En el trajecte d’anada a Praga et repeties que no tenia sentit el que feies, però de cap manera estaves disposat a fer mitja volta per tornar a Bonn. La conversa amb Mariola havia estat l’origen obscur de la caparrada de telefonar a Leos Valech, vell amic de joventut que un estiu havies allotjat a Monells per tal que la seva pintura s’amarés de la llum empordanesa, per demanar-li que et busqués amb urgència un hotel confortable perquè de sobte havies decidit viatjar a Praga. Ja era prou absurd que prenguessis la iniciativa prescindint de Maria de la Pau. Valech no va dissimular la sorpresa ni el seu desànim. Praga estava literalment envaïda pel turisme europeu que plantejava un problema gravíssim d’allotjament. Vas acceptar que Leos t’oferís el seu pis. A continuació vas preguntar-li per Monika Kíicka. ¿Era a Praga? ¿Seria possible que et concertés una trobada amb ella?
La teva gosadia arribava a l’extrem de pressuposar que Maria de la Pau i Mariola no acceptarien la proposta inesperada d’acompanyar-te. Et vas justificar al·legant que Praga quedava relativament a prop de Bonn i que no havies tornat a la capital txeca des de la teva estada abans de fer els vint anys. Maria de la Pau et va facilitar les coses amb el seu comentari: «Quan t’entra el neguit de moure’t no hi ha qui t’aturi». Mariola va dir que preferia quedar-se a Bonn per no haver d’interrompre la comunicació diària amb Àlex. Maria de la Pau no volia separar-se de la filla, sobretot en saber que no tenies reserva d’hotel i pararies a casa de Leos Valech.
¿Tot plegat per què? ¿Què et portava a Praga com si fugissis de Bonn? T’ho preguntaves tot conduint el cotxe d’Àlex en direcció a la frontera txeca que havies creuat per primera vegada feia exactament quaranta anys. Encara ara eres incapaç d’aclarir a Monika, que t’ho demanava, per quins enrevessats camins havies anat a parar a Praga el 1949, en plena follia anticomunista del franquisme i poc després d’acabada la segona guerra. Conservaves el vague record, que el temps havia tornat entranyable, d’un company del pare que al corrent de la teva vocació pel dibuix i la pintura havia parlat a la mare de la prestigiosa escola del pintor Jan Zitek, fill de l’arquitecte Josef Zitek. L’home s’havia comunicat amb un comitè d’exiliats de la República a París, i el cas és que vas viatjar per primera vegada i sol de Barcelona a París amb passaport espanyol i amb la justificació oficial d’estudiar arts plàstiques a la capital francesa. Un cop allà et van proveir d’un salconduit francès i d’una beca del govern txec, i vas fer en tren el llarg itinerari de París a Praga passant per Viena. Una veritable aventura que sempre has mantingut embolcallada amb una nebulosa de tons cendrosos. Et feia la impressió d’una peripècia viscuda per un altre si no fos que, deixant de banda l’actitud per sempre més inexplicable de la mare en accedir que el seu fill estudiés en un país de l’est mentre ella es matava treballant un tom i mig en una fàbrica tèxtil del Poblenou, el record de Praga va unit als vuit mesos més feliços i estranys de la teva vida.
Coneixies prou bé la resposta que no vas donar a Leos Valech, tot i que ell podia fàcilment endevinar-la. Era cert que en el moment d’entrar a Praga se t’havia fet un nus a la gola. La bellíssima ciutat barroca, la ciutat única de les cúpules, tothora malenconiosa com les velles dames pansides, a penes havia canviat. Senzillament havia envellit i apareixia més demacrada, vas pensar, però encara era preciosa i la seva exquisidesa serena tenia com un halo de tragèdia que et va impressionar. Els carrerons de la Ciutat Vella, on vivia Leos Valech en un pis petit amb reminiscències d’un pretèrit esplendorós, eren plens d’una gernació multicolor i encuriosida que en altres temps hauria estat impensable. Més tard i davant una pilsener prodigiosament freda en una terrassa des de la qual vèieu la façana de l’Ajuntament, Valech comentà: «Quan mirem enrera amb insistència i ens entra l’enyorament, és senyal inequívoc que ens fem vells. ¿No ho creus així?».
