Així doncs, a les vostres relacions de cap de setmana vau incorporar el sexe oral interpretat a duo. El dormitori del Pedralbes havia estat el banc de proves per a l’assortiment de novetats que necessitàveu per tal de defugir l’aclaparadora monotonia i combatre l’inevitable esllanguiment.
Però els dormitoris de Barcelona i Monells eren els de sempre, desproveïts d’exotisme. L’endemà mateix havíeu perdut l’un per l’altre l’halo embruixador que us havia magnificat la nit abans. Te’n vas adonar quan a l’hora d’esmorzar us vau reunir a la cuina. La Maria de la Pau que feia anar l’espremedora de taronges i que parà la galta perquè li estampessis el petó, era la Maria de la Pau de cada matí. Potser els ulls magistralment pintats una mica més embotornats. El maquillatge encobria els rastres de l’excés. El somrís ample i a la mirada una fibra de complicitat. «¿Què tal has dormit?». «De primera, ¿i tu?». Als ulls una lluïssor cendrosa. «També. Em vaig ficar al llit que no podia amb la meva ànima. Estava aplanada».
Aquestes dues frases eren el compendi i el punt final. Maria de la Pau vestia pantalons negres i una brusa beix de màniga llarga. Componia la imatge habitual de l’executiva que poc després s’instal·laria al despatx de la Via Augusta, des del qual codirigia l’empresa de Consulting. Si més no en teoria, Maria de la Pau estava al corrent del que pensava el carrer. Només li calia revisar els llistats que li proporcionaven els ordinadors a partir de les dades facilitades per les enquestes, i prendre’n nota. De vegades, tot observant-la sense que ho advertís, et preguntaves si tanmateix sabia què pensaves a cada moment. La possibilitat, per bé que remota, et semblava monstruosa.
Monstruosa perquè el pensament és incontrolable. Un espai de llibertat únic no subjecte a censura. D’aquí ve que de tant en tant jugui alguna mala passada. ¿De quina manera hauries pogut evitar que mentre us vestíeu a l’habitació del Pedralbes et passés pel cap que potser Maria de la Pau no era la primera vegada que trepitjava un meublé? La sospita que ella t’havia plantejat obertament en el trajecte d’anada, s’apoderà de tu en plena fatiga postamatòria. No abans, sinó després. Sabies prou bé que el seu recel era fundat, ¿i el teu? ¿Per què no vas tenir la valentia de seguir el seu exemple i expressar el dubte en veu alta?
Llavors, a la llum encara neutra del matí i des del deseiximent que segueix una nit folla, miraves Maria de la Pau a l’altre costat de taula i et senties culpable del pensament desconfiat que generava un enfilall d’interrogants. Mai no havies estat gelós. Ni tan sols quan Maria de la Pau et va confiar que abans de sortir amb tu havia flirtejat amb un parell de xicots. No li havies preguntat si algun d’ells l’havia grapejada. Sempre havies cregut que tenies Maria de la Pau segura. Com es confia en la lleialtat absoluta del gos al qual se li posa cada dia el bol ple de menjar. No era el cas, però. Si quantificaves la fidelitat de Maria de la Pau segons el barem de la teva pròpia fidelitat, per força havies d’arribar a una conclusió que de sobte et feia veure-la no com una possessió vitalícia i exclusiva, sinó com una criatura independent que et podia sostenir la mirada i alhora pensar en algú altre que constituïa una amenaça potencial.
Vas acompanyar-la fins al garatge. Des del cotxe ella et va recomanar que te’n tornessis al llit. «Fas cara de somiar despert», va dir. Tenia raó. Estaves novament a l’alcova del Pedralbes, però la teva presència es reduïa a un parell d’ulls esbatanats per la sorpresa que observaven l’entrada de Maria de la Pau amb un individu que tractaves desesperadament d’identificar. L’home feia el mateix que tu havies fet i Maria de la Pau també calcava el seu comportament. Com si la pel·lícula es passés per segona vegada amb un nou protagonista masculí de fesomia incerta. ¿Qui podia ser? ¿Amb qui faria l’amor Maria de la Pau sense que, si més no aparentment, acusés el canvi de parella? Se’t va acudir el candidat que gairebé resultava obvi: Patrici Sànchez-Caso. Maria de la Pau convivia més hores amb el seu soci que no pas amb tu.
¿Era factible pensar que Maria de la Pau s’hagués arribat a enamorar de Patrici Sànchez-Caso i que la història comuna tingués una antiguitat de més de quinze anys?
La visió se’t va fer tan absurda que en el moment de voler conferir-li entitat real et vas sufocar. ¿Per quins set sous havies de donar importància a una fantasia extraviada que, si l’analitzaves amb fredor, no tenia cap ni peus? Et vas plantar davant el mur on els rosers apareixien coberts de roses grosses de color de carn. N’hi havia que no havien suportat el seu propi pes i teginaven el terra rovellat del jardí, amb les fulles que començaven a caure dels arbres i les castanyes bordes. Et vas fer el propòsit de recollir-les abans no es podrissin. La seva esplendor era una vivència passada. Talment com la nit d’ahir viscuda amb Maria de la Pau, que res de substancial no canviava. Estaves decidit a no permetre que el record es corrompés dintre teu. Fresquejava. Vas entrar a casa net d’engavanyaments, disposat a encetar la feina del dia.