12

A tres-cents metres de la barrera, un camí de carro s’endinsava pel bosc, passant per darrera un penyal de granit. Vaig entrar-hi, i, un cop fora de la vista de la carretera, vaig fer maniobra per deixar el cotxe en direcció a la sortida, i vaig parar. Amb els llums apagats, vaig passar mitja hora en silenci, assegut darrera el volant, esperant.

Mitja hora, sense tabac, sembla una eternitat. A mi m’ho semblà, almenys. A l’últim vaig sentir un cotxe que s’atansava i baixava per la carretera. Quan em semblà que ja era prou lluny, vaig baixar del meu cotxe, i vaig tornar, a peu, a la barrera i a la cabanya de Chess. Aquesta vegada no em costà gens d’entrar-hi. De seguida vaig passar a la cuina. I vaig encendre el llum. Tot era en ordre. Bill Chess, solitari o no, era un home endreçat, evidentment. De la cuina hom passava al dormitori, i del dormitori a un petit bany que semblava afegit a la cabanya recentment. Al bany no vaig trobar-hi res de particular.

Al dormitori hi havia un llit de matrimoni, un tocador, un escriptori, dues cadires i una paperera. A banda i banda del llit, dues estores ovalades.

Vaig escorcollar els calaixos. Hi havia un joier ple de bijuteria. Damunt el tocador, productes de bellesa. En quantitat potser excessiva. No en vaig fer massa cas. Tot regirant la roba vaig fer un descobriment que no em va agradar: unes calces de seda, molt fines, amb puntes i tot, que semblaven noves de trinca. No era lògic que Muriel se les hagués deixat.

Mala cosa per a Bill Chess. Em vaig preguntar què en devia haver pensat Patton.

Vaig tornar a la cuina. La capsa del sucre de llustre era en un racó. Patton havia intentat recollir el que s’havia vessat. Prop del sucre hi havia d’altres pots, amb sal, bòrax, midó, sucre roig i d’altres productes. En qualsevol d’aquells pots podia haver-hi amagada una cosa.

Una cosa que havia estat arrencada de la cadeneta, els extrems de la qual no encaixaven pas.

Amb els ulls clucs, vaig agafar el primer pot que vaig trobar. Era el midó. Vaig abocar-lo damunt un diari. Però no hi havia res amagat. Vaig fer el mateix amb el bòrax. Tampoc no hi havia res. «A la tercera va la vençuda», vaig pensar. Però el pot de la sal tampoc no tenia trampa.

El so d’unes petjades em glaçà la sang a les venes. Vaig córrer a apagar el llum. Massa tard, de totes maneres. Vaig tornar a sentir les petjades, suaus i cauteloses.

Em vaig quedar esperant, a les fosques, amb ell llum de butxaca a la mà: Així van passar dos minuts inacabables, durant els quals amb prou feines vaig respirar.

No podia ser Patton. Patton hauria obert la porta francament. Els passos es van atansar a la porta, llavors. Després no vaig sentir res. Atansant-me a la porta silenciosament, vaig agafar-ne el pom i la vaig obrir d’una batzegada, alhora que encenia el llum de butxaca. Vaig veure brillar dos ulls enormes, un instant. Després vaig sentir un salt, i la remor d’un galop que s’allunyava entre els arbres. No era sinó un cérvol tafaner!

Vaig tancar la porta abans de tornar a la cuina, amb el llum encès a la mà. El raig de llum es posà, casualment, en la capsa del sucre de llustre.

Encenent el llum del sostre, vaig agafar la capsa i la vaig buidar damunt el diari estès.

Patton no havia acabat la feina. Havent descobert entre el sucre un objecte, per pura casualitat, havia donat per entès que no hi havia res més. I, pel que semblava, no s’havia adonat que la cadeneta no era completa.

Entre el polsim del sucre va aparèixer un altre paquetet de paper de seda. El vaig desembolicar. A dins hi havia un minúscul cor d’or, no pas més gran que una ungla.

