No et veus amb cor de precisar la primera visió d’Aliki Kasdaglis. De vegades has pensat que de cop i volta es va ficar a la teva vida aprofitant l’estretor d’una escletxa. Com un microbi en el rec sanguini que trasbalsa tot l’equilibri orgànic. El metge determina l’existència del virus, però n’ignora l’origen. Ni sovint coneix la manera d’atacar-lo i contrarestar-ne els efectes mortals. La víctima, en la seva indefensió, no té cap altra sortida que atenir-se a les conseqüències.
La localització, la tens clara: Atenes amb els primers brots de la primavera. Retrobaves l’Atenes que havies conegut als vint-i-nou anys atret per la fascinació habitual per la Grècia antiga. Delmir Visa i Carol, turista pobre, deu dies més tard va abandonar Grècia embafat de pedres i convençut de no haver trobat, enmig de tanta ruïna, la memòria viva de Grècia. Maria de la Pau no va acusar la decepció. Dos anys abans us havíeu casat i no havíeu pogut emprendre el viatge de noces. Maria de la Pau tenia vint-i-set anys, era la segona vegada que sortia a l’estranger i va demanar de visitar Grècia. Llavors Maria de la Pau fulgia com el diamant sota la llum encegadora del mar antic. A l’Hotel Atlantis, de Santorí, un capvespre us vau estimar després d’haver-vos banyat en una petita cala de sorra molt fina i roques que suraven de les aigües com si fossin closques de tortugues. Mai no havies tastat les sensacions d’aquell foscant inoblidable. La pell emmorenida de Maria de la Pau conservava la salabror de la mar i t’hi vas capbussar buscant la transparència i els secrets de les profunditats. Aquella Maria de la Pau encara requeria ser explorada. L’estimaves sense límits. Ella assegura que al llit de l’Atlantis, perduda tota noció del temps i de l’espai, va sentir el primer pressentiment d’Anna, la vostra filla gran.
A la segona visita havien canviat moltes coses. Acudies a Atenes a instàncies del teu marxant, Leo Castelli, l’autoritat del qual era absoluta. L’aparició de Leo Castelli havia estat providencial. L’atreia la singularitat de la teva pintura i, segons et va exposar clarament durant l’entrevista a la seva galeria de Nova York, amb vista a la projecció internacional calia jugar cautelosament amb el teu prestigi de dibuixant de còmics i autor de campanyes publicitàries encarregades per les més importants agències britàniques. El que d’ara endavant convenia era potenciar la imatge del pintor sense que aquesta distorsionés o esborrés definitivament les altres. Ell es responsabilitzava de tot, però seria indispensable que hi col·laboressis amb la teva presència, sobretot a les primeres exposicions.
La primera, doncs, et portà cap a Milà. L’ascendent de Castelli es va notar a les vendes. I molt particularment en la repercussió crítica. La segona fou Atenes. La Galeria Venizelou, tocant a la plaça Syntagma, al cor del barri sofisticat i alhora popular de la ciutat. Molta gent el vespre de la inauguració. Els mateixos nervis tensos de Milà. El temor visceral de no saber si et mostraries a l’altura que s’esperava de tu. La trentena de teles penjades a penes et donaven suport. Els convidats eren allí pel pes de la galeria, representada al teu costat pel senyor Georges Nikiforou. «Li prego que es tranquil·litzi, amic meu. Estic en condicions de garantir-li l’èxit. ¿Sabia que el seu personatge Lorimer Godier, el científic de Laboratori Secret, és popular a Grècia?». Planant damunt l’abundosa cabellera grisa de l’obsequiós Nikiforou, distingies la mirada directa i resolutiva de Leo Castelli.
Trobaves a faltar la companyia de Maria de la Pau. Havia estat amb tu a Milà. El viatge a Atenes coincidia amb la realització d’un important sondeig d’opinió motivat per les properes eleccions generals. Maria de la Pau tenia responsabilitats i les assumia incondicionalment. El matí del dia abans d’obrir la mostra, en el trajecte des del King George fins a la galeria, vas deixar de pensar en com ordenaries els quadres. Caminant sol pels carrers d’Atenes que en un temps havies recorregut amb Maria de la Pau, la seva absència se’t va fer dolorosa. Vint-i-nou anys separaven la modesta pensió del carrer Etolikon del luxós King George. La Maria de la Pau vital, il·lusionada, intuïtiva i manyaga que aquell any acabava Econòmiques, feia jornada sencera a la Cambra de Comerç i amb qui, tots dos, portàveu la petita casa del carrer Verdi, de la Maria de la Pau dona d’empresa, sovint aclaparada pels maldecaps, dinàmica, mare de tres fills que ja volaven pel seu compte, que relaciona el lleure amb la soledat i delega les funcions de mestressa de casa en l’eficient Manoli.
