Laura Rodés constitueix fins i tot ara un cas radicalment distint. Entre Milagros Justé i Laura Rodés hi ha el traçat irregular d’una vida. És la feixuga densitat d’aquesta vida la que et condueix a interrogar-te imperativament sobre la naturalesa del rerafons que alena en Laura quant a tu. Laura solament té vint-i-quatre anys. Acabava de fer els vint-i-un quan la vas conèixer. Un brot tendral. És tan sols un any més jove que el teu fill René. Pensar-ho t’enerva com si les dotzenes de milers d’espectadors d’un estadi t’assenyalessin amb els dits estesos.

Laura riu quan li surts amb el tema de l’edat. «Ets massa sensible als prejudicis, tio. ¿Per què no passes d’una vegada i ho deixes córrer?». No ets sents capaç de passar d’una vegada i deixar-ho córrer per sempre. No pots fer-ho. Així de simple. Has vist créixer els tres fills any rera any, de dia en dia, i, no obstant això, comptades vegades has tingut la sensació enutjosa que mentre ells sumaven el temps, tu el restaves. Senzillament no t’aturaves a reflexionar sobre la immutabilitat del cicle biològic.

Ben mirat, doncs, Laura constitueix una anomalia. Laura va introduir un element de subversió en la teva voluntat implícita d’emmascarar tota realitat que saps prou bé que no tens el poder de modificar. Però Laura és una realitat en si mateixa que no admet el subterfugi de la fugida i t’encara amb un doble dilema. ¿Què espera Laura Rodés de tu? ¿Què vols tu de Laura Rodés? Una qüestió va lligada amb l’altra i sovint te les formules per aquest mateix ordre sense arribar enlloc. No tens respostes. La confusió et deixa un gust de pasta blanca penjat del tel del paladar.

Laura és la imatge identificada amb l’estiu de fa poc més de tres anys al taller d’Arts Gràfiques Rodés. La filla tercera de Casimir Rodés, vell amic del temps de la Impremta Batlle. Tens molt present la impressió que et causà el primer dia, quan el pare us va presentar i a penes vas dissimular l’astorament. Vas admirar per força la seva bellesa clarament meridional. Els cabells foscos, la pell com de perla autèntica, els ulls nocturnals que quan riuen difonen a tot el rostre una llum de mar literalment enlluernadora. L’efecte destaca més encara perquè en el fons de la mirada de Laura hi ha una resplendor apesarada i bel·licosa, de cosa lletja. Sempre que t’atures en la torturada luminescència de les pupil·les de Laura, et vénen ganes de passar-li la mà pels cabells moltes vegades i de fer-la riure per tal d’assistir a la sobtada transformació de la seva fesomia. El rostre de dona que ha conegut el sofriment i en mostra les ditades, cedeix sota l’expressió de la noieta manyaga i indefensa que demana arraulir-se en els braços protectors del pare.

Invoques espontàniament la figura defensora del pare, i, en fer-ho, t’adones que no ets sincer. Et consta que Laura reclama l’amor d’un home que l’accepti tal com és i respecti la seva llibertat. Ho vas anar endevinant de mica en mica durant els dos mesos llargs que vau treballar plegats al taller, enllestint la col·lecció de litografies sobre temes mariners que Bernard Dworkin t’havia demanat per mostrar-les als responsables artístics de la Thames and Hudson, de Londres, i per comercialitzar-les a través de la Galeria Kingdom. Fou una labor de minuciositat extrema, terriblement dura perquè vas haver de dominar la tècnica sobre la marxa i perquè la calda de l’obrador no contribuïa precisament a la concentració. La paciència de Laura, des del primer moment interessada a facilitar-te els mitjans per tal que aconseguissis la perfecció que et proposaves, t’ajudà moltíssim. Vas prometre que la convidaries a sopar un cop donéssiu per acabada la feina.

Ja llavors per damunt de les planxes tintades i de l’èxit hipotètic que assolís la gestió de Dworkin, el que t’excitava de debò era Laura. Per dins tractaves d’alçar murs al creixement de l’atracció. Al marge del temps que passàveu embrancats en els problemes del tiratge, a l’hora de compartir un entrepà de formatge o de refrescar-vos amb un parell de cerveses glaçades, solies defugir tota possibilitat de parlar seriosament. De vegades saltaves del to mofeta a l’irònic i et converties en aprenent de psicòleg que encerta, a còpia de deduccions, elements del caràcter de la persona que té davant. En aquestes ocasions Laura es desconcertava. No podia controlar la reacció instintiva de defensa. Tot seguit donaves un gir brusc a la conversa. Buscaves un estirabot qualsevol per tal d’esbocinar la tibantor que senties augmentar per dintre com una allau de foc. La causa es devia al fet que de cop i volta havies considerat el disseny peculiar dels seus llavis més aviat fins, pintats de vermelló agressiu, que es corbaven just al centre afaiçonant una expressió com d’esbalaïment ingenu. Imaginaves aquells llavis maliciosos resseguint amb morosa fruïció la teva pell. O bé havies penjat la mirada a l’escot quadrat i mesuraves la discreta inflor dels seus pits. O l’encant procedia del volum de les cuixes plenes remarcades per la faldilla estreta quan venia cap a on eres, del cul massís gronxant-se cadenciós en oferir-te l’esquena. La sortida de to posseïa efectes relaxants. Laura, però, et mirava com si no acabés d’entendre de què anaves pel món, com si preguntés sense badar boca a quina mena de joc et lliuraves amb l’afany no gens clar d’involucrar-la, i com si al mateix temps li desvetllessis un sentiment estrany que fluctuava entre la seducció i l’impuls de fugir de tu.