No et vas prendre la molèstia de contradir-lo. Venies a Praga obeint a un impuls irreflexiu que no tenia res a veure amb la intenció malsana d’enyorar un passat llunyà. L’impuls et menava exclusivament cap a la dona que a mitja tarda et mirava amb un somrís tímid i expectant a l’altre costat de taula del llegendari cafè Slàvie. L’establiment ja no conservava cap rastre de Rilke, de Holan o de Seifert. A tot estirar, eren ombres etèries de difunts insignes. Com tanmateix ho eren, i calia que acceptessis l’evidència de la realitat, les presències de Monika Kricka i de Delmir Visa, ingènuament joves, que entre 1949 i 1950 hi buscaven un tímid contacte amb la trista bohèmia d’aquells anys de vida dura per a tothom. Ella i tu havíeu canviat profundament, fins al punt que malgrat haver arribat a la cafeteria un quart abans de l’hora fixada i de no treure els ulls de la porta, en entrar Monika vas intuir de seguida que era ella perquè se t’accelerà el pols, però només observant-la mentre passejava els ulls pel local ple de gom a gom, buscant una taula amb un home sol que al seu torn li desvetllés alguna emoció familiar, vas tenir la certesa de la seva identitat. La clientela també era distinta, la d’ara força més impersonal a causa de l’allau de turistes. L’únic inalterable era el mateix Slàvie, l’històric Teatre Nacional que vèieu a la vorera de davant i en el qual una sola vegada havies assistit a la representació d’una peça de Txèkhov, i el pont Primer de Maig sobre el riu d’aigües vidrioses que indefectiblement t’evocava el poema simfònic de Bedich Smetana.
Monika era allà, el cambrer us havia servit les dues bechervoka, i encara no et sabies avenir que després de tants anys de distanciament absolut hagués accedit de bon grat a la cita imprevista. «¿Com em veus? ¿Et recordo la noia que vas conèixer?». D’aquesta manera Monika va trencar de cop el glaç de la situació incòmoda que et tenia anquilosat. Vivies un instant especial i, no obstant això, no havies previst com encarar-lo. «T’he reconegut de seguida», vas mentir, «o sigui que no has canviat pas tant». Però sí que havia canviat. T’esforçaves mentalment a relacionar la imatge actual de Monika amb la que rescataves a dentegades de la memòria. Monika tenia els cabells molt negres, probablement tenyits i els duia arrissats. Es conservava esvelta, però la seva cara rodona que sempre havies lligat amb les nines de porcellana que fabricaven a Nizbor, et parlava d’una vida no precisament fàcil, infestada de sofriments. Se li feien arrugues al voltant dels ulls i dels llavis, que s’obrien i aprofundien quan somreia. I les seves pupil·les, que abans semblaven il·luminades per una rialla permanent, ara eren apagades i com si s’haguessin assecat.
Fins a l’endemà que va acceptar que la convidessis a sopar en una petita taverna de la Maià Strana, no us vau confiar les històries respectives d’aquells anys d’allunyament. La tarda abans li havies parlat de la teva família, de la feina que feies, dels projectes que tenies com a pintor. Ella es va mostrar contenta de saber que t’havies dedicat a l’art, encara que professionalment al món del còmic. De vegades es preguntava què t’havia reservat el destí i no s’imaginava que haguessis restat fidel a la teva vocació. ¿Sabies que el bon Zitek havia mort el 1972, d’un càncer de pell, i que la seva obra no era enlloc perquè ell mateix l’havia destruïda peça a peça? Se li va enfosquir l’expressió. «El seu únic fill va fugir a Suïssa el 1968 i el pobre home va morir sol com un gos». Les paraules de Monika et van fer recordar la mirada abúlica de Jan Zitek en el menut estudi del carrer Tynska, que ja aleshores abominava del realisme a ultrança i, matisant el to de veu, us posava com a exemple de l’ús del color a Miró i de la depuració de línies a Kandinsky mentre que ell pintava teles de dimensions reduïdes amb figures i paisatges d’estil postimpressionista.
