Un cop l’animal amb rostre humà noti a les peülles la calidesa de l’arena groguenca, la porta del corral es tancarà amb un cop sec a les seves espatlles. Serà inútil que giri d’una revolada la impressionant testa banyuda. Inútil que faci l’intent de recular, gest que de seguida seria interpretat com un senyal de covardia. No té cap possibilitat de fugida. Es troba encerclat per una anella simètrica que no presenta cap escletxa. L’atordeix el bull de la pròpia sang exaltada que conjuga amb el clamor dels que han acudit a veure el ritual del sacrifici. Els seus ulls entelats distingeixen una sola fesomia que es concreta enmig de totes les altres esbravades en la lluminositat macilenta del sol. És un semblant provocador que el crida, l’incita, l’excita, li proposa l’encontre violent dins els límits de la rotllana, en un fals territori de ningú.
Aliki, que havia sortit del bany i alçava els braços de manera que tot el cos li quedés tibant com el d’una Venus al taller d’un escultor d’Atenes, gaudia visiblement de la teva sorpresa. Vestia només una tanga negra, sabates de taló alt i sostenidors així mateix negres. En aquesta peça hi havia el secret de l’impacte que et causava l’aparició d’Aliki. Les dues malles brodades que subjectaven els pits i els transparentaven, tenien orificis circulars pels quals apuntaven els mugrons erectes i cenyien, com si l’accentuessin, la circumferència de pell de color de cacau que envolta les mamil·les.
La visió inesperada et va trastornar més profundament del que Aliki es podia esperar. Per un instant vas veure la mare, poc temps després de néixer Adela, que et feia fora sense contemplacions de l’habitació. La mare es disposava a donar de mamar a la nena i de cop i volta s’havia adonat de la teva presència. El més segur és que havia sentit el pes de la teva mirada entre curiosa i recriminadora. L’arribada inexplicable de la criatura després d’haver assistit durant alguns mesos al fenomen estranyíssim del ventre de la mare que s’inflava més i més, talment el globus de vidre que coronava l’edifici dels magatzems El Siglo, havia capgirat la situació de casa. La mare havia recuperat la llisor, el globus s’havia desinflat tot d’una sense que ni abans ni més tard ningú no t’aclarís les causes del portent, i la nena havia ocupat el teu lloc. Tot era la nena. La nena bufona, la nena graciosa, la nena tranquil·la, la nena que oportunament venia a constituir la parella. La germaneta que jugaria amb tu quan fos una mica més gran. La germaneta que absorbia l’atenció de la mare perquè era menuda, fràgil, indefensa i necessitava que s’ocupés d’ella. La germaneta que amb la seva sola existència et transformava de la nit al dia en una persona adulta i carregava pesades responsabilitats sobre les teves espatlles encara tan febles. La germaneta que et feia conèixer tan aviat el sabor amarg i dolorós de l’odi. La germaneta intrusa que detestaves cordialment, i l’abominació de la qual et feia pujar les llàgrimes als ulls.
Finalment la mare no et volia a la vora quan oferia els seus dos pits, primer l’un, després l’altre, a l’Adela usurpadora. La mare s’arrencava la màscara endolcida de quan afirmava entendre el teu malestar i assegurava que no havies de sentir gelosia de la nena perquè ella t’estimava més a tu. Era evident que la mare mentia. La mare t’allunyava amb un crit destemperat que et va doldre com si t’hagués escopit, perquè l’únic que demanaves era poder-la mirar en silenci mentre alletava la nena i rumiaves com era possible que dels pits de la mare brollés la llet com si ella fons una cabra i no una dona. Tot plegat era molt obscur. Et feia sentir que eres un estrany en un món regit pel misteri i l’hostilitat.
Vas girar cua en rodó espentejat pel to fustigador de la mare. Havies tingut temps, però, d’observar que un cop descordada la brusa, la mare duia sostenidors blancs i que amb la mà dreta havia aixecat una tapa, semblant a un tenderol, que va deixar visible el botó del pit sense que necessités abaixar-se el tirant. Abans que t’arribés el crit que et foragitava del temple, vas filar gairebé de biaix el mugró negrós i monstruosament gros de la mare, com una immensa berruga de sang a punt de rebentar. La imatge et va produir una violenta regirada d’estómac i una bravada d’escalfor que et resseguia de cap a peus. Després, cada vegada que al llarg dels anys t’ha tomat a la memòria convertida en una fixació, l’instint de defensa ha fet que automàticament canviessis el rumb del pensament.
