Era senzillament inevitable que de llavors endavant l’escalada de les relacions amb Aliki es precipités. Amb consciència o no (encara no et sents capaç d’escatir-ho categòricament) havíeu sobrepassat la fase dels prejudicis que frenaven segons quines iniciatives. Us donàveu mútuament carta blanca i no importava a qui se li acudissin ni qui dels dos prengués la determinació de portar-les a la pràctica. Eren arguments que escrivíeu a quatre mans, amb l’ambició compartida d’arribar tan lluny com fos possible.
El plantejament de la teva disponibilitat vas plasmar-lo aquells dies en la làmina que feia el número deu de la Tauromàquia. Un home jacent a l’arena, amb una taca de roig intens a la blanca camisa brodada. L’animal enfurit el manté captiu entre les seves peülles, desproporcionadament grosses en relació amb el cos escorredís per bé que musculat, a penes uns traços que el siluetegen. Te el cap cot i mig girat, com si contemplés l’esfereïment dels espectadors amb un sol ull crispat per la irritació assassina que el posseeix. Les banyes són així mateix desmesurades, punyals esmoladíssims. Un d’ells, el que frega gairebé el terra granulós, intenta desesperadament enfonsar-lo de nou en el cos ja malferit amb el propòsit evident d’acarnissar-s’hi fins a rematar-lo.
Sens dubte que ho aconseguiria si no fos que de bon començament la lluita és desigual i ell està condemnat al fracàs. No té la més mínima possibilitat de poder culminar l’atac, que en definitiva és defensa, perquè mentre un company del tocat l’estira de la cua amb totes les seves forces, tres més, fent per manera de no posar-se a l’abast dels estilets, intenten immobilitzar la seva testa costi el que costi. L’un li anella el coll amb els braços, i els altres dos li aferren les banyes, una per banda.
És ben bé inútil que l’animal arreplegui les seves energies ja considerablement minvades pel càstig sistemàtic que ha anat rebent, i que sacsegi el cap amb violència per tal de des-fermar-se dels seus opressors i plantar-los cara. Ha consumit la quota de rebel·lia atacant i punxant, inferint amb el dolor humiliació, a l’enemic que tenia per únic i irreconciliable. Pràcticament no li serà donada cap més oportunitat de capgirar les regles del joc. El poder el tenen i l’exerceixen els altres, no pas ell. Si més no, però, ha fet la provatura d’arrabassar-los-hi.
Et va resultar d’allò més fàcil reflectir l’escena en el paper i lligar-la de seguida amb l’episodi onzè, que et va sortir directament sobre la cartolina en cosa d’un parell d’hores de dedicació absoluta i amb una simplicitat de línies del tot inesperada. Després vas contemplar l’efecte amb preocupació creixent, sense avenir-te amb la idea que aquell dibuix de traços elementals i no obstant això intencionats, concentrava els sentiments contradictoris que hi havies volgut abocar. Fins que vas advertir que per primera vegada en el curs de l’obra, l’originalitat de la composició consistia en l’absència inquietant de tot vestigi de sentiment. Més trasbalsador encara: es diria que el toro acceptava el parell de banderilles, la brutal queixalada dels arpons enfondits a la carn, amb un salt que no era veritablement ofensiu ni defensiu i sí tan sols la reacció lògica, visceral, al dolor. La submissió absoluta al nou flagell era doncs merament l’efecte de l’instint i no anava acompanyat de cap marca reveladora d’una qualsevol emoció.
¿Com et podies explicar el laconisme amb què havies portat a terme aquella peça, dibuixant tan sols les siluetes en negre de la bèstia i el seu rival sobre un fons pla, d’un groc molt lívid, i fins i tot deixant en l’anonimat l’expressió de les seves fesomies respectives? ¿Quina era la causa que t’havia impedit de tractar el tema del càstig tal com l’havies experimentat només dos dies abans induït, un cop més, pel sisè sentit que demostrava Aliki en fer que t’encaressis amb els teus fantasmes condormits?
Ja no et venia de nou que Aliki s’anticipés a les teves cobejances no expressades. Era talment com si te les llegís tan bon punt olorava la necessitat de posar en pràctica nous mètodes d’estímul. «Sóc una bruixa que et vol fer feliç», bromejava Aliki. I tot seguit afegia, ansiosa: «Confessa que l’experiència que vius amb mi és única». Ho corroboraves perquè era cert, però sempre amb una ombra de recança en notar que Aliki incrementava així de mica en mica el seu poder, del qual era conscient.
Un dia, quan ja era evident que veure-la cenyida amb el membre de làtex no t’ocasionava l’agitament del principi, Aliki va comparèixer empomant el mànec d’un fuet de pell negre, proveït de diverses tires curtes. Aliki et va mirar de dalt a baix amb severitat. «He comprat aquesta fusta perquè et vull castigar i sé que t’agradarà». «No, Aliki, escolta…». «¡Calla o la tastaràs ara mateix!». No et destarotava pensar que havia visitat novament un sex-shop amb el propòsit d’escollir aquell estri concebut per fustigar el plaer. Al capdavall, tu havies triat la cigala artificial sabent que en series el destinatari. El que encara avui et preguntes en embocar la Portaferrissa i girar a la dreta per ficar-te en l’estretor del carrer Roca deixant-te conduir per l’atzar del pelegrinatge, és com havia endevinat Aliki la forta impressió eròtica que des de sempre et produïa la sola idea del càstig corporal.
