35

Era una casa blanca, de dues plantes, amb la teulada fosca. El clar de lluna cobria els murs com d’una capa de pintura fresca. La meitat inferior de les finestres de la façana era enreixada. Un petit jardí pla conduïa a la porta principal, que s’obria, en diagonal, en un angle de la casa. Totes les finestres que es veien eren a les fosques.

Dagarmo baixà del cotxe i s’allunyà pel camí que portava al garatge, darrera la casa. El vaig perdre de vista. Vaig sentir com hom obria la porta del garatge, i com es tancava després. Degarmo tornà a aparèixer, em va fer un senyal negatiu amb el cap i es dirigí cap a la porta principal. Premé el botó del timbre, va treure’s una cigarreta de la butxaca i se la posà entre els llavis.

S’apartà una mica de la porta per encendre-la, i a la claror del llumí vaig veure les profundes arrugues que se li marcaven al rostre. Al cap d’una estona es va veure claror a la part alta de la porta. Algú obrí l’espiell, i vaig poder veure com Degarmo exhibia les seves credencials. Lentament, com de mala gana, la porta s’obrí, i Degarmo entrà.

Vaig veure com s’encenien llums a diverses finestres i després s’apagaven. Al cap de quatre o cinc minuts sortí. Mentre s’atansava cap al cotxe, el llum de la part alta de la porta principal s’apagà i la casa tornà a quedar a les fosques.

Es quedà dret al costat del cotxe, fumant, i mirant carrer enllà.

—Al garatge només hi ha un automòbil petit —digué—. La cuinera diu que és seu. De Kingsley, ni l’ombra. Diuen que no l’han vist des d’aquest matí. He escorcollat ràpidament totes les cambres. Sospito que m’han dit la veritat. Webber i un especialista en empremtes digitals han estat aquí a darrera hora d’aquesta tarda i encara he vist el polsim pertot arreu. Webber deu voler comparar les empremtes amb les que hem trobat a casa de Lavery. On deu ser Kingsley?

—Pot ser a qualsevol lloc —vaig dir—. Fent quilòmetres, en un hotel, en uns banys turcs, intentant tranquil·litzar-se… Però abans podem provar d’anar a veure la seva amiga. Es diu Fromsett i viu a Bryson Tower, Sunset Place. És a prop de Bullock’s Wilshire.

—A què es dedica, aquesta noia? —preguntà Degarmo, tot seient darrera el volant.

—Defensa el fortí, a les hores d’oficina, i li endolceix les hores de descans. Però no és una mecanògrafa qualsevol. És intel·ligent, i té estil.

—Li caldrà tenir-ne molt, tal com pinten les coses —digué Degarmo.

I engegà el cotxe. Al cap de vint-i-cinc minuts arribàvem a l’altra banda de la ciutat. Bryson Tower era una mena de palau de les mil i una nit, tot blanc, amb un pati davant, ple de palmeres. Per una porta d’estil moresc hom entrava en un vestíbul massa gran, decorat amb una catifa massa blava. Pertot arreu hi havia gerres blaves, com les d’Allí-Babà, prou grans per a tancar-hi tigres, a dins. Hi havia un taulell de recepció, i un recepcionista amb un bigotet d’aquests que cabrien sota l’ungla.

Degarmo passà de llarg per davant del taulell de recepció, en direcció a l’ascensor, al costat del qual hi havia un pobre vell assegut en una cadira, esperant els clients. El recepcionista saltà darrera Degarmo, com un terrier.

—Un moment, si us plau. Qui voleu veure, cavaller?

Degarmo es girà en rodó, per mirar-me:

—Ha dit cavaller, oi? —em preguntà.

—Sí —vaig fer—. Però no us ho prengueu malament. Anys enrera ho deien a tothom, això.

—Per això, que em sonava —féu Degarmo—. Mireu, mestre —seguí després, dirigint-se al recepcionista—. Anem al setze del setè. Hi ha cap inconvenient?

—I tant —féu el recepcionista, fredament—. No anunciem visites a… —aixecà el braç per consultar, amb elegància, el rellotget que portava al canell—, a les quatre i vint-i-tres minuts de la matinada.

—Ja m’ho pensava —digué Degarmo—. Per això no us volia molestar. Compreneu?

Va treure les credencials i les plantà davant els nassos del pobre home.

