’havia colpit l’aparença estàtica de la dona que transmetia la impressió de domini absolut sobre l’animal mític. Ara, treballant la teva pròpia pintura que naturalment no tenia res d’expressionista i més aviat remetia a Robert Ranschenberg per la introducció d’elements geomètrics, identificaves la nimfa amb Aliki i t’atribuïes el rol de l’unicorn.

La crispació del pensament et va dur a trencar la monocromia verda de la tela amb una rabiosa pinzellada de vermell. El possible efecte no et va capficar. Te les tenies amb el quadre com si te les haguessis amb la caparrudesa de la mateixa Aliki. Vas recordar que una vegada el teu fill René, referint-se a Jennifer, amb qui havia encetat relacions i encara no us l’havia presentada, va comentar que «el mal de les dones és que sempre s’enamoren, fins i tot quan no fas res per il·lusionar-les». Éreu en una cafeteria de Platja d’Aro i l’observació de René et va sorprendre. Als vint-i-cinc anys el noi feia la impressió de conèixer les dones més bé que no pas tu. Llavors la seva actitud et va semblar masclista. Ara no t’hi jugaries la pell. René i Jenny continuen junts però separats. El fet que ella sigui un parell d’anys més gran no fa al cas. És molt probable que Jenny estimi sincerament René i amb el temps que fa que són amics desitgi formalitzar els vincles, almenys en el sentit de compartir el mateix sostre. Segur que René s’esquitlla del compromís. Potser l’estima a la seva manera. O potser no. René viu a l’apartament de República Argentina, fa l’amor amb Jenny quan en tenen ganes, viatgen plegats i de vegades s’emporten la menuda Carrie, i un dia la setmana René toca el saxo-tenor amb el grupet de companys afeccionats al jazz que es reuneixen al centre cívic de Sant Martí de Provençals.

D’aquell dia ençà has descobert que René és més semblant a tu que no pas les dues filles. Una descoberta tardana motivada per una de les poques confidències rebudes del teu fill. A tots dos us costa qui-sap-lo rendir-vos a l’espiral del sentiment amorós. Mentre feies provatures amb una estranya matèria encàustica que tractaves d’aplicar al llenç amb el propòsit de reforçar la sensació opressora de domini que havia de desprendre la pintura, et va passar pel cap de telefonar a René i concertar una trobada per confiar-li la presència d’Aliki a la teva vida. René ho comprendria. Una confessió d’home a home. Bastaria que t’escoltés i poguessis compartir amb ell el secret que tot d’una tenies necessitat de vomitar. Però de seguida reflexiones que és una estupidesa. I a més perillosa. René és el teu fill, que d’altra banda manté relacions excel·lents amb la seva mare, entre altres raons perquè treballen junts, i a pesar que tens la certesa gairebé total que René és prou madur per fer-se càrrec de la situació que vius, no pots córrer el risc d’equivocar-te ni ets prou fort per arribar a vèncer el pudor de pare.

René, doncs, queda descartat, l’única persona a qui podies explicar-li que tota la vida has hagut de fer un gran esforç per aconseguir que els llavis articulessin les síl·labes del t’estimo. ¿Voldràs creure, li diries, que vaig tardar força temps a declarar-me a la teva mare? Ridícul. Des de la perspectiva d’ara, el ridícul t’encén les galtes. René et miraria sorneguer, sense immutar-se. No recordes si alguna vegada Maria de la Pau o tu havíeu relatat als fills la història que va precedir el vostre festeig oficial. Tal vegada Maria de la Pau a les filles, instigada per la curiositat tossuda d’Anna o Mariola. Ben segur que René ho ignora tot. Però no mostraria cap signe de curiositat. Es limitaria a ser receptor d’un passat de la memòria que no l’incumbia. No voldries deixar-te afectar per la seva indiferència. El faries venir a l’estudi durant alguna de les sessions de treball dedicades al quadre que penses titular Grafisme d’una possessió. Seuria a la butaca tubular, donant l’esquena al finestral. René es prepararia una ginebra i fumaria el tabac anglès de pipa que detestes perquè impregna l’estança d’aquella horrible aroma molla d’herbes barrejades amb opi. Tu, de cara al quadre i concentrat en la feina, veuries René de reüll sense que et fos viable espiar els matisos de les seves reaccions facials.