¿Com hauries pogut ni tan sols imaginar que Aliki, presentant-se davant teu amb l’additament d’aquella brevíssima peça de roba carregada de magnetisme, atorgaria a l’antiga remembrança una inquietant actualitat? «Estava convençuda que t’agradaria veure’m així», exclamà Aliki quan sense cap paraula la tombaves damunt del llit. Amorrat al pit esquerre d’Aliki, escampaves a grapades la bromassa que amenaçava de negar-te el cervell. Amb els dos dits en forma de pinça a l’entorn del mugró i amb veu maternal tot i que mig nuada, Aliki mussitava acompanyant la teva succió: «El meu petit, el meu menut amb polla d’home gran». Aquest cop eres tu i no Adela qui ocupava la falda de la mare i xuclaves el seu nèctar nutrici. Cap intrús et discutia el dret a beneficiar-te’n. Adela era expulsada del dormitori i tu, aferrat a la bombolla d’aire, tancaves els ulls i fruïes de les frases tendres de la mare, de les seves recomanacions: «A poc a poc, golafre, que ets un golafre i no cal que ho siguis perquè tota la llet és teva i de ningú més, rei meu, ara mossega, mossega una mica, ¡oh!, em fas mal, bàrbar, cavall, el meu cavall, però m’agrada que siguis possessiu, em torna boja». Adela abandonava l’alcova plorant perquè al capdavall el seu germanet gran per primera vegada la desbancava. El seu germanet havia sabut esperar el temps que havia calgut. Delmir guanyava la partida; Adela perdia. La mare estava contenta que Delmir mamés els seus pits, com només els homes saben mamar els pits de les dones, en comptes d’Adela. I Adela, sabent-se derrotada, es feia fonedissa. Adela deixava d’existir. ¿Oi que Adela no existeix, mare?
Aliki responia que no. Adela mai no havia nascut. Aliki seguia el joc que li proposaves i retorçava el cos mentre tu la llepaves i bellugaves el cap negant l’existència d’Adela. «Oh, no, rei, l’Adela és una puta i l’hem fet fora de l’habitació… perquè no volem… que… que ens destorbi. ¡Oh!». Aliki tornava a ser únicament Aliki desfermada, l’Aliki que es donava sense aturador. I tu, des de la posició que ocupaves sobre les seves cuixes i des de la certesa que Adela havia estat definitivament exterminada, alçaves el cap per demanar-li d’on havia tret aquells sostenidors d’efectes catàrtics. «Després», quequejava Aliki, «després». Però no podies esperar. Aquell era el moment precís. En ple estat d’arravatament, que estàveu d’acord a fer-lo durar malgrat que Aliki s’esmunyís amb intermitències un cop hi era posada, i tu t’esforcessis l’indicible per tal de no perdre els papers abans no decidíssiu que era arribat el final.
Et calia imaginar el relat inconnex que per fi Aliki havia decidit articular ja encamellada damunt teu. «¿Vols saber on vaig trobar els sostenidors i la tanga? ¿és això el que vols saber?». Vas assentir amb l’ànsia del malalt disposat a suportar les queixalades més agudes del dolor sota la promesa del calmant que tot seguit li seria subministrat. El cos d’Aliki basculava amunt i avall, es vinclava cap enrera, els seus pits ballaven seguint el ritme frenètic de la dansa. Tan aviat acalava les parpelles i premia els llavis o se’ls mossegava i llavors obria pauses de silenci, tan sols atenta a la simfonia dels sentits, com et mirava de dalt estant amb ulls radiants de morbositat que amarava les seves paraules: «Vaig entrar en un sex-shop».
Experimentant intensament la frisança de ser dintre d’Aliki, encerclat per les seves anelles, sense escapatòria possible ni voluntat de fer-ho, havies d’imaginar amb nitidesa d’imatges i cohesió de temps i espai allò que Aliki t’oferia com a material primari d’una història que, en entaforar-se al teu cervell i estimular-lo, provocava el deliri dels terminals nerviosos.
La tarda del dia abans Aliki havia decidit obsequiar-te amb una sorpresa. Estava excitada pensant en tu. Sabia que l’endemà faríeu l’amor i les hores que la separaven de la cita la convertien en una caldera alimentada per un fogoner que no es cansava d’atiar-la amb paletades de carbó. Abans no tornessin els nens de l’escola, s’encaminà al sex-shop del carrer Buenos Aires, l’únic que coneixia prou lluny de ca seva. Aliki es notava els nervis. Mai no havia trepitjat un palau del Sexe. Aliki va caminar des del carrer Casp al de Buenos Aires amb pas tardà, assaborint la idea que li caldria encarar-se amb el personal de l’establiment, desitjant de trobar-s’hi i al mateix temps lluitant per vèncer la dèbil estiregassada del pudor i la por que algú la veiés entrar o sortir de la botiga pintada de verd i vidres esmerilats.
