La mort inesperada de la tia Joana Carol als noranta anys que havia complert quatre mesos abans, et va atrapar en un instant de crisi provocada per la sincronia de diversos factors de signe negatiu que no sabies com assimilar. Potser hauries hagut de preveure que més tard o més d’hora s’esdevindria obeint a la llei del pèndol, però el cas és que et va agafar desprevingut.
No podries dir quan vas notar els primers símptomes del doloret somort al braç dret, més exactament a l’altura de la clavícula. Identifiques l’inici de la consciència un dia que vas col·locar una tela de grans dimensions al cavallet i vas sentir com una remor dolorosa al moll de l’os. No era prou important per prestar-li gaire atenció. Es manifestava només de tant en tant. Després te’l senties, sense que augmentés sensiblement d’intensitat, quan al llit et giraves del costat dret, o bé de sobte treballant, o en el gest clàssic d’etzibar una pedra per tal que Grop sortís com una fletxa a recollir-la. De mica en mica el ressò del malestar se’t va fer present a la vida quotidiana, i quan no apareixia l’esperaves d’un moment a l’altre. Per fi et va dur a rumiar: l’infart l’anunciava el braç dret o l’esquerre? No gosaves informar-te’n. ¿Podia designar el reflex d’algun tipus de càncer? ¿De tiroides, per exemple? Tenies por, convençut que no es tractava d’un problema d’ossos com a conseqüència d’un cop o d’algun mal gest.
La por latent que de llavors ençà no t’abandonava et va impedir de consultar-ho amb el doctor Olivet. Encara avui ningú no ho sap. I la molèstia condormida es mig desvetlla mentre camines cap a l’església del Pi i la plaça Sant Josep Oriol. Instintivament et palpes l’omòplat amb la mà esquerra. El dolor no ha augmentat però tampoc no ha minvat. Tard o d’hora hauràs de prendre una determinació. Però continues entestat a no saber, ja sigui per bé o per mal. La ignorància, tot i que comporti el cost de la inquietud, és tenir el temps d’aliat.
Ni se’t va acudir la possibilitat d’invocar la qüestió del braç per justificar-te davant Maria de la Pau la nit en què per primera vegada no vas aconseguir sobreposar-te al tedi que de nou s’havia ensenyorit de les vostres relacions. El bloqueig fou absolut. Com més s’esforçava Maria de la Pau a crear-te gèrmens d’excitació, més radicalment el teu inconscient es resistia a claudicar. Mai no havies viscut l’amargor de la impotència com en aquells instants de malson. No volies pensar en Aliki ni comparar-la amb Maria de la Pau. Però Aliki dominava la base de la situació. Era inevitable que les seves arts embruixadores teixissin a l’entorn dels teus terminals nerviosos una teranyina, el gruix de la qual et paralitzava. Al final es produïa el col·lapse que havies temut i que havia tardat més del compte. Maleïes Aliki, que agafaves de cap de turc, sabent de sobra que ella no era l’única culpable del teu problema.
En un moment determinat de la trifulga, et vas llevar d’una revolada. Del llit estant Maria de la Pau volgué saber on anaves. «A preparar-me un whisky. El necessito». Maria de la Pau et mirà amb aire greu i sense alterar-se et va preguntar: «¡Des de quan necessites l’alcohol per poder fer-me l’amor?». Les paraules et van convertir les cames en plom. No transsudaven una sola espurna de compassió ni la reclamaven. Allà tenies el seu cos que coneixies pam a pam i, no obstant això, ara et semblava estrany perquè ja no et recordava més que vagament el que havies estimat amb ceguesa feia tants anys. Havia envellit amb el teu i per aquest sol fet no el volies perdre. En aquest territori cap més no podia substituir-lo. Vas estar temptat de deixar-te portar per l’emoció que et posava un nus al bell mig del pit, córrer cap al cos decadent de Maria de la Pau i abraçar-lo amb tot el sentiment que encara eres capaç de concentrar en l’acció de prémer-lo. Li vas buscar els ulls i vas obrir els braços: «Suposo que estic passant un mal moment», vas dir. Maria de la Pau endolcí la mirada. «Només et demano una cosa: no et beguis el whisky. No ho facis. Està bé. Vine al llit i no hi pensis més».