Potser René assimilaria les circumstàncies i resoldria que qualificar la teva actuació de ridícula era pecar d’injust. Ben mirat, tot és perfectament justificable. I més en aquells dies a Mallorca. Tu, vestint el caqui d’infanteria, i ella, Maria de la Pau Ribas i Salmeron, filla segona dels Ribas-Salmeron d’Artà, emparentada per línia materna amb els senyors de Cabrera. Maria de la Pau era aleshores una senyoreta de l’alta societat mallorquina que habitava un venerable casalot de darrera la Seu, a l’altra banda d’una portalada gran, adovellada, d’arc rebaixat, que donava a un pati clàssic de pedra fosca i, a la dreta, a l’escala de traçat gòtic. Maria de la Pau estudiava Dret a Barcelona i vivia en una residència de les Dames Negres. Us vau conèixer un diumenge de setembre a la tarda, al vestíbul del Teatre Principal durant el primer entreacte de La Malquerida, que representava la companyia de Lola Membrives. La presentació, la va fer Toni Seriol, un company de caserna que era de Ciutat. Et fascinà la bellesa mediterrània de Maria de la Pau, la seva pell com de mantega, els cabells intensament negres, la simpatia natural que des del primer moment abolí tota mena de barreres.

No caldria que especifiquessis els detalls de l’enamorament després de coincidir en les passejades crepusculars de finals d’estiu amunt i avall del Born, sense que a Maria de la Pau li importés que la veiessin amb un soldat que la mirava com si l’engolís amb els ulls i li parlava de la seva ambició d’arribar a convertir-se en un gran dibuixant. Llavors Maria de la Pau ja sabia escoltar com si el que deies fos l’únic transcendent d’aquest món. Així mateix, tu sabies qui era Maria de la Pau. I algunes tardes que no gosaves demanar-li per veure-us, rondaves entotsolat pel Marítim, seies en un banc i contemplaves el moviment de les aigües que imprimien un suau balanceig a les barques amarrades i als mercants de ca-botatge. Et senties d’allò més confús. Sovint desgraciat. Maria de la Pau se’t presentava com una quimera real. Pensaves constantment en ella i en tot el que tenia alguna relació amb ella; vivies les hores del dia i de la nit girant a l’entorn de la seva imatge magnificada per la imaginació, però al mateix temps la veies tan llunyana i inassolible com aquell mar que dellà de la badia s’obria a l’inconegut.

El teu fill comentaria, o pensaria sense expressar-ho en veu alta, que si estimaves Maria de la Pau, ¿per què no li ho deies i fora dubtes? Al capdavall et va acceptar ella i et van acceptar els poderosos Ribas-Salmeron. Van cedir davant el jove d’origen modest que treballava a l’estudi de dibuix publicitari de Ramon Carbonell i José Luis Frutos, i les nits i els caps de setmana dibuixava històries que a través de la petita agència Carreró venia a Itàlia i a Bèlgica. Encara més: Maria de la Pau va rebre amb franca alegria la telefonada a la residència quinze dies després d’haver-te llicenciat, i al llarg de més de mig any va consentir que la convidessis a sortir els dissabtes i diumenges i anéssiu plegats al cine, al galliner del Palau de la Música, a veure exposicions d’art o simplement a prendre un refresc o a passejar, sense que durant aquest període mai no gosessis parlar-li obertament dels teus sentiments, aprofitar la foscor d’una sala cinematogràfica o la solitud d’algun carrer allunyat del centre per buscar-li els llavis.

No obstant això, Maria de la Pau t’encegava el cervell. Maria de la Pau era l’única dona. No hi feia res que de tant en tant la tensió que t’imposava la mudesa absurda es tornés insuportable i l’esbravessis amb les putes de l’Estudiantil o amb les més barates del carrer Torres Amat. Quan estaves amb les dones llogades a les habitacions encofurnades del Goya et deies, per amansir la consciència, que elles a canvi de no emporcar Maria de la Pau. Ficat entremig de les cuixes que s’obrien i es tancaven com si estiguessin proveïdes de guardiola, talment els ascensors de Nàpols, t’obligaves a oblidar Maria de la Pau. Esborrant de tu la seva presència, per uns instants d’al·lucinació et deslliuraves de la por. La por era la culpable de la indecisió i no cap més al·legat.

D’esquena a René podries escoltar el so de la teva pròpia veu i no experimentar cap sotragada. Maria de la Pau esperava ansiosament que decidissis prendre la iniciativa a la qual et forçava la teva responsabilitat d’home. Maria de la Pau es mantenia a l’aguait darrera la gasa d’una passivitat receptora, però Maria de la Pau no s’estava de mostrar-te que corresponia el teu amor. T’ho deia amb la paciència, amb les mirades, amb el gest; t’ho deia no acceptant les invitacions d’altres xicots, interessant-se pels teus problemes, parlant amb tendresa del futur, fent-te arribar en segons quines ocasions la calidesa del seu cos verge, l’energia del seu caràcter que saltava per damunt de les convencions.