Atenes tampoc no era la mateixa. Les ciutats es transformen igual que les persones. Maria de la Pau i tu, és clar, no en sou l’excepció. Per bé i per mal. Ho admeties amb recança. Malgrat tot, et feies la il·lusió que Maria de la Pau t’acompanyava a l’acte inaugural. La imaginaves somrient a la vora d’on et trobessis, sortint-se’n més bé que tu amb l’anglès, comentant amb Nikiforou, mentre tu, en el paper de protagonista, t’extraviaves literalment entre fesomies, expressions, contactes de mans i breus diàlegs convencionals.
Justament, d’aquell eixam de cares insubstanciades en va sorgir el semblant d’Aliki Kasdaglis. Més tard vas recordar vagament la sorpresa d’una dona que parlava la teva llengua. Uns cabells castany fosc, uns ulls mediterranis que s’obscurien en contacte amb la llum intensa dels focus sobre la blancor de les parets. Una pell bronzejada, tènuement brillant per l’exsudació. «No s’estranyi. Sóc grega però estic casada amb un català i visc a Barcelona», va dir alegre. Uns llavis carnosos sense que cridessin l’atenció. Li agradava la teva pintura. I te’n felicitava. Després d’això la vas perdre de vista. Algú altre et reclamava. No hi vas tornar a pensar.
En arribar a casa potser se t’hauria acudit explicar l’anècdota a Maria de la Pau. No ho vas fer perquè l’endemà, a la saleta d’embarcament de l’aeroport d’Atenes, vas retrobar el rostre optimista de la grega que et venia a l’encontre i vas haver de deixar el maletí a terra per poder encaixar la seva mà. Ella es va referir en to de meravella a la casualitat. Tornava a Barcelona després de passar uns dies a Zàkynthos, oh, perdó, Zante, amb la seva mare, que era viuda i molt velleta. Cada any solia fer el viatge sola en temps de primavera i a l’agost hi tornava amb la família. «M’agrada assistir a la florida dels arbres i veure com s’obren les flors. A més, aquesta època té l’avantatge que l’illa encara no és envaïda pels turistes i puc recordar-la com era abans del terratrèmol del 1953». Amb aquestes paraules la desconeguda Aliki Kasdaglis t’esbatanava, sense que ho endevinessis ni remotament, la portalada exterior de la seva intimitat. Després, i a la manera d’un itinerari piramidal, n’aniria obrint d’altres de successives que, estratègicament situades al llarg de galeries principals i corredors subalterns, et menarien a desembocar en la fondària última de la seva cambra reial. I de retruc, seguint les estacions del trajecte iniciàtic, franquejaries la boca del túnel, obscur i clandestí, que pressenties dintre teu i pel qual mai no havies gosat transitar.
De les dues hores llargues de vol que separen Atenes de Barcelona, en conserves l’empremta de la seva veu. De seguida vas notar que irradiava una més aviat estranya calidesa que penetrava per l’orella i de mica en mica es percebia a la pell. Vas pensar que aquella veu podia arribar a ser, en segons quines circumstàncies, extraordinàriament voluptuosa. Ella va ocupar el seient de la finestra i tu el del centre. Aliki no va parar de parlar des que a la sala de l’aeroport es va presentar formalment: Aliki Kasdaglis. Li vas preguntar quin nom era Aliki. «Aliki és Alícia. La meva mare solia dir-me el diminutiu, Alikaki, perquè, segons ella, sonava més grec i li recordava la seva àvia, la primera Alikaki de la família, que mai no havia sortit de Zàkynthos i odiava els intrusos italians».