Et va costar d’agafar el son perquè temies el despertar. La conducta de Maria de la Pau va ser del tot normal. Durant l’esmorzar no va fer cap referència a la situació creada. El silenci, però, va refermar el teu sentiment de culpa. Intuïes que per lògica no podies considerar-lo un incident aïllat, sense repercussions amb vista al futur. No sabies com evitar que es repetís, i d’altra banda encara no estaves en condicions de tallar amb Aliki suposant, és clar, que a hores d’ara l’eliminació traumàtica d’Aliki comportés la desaparició simultània dels hàbits adquirits, que eren la causa del conflicte plantejat la nit abans. ¿Què en pensava Maria de la Pau? ¿A què ho havia atribuït? ¿Quina importància o transcendència atorgava al fiasco? ¿Sospitava que podia haver-hi una altra dona i d’ara endavant et sotmetria a vigilància permanent? No tenies resposta a cap de les qüestions. Es diria que una tempesta de magnitud imprevisible, d’inicis poc espectaculars però que podia derivar cap a efectes assoladors, t’enxampava enmig del descampat, sense aixopluc i amb molt escasses possibilitats d’escapatòria.
Així pensaves quan des de París et van informar que M. Leo Castelli passaria unes hores a Barcelona, via Nova York, amb el propòsit de veure’t. Va resultar que ningú més que tu i Maria de la Pau l’esperàveu a l’aeroport. Era la segona vegada que us trobàveu i Leo Castelli, extremament pulcre, amable, refinat sense exagerar el més mínim el gest deliberadament aristocràtic, de nou et va impressionar i no sabries dir per quina raó en concret. Davant d’ell que era una desena d’anys més gran, et senties com desarmat. El veies tal com era: l’home que havia estat capaç d’inventar-se Jasper Johns i Frank Stella i ara, pel que semblava, estava decidit a repetir l’operació amb tu que tenies ja seixanta anys i la teva petita fama procedia d’un camp, el del còmic i la publicitat, que òbviament Castelli, com no tardaries a comprovar-ho, menyspreava. No te’n sabies avenir. Et neguitejava no entendre què esperava Castelli treure de tu.
D’entrada i mentre dinàveu a Sibarit, Castelli conquistà Maria de la Pau assegurant-li que ara que li era donat contemplar-la de prop, banyada pels efectes daurats del llum que adornava la taula i darrera d’ella la tela blau fosc que revestia les parets, el seu rostre li recordava el d’una verge de Mabuse. Afalagada, Maria de la Pau va riure nerviosa. «Sé que no és cert, però li accepto l’amabilitat perquè és la cosa més bonica que m’han dit des de fa molts anys». Maria de la Pau no et va mirar. Els seus ulls estaven pendents de l’hàbil galerista. Et vas notar una frisança de gelosia. Absurd però cert.
Després Leo Castelli va canviar ràpidament de to per entrar en matèria. Tenia la intenció d’organitzar una mostra de la teva obra a la galeria del 420 West Broadway, tan aviat com disposés de suficients peces representatives. Fins llavors les exposicions de Milà, Atenes, Bruges, Viena i Madrid havien estat un tempteig del terreny europeu, però ara creia arribat el moment de culminar l’estratègia amb la presentació a Nova York. Va parlar del perill dels col·leccionistes que dominaven completament el mercat nord-americà i de com-plaure’ls valorant alhora amb justícia l’obra de l’artista. Per tal d’aconseguir-ho sense que aquest cometi l’error de caure en un excés de producció, va dir, era indispensable que algú controlés la situació i caminés amb peus de plom. Aquesta era la seva missió primordial. La teva, confiar en la seva experiència. «He vingut, doncs, per veure la seva obra més recent».
Un cop sols a l’estudi, li vas haver de dir que t’havies dedicat bàsicament a la Tauromàquia en detriment dels olis. «Disposo d’un parell d’hores, per tant ensenyi’m tot el que tingui». Aleshores ja havíeu parlat amb prou calma per fer-te la idea que te les havies cara a cara amb el teu marxant, un dels professionals més influents i de més prestigi del món. El possible idealista que hi havia en Castelli havia apuntat tímidament en la frase galant dedicada a Maria de la Pau. Ara el comerciant desitjava corroborar si valia la pena de mantenir fins a les últimes conseqüències l’aposta per la teva obra. Eres com l’estudiant que s’ho jugava tot a la carta de l’examen final.
