Per sempre més identificaràs aquells dibuixos de la sèrie amb l’olor de menta que arribava del jardí. Provenia del matoll que un dia Mariola havia portat de l’escola i s’havia entestat a plantar a la vora del petit cobert on guardàveu els estris de jardineria. Mariola estimava les olors que exhalava el jardí, la llum de vegades irreal que filtraven les branques atapeïdes dels arbres, el perfum silvestre de la menta després d’un ruixim primaveral.
Al llorer fullat li tocava el sol del matí i durant una estona llarga l’havies contemplat sense que realment el veiessis. El tenies arran de la cornisa. Des de la terrassa de l’estudi podies tocar-ne les branques. No havies sentit la temptació de fer-ho. Quan et vas retirar de la barana, havies decidit de posar en joc la teva subjectivitat. Com si la fragància de menta que de sobte planava sobre la terra molla i s’enfilava per les soques dels arbres sense contaminar-se, tingués relació amb els núvols foscos que s’allunyaven pel nord-est i amb els dubtes de feia una estona, mentre assisties a la caiguda seminal de la pluja i rumiaves la manera d’enfocar l’obra.
Vas estudiar atentament la tercera làmina abans de posar-te a esbossar la que esdevindria quarta escena del cicle. Aquesta vegada no la treballaries directament amb la ploma. No estaves gens segur de com volies plasmar la idea que tan aviat tenies clara, com si només calgués trasplantar-la al paper, i tot d’un plegat un tel de boira descomponia els perfils de la imatge i la retornava al caos del qual provenia. Aleshores un abisme et xuclava. Si desitjaves sortir-ne, no hi havia cap més alternativa que arrogar-se la consciència del nàufrag: desconfiar de la possibilitat que la nau que albires menuda sobre la ratlla de l’horitzó descobreixi la teva presència desesperada i variï el rumb per tal de recollir-te, i confiar tan sols en les pròpies forces, que t’hauran de permetre, severament dosificades, nedar el que calgui fins a la costa més propera. Suposant, és clar, que aquesta costa existeixi.
La bèstia havia restat sumida en la foscor compacta del corral. Dins el compartiment estret que li impedeix de moure’s llevat que doblegui les potes i miri d’ajeure’s, hi ha passat vint-i-quatre hores. Les últimes vint-i-quatre hores consecutives de vida. La porta tan sols s’obrirà quan algú consideri arribat el moment d’alliberar el captiu. Ell, però, no sabrà que es tracta d’una alliberació falsa. La portella s’esbatanarà de cop, és cert, però al mateix temps que s’alça una trapa del sostre des de la qual unes mans misterioses, que aferren una vara llarga, clavaran a la carn del presoner una mena de punta de fletxa guarnida amb cintes de coloraines.
En sentir-se la bèstia ferida, el dolor l’impulsa cap a la fuga. Surt a un passadís fosc. Els seus ulls entreveuen una obertura quadrada que allà, al final de la galeria, dóna a la llum agressiva d’una tarda d’estiu. Naturalment, és cridada per l’esclat de claror que relaciona amb la llibertat del camp obert. La sang calenta se li escola pel llom. La fiblada elèctrica no arriba a fer-se inaguantable perquè és neutralitzada per la fúria cega que tot d’una li neix als testicles. Trota a l’encalç del sol i empentat pel deler d’enfrontar-se amb l’enemic invisible que l’ha agredit traïdorament. Les tenebres espesses de la cel·la, els músculs entumits després de tantes hores d’immobilitat, la calma de la solitud, tot plegat queda enrera. El toro ignora que a l’altra banda del fulgor l’espera la lluita salvatge i el sofriment que el menarà a la mort. Te davant seu un màxim de trenta minuts de vida. El temps del món.