«¿I tu?», vas preguntar-li. «Jo, què?». «¿Has continuat pintant?». Vas percebre el sarcasme de la seva rialla. «Vaig deixar-ho córrer fa molt de temps. El país necessitava amb urgència altres coses que no la pintura d’algú com jo que mai no vaig passar de ser una aficionada. Ara hi he tornat i de tant en tant faig alguna cosa, res d’important». Vas dir-li que t’agradaria veure els seus treballs. Ella no va respondre que sí ni que no. Més que res t’observava de la mateixa manera que observaves la dona madura que suplantava la Monika d’antany. Segurament la teva presència la destarotava i potser li creava una certa desconfiança. Aquella primera tarda, però, es va estar de formular-te la qüestió que sens dubte la punxava per dins: ¿què hi feies a Praga? Li vas agrair la discreció. Vau parlar del nou règim instaurat a Txecoslovàquia, del president Havel que coneixia dels temps del teatre fundat per Jan Werich. Després va dir que se li feia tard i vas acompanyar-la a la parada del tramvia.
Vas tornar caminant a casa de Leos Valech, recuperant les gradacions grises i l’atmosfera com desmaiada de la nit de Praga. S’havia ennuvolat. Rememoraves aquells barris de la Ciutat Nova i la Ciutat Vella nevats, el fred vivíssim sobretot incrustat a les orelles, com si es tornessin glaç i d’un moment a l’altre s’anessin a desprendre fetes miques, talment llenques de gebre que penjaven d’una soca amb la sensibilitat perduda. Ara, al cor de l’estiu, no et senties estranger trepitjant els carrers que t’anaven acostant a la Plaça Vella. Havies viscut en una travessia del carrer Ovocny. Des de la teva habitació del pis dels Palous, els quals pensaves visitar el dia següent, veies les obres de restauració del Carolinum i les torres de l’església de Tyn. Cada una de les evocacions que se’t feien presents durant la caminada, les identificaves d’alguna manera amb Monika, que et va fer conèixer l’esperit de la seva ciutat. El problema era que entre ella i tu s’interposava la fesomia cansada de la dona de la qual t’acabaves de separar com si l’haguessis coneguda una estona abans al cafè Slàvie.
Per primera vegada en molts anys, els passos damunt l’asfalt txec que senties repercutir en un rerafons de tu mateix, et van fer perdre de vista el món de l’entorn i plantejar-te la mena de paper que havia representat Monika en la teva vida. Et va sorprendre advertir que havia ocupat la plaça vacant de Milagros Justé. Us havíeu conegut a l’escola de Jan Zitek per mitjà de Leos Valech, el primer i millor amic que havies fet a Praga, tot just arribat a una ciutat estranya on es parlava una llengua que d’entrada et va semblar inabordable. Et senties desemparat, incapaç de suportar des de la solitud de la incomunicació la prova de viure en un indret que consideraves hostil. El primer ajut el vas rebre de Jií Palous, que amb el seu fill Zdenék, llavors a l’exèrcit, et va ensenyar les poques paraules de txec que t’havien de servir per mig valer-te. Tot seguit Leos. Sobretot i finalment, Monika.
La noia gairebé alta com tu, aleshores molt prima, els cabells negríssims, et va impressionar pels seus ulls que eren d’un verd fosc, com l’aigua del Moldava a la tardor. Els ulls de Monika sempre reien i alhora miraven amb una tendresa invicta que no havies detectat en cap altra persona. De seguida t’hi vas sentir abrigat. Vas saber que t’enamoraries de Monika quan ella et va fer entendre que, si ho volies, a la sortida de classe et podria fer lliçons de txec. Us ficàveu en un cafè que hi havia tres portes més avall de l’acadèmia de Zitek. Malgrat que Monika no es burlava dels teus fracassos amb l’endimoniada pronunciació i aplaudia els èxits que aconseguies a còpia de posar-hi els cinc sentits, mai no vas arribar a un domini suficient de la llengua que us facilités un diàleg satisfactori. De manera que amb Monika vas aprendre a confiar en el llenguatge dels sentits: llegir els seus ulls, interpretar la seva gestualitat continguda, valorar la calidesa de la veu o de la seva pell al tacte. Especialment a partir del dia que baixant a peu del castell i poc abans de desembocar a la Staré Mesto, us havíeu aturat en una mena de miranda des de la qual Monika t’assenyalà la recolzada del riu i allí mateix no et vas reprimir i vas besar-la. Ella no hi oposà resistència. Va ser un bes nerviós com una foguerada, però mai no l’has oblidat perquè hi vau posar el vostre sentiment romàntic.