Sempre que viatjaves sol preferies no haver d’entaular conversa amb els companys de ruta. Era un temps que destinaves a la lectura o a madurar les noves aventures dels personatges de Laboratori Secreto de la sèrie Amanda, que en opinió del teu agent britànic, Bernard Dworkin, en forma de tires havia estat ben acceptada pels lectors de la cadena de publicacions de la RFA vinculades al Frankfurter Allgemeine. En aquella ocasió, però, hauries volgut que la ment girés a l’entorn del projecte ambiciós que Leo Castelli ja coneixia i que el dia anterior, mentre dinàveu, havies exposat a Georges Nikiforou: la Tauromàquia. El galerista va reaccionar amb el mateix entusiasme que Castelli i et va animar per tal que principiessis l’obra com més aviat millor. Tenies la idea global prou mesurada. Ara calia encarar les dificultats pròpies de la sistemàtica realització material. Si no t’hi havies posat abans era perquè en el fons et senties aterrit davant l’envergadura i la llargària de l’empresa. Et semblava que entre altres coses bàsiques com l’estil dels dibuixos, encara no tenies clara la composició de les primeres làmines i que les implicacions del tema requerien pensar-s’ho amb calma abans de donar el pas endavant.
La dona que acabaves de conèixer et va impedir qualsevol intent de reflexió. Amb habilitat de persona extravertida et va fer parlar de les activitats professionals, sobretot de l’obra plàstica. Ella es va referir a si mateixa. Era garladora i portava el pes de la conversa, però en cap moment no et va produir la sensació enutjosa d’haver ensopegat amb una dona que t’amargava el viatge. Et cedia la paraula quan convenia, sabia escoltar posant atenció en el que deies. Aleshores et buscava els ulls sense que la persistència de la seva mirada directa et fes sentir incòmode. El cas és que al cap d’una estona de volar et trobaves immergit en el diàleg. I ni tan sols et dolia que la sobtada irrupció d’Aliki t’hagués privat de concentrar-te en els pensaments.
Quan vau desembarcar plegats a l’aeroport de Barcelona sabies, sense especificació de detalls, que Aliki era casada des de feia divuit anys amb un industrial del ram de l’electrònica. Mentalment vas fer un càlcul de la seva edat. N’aparentava entre quaranta i quaranta-cinc. Es devia casar relativament jove. Ella va precisar que el seu marit no era empresari, sinó un alt executiu d’una empresa de capital belga. Tenien tres fills, dues noies i un noi. La gran de catorze anys; el petit, de nou. «Vostès, els homes, no paren fins a tenir la certesa que algú conservarà la memòria del seu pas pel món. Em pregunto si els artistes són diferents. Potser confien més en la capacitat de supervivència de l’obra». No recordes quina va ser la teva resposta. Alguna banalitat que et va permetre de defugir el tema. Sí que vas informar-la de la coincidència: els teus fills també eren dues noies i un noi, tots ells més grans que els d’Aliki. Anna tirava cap als trenta, Mariola la seguia amb vint-i-set i Ramon (René) amb vint-i-cinc. Ella va comentar que el teu aspecte no denunciava l’edat dels fills. Un gest d’amabilitat de part seva que, no obstant això, et va confortar. «Ben al contrari del que ens passa a les dones, sobretot a la mica que ens deixem anar, els homes es tornen realment interessants quan entren a la maduresa». Els seus ulls negres van emetre un fulgor que no vas saber interpretar si era d’ironia o bé responia a un sentiment d’autenticitat.
Llavors ja eres conscient de l’extraordinari poder de seducció que emanava de la seva veu. Hi ha tons i modulacions de veus que bressolen l’oient i l’inviten a una dolça becaina. D’altres, inclements, atempten contra el cuc de l’orella. Finalment, les rares veus mel·líflues que trameten una mena de promesa tàcita. Tot aquell que les escolta és ben lliure d’identificar l’impalpable suggeriment amb el seu somni insatisfet. Són veus anguilejants que de seguida converteixen l’interlocutor en criatura privilegiada i víctima propiciatòria. L’encerclen, el desarmen, l’espremen. La veu d’Aliki és una d’aquestes veus embruixadores, com has tingut ocasió d’experimentar en el curs dels darrers dos anys i mig.
