1

L’Edifici Treloar es trobava, i es troba encara, al carrer Olive, prop de la Sisena, a la banda de ponent. La vorera del seu davant havia estat enrajolada amb de goma blancs i negres. Ara els arrencaven per lliurar-los al govern, que demanava cautxú amb urgència per a les necessitats de la guerra.

Passant entre els homes que hi treballaven, vaig entrar a l’enorme vestíbul de l’edifici. La Companyia Gillerlain era a la setena planta, darrera unes portes de vidre emmarcades en platí. La sala de recepció era agençada amb un luxe i un gust una mica excessius, i en un racó hi havia una vitrina on hom mostrava, exposats amb una cura especial, tota mena de flascons de perfums, de les més diverses formes, entre els quals destacava una ampolla molt simple, quadrada, que era, evidentment, la reina de la vitrina. Portava una etiqueta que deia: Gillerlain Regal, El Xampany dels Perfums. La mena de perfum que fa ploure perles rosades damunt l’afortunada que se’n posa una sola gota darrera l’orella.

En un altre racó, davant una centraleta telefònica, protegida per una barrera que la lliurava de tot mal, hi havia una rosseta d’allò més bonica. Darrera un taulell ample, situat davant mateix de les portes, seia una bellesa alta, bruna, la qual, segons la placa de pell repussada que tenia damunt la taula, es deia Adrienne Fromsett.

Portava un vestit jaqueta gris d’acer, i una brusa blau fosc, amb la corbata d’un to una mica més pàl·lid. Tota ella era d’una correcció extremada. Tenia la pell clara i uns ulls foscos, que feien la impressió que eren perfectament capaços d’enardir-se quan en fos el moment.

Vaig passar-li la meva tarja i li vaig preguntar si podia veure el senyor Derace Kingsley.

—Esteu citat? —féu la noia, llegint la tarja.

—No.

—És molt difícil veure el senyor Kingsley, sense cita prèvia.

No li ho vaig discutir.

—L’objecte de la vostra visita, senyor Marlowe?

—Personal.

—Ah! Us coneix el senyor Kingsley?

—Em penso que no. Potser ha sentit el meu nom. Podeu dir-li que vinc de part del tinent M’Gee.

—I el senyor Kingsley coneix el tinent M’Gee?

La noia deixà la meva tarja damunt una pila de cartes acabades de mecanografiar.

Jo li vaig somriure. La rosseta de la central em va somriure tímidament. Se la veia enjogassada i ben disposada, però no massa segura d’ella mateixa, com un gatet en una casa on no es fa gaire cas de les bestioles.

—Espero que sí, que el coneix —vaig dir—. Però potser valdrà més preguntar-li-ho.

La noia signà amb les seves inicials tres cartes, potser per vèncer la temptació de tirar-me la ploma pel cap.

—El senyor Kingsley té visita —digué, sense mirar-me—. Li passaré la vostra tarja quan podré.

Li vaig donar les gràcies i em vaig asseure en una cadira de tub cromat i cuir, que resultà més còmoda que no semblava.

Al cap de mitja hora, la porta situada darrera la taula de la senyoreta Fromsett s’obrí i en van sortir dos homes, reculant, i rient. Un altre els obria la porta i reia amb ells. Es van donar la mà cordialment, i els dos primers van travessar la sala de recepció i van sortir. L’altre, immediatament, deixà de somriure. Hauríeu dit que no ho havia fet mai. Era un tipus alt, vestit de gris, amb cara de poques bromes.

—Hi ha cap visita? —preguntà amb veu autoritària.

—Un tal senyor Marlowe us vol veure —digué la senyoreta Fromsett—. De part del tinent M’Gee. Assumpte personal.

—No sé qui és —lladrà l’homenàs.

Agafà la meva tarja, hi donà una ullada, i entrà al seu despatx. La porta pneumàtica es tancà suaument darrera seu. La senyoreta Fromsett m’adreçà un somriure. Jo li vaig fer una ganyota, pràcticament.

Deu minuts més tard el personatge tornà a sortir amb el barret posat i comunicà que anava a la barberia. Quan ja era prop de la porta, canvià de pensament i s’atansà on jo seia.

—Volíeu veure’m —lladrà.

L’home devia fer metre noranta, i es veia d’una hora lluny que era un tipus dur: ulls grisos i freds, i una expressió superior en el rostre. D’altra banda, era un home elegant.

—Si sou el senyor Derace Kingsley, sí —vaig dir, aixecant-me.

—Doncs qui dimoni us pensàveu que era?

Li vaig allargar una altra tarja meva, no la particular, sinó la que porta el meu ofici.

—Qui és M’Gee? —féu Kingsley, tot llegint-la.

—Un individu que jo conec, ve-t’ho aquí —vaig fer.

—Molt interessant —digué Kingley, llançant una ullada a la senyoreta Fromsett, que semblava encisada per la meva enginyosa resposta—. No voleu pas dir-me’n alguna cosa més, per casualitat?

—Doncs sí: li diuen M’Gee, «el Violetes» —vaig fer—. Perquè sempre mastega pastilles pel mal de coll que fan aquesta olor. És un tipus alt, amb cabells platejats i una boqueta preciosa per fer petons a les nenes. La darrera vegada que ha estat vist portava un vestit blau, sabates marrons, barret gris, i fumava opi en una pipa curta de bruc.

—No m’agrada gens el to que gasteu —digué Kingsley, amb una veu que tallava.

—No hi fa res —vaig dir—. No pretenia vendre-us-el.

Reculà, igual que si li hagués posat sota el nas un peix passat de tres dies i després es girà i em va dir, per damunt de l’espatlla:

—Us donaré exactament tres minuts. Déu sap per què.

Passà pel costat de la senyoreta Fromsett com un llampec, obrí la porta i la deixà que es tanqués als meus nassos. Això també divertí molt la senyoreta Fromsett, però em semblà que aquesta vegada hi havia un somriure tímid darrera els seus ulls.