Ara que ha començat a caure un plugim que en ple agost fa pensar en l’aiguaneu de les envistes de l’hivern, et fa l’efecte que tornes a sentir l’emoció d’aquell dia. I et dius que l’impuls de buscar-li els llavis el vas rebre de la por que amb Monika es repetís el cas de Milagros Justé la tarda del parc de la Ciutadella. Les reaccions de les noies constituïen una incògnita per a tu. Més tard sabries que Monika era diferent. No us vau dir res. Tenia els ulls humitosos i brillants. «Si plora em moriré. Si plora em moriré». T’ho repeties, esfereït de l’audàcia que podia tenir com a conseqüència la ruptura de la vostra amistat i que et quedessis sol. Ella va estrènyer la teva mà i així, per primera vegada agafats, vau reprendre el descens.
Tot el que vas viure amb Monika va ser senzill i espontani. Productes de la inexperiència i l’instint, us deixàveu portar per la inèrcia del temps que jugava a favor vostre. Veient-ho des de la perspectiva d’avui, situat novament a Praga, tot plegat se’t fa una mica inversemblant. No et saps avenir que tan sols un any abans de la teva arribada s’hagués produït la crisi traumàtica del govern Gottwald, que donà peu a l’accés dels comunistes al poder. La ciutat que et va rebre no pareixia haver acusat els efectes del canvi històric radical, ni sentir-se afectada pels processos duríssims que haurien hagut de commoure-la. La seva altivesa decadent la mantenia amortallada amb els somnis imperials del segle XVIII. Així doncs, tampoc no era gens estrany que vosaltres visquéssiu d’esquena a la realitat soterrada, il·lusionats amb el designi de fer possible els vostres propis somnis. Només d’aquesta manera aconsegueixes explicar-te coses que et semblen gairebé il·lògiques, des de l’alegria encomanadissa de Monika que compensava la inclemència fosca i resignada de l’hivern fins al dia que, amb la mateixa naturalitat innocent que us estimàveu sense gaires paraules ni cap promesa entremig, va propiciar la coneixença definitiva dels vostres cossos joves.
Resultava que Monika havia aconseguit les claus del minúscul apartament que ocupava un amic al carrer Vitavskà. «Podrem estar unes hores sols per fer el que ens vingui de gust. ¡Quina felicitat!». ¿Quan no era feliç i exultant aquella Monika que tot just tenia fets els disset anys?
Vas alentir el pas, malgrat que la pluja s’havia espesseït. Et van venir ganes d’aturar-te en sec i tancar els ulls en un intent desesperat de convocar associacions irrepetibles. Voldries que el temps a Praga fos bicèfal i et permetés remuntar-lo sense perdre del tot el contacte amb la immediatesa. Vas cercar el recer d’un portal. Navegaves per aigües tèrboles que precipitaven la confusió. No desitjaves magnificar els records però tampoc, ni molt menys, córrer el risc de desnaturalitzar-los per un excés d’escrúpols. ¿On era, doncs, el punt d’equilibri que buscaves a les palpentes?
El cert és que havies vist nues algunes putes i per tant el cos de dona no t’era desconegut. Fins i tot l’havies dibuixat obsessivament. Mai, però, no s’havia despullat davant teu una noia que amb la mescla de timidesa i determinació amb què executava el ritual, et fes avinent el caire de primícia que tenia l’acte. Allò et va fer sentir desarmat i enardit alhora. Els calfreds només es van fondre un cop al llit, quan us vau abraçar com si us hi anés la vida. Hauries volgut encastar aquell cos receptiu en el teu per assegurar-te que el contacte seria indefinit. L’enllaçada silenciosa va durar una llarga, molt llarga estona.
