A l’habitació emmirallada de La Casita Blanca es va fer definitivament fonedís el record de Maria de la Pau que s’havia instal·lat en tu durant el trajecte. Des del moment de posar els peus al vestíbul de l’edifici, Aliki es va ensenyorir de la situació. Vas notar com si tota ella es transfigurés. Estava familiaritzada amb el terreny que trepitjava. El seu cos irradiava vibracions insonoritzades que t’enterbolien la ment. Seguies els passos de la dona que caminava decidida davant teu, com si introduís un neòfit en els sofisticats al·licients del sexe clandestí.
Encara avui has de fer l’esforç d’entendre la teva actitud submisa d’aquella tarda. D’ella havia sorgit la proposta d’anar a La Casita Blanca. Ella sol·licità al recepcionista el dormitori dels miralls. Tu callaves. Aliki acabava de donar resposta a la pregunta silenciada d’abans. Era manifest que coneixia prou bé La Casita Blanca: havia ocupat amb algú aquella increïble peça barroca que semblava inspirada en un Eros tronat. La constatació es va traduir en un pinçament a l’estómac. Et dolia físicament haver d’admetre que les llunes de les quatre parets i el sostre havien reflectit les nombroses expressions del talent eròtic d’Aliki.
Ella es va estrènyer de seguida contra el teu cos. «¿T’agrada, vida? Ens veurem des de tots els racons mentre fem l’amor». Vas aixecar els ulls. Enllaçats al peu del llit, contemplaves de dalt estant, com si estiguessis abocat a la barana d’un mirador, la parella apassionada que al dessota formàveu ella i tu. L’efecte òptic era més curiós que no pas afrodisíac. El que de debò t’excitava, a més dels batecs i l’escalfor d’Aliki que es filtrava a través de les robes, era pensar obsessivament que per a ella res d’allò representava cap novetat. Es mostrava tan segura de si mateixa que et feia la impressió de ser objecte d’una suplantació de personalitat. Tal vegada Aliki et confonia amb un altre. ¿Era conscient Aliki que els cinc grans miralls de la peça reproduïen la presència de l’home que responia per Delmir Visa?
Tot d’un plegat et va venir la urgència de recuperar la iniciativa que en cap instant havia estat teva. Vas mormolar a l’orella d’Aliki la qüestió que et cremava. Ella et mirà somrient. No estava sorpresa ni els seus ulls humitosos t’acusaven d’indiscret. «¿Vols que t’ho expliqui precisament ara, ara mateix?». Per favor. Aliki es va fer enrera, i Ah! Començava a entendre la intenció que duies. T’anava la morbositat, ¿eh? No vas negar-ho. Imposava una sola condició: mentre estigués parlant et mantindries a distància, seguint amb la màxima atenció el relat i sense ni tan sols fer cap intent de tocar-la. ¿D’acord?
Ara els ulls d’Aliki s’havien enfosquit i fulgien com brases candents. Es va asseure a la petita cadira entapissada de verd poma. Continuava vestida, llevat de la jaqueta. L’amic era un enginyer belga de l’empresa del seu marit, que per raons de feina sovintejava els viatges a Barcelona. Aliki l’havia conegut a casa seva mateix, amb motiu d’un sopar que havien organitzat en honor de l’alt càrrec. La connexió, doncs, s’havia produït literalment davant del nas de Josep-Lluís Solernou. Aliki havia llegit a les mirades de Paul-Henri, el convidat, la premonició d’allò que no tardarien a viure plegats. «Em va atreure des del primer moment i no em va passar pel cap negar-li res si m’ho demanava». Aliki estava convençuda que només la companyia de l’obsequiós Josep-Lluís, borinotejant a l’entorn de l’enginyer com l’abella obrera al voltant de l’abella reina, va impedir que aquell vespre mateix acabessin al llit.
Una cama damunt l’altra, Aliki et mostrava la part posterior de la cuixa dreta fins arran d’anca, allà on acabava la mitja negra i s’iniciava la blancor de la pell. Al cotxe ja havies advertit el detall de la mitja. Ara, a peu dret amb l’esquena recolzada a la llinda de la porta que separava l’alcova del bany, no podies retirar la mirada d’aquell retall de negre i blanc que et fascinava. L’escena era certament enervant. Aliki acomodada a la cadira i tu dempeus a tres metres lluny, tots dos vestits, el llit de matrimoni a un costat i envoltats de miralls, manteníeu una circumspecció d’allò més natural: Aliki parlava i tu l’escoltaves amb la imaginació disparada.
