40

Degarmo s’apartà de la paret i féu un somriure estrany. La seva mà dreta es mogué ràpidament, i un instant després empunyava una pistola. La tenia aferrada amb força, però sense apuntar enlloc; en tot cas, més aviat cap a terra. S’adreçà a mi, però sense mirar-me.

—Tinc entès que no porteu cap arma —digué—. Patton sí que té una pistola, però no crec que sigui capaç de treure-la de la pistolera prou ràpidament perquè l’hi serveixi per a res. Digueu-me, si us plau, si teniu cap prova que confirmi la darrera suposició que heu fet ara mateix. O us sembla tan poc important demostrar-la que ni us n’heu preocupat?

—Tinc una petita prova —vaig dir—. És petita, però pot créixer. Algú ha estat amagat darrera la cortina verda de l’apartament del Granada, més de mitja hora, tan silenciosament com només sap romandre-hi un policia a l’aguait. Algú que tenia una porra. Algú que sabia que m’havien clavat un cop al cap sense que li calgués mirar-me. Vós li ho heu dit a Shorty, ho recordeu? Algú que sabia que la noia també havia rebut un cop al cap, tot i que no se l’hi veia, i que no havia tingut prou temps ni ocasió de remenar el cadàver per descobrir-ho. Algú que despullà la noia i li clava les ungles al ventre amb la mena d’odi sàdic que un home com vós pot sentir per la dona que ha convertit la seva vida en un infern. Algú que en aquest moment té sota les ungles rastres de sang i restes de cutícula, en prou quantitat per a ser analitzades per l’especialista. M’hi jugo el coll que no esteu disposat a permetre que Patton examini les ungles de la vostra mà dreta, Degarmo.

Degarmo aixecà l’arma una mica i tornà a somriure. Un somriure pàl·lid, estrany.

—I com suposeu que he sabut on trobar-la? —preguntà.

—Almore la devia haver vist, entrant o sortint de casa de Lavery. Això devia ser el que el posà tan nerviós i el que el decidí a telefonar-vos quan em va veure rondant per aquells volts. El que no sé exactament és com vau seguir-la per saber on s’allotjava. Però no em sembla especialment difícil. Podíeu amagar-vos a casa d’Almore i seguir-la, o seguir Lavery. Una tasca rutinària per a un policia, no?

Degarmo va fer que sí amb el cap i romangué silenciós un moment, meditant. La seva cara tenia una expressió ombrívola, però als seus ulls hi havia una mena de lluïssor divertida, gairebé. La cambra era càlida i pesava en l’aire la sensació d’un desastre que ja no tenia remei. Degarmo semblava que ho copsés menys clarament que nosaltres.

—Vull sortir d’aquí —digué a l’ultim—. No aniré gaire lluny, potser, però no estic disposat que cap poli em posi la mà al damunt. Hi ha cap objecció?

Patton digué, amb calma:

—No pot ser, fill meu. Sabeu perfectament que us haig de detenir. Ja sé que no s’ha demostrat res, encara, però no us puc deixar marxar així com així.

—Teniu un ventre d’allò més bufó, Patton. Jo tinc molta punteria. Com penseu impedir-me que me’n vagi?

—Ara mateix ho rumiava —digué Patton, gratant-se el clatell—. Però no he arribat a cap conclusió. No m’agradaria que em foradéssiu el ventre. Però tampoc no puc permetre que em prengueu el pèl dins el meu districte.

—Deixeu-lo que se’n vagi —vaig dir jo—. No podrà sortir d’aquestes muntanyes. Per això l’he fet pujar aquí dalt.

Patton digué, amb calma:

—Algú podria prendre mal en intentar agafar-lo. No seria just. Si algú ha de prendre mal, haig de ser jo.

Desarmo va somriure.

—Sou un bon element, Patton —digué—. Mireu: tornaré a ficar-me la pistola sota l’aixella i començarem de cap i de nou. Sóc prou ràpid per a permetrem aquesta magnanimitat.

