Passat el primer instant de sorpresa, Aliki entrà de seguida en joc. Va entendre que li corresponia la iniciativa, tal com havies confiat que ho faria mentre et preparaves per rebre-la i tractaves de calcular l’impacte que li causaries. Així doncs, Aliki et va estrènyer contra el seu cos i va mormolar a cau d’orella: «¡Oh, vida meva! ¡Estàs preciosa!».
És molt probable que si no hagués dit una frase semblant, la situació t’hauria semblat patètica i no hauríeu continuat endavant. Després va afegir, besant-te els llavis pintats: «Et faré l’amor com una boja. Follaré el teu cony, ¡puta!».
A partir d’aquell moment vau perdre la consciència de tota realitat que no fos la que havies creat una estona abans que Aliki arribés a l’apartament, mentre et contemplaves nu als miralls del dormitori que multiplicaven la teva imatge. Per una vegada t’havies anticipat a l’hora de la cita. Volies fruir d’aquells minuts de narcisisme en completa solitud i que ella et trobés convenientment empolistrat. Aliki ignoraria l’existència del ritual previ, d’igual manera que els assistents a les places de toros no es fan el càrrec que l’home que es disposa a esquivar la mort a l’arena, fa de l’acte d’encabir-se en el vestit de seda i or una cerimònia de culte iniciàtic a la tragèdia que el sotja.
Et vas mirar i remirar uns instants fent per manera de combatre l’excitació que gairebé t’havia impedit dinar. Sortosament, Maria de la Pau era a Madrid per qüestions de feina i havies dit a Manoli que tenies un compromís. Ara es tractava de no pensar en Maria de la Pau ni en Aliki. No pensar en res. El món reduït a tu i la imatge que et retornaven les superfícies reflectores.
Feia qui-sap-lo que no t’observaves minuciosament, immòbil davant la rèplica del cos enter. Feia qui-sap-lo que no paraves esment en allò que eres als ulls dels altres. De fet, als ulls de Maria de la Pau i Aliki, les úniques que et veien com ara et veies. Et vas obligar a mantenir l’examen costés el que costés. Les bosses dels pits recordaven les mamelles varonils d’una noieta núbil. La curvatura pronunciada de l’estómac en contrast amb els dos plecs flonjos de la panxa sobre l’eix de la fenedura del melic, tot plegat recobert de pèls blancs i arrissats. Curiosament, la pelussa del sotaventre es conservava negra però en canvi s’havia esclarissat. Et vas aturar en el membre, no excessivament desenrotllat, que durant la revisió havia perdut turgència. Les cuixes i les cames no gaire musculoses, força ben tornejades, més aviat toves per manca d’exercici sistemàtic.
Et vas trobar que no podies apartar la mirada del teu cos, tan distint ara del que havia estat. Et produïa una reacció confusa d’amor i llàstima. Havia donat de si tot el que li havies demanat i fins llavors no havia acusat cap falla d’importància. Mai no l’havia mutilat el bisturí. Tenia un record mínim del dolor. No obstant això, era la viva imatge del declivi. Anava perdent gradualment les forces, els reflexos es palesaven cada cop menys actius, administrava severament la seva capacitat de generar plaer malgrat la generositat mostrada al llarg dels dos anys últims. Fins i tot, vas reflexionar, el deixament que l’afectava a hores d’ara no provenia tant de les pròpies energies sotmeses a un ritme abusiu d’explotació, com de la resistència del cervell a continuar emetent senyals d’alta freqüència eròtica als borns sensitius.
Vas cedir a la temptació irreprimible de passar molt suaument els palpissos dels dits per tot el cos sense tocar la pell, amb prou feines les puntes dels pèls que s’eriçaven com si les cridés un imant. La sensació vivíssima del pessigolleig l’acusaren de seguida els testicles. Vas tenir una erecció magnífica, encara d’animal enganyosament jove. Els ulls et brillaven, la respiració es va tornar agitada. Sota el poder magnètic de les teves mans que actuaven autònomes, les mans que segons Aliki tenien el poder de treure-la fora de si, podies fer-te la il·lusió que estaves tot just als inicis de la teva aventura sensorial.