Ja era plena tardor quan vau sortir a celebrar l’encàrrec en ferm que havies rebut de Thames and Hudson d’il·lustrar una edició de luxe de The Rime of the Ancient Mariner, de Coleridge, la qual t’obriria les portes de la il·lustració en el marc editorial anglosaxó. Vas elegir un establiment de la part alta. I per a la copa final, Laura es decantà per l’Up and Down. Aquella nit Laura estava particularment bonica. Et va semblar que exhibies l’estampa d’una dona magnètica, irresistible a tota persona que amb independència del sexe gosés admirar-la. Anava negra de dalt a baix. La blancor de la seva pell invocava nits de lluna grassa a la vora d’un llac d’aigües fosforescents. Durant una llarga estona vas oblidar el temps que us separava. Veient-la a l’altre costat de taula, més tard a tocar al divan i rebent l’alè càlid del seu cos que es filtrava en el teu, et vas dir que podies arribar a estimar-la perillosament. Et retenia d’estendre els braços i cenyir-la, un sisè sentit conservador que et paralitzava les articulacions. De fet, el que temies eren les conseqüències de l’embranzida.

Com si Laura endevinés la situació de conflicte que vivies en aquells moments, després de beure un glop de whisky de malt et mirà fixament: «¿Què has dit a la teva dona per poder sopar amb mi?». D’improvís, el delicat ocellet se’t va escórrer de les mans. «M’he empescat un motiu que sonés raonable», vas respondre amb naturalitat. Laura no eh tenia prou. «¿Sempre procures que siguin raonables?». Acompanyà la pregunta d’una rialla que volia semblar divertida. «No sempre surto a sopar amb una noia com tu». No se’t va acudir cap més frase. Laura desvià la conversa. A continuació, sense que puguis recordar com, es referí als homes que malgrat la seva joventut havia conegut íntimament i havia allunyat de si un cop consumida la passió. L’escoltaves en silenci. La confidència et mantenia en estat d’alerta, tot esperant esbrinar-ne el sentit. Laura va parlar del dolorós sentiment de soledat que constituïa l’essència de la seva naturalesa. «De vegades em pesa tant i tant que se’m fa insuportable. Em voldria morir, t’ho asseguro». T’envaí una onada de tendresa. Laura, però, de seguida s’encarregà de dissoldre-la en afegir que, molt probablement a causa de la necessitat que havia tingut des de menuda d’enfrontar-se amb els efectes de la solitud, defensava amb les dents si calia la seva independència absoluta. La qual cosa la duia a no tolerar que ningú volgués acorralaria amb les seves exigències o imposar-li alguna forma de subjecció.

Et vas considerar degudament advertit. Així doncs, aquesta era la finalitat de la revelació. Plantejar les coses clares des del començament. Laura podia transformar en si mateixa l’amor que li era indispensable en odi assolador, a la mica que aquell que l’estimava li reclamés alguna mena de contrapartida. Calia donar-li temps i l’oportunitat de prendre la iniciativa. Estaves avisat. Per primera vegada vas indagar els ulls de Laura amb l’esperança que desmentissin la duresa tallant de les seves paraules. Irritats per l’atmosfera carregada de la sala i guspirejants a causa de l’alcohol, tan sols vas trobar-hi la confirmació de la barrera que aixecaven entre vosaltres.

L’endemà, abans d’afaitar-te, vas concentrar una atenció inusual en la imatge que et tornava el mirall del bany. La mateixa que aproximadament havia vist Laura la nit anterior, quan en deixar-la a la cantonada d’on vivia amb els pares, els seus llavis et van fregar la galta rasposa. Sota els ulls esmorteïts, la pell flàccida tibava cap avall i formava bosses. Senyals irrefutables de decadència. Per fortuna conservaves els cabells pràcticament intactes. Però en canvi no hi havia al mercat cap producte de cosmètica que aconseguís anul·lar del tot la grisor de neu bruta que s’estenia per arreu com una plaga de fil·loxera. Igual passava amb els infinits reguerons que clivellaven la uniformitat del cutis. En una època ja llunyana, fets els quaranta, et va dominar la mania estúpida de comptar periòdicament les menudes arrugues que implacables, pel que et semblava, introduïen modificacions substancials a les faccions. Vas arribar a creure que cada dia naixien noves esquerdes, com si l’escultor que et modelava hagués perdut la regularitat del pols. A poc a poc l’angoixa es difuminà en la indiferència de qui accepta l’inevitable. Aquell matí el rostre et pesava de nou. El comparaves amb l’efígie de Laura, alhora que feies l’intent de contemplar-lo amb els seus ulls i de pensar el que ella havia pensat. No hi havia demà per a les vostres relacions. Et vas reconèixer lamentablement vençut abans d’emprendre qualsevol tipus d’acció.