29
Pocs minuts després, en efecte, arribava Kingsley, amb una expressió d’animal acorralat als ulls. I, amb ell, la senyoreta Fromsett.
—Passeu —els vaig dir—. I seieu. Una mica d’alcohol no us farà cap mal.
La senyoreta Fromsett va seure, però Kingsley es quedà dret, mentre jo els preparava uns còctels.
—On éreu? —em preguntà Kingsley—. I què hi teniu, a la cama?
—Un poli m’ha pegat —vaig dir—. Un obsequi del departament de policia de Bay City. És un servei regular que tenen organitzat allà. Quant al lloc on era… Era a la presó, per conduir en estat d’embriaguesa. I per la cara que feu, sospito que aviat hi tornaré.
—No sé de què em parleu —digué Kingsley, secament—. No tinc el cap per a aquesta mena de bromes.
—Com vulgueu, doncs —vaig fer—. Què heu sabut de la vostra muller, i on és?
Kingsley va seure, amb el got a la mà. Després es va treure de la butxaca un sobre llarg.
—Heu de portar-li això —digué—. Són cinc-cents dòlars. En volia més, però no ha pogut ser. He canviat un taló en un club nocturn. No ha estat fàcil. Cal que la meva dona surti d’aquesta ciutat.
—De quina ciutat? —vaig dir.
—De Bay City. No sé on es troba, exactament, però ella se us reunirà en un bar, el Peacock Lounge, a la cantonada del bulevard Arguello amb el carrer vuitè, m’ha dit.
Vaig mirar la senyoreta Fromsett. La noia, des que havia entrat, tenia els ulls fits en el sostre, com si res d’allò no l’afectés.
—I per què no pot comptar amb els seus diners, els d’ella? —vaig dir—. Qualsevol hotel li hauria canviat un taló. Que té bloquejat el compte corrent, per ventura?
—Calleu —féu Kingsley, impacient—. La policia la busca. No sé com ho ha sabut, ella. Si no és que ho ha sentit per ràdio. Sabeu si la policia ha radiat l’ordre de recerca?
Vaig dir que no ho sabia. No havia tingut gaire temps per dedicar-me a escoltar la ràdio.
—Bé —seguí Kingsley—, el cas és que no vol arriscar-se a cobrar un taló.
I em mirà amb uns ulls buits de tota expressió.
—Bé, bé —vaig fer jo—. De manera que és a Bay City? Heu parlat amb ella mateixa?
—No hi he parlat, jo. Hi ha parlat la senyoreta Fromsett. La meva dona ha trucat al despatx. Era fora d’hores, però el capità Webber, de Bav City, era amb mi, justament. La senyoreta Fromsett, és clar, li ha dit que telefonés més tard. Ella no ha volgut donar-li cap número perquè la telefonéssim nosaltres.
Vaig mirar la senyoreta Fromsett. La noia retirà els ulls del sostre i els fità en un punt imaginari, més amunt del meu cap. Dos ulls que semblaven finestres amb les cortines tirades.
Kingsley seguí:
—Jo no volia parlar-hi. Ella no volia parlar amb mi. Ni vull veure-la tampoc. Sospito que no podem dubtar que matà Lavery. Webber semblà que n’està molt segur.
—Això no vol dir res —vaig dir—. El que l’home diu i el que pensa no ha de coincidir forçosament. No m’agrada això que ella sàpiga que la policia la busca. És molt estrany que s’hagi pres la molèstia de posar l’ona curta per escoltar els avisos de la policia. Bé, així ha tornat a trucar més tard, no? I què ha passat?
—Eren gairebé dos quarts de set —digué Kingsley—. Hem hagut de quedar-nos per esperar que tornés a trucar. Explica-li-ho tu.
I es girà en direcció a la senyoreta Fromsett.
—He rebut la telefonada des del despatx del senyor Kingsley —digué la noia—. El senyor Kingsley era al meu costat, però no hi ha parlat. La senyora Kingsley ha dit que enviéssim els diners a aquest local, el Peacock, i ha preguntat qui els portaria allà.
—Semblava molt espantada?
—No gens. Completament tranquil·la. Jo diria, glaçada. Ho tenia tot rumiat. Havia suposat que Derry… que el senyor Kingsley no voldria portar-li els diners personalment, i que els hi portaria alguna persona desconeguda.