Ho vas advertir aquell primer dia com a nota destacada. Més que vehement era calenta i sabia com dosificar la temperatura a voluntat per tal que l’altre en rebés els efectes que ella desitjava causar. Des del mig to que resultava tremendament comunicatiu, de manera que et feia la impressió de ser l’únic destinatari dels sons creats amb el propòsit exclusiu d’afavorir el teu benestar, podia abaixar-la fins que es convertia en un refrec voluptuós de sedes. Aleshores la veu sonava grassa, lliscant i afuada com la fulla d’un estilet. El receptor s’imaginava gaudint del contacte amb una pell del tot irreal, compensada per subtils fiblades de dolor que incrementaven el plaer dels sentits. Vas resoldre que molt probablement aquell era el tipus de sensualitat que irradiava el cos reptador de Salomé en la fatídica dansa dels vels. I es corresponia amb la veu seductora de Lauren Bacall, veu de califa baixa del sud, tot lliurant-se a la gesta de soscavar la fortalesa d’alcohol i brutalitat dins la qual Bogart ocultava la seva condició d’home dèbil.
Us vau acomiadar enmig de la munió de passatgers que es disposaven a creuar la llinda de la sala de control de duanes. Aliki va escollir el moment. El seu marit havia anat a esperar-la. Era obvi que no tenia la intenció de presentar-vos. Va dir que estava contenta d’haver-te conegut, que el viatge, agradabilíssim, se li havia fet curt i que, si no t’havia de causar molèstia, qualsevol dia et telefonaria. Un cop passat el taulell sense que li fessin obrir les maletes, s’havia girat i t’havia somrigut. No havíeu intercanviat les adreces ni els números de telèfon. Ho vas creure preferible. Les probabilitats que tornéssiu a coincidir eren escasses. Una dona atractiva i força interessant que passava automàticament a constituir l’anècdota d’un parell d’hores de vol, altrament monòtones, entre la capital grega i Barcelona. L’oblidaries aviat, com se solen oblidar els fets circumstancials.
Al taxi que et traslladava a casa vas reconstituir la història de la mossa de Zante que es muda a la casa dels oncles d’Atenes. A la gran ciutat, un dia topa amb un estranger, llatí com ella, que es convertirà en el seu marit i se l’endurà a viure lluny de Grècia. El relat en si no t’encuriosí gaire, en realitat gens, però l’havies escoltat de la seva veu carnosa i el recreaves agradosament en l’estela com d’abandó que havia deixat en tu, ficada entre pell i pell. Com també valoraves dos detalls visuals que havies detectat sense gairebé adonar-te’n en el curt trajecte entre l’escala de l’avió i l’autobús que us portava a la terminal: Aliki era una dona prima plena i alta sense ser-ho. Et va passar pel cap la imatge de Deborah Kerr.
No et va costar cap esforç identificar la seva veu al telèfon malgrat els dies que havien transcorregut des de la tornada d’Atenes. «Sóc Aliki. ¿Em recordes?». Vas notar que et tutejava. Podies haver oblidat Aliki Kasdaglis, l’ocasional companya de vol, però difícilment la seva veu. Li vas dir que t’agradava escoltar-la novament. Ella va riure, com si la frase que t’havia sorgit espontània l’agafés desprevinguda. «Potser estaves enfeinat i et destorbo». Vas mirar de reüll l’enorme tauler de dibuix amb la làmina a mig embastar i vas respondre que no feies res d’urgent, mentre et preguntaves pel motiu de la trucada. Semblava no existir el tal motiu.
El dia aquell no se t’esborrarà de la memòria per una raó que no tenia res a veure amb la intromissió d’Aliki. El record sí que vincula els dos fets, però has d’admetre que la coincidència va ser obra de l’atzar. Un divendres de començaments d’abril, assolellat i encara fred. Quan abans de les set tot just s’enfilava la claredat molt tènue de la punta de dia, al recollit jardí davanter, on cada matí realitzaves els exercicis físics, vas descobrir en un tou de molsa quatre úniques violetes boscanes amb les flors blanques que ressaltaven en l’entrellum. És temps de florida, vas pensar. Un magnífic auguri. Tant de bo la primavera encara incipient et fos propícia. Perquè al cap de poca estona et disposaves a emprendre el primer cartó de la Tauromàquia. I invocaves la protecció de la naturalesa que després de la llarga hivernada es recreava a si mateixa en les quatre violetes de flors blanques, esplèndides de vitalitat.