—Sóc tinent de la policia —digué.

L’home arronsà les espatlles.

—Bé, bé —va dir—. Espero que no hi hagi cap escàndol. Així valdrà més que us anunciï. Els vostres noms?

—Tinent Degarmo i senyor Marlowe.

—Apartament 716, heu dit? És el de la senyoreta Fromsett. Un moment. —Passà darrera un vidre glaçat i el vam sentir que parlava per un telèfon interior, després d’una breu espera. Tornà de seguida, per dir-nos:

—La senyoreta Fromsett us espera.

—Em traieu un pes del damunt, amic —digué Degarmo—. I no us molesteu a avisar l’encarregat d’espiar darrera les portes perquè ens segueixi. Sóc al·lèrgic als espietes.

El recepcionista exhibí un somriure glacial, i vam entrar a l’ascensor.

La setena planta era freda i silenciosa. El corredor ens semblà inacabablement llarg. A l’últim vam arribar davant una porta on hi havia el número 716 en xifres daurades, dins un marc de fulles igualment daurades. Al costat de la porta hi havia un botó de marfil. Degarmo trucà, i la porta s’obrí de seguida.

La senyoreta Fromsett portava una bata blava sobre el pijama, i sabatilles de taló alt. Portava els cabells deixats anar i la cara molt poc maquillada.

Ens invità a passar en una sala més aviat petita, plena de miralls ovalats i de mobles de categoria, que ja es veia que no eren de l’apartament, sinó propis. Ella es va asseure en un tamboret i esperà que diguéssim alguna cosa.

Jo vaig prendre la paraula:

—Us presento al tinent Degarmo, de la policia de Bay City. Busquem Kingsley. No és a casa. I he pensat que potser vós podríeu donar-nos una idea d’on podríem trobar-lo.

La senyoreta Fromsett parlà sense mirar-me.

—Tan urgent, és?

—Sí. Han passat certes coses que…

—Què ha passat?

Degarmo va intervenir, bruscament:

—Només ens interessa saber on és Kingsley, nena. No estem per serials, ara.

La senyoreta Fromsett el mirà sense cap mena d’expressió a la cara. Després em mirà a mi:

—Em penso que val més que m’ho expliqueu vós, senyor Marlowe.

—He anat allà amb els diners —vaig dir—, i l’he trobada, tal com havíem convingut. He pujat al seu apartament per parlar amb ella. Allà, un home que era amagat darrera una cortina, m’ha estabornit, d’un cop aquí darrera. No he arribat a veure l’home. I quan he recobrat el coneixement, la senyora Kingsley era morta.

—Assassinada?

—Assassinada —vaig dir.

La senyoreta Fromsett tancà aquells ulls tan bonics que tenia i es mossegà els deliciosos llavis. Després s’aixecà bruscament i s’atansà en una tauleta amb el sobre de marbre, damunt la qual hi havia una capsa de plata repujada. Em va treure una cigarreta, tot mirant fixament la taula. La va encendre amb un llumí, i deixà el llumí en un cendrer. Després es girà de cara a nosaltres.

—Suposo que hauria de xisclar o fer qualsevol cosa per l’estil —va dir—. Però la veritat és que no sento res en absolut.

—Ara com ara els vostres sentiments no ens interessen gaire —digué Degarmo—. Volem saber on és Kingsley i prou. O ens ho dieu o no ens ho dieu. Estalvieu-vos la comèdia. Decidiu-vos d’una vegada.

La senyoreta Fromsett em mirà:

—El tinent és oficial de Bay City, heu dit?

Vaig fer que sí amb el cap. Llavors, la senyoreta Fromsett es girà cap a ell, amb una expressió de dignitat despectiva.

—En aquest cas —digué—, en aquest cas no hi té cap dret, aquí.

Degarmo la mirà, va fer una ganyota, travessà la cambra, i es va asseure còmodament en una butaca. Després em va fer un gest amb la mà.

—D’acord —va dir—. Encarregueu-vos-en vós. Podria aconseguir tota la cooperació necessària de la policia de Los Angeles, si volia, però abans no els hagués explicat de què es tracta ja seria Nadal.

—Senyoreta Fromsett —vaig dir—. Si sabeu on és, o on ha dit que anava, digueu-nos-ho, us ho prega. Heu de comprendre que ens cal trobar-lo.

