Vas abandonar el pis del carrer Doctor Dou amarat d’odi. Odiaves Aliki, t’odiaves tu mateix, odiaves la ciutat grisa i l’atmosfera carregada d’humitat que t’oprimia els bronquis. Et senties només viu gràcies a l’odi cordial que vessaves.
Després que Aliki es fiqués en un taxi a la Rambla i et digués «Espero que ens tornarem a veure», passeig amunt cap al carrer de Pelai ni tan sols et preguntaves què havia passat. La motivació del teu odi era que precisament no havia passat res del que d’entrada havies confiat que passés. Aliki no havia donat una resposta satisfactòria a les teves expectatives.
¿Què esperaves d’Aliki? La munió de vianants de fesomies neutres que a les set de la tarda omplien la vorera més concorreguda del carrer de Pelai, t’ho preguntaven des de la seva hermètica indiferència. Que fos única, contestaves irat, i resulta que és una de tantes. I ells acollien les teves paraules movent significativament els caps i t’acusaven d’ingenu.
Ingenu per partida doble. D’una banda per haver cregut que la primera vegada que establies autèntica intimitat amb una dona com Aliki, les conseqüències podien ser del tot favorables. De l’altra, comptava el fet que la lleugera brisa freda que t’enravenava la pell del rostre a l’altura de la plaça Universitat, no t’obligava a reconèixer que també eres culpable de com havien girat les coses. Vas haver d’esperar fins a arribar a casa i mirar-te al mirall de la cambra de bany, per admetre que les batalles del llit solen dirimir-les dos contrincants.
Aliki i tu en un pis vell i antigament amb davants i darreres que l’afany d’especulació havia partit en dos i del qual ella sabia com aconseguir les claus. «Un niu d’amor», el presentà Aliki amb irònica carrincloneria. L’amor de passavolants. Les parets del dormitori eren entapissades de blau solar. El cobrellit, rosa pàl·lid. Els llums de dos aplics a banda i banda del llit, d’un blanc mantegós, graduables. Un niu de lloguer pensat amb vista a parelles d’ocells que sabessin prescindir de la vulgar artificiositat ambiental.
En aquella alcova de préstec vau contemplar per primera vegada els vostres cossos. Nua davant els teus ulls que la resseguien amb lúbrica delectança, Aliki es ruboritzà. La pujada del vermelló a les seves galtes et va encendre més encara.
«Vine al llit, vine», et convidà ella. Però tu li vas demanar un instant més. Aliki somrigué i abaixà els braços que havia estès cap a tu en un gest de tendresa. En aquell moment se’t va acudir que Aliki era grega. Així és que de seguida vas identificar el seu cos amb l’escultura d’Harmonia, filla d’Afrodita i d’Ares i germana d’Eros, que t’havia seduït per l’equilibri de les seves formes al museu d’Atenes.
Si llavors havies cregut que l’Harmonia modelada per mans anònimes es corresponia amb el teu ideal de dona per a l’amor físic, l’Aliki que davant teu adoptava espontàniament el posat d’escultura clàssica, els braços al llarg del cos i la cama esquerra suaument flexionada, era la transposició d’aquest ideal a la realitat. Per tant, et vas disposar a fer l’amor amb un ideal estètic i no amb la dona de carn i sentits que et va rebre nerviós com un novici que celebra la primera missa. Aliki es contagià de la teva inseguretat. En definitiva, Harmonia hagué d’haver-se-les amb Pentos, el geni que personifica la pena i es vincula directament amb la mort des que, segons la narració de Plutarc, arribà amb retard a l’acte en el qual Zeus concedia atributs als diferents genis.
Un dia, molt més tard, vas demanar a Aliki quina impressió s’havia endut d’aquella primera trobada al pis vell del carrer Doctor Dou. Ella et mirà llargament, mesurant el grau de sinceritat que eres capaç d’assimilar. «¿Vols saber-ho, de debò?». Naturalment que sí. «Doncs que vam fer-ho tot i com si no haguéssim fet res». Vas haver d’acceptar que la síntesi era perfecta. «Érem dos desconeguts que no vam saber trobar allò que teníem en comú», vas dir. Ella afirmà amb el cap. «Teníem por l’un de l’altre, potser perquè pressentíem on ens portaria la relació un cop trenquéssim el gel de les convencions», afegí Aliki. El cas era que tan sols tenia estampat el record, a la punta de la llengua, del xampú de coco que impregnava la teva pell. Et vas interrogar, sense obtenir cap resultat plausible, si la teva memòria gustativa conservava alguna referència primària del cos d’ella.
