23

El Rossmore Arms era una ombrícola pila de maons d’un to vermell fosc, construïda a l’entorn d’un enorme pati davanter.

Els Grayson vivien a la cinquena planta, a l’ala nord. Tots dos seien en una sala d’estar que semblava deliberadament antiquada. La senyora Grayson era una dona grassona, que altre temps devia haver tingut un parell d’ullassos blaus esplèndids, ara apagats sota els vidres de les ulleres i lleugerament botits. La dona seia amb un covenet a la falda i sargia mitjons.

Grayson era un home alt, una mica encorbat, amb ulleres bifocals, el típic funcionari retirat. Llegia el diari del vespre.

L’home rellegí la meva tarja per setena vegada, em mirà de dalt a baix i digué:

—Vós direu.

—M’interessa saber coses d’un individu que es diu Lavery. Viu davant mateix de casa el doctor Almore. La vostra filla havia estat casada amb el doctor Almore. Lavery és l’home que descobrí el cadàver de la vostra filla la nit en què…, va morir.

Tots dos van fer el mateix gest gairebé imperceptible en observar que jo vacil·lava, deliberadament, en dir les dues darreres paraules Grayson mirà la seva dona, i aquesta remenà el cap.

—Ens estimem més de no parlar-ne, d’això —digué Grayson, llavors—. És massa dolorós per a nosaltres.

Vaig esperar un moment, amb cara de circumstàncies, i després vaig dir:

—Ho comprenc perfectament, i no vull pas turmentar-vos. Només em cal saber on puc posar-me en contacte amb l’home que vau contractar per investigar el cas. Això sí.

Van tornar a mirar-se. Aquesta vegada la senyora Grayson no sacsejà el cap.

—Per què? —preguntà Grayson.

—Valdrà més que us expliqui unes quantes coses.

Els vaig explicar per què m’havien contractat, sense esmentar, però, el nom de Kingsley, i l’incident amb Degarmo, davant la casa del doctor Almore. Van tornar a mostrar-se interessats.

—És ben estrany, això —comentà Grayson.

—Jo diria que és un home que viu espantat —vaig fer—. Com si encara no estigués massa tranquil.

—A propòsit de què hauria d’estar intranquil? —féu Grayson, sense mirar-me—. I com va saber qui éreu?

—Mirà la matrícula del meu cotxe, telefonà a l’Automòbil Club, i després a la policia.

—Així, doncs, té la policia a la seva banda —digué Grayson.

—És possible que si la policia va cometre un error en aquella ocasió, ara no vulgui que es descobreixi.

—Un error! —féu Grayson, en to de dolorosa mofa.

—Bé, parlem clarament —vaig dir llavors—. Encara que l’aire fresc sigui dolorós per la ferida, potser ajudarà a guarir-la. Vós i la vostra muller heu cregut sempre que el doctor assassinà la vostra filla, oi? I per això vau contractar els serveis d’aquell detectiu.

La senyora Grayson acabà de plegar un mitjons sargits. Grayson no va dir res.

—Teníeu alguna prova, o, simplement, era una sospita vostra?

—Hi havia una prova —digué Grayson, amb sobtada decisió—. Havia d’haver-n’hi una. Això ens van dir. Però no vam poder aconseguir-la. La policia ho impedí.

—Tinc entès que van detenir aquell individu per conduir en estat d’embriaguesa i el van tancar a la presó.

—Exacte.

—I no us arribà a dir què havia descobert?

—No.

—No m’agrada, això —vaig dir—. Sembla com si aquest individu no estigués ben decidit, com si encara esperés aprofitar el que sabia per fer xantatge al doctor.

Grayson tornà a mirar la seva dona.

—El senyor Talley no semblava d’aquesta mena d’homes —digué el senyor Grayson—. Era un homenet pacífic i poca cosa. Però no es pot jutjar mai, és clar.

—Així, doncs, es diu Talley —vaig fer—. Era una de les coses que esperava que em diguéssiu.

—Què més volíeu saber? —preguntà Grayson.

—On puc trobar Talley, i també en què basàveu les vostres sospites quan us vau decidir a contractar un detectiu.

Grayson va somriure i es fregà la barbeta. La senyora Grayson va dir:

—Drogues.

—És la pura veritat —digué Grayson, llavors, com si aquesta paraula fos un llum verd, un senyal que li obria el camí per poder parlar francament—. Almore era, i és encara, un metge que droga els seus clients. La nostra filla ens ho va explicar clarament. Davant ell. I no li va fer cap gràcia, al doctor Almore.

—Què voleu dir, exactament, quan dieu que droga els seus pacients, senyor Grayson?

—Vull dir que la seva clientela és constituïda, gairebé tota, per gent avesada als tractaments mèdics amb drogues: per excessos en la beguda, per exemple. Arriba un moment en què els metges honestos es neguen a continuar tractant-los amb drogues fora del sanatori. El doctor Almore no s’hi nega. Continua administrant-los drogues, mentre els clients tenen diners, encara que n’esdevinguin així uns addictes perduts. Un bon negoci, però molt perillós per a un metge, m’imagino.

