De fet, però, tot i que vas dir a Aliki que per obscures raons no et venia de gust tornar a la finca de l’Arrabassada i ella va acceptar amb alegria la proposta d’ocupar-se de llogar un apartament més cèntric, el dia que per primera vegada us vau reunir al pis del carrer Madrazo sabies que encara existia una possibilitat que la mare s’entremetés. D’acord amb la teva naturalesa, te’n lliuraries per sempre quan allunyessis de tu el darrer vestigi de dependència. Només hi havia un sistema d’aconseguir l’expulsió: cohesionar una història a partir de les imatges que havien estat esbandides per la menuda de la vella fotografia.
Aquest fou l’origen de Melissa Blava, el guió de la qual vas escriure amb serioses dificultats al llarg d’un parell de setmanes d’enclaustrament. T’hi vas posar sense tenir un projecte concretat del que volies dur a terme. Tan sols et guiava la necessitat de donar forma a un desassossec punyent. Mai no havies treballat des del no-res, arrencant d’una mera sensació dotada d’un cert volum psíquic però sense una veritable corporeïtat. Es tractava d’obligar la imaginació, encarant-la amb el repte de materialitzar l’abstracte. Calia, doncs, que tinguessis el coratge d’involucrar-te en l’obra, de buidar-t’hi sense inhibicions com si participessis en una sessió de teràpia de grup.
Les parets de l’estudi van anar perdent els contorns. La blancor intimidatòria dels fulls es contraposava a la llum exterior que filtraven els vidres del finestral. Eres tanmateix l’extraviat en la neu, xopat del no-color que és el blanc uniforme, incapaç d’enlairar el cap i advertir el blau pujat del firmament.
¿Per on començar?
Una imatge de partida. Un pintor. Un pintor inaugura una exposició dels seus quadres últims. El públic que visita la sala se sent atret per set pintures visiblement distintes de la resta de producció exposada. La majoria de les peces responen al concepte de pintura gestual i s’hi detecten influències de Franz Kline. (Naturalment, la referència a Kline no ha d’aparèixer explícita: es tracta d’un detall orientador). Ben al contrari, els set quadres que reclamen l’atenció general són rigorosament figuratius. Hi dominen els tons blaus, combinats i matisats amb habilitat notòria.
Els temes de les set teles.
Primera: una nena engalanada de pocs mesos reposa sobre una mena de balustrada i al fons un jardí a penes esbossat. Segona: una adolescent disfressada de fada insinua un moviment alat i mostra en primer terme la vareta màgica. Tercera: la mateixa noia ja més gran, abillada amb un vestit llis fins a arran de turmells, queixaleja luxuriosament una poma de pell mòrbida. Quarta: Melissa (el nom se t’acudí quan justament tractaves de precisar el quart llenç) exhibeix el seu rostre crispat per un somrís de depravació. Cinquena: Melissa corre nua per un escenari campestre que, atesa la seva composició, fa pensar en l’obra cèlebre de Botticelli. Sisena: una mà a l’esquerra de la tela enfonsa la fulla d’un estilet entre els dos pits de Melissa i ella, a un pas del desmai, adopta una expressió angelical de sorpresa. Setena: Melissa sembla adormida amb les mans plegades damunt el ventre, en un llit de flors blaves i voltada d’atxons encesos, les flames dels quals dibuixen figures retortes de follets.
Els visitants comprenen que les set escenes consecutives formen una saga relacionada amb algun episodi secret de la vida de l’artista. El feliciten, insinuen preguntes, proven d’entabanar-lo per tal de treure-li informació. Ell, un home de visatge castigat durament per l’erosió, amb prou feines els escolta i de seguida canvia de conversa. (Aquí arribaves a la frontera del vagareig introductori. Havies aconseguit establir el gruix d’una atmosfera enigmàtica i una sèrie d’elements que anunciaven l’existència palmària, a l’altra banda dels indicis visibles, d’una història inconfessable. Necessàriament, la faula havia de néixer i desenrotllar-se a partir de les conseqüències, o sigui, del pretès final que componen els set retrats en blau de Melissa i del fet de la mateixa exposició. Fins al tercer dia, a les palpentes, no vas veure Melissa amb els ulls torturats del pintor).