—Per què? —preguntà Fromsett, amb calma.

—Té gràcia, la nena —féu Degarmo, rient—. Potser sí que es pensa que li ho hem d’amagar, que han liquidat la seva dona.

—És més intel·ligent que no us penseu —vaig dir jo.

Degarmo deixà de riure i la mirà, insolentment, de cap a peus.

—Només perquè voleu comunicar-li això? —preguntà la senyoreta Fromsett.

Vaig treure’m de la butxaca el mocador de coll i el vaig estendre davant els seus ulls.

—Aquest mocador ha aparegut a l’apartament on la senyora Kingsley ha estat assassinada. Em penso que el reconeixeu.

La senyoreta Fromsett mirà el mocador i em mirà a mi, i en cap de les dues mirades hauria estat possible de llegir res. Després va dir:

—Exigiu un excés de confiança, senyor Marlowe. Sobretot tenint en compte que, al capdavall, no heu resultat un detectiu massa intel·ligent.

—L’exigeixo i espero aconseguir-la —vaig dir—. Quant a si he estat poc o molt intel·ligent, no podeu saber-ho.

—Molt espiritual, tot plegat —féu Degarmo—. Entre tots dos feu bona parella. Caldria ser acròbata per a seguir-vos. Però en aquests moments…

La senyoreta Fromsett el va interrompre, com si no existís:

—Com l’han assassinada?

—L’han escanyada després de despullar-la i d’esgarrapar-la.

—Derry seria incapaç de fer una cosa així —digué la noia, amb calma.

Degarmo deixà anar una rialleta.

—Ningú no pot saber de què són capaços els altres. Els policies ho sabem prou bé.

La noia no el mirà. En el mateix to d’abans em preguntà:

—Voleu saber on hem anat en sortir del vostre apartament, si m’ha acompanyat fins a casa, i què hem fet?

—Sí.

—Perquè si m’ha acompanyat a casa, no pot haver tingut temps d’anar a City Bay i matar-la, oi? És això?

—En bona part sí —vaig dir.

—No m’ha acompanyat a casa —digué la senyoreta Fromsett, lentament—. He agafat un taxi al bulevar Hollywood, cinc minuts després d’haver sortit de casa vostra. No l’he tornat a veure. Jo he suposat que se n’anava a casa seva.

Degarmo digué:

—Generalment l’amigueta intenta facilitar una coartada al seu amic. Però de tot hi ha d’haver, oi?

La senyoreta Fromsett digué, dirigint-se a mi:

—Derry volia acompanyar-me a casa, però hauria hagut de fer molta volta i tots dos estàvem cansats. Us explico tot això, perquè sé que no té cap importància. Si sospités que Derry ha estat l’assassí no us ho diria.

—De manera que ha tingut temps per a fer-ho —vaig dir.

La noia sacsejà el cap.

—No ho sé. No sé quant de temps hauria calgut. No sé com Derry hauria pogut saber on havia d’anar. No ho sabia per mi, ni per ella a través meu. El senyor Kingsley no m’ho ha dit pas.

Em mirà al fons dels ulls, escorcollant el meu pensament:

—És això el que volíeu saber de mi?

Vaig plegar el mocador i me’l vaig ficar a la butxaca.

—Volem saber on és en aquest moment.

—No us ho puc dir perquè no en tinc ni idea. —Els seus ulls havien seguit el meu moviment en ficar-me el mocador a la butxaca—. I dieu que algú us ha estabornit?

—Sí. Algú que era amagat darrera una cortina. Encara caiem en aquesta mena de trampes. La senyora Kingsley m’apuntava amb una pistola i jo estava enfeinat per arrabassar-la-hi. Ja no podem dubtar que ella havia matat Lavery.

Degarmo s’aixecà, tot d’una.

—Esteu fent una escena molt interessant, amic —remugà—, però així no anirem enlloc. Fotem el camp.

—Espereu-vos un moment —vaig dir—. No he acabat encara. Suposeu que el senyor Kingsley tingués alguna preocupació, senyoreta Fromsett, alguna cosa que el rosegués per dins. Aquesta nit m’ha fet aquest efecte, justament. Suposeu que sabia més coses que no ens pensàvem, i que sabia que s’atansava el moment crític. Ben segur que hauria cercat un lloc retirat per a poder reflexionar sobre la conducta a seguir. No us ho sembla?