—Indubtablement —vaig fer—. Però deu rendir prou perquè valgui la pena de córrer el risc. Coneixeu un individu que es diu Condy?

—No l’hem vist mai, però sabem qui és. Florence sospitava que era el qui proporcionava la droga a Almore.

—Molt possible —vaig fer—. El doctor no devia voler estendre massa receptes al seu nom. I Lavery, el coneixeu?

—No, però també sabem qui és. No heu pensat mai que potser Lavery feia xantatge al doctor Almore?

Evidentment, la idea era nova per a ell.

—No. Per què?

—Va ser el primer que trobà el cadàver —vaig dir—. Si Talley, que va ser el segon, observà alguna cosa estranya, igualment havia d’haver-la observada Lavery.

—És un tipus d’aquesta mena, Lavery?

—No ho sé. Però no treballa, i gasta molt, sobretot amb dones.

—És una idea —féu Grayson—. Podria ser.

Vaig mirar la senyora Grayson. No havia parat ni un moment de sargir mitjons. Ja en tenia una dotzena de llestos.

—I què se’n sap, de Talley? Suposo que el van fer caure en una trampa, per a poder-lo detenir, no?

—Sí, n’estic segur. La seva dona assegura que li van donar una beguda drogada en un bar, i que va beure unes copes amb un policia. Quan pujà al seu cotxe i començà a conduir, sortí de la cantonada un automòbil de la policia i el van detenir. També sabem que a la presó amb prou feines el van interrogar.

—Tot això no val gran cosa. Deu ser el que l’home va explicar a la seva dona. Igualment li ho hauria explicat si hagués estat mentida.

—Em sap molt de greu haver de pensar que la policia pot no ser honrada —digué Grayson—. Però aquestes coses es produeixen, això ja ho sabem prou.

—Si la policia va cometre un error involuntari en el cas de la vostra filla —vaig dir—, els faria molt poca gràcia que Talley el descobrís. Alguns d’ells podrien perdre la plaça. I si van suposar que l’home aspirava a fer un xantatge, no devien mirar gaire prim en els procediments per a fer-lo callar. Però, on és ara Talley? L’important seria esbrinar què sabia, aquest home.

—No sabem on és —féu Grayson—. El van condemnar a sis mesos, però ja fa temps que la condemna ha expirat.

—I la seva dona?

Grayson mirà la seva muller.

La senyora Grayson digué, breument:

—Carrer Westmore 1618, Bay City. Eustace i jo li vam enviar uns diners. La pobra dona ho passa molt malament.

Vaig prendre nota de l’adreça i després, posant-m’hi còmode, vaig deixar anar:

—Aquest matí han matat Lavery a trets, en el seu bany.

Les mans grassonetes de la senyora Grayson es van immobilitzar en el cantell de la panera de cosir. Grayson es quedà immòbil, amb la boca oberta, la pipa a mig aire, a la mà. S’escurà suaument la gargamella, com si es trobés en presencia del cadàver. I, molt a poc a poc, acabà posant-se la pipa entre les dents.

—Seria esperar massa —digué, deixant la frase penjada mentre exhalava un grup de fum, lentament—, seria esperar massa que el doctor Almore tingués alguna relació amb aquest crim.

—M’agradaria poder pensar que la hi té —vaig dir—. L’home viu davant mateix de la casa de Lavery. La policia creu que Lavery morí a mans de la muller del meu client. Quan la trobin; podran acusar-la amb tota mena d’indicis. Però si Almore tenia res a veure en tot això, es plantejaria de nou el cas de la mort de la vostra filla. Per això intento saber coses.

Grayson digué:

—Un home que ha comès un crim vacil·laria molt poc a cometre’n un altre.

I ho va dir com si hagués reflexionat llargament sobre aquell punt.

—Potser sí —vaig dir—. Però, quin motiu podia tenir per cometre el primer?

—Florence era una esbojarrada —digué el senyor Grayson, tristament—. Una noia difícil. Malversadora i extravagant, voltada d’amics dubtosos. Enraonava massa i massa fort. Una dona que podia resultar perillosa per a un home com Albert S. Almore. Però nosaltres no creiem que aquest fos el principal motiu, oi, Lettie?

Mirà la seva dona, però la senyora Grayson no el mirà. Clavà una agulla de sargir en un cabdell de llana i no va dir res.

Grayson sospirà i continuà:

—Tenim raons per a creure que Almore s’entenia amb la seva infermera, i que Florence l’havia amenaçat amb un escàndol. A Almore això li havia de fer molta por. Un escàndol públic podia provocar-ne un altre, compreneu?

—Com va cometre l’assassinat? —vaig preguntar.