Abans de sortir cap al despatx, Maria de la Pau et va besar amb més afectuositat que de costum. Et desitjava sort, coratge. Era arribat el moment. Feia temps que Maria de la Pau t’animava a posar-t’hi. «De vegades és pitjor covar excessivament les idees». Maria de la Pau sabia què es deia. En aquest sentit et coneix prou bé per equivocar-se. Sempre necessites vèncer a la valenta el temor visceral que t’inspira la tela verge, el full de paper immaculadament blanc. Et sents sota la pell del creador suprem davant el compromís i l’obligatorietat d’haver d’ordenar el caos de l’univers. Aleshores s’imposa l’ambivalència dels sentiments. D’una banda, el desig d’agafar la fugida parant l’orella als dictats de l’instint de conservació; de l’altra, el goig intraduïble de sentir-se arrossegat per les energies incontrolades que neixen de tu mateix i, no obstant això, no et pertanyen. Naturalment, acabes acceptant el repte d’explorar l’inconegut. Un repte permanentment assumit des que un dia vas trencar amb la convencionalitat dels guions que t’imposaven i vas decidir córrer el risc de plasmar en el paper la teva pròpia idea del món que volies expressar. La qual cosa no ha impedit, sinó al contrari, que t’hagis hagut d’acostumar a viure amb una forma de por que és substancial de la teva neurosi.
La concepció del primer dibuix la tenies prou clara. Un camp de pastura posat sota l’ambigüitat de la llum auroral. A l’angle superior de l’esquerra, la lluna minvant. La teva lluna que desprenia una aura d’inquietud, recordava les llunes de Magritte. Un homenatge deliberat al mestre dels llenguatges ocults. Pel cantó de llevant i sense penetrar les taques informes de negror que feien presumir el veïnatge d’un bosc atapeït, la primera claror encara molt prima del nou dia. Els toros, siluetejats enmig de la clariana, la majoria reposaven. Alguns tenien alçada la poderosa testa i contemplaven la lluna que al cap d’una estona agonitzaria i finalment seria desplaçada pels imperatius de la llei cíclica. Altres simplement ruminaven, encara vençuts per la somnolència. El destí de l’espècie els era absolutament imprevisible. N’hi havia, però, que encaraven els seus ulls, cal suposar que nocturnals, sobre la línia justament realçada de l’horitzó: esperaven que la llum esclatés luxuriosa i que l’escalfor del sol encengués els seus pelatges. Pressentiment d’agressivitat i mort, tot i que la composició havia de desprendre una sensació d’immobilitat característica de l’etapa de transició de la nit al dia. Per fi, a baix i a la dreta, certes llepades de perfils verticals suggerien que figures humanes vigilaven el tranquil descans de les bèsties. L’escena era vista globalment des de la subjectivitat d’una mirada no pas innocent que l’anellava amb un contorn ovular. Com si fos copsada per una lent de les anomenades ull de peix, que deformen les imatges amb el propòsit d’accentuar la monstruositat de realitats aparentment innòcues.
La veu d’Aliki va irrompre a l’estudi al voltant de mitja tarda. Coincidia amb la recta final d’aquest procés de disseny. La llum exterior ja deixatada encara es projectava sobre el terra de fusta. La trucada et va sobresaltar. Per atendre-la vas haver de desplaçar-te, sense abandonar el tamboret amb rodes, fins al canterano on reposava l’aparell. De manera que parlar amb Aliki significava donar l’esquena a l’obra en la qual portaves concentrat tot el dia, sense a penes ganes d’em-passar-te la sopa de pastanaga i l’entrecot que Manoli t’havia pujat a l’estudi, conscient que la frisança que et resseguia el cos i que sovint, d’impaciència, es transformava en angúnia, provava que t’havies endinsat amb totes les conseqüències per l’envitricollada ruta del desert. La travessia exigiria de tu tot el que poguessis oferir-li. Estaves predisposat a no regatejar ni un mil·ligram de les forces i el talent.
I de cop i volta, paradoxa de la mateixa tensió massa sostinguda, la incerta Aliki de Zàkynthos et feia oblidar per moments les mirades entre severes i malfiades de Goya i Picasso, que des de mesos enrera et semblava com si de les tombes estant et seguissin els pensaments. Amb l’auricular a frec d’orella, contemplaves les branques noves del til·ler encara no florides que decoraven la perspectiva, a l’altra banda de les vidrieres. Aliki es referia a la primavera que arribava tardana. Tot seguit la veu es convertí en un borbolleig sanguini. Va dir amb naturalitat que sentia el trasbals de la naturalesa en el fluir de les venes. ¿No et passava el mateix?