En tot cas, res no és comparable a la reminiscència de les seves carícies que encara ara, en invocar-les, es manifesten en un pessigolleig torbador. Les mans de Monika que senties per primera vegada directament a la pell et provocaven la mateixa sensació que si t’infiltressin, a través dels porus esbatanats, alguna cosa més delicada que l’enfervoriment lògic de la seva sang. Instruments expressius d’una tendror desbordant, parlaven d’amor i hospitalitat. Sota la influència afectiva d’aquella noia de Praga ja no eres un estranger en un país de fred blanc ni estaves sol, confiat a la teva pròpia sort. Monika et deia amb el lèxic subtil dels dits que et confiessis a la seva passió de dona immadura, que no cometessis la frivolitat o la niciesa de voler comprendre el misteri del refugi que t’oferia sinó que, senzillament, en gaudissis perquè era irrepetible. En efecte: de llavors ençà no has tornat a experimentar una sensació igual.
No vau arribar al final perquè Monika es mostrà susceptible al primer símptoma de dolor i tu, automàticament, et vas fer enrera incapaç de contenir per més temps la desfeta. Després vas mirar Monika tot localitzant les paraules per dir-li que no t’importava la frustració aparent del desenllaç. No menties: eres feliç i no t’engavanyava la barreja de fàstic, malestar i culpa que associaves amb el relaxament de la tensió sexual. «T’estimo amb totes les meves forces». En aquells moments, la declaració et va néixer de l’ànima. I encara vas reblar-la: «T’estimaré sempre». Ella et va tornar la mirada, sense respondre. Els seus ulls, un cop més humitejats, no ocultaven l’esbalaïment.
No se us va presentar cap altra oportunitat de repetir aquella sessió d’amor. Al cap de poc temps regressaves a Barcelona convençut que, malgrat el munt d’inconvenients que a més de la distància física us separaven, el futur t’esperava a Praga i Monika Kricka estava destinada a ser la dona de la teva vida.
El valor ínfim de les paraules i la il·lusorietat dels sentiments, et vas dir amb agror mentre reprenies el camí. Ja no plovia però havia refresquejat i et va sacsejar una esgarrifança. Per anar bé no t’hauries hagut de moure de Monells. L’asfalt calat, obscur i brillant, convertia les figures dels transeünts, la teva silueta mateix, en ombres fantasmagòriques. Praga era una quimera habitada per espectres.
Durant el sopar de la segona nit a la discreta i tranquil·la taverna de la Maià Strana, no deixaves de reflexionar que l’únic que realment havia sobreviscut de Monika a la teva memòria era la sensibilitat de les seves mans. D’elles provenia la sobtada nostàlgia que candorosament t’havia dut a Praga. ¿Amb quina secreta esperança? Ara, davant de Monika i després de la mena de catarsi viscuda la nit anterior que t’havia mantingut despert fins a altes hores de la nit, bevent cervesa amb Leos a qui vas confiar el resultat de la trobada amb Monika sense donar-li’n detalls, se’t feia més diàfan el sarcasme i l’absurd de la situació. ¿Què li diries a la dona estranya, notòriament envellida, que reemplaçava la Monika del teu record i que ni tan sols et formulava preguntes enutjoses i, menys encara, retrets? No et demanava els motius pels quals, al cap de quaranta anys de silenci hermètic, reapareixies a Praga i gestionaves la urgència de veure-la. Al capdavall, no semblava disposada a satisfer la més elemental curiositat: esbrinar què volies o què esperaves d’ella. Això era precisament el que més et trasbalsava de la seva actitud. ¿Com podies dir-li, tallant bruscament la conversa banal i sense que se t’estronqués la veu, que tenies necessitat de la seva tendresa de cop i volta rescatada del passat per tot seguit desaparèixer de bell nou de la seva vida?