No et saps explicar per què vas començar per presentar-li els tres quadres nous que no havien figurat a les exposicions europees, dos d’ells inacabats. Castellí es va asseure a una cadira de respatller dret al bell mig de l’estudi, des d’on dominava les tres obres disposades en semicercle. Et vas situar darrera d’ell. Castelli invertí una llarga estona a observar-les en silenci. Tenien en comú una certa monocromia a partir de l’ús de colors suaus que sofrien processos d’intensificació radical fins a l’esclat rabiós que es produïa a la part superior de les teles, com una brasa d’origen que acabava en flamarada. Les tres pintures, al marge de la cohesió plàstica, feien la impressió de constituir un tríptic. Les línies verticals, finíssimes, a penes traçades, que apareixien a la primera es convertien en quadrats a la segona, i a la tercera en triangles situats irregularment en l’espai, com si flotessin lluny del domini de la gravetat i la seva dansa fos un elogi del deslliurament de la matèria.
No pensaves en la naturalesa del veredicte, tot i que t’importava i de valent, sinó en la possibilitat que se li ocorregués demanar-te aclariments. No podries donar-los-hi. Li hauries de confessar que havies treballat aquelles tres obres com si talment algú, des del teu calat, t’hagués prescrit les composicions. «¿Problemes?», va preguntar Castelli sense girar-se. «Perdoni…?». «Em refereixo a si té problemes per tirar endavant». Li vas dir que no, llevat del factor temps. Leo Castelli va sacsejar lleugerament el cap.
Tot seguit va examinar els cartons de la Tauromàquia. Castelli assentia, s’animava a mesura que anava saltant de l’un a l’altre, comentava detalls que el sorprenien i tu els raonaves perquè tot d’un plegat et senties segur de tu mateix. Ell t’escoltava i de tant en tant alçava els ulls dels dibuixos i t’observava. En arribar al que feia el número dotze, recolzà els palmells de les mans damunt la taula, l’examinà amb més atenció, i comentà: «En aquest vostè viu la crueltat terrible de la sèrie com si no s’hi sentís involucrat. Ha fet per manera de minimitzar-ho tot, fins els protagonistes de la lluita, però em permetrà que li digui que la perspectiva el traeix. ¿M’equivoco?».
Els seus ulls no toleraven el recurs de l’eufemisme. Era massa intel·ligent, sensible i alhora discret. Endevinava que el conjunt de la Tauromàquia significava molt més que el repte estètic d’un artista que es proposa donar la seva versió personal d’un tema mític, prodigiosament tractat pels genis moderns de Goya i Picasso. La teva aportació era deutora d’incentius d’una altra mena, sobre els quals ell es guardava d’inquirir. Li bastava fer-te saber que interpretava correctament l’obra que tenia desplegada davant d’ell, com si es tractés d’una suma de radiografies del teu esperit tenallat, i amb què li confirmessis l’ambigüitat detectada en l’episodi més recent, finalitzat dies abans de la seva visita.
Leo Castelli no errava. Ni tan sols era curiós o gaire sorprenent que l’hagués escollit d’entre la resta com a objecte del seu comentari. L’espectador, o sigui tu, assistia a l’escena des d’un mirador que calia suposar emplaçat al capdamunt de la graderia de la plaça. D’aquesta manera visualitzava una espècie d’embut al fons del qual hi havia l’arena i el gruix de la gernació que ocupava els seients. Al primer cop d’ull, el dibuix no presentava cap detall específicament tràgic. Les dues figures diminutes que constituïen el vèrtex de la mirada eren el torero que sostenia amb la mà esquerra la muleta vermella desplegada, i el toro greument ferit, amb una ditada roja al coll, que envestia el drap amb la testa humiliada. L’animal brau ja no tenia forces per continuar lluitant amb feresa. S’emparava en la submissió i la docilitat del bou de sang rebaixada, potser alimentant l’esperança que l’obediència el lliuraria de la mort. L’actitud claudicant d’aquell que en altre temps fou model d’orgull i ara exemple de patetisme, et negaves a compartir-la des del seu cansament i el seu dolor còsmic de rebel castrat. D’aquí venia l’intent desesperat d’establir la distància màxima possible entre ell i tu mesurada en altura, intent que no obstant això esdevenia inútil com havia observat encertadament Leo Castelli.