A hores d’ara et formules una interrogació tanmateix inútil: ¿per què en anunciar-te la pròpia sang atabalada la imminència del perill no vas tallar en sec la comunicació? Hauria estat fàcil. Aliki ni tan sols es prenia la molèstia d’invocar una qualsevol excusa que semblés plausible. Des del retorn de Grècia que havia tingut ganes de posar-se en contacte amb tu. Per fi, aquell dia s’havia decidit a buscar el número a la guia i marcar-lo. Ho feia des de Sàndor i havia pensat que tal vegada, si no estaves molt lligat per la feina, podríeu prendre una copa plegats. «¿És possible?». A penes vas dubtar. No li vas dir que justament havies iniciat un projecte ambiciós i que no era gens recomanable que interrompessis bruscament el treball del primer dia per pur caprici. Ben al contrari, la proposta se’t va fer irresistible. Tenies necessitat d’escampar la boira. Ni tan sols et va passar pel cap que era divendres i tan aviat com arribés Maria de la Pau partiríeu, com solíeu fer-ho cada divendres, cap a la casa de Monells.
La veu confusament prometedora d’aquella Aliki que de sobte emergia de la magnitud immensurable de l’èter transportant una imatge recobrada, et cridava taxativa. Vas sortir de casa sense donar cap explicació a Manoli. Vas marxar prescindint de la seva mirada de sorpresa: ¿en persecució de què? ¿Una vegada més del risc? Durant el trajecte en cotxe des del capdamunt del carrer Santíssima Trinitat de la Muntanya fins a la plaça Francesc Macià, per Anglí avall i Via Augusta, vas reconèixer en el buit de l’estómac el recobrament d’un vell impuls que t’era familiar. Et va travessar la memòria el record encara viu de Laura, amb què calia que tard o d’hora et reconciliessis. Però no llavors. En aquell moment corries literalment atret pel risc d’una més que probable nova transgressió que t’esperava entaulada a Sàndor.
Certament un vell impuls materialitzat en una pila de quaderns de dibuix que guardes devotament en un armariet de l’estudi. Les pàgines ja esgrogueïdes plenes d’apunts de dones de totes les característiques i en totes les positures imaginables. Esbossos del natural dels catorze i quinze anys. Putes del Pla de l’Os, dels carrers Unió, Sant Ramon, Robadors, Roca, Paloma, Ferlandina, Ronda Sant Antoni, Carders. Geografia de l’erotisme més tronat que exploraves amb les cames fluixes i una nosa estranya instal·lada al bell mig del pit, empassant-te la timidesa congènita a glopades. La compensació de trepitjar les zones prohibides de la ciutat i experimentar en solitud l’emoció de la clandestinitat. Ningú no sabia de les escapades sempre que podies, guiat per l’afany de capbussar-te en un món sòrdid, entre façanes decrèpites i brutes, que s’alçava imposant com una mena de far de llum entabanador. Ningú no podria ajudar-te en el cas de necessitar auxili. Haver de dependre de tu mateix afegia un nou estímul a l’aventura. Menties sistemàticament a la família i als amics per poder vagarejar sense condicionants pels carrerons encofurnats, amb les bugades llampants penjades dels estenedors com si fossin banderoles de senyals marins. I el borinoteig de la gent encanallada que t’invocava i alhora et rebutjava. Això era precisament el que hi amaves a buscar: l’ocasió de superar el rebuig en el contacte amb el pecat nu i la possibilitat de ser engolit, sense elements de defensa, per la cruel misèria exposada als aparadors i sota rètols il·luminats amb bombetes roges.
Les aventures consistien a passejar-se amb pas tardà per davant de les cases de putes, mirant de reüll els homes que entraven i sortien dels cataus de vidres opacs que t’eren vedats. La nota distintiva de tots ells, les seves mans embutxacades. D’aquesta manera vas aprendre que amb els dits i a través de la tela podies palpar l’òrgan sensible. El profit de l’observació. Continuaves caminant pel mig de les calçades volent aparentar, en el súmmum de la ingenuïtat, que de fet no prestaves atenció en allò que t’envoltava. Com si fossis un passavolant que anava per feina. Però en arribar a l’extrem del carrer, reculaves amb l’esperança de topar amb alguna dona de caminar llangorós i corbes desafiadores que et vingués de cara. Per força t’hauria de veure i potser et miraria com si s’abraonés damunt teu i et colgués sota les seves carns fluixes. Si aquest fos el cas, et feies el propòsit de controlar els batecs desaforats del cor i, sobretot, que no es notés que les cames et feien figa.