«Estava tan calenta que no podia ni pensar amb claredat». En dir això, Aliki incrementà el ritme del vaivé i tu vas perdre de vista els pit encabritats i saltironants que semblaven a punt de desprendre’s del cos. En tenies prou de superar tot just les repercussions de la fregadissa exasperada del teu membre amb les parets lubricades de la seva vagina. «¿Com anaves vestida?». «Oh, Delmir, ¿és important?». Vas insistir-hi. La ment s’ocupava de representar-se Aliki creuant la llinda del sex-shop. Era com tractar d’imaginar-se la circumspecta Deborah Kerr examinant amb mirada incandescent els estris i productes creats amb la finalitat d’esperonar el desig carnal. Deborah Kerr amb vestit jaqueta beix, sabates i fulard del mateix color. La dona elegant i de posat melindros, banyada per la tènue claror verdosa que deixa enrera la secció de revistes pornogràfiques, totes elles cautelosament ficades dins bosses de plàstic per tal d’evitar que les fullegin els voyeurs, i entra al departament de sado-masoquisme després d’haver donat una ullada ràpida a la vitrina on hi ha exposats els diferents models i mides de fal·lus de goma.
El cervell d’Aliki era un garbuix d’imatges lúbriques, va confessar, sotmeses a un procés de combustió que les convertia en flames infernals. «Vaig estar temptada d’emprovar-me un equip sencer de cuir. Botes fins arran de genolls, bragues obertes per davant, sostenidors que deixen fora els mugrons… i una fusta… ¿Voldries que et dominés?». Vas fer que sí amb el cap, per dins ja obeint les ordres categòriques de la matrona de pell blanca sota l’uniforme de pell negra que t’amenaçava amb el fuet si no la reverenciaves, i per fora volent trobar la veu per demanar a Aliki que no continués parlant i saltant damunt teu amb l’embogidora perseverança dels orats. Però Aliki estava llançada i no podia aturar la verbositat cabalosa que, provinent de la roentor d’entremig de les cames, aflorava als seus llavis en forma d’espasmes. Cadascuna de les contraccions evocava una imatge discontínua, com si unes tisores misterioses tallessin uns quants metres de pel·lícula que tu, aprofitant els últims instants de lucidesa entre estremiment i estremiment, revelaves abans que la turbamulta seminal se’ls endugués cap a la desembocadura.
Aliki sol·licitant del dependent jove i amb ulleres de notari allò que volia. El xicot informant-se de les mides. Aliki desitjant prolongar el diàleg amb el desconegut professional que l’atenia indiferent. Aliki emprovant-se en un diminut ca-merino la tanga i els sostenidors. Aliki contemplant al mirall el seu cos vestit amb les dues peces. Aliki pensant que si haguessis estat allà amb els ulls clavats als mugrons que treien el nas per les obertures, cridaria l’home amb el pretext que potser una mida més. Tots tres reunits al recambró emmirallat disparava la libido d’Aliki. Aliki sentint-se l’entrecuix humit. Aliki que no resistia les ganes de retardar el moment de vestir-se de nou i especulant sobre la teva reacció quan la veiessis i amb la possibilitat que el venedor la sorprengués quan les seves mans…
De sobte, enmig d’aquesta escenificació, la pel·lícula es tallà definitivament. Una immensa taca mantegosa et negà. Et vas defensar engegant una exclamació de ràbia i, simultàniament, un udol de bèstia martiritzada que escomet la silueta borrosa del contrincant amb l’afany homicida del desesperat. El crit sobrehumà va consumir el volum de l’eco i s’anà afeblint fins a esdevenir sospir. Llavors, de mica en mica, la teva consciència va retornar a la realitat. Vas advertir, a la vora, el cos amainat de la dona. Una mà d’ella t’acaronava suaument els cabells. Et van venir ganes de dir-li que no desitjaves el contacte d’una altra pell. Escollies la solitud del retorn, la negació del pensament. T’envaïa la dolça somnolència d’un bosc selvàtic a primera hora d’una tarda d’estiu. Filagarses de sol rabent afavoreixen el silenci endinsat de l’ocellada amb els caps sota les ales.
T’arribà la veu arenosa d’Aliki a frec d’orella: «Digues que m’estimes. Digues-m’ho ara. Per favor». Sobresaltat, vas optar per respondre amb una ranera inintel·ligible. Els dits d’Aliki van suspendre la carícia. Es posà de bocaterrosa, el cap damunt el coixí girat vers el teu perfil. Vas sentir la torbació dels seus ulls. Les ganes imperioses d’alçar-te d’un bot i tancar-te al bany et van mantenir immòbil al llit, suportant el desconcert d’aquella mirada. Simulant que dormies. Somiant que no havies escoltat cap veu pertorbadora. Inoportuna.