6

Vam baixar a la vora del llac i vam seguir per l’estreta passera de la presa. Bill Chess em precedia, coixejant i aferrant-se a la corda que feia de barana. En un punt, l’aigua passava per damunt el mur de ciment armat.

—Aquest matí deixaré anar una mica l’aigua, pel molí —digué Bill, per damunt l’espatlla—. És per l’única cosa que serveix. El van construir fa tres anys uns que feien una pel·lícula. Aquell petit moll d’allà també és obra d’aquella gent. La major part de les coses que van muntar les van desfer després, però Kingsley els obligà a deixar el moll i el molí. Es veu que ho trobava pintoresc.

El vaig seguir per una tram d’escala de fusta fins al porxo de la cabanya de Kingsley. Bill obrí la porta i vam entrar. A dintre, gairebé hi feia calor. La llum que entrava a través de les escletxes de les persianes closes barrava el trespol. La sala d’estar era espaiosa i alegre: hi havia catifes índies, i els mobles eren d’estil rústic, amb aplicacions de bronze. El terra era empostissat. En un racó hi havia un bar adossat a la paret, amb tamborets rodons. La sala era neta, immaculada. No feia gens la impressió que la senyora Kingsley hagués abandonat la casa precipitadament.

Vam entrar als dormitoris. En dos d’ells hi havia sengles parells de llits bessons, i en l’altre un ample llit de matrimoni amb un cobrellit molt bonic. Era la cambra dels amos, segons va dir Bill Chess. Damunt un moble hi havia un joc de tocador d’acer inoxidable, amb esmalts de verd de jade, i un assortit de productes de cosmètica. Un parell de pots de crema lluïen l’etiqueta daurada de la Companyia Gillerlain. Una de les parets de la cambra era tota armaris, amb portes corredisses. Vaig obrir-ne un per mirar què hi havia. Semblava ple de vestits de dona, de la mena que les senyores porten quan estan de vacances. Bill Chess em mirava amb les celles juntes, mentre jo remenava l’armari. Vaig tancar la porta i vaig obrir el calaix sabater de sota. Hi havia almenys mitja dotzena de parells de sabates que semblaven ben noves. Vaig tornar a tancar el calaix i em vaig redreçar.

Bill Ches s’havia plantat davant meu, amb la barbeta tirada endavant i les mans als malucs.

—Per què dimonis heu hagut de remenar la roba de la senyora? —preguntà, amb veu irada.

—Per moltes raons —vaig dir—. Per exemple, que la senyora Kingsley no tornà a casa, quan sortí d’aquí. El seu marit no l’ha vista des de llavors. No sap on és.

L’home deixà caure els punys als costats del cos.

—De manera que sou un poli —va dir—. El primer pensament sempre és el bo. Gairebé m’havia arribat a convèncer que no. I jo que us ho he explicat tot, com un beneit!

—Sóc tan capaç de guardar un secret com qualsevol —vaig dir.

I vaig entrar a la cuina, que comunicava amb un petit menjador, alegre, amb tot de finestres. La cuina era molt ben endreçada. No hi havia tasses ni plats bruts, ni gots de whisky escampats per damunt els fogons. No hi havia formigues ni mosques. La senyora Kingsley podia ésser desordenada en moltes coses de la seva vida, però semblava una excel·lent mestressa de casa.

Vaig tornar a la sala d’estar, i des d’allà vaig sortir al porxo, per esperar que Bill Chess tanqués la casa. Quan va haver acabat de fer-ho i es girà cap a mi, amb aquella cara de tres deus, li vaig dir:

—Jo no us he demanat que m’obríssiu el cor i us l’espreméssiu com una llimona, però tampoc no he fet res per evitar-ho. No caldrà que Kingsley sàpiga que la seva dona us va provocar, si no és que darrera d’això hi ha més coses que ara no sospito.

—A fer punyetes —digué l’home, sense canviar de cara.

—Com vulgueu. Però, digueu: no hi ha cap possibilitat que la vostra dona i la de Kingsley se n’anessin juntes?

—No sé com.

—Quan vau anar a ofegar en alcohol les vostres preocupacions, és possible que les dues dones es barallessin i acabessin plorant juntes, estretament abraçades. Llavors, la senyora Kingsley podia emportar-se la vostra dona amb ella. Bé devia tenir l’automòbil aquí, no?