Aleshores l’artista perd el fil de la seva pròpia veu que s’adreça a les persones que l’envolten. Tots desitjarien esbrinar el misteri. Mai, però, no sabran la veritat. Només ell ha conegut Melissa.
Es recorda pintant a l’aire lliure, els peus del cavallet enfonsats a la sorra, a quinze metres el mar i a ponent el recinte de les ruïnes fenícies. D’aquella banda sorgeix Melissa com una aparició fantàstica. Vesteix una túnica blavosa, els seus ulls són blaus com el mar a primera hora del matí, els cabells negres. El pintor madur experimenta els efectes de l’adolescència transparent. Ella contempla la pintura que res no deu al paisatge. No diu cap paraula. Després se’n va. Així, una pila de dies.
Una tarda, a hora baixa, Melissa es presenta a l’estudi del pintor. És una Melissa esglaiada que abraça una nina de cabells d’or. Demana ajut. Uns desconeguts la persegueixen. Ha de fugir i no disposa de mitjans, no té ningú, se li ha acudit de recórrer a ell. L’artista no fa preguntes. Melissa sap d’un indret segur on serà molt difícil que la localitzin. Per carreteres secundàries i pistes forestals fan cap a una casa solitària enclotada en una obaga. Melissa diu que el casalot és propietat de la seva família però que, des de fa un munt d’anys, per qüestions de repartiment d’herència ningú no s’hi acosta.
Aquella mateixa nit, enmig de l’abandó i la decrepitud, s’inicia una estranya experiència amorosa. Melissa no té necessitat de menjar, no parla ni contesta preguntes. Tan sols en l’amor és insaciable. Sembla talment una nena amarada d’innocència que a cada moment estrena joguina. El pintor s’esforça a seguir-la. El temps es deté a l’interior de la casa desolada, on els porticons tancats impedeixen tenir noció dels cicles temporals. La pell intensament blanca de Melissa desprèn fulgors zenitals. Per fi el pintor, exsangüe, s’adorm.
En despertar, Melissa no és al costat seu ni enlloc. Obre les finestres de bat a bat. És de dia. El sol, però, a penes aconsegueix il·luminar lívidament el paisatge ombriu. El cotxe també ha desaparegut. Només queda la nina de cabells d’or amb les conques dels ulls buides. El pintor fuig de la casa de parets gairebé nues de mobiliari. ¿On és Melissa? ¿I si no torna? Explora els contorns poblats de castanyers de soques negroses, algunes cremades pels llamps, de cedres salvatges i falgueres sinistres enmig d’esbarzers que fan impracticables les possibles rutes. Afamat, s’alimenta d’arrels i móres.
El pintor fa l’esforç d’anar vivint mentre espera. (Indispensable que el rostre de l’home atomitzat per l’encanteri de què ha estat objecte per part de Melissa, traduís la durada de l’expectativa i l’atmosfera llòbrega que l’encercla). Torna Melissa. Al primer cop d’ull és evident que ha sofert una transformació remarcable. L’aire de candidesa infantil ha estat bandejat per un rictus de perversitat. No explica les raons de la llarga absència. Treu del portaequipatge un maletí ple de bitllets de banc. La visió del diner la posa alegre. Corre nua entremig dels troncs atapeïts i dels herbots espinosos sense que les punxes afilades li esgarrinyin la pell, com si fos una Gràcia interpretant una peça de ballet en plena naturalesa. Més tard reclama amor sense fre. Embogit, el pintor oblida els retrets no pronunciats.