Es ficà la pistola a la pistolera de l’aixella. I es quedà amb els braços penjant al costat del cos, la barbeta una mica avançada, en actitud d’alerta. Patton no parava de mastegar, amb els ulls pàl·lids clavats en els de Degarmo.

—Jo estic assegut —es queixà—. I no sóc tan ràpid com vós, a més. No m’agrada passar per un covard. —Em mirà tristament—. Per què dimonis havíeu de portar-me’l aquí dalt? Jo no hi tinc res a veure, amb tot això. Mireu, ara, en quin embolic m’heu ficat!

Degarmo tirà el cap una mica endarrera i esclatà en una riallada. Encara reia quan la seva mà dreta saltà per agafar altre cop l’arma.

Jo no vaig veure que Patton es mogués gens ni mica. Però l’estrèpit de la seva Colt m’eixordà.

El brac de Degarmo saltà cap en un costat, i la pesada pistola li fou arrabassada de la mà i anà a petar contra la paret. L’home es mirà la mà amb els ulls fora de les conques.

Patton s’aixecà lentament. Travessà la cambra, sense presses, i d’una puntada de peu envià l’arma de Degarmo sota una cadira. Llavors mirà Degarmo tristament. Degarmo es xuclava la sang dels nusos dels dits.

—M’heu donat una oportunitat —digué Patton, tristament—. No havíeu d’haver-la donada. No pas a un home com jo. Fa molts anys que manejo pistoles, fill meu. Més que no en teniu vós.

Degarmo començà a atansar-se a la porta.

—No ho feu —li digué Patton, amb calma.

Degarmo seguí avançant. Arribà a la porta i obrí la persiana. Es girà per mirar Patton. Ara estava blanc com el paper.

—Me’n vaig —digué—. Només podreu impedir-ho d’una manera. A reveure, panxut.

Patton no va moure ni un múscul.

Degarmo sortí. Vam sentir les seves petjades pesants en el porxo i en l’escala exterior.

Jo vaig atansar-me a la finestra per veure’l. Patton encara no s’havia mogut. Degarmo baixà l’escala i començà a travessar la petita presa.

—Travessa la presa —vaig dir—. Té cap pistola, Andy?

—No crec pas que la faci servir, suposant que en tingui alguna —digué Patton, amb calma—. Per què hauria de disparar?

—Bé, que em pengin —vaig dir.

Patton sospirà.

—No havia d’haver-me donat aquesta oportunitat —digué—. M’ha deixat fred. No he tingut més remei que donar-li’n una, també. Tot i que no li servirà de res.

—És un assassí. És perillós —vaig dir.

—No ho crec pas. És d’una altra mena —digué Patton—. Heu tancat el vostre cotxe?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Andy s’acosta, de l’altre extrem de la presa —vaig dir—. Degarmo l’ha aturat. Ara hi parla.

—Potser agafarà el cotxe d’Andy —digué Patton, tristament.

—Bé, que em pengin —vaig repetir.

I vaig mirar Kingsley. Tenia el cap entre les mans i els ulls fits a terra. Vaig tornar a mirar per la finestra. Degarmo ja no es veia. Andy era a mig camí de la presa, i s’atansava a poc a poc, girant-se cap endarrera, de tant en tant. Arribà fins a nosaltres, clarament, el soroll d’un cotxe que s’engegava. Andy aixecà el cap per mirar cap a la cabanya, després es girà, i arrencà a córrer cap a l’altre extrem de la presa.

El soroll del motor s’allunyà i es va perdre. Quan vam deixar de sentir-lo, Patton va dir:

—Bé, suposo que val més que torni a la meva oficina i faci unes quantes telefonades.

Kingsley s’aixecà sobtadament, entrà a la cuina, i en tornà amb una ampolla de whisky. Se serví una ració generosa, i se la va beure bo i dret. Després sortí pesadament de la sala d’estar i entrà al seu dormitori. Vaig sentir com gemegava el somier.

Patton i jo vam sortir de la cabanya, en silenci.