Visualitzaves amb rigor gairebé matemàtic els tres personatges instal·lats a l’entorn d’una taula rodona ben parada. Les cares de Josep-Lluís Solernou i de Paul-Henri no tenien faccions concretes. Només la d’Aliki transparentava en la seva gestualitat diversa cada una de les actituds que anaven adoptant, al llarg del sopar, el marit i l’enginyer. En un moment determinat Aliki confirmava la seva intuïció de dona des que Paul-Henri havia fet acte de presència i Josep-Lluís formalitzat la presentació. La mirada de grata sorpresa als ulls de l’home, que de seguida es transforma en mescla d’admiració i de desig. Després del parell de whiskys d’aperitiu, Aliki observa que el belga li adreça la major part de les frases convencionals que se solen dir en aquestes ocasions. El somrís de cortesia d’Aliki es fa més càlid a mesura que el sopar avança. A l’hora de les postres l’amfitrió destapa una ampolla de cava. Al marge de la conversa general, entre la mestressa de la casa i l’invitat s’estableix un diàleg visual ja de caire íntim, afavorit per les minúscules bombolles de la beguda i per la situació de tots dos a taula, l’un davant de l’altre. Ell desitja i ella, sentint-se cobejada, respon amb la seva pròpia cupiditat. L’estratègia es desenrotlla amb la fluïdesa dels fenòmens que tan sols s’expliquen en si mateixos i són inaccessibles a l’espectador de primera fila que, si més no en teoria, hauria de detectar-los. En aquest cas, el marit d’Aliki, massa ingenu o massa estúpid per adonar-se del conveni d’usdefruit que establien Aliki i Paul-Henri aprofitant-se de la seva generositat hospitalària.
Vas perdre momentàniament el fil de la narració d’Aliki. La figura del marit cec i enganyat assolia d’improvís un protagonisme malsà. T’atreia poderosament. Fins a l’extrem d’enfosquir, en el perímetre de la teva fantasia, l’audàcia dels altres dos. Aliki afirmava que Paul-Henri havia resultat un amant extraordinari. Un tipus de gustos i procediments refinats. Un autèntic gourmet de l’amor. Mai no se n’assaciava. L’atmosfera de l’habitació s’havia anat carregant d’electricitat estàtica que t’ocasionava una erecció formidable, gairebé dolorosa. Però calia respectar el pacte fins que un dels dos no es veiés amb cor de resistir més estona la tensió acumulada i amainés veles.
¿Que volia dir Aliki amb allò que Paul-Henri era insadollable? Doncs que senzillament Paul-Henri tenia, a més de potència, una tal capacitat de resistència que l’elevava per damunt de tots els homes que Aliki havia conegut. Destarotat, vas passar per alt l’ocasió de preguntar-li quants homes més completaven l’inventari. No importava. Paul-Henri els resumia tots. El belga assegurava que el sistema d’obtenir el màxim rendiment del sexe consistia a exercir sobre el cervell un control severíssim. El mascle només havia d’anar-se’n quan havia tret de la relació tot el profit i voluntàriament decidia que era arribada l’hora de relaxar el cos. Mai no prematurament ni de sorpresa. Ho havia après d’un sexòleg japonès que residia a pocs quilòmetres de Brussel·les. Així doncs, Aliki havia disfrutat bojament amb Paul-Henri, en part gràcies a la seva depurada tècnica amatòria, tot i que de vegades la treia de polleguera perquè mentre ella li oferia amb prodigalitat els seus sucs vaginals, incapaç de sotmetre’s a cap estima prudent de contenció, ell acabava tal com havia començat. I també en part Aliki devia el transport a la manera parsimoniosa, es podria dir que gairebé artística, amb què Paul-Henri practicava el sexe oral. Era un veritable especialista en la matèria.