La teoria semblava absurda, però l’home l’estudià seriosament.

—No. Muriel és incapaç de plorar abraçada amb ningú. De joveneta li’n van fer passar les ganes. I, en tot cas, no hauria pas triat aquella garsa per expansionar-se. Quant al transport, Muriel tenia un Ford per a ella sola. No podia conduir el meu, perquè els controls hi són adaptats a la meva cama malalta.

—Simplement, se m’havia acudit que podia ser —vaig dir.

—Doncs si se us torna a acudir cap ximpleria com aquesta, val més que no us hi atureu —digué Bill.

—Trobo que per ser un home que fa confidències als desconeguts teniu la pell molt fina, mestre —vaig dir.

Bill avançà un pas cap a mi.

—Que voleu rebre, o què? —m’amenaçà.

—Escolteu, Bill —vaig fer—. Faig un esforç suprem per creure que sou un bon element, en el fons. M’hi voleu ajudar o no?

Panteixà fatigosament uns instants, i després obrí els punys i deixà caure les mans als costat del seu cos.

—Mestre, no sóc precisament l’home adequat per animar una festa —va dir llavors—. Voleu anar a fer un tomb al voltant del llac?

—Sí, però amb la vostra cama…

—La meva cama ho ha resistit moltes vegades abans d’avui.

Vam posar-nos a caminar, l’un al costat de l’altre, com dos bons amics altre cop. Jo no creia que les bones relacions duressin ni cinquanta metres. El camí, prou ample perquè hi passés un automòbil, vorejava el llac, per damunt el nivell de l’aigua, i serpentejava entre altes roques. Cap a mig camí hi havia una altra cabanya construïda sobre una base de pedra. La tercera cabanya era bastant més enllà de l’extrem del llac, en un terreny gairebé pla. Totes dues eren tancades i tenien un aspecte solitari.

Al cap d’un o dos minuts Bill Chess va dir:

—De manera que la garsa ha tocat el dos?

—Això sembla.

—Sou de la bòfia de debò o només un detectiu privat?

—Detectiu privat.

—Ha fugit amb algun home?

—Probablement.

—Segur. És una bagassa. Kingsley ja ho devia saber. Tenia una colla d’amics.

—Venien molt, per aquí, els seus amics?

Bill no contestà.

—N’hi havia un que es deia Lavery?

—Com voleu que ho sàpiga, jo?

—No és cap secret —vaig dir—. La senyora Kingsley envià un telegrama des d’El Paso dient que ella i Lavery se n’anaven a Mèxic.

Vaig treure’m el telegrama de la butxaca i li vaig allargar. L’home es posà les ulleres i s’aturà per llegir-lo. Em tornà el telegrama, es ficà les ulleres a la butxaca, i mirà cap a l’aigua blava del llac.

—Aquí teniu una petita confidència, a canvi de les que m’heu fet abans —vaig dir.

—Lavery va ser aquí, una vegada —digué Bill, lentament.

—A mi em confessà que l’havia vista fa un parell de mesos. Probablement aquí. Assegura que no l’ha tornada a veure. Però no sabem si creure’l. No tenim cap raó a favor ni en contra.

—Així, ella no és amb Lavery, ara?

—Ell diu que no.

—M’estranyaria que la garsa es prengués la molèstia de tornar a casar-se —digué Bill—. No crec que es pari en detalls així.

—Però, no podeu donar-me cap informació concreta? No vau veure ni sentir res que us sembli interessant per a mi?

—No —féu Bill—. I si ho hagués vist o sentit no sé si us ho diria. Sóc un porc, però no d’aquesta mena.

—Gràcies per intentar-ho, de tota manera —vaig dir.

—No us dec cap favor, a vós —digué—. A fer punyetes, vós, i tots els de la vostra mena.

—Ja hi tornem a ser —vaig dir.

Havíem arribat a l’altre extrem del llac. El vaig deixar plantat i em vaig atansar al petit moll. Recolzant-me a la barana de fusta que hi havia a l’extrem del moll vaig veure que allò que semblava un pavelló per a una banda de música no eren sinó dues parets que feien un angle en direcció a la presa. Bill Chess s’apropà darrera meu i es recolzà en la barana, al meu costat.

—Això sí: us agraeixo el whisky, tanmateix —va dir.