Ella no podia servir-se de cap motiu per sospitar que el record diluït de les primeres ereccions als sis o set anys, no en tenies pas més, l’associaves amb el dia que en sortir de l’escola dos companys et van convèncer que els acompanyessis a veure les atraccions que estaven instal·lades al passeig de Sant Joan, davant del Palau de Justícia. Vas gastar els deu cèntims que duies amb una barreta de pega dolça i et vas quedar embadalit contemplant les voltes dels cavallets, esplèndidament il·luminats. Hauries donat l’ànima a canvi de poder muntar en el cotxe de bombers que pujava i baixava com si saltés per damunt de l’onatge, mentre sacsejaves sense parar el batall de la campana. Vas arribar a casa una hora més tard. La mare et va rebre desesperada. T’abaixà els pantalons i amb una fúria que li desconeixies, apallissà amb la sabatilla de sola d’espart.
No has oblidat la barreja de dolor, impotència i humiliació, i la resposta espontània del teu cos a l’escarment. La febrada atuïdora a la zona del baix ventre que gairebé neutralitzava les ressonàncies sensibles del cos. El record de la rara sensació que aleshores quedà reduïda a un simple avís, lliga amb un altre de naturalesa més contundent. Temps a venir vas haver d’assistir, ben bé per casualitat, a l’escena de l’oncle Amadeu, germà del pare, que va assotar amb el cinturó el cosí Borja, mesos més jove que tu. No aconsegueixes precisar què hi feies al pis de l’oncle Amadeu i la tia Carme, ni quina havia estat la culpa de Boija que fos mereixedora de semblant acte de barbàrie. Mai no havies vist un adult tan fora de si i íntimament convençut que la crueltat era legitimada per la justícia.
La figura d’Aliki brandant les deixuplines, es confon amb la de l’oncle Amadeu subjectant la corretja per la sivella. El rostre congestionat per les llàgrimes i el terror de Borja que suplica en va. La tia Carme també plora, també prega, tracta de protegir el fill i de tornar el marit a la raó. Veus els ulls aterrits de Glòria, la germana de Borja, que es cobreix els llavis amb els punys, arraulida en un angle de la sala. ¿Què hi fas enmig del daltabaix familiar? Voldries tenir prou energia per arrencar a córrer, fugir del radi d’acció d’aquell energumen que ja mai més no tornarà a ser l’oncle Amadeu que té una tirada al pare i sempre ha estat com la representació viva de l’absent. Però no et mous, paralitzat per l’horror i, al dessota de la consciència, per una curiositat indefinidament malsana que et manté els peus immobilitzats.
Tot i que intueixes allò que t’espera. La violència desfermada, convertida en espectacle difícil de suportar i en buit dolorós a l’estómac. El so tallant de les xurriacades en topar amb el cos de la víctima, el teu cos retut, escollint el final de l’esquena i la zona predilecta de les anques, cabdellat a frec de les cortines o amb el cap ficat entremig de les cuixes d’Aliki que t’obliga a posar més entusiasme a les llepades de gos domesticat a còpia de cinglades que no deixen senyals però compleixen la funció de provocar-te una excitació de cavall. L’objectiu de l’oncle, però, és diferent perquè amb la mirada enterbolida, sangonosa, es proposa donar veritable suplici a l’infractor, causar-li la mena de dany que no s’oblida, i no li fa res que Borja hagi conservat un trau lleugerament escarlata a la templa esquerra, just al damunt de la cella, emblema inequívoc del correctiu inqualificable al qual mai no heu fet referència. A pesar que quan Borja i tu us trobeu, ara molt de tard en tard, no aconsegueixis evitar que et torni la imatge del seu rostre entumit d’adolescent que ja ni tan sols es protegeix, la sang que li raja del nas, se li esllavissa per la barbeta, li xopa la pitrera de la camisa verd poma. Borja es deixa caure a terra, vençut, i llavors t’arriben els crits histèrics de la tia Carme, els xiscles esborronadors de Glòria, la respiració mig tallada de l’oncle Amadeu que tot d’una es paralitza com si despertés de l’èxtasi de la violència i no s’acabés de creure les conseqüències de la seva irresponsabilitat. I tu, que al límit de la resistència et notes la glopada de vòmit, corres al wàter, et tanques per dins, i un cop alleugerit de la nosa dones sortida a l’allau d’esperma que t’inflava els testicles.
Aliki ignorava aquestes experiències que havien deixat les seves empremtes al teu inconscient. No t’havia passat pel cap confiar-li que detestaves qualsevol expressió de violència entre humans. Mai no havies posat la mà damunt els teus fills malgrat que, segons opinava Maria de la Pau, de vegades és pedagògic etzibar una plantofada en el moment oportú. No ho concebies. D’aquí provenia la sorpresa d’Anna en adonar-se de l’agressivitat que traslluïa la història de Melissa Blava. Menys encara havies confiat a Aliki que l’odi al càstig corporal ocultava un component d’autocomplaença vergonyosa. No obstant això, ella l’havia descobert i l’explotava amb habilitat.