Et senties patèticament ridícul quan ella, a instàncies teves i a pesar que en sabies alguna cosa per Leos, et va fer una síntesi del que havia estat la seva existència. Al cap d’un parell d’anys de la teva partida li va sortir feina a les oficines d’una fàbrica de productes alimentaris de Brno. Allà hi va conèixer l’home que més tard es convertiria en el seu marit. La veu li flaquejà: «Va ser el més gran error que he comès. M’hi vaig casar molt enamorada, però érem diferents i la convivència ens va tornar egoistes». Continuà pintant a deshores fins que va tenir el fill, Josef, que era mecànic electricista a l’antiga Karlsbad, on vivia amb una noia i, a tot estirar, mare i fill es reunien un parell de cops l’any. Monika i el seu marit s’havien separat a començaments dels anys seixanta. Ell era un estalinista convençut i naturalment pro-soviètic, «un cas molt corrent aquí fins fa poc temps que tots ells s’han passat en bloc a defensors de la democràcia». Amb el temps ella havia anat sentint l’ofec que li produïa l’atmosfera irrespirable del socialisme burocratitzat. Durant l’anomenada Primavera de Praga i la ferotge repressió que va subseguir l’entrada dels tancs russos, Monika va ser acomiadada de la fàbrica i empresonada vuit mesos a Brno sense càrrecs específics. Va aconseguir sobreviure a penes en un taller d’impressió i fent algunes classes particulars de dibuix, «com ho feia el pobre Zitek, ¿recordes?». Ara treballava al departament de conservació de la galeria de pintures del Castell.
«Una vida innòcua com tantes altres, que m’ha portat fins aquí», va dir arronsant les espatlles i fent un esforç ben visible per alegrar l’expressió i treure dramatisme a les seves paraules. Li vas agafar les dues mans de damunt la taula i les hi vas prémer, resistint les ganes de demanar-li que et perdonés. «Has sofert molt». La veu et va sonar fora de to. «¿1 qui és que no ha sofert en aquests temps?». Llavors vas notar que tenia la pell aspra, deteriorada per tota una vida de feines manuals. «No em queixo, ¿saps? Molta gent ho ha passat pitjor que no pas jo. Hi ha qui ni tan sols pot explicar la seva biografia». No separaves els ulls de les seves mans. Les venes com inflades formaven relleus blavissos que contrastaven amb el to marronós de les arrugues que les clivellaven. La pell semblava cuir. Vas alliberar-les de les teves amb una certa aprensió. No eren les mans delicades de Monika, ni aquells ulls foscos i melangiosos els ulls alegres de Monika. «Estic contenta que almenys tu hagis tingut més sort». Et senties immensament culpable i profundament incòmode assegut a la taula sense que se t’acudís què més podies dir-li. Monika ni s’auto-compadia ni pretenia que la compadissis. Et bloquejava una consciència monstruosa de buidor mental que et xuclava la capacitat de reaccionar. Li vas proposar d’anar a fer una copa a un altre local. Monika mogué el cap, ara somrient. «Podríem anar a casa meva i així veuràs si el que faig val la pena o és preferible que no m’hi escarrassi. La teva opinió em serà molt profitosa».
Monika s’estava en un pis de dues habitacions, cuina i un petit bany del carrer Neradovà, no gaire lluny de la taverna on havíeu sopat. El parament de l’habitatge era molt senzill però traspuava una certa confortabilitat. Mentre ella preparava els grog, vas observar que a les parets hi penjaven dues reproduccions de Van Gogh i una de Modigliani. Llavors vas témer el moment d’haver de donar un veredicte de les seves obres. De cap de les maneres volies mostrar-te cruel en el cas probable que no t’agradessin, però d’altra banda et repugnava que l’engany compassiu pogués crear-li expectatives falses. Et maleïes per haver acceptat la invitació, sobretot tenint en compte que tot sopant havies pres el determini de no intentar dur a terme els propòsits desgavellats i absolutament irreflexius que t’havien ofuscat.
El que no podies preveure és que es desencadenés l’imprevist, allò que mai no arribaries a posar en clar a la llum de la raó.