Sabies prou bé, però, que no era pas així. Et vas aturar de sobte, colpit per l’evidència del final. Et vas mirar de perfil: la rodonesa de les anques, les espatlles carregades, un conjunt farcit d’imperfeccions ressaltades per obra del temps, la despreocupació i l’ús disbauxat d’aquella maquinària de precisió que un dia havia estat nova de trinca. Compadint-la et compadies. No volies pensar en l’avenir immediat. No pas en aquell moment. L’última ullada va tenir l’angoixosa intensitat de qui s’acomiada d’un ésser entranyable, convençut, en dir-li adéu per sempre, que no l’havia estimat com hauria hagut de fer-ho.
Després et vas concentrar en el procés de transformació per mitjà del qual pretenies escapolir-te, almenys momentàniament, de la teva naturalesa. Et vas posar unes bragues menudes, negres, de Maria de la Pau. Les mitges color carn de la tia Joana amb lligacames cenyides a les cuixes. El vestit estampat. Les sabates de mig taló. Et vas veure tot d’una convertit realment en dona. Abans que no es manifestés el sentit del ridícul o que intervingués en el judici crític el valor de la pròpia dignitat, davant el mirall del bany et vas dibuixar les celles, empolvorar la barba per tal de dissimular la grisor de les galtes, i al damunt hi vas estendre una lleugera capa de maquillatge de to rosadenc. Finalment et vas pintar els llavis de carmí pàl·lid. Els cabells blanquinosos donaven una idea de maduresa i alhora, et va semblar, d’una certa perversitat.
Llavors vas tornar al dormitori com si ja no fossis tu sinó la tia Joana, amb la sang revoltada, que es disposava a passar la prova categòrica de les parets emmirallades tot esperant la seva amant ja a punt d’arribar. Al llarg de tota l’operació havies dut a terme l’esforç d’avesar la teva mentalitat a la nova circumstància que promovies. Al capdavall, et deies al principi mentre t’engalanaves, no és més que disfressar-se per a una representació. Com si fossis l’actor que en aquesta peça li han encomanat un paper de dona. O una comparsa en dies de carnaval que vol viure lúdicament l’equívoc del sexe, sabedora que amb l’adveniment de la Quaresma la peripècia esdevindrà el record d’una nit enfollida. Pensaves en la cara que hi posaria Aliki; especulaves sobre la seva reacció imaginativa i no dubtaves que s’avindria de seguida a aportar-hi la complicitat. Pensar-ho al mateix temps que senties el contacte suau i desusat de les peces de vestir femenines, t’excitava progressivament d’una manera sorda, gairebé dolorosa.
Una vegada completada l’obra satisfactòriament, ja no vas sentir la necessitat d’apel·lar a justificacions que no trobaves. La dona que veies reproduïda per davant, per darrera i pels costats, era senzillament una dona. La tia Joana sense gairebé pit. La tia Joan envilida que assajava passos seductors remenant el cul. La tia Joana que experimentava una opressió salvatge a l’entrecuix i una aguda cremor vaginal, com una lloba abrivada incapaç de reprimir els espasmes quan flaira la proximitat de l’aparellament i es prepara per exhibir-se captivadora. La tia Joana passant-se voluptuosament la llengua pels llavis carminats, de sabor melós, com si llepés els sucs agredolços que li vessen de la boca i se li esllavissen per les comissures dels llavis, mentó avall. La tia Joana anhelant identificar-se amb les putes més barates dels ravals per poder delectar-se oferint a l’amant l’experiència de la seva degradació.
Després de l’arribada d’Aliki, la rastellera de sensacions es mesclen i es precipiten a la memòria fins a arribar a la impossibilitat de destriar-les. Per primera i última vegada vau fer, o més ben dit, vau executar les variants de l’amor físic interpretant cadascú tots els papers que teníeu a l’abast dels vostres talents. Tu vas ser consecutivament dona, marica passiu i home actiu. Per la seva banda, Aliki assumí les funcions de lesbiana, transvestida dominadora i dona sotmesa a les vergassades furioses del mascle. Us intercanviàveu els papers sense previ avís. N’hi havia prou que un dels dos capgirés la situació per tal que l’altre el seguís obedient, com si cada un dels actes, moviments i gestos formés part d’una funció minuciosament assajada.