¿A qui pretenies convèncer amb el calculat allunyament de la mirada que de sobte deixava de veure el món des del cor opressiu de l’embut, per acomodar-se en el setial elevat dels asèptics que el contemplaven als seus peus?, et retreia Castelli amb la seva polidesa habitual. Però el mateix Castelli s’acuità a tranquil·litzar-te. L’hipotètic engany no és tal. De fet i de dalt estant esguardaves sense commiseració, amb realisme sever, la teva pròpia insignificança d’animal nafrat i sangonós, exsangüe, que encara té esma de seguir la trajectòria que li assenyala el pellingot vermell dut per l’afany de tastar el solatge de la seva debilitat.
Visiblement satisfet, Castelli va dir que la Tauromàquia, tenint en compte que segons calculaves quedaria acabada amb un o a tot estirar dos dibuixos més, constituiria una part substancial de l’exposició que a Nova York seria rebuda amb interès per la naturalesa del tema i la manera subjectiva que l’havies tractat, però el melic de la mostra, afegí, serien les pintures. ¿Et senties anímicament predisposat a incrementar l’obra de fons amb la condició de no caure en el parany de l’artificiositat?
Sense donar-te temps a replicar, tal vegada conscient que tot el que li havies ensenyat remetia a un esforç terrible de catarsi personal, com si reflexionés en veu alta Castelli es va referir a la situació de trànsit que vivia el món, agreujada els darrers mesos pel conflicte del Golf. El trasbals econòmic era ja palpable, tot i que obeïa a causes interessades. La veritable crisi, la més perillosa, era de valors humans en el si d’una civilització que s’extingia progressivament sense disposar d’alternatives de recanvi. Ben segur que hi hauria guerra, una guerra potser de curta durada però devastadora, més ignominiosa que cap de les guerres hagudes aquest segle perquè ni tan sols es recolzava en la clàssica coartada ideològica, de la qual el capitalisme d’occident obtindria una màscara d’oxigen que li permetrà de sobreviure amb la convicció il·lusòria d’haver imposat les seves raons.
Castelli va fer una pausa breu. Et preguntaves quina era la finalitat del monòleg que en aparença no tenia res a veure amb l’objecte de l’entrevista.
Així doncs, per aquell cantó, prosseguí Castelli, cap entrebanc. El negoci estava garantit. Ell continuaria venent obres d’art a preus astronòmics. Col·locaria els teus quadres i se les enginyaria per tal de conferir-los una cotització de mercat d’allò més raonable. Un cop s’hagués resolt favorablement la pugna amb Iraq, cosa de la qual no dubtava, els grans col·leccionistes es trobarien amb provisions de diner fresc a les mans i amb ganes d’invertir els excedents en obres que els oferissin expectatives de rendibilitat. Llavors va fer un somriure divertit. Els clients no s’adonarien, i si se n’adonaven tampoc no els importaria gaire, de la paradoxa que els nous artistes sobre els que basaven l’especulació serien gent, com en realitat ho eren els joves creadors de l’East Village tot just descoberts i de seguida elevats a la glòria del dòlar, que amb les seves teles donaven fe de les crisis de tota mena que sofria l’individu modern en aquest final de mil·lenni que segons tots els indicis desemboca en la més obscura incertitud. Són els artistes que anuncien l’adveniment del no-res, la pobresa i la confusió de l’home a qui li ha estat segrestada l’esperança, la fi per consumpció de la mateixa era capitalista un cop fracassat el socialisme i enterrats els déus mitològics a desgrat del quimèric renaixement dels integrismes religiosos.
A continuació Castelli et va mirar com volent esbrinar l’efecte que t’havien produït les seves paraules exposades amb una absència total d’èmfasi. Et vas sentir obligat, a pesar de l’estupefacció que no acabaves de superar, a dir alguna cosa. «No és un panorama agradable però sí real», se’t va acudir en comptes de confessar-li que estaves consternat. «La seva obra em diu que vostè sap perfectament que tot plegat no són falòrnies. El cost de l’autenticitat és molt alt i implica contradiccions. Tot depèn de si es vol pagar o de si no es té amb què pagar». Després i de nou sense esperar resposta: «¿Em voldrà acceptar un consell d’amic i de professional o d’expert, com vulgui mirar-s’ho?». «Li ho agrairé», vas dir. «Treballi. Passi el que passi no deixi un sol moment de treballar. Pinti. Pinti de la manera més espontània possible tot allò que necessiti expressar. I almenys durant una temporada abandoni qualsevol activitat que no sigui la pintura i la conclusió de la Tauromàquia. Posem el termini d’un any. ¿Li> fa? Si les coses van com espero, serà l’hora de muntar l’exposició i ja des d’ara li’n garanteixo l’èxit».