Aquesta seria la realitat objectiva que hauries de reflectir si adoptessis el punt de vista d’un espectador. Però no et senties predisposat al paper de voyeur. T’estimaves més representar allò que copsaven els ulls de l’animal des del moment de trobar-se al corredor que desembocava a la llum. No és que necessitessis fer l’esforç de ficar-te sota la seva pell esquinçada. La flaire transparent de la menta et sorprenia en plena metamorfosi integral. Eres literalment la bèstia obligada per les forces obscures del destí a encarar-se amb la terrible incògnita de la resplendor que l’absorbia al final del túnel.
Els teus ulls de ruminant captaven una perspectiva dominada pel negre a banda i banda del passadís que es va estrenyent, com si fos un embut, fins a convergir en el forat lluminós. Era la primera perspectiva absoluta i plana d’una mirada personal. Una mirada que, no obstant això, no explicava la totalitat de la visió del toro al llarg del seu trajecte entre la garjola i l’arena.
La segona concretava una mica més els volums. Sense deixar de córrer i, per tant, de guanyar terreny i acostar-se a la sortida, els ulls s’havien habituat a la fosca i l’anaven dominant. El negre dens del primer tram s’havia transformat en un gris brut, fosc, del qual emergien les parets de maó que un dia potser havien estat blanques de calç, però que ara apareixien enllardades. La grisor de la sordidesa. Bravada de fems secs. Senties que t’amarava. Trobaves a faltar els perfums originals de la devesa. L’olor de la menta després de la ruixada primaveral. Calia evadir-se i de pressa d’aquest soterrani pudent. L’obertura del fons s’havia engrandit, era decididament quadrada, i a través de l’explosió lumínica que havia perdut la seva uniformitat enlluernadora en atansar-t’hi, distingies unes taquetes mòbils distribuïdes en un semicercle.
A l’altra escena, la qualitat precisa de les imatges demostrava que l’animal havia interromput bruscament el galop tirat. Alguna cosa l’havia aturat en sec. Dominada per uns instants la ràbia homicida, el teu esguard sangonós intentava cautelosament fer-se càrrec de la situació. Et separaven molts pocs metres de la boca de sortida. Des del punt que ocupaves es veia ben clar que l’orifici s’obria a una panoràmica circular, i per tant closa, que clausurava geomètricament l’esperança de recuperar la llibertat.
¿Com reacciona la bèstia davant la constatació del parany? Si la criatura que observa ferotge l’evidència posseís la facultat de raonar i d’expressar amb signes gràfics les seves argumentacions, anunciaria en to clamorós que és just en aquest precís instant quan se li revela, amb la celeritat del llamp, l’horrible injustícia del seu destí. El que l’espera és el territori vedat d’una circumferència, dins la qual li tocarà de combatre a canvi de res. Siguin quins siguin els resultats del torneig, no sobreviurà. Se les haurà amb aquell que porta el designi de matar-lo, i plegats, competint la intel·ligència de l’esperit amb l’astúcia de la força, crearan un espectacle que no alliçonarà ningú sobre l’halo de misteri que plana damunt la vida i la mort en eterna pugna. De tots dos, però, ell és l’únic que sap des d’ara mateix que encarna l’al·legoria de la mort. El seu fat còsmic el condemna a la derrota. Li és negada la fantasia de la salvació.
Et dius que sortosament el toro no és dotat de ment especulativa. La seva mirada es nodreix tan sols de formes. «El Pimpa» al·legaria que, segons el maestro Paula, els ulls dels braus li parlen. Metàfores d’artista. Ni tan sols distingeixen els colors. Només són sensibles als contrastos cromàtics. El blanc i el negre. Els perfils i els moviments. Ho saps perquè ets dintre dels seus ulls i t’emmotlles a la seva clarividència que ara és la teva. No penses. Et limites a mirar des de l’últim reducte de la solitud.