—No val la pena. Hi ha pesca, al llac?

—Truites, però poques i degenerades. Jo gairebé mai no pesco. No m’interessa. I perdoneu si he tornat a posar-me brusc, abans.

Vaig somriure, fitant els ulls en l’aigua profunda i quieta. Mirant-la així es veia de color verd. Tot d’una es produí un petit remolí, a prop nostre, i una ràpida forma verdosa es mogué en l’aigua.

—És l’Avi —digué Bill Chess—. Fixeu-vos si és gros. Li hauria de fer vergonya d’engreixar-se d’aquesta manera.

Al fons de l’aigua es veia una mena de plataforma de fusta. Em va sorprendre. No podia comprendre per què servia. I ho vaig preguntar a Bill.

—Això era l’embarcador, abans que fessin la presa —explicà—. Quan la van construir el nivell de l’aigua pujà, i l’embarcador quedà dos metros ensota.

Un bot de fons pla es gronxava suament, lligat en un pal del moll. L’aire era tranquil i assolellat, i encomanava una pau que no es troba en les ciutats. Hauria pogut passar hores sense fer res, allà, oblidant Derace Kingsley, la seva dona i els amics d’aquesta.

Es produí un moviment brusc al meu costat, i Bill Chess exclamà:

—Mireu!

La seva veu esclatà com un tro. Els seus dits poderosos es van enfonsar en la carn del meu braç, fins que em va fer mal. Bill s’havia abocat per damunt de la barana, i mirava el fons de l’aigua, tan pàl·lid com podia aparèixer sota la seva pell bronzejada. Jo vaig mirar, com ell, cap a la vora de l’antic embarcador submergit.

Lànguidament, de sota d’aquell empostissat mig podrit, sorgia una cosa que s’agitava en la penombra. L’estrany objecte vacil·là un moment, i tornà a amagar-se sota les fustes.

Vist des d’on érem, allò havia semblat ben bé un braç humà.

Bill Chess s’incorporà rígidament. Es girà, sense dir res, i reculà pel moll fins arribar en un munt de rocs. El vaig sentir panteixar. L’home aixecà una pedra, amb ambdues mans, i tornà cap on jo era, a poc a poc, respirant fatigosament. La pedra devia pesar quaranta quilos, ben bé. Sota la pell bruna del seu coll, els músculs tibaven, com cordes. Estrenyia les dents amb força, i el bleix li xiulava.

Arribà a l’extrem del moll, i repenja la pedra a la barana. Allà l’aguantà un moment, mirant cap avall, mesurant la distància. Després deixà anar una mena de gemec, i llançà el roc a l’aigua, per damunt de la barana, que trontollà violentament.

Els esquitxos que provocà ens van mullar tots dos. El roc havia caigut exactament al cantell de l’embarcador submergit, aproximadament en el punt on havíem vist aparèixer i desaparèixer allò.

Un moment, l’aigua fou un remolí confús; després s’anà calmant, i vam poder sentir el soroll d’una fusta que es trencava sota l’aigua. Una post mig podrida aparegué tot d’una a la superfície i s’hi quedà surant.

El fons tornava a aclarir-se. S’hi movia alguna cosa que no era una post. Una cosa que pujava lentament, amb una languidesa terrible; un objecte fosc, llargarut, que rodava mandrosament, tot pujant. Arribà a la superfície, així, sense pressa. Vaig veure un jersei, negre, una jaqueta de pell, més negra encara, i uns pantalons. Vaig veure unes sabates. Una cabellera rossa es va entendre damunt la superfície, s’hi quedà un moment immòbil, com per causar més efecte, i tornà a desaparèixer en l’aigua.

El cadàver tornà a girar sobre sí mateix i un braç arribà a flor d’aigua; un braç acabat amb una mà inflada, com d’un monstre. Després aparegué la cara. Una massa blanca, verdosa, sense faccions, sense ulls, sense boca. Una polpa fastigosa, un malson amb cabellera humana.

Un collaret de pedres verdes cenyia el que havia estat un coll, i apareixia mig enfonsat en la carn inflada.

Bill Chess seguia aferrat a la barana de fusta, amb els nusos dels dits blancs, de tan fort com l’estrenyia.

—Muriel!

Semblava que la seva veu m’arribés de molt lluny per damunt de les muntanyes, a través d’un bosc dens i silenciós.