La tan sobtada com ràpida visita de Leo Castelli et va fer la mateixa impressió que si haguessis rebut un mestre espiritual enviat en el moment just per la Providència, amb la meta de fer retornar la teva ànima erràtica al bon camí. Vas confiar la perplexitat a Maria de la Pau quan ella s’interessà pel resultat de l’entrevista. Així doncs, Castelli, un home fi, encantador i llest com una fura, segons deia Maria de la Pau, et proposava sense contemplacions que abandonessis transitòriament els còmics i els encàrrecs publicitaris per dedicar-te de ple a la pintura. De les seves paraules es desprenia una jerarquia molt clara: la creació plàstica era l’activitat important com a instrument que havia de facilitar-te la incorporació a la colla d’artistes elegits per encarnar el trànsit conflictiu de la modernitat, mentre que les altres, a més de secundàries, significaven si fa no fa una pèrdua lamentable de temps i energies.
Maria de la Pau creia que la visió de Castelli era correcta i calia que l’adoptessis. I tu no havies gosat dir a Leo Castelli ni després vas confiar a Maria de la Pau, que en els últims mesos la pintura se’t resistia. Senties que t’imposava les seves limitacions, com si la superfície de les teles t’empresonés i, una vegada captiu en aquell reducte pla, no sabessis de quina manera plasmar les teves idees. Potser la incapacitat es devia al fet que no volies treballar pròpiament amb idees, sinó amb sensacions que donaven peu a estats d’ànim. Els colors no eren prou dúctils ni tenien el suficient poder de representació. I dins l’àmbit informalista que ocupaves amb comoditat, no se t’acudien imatges que et semblessin mínimament significatives. Cosa que sí que aconseguies a la Tauromàquia, tot i que et veies obligat a jugar les variacions amb molt pocs ingredients i sempre els mateixos.
El camí expressiu de l’entremig era sens dubte el còmic. Mentre escoltaves la dissertació aparentment improvisada de Castelli assumint les funcions de profeta de l’univers i gurú del teu destí artístic, et van venir ganes d’aturar-lo amb una confidència. Des de feia dies covaves un argument d’historieta que madurava de pressa. Un individu amb problemes d’ansietat acudeix a una psiquiatra, de qui al poc temps s’enamora fins a perdre l’oremus. Ella és una dona encara jove, cobejable, que tan aviat com constata el punt dèbil del malurat, s’apodera de la seva ment. A partir de la relació de domini havies decidit seguir la pauta estructural de la Divina Comedia, convertint la doctora en una Beatriu angèlica i alhora perversa que, en un ordre invers al de l’obra del Dant, li farà conèixer les delícies del paradís, tot seguit l’angoixa del purgatori, i finalment l’abocarà a l’avenc de l’infern on seria destruït per la follia.
Vas silenciar l’existència del projecte que a Leo Castelli li hauria semblat inacceptable, per molt que t’haguessis esforçat a fer-li entendre que tenia més càrrega de sinceritat que els quadres que poguessis pintar seguint les seves recomanacions. Les raons de Castelli no eren les teves. Ell, reflexionaves tornant d’acompanyar-lo a l’aeroport, volia guardar-te intacte per a la mostra de Nova York amb la intenció que allí i només allí et descobrissin els col·leccionistes que t’haurien de consagrar amb el prestigi de les seves fortunes. L’estratègia del galerista era impecable: et necessitava verge, malgrat la rèmora de l’edat, per cenyir-te amb l’aurèola de la llegenda que considerés més abellidora als ulls en principi recelosos dels inversionistes. L’autor de còmics no aportava cap valor de garantia a Wall Street, sinó ben al contrari. De manera que era preferible no refrescar la memòria dels compradors potencials amb nous dibuixos de mena populista.