Ara veus les putes que a totes hores fan guàrdia a les voreres del carrer Quintana i el record de l’experiment transformista et sembla llunyà, malgrat que tan sols té dos mesos d’antiguitat, i com si fos un altre que l’hagués viscut per tu. Aquestes dones les has vistes sempre com ara, filles i potser nétes, sens dubte hereves, al capdavall les mateixes de quan eres molt jove i et plantaves al Pla de la Boqueria a l’espera que alguna passavolant se t’insinués mentre en realitat esperaves l’aparició de la Dona de Negre per iniciar el torneig de mirades d’esquitllentes, somriures provocadors i seguiments inútils que tenien la virtut d’exaltar-te. Alguna vegada la Dona de Negre no es presentava. Imaginaves que estava ocupada. Et senties estafat, impacient. Llavors, per estirar les cames i donar temps que ella acabés el servei i sortís al carrer, recorries a poc a poc, observant àvidament, el trajecte de Boqueria, Quintana, Ferran, Rambla per la vorera del Cafè de l’Òpera fins a desembocar de nou al Pla, perquè d’allí estant dominaves la perspectiva de Cardenal Casanas i l’embocadura de Boqueria.
Les dones que papallonejaven per Quintana no s’estaven de cridar-te. O bé et xiulaven, et piropejaven, es reien descaradament de la teva falsa actitud displicent. Sabien de sobra que eres un afamegat de carn i que la teva ment enfebrada a còpia de fantasiejar a tota pressió, tenia un component malaltís. Mai no t’hi vas aturar. Eren velles gastades, màrfegues sense escrúpols. Així les veies amb l’estómac regirat i el membre rígid. Les imaginaves, amb el candor d’aleshores, cometent impensables accions prohibides, la misteriosa baixesa de les quals t’enllaminia i alhora t’aterria perquè temies descobrir l’abast de l’inconegut i justificaves la covardia acudint al fàstic que et desvetllaven aquelles dones convertides per la vida en detritus.
No són les mateixes, et dius, però tampoc no han canviat. Tu sí que ets el mateix, tot i que has canviat. Considerant-les de lluny, penses que molt probablement no en trobaries cap disposta a posar en pràctica tot allò que has tastat amb Aliki. Et ve la temptació de fer la prova. Escollir la que a cop d’ull et faci la impressió de més descordada, enlluernar-la amb una retribució generosa i proposar-li que en comptes d’obrir-se de cames vulgui escoltar la crònica d’algunes facècies eròtiques protagonitzades per Aliki i tu. Sense canviar el ritme del pas arribes a l’altura de les set o vuit dones aturades a la vorera de la dreta, entre la porta del vell edifici d’habitacions que és a tocar de Ferran i la mateixa cantonada. Les mires i et miren de sobte interessades. Alguna insinua un somrís picardiós, et mostra la punta de la llengua entremig dels llavis, simula un petó engrescador. No revelen un entusiasme real. Estan a la recta final que capitula a la frontera. Endevinen als teus ulls l’absència de desig i potser la realitat d’un interès espuri que no volen conèixer. Són veteranes que oloren el perill a quilòmetres de distància. Vés a saber què els inspira la teva compareixença de transeünt de mirada incerta i aspecte fatigat, tal vegada malalt, víctima de la Sida, la perversitat és d’allò més factible, que busca companyia sense gosar concretar-la per una resta de dignitat.
Tens la certesa que ni una sola no acceptaria l’oferta inaudita de cobrar el doble de la tarifa per convertir-se en oient impassible durant mitja hora, ni que fossin quinze minuts. Et mirarien amb franca reticència. ¿Qui diantre ets, quines obscures raons et mouen, què pretens obtenir d’elles? Un tipus excèntric, poc fiable, probablement un obsés que s’escalfa parlant de marranades i acaba exigint barbaritats. Et plantarien en sec i t’aviarien fins i tot abans que haguessis acabat de formular la proposició.
No et permetrien explicar que en un moment determinat, quan Aliki ja t’havia lliurat del vestit i les calces però no de les mitges de color carn i les sabates de mig taló, ella amb les habituals mitges negres i les sabates de taló alt, l’escena reproduïda en quatre dimensions de dues dones rebolcant-se enfuridament al llit i una d’elles, Aliki, refregant el seu orifici humitós contra el teu i gemegant a crits, «¡Mira què faig, puta meva, disfruta del meu cony com jo disfruto del teu!», en veure’t de reüll amb les cames enlairades i Aliki encamellada en una positura forçada damunt el teu engonal, et va venir un rampell fugaç de lucidesa i vas defallir. Com si de sobte fossis espectador de tu mateix des d’un angle del dormitori, i et veiessis atònit amb els ulls que eren els teus i consecutivament els d’Anna, Maria de la Pau, Mariola i René.