Però aquesta vegada l’aparellament té un final dramàtic. Dos individus malcarats s’introdueixen a la casa i els sorprenen. Melissa s’horroritza. Mentre l’un redueix el pintor a la immobilitat, l’altre bufeteja Melissa. L’acusa d’haver volat amb la mercaderia i d’haver-la venut pel seu compte. Li reclama els calés. Melissa els insulta grollerament. La seva cara és una màscara d’odi. Un dels intrusos regira la casa en va. Tot seguit estomaquen el pintor, que no sap res. Melissa calla. Llavors, primer l’un i després l’altre, violen Melissa. Des de la seva impotència, el pintor assisteix a l’espectacle revoltant. Perd el coneixement.
En recobrar-lo els homes són fora. Veu Melissa encara viva però feta malbé. L’han torturada bestialment. Com a rúbrica li han produït dos talls profunds a les galtes que la desfiguren. (La bellesa virginal de Melissa hauria de donar pas, sense solució de continuïtat, a una imatge monstruosa de la noia tot d’una envellida, els ulls blaus entenebrits pel ressentiment, les grenyes blanquinoses. L’efecte, abominable). Ell l’abraça, la reanima, però tan aviat com torna en si demana on és la nina. Ell la hi dóna, sorprès que en aquella situació no se li acudeixi cap altra urgència. Melissa arrenca d’una estrebada el cap de la nina i comprova que dins el cosset hi ha entaforats els diners. Aleshores emet una riallada sarcàstica. Així doncs, al capdavall, els homes havien perdut el temps.
Poc després, Melissa s’adona que els seus violadors l’han prenyada. El descobriment afegeix un nou toc de malignitat a l’expressió progressivament momificada del rostre de la noia. Melissa es reclou en un mutisme sepulcral, decidida a covar la destil·lació de l’odi. El pintor tracta de consolaria al mateix temps que contempla esgarrifat la rapidesa i el calatge de la metamorfosi. No gosa acostar-se a Melissa, convertida en fantasmagoria. El pintor se sent engarrotat per la repulsió. No obstant això, no és prou fort per abandonaria. Recorda Melissa sodomitzada pels dos subjectes, li ressonen al cervell els crits salvatges de la víctima en ser penetrada amb voluntat de causar-li mal. En aquell casalot infaust no viurien mai en pau. Tothora en tenebres, l’aire pudint a cossos fermentats i excrements humans, Melissa mostrant sense vergonya la seva decadència infernal mentre el ventre se li inflava i ella se’l colpejava amb els punys serrats i un gest indescriptible de rancúnia.
La composició malsana de l’atmosfera devora el pintor, afermat per lligams així mateix corrosius al destí de Melissa. El desenllaç el provoca tot d’un plegat la mateixa Melissa. Es bada el ventre de dalt a baix amb un ganivet de grans proporcions. El pintor no és a temps d’evitar l’autoimmolació. Li correspon assistir a l’esgarrifós ritual. Melissa, agonitzant, encara té forces per arrabassar-se de les entranyes el fetus sangonós, gairebé no dotat de forma humana, i, alçant-lo a l’altura dels ulls, li oprimeix el pit amb les dues mans com si escanyés un pollet. L’espectacle glaça la sang del pintor. La darrera ganyota de Melissa és infrahumana. Després afluixa la tenalla i ella i l’embrió romput es desplomen alhora enmig d’un bassal de substàncies viscoses. Quan el pintor aconsegueix reaccionar, diposita el cos gairebé esquelètic de Melissa damunt el llit, surt a proveir-se d’un gran feix de llenya seca, posa foc a la pira i arrenca a córrer i abandona la casa en poder de les flames rient com un possés.
El so esquerdat de les riallades mateixes torna el pintor a la realitat de la concorreguda sala d’exposicions. Tothom mira l’artista amb sorpresa. Te la cara com foc. Entre la barreja de perplexitat i indignació dels presents, s’obre pas a empentes fins a les set teles de Melissa Blava. Amb un estilet de fulla molt prima les esquinça d’una a una amb ràbia folla, com si fendís ventres de donzelles i amenitzés la cerimònia amb violents alirets de criatura de l’avern.