Monika et va mostrar quatre obres sense emmarcar que tenia entaforades entre l’aparador i la paret. Eren paisatges a l’aquarel·la que al primer cop d’ull et van impressionar per l’ús dels colors: tonalitats elegants, minuciosament treballades. Molt aigualits els blaus i una mica més intensos els verds, pastosos els grocs, les combinacions descomponien les formes fins a transformar-les en pures esteles cromàtiques. En contemplar amb més atenció el conjunt, vas destriar la causa del trasbals. Al marge del seu estricte valor artístic, les pintures eren fruit indubtable de la prodigiosa sensibilitat de Monika que havies cregut extingida. Vessaven tendresa a doll, com si l’autora no hagués aconseguit controlar la sinceritat dels pinzells. Dintre teu es produí el fulgor d’una revelació. Tot d’una et vas trobar abraçant Monika i mormolant-li a cau d’orella qui sap què, ella i tu drets i enllaçats al bell mig d’aquell menjador modest que et recordava el del carrer Se-moleres. No cobejaves el cos de Monika; tan sols hi buscaves protecció. Vas enfonsar el rostre a la seva espatlla. Ella et va passar una mà pels cabells, com si acaronés molt suaument una criatura desconsolada.
Després, no recordes per quina mena d’embat interior, asseguts plegats al sofà vas escoltar el nom d’Aliki Kasdaglis emès pels teus llavis. Monika, perplexa, va comentar: «No m’havies dit que la teva dona era estrangera». No li vas esclarir el malentès. Estaves concentrat en l’esforç de trobar en algun recolze de la memòria les paraules txeques indispensables que et permetessin relatar l’existència d’Aliki a la teva vida i la naturalesa de les vostres relacions. Però la llengua mig oblidada se’t resistia ferotgement i t’obligava a barbotejar una mescla de txec, francès i castellà que feia encara més absurda l’escena. N’eres conscient, tot i que només en part. Parlar en veu alta d’Aliki Kasdaglis per primera vegada en aquell pis de Praga t’alleujava d’una nosa, perquè estaves convençut que Monika era l’única persona que podria entendre què significava comptar amb Aliki en les teves circumstàncies actuals.
Però a més, entretant feies l’intent de construir frases que sonessin coherents, et semblava com si dediquessis a Monika Kricka un acte d’amor que substituïa l’acte carnal, justament impossible de realitzar atesa la influència que en el pla eròtic exercia damunt teu Aliki Kasdaglis. Era la teva manera singular de retre homenatge a la Monika dels temps joves que subsistia en el fons de la Monika visiblement tensa que et mirava sense gairebé parpellejar. De sobte se’t va quedar el cap en blanc, com si despertessis d’un somni i et costés de fer-te càrrec de la realitat. Et vas adonar que els ulls de Monika estaven secs però expressaven una pena tenyida de duresa. Vas estendre els dos braços. «Monika…». Ella es va fer instintivament enrera. No aconseguia dissimular la tremolor de les mans. «O sigui que era això». En aquell moment, ja recuperat el domini de la voluntat, vas reconèixer que ella tenia raó, que t’havies equivocat i l’error era irreparable. Vas obrir la boca però Monika aixecà la mà en un gest imperatiu. «No diguis res més, per favor. Ni una paraula. No ens devem res l’un a l’altre, però ara et demano respecte».
Et vas sentir afeixugat per la imatge d’eixutesa que et brindava Monika i que de llavors ençà has conservat intacta en una cambra blindada de la memòria. Aquelles foren les seves últimes paraules. Es va alçar del sofà abans que prenguessis la iniciativa de fer-ho, i va desaparèixer per una de les portes que, segons vas poder entreveure, era la del dormitori. Et va entrar un llanguiment assolador. Monika no sortiria fins que te n’haguessis anat. Encara vas contemplar un breu instant les quatre aquarel·les que reposaven damunt la taula. La seva fragilitat era d’una transparència que de tan notòria esdevenia dolorosa. ¿Què t’havia impedit d’interpretar-les correctament?
A primera hora de l’endemà abandonaves Praga, aquesta vegada per sempre. No vas aturar el cotxe fins a una desena de quilòmetres abans de la frontera alemanya per comprar, en un poblet d’aspecte miserable del qual no vas retenir ni tan sols el nom, uns obsequis destinats a Maria de la Pau i Mariola. T’hauries d’inventar alguna excusa plausible que justifiqués l’estada curta a la capital txecoslovaca i el desig gairebé insuportable que t’empenyia a tornar com més aviat millor a Monells. Necessitaves precipitar el final per recuperar l’alè, el ritme del qual, ara ho sabies del cert, ja no sofriria noves alteracions traumàtiques. Tenies pressa. D’alguna manera t’hi anava la vida.