Primer de tot et castigava amb mesura, donant a entendre una severitat rigorosa amb el gest i la veu que en realitat no aplicava. Bastava fent-te sentir víctima de la seva perversitat gratuïta, allò que precisament més execraves i alhora amb més rapidesa et duia a perdre l’oremus imaginant que no et deixava cap opció de rebel·lar-te contra la seva omnipotència. Aliki jugava sense falles el seu paper de dona que dominava al mascle, convençuda que aquest fruïa dels efectes del domini pel fet de rebre’ls d’una matrona que l’obligava a intercanviar els rols que respectivament se us atribuïen en la vida social. Amb la mateixa sagacitat, quan t’advertia en la frontera de l’aguant i t’escoltava somicar, la qual cosa et sortia espontàniament perquè formava part de l’ambientació realista que necessitaven els teus sentits enverinats, Aliki tirava lluny la fusta i es convertia en l’amant maternal que es compadeix de la criatura sofrent per culpa seva. T’abraçava amb delit tot d’una compassiu, et besava, resseguia amb els llavis els territoris de la pell envermellits per l’acció de les tires punitives, et deia en to planyívol, «pobret, pobrissó meu que ha estat dolent però no ho tornarà a fer mai més, ¿oi que mai més m’obligaràs a pegar-te per una malifeta?». I tu assenties obedient i a la poca estona t’escolaves dintre d’ella, recuperades just en aquell instant les vostres identitats com si fos la primera vegada que assaboríssiu la potència esclatant dels sentits.
Vas arribar a pensar que Aliki vivia només concentrada a mantenir el foc sagrat de les vostres passions. A penes coneixies detalls de què feia els dies que no us vèieu. De vegades t’explicava per telèfon que havia sortit a berenar amb alguna amiga, havia anat a comprar-se roba o passaria el cap de setmana a qualsevol indret. No tenies idea de si llegia poc o molt, si li agradava la música i de quin estil, quina opinió tenia del món o de la guerra que segons tots els indicis podia esclatar d’un moment a l’altre entre Iraq i les forces coalitzades. En realitat, no parlàveu de res que no estigués relacionat amb l’alcova de Madrazo. Aliki tampoc no s’interessava gaire per la teva feina i així, quan telefonava i insistia que et necessitava i exigia que tot seguit concertéssiu la cita, cada vegada acceptava de menys bon grat que t’hi neguessis invocant la impossibilitat d’interrompre allò que estaves fent. «Ja veig que jo no sóc important a la teva vida», et retreia dolguda. Llavors se’t feia avinent la realitat sense carnadures: éreu uns perfectes desconeguts. Tan sols us unia l’exploració de les regions ignotes del sexe com una manera en el fons d’engreixar els vostres egoismes, admeties en els rars moments de clarividència, fent veure que plegats us lliuràveu a l’exercici desinteressat d’acontentar-vos mútuament. Tu fins i tot havies anat més enllà en una ocasió d’eufòria: «Només tu i jo sabem com som realment. Ningú més no ens coneix. El nostre món és tan sols nostre i no podem compartir-lo», vas dir. Aliki et va fer prometre que ella era única a la teva vida. Se’t va aferrar entusiasmada: «¡Amor meu! ¡Sóc tan feliç!».
Tu no ho eres. Mai no ho havies estat. I des de la incorporació del fuet a les vostres justes, coincidint amb el període àlgid de les complicitats inconfessables, vas prendre consciència de l’enviliment que ja era més que una amenaça i vas sentir els primers símptomes de repulsió. Com aquell primer dia que havies fet l’amor amb Aliki al pis llòbrec del carrer Doctor Dou. Et separaves d’ella amb una clara sensació de desassossec. I els dies que seguien la trobada, t’esforçaves a no rememorar les incidències viscudes. Et senties enllardonat per fora i per dins, xop d’obscenitat, i, naturalment, no vacil·laves a fer Aliki responsable del rosec que et portava a mostrar-te adust quan et telefonava per saber si l’altre dia t’ho havies passat bé. Ella es sorprenia de les teves respostes eixutes, intentava recuperar l’antic poder de seducció de la seva veu, però tu t’entestaves a no voler que t’afectés i penjaves l’aparell així que podies. Era injust culpabilitzar-la de les teves pròpies debilitats i prou que ho sabies. Com també sabies que un cop la mala consciència emmudís sota la galopada del desig desbocat, Aliki et seria indispensable. Perquè encara depenies d’ella. Una gran part de tu en volia dependre, ofuscada per les promeses de l’inconegut, mentre que la resta, mínima i per tant d’influència limitada, pugnava per lliurar-se del seu dogal. La reconeixença de les forces en lluita i la certesa absoluta de la facció que cantaria victòria, t’irritava profundament. ¿A qui podies recórrer en cerca d’ajut?