Sovint alguna dona feia allò que esperaves que fes, però de sobte canviava d’actitud quan intuïa la teva edat real. Simplement desviava la mirada o l’adreçava més enllà de tu, com si fossis transparent. El gest no dissimulat d’ignorar-te era la interpretació externa d’una paraula ofensiva no pronunciada però que, no obstant això, t’arribava clarament i et dolia d’allò més: ¡xitxarel·lo! Llavors et venien unes ganes salvatges de provocar-les clavant descaradament els ulls inflamats a les seves pitreres, per regla general abundoses i caigudes. Els pits constituïen la diana preferida. La majoria de les putes que dibuixaves eren dones de mamelles grosses, maternals més que no pas eròtiques. La seva estudiada indiferència t’humiliava. I la reacció era la pròpia d’un galifardeu. Les restituïes a la condició de pecadores i, com a tals, sense el dret moral a imposar-te un càstig. Erigit en Gran Inquisidor, de bon grat les hauries condemnades a morir consumides per les flames de l’odi.
Els accessos de ràbia eren fenòmens passatgers que no alteraven ni poc ni molt la teva vocació de voyeur. Des de l’òptica de la llei encara no eres un home i per tant no podies sentir, i menys encara satisfer, les necessitats dels homes. Elles s’hi jugaven el pa. No existiries fins que complissis els setze anys i poguessis demostrar-ho amb la cèdula d’identitat. Tampoc no t’importava gaire. Et bastava observar com es lligaven els altres homes i com ells les seguien, talment gossets. O et conformaves a assistir de prop a l’espectacle grotesc de la seva degradació, que identificaves amb l’olfacte i l’oïda: la intensitat dels perfums ordinaris mesclats amb l’olor rància de les pells bastes que els tornaven encara més feridors, i les veus desproveïdes de poder seductor que provaven de sonar enciseres i tard o d’hora desembocaven en la pura grolleria.
Cobejaves aquelles dones amb l’abrandament de la sang jove i les bandejaves amb l’instint de la raó abans no fossin elles les que, entre rialles i sarcasmes, et menessin de dret cap a casa. Empassant-te el desig transmutat en rancúnia, que assabories amb inconfessada delectança, et senties íntimament alleugerit. En realitat no perseguies la consecució de l’acte final que sovint somiaves i que reconeixies impossible de portar a terme mentre no variessin les teves circumstàncies. Acudies periòdicament a la cita de la Barcelona marginal seduït pel tast d’una experiència sensitiva infinitament més subtil. Es tractava, una mica més ençà i alhora més enllà del sexe, d’immergir-se en una atmosfera que duia implícit el risc permanent.
Risc d’endinsar-te en un àmbit repugnant, exposat per naturalesa, el qual la família no podia ni tan sols imaginar que freqüentaves. Risc de ser descobert per algun conegut en el moment més impensat i haver de suportar davant d’uns ulls crítics, potser tanmateix culpables pel fet de coincidir en el lloc proscrit, la gravidesa de la culpa. Risc de trobar una meuca sense manies respecte a la teva adolescència, i, un cop a l’alcova i encarat a la imminència del ritual iniciàtic, la pràctica es resolgués en fracàs. El risc, segons els teus càlculs, es presentava revestit de formes tan variades que acabava essent un de sol i múltiple. Al capdavall esdevenia una abstracció que per la fulgència i el misteri que implicava, components d’una realitat emplaçada just en els límits arbitraris del bé i del mal, t’enllaminia. Arribaves a ser talment una criatura cega i amb les parpelles obertes de bat a bat, d’expressió astorada, que fruïa escodrinyant l’entorn amb els ulls dels sentits afuats com antenes de cargol.
Quan en tornar de les excursions exploratòries t’arraulies al fons de la clova, ara realment cec en l’obscuritat del refugi, et deies que la transgressió es justificava per l’afany de recopilar un material únic i esgarrifosament viu que el purità senyor Galmés, el teu professor de dibuix amant dels paisatges de la Garrotxa, no et proposaria ni boig. I amb la consciència trampejada i el cos encès, t’afartaves de dibuixar putes i més putes en imaginades actituds lascives. Després t’acuitaves a ocultar els quaderns darrera els munts de tebeos que formaven parapet en un angle del dormitori, entre el tauler de dibuix i la paret il·luminada amb una reproducció de la Betsabé de Rembrandt.