Era el programa que pel teu bé dibuixava Leo Castelli, que Maria de la Pau aprovava i que tu, naturalment, havies d’acceptar. L’actitud de Maria de la Pau responia a la lògica: no li passava ni remotament pel cap la possibilitat que fessis cas omís als suggeriments de Leo Castelli. Al cap i a la fi t’oferia l’ocasió que havies esperat des que el famós marxant s’havia fet càrrec de la teva carrera. El dilema era d’ara o mai. No et quedava temps material per a un teòric ajornament. D’altra banda, ni Maria de la Pau ni tu mateix concebíeu l’opció del suïcidi artístic quan més a prop eres de fer realitat el somni.
No obstant això i que no vas mencionar a Maria de la Pau la història que ja era impensable que Bernard Dworkin rebés perquè no tenies prou coratge per contradir Castelli i imposar la teva voluntat, aquell vespre, comentant amb Maria de la Pau la visita de Castelli, ja coneixies la naturalesa del problema que tenies amb la pintura. Et vas haver d’esforçar a dissimular el terror que et produïa no saber si aconseguiries superar-lo.
Hi havies donat voltes durant el trajecte des del Prat. Després vas pujar directament a l’estudi. Els tres quadres estaven disposats en semicercle. Et vas asseure a la cadira que havia ocupat Castelli. I vas contemplar-los una estona com si els interroguessis. De sobte vas experimentar la sotragada d’una revelació. Tot plegat era d’allò més senzill: sense adonar-te’n, havies anat perdent l’al·licient. Pintar t’era excessivament fàcil. Era com el cas de l’investigador tenaç que lluita aferrissadament durant una pila d’anys dia i nit per descobrir la clau del secret que l’obsessiona. Un cop aclarit el misteri que havia considerat insoluble, una desesma escruixidora s’apodera d’ell, ara mancat d’incentius. El símil era perfecte. Dominada la tècnica del quadre a còpia de treballar sense concessions i d’aplicar a cada obra una afuadíssima sensibilitat autocrítica, tot d’un plegat t’havia vençut l’avorriment.
No era això sol, però. La tela se t’afigurava insuficient per poder desenrotllar-hi el cabdell d’un concepte a través de formes simples recolzades en el tractament del color. Tenies la sensació atuïdora que no deies tot el que pretenies dir perquè l’espai no t’ho permetia i l’instrument no donava més de si. En canvi, si t’ho proposaves, podries donar fàcilment gat per llebre, vendre’t l’ànima al diable i seria poc versemblant que arribessin a descobrir el frau. Tal vegada ni el mateix Castelli desemmascararia la martingala. El fàstic del pensament et va aixecar d’un bot. Necessitaves encarar algun tipus de repte que et motivés a respondre donant la cara amb la certesa, si més no fictícia, d’obrir o d’obrir-te a perspectives d’estímul que conferissin un nou sentit a la vella passió de pintar.
Et vas acostar al finestral. Ja era negra nit. ¿Per què no guspirejava cap estrella? ¿On trobaries en aquella densitat fosca el desafiament que et rescatés de l’apatia?
De seguida vas advertir, amb la natural alarma, que el conflicte prenia un abast més totalitzador. Era emblemàtic de l’etapa que vivies. Aliki t’ho va fer notar el dia que després d’haver fet l’amor i d’haver descansat una llarga estona abans de deixar l’apartament, va voler masturbar-te. La primera vegada que posà en pràctica la novetat, la teva reacció havia estat calorosa. Encara eres al llit, esperant que acabés de dutxar-se per ficar-te al bany. T’havia fet un massatge relaxant a l’esquena del qual amb prou feines t’havies refet. Aliki va presentar-se a mig vestir: la faldilla beix i cenyida damunt les mitges negres, les sabates de taló alt i els sostenidors blancs. S’havia pintat i pentinat. «¿Com està el meu rei?», amorosa. De primera, vas mormolar. «¿Sí? ¿N’estàs segur, ben segur?».
Vas posar més atenció a la seva mirada. Coneixies de sobra aquell somrís murri. A més, Aliki havia fet instal·lar miralls a les parets i al sostre del dormitori, de manera que podies veure-la des de diverses perspectives alhora, com a l’habitació del meublé. Vas sentit rebrostar la febrada dintre teu. Aliki s’assegué a l’espona del llit, s’inclinà a poc a poc i et passà la llengua pels llavis. «Em fa molt l’efecte que la meva polla demana més guerra. ¿Oi que no m’equivoco, bufona?». El membre ho corroborà de seguida, com si contestés amb independència del teu control. Ella començà a acariciar-lo amb afectada suavitat. Li parlava com si s’adrecés a una criatura vel·leïtosa, tot mirant-la de reüll. Tu no comptaves. Només Aliki i ell mantenien un diàleg morbós que s’anava tornant frenètic per moments. Després, quan Aliki s’adonà que t’acostaves al final perquè gemies i bavejaves, t’estremies com el llamp badant una nit tancada en la negror, amb l’altra mà es va treure un pit i et ficà el mugró a la boca. Poques vegades l’esclat dels sentits s’havia manifestat amb semblant intensitat assoladora.