—Podeu anomenar-lo Derry —vaig dir—. No em costarà gens d’endevinar qui voleu dir.
La senyoreta Fromsett va somriure feblement.
—La senyora Kingsley entrarà al Peacock Lounge, cada hora, a un quart en punt. Jo… jo he suposat que hi aniríeu vós, i li he descrit el vostre aspecte físic. I heu de posar-vos el mocador de coll de Derry. També l’hi he descrit. Derry té algunes coses de vestir a l’oficina, entre elles aquest mocador. I havia de ser una cosa fàcil de reconèixer.
Ho era, certament: un mocador groc, amb taques verdes. Seria tan fàcil d’identificar com si haguéssim quedat que jo entraria pedalant en una bicicleta vermella.
—Per ser un cap de pardalets, Déu n’hi do, de com rumia —vaig dir.
—No és hora de fer brometes —tallà Kingsley.
—No en feu cas, de mi —vaig dir—. És de tant content com estic de pensar què m’espera: tornar a Bay City a aquesta hora i trobar-me amb una persona perseguida per la policia.
L’home féu una ganyota…
—Reconec que és una mica fort —digué—. Què hi dieu?
—Això ens converteix automàticament en encobridors, a tots tres. Potser al seu marit i a la seva secretària particular no els serà difícil de justificar-se, però a mi m’ho faran pagar car.
—Jo us compensaré degudament —digué Kingsley—. I, si ella no ha fet res, no serem encobridors de res, al capdavall.
—Estic disposat a admetre aquesta possibilitat —vaig dir—. D’altra manera ni us escoltaria. I una altra cosa: si decideixo que sí, que ha comès un assassinat, la lliuraré a la policia.
—No us adreçarà la paraula —féu Kingsley.
Vaig agafar el sobre i me’l vaig ficar a la butxaca.
—Ja ho crec que em parlarà, si vol això —vaig dir. Vaig consultar el rellotge de polsera—. Si me’n vaig ara, arribaré a temps per la cita d’un quart de dues. Ja se la deuen saber de memòria, en aquest bar, al cap de tantes hores. Més divertit, encara.
—S’ha tenyit el cabells —digué la senyoreta Fromsett—. Sempre serà una ajuda, perquè no la identifiquin.
Vaig aixecar-me. Kingsley m’allargà el seu mocador de coll.
—I què dimonis heu fet, allà, per què us tanquessin a la presó? —em preguntà.
—Feia ús d’una informació que la senyoreta Fromsett va tenir l’amabilitat de facilitar-me. Això em conduí a cercar un home que es diu Talley, que treballà en el cas Almore. I això em conduí en una trampa. La policia tenia la casa vigilada. Talley era l’home que els Grayson havien contractat —vaig afegir, mirant la noia—. Probablement la senyoreta Fromsett us en podrà explicar alguna cosa. Ara no puc perdre temps. Voleu esperar-me aquí mateix?
Kingsley va fer que no amb el cap.
—Anirem a casa meva i esperarem que ens telefoneu.
La senyoreta Fromsett s’aixecà i badallà.
—No. Estic cansada, Derry. Me n’aniré a casa i em ficaré al llit.
—Vindràs amb mi —digué l’home—. Només tu pots salvar-me de tornar-me boig d’una vegada.
—On viviu, senyoreta Fromsett? —vaig preguntar.
—Bryson Tower, a Sunset Place. Apartament 716. Per què?
I em mirà amb una expressió especulativa als ulls.
—Podria ser que un dia hagués de posar-me en contacte amb vós.
Kingsley em mirà amb irritació. Vaig posar-me el mocador al coll i vaig anar a tancar el llum de la cuina. Quan vaig tornar, tots dos s’havien posat drets. Kingsley li havia passat un braç per les espatlles. La noia semblava cansada i avorrida.
—Bé, espero… —començà a dir Kingsley; però de seguida m’allargà la mà—. Confio plenament en vós, Marlowe.
—Vinga, aneu —vaig dir—. Aneu-vos-en d’una vegada.
Em mirà amb una expressió estranya, i van sortir.
Vaig esperar fins que els vaig sentir baixar en l’ascensor. Llavors vaig sortir, i, baixant per l’escala del garatge, vaig treure el meu pobre Chrysler del son profund en què s’havia submergit.