Però l’espontaneïtat de Maria de la Pau s’estavellava contra les teves pors d’ermità que només se sent segur entre els quatre murs del petit santuari a la punta del cingle, envoltat de bardisses. Por de dir que l’estimaves d’una forma aplanadora que et feia mal perquè no eres capaç d’entendre la vida que tenies davant teu sense ella. Però confiar-li la naturalesa del sentiment fins aleshores desconegut representava no sols admetre un compromís que et lligava per sempre més a Maria de la Pau, amb la subsidiària pèrdua de la llibertat que com a individu volies preservar costés el que costés, sinó que, en pronunciar les dues paraules, de manera automàtica deixaves constància de la teva debilitat. El pes del dilema revocava la teva voluntat de resoldre’l. No podies viure sense Maria de la Pau i, en contra de tota lògica, t’esparverava la perspectiva d’haver de dependre d’ella. Com si a partir de l’instant que alguna cosa va esclatar dintre teu i els efectes de l’ona expansiva van imprimir moviment als llavis i Maria de la Pau, amb el rostre radiant, humitejats els ulls, es va llançar als teus braços i per primera vegada el teu cos va sentir els batecs del seu, i vas creure que res més no existia llevat de vosaltres dos en aquella petita sala d’ombres rogenques de la Via Augusta, a pocs metres de la façana generosament il·luminada del Windsor, haguessis deixat de ser tu mateix i el teu destí l’haguessis posat a mans de Maria de la Pau.

La declaració d’amor, que tingué per escenari els divans del Sirocco, resta fidedigna en tu però molt llunyana. Ho penses mentre prens el sol a la Fosca. Maria de la Pau ha preferit quedar-se a Monells. L’aire és fred i, malgrat que el sol escalfa, a la platja hi ha, a tot estirar, mitja dotzena de persones. T’agrada sentir a la pell la tebior del sol de primavera després dels dies que portes tancat a l’estudi, treballant el quadre i el dibuix finalment enllestit de la Tauromàquia. Escoltes la fressa del mar. Estirat damunt la tovallola t’adones que René no t’acompanya per dir-li que les pors han sobreviscut a les experiències vives de la vida. Aliki et fa por, ¿oi que ho entens, René? Mai més no has tornat a manifestar la teva estimació a cap dona. Fins que vas conèixer Laura. Però Aliki, que certament no estimes i a qui mai no diràs t’estimo, s’interposa entre tu i Laura, entre tu i Maria de la Pau. Et col·loques de bocaterrosa. El sol a l’esquena es tradueix en una esgarrifança que et fa eriçar els pèls de l’espatlla. Rememores el sol prim de les tardes gèlides de Praga quan de vegades, en abandonar la casa de Jan Zitek acompanyat de Monika, la pàl·lida nina rossa, enfilàveu el costerut carrer Husitskà guiats pel deliri d’arribar ben de pressa al capdamunt del tossal abans que la llum declinés i des del Memorial Nacional encara poguéssiu contemplar la panoràmica de Praga i gaudir de la pobra calor d’aquell sol sempre avar. De seguida, però, topàveu amb el desengany. Entresuats per l’esforç de la pujada, la ciutat ja-cent us donava la benvinguda amb un calfred que es perdia riu avall. Comprovàveu que el sol, esblaimat, gairebé no tenia poder calorífic. Era un foc agonitzant. Un foc d’encenalls. Monika i tu us deixàveu encendre pel color com de pèsols bullits que planava sobre la vella ciutat i la transformava.

Mai no has parlat a Maria de la Pau de l’existència, un dia també remot, de Monika Kricka. Per por. I tanmateix per por vas assabentar-la de la teva estada clandestina a Praga, als divuit anys. Maria de la Pau es va sorprendre que haguessis viscut aquella aventura, així l’anomenà, en un país comunista, i va creure preferible que Don Santiago i Madò Palmira, els seus pares, no en sabessin res. Almenys vau compartir una de les teves pors. Però ara, et dius, que sàpigues Maria de la Pau no viu amb cap por al damunt, i a tu te la inspira Aliki. Ella demana que l’estimis, si més no que li acaronis el cuc de l’orella, i a canvi et posa a disposició el que ni Maria de la Pau ni Laura et poden oferir. Obres els ulls de bat a bat. El sol t’enlluerna. Et notes el fred a les venes com si rebessis una plantofada en ple rostre. Camines molt a poc a poc cap a on has aparcat el cotxe. Et fa l’efecte que la sorra cruix sota les plantes dels peus. Penses furiós que Aliki et priva de comprovar si Laura et podria donar allò que ella et dóna. Decididament, tens por.