El segment de circumferència que entra de ple en el teu camp òptic és curull de cossos bellugadissos, anònims. La llunyania homogeneïtza més encara la massa premuda. La cridòria enfervorida et fibloneja les orelles. Reclamen la teva presència a l’arena rescalfada pel sol. Retardes el moment d’encarar la veritat. Et sents protegit per aquestes parets llardoses que tampoc no són innocents. Abans negres i ara grises, els colors, que no són colors, han estat suplantats per rostres minúsculs que insinuen expressions molt diverses: eufòriques, apassionades, cruels, histèriques, indiferents, crispades, compassives, tendres, repugnants, solidàries, feréstegues, iròniques, terrorífiques… Hi és representada la infinita varietat d’actituds de la fauna humana, susceptibles d’aflorar a la superfície facial. Talment miniatures espectrals, per a la bèstia que tracta de sobreposar-se a l’estrebada de la debilitat tenen un caràcter premonitori. El seu sacrifici inexorable serà contemplat des de la predisposició que tradueixen cada una de les efígies individualitzades als murs del túnel. Solament et resta per dilucidar els detalls fisonomies d’aquell que serà el braç executor de la voluntat col·lectiva. No el coneixeràs fins que no saltis a l’arena i acudeixis a la crida del seu engany.
El dia que vas donar per ultimada aquesta peça, la sisena de la col·lecció, vas col·locar-la damunt el cavallet i durant una estona vas contemplar-la. Et senties confusament indecís. Només tu podies identificar el model que t’havia servit per dissenyar els semblants. La idea d’incorporar els diminuts rostres expressius se t’havia acudit de sobte, mentre treballaves la munió de puntets que figuraven els espectadors de les grades. Sense cap vacil·lació vas buscar el bloc d’apunts al calaix de les litografies. Aliki hi era omnipresent. Però només el cos nu d’Aliki en positures diferents, sempre contra el fons d’una paret siluetejada. Esbossos anatomies que traslluïen l’interès vers les particularitats d’aquell cos suggeridor d’experiències secretes. Tots els esborranys corporals venien coronats pel traç d’uns ulls desproveïts de pupil·les, a la manera de les escultures gregues, i per les línies a penes insinuades dels llavis. Res més. Havies passat per alt el nas, les orelles, els cabells, els perfils de la cara pròpiament dita de la dona. Tot el que et cridava d’Aliki era l’eloqüència sensual del seu cos. Un cos nerviüt, voluptuós, però buidat d’ànima. El descobriment que en aquell moment de nerviositat t’havia contrariat, t’hauria d’haver portat a reflexionar. Ben al contrari, vas llançar el bloc de qualsevol manera i anà a parar a terra.
Així doncs, et vas obligar a fer cada un dels rostres que entapissaven les parets i la volta del corredor a partir dels fragments gestuals d’Aliki que anaves repescant treballosament de la memòria. I ara, a la vista del resultat, et preguntaves si l’esforç havia estat raonable. Ja era del tot inútil plantejar-se la qüestió. T’agradava l’obra tal com havia quedat. La trobaves significativa. ¿Significativa de què? Cosa rara, et vas preparar un whisky sol. El got a la mà et confortava davant la realitat imperativa del dibuix que examinaves de lluny estant amb una certa recança indefinible. Com si intuïssis en la composició la presència d’un element aliè que no tenia res a veure amb el seu valor estètic i la naturalesa del qual se t’escapava. No vas aconseguir treure’n l’entrellat.
Has hagut d’esperar fins avui mateix per recuperar l’olor fresc de la menta que t’acompanyà el dia que vas iniciar el primer dels tres cartons. 1 per arribar a comprendre allò que ja és pura evidència. Aspires amb moderada fruïció l’aroma del matoll, sensibilitzat per la pluja que et xopa per dintre. La consciència s’hi gronxa en el cor de l’hivern. Allò que et pertorbava de la tercera làmina era la textura blana de la llum exterior. Esblaimada com el blanc d’un sudari. Tardorenca. Decadent. La mena de claror exempta de passió que augurava una determinada forma de morir.