Li vas demanar que s’aturés, per Déu. No podies mantenir un sol minut més l’artifici de la serenitat. Aliki guanyava la partida. La seva veu assumia a la teva imaginació les funcions de cinta mòbil que et duia a presenciar els torneigs amorosos d’Aliki i Paul-Henri en aquesta mateixa habitació, segurament elegida amb el designi programat de rememorar davant teu el que havia experimentat amb l’antic amant. Vas fer 1’intent de saltar-li literalment al damunt. Aliki et frenà en sec amb un gest categòric. No fins que arribés al final. Ho havies volgut així i així seria. Aliki exigia que l’escoltessis dir-te que Paul-Henri la portava sempre a La Casita Blanca i triaven aquesta alcova, perquè mentre es llepaven i copulaven sense parar es podien observar de reüll multiplicats, com si tres o quatre parelles més es llepessin i copulessin alhora com animals salvatges. La il·lusió eròtica funcionava d’allò més bé. «També funcionarà amb tu, cel meu, si saps veure el que nosaltres vèiem». La història s’havia acabat un parell d’anys més tard a causa del trasllat de Paul-Henri als Estats Units.
Amb el final de la narració d’Aliki es dilueix l’últim vestigi de coherència. Recordes vagament que et va dominar el desig furiós d’arrencar-li la roba a grapades. Tremolaves com la flama d’un ciri. T’hauria agradat lliurar-te a la violència, fer-li mal. Mai no t’havia sotragat de manera semblant l’ànsia d’esclafar el cos que sense saber ben bé com cobries amb el teu. Més que no pas el foc que t’arborava vas consumir, a les entranyes d’aquella dona que no s’acontentava a ser mer receptacle, un rampell testicular de gelosia. El fantasma escarlata de Paul-Henri us tenia a ella i a tu, indistintament, i si aixecaves el cap o el giraves a dreta o esquerra, els miralls delataven la seva presència completant la figura del triangle. I mentre vosaltres dos, gràcies a l’estímul que rebleu de l’intrús, us escolàveu entre crits i espasmes d’agonia, ell es negava en rodó a deixar-se vèncer per l’afluixament i us contemplava amb la mirada orgullosa de qui es mostra convençut de la seva superioritat.
La teva semença d’aquell dia, abassegadora i desordenada com les aigües d’un torrent d’alta muntanya en època de desglaç, remolcava un sofriment recargolat que per primera vegada emergia del teu propi infern i feies fora amb violència. A penes us havíeu palpat els cossos ni tastat les pells. No havia estat necessari. Ni tan sols vas advertir que la precipitació en deixar anar la càrrega insuportable et situava a les antípodes d’aquell Paul-Henri que es vanava de la seva resistència a l’esclat final. Però la mateixa Aliki no havia volgut que emulessis Paul-Henri. Acoblant-se a la teva urgència, que d’altra banda coincidia amb la seva, demostrava que un cop instrumentalitzada l’evocació de Paul-Henri en benefici teu i seu, havia esborrat l’ombra de l’enginyer belga fins i tot dels miralls que us encerclaven, fonent-la en la ramblada candent dels vostres cossos.
En obrir els ulls vas veure que Aliki, estesa al teu costat, somreia amb posat beatífic. Et va venir la imatge per uns instants recuperada de la teva filla Anna als nou o deu anys, quan abans de retirar-te entraves al seu dormitori i solies trobar-la abraçant l’esquirol de peluix que ella anomenava Tiens. Anna premia Tiens contra el seu pit com si proclamés que era seu i només seu, i la seva voluntat de defensar-lo de tota possible agressió externa. Anna somreia amb el somrís d’Aliki a l’alcova emmirallada. El fet de relacionar Aliki amb Anna et va semblar extemporani, tot i que les identificacions mentals són imprevisibles. Gotes de suor lliscaven pel coll d’Aliki. No et vas atrevir a estroncar la placidesa del seu rostre. Sí que et vas preguntar, fatalment burxat per l’egoisme, si tu eres la causa de l’expressió de benestar que purificava aquella fesomia.
Temps a venir sabries per boca d’ella que, en efecte, somreia pensant en una faceta teva. Aliki havia descobert d’improvís el component malsà de la teva personalitat eròtica. En valorava les conseqüències. És molt probable que a una altra mena de dona la revelació li hauria provocat una resposta espontània de defensa. Ben al contrari, Aliki tenia la confortable sensació d’haver fet l’amor amb el seu Tiens. Aliki somreia de felicitat perquè havia pogut constatar que eres com t’havia imaginat, o sigui, allò que ni tu mateix havies tingut mai consciència plena de ser.