Després Aliki es va referir a Pentos no perquè la teva manera goluda i com accelerada d’estimar-la et vinculés amb el geni funerari, sinó perquè, ben al contrari d’ell, que havia arribat tard a l’acte transcendental de Zeus tot volent ser-hi a temps, tu havies acabat massa d’hora malgrat que sens dubte tenies el propòsit de demorar al més possible el desenllaç. Amb aquestes paraules Aliki va descriure la realitat de la situació. T’havies precipitat sense poder-ho evitar, i tot seguit t’havies emplenat d’odi, en el qual ofegares el sentiment de culpa.
Al capdavall, una culpa més aviat abstracta que prescindia d’Aliki i ho devia tot a l’amor propi ferit. Exhaust i insatisfet, havies tancat els ulls i no havies pensat en Aliki, estirada al costat, muda i quieta, mentre el teu suc germinal se li allotjava a l’estómac com lava ardent. No vas advertir el detall essencial que la diferenciava d’altres dones. Ella no havia corregut al lavabo amb els llavis premuts i la urgència de perbocar la viscositat lletosa aigüera avall i glopejar qualsevol líquid desinfectant. Aliki havia portat a terme l’amor oral fins a les últimes conseqüències, sense que te n’adonessis i sense tampoc rebre’n cap correspondència. Aliki no havia arribat al clímax, va dir, però havia sentit que li naixia, de molt endins, un corrent de tendresa que substituïa l’excitació no aplacada per una rara confiança en l’espera. «I ho vaig encertar, cel meu, ho vaig encertar de ple. ¿No trobes que és meravellós?».
Ni tan sols aleshores que vivíeu la plenitud de la vostra intimitat i semblava que res provinent del passat podia afectaria, no vas decidir posar-te al nivell de la seva franquesa. No vas al·ludir a l’odi covard que es mesclava amb la blana sensació d’alleujament. Al carrer Aribau et vas aturar a comprar tabac i mentre la dependenta de l’estanc et tornava el canvi, vas rumiar que la rosseta seriosa que t’atenia no es podia imaginar que venies de follar amb una dona grega, de cos grec i ulls grecs, xardorosa però tensa, amb la qual havies confiat entrar al paradís dels sentits i no havies franquejat més que el rebedor del somni. El somieig irredempt dels càndids que tallen una petita flor silvestre al peu d’un mur inaccessible, i a través de les seves lígules veuen a l’altre costat un magnífic jardí de colors i perfumats sublims habitat per nimfes. ¿Què hauria pensat la noia atrafegada si sabés que no havies creuat el llindar d’accés al veritable jardí d’Aliki? Els seus llavis gormands ho havien impedit. I la teva luxúria incontrolada d’home sexualment educat en el culte a la pròpia satisfacció. Una evidència que et negaves a acceptar; t’humiliava fins a un tal extrem que es transmutava en odi.
No vas dir a Aliki que aquell dia, a l’altura de la Diagonal, l’aspror d’un whisky sense aigua ni gel accentuà la impressió d’haver fet fora de tu una nosa engavanyadora. No hi hauria segon acte amb Aliki, vas reflexionar de sobte. En arribar a casa, una bona dutxa amb aigua tebiona i convenientment refregat el cos amb el xampú de coco, et purificaria del contacte amb la dona ja no desitjada. Així esborraries els rastres de la comèdia que mai no havia d’haver estat representada. Al local tot ell de fusta pretesament noble, decorat a l’estil dels clubs anglesos, la tonalitat de les llums deliberadament pastoses, sonava una música de fons melodiosa que et recordà l’orquestra d’Armand Bernard. Combinava a la perfecció amb el to discret de les converses que la clientela majoritàriament masculina, d’alts executius en posició de repòs, mantenien arran de taulell. I amb l’aspecte eficient del bàrman amb jaqueta blava que atenia tothom amb exquisida obsequiositat.
Et vas veure la cara reflectida al mirall de l’altre costat del taulell, entremig de les ampolles. No traspuava odi. Era el rostre d’un home madur, expressió predilecta de la teva filla Anna, que denotava cansament. A la teva edat ja no et senties en disposició afectiva de suportar les intemperàncies d’un odi suscitat per algú que no hi tenia cap dret. Del tamboret estant no podies distingir l’enfilall d’arrugues que solcaven la pell de les comissures dels ulls i dels llavis. No les veies, però tenies certesa que hi eren. Aliki havia estat un mer accident. Amb el darrer glop de la beguda espirituosa que et reconfortava el cos destemperat, vas donar per conclosa l’aventura amb Aliki Kasdaglis.