Vaig tornar a ficar el sucre dins la capsa, i vaig posar la capsa al seu lloc. El paper de diari anà a parar a l’estufa. Un cop a la sala d’estar vaig encendre el llum de sobretaula. A la viva claror de la bombeta, la inscripció gravada al dors del petit cor amb prou feines es podia llegir, sense lupa.

Deia: «Al a Mildred. 28 de juny de 1938. Amb tot el meu amor».

Al a Mildred. Al a Mildred Haviland. Mildred Haviland era Muriel Chess. Muriel Chess havia mort… dues setmanes després que un policia que es deia De Soto havia aparegut per aquell volts, cercant-la.

Em vaig quedar dret, amb el petit cor d’or a la mà, preguntant-me fins a quin punt m’interessava, a mi, tot allò. Sense tenir-ne ni la més lleugera idea, però.

Després d’embolicar la joia en el paper de seda, vaig sortir de Ja cabanya i vaig tornar al poble.

Patton era al seu despatx, telefonant, quan jo hi vaig arribar. La porta era tancada i em calgué esperar mentre enraonava. Al cap d’una estona penjà i m’obrí.

Vaig entrar darrera seu i vaig deixar el paquetet damunt el taulell.

—No heu escorcollat prou la capsa del sucre —vaig dir, obrint el paquet.

Patton mirà el petit cor, em mirà a mi, passà darrera el taulell i agafà una lupa de la seva taula. Examinà el dors del cor. Deixa la lupa i em mirà, cellajunt.

—Ja m’ho podia pensar, que si volíeu escorcollar la cabanya ho faríeu, al capdavall —digué, molest—. Suposo que no em creareu massa maldecaps, oi?

—Hauríeu d’haver-vos fixat que els dos extrems de la cadena no coincideixen —li vaig dir.

Em mirà tristament.

—Fill meu, jo no tinc la vista que teniu vós.

Va empènyer el petit cor amb el dit, i es quedà mirant-me sense dir res.

—Si pensàveu que aquesta cadeneta podia ser algun objecte que destapés les gelosies de Bill —vaig dir—, jo també ho pensava. Però m’hi jugaria el coll que Bill no arribà a veure mai aquesta cadena ni va sentir parlar mai de Mildred Haviland.

—Tinc la impressió que vaig fer una mala passada a aquell De Soto, no us sembla? —digué Patton, lentament—. Li hauré de demanar perdó.

—Suposant que torneu a veure’l —vaig dir.

Ens vam mirar fit a fit.

—Espereu —digué—. No em digueu que ja teniu una altra teoria.

—Sí. Bill no assassinà la seva dona.

—No?

—No. Muriel va ser assassinada per algú que l’havia conegut en el passat. Algú que havia perdut el rastre d’ella i després el retrobà, va saber que era casada amb un altre home, i no li va fer cap gràcia la cosa. Algú que coneixia prou bé aquesta comarca, com la coneixen centenars de persones que no viuen aquí, i que sabia un bon lloc per amagar-hi el cotxe i les maletes. Algú que odiava i sabia dissimular-ho. Algú que la va convèncer perquè se n’anés amb ell, i quan tot va ésser a punt i la noia va haver escrit la seva nota de comiat, l’agafà pel ganyot i li donà el que, segons ell, es mereixia, abans de tirar-la al llac i tocar el dos. Que me’n dieu?

—Bé —féu Patton, assenyadament—, ho trobo una mica complicat, tot plegat, no us sembla? Però no és pas impossible. Gens ni mica.

—Quan us hàgiu cansat d’aquesta teoria feu-m’ho saber —vaig dir—. Ja us en tindré una altra a punt.

—No en dubto pas —digué Patton.

I per primera vegada des que l’havia conegut, el vaig veure riure.

Vaig acomiadar-me’n altra vegada i vaig sortir del seu despatx, deixant-lo que rumiés amb tota la força del seu cervell de muntanyenc.