En acabar, no vas tenir esma de rellegir allò que havies escrit. El que volies fer ja era fet. Aquell era el guió resultant de la història impremeditada que s’havia anat descabdellant de manera pràcticament automàtica. Heus-el aquí. Et notaves marejat, com si abandonessis un quiròfan després d’haver assistit a l’extirpació d’alguna de les misèries humanes a un pacient a qui no s’havia anestesiat. Els seus crits de dolor eren els teus crits de dolor. Les seves misèries, les teves misèries. Et vas assecar el front amb el revers de la mà i, una mica més avall, les gotes que s’esllavissaven per les galtes. Vas llepar la pell de la mà molla de suor. Tenia gust d’aigua salada. Vas tancar els ulls. De bona gana t’hauries clavat un parell de whiskys sense glaçons. No et vas moure, però. A les branques altes dels arbres, els ocells rebien la lleugera brisa refrescant de cap al tard cantant com si els donessin corda.
En aquells instants de lassitud intel·lectual ja veies el disseny de la realització que portaries a terme poques setmanes més tard, treballant les tardes d’agost a Monells. L’obra seria distinta de totes les altres. Experimentaries en les mateixes vinyetes, faries ús d’anacronies i no t’estaries d’abocar-hi tota mena de percepcions subjectives. Volies sentir-te absolutament lliure en el curs de la creació, mentre a mesura que anessis plasmant la història de Melissa en el paper, concretant els silencis i les suggestions en imatges, et deslliuraries d’alguns dels teus dimonis atàvics. Melissa Blava era un viatge hipnòtic als arcans de l’inconscient. En conseqüència, es tractaria primordialment d’una teràpia personal que de cara als altres s’havia de sintetitzar en una ruptura formal i en l’evidència d’un ambient irrespirable, fred, obsessiu i abassegador fins a l’extrem de fer sentir la compareixença de la bellesa en l’horror de l’obscenitat. Aconseguir aquest propòsit comportava haver d’evitar les limitacions del convencional. Fins i tot se’t va acudir de contrarestar els tons intensament negres i els espais blancs amb la introducció d’un molt lleuger i matisat blau aigualit que envoltaria, com si fos una inquietant aurèola mística, la figura recurrent de Melissa.
De sobte, se’t va enganxar com el vesc la interrogació de com seria interpretat, tot plegat. Et va venir un rampell de pànic. El pudor mai no vençut que t’aturava a les portes de la platja nudista de Pals. La idea d’exposar les imperfeccions del cos a les mirades estranyes sota la llum gens compassiva del dia, et resultava indigerible. D’altra banda, la certesa de sentir-te observat sense que et poguessis defensar de l’agressió dels ulls aliens amb el paravent de les vestidures, et suscitava un pessigolleig electritzant de morbositat. Et faltava la valentia de donar el pas endavant prescindint de les conseqüències. El pas decisiu. ¿Seria possible que algú sotmetés Melissa Blava a una lectura intencionadament freudiana? Sense poder-ho evitar, la qüestió t’encerclà com l’ocell enxampat en el parany quan tot just havia posat les potetes en els grans negres i dolços de les móres.