Aquell dia, però, la iniciativa d’Aliki no va causar l’efecte que lògicament ella s’esperava. Fins i tot et va irritar. ¿Per què no es feia el càrrec que un cop sadollat el desig ja no et quedaven ganes de continuar allò que semblava la segona part d’un programa estipulat? Et vas llevar d’una revolada. Sobtada per la brusquedat de la resposta, Aliki et va mirar com si ho fes a través de qualsevol cosa no identificada. «¿Què passa? ¿No ho he fet bé, avui?». Vas procurar calmar-te. «Ho has fet de meravella. És culpa meva. Estic cansat. I per postres és tard i encara vull acabar una feina abans de sopar». Aliki també es va llevar. Estàveu davant per davant, ella mig vestida i tu completament despullat. T’urgia allunyar-te del pis. Però no podies plantar Aliki en sec, obviant l’explicació que les circumstàncies exigien.
Llavors Aliki s’anticipà. Seriosa, va dir: «El teu problema és que allò que avui t’entusiasma, demà ja no et fa el mateix efecte. ¿T’has cansat de mi?». Aliki sabia de què parlava: havíeu arribat a un punt en què es feia cada vegada més difícil empescar-se fórmules inèdites de seducció. Perquè n’era conscient i a hores d’ara et coneixia probablement més bé que ningú, en una ocasió et va proposar que connectéssiu amb algun transvestit. L’experiència, va dir Aliki, seria igual d’enllaminidora per a tu que per a ella. El projecte t’excità, no podies pas negar-ho, i Aliki ho sabia i l’invocava sovint quan volia provocar-te per telèfon. No t’hi vas negar en rodó, però mai no et vas veure amb cor de portar-lo a terme. Situava el llistó massa amunt. Aliki ho enfocà des d’un nou angle. ¿Què et semblaria que tots dos compartíssiu una dona? Ella puntualitzà que mai no havia tingut relacions físiques amb dones, però ara s’hi sentia predisposada sempre que hi estiguessis d’acord. Només imaginar l’escena et feia perdre el nord, t’impel·lia a donar l’assentiment. Això no obstant, no vas arribar a donar-lo. Et feia por que si consenties per conveniència a formar el triangle amb una dona, en contrapartida Aliki et podria convèncer que repetíssiu l’operació amb un home. En realitat i davant les dues opcions, volies i dolies.
Així doncs, el diagnòstic d’Aliki era del tot cert. Ella no necessitava apel·lar a col·laboracions forassenyades perquè es conformava a tenir-te. La seva única ambició es basava a sovintejar les trobades, gaudir sense aturador de l’univers eròtic que havíeu creat plegats i penetrar el més endins possible en la teva vida fins a ocupar una plaça al mateix nivell que la que tenia en propietat Maria de la Pau. Aliki cometia la bajanada de mesclar el sexe amb els sentiments. Ben al contrari, tu partionaves els territoris i des de bon començament procuraves mantenir els marges de separació perfectament visibles. O sigui que cada cop que ella, invulnerable al desànim, feia la temptativa d’involucrar-te en les seves il·lusions, no dubtaves a tallar-la de manera que retornava dòcilment al lloc del qual no tenies intenció de moure-la. Per tant, tu sí que consideraves imprescindible els nous estímuls que et revifessin la imaginació i els sentits. Tot el que fos caure en qualsevol forma de monotonia, de cosa esperada, repetida o ja espremuda, t’era cada vegada més insuportable per la raó elemental que l’inconscient, i en conseqüència el cos, es resistia a fer-se’n còmplice.
Tot i així vas mirar de tranquil·litzar-la, procurant que els arguments trivials li sonessin convincents quan definitivament eren falsos. Perquè aleshores ja no sols t’estaves cansant d’Aliki; t’estaves cansant de tu mateix.