—Amb morfina, naturalment. En tenia en quantitat i l’emprava habitualment. N’era un expert. Quan la va haver posat en coma, la col·locà al garatge, i engegà el motor de l’automòbil. No hi va haver autòpsia, sabeu? Però encara que la hi haguessin feta, era sabut que el doctor li havia posat una injecció de morfina aquella nit.

Vaig fer que sí amb el cap i ell es recolzà al respatller de la seva cadira, amb expressió satisfeta, i es passà una mà pel cap i per la cara abans de deixar-la caure damunt els seus genolls. També allò semblava que ho havia estudiat a fons.

Vaig mirar-los. Una parella de vells, asseguts allà, en silenci, emmetzinant llurs esperits amb odi, quan ja feia un any i mig de tot plegat. Ambdós haurien volgut que Almore fos l’assassí de Lavery. Allò hauria aclarit moltes coses, per a ells.

Després d’una pausa, vaig dir:

—Heu de pensar que gran part de tot això ho creieu perquè desitgeu creure-ho. És possible que la vostra filla se suïcidés, i que el fet de tirar-hi terra obeís al desig de protegir la casa de joc de Condy, i, en part, d’evitar que Almore hagués de ser interrogat davant un tribunal.

—Punyetes —digué Grayson, secament—. Almore l’assassinà. Quan ella dormia, al llit.

—No ho sabeu, això. Potser la vostra filla es drogava habitualment, pel seu compte. Això li hauria donat una certa tolerància a la droga. En aquest cas, la injecció que li havia posat el seu marit aviat hauria deixat de fer-li efecte. Llavors potser es llevà a mitja nit, i es va mirar al mirall i es va veure perduda. Aquestes coses passen, de vegades.

—Ho sento, però no crec que calgui prolongar aquesta conversa —digué Grayson.

Vaig aixecar-me. Els vaig donar les gràcies, i vaig dirigir-me cap a la porta. Abans d’arribar-hi, vaig girar-me encara.

—No vau fer res més, un cop van haver detingut Talley? —vaig preguntar.

—Vam anar a veure un ajudant del fiscal del districte, un tal Leach —féu Grayson, de mala gana—. No en vam treure res. L’home no va veure que la seva intervenció fos justificada. Ni tan sols li interessà l’afer de les drogues. Però el local de Condy fou clausurat al cap d’un mes. Potser de resultes d’aquesta intervenció nostra.

—Probablement la policia de Bay City clausurà el local per fer callar la gent. Però estic segur que Condy segueix actuant, en un lloc o altre. Amb tot el seu equip intacte.

Vaig continuar atansant-me a la porta, i llavors Grayson s’aixecà i em seguí, per dir-me, lleugerament avergonyit:

—Perdoneu si em mostro una mica barroer —digué—. Sospito que Lettie i jo no hauríem de pensar tant en tot això.

—Opino que tots dos heu tingut molta paciència amb mi —vaig dir—. Hi havia alguna altra persona relacionada amb el cas, que no haguem esmentat pel seu nom?

El senyor Grayson va fer que no amb el cap i mirà la seva dona. La senyora Grayson deixà de sargir, un moment, amb el cap una mica torçat cap en un costat, com si escoltés alguna cosa, però no a nosaltres.

—Tal com m’ho van explicar a mi —vaig dir—, la infermera del doctor Almore ficà al llit la vostra filla, aquella nit. Suposo que devia ser la mateixa amb la qual ell s’entenia, no?

La senyora Grayson digué, secament:

—Espereu-vos un moment. Nosaltres no vam arribar a conèixer-la, aquella noia. Però tenia un nom molt bonic. Un moment, si us plau.

Vaig esperar.

—Mildred, es deia. Mildred no sé què més —féu, per fi.

Vaig inspirar profundament un glop d’aire.

—No seria Mildred Haviland, senyora Grayson?

La bona dona va somriure, tot fent que sí amb el cap.

—Exactament. Mildred Haviland. Recordes, Eustace?

El senyor Grayson no ho recordava. Ens mirava sense comprendre el nostre interès en l’afer. Obrí la porta i digué:

—Quina importància té, això?

—Heu dit que Talley era un home baix, oi? —vaig fer encara—. Esteu segurs que no era un home corpulent, cridaner, de maneres brusques?

—Oh, no —féu el senyor Grayson—. El senyor Talley és d’estatura mitjana, i parla amb una veu molt baixa. I té una cara preocupada. Vull dir que fa l’efecte que sempre està preocupat.

—I amb raó, sembla —vaig dir.

Grayson m’allargà la mà, i vam encaixar.

—Si el pesqueu —va dir, mossegant la pipa amb força—, torneu amb una factura a la mà. Si pesqueu Almore, vull dir, és clar.

Li vaig dir que ja ho sabia, que volia dir Almore, però que no hi hauria factura de cap mena.

Vaig agafar l’ascensor per baixar. Era un ascensor encatifat de vermell i feia una mena d’olor rància, com de tres vídues prenent el te.