Vaig interrompre’m, esperant una resposta i vigilant de cua d’ull l’impacient Degarmo. Al cap d’un moment, la noia digué:

—Derry no pot haver fugit ni es pot haver amagat, perquè no tenia cap motiu per a fer-ho. Però podia desitjar unes hores de solitud per a poder pensar.

—En un lloc desconegut, en un hotel? —vaig dir, pensant en allò de la senyora Kingsley—. O en un indret més solitari, encara?

Vaig mirar al meu voltant, cercant un telèfon.

—És al meu dormitori —digué la senyoreta Fromsett, endevinant de seguida què cercava jo.

Vaig travessar la cambra i vaig entrar al dormitori. Degarmo em seguí immediatament. Hi havia un llit ample, sense peus, i un coixí, on es veia encara l’empremta d’un sol cap. En un tocador adossat a la paret hi havia objectes de toaleta. Una porta oberta deixava entreveure el bany. El telèfon era a la tauleta de nit.

Vaig asseure’m al llit, vaig palpar el punt on havia reposat el cap de la senyoreta Fromsett, i, despenjant el telèfon, vaig demanar conferència amb Jim Patton, de Puma Point, estrictament personal i molt urgent. Degarmo em mirà, bo i dret com estava, i m’interpel·là amb malhumor:

—Què us proposeu? —remugà.

—Espereu i ho veureu.

—Qui mana, aquí?

—El fet que m’ho pregunteu ja ho diu prou clar. Jo. Això si no voleu que mani la policia de Los Angeles.

Va encendre un llumí, amb l’ungla, i es quedà mirant com cremava. Després intentà apagar-lo d’una bufada suau i continuada, però només aconseguí de doblegar la flama. Llençà el llumí, se’n posà un altre entre les dents i començà a mastegar-ne la fusta. El telèfon sonà de seguida.

—La vostra conferència amb Puma Point.

La veu endormiscada de Patton arribà a les meves orelles.

—Digueu; aquí Patton, de Puma Point.

—Sóc Marlowe, de Los Angeles —vaig dir—. Em recordeu?

—I tant que us recordo, fill meu. I això que estic mig adormit, encara.

—Feu-me un favor —vaig dir—. Encara que no sé com goso demanar-vos-el. Aneu, o envieu algú al llac del Cervatell, i mireu si Kingsley és allà. Que no us vegi, però. Podeu trobar el seu automòbil aparcat, o veure si hi ha algun llum encès. I mireu que no se’n vagi. Telefoneu-me de seguida que sabreu alguna cosa. Jo vindré, aleshores. Podeu fer-ho?

—Si se’n vol anar, no tinc cap raó per detenir-lo —féu Patton.

—Jo vindré amb un oficial de la policia de Bay City que vol interrogar-lo a propòsit d’un assassinat. No el vostre, sinó un altre.

Seguí un silenci brunzent. Després Patton va dir:

—Suposo que no és una broma pesada, oi, fill meu?

—No. Truqueu-me al 2722 de Tunbridge.

—Probablement trigaré mitja hora —féu.

Vaig penjar. Ara Degarmo somreia:

—Que us ha fet algun senyal, la nena, sense que jo me n’adonés? —preguntà.

Vaig aixecar-me del llit.

—No. Vaig esforçant-me per llegir el pensament del senyor Kingsley. No és un assassí fred. Tota la flama que l’ha arborat en el moment del crim es deu haver apagat, ja, a aquestes hores. I he suposat que podia haver-se anat a retirar al lloc més solitari i aïllat que coneix… només per reflexionar amb calma i refer-se una mica. D’aquí a poques hores ja s’haurà recobrat. I considero que us convindria més parlar amb ell abans.

—Això si no es clava un tret al cap —digué Degarmo, fredament—. Aquesta mena de tipus són capaços de fer-ho.

—No podreu evitar-ho si no el trobeu abans.

—És veritat.

Vam tornar a la sala d’estar. La senyoreta Fromsett va treure el cap per la porta de la cuineta i va dir que feia cafè, i si en volíem. Vam prendre el cafè, ben asseguts, amb l’aspecte de les persones que van a acomiadar un amic a l’estació.

La telefonada de Patton es produí al cap de vint-i-cinc minuts. A la cabanya de Kingsley hi havia llum i, a fora, un automòbil aparcat.