Una tarda, mentre dibuixaves absort, Anna entrà a l’estudi de Monells seguida de Joan-Maria, el seu fill petit. Anava descalça i no la vas sentir arribar. «¿Es pot donar un cop d’ull a la genialitat que et té les vacances ocupades?». «Ja ho pots veure», vas dir dissimulant la sorpresa i la contrarietat. Hauries preferit que no veiés res. Maria de la Pau mai no demanava que li mostressis qualsevol obra teva a mig fer. Havies de ser tu qui li’n demanessis el parer. Vas observar de reüll el perfil de la filla que amb les dues mans sobre les teves espatlles i el cap mig decantat, fixava els ulls a les vinyetes que presentaven Melissa descobrint-se embarassada. Anna arrufà les celles. El cor et batia furiós. Vas renyar Joan-Maria que toquinyava les cintes magnetofòniques. Esperaves ansiosament la reacció d’Anna. En realitat la temies, perquè Anna era sagaç i no es distingia per tenir pèls a la llengua. «Bé, què hi dius», vas apressar-la. Anna redreçà el cos i se situà al costat de la taula, en diagonal a tu. Els seus ulls van anticipar la resposta. «Horrible», va dir. «Com més va més difícil ho fas. La cara d’aquesta dona reflecteix alguna cosa malaltissa. ¿Et puc dir la impressió que em fa?». Vas assentir amb el cap. Volies i dolies sota l’amenaça d’un espasme estomacal. «Ja sé, perquè m’ho has dit mil vegades, que no sempre l’obra ha d’interpretar necessàriament els sentiments de l’autor. Però hi ha obres i obres. Suposo que hi estàs d’acord. D’aquesta només puc parlar del poc que acabo de veure. Probablement m’equivoco, però sembla com si estiguessis passant un moment difícil i el dibuix ho proclamés als quatre vents», va concloure en un to més inquisidor que no pas afirmatiu.
Vas mirar de tranquil·litzar-la amb una petita rialla nerviosa. No existia el pretès mal moment. La història que dibuixaves no tenia connotacions personals. Senzillament et posseïa l’ambició d’anar indagant noves formes de tractar les imatges de manera que, a través de si mateixes i de la descomposició de l’àmbit tradicional de la vinyeta, poguessin transcriure determinats nivells de conflicte interior dels personatges. L’aventura per l’aventura havia deixat d’interessar-te. Et proposaves la recreació d’universos subterranis mitjançant l’anàlisi del llenguatge visual i l’esforç de portar els resultats fins a les últimes conseqüències. Anna t’escoltava amb posat atent. Et resisties a tallar la improvisada dissertació per tal d’eludir ulteriors preguntes. Anna no era beneita i solia aferrar-se tossudament a les seves conviccions. El dubte li ballava a les pupil·les. «¿Creus de debò que és horrible?». «Tant com horrible potser no, però causa força impacte. No crec que tothom arribi a entendre què vols dir».
Anna no podia imaginar la sensació d’ablaniment que et produïen les seves últimes paraules. Precisament no volies que tothom copsés el sentit íntim de Melissa Blava. Era una qüestió estrictament teva i de ningú més. Tant de bo n’haguessis tingut la certesa la tarda aquella, davant el guió tot just enllestit. Però durant una llarga estona d’immobilitat, mentre a fora la llum queia a poc a poc i una claredat de coure flamejava l’estudi, vas pensar, sense imprimir cap dinàmica al pensament, primer de tot en la mare per fi enterrada definitivament, que sempre recordaries tal com era els darrers anys quan s’anava allunyant de la realitat i vivia en un món de silencis tan sols habitat per ella mateixa, inaccessible als estranys que éreu els fills i els néts, plena d’indiferència, cada cop més encongida i fràgil. Aquesta imatge de la decadència vegetativa junt amb la de la nena de la fotografia, els dos extrems del fil de la vida, es sobreposaven a la imaginada mare-dona. Així es restablia l’ordre natural. Després vas pensar vagament en Maria de la Pau, en com reaccionaria Bernard Dworkin, i vas desembocar en la crua solitud de tu encarat amb tu mateix. Paradoxalment no vas pensar en Anna, aburgesada des que s’havia casat amb Aureli Massalleres i que solia observar l’evolució de la teva obra amb franca reticència.
El timbre del telèfon interior va esbocinar l’aïllament en suspensió. Manoli et passava la trucada de Mariola des de Bonn. ¡Mariola! Vas reviure. Mariola era l’única persona a qui en aquell instant et veies amb cor de donar la benvinguda. Mariola telefonava per assabentar-te que esperava el seu primer fill. L’alegria et va fer venir ganes de plorar.