Aliki va notar que perdies la concentració i que el cos es replegava com la manxa d’un acordió, però no va interrompre el vaivé que et feia sentir l’aspror del seu borrissol arrissat, el contacte lliscós amb els llavis vaginals oberts i amarats de flux que brolla amb cada estremiment de la seva medul·la. Amb el cap tirat enrera i les parpelles acalades es posà a parlar a batzegades, la veu esberlant-se en mil bocins i recomponent-se. No era la primera vegada que feia coses com aquella amb una dona, va dir Aliki en una mena de plany que t’arribà com si procedís d’una gola atacada per la ranera de l’agonia. «Oh, no, estimada, porca lesbiana, no ets pas la primera». Allà a Zàkynthos, una noieta que era la seva millor amiga, vivien al mateix carrer i s’havien criat juntes. Es deia Filina però ella, Aliki, la coneixia per Fifa. Fifa i Aliki s’observaren mútuament créixer, la transformació dels seus cossos, les formes que s’anaven modelant com si les mans de l’escultor treballessin la terra cuita. Sempre que podien es banyaven juntes i nues a les cales encara solitàries, comparaven detalls, comentaven les divergències i convergències en les maneres de viure el despertar dels sentits. «Perquè ho sàpigues, ens agradàvem. Ens agradàvem més l’una a l’altra que no pas els nois, que ens feien por. ¿Ho sents?».
En arribar aquí ja havies tornat a reviscolar, grapejaves delerós els pits de la dona que bruscament t’apartava de les seves mamelles saltadores, et mirava amb expressió possessiva, abandonava el llit, instant que aprofitaves per encongir una mica les cames, com si endevinessis què t’esperava, i sense deixar de parlar, la veu un cop més instrument d’estimulació mental, es cenyia nerviosa el voluminós membre de làtex. Aliki i Fifa aprofitaven els moments que es quedaven soles, generalment a casa de Fifa perquè els seus pares tenien una parada al mercat de peix, i s’acariciaven, es resseguien amb els llavis, es refregaven els sexes com acabava de fer Aliki amb el teu. I encara feien més coses. Fifa tenia els pits voluminosos i els mugrons llargs i durs, com si fossin polles menudes, i aquells mugronassos els passava pel clítoris d’Aliki, simulaven penetrar-la i ella, sensible al tacte raspós, s’afigurava que la violaven. «Era una sensació meravellosa, meravellosa. Em feia perdre el món de vista». Més endavant Fifa i Aliki van descobrir les funcions pràctiques del plàtan, de la pastanaga, del cogombre. Gairebé sempre Aliki s’atribuïa el paper del mascle. Fifa tenia debilitat pels cogombres. No se’n cansava mai. «¿Ho sents, puta? Fifa era insaciable, com tu».
Llavors vas comprendre que Aliki tenia Fifa en el pensament i s’imaginava que tu eres Fifa i que la follava no amb el cogombre o amb el plàtan com més verd millor sinó amb el fal·lus de làtex que era il·lusòriament autèntic, mentre tu amb les cames enlairades i obertes, els talons reposant damunt les espatlles d’Aliki, reconeixies la seva identitat real però fantasiejaves pel que feia a la teva, de manera que Aliki no fornicava amb tu sinó amb una dona que identificaves clarament amb la tia Joana de quan es va separar de l’oncle Ezequiel. Amb prou feines t’arribava la veu d’Aliki carregada de fúria dominadora. «¿Què dius, Fifa? ¿No volies polla? ¡Doncs té polla!». Et feia mal perquè Aliki, que segons deia només havia conegut el cos de dona de Fifa i ara el retrobava al cap dels anys encara intacte, inexplorat per cap membre viril, com si s’hagués clausurat tot esperant que Aliki tornés decidida a obrir-s’hi camí, volia esquinçar-te, fer pagar a la tal Fifa la llunyania en el record, conculcar definitivament la membrana protectora que li impedia d’arribar a les pregone-ses d’aquell cos quimèric i posseir-lo.
Et ressona el crit de dolor simultani a l’esclafit de totes les potències corporals. Vas creure que de cap manera podries resistir una semblant tensió amb la consegüent desfeta violenta. Havies assolit el final. Però si alguna d’aquestes putes barates condicionades pels prejudicis, en el fons moralment ortodoxes, que ara deixes enrera en creuar el carrer Ferran, hagués accedit a escoltar la teva confidència, li diries que el cos humà és un abisme insondable. Li diries que Aliki i tu estàveu aquell dia tocats per la gràcia dels sentits. No teníeu aturador, fins que us vau desguassar. Li diries que quan físicament ja no podies donar res més, la ment encara et funcionava per bé que al punt de l’exhaustió.
Abraçada a tu, Aliki es va estremir. «¿Què ens ha passat, avui? Ha estat únic. Hem disfrutat com mai de la vida, amor meu. Serà inoblidable». No vas respondre. Vas caure en un son profund, sense clivelles. Et vas despertar que era molt tard. Havia enfosquit. No tenies esma de moure’t. Aliki no era al teu costat. A la tauleta de nit hi havia una nota. Aliki havia hagut de sortir escopetejada a causa de l’hora i no havia volgut interrompre el teu descans perquè sabia que Maria de la Pau era fora i no tenies la pressa d’altres dies. «T’estimo», havia escrit. «Aliki».
Eren prop de les deu. Vas pensar que Maria de la Pau telefonaria o hauria telefonat des de Madrid i Manoli no sabria informar-la d’on paraves, la qual cosa potser acreixeria les seves suspicàcies. ¿Des de quan no feies l’amor amb Maria de la Pau sense fallar en el moment clau i havent de recórrer a la llengua a tall de consolació? Vas sentir l’amenaça d’una nàusea. Estaves saciat de sexe. Tot seguit vas provar de reconstruir d’un en un els episodis de la tarda i vas haver de desistir. Els embolcallava una mena de boira terrera, molt densa, que de tant en tant s’esfilagarsava i d’entremig dels flocs irrompia una imatge, el fregament d’una escena, la fiblada d’una sensació talment caçada al vol.
És curiós que encara avui persisteixi la broma i la memòria tingui serioses dificultats a poder transitar per la geografia d’aquelles hores d’irracionalitat. D’aquesta manera et reafirmes en la coartada que no eres pròpiament tu qui les va viure. Ho vols creure així i ho creus sense creure-ho. El record et mostra arrossegant el cos fins al bany i situant-lo davant el mirall rectangular del lavabo. Aleshores la remembrança aconsegueix una tal exactitud que et xucla com una ventosa i et fa perdre la noció de la realitat, que no és cap altra que el teu caminar pesat per l’estretor del carrer del Vidre i a penes conscient que, curt com és, abans de desembocar a la plaça Reial, just a l’esquerra hi ha, almenys hi havia, l’herbolari del Rei, de qualsevol manera tancat a aquestes hores, on la mare tenia la mania de comprar-hi les herbes medicinals perquè deia que era el més antic de la ciutat i el de més prestigi i es podia refiar de l’autenticitat dels seus productes.
Va constituir una prova terrible, probablement la definitiva. Terrible la imatge de tu mateix que vas veure retallada en primer pla. Els cabells blanquinosos esbullats, el carmí dels llavis enllafernant les comissures i les galtes, el maquillatge desfet per la brutal exsudació pròpia del juliol a pesar de la refrigeració de l’apartament, els ulls ennegrits de màscara guignolesca, enfonsats, fantasmagories. Un rostre demacrat que feia més avinent que mai els solcs profunds de les arrugues, els efectes arrasadors de la disbauxa portada dramàticament fins al límit. La mirada traslluïa fatiga i com una desesperació salvatge, de larva que de la llum ha davallat a l’imperi de les tenebres i no es veu amb cor de sobreposar-se a l’horror que li inspiren. La visió global era patètica. Se’t va regirar l’estómac. Estaves marejat, tenies ganes de vomitar l’agror de la bilis que et negava per dins. Vas passar una bona estona sota l’aigua de la dutxa, refregant-te el cos amb la vana esperança d’esborrar de la pell els vestigis dels afaits i les empremtes de, segons tu, tanta vexació.
Et notes que les celles se’t contrauen. És dolorós haver de rememorar, perquè així ho vols, que mentre et friccionaves el cos amb acarnissament una mica infantil et plantejaves si era cert que Aliki havia viscut d’adolescent una experiència lesbiana amb la tal Filina, Fifa, o tal vegada s’havia inventat la història sobre la marxa en adonar-se que el teu vigor s’afeblia. El dubte et tenia en suspens com si, el súmmum de l’il·lògic, just en aquell moment no et fos possible passar el full sense legitimar la naturalesa del relat que contradeia una negativa anterior d’Aliki.
A manera de compensació, reflexiones que aquell vespre Aliki va abandonar l’apartament de Madrazo ignorant que havia estat l’última vegada i que en tu havia copulat